30 d’abril de 1919


Dimecres. Observo els efectes que la proximitat dels exàmens produeix en els estudiants de la dispesa. La nerviositat, va d’augment. Qualsevol nimietat els treu de polleguera, l’enervament arriba al frenesí. Avui, a l’hora de dinar, ha estat a punt d’haver-hi una baralla amb tota regla. Els hem haguts de descompartir. Discutien si el cafè que donaven al Tupinamba era millor o pitjor que el que fan al cafè del costat del Tupinamba –i que ara no recordo com s’anomena.




En arribar al primer pis de l’Ateneu, tot fent cap a la penya, veig sovint don Miquel dels Sants Oliver, al fons de la secretaria. És un home gras, imponent, apoplèctic, l’ull negre, enorme, molt sortit, d’una mirada que regalima, literalment, malenconia. De vegades, m’he encreuat amb ell en algun corredor de la casa: camina lentament, bufant una mica, el barret negre a la mà, el front ple de petites gotes de suor, lluents. No el conec pas personalment, però em fa l’efecte que aquest home és delicat i tolerant –d’un tracte exquisit.




Cada any, quan arriba la primavera, López-Picó publica el seu llibre de poesies. Picó s’ha pres seriosament els mots d’ordre de Xènius sobre la santa continuïtat, la perseverança, la normalitat, etc. Són mots d’ordre sublims, però que porten potser a un excés d’aprofitament. En la carn d’olla anual assegurada i indefectible de Picó, hi ha molts ossos. Massa, potser. En la poesia de Carner hi ha també, de vegades, algun osset –un osset d’ala de gallina. En la de Sagarra, l’excés de polpa, en canvi, embafa una mica. La normalitat de la poesia de Picó demostra, de tota manera, que ens trobem davant d’una vocació autèntica de pare de família.




6 Respostes a “30 d’abril de 1919”

  1. Antoni escrigué:

    Trobo genial la comparació de la carn d’olla de la poesia de Picó, Carner i Sagarra!

  2. Florenci Salesas escrigué:

    Bons enllaços per comprovar l’encert d’en Pla quan parla dels poetes. Avui, a més, en ambdós casos hi ha sonets. La comparació s’hi presta una mica més. Llàstima que no diu res de la del senyor Miquel dels Sans Oliver, només el descriu a ell (amb un esbós ple de vida, d’urgència, fet pel passadís, abans no se li escapi). No em veig en cor d’afegir res al que diu el mateix Pla sobre la del senyor Picó perquè ho trobo exacte. I amb un punt càustic. Això de l’osset és veritat, crec, perquè jo m’he punxat una mica (la geniva, no el cor, eh).

    Les discrepàncies sobre la qualitat del cafè és un dels pocs motius pels quals un duel a cops de puny pot arribar a ser considerat civilitzat. Em temo, però, que coneixent el personal que corre per la dispesa, no ha d’haver estat ben bé el cas.

    Gràcies per la simpatia d’alguns companys, malgrat el meu embolic amb el teclat i el producte del insomni de fa dos nits.

  3. Helena Bonals escrigué:

    Pla fa crítica literària (o sigui, creació), a través de imatges del menjar: una bona manera de destranscendalitzar la literatura i d’esborrar els límits entre la crítica literària i la culinària. Igual com en relació a Azorín l’altre dia ho feia amb els paisatges.

    A mi Segarra m’embadaleix com a poeta, encara que tingui, segons Pla, excés de polpa (o sigui, excés d’èxit), i encara que Vila també se’l carregui.

  4. Helena Bonals escrigué:

    Sagarra, vull dir.

  5. witold escrigué:

    Tan agradable, almenys, com portar la roba neta.

  6. Eusebi escrigué:

    I pensar que Pla, a molt pocs anys pel cas, es permetia parlar de tu a tu amb les màximes figures literàries d´aquella etapa tan fruitosa que va ser el Noucentisme, que ell, però, una mica anarcoide, sempre a la seva, no acabava de pair amb normalitat. EM

Fer un comentari