Arxiu per a abril 2019

30 d’abril 1919

dimarts 30 abril 2019

Dimecres. — Observo els efectes que la proximitat dels exàmens produeix en els estudiants de la dispesa. La nerviositat va d’augment. Qualsevol nimietat els treu de polleguera, l’enervament arriba al frenesí. Avui, a l’hora de dinar, ha estat a punt d’haver-hi una baralla en tota regla. Els hem hagut de descompartir. Discutien si el cafè que donen al Tupinamba era millor o pitjor que el que fan al cafè del costat del Tupinamba —i que ara no recordo com s’anomena.

 

En arribar al primer pis de l’Ateneu, tot fent cap a la penya, veig sovint don Miquel dels Sants Oliver, al fons de la secretaria. És un home gras, imponent, apoplèctic, l’ull negre, enorme, molt sortit, una mirada que regalima, literalment, melancolia. De vegades m’he encreuat amb ell en algun corredor de la casa: camina lentament, bufant una mica, el barret negre a la mà, el front ple de petites gotes de suor, lluents. No el conec pas personalment, però em fa l’efecte que aquest home és delicat i tolerant —d’un tracte exquisit.

 

Cada any, quan arriba la primavera, López-Picó publica el seu llibret de poesies. Picó s’ha pres seriosament els mots d’ordre de Xènius sobre la santa continuïtat, la perseverança, la normalitat, etc. Són mots d’ordre sublims, però que porten potser a un excés d’aprofitament. En la carn d’olla anual assegurada i indefectible de Picó hi ha molts ossos. Massa, potser. En la poesia de Carner hi ha també, de vegades, algun osset —un osset d’ala de gallina. En la de Sagarra, l’excés de polpa, en canvi, embafa una mica. La normalitat de la poesia de Picó demostra, de tota manera, que ens trobem davant d’una vocació autèntica de pare de família.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 d’abril 1919

dilluns 29 abril 2019

Evidentment: potser seria ja hora d’abandonar aquests lamentables i puerils quaderns i dedicar íntegrament les hores a estudiar, a empollar. Però és un fet que em costa de deixar-los. El primer interès que tenen aquests papers per a mi és que probablement no es publicaran mai. En tot cas, si es publiquen algun dia serà dintre de tants anys que el que hi escric està fora de tota vanitosa vel·leïtat. Aquests papers m’avorreixen i m’enutgen, però faig un esforç per mantenir-los al dia, perquè només quan m’encaro amb el quadern em retrobo a mi mateix i haig de donar per acabada la comèdia diària. Aquesta paperassa està escrita en un estil massa natural i abandonat, però com que de seguida que em poso a escriure alguna cosa per publicar tendeixo, pel complex de la timidesa, a escriure pretensiós, obscur i pedant, les ratlles que escric ací cada dia em resulten tan vitalment necessàries com el respirar.

Per afegir al meu autoretrat: potser, en el fons, ben mirat, no sóc més que un xerraire. D’enraonar, no me’n cansaria mai, fins al punt que puc dir que si alguna cosa m’ha donat una sensació de fatiga, alguna vegada, ha estat l’enraonar. Necessito acostar-me a la gent i interrogar-la. Qualsevol pretext —el més insignificant— em serveix per fer-ho. El més vulgar. Però no m’agrada pas de mantenir la conversa en l’estadi de la xafarderia, de les nimietats i dels insignificants detalls. Una mena de tendència espontània em porta a passar de les coses petites i primàries a les idees generals. Jo sóc un home que tendeix a referir les coses a idees generals. Aquesta tendència és com una malaltia —exactament com una malaltia infantil. Tinc observat que hi ha persones que pateixen del mateix mal, en vista de la qual cosa fan uns vertaders esforços per aguantar-se. Consideren que generalitzar és perillós i pueril. Prefereixen mantenir-se en un estat de contradicció sistemàtica. Jo no puc pas. Tendeixo, frívolament, a generalitzar. Com que, davant d’aquesta singular tendència, els meus interlocutors queden sorpresos i a la llarga arronsen les espatlles, gairebé tots els meus diàlegs acaben per convertir-se en monòlegs fatigosos i llargs. A la fi se’n van, amb un cap (suposo) com uns tres quartans.1

Aquesta extremada sociabilitat és perfectament compatible, en mi, amb llargs moments de solitud. Aquesta alternació se’m produeix, sovint, sense solució de continuïtat. La solitud em dóna, generalment, per caminar. Si quan parlo amb la gent m’agrada d’estar assegut, quan vull estar sol tendeixo a caminar. He estat molt afeccionat a rodar, sobretot a la nit, per Barcelona especialment. La tendència a rodar no se’m produeix mai com una acció plenament deliberada; sempre hi ha una força misteriosa —lligada, sospito, amb situacions meteorològiques determinades— que m’empeny a rodar.

Durant els tres o quatre primers anys de carrera vaig escapar-me una infinitat de vegades del pis del carrer de Mallorca deixant la porta simplement ajustada. Quan notava que el meu germà —que compartia la mateixa habitació— dormia com un soc, m’alçava, em vestia, arribava, sense fer el menor soroll, a les palpentes, fins a la porta del pis, que obria amb una cura gairebé de professional. Sortia a l’escala i ajustava la porta. Baixava uns esgraons i em calçava. Tot l’èxit de l’operació estava basat en la hipòtesi absurda que a ningú, en el pis, no se li ocorreria de despertar-se. La suposició que algú, pujant o baixant l’escala, s’adonés que la porta era ajustada, ni la plantejava. El curiós és que la primera hipòtesi es confirmà d’una manera total. No es despertà mai ningú —i si es despertà no s’adonà ni que la porta del pis era oberta ni de la meva falta.

Quan arribava al carrer —tenir la clau de la porta del carrer no oferia cap dificultat— l’aire fresc em retornava.

Baixava rambla de Catalunya avall, però al cap de dues o tres travessies es presentava sempre la mateixa pregunta:

—Bé. Però ara ¿què faràs?, ¿on iràs?

Sortia amb molt pocs diners a la butxaca —és dir, amb els diners que tenia habitualment: pràcticament pelat. La calderilla que transportava no m’hauria permès de prendre ni una miserable copa de conyac. No vaig gosar mai fer saltar una pesseta del moneder de la meva mare. Hauria estat relativament fàcil, però no vaig gosar mai. Això em portà a reflexionar sobre la cosa moral. Com a home d’educació catòlica, vaig començar aquestes reflexions molt tard. De tota manera, vaig tenir sort. N’hi ha que no comencen mai.

Però, malgrat tot —malgrat que la pregunta era incontestable i que la falta de diners em tancava totes les possibilitats—, una força estranya m’empenyia sempre cap avall.

No feia més que passar per la Rambla. Era plena de vida, de llum, de moviment. Però m’hi aturava rarament. Hi havia massa gent. En aquella hora, les dones tenien feina. La procacitat de les dones em produïa una gran fascinació —i un gust de la reflexió amarg. Quants de tòpics i de frases fetes se m’ensorraren a la Rambla! De vegades, en arribar al carrer Nou, em submergia en els carrerons de la part baixa del districte quint. Però no hi podia pas aguantar gaire estona. Dels carrers en venia una tan repugnant olor de pixats, que acabava portant-me el mocador a la boca i al nas. M’asfixiava. Desagradable esgarrifança que em produïa la simple possibilitat de posar les soles de les sabates sobre un líquid equívoc. No. No era pas el meu barri. Sortia a les Drassanes i em dirigia cap al moll —de vegades cap al moll del carbó, altres cap a la Barceloneta: m’era igual. Al cap de poca estona de caminar al fil de l’aigua, m’agafava la calma que hi regnava. Hi havia un silenci que semblava buit —el silenci que sembla reflectir l’agitació en les estones de repòs, que no és el de les coses mortes, sinó el de la vida aturada. Donava la volta als espais d’aigua tancats per la pedra, vagament il·luminats per alts arcs voltaics, amb la palpitació dels reflexos dels llums de posició sobre l’aigua densa, greixosa, col·loïdal. Dins del repòs se sentia el clapoteig de l’aigua densa, el gemec estirat de les amarres dels vaixells, el passar rítmic de les sabates dures d’un tripulant solitari, de vegades la crispació esgarrifada dels carbons d’un arc voltaic. Trobava algun rar pescador de canya, assegut a la pedra, resignat, amb un cabasset al costat. Els agombolaments de mercaderies —caixes, sacs— eren guardats per vigilants que solien fer una mica de foc davant de les seves garites de lona enravenada. Entre les mercaderies, sobre les parets dels docs, era possible, sempre, descobrir alguna forma fugitiva al fil de les ombres grises i vagues. Les caminades eren llargues; tenia el cap i el cos tan lleuger que qualsevol cosa m’excitava la curiositat. Els vaixells, sobretot, m’encantaven. Davant dels seus innombrables detalls quedava embadalit. Tota la meva vella passió per la mar es complaïa en aquesta contemplació. Els carboners anglesos, els bacallaners escandinaus, les goletes italianes, tan esveltes, que portaven blocs de marbre, els alemanys del Bàltic amb les estibes de fusta perfumada en coberta, embarcaven la meva imaginació en un viatge fabulós. Com que eren posats un darrere l’altre, la curiositat s’excitava successivament. De vegades, m’aturava un moment i cloïa un cigarret. Era en el curs d’una d’aquestes parades que sentia un principi de dolor en els peus. Si trigava a reprendre la marxa, el dolor augmentava. Els peus em dolien —em bullien. Aquesta pressió solia anar acompanyada d’un afluixament general a tot el cos —d’una gana tremenda. Iniciava el retorn, lassat, lentament, deprimit. Com més a poc a poc caminava, més em dolien les llambordes. Però no podia caminar més perquè el cos no em portava. S’iniciaven llavors unes estranyes al·lucinacions. Com més fluix físicament em sentia, més viva era la imatgeria eròtica que envaïa la meva imaginació. Sobre el meu camp visual apareixien dones, figures femenines que semblaven sol·licitar que m’hi acostés. I m’hi acostava, és clar. Eren pures il·lusions del meu esperit. Les formes femenines eren sovint taques de llum, ombres incertes, algun passavolant ressaguer, que transitava en la llunyania. A la Rambla solia prendre un vas de llet. De primer moment, el líquid em refeia una mica. Després sentia una buidor a l’estómac —com si hi tingués un pes. Els tramvies de matinada eren rars i no tenia paciència per esperar-los. Continuava caminant.

El públic que transportaven em semblava la quinta essència de l’estupidesa satisfeta. Malgrat tenir la imaginació poblada d’erotisme, em repugnava l’erotisme aliè. Quan arribava a la semiobscuritat —tan suau i fina— de la rambla de Catalunya, les al·lucinacions reapareixien. De vegades, el tronc d’un arbre, la lluïssor del vidre d’un aparador, un passant llunyà, em semblaven formes femenines. Accelerava el pas. Res… Arribava a casa fatigadíssim. Pujava l’escala amb les sabates a la mà. Tancava la porta del pis amb una cura infinita —aclucant els ulls, alçant les espatlles. Em despullava, a les fosques, amb una cura infinita. I llavors solia començar l’insomni produït per un excés de son i de fatiga.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Tenir un cap com uns tres quartans: tenir el cap torbat per mareig o per excés de soroll.
    Fon.: kuɾtá (or., men., eiv.); kwaɾtá (val.); koɾtá (occ., mall.).
    Etim.: derivat de quart amb el sufix -à (< llatí -ānum). — DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 d’abril 1919

diumenge 28 abril 2019

Dilluns. — El poc menjar, l’excés de cafè l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa —jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment—, em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si en l’aire que miro hi flotessin pampallugues.

A primera hora del matí, pujo carrer de Pelai amunt, cap a la càtedra de Procedimientos Judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.

Amb això, abans d’arribar a la plaça de la Universitat trobo Joan Estelrich, transportant una serviette plena de papers, la pell fresca, l’ull sortit, desbordant de vida, sensacionalment animat. (Estelrich viu al mateix carrer de Pelai en una pensió seriosa, amb Martí Esteve de company. La pensió té una tribuna enorme, amb unes cortines de tul blanc darrere els vidres, impressionants.)

—No us veig gaire bé… —diu Estelrich—. Feu mala cara!

—La vida és agradable; l’estudi és amarg…

En vista de la qual cosa Estelrich desenrotlla un cant a la primavera barcelonina delirant d’entusiasme. Aquestes manifestacions solen ésser perilloses, sobretot si són massa llargues. Per fortuna, el tramvia que ha d’utilitzar el meu amic es va acostant. No hi ha més remei: ha de resumir el seu cant…

—Amic, les dones em devoren… aquesta és la realitat! —diu mentre alça el braç per fer aturar l’artefacte.

Després, des de la plataforma em saluda, cordialment, amb la mà.

Torno a quedar cara a cara amb el recurso de casación. En passar el portal de la universitat sento una autèntica sorpresa: vull dir la sorpresa de passar-lo. És realment estrany que, amb un temps així, sigui possible encara el funcionament del mecanisme de la llibertat humana…

 

A la tarda, vaig un moment a la biblioteca de l’Ateneu per desintoxicar-me.

Climent m’assenyala un llibre titulat: Quelques entretiens sur le cubisme. Autor: Maurice Raynal. M. Raynal es pregunta en un moment determinat, en una de les pàgines del llibre: «Est-ce que le Créateur lui même ne serait pas le premier cubiste?».

¿Què vol que li digui, monsieur Raynal? Si de cas, s’ho porta molt amagat.

 

Per influència del llibre de Joseph Joubert que Climent ha llegit per suggeriment de Josep Maria Capdevila, el qual s’hi afeccionà (a Joubert) per ordre de don Eugeni d’Ors, el meu amic sol dir que l’essència de la bona educació (de la politesse) consisteix a dissimular d’una manera sistemàtica la qualitat preeminent.

—Però això —li dic— és aplicable a les persones que tenen una qualitat preeminent. Per a la majoria dels altres, la bona educació deu consistir a amagar, sistemàticament, el defecte més acusat.

 

De vegades, passant per algun vell carrer de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa de sentir la garlopa d’un fuster. Avui, passant per davant d’un entresòl obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava «El pardal, quan s’ajocava, feia remor…»1 amb una veu somorta i enjogassada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Sentiu «El pardal quan s’ajocava» cantat per Victòria dels Àngels

    .

    El pardal, quan s’ajocava,

    feia remor

    per veure si ho sentiria

    la seva amor.

    La seva amor està en cambra

    que no sent res,

    sinó els mossos de la casa

    o el traginer.

    De la finestra més alta

    li va parlar

    -«Les dotze hores són tocades

    ‘nem a acotxar»,

    -«D’acotxar no és hora encara,

    vaig de camí

    a complir una prometença

    a Sant Magí».

    -«Quan a Sant Magí vaig ésser

    vaig suplicar

    que em deixés tornar a mes terres

    a festejar».

    Tres amoretes tenia

    aquell ocellet:

    Marianna, Petronila

    i Elisabet. []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

27 d’abril 1919

dissabte 27 abril 2019

La primavera, tan aèria, té sobre el cos un pes insuportable. És una gravitació física, real. Matins clars, amb l’aire perfumat (un perfum de suc d’ametllons), inflor de les branques, el borrissol de les fulles, el neguit de la floració primaveral. Si la frissança sensual es presentés així, durant tot l’any, la vida no seria pas gaire agradable.

Ara surto de casa abans de les vuit del matí. L’aire, en aquesta hora, és d’una indescriptible suavitat. Les taques de sol tenen una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre les coses. El municipi fa regar els carrers: la terra, els empedrats, semblen tenir un baf vital. Les noies que van a treballar encara porten a la cara l’escalfor del llit esgarrifada per la picant frescor matinal. Avui, diumenge, he passat un parell d’hores del matí repassant els apunts a un banc de la plaça de la Universitat.

 

M’havia fet el propòsit de no llegir cap diari fins passats els exàmens. El propòsit ha durat ben pocs dies. Avui l’he trencat. He llegit el Glosari. No tinc cap inconvenient a declarar que enyorava el Glosari —que l’enyorava a pesar de tots els pesars…

He llegit també un article d’Azorín sobre Gracián. Azorín copia, del jesuïta aragonès, el següent paràgraf: «Las hortalizas frescas templan los ardores de julio, y las calientes confortan contra los rigores del diciembre. De suerte que acabado un fruto entra otro, para que con toda comodidad puedan recogerse y guardarse, entreteniendo todo el año con abundancia y con regalo. ¡Oh próvida bondad del Criador! ¿Y quién puede negar, aun en el secreto de su necio corazón, tan atenta providencia?».

Està molt bé. Veus ací —penso— una demostració de la Providència feta a base, no pas de la manipulació de sil·logismes, sinó utilitzant les mongetes tendres i les mongetes seques —les seques, per dir-ho com els barcelonins. De tota manera, em costa de comprendre el sentit providencial de les mongetes verdes que mengem ara a la dispesa.

 

Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la  seva obra. És delicat, sensible, fabulosament elegant. La seva manera d’escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana —en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l’estil d’Azorín i el de Pérez de Ayala. Ayala és l’escriptor posterior a la generació del 98 que ha tornat, d’una manera més directa i explícita, a la frase tradicional castellana. Ayala es salva, sempre, però, perquè sota d’una estructura retòrica, de vegades molt espessa, hi ha un dialèctic d’agudesa màxima. Des del punt de vista de l’estil, Azorín i Pérez de Ayala són antipòdics. Ayala escriu el castellà tan bé com Castelar —considerant Castelar com un dels últims representants del segle d’or de la retòrica castellana, un enorme escriptor formal desproveït del menor interès humà. Azorín s’ha inventat un idioma que del castellà només en té les paraules, ha demostrat ésser totalment impermeable a la retòrica de guix, molt caragolada, a la construcció tradicional de la frase castellana. La llengua que maneja Azorín és absolutament personal. L’esforç que ha fet aquest escriptor és literalment impressionant.

Ara: si Azorín no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges embadalits en ells mateixos, immobilitzats.

 

Sempre que passo pel carrer i miro la gent comprenc amb més claredat la importància que té, en les coses, el problema de la proporció. Un front ample amb una mica més d’amplitud que la deguda és un front d’idiota; un front estret, una mica més estret que el que correspon a la figura que el transporta, produeix l’angúnia que fan els fronts dels goril·les.

 

A les persones que han estat o que viuen humiliades, se’ls coneix en la cara.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’abril 1919

divendres 26 abril 2019

Hi ha persones que com més complexa és una situació, com més difícil és, per exemple, la situació econòmica familiar, amb més força reaccionen i amb més frontal resolució s’hi encaren; altres, en canvi, queden alatrencats, dubitatius, i abandonen la partida amb una gran facilitat. Independentment de l’èxit o del fracàs, hi ha persones que tendeixen, instintivament, a caminar endavant; altres tendeixen a la fugida, a la retirada.

 

—De vegades la teva timidesa és tan visible —em deia avui Alexandre Plana— que dónes la impressió de creure que utilitzar les cames per caminar és una espècie de privilegi excepcional…

Això és molt ben observat.

S’hi hauria d’afegir que, com tots els tímids, jo sóc capaç de moments d’audàcia. Aquests moments d’audàcia se’m produeixen, generalment, quan tinc una ploma a la mà.

 

La dispesa.

El menjar és horrible. El plat millor de la casa és el clima del país, tan suau. Sembla impossible que un clima pugui ésser tan alimentós i substanciós per arribar a permetre que menjant tan malament es pugui fer una vida certament sense desgast, però en definitiva normal. La carn, sobretot, és infame. Aquests bistecs coriacis, tallats prims com una orella de gat, arrasats i xuclats com una madeixa d’espart! Les mongetes tendres tenen uns fils de tanta consistència que més que per una naturalesa benigna semblen especialment fabricats per la casa. És trist, a tan pocs anys, haver d’arribar a la conclusió que si no es menja bé no es pot ésser intel·ligent.

Puc afirmar que fa més de deu anys que menjo malament: des del dia que a onze anys vaig entrar a l’internat gironí fins avui, no he menjat discretament més que en els intervals que he viscut a casa. No sóc pas un ressentit social. Comprenc, però, que això crea una situació molt favorable a tornar-s’hi.

 

Finalment, sembla que al curs passa alguna cosa. El condeixeble A. ha fet una criatura a la senyoreta de bona família amb qui tenia relacions. L’escàndol és, com ja es pot suposar, considerable.

L’emoció ha repercutit al pati de la facultat i no es parla de res més, encara que sovint sembli que no se’n parla, tanta és la discreció de què l’afer està voltat. Les reaccions personals són molt diverses i d’una matisació molt ondulada.

Els matrícules d’honor s’han posat del cantó de la moral oficial i consideren que el fet és execrable.

Els sobresalients arrufen notòriament el nas i diuen que la cosa està una mica malparada.

Els notables han adoptat una posició de reserva i de discreció i fan el bocatancat.

Els que tot just aprovarem —si no ens suspenen— estem absolutament satisfets que un company ens faci quedar tan bé. El nostre desig seria que tot anés bé, que les coses seguissin el seu curs normal, etcètera.

 

Veure que una dona se us fon als braços ha d’ésser, certament, un magnífic espectacle —si no fos, cas de produir-se, tan car…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada