A les dotze en punt del matí, travessa el pati de Dret don Cosme Parpal i Marquès, catedràtic de no sé quina assignatura de Filosofia i Lletres. Va vestit de paisà. Porta jaqué. Sembla un colom: cama prima, pantalons estrets, ventre alt i imponent, cap petit, front fugitiu, cabells cap al clatell, tot el cos tirat endarrera d’una manera tan acusada que, quan acciona amb el bastó, no li toca mai a terra. Les cues del jaqué li fan uns saltets d’una comicitat irresistible.
Llunyania de les dones.
Estic absolutament segur que hauria estat per a mi molt positiu i eficaç per a no perdre temps, de tenir accés –almenys accés col·loquial– a alguna senyora amb unes certes possibilitats de generositat i de tendresa. Tan agradable, almenys, com portar la roba neta. Comprenc perfectament l’agraïment de Rousseau per Madame de Warens.
M’hauria agradat, sobretot, que m’haguessin fet preguntes o, almenys, que se n’haguessin deixat fer. Però ha estat impossible. La meva absoluta inaccessibilitat social m’ha vedat aquest terreny, ha fet que fos per mi inassolible. He tingut tractes, només, en aquest aspecte, amb persones d’ínfima categoria. Això em porta a donar un excés d’importància als problemes del sexe. Malestar i temps perdut.
Higiènicament, hauria estat, a més a més, d’una gran utilitat. Hom s’hauria tret de dins la vanitat que hi porta, amb gran profit. Car no hi ha res que produeixi més satisfacció a un home que exercir la vanitat davant d’una dona. Com més absurda és la forma que revesteix aquest exercici, més es revifa el sentit maternal femení, més vegades es formula la paraula:
–Pobret!
Que és la paraula que té més sentit per a l’altre sexe.
Així, doncs, tothom hi hauria sortit guanyant, d’una manera claríssima.
Jo em puc perfectament imaginar que un home i una dona se sentin, a l’hora de dinar, contents, desbordants de cordialitat i de satisfacció. No em puc imaginar, en canvi, que hi hagi una regla, un art d’estar content. Estar content és una cosa subjectiva que queda considerablement reforçada si els vostres amics acorden decretar, encara que no sigui més que per majoria, que realment esteu content. En el meu cas concret, fa molts anys que espero aquest acord –però aquest acord no ve. La causa d’aquest retard es troba en la nota anterior. Almenys en tinc la sospita.
Les paraules d’avui expliquen l’opinió que tenia Pla de les dones. Les relacions amb l’altre sexe em sembla que per a ell eren complicades i difícils.
El sexe, els diners, els interessos en definitiva, distorsionen les relacions entre els humans. En Pla lamenta que les urgències biològiques l’impedeixen gaudir del plaer de l’amistat amb l’altre sexe (i no té fàcils tampoc asserenar aquestes urgències, tampoc).
Antoni, les relacions entre els sexes són sempre complicades i difícils, així com les relacions entre rics i pobres o entre Madrid i Barcelona, per exemple: costa expolsar-se de sobre tota sospita de recerca de beneficis oposats, de voler-se fotre l’un a l’altre, de prejudicis, sempre en l’aire, generant una tensió trista. L’amistat vol de la confiança i el relax d’esperit total. Els moments que quedar amb aquella dona, amb aquell ric, etc. sense mirar a veure si cau algun favor (de llit, de quartos, polític) són pocs i cal cuidar-los. Val pel contrari: quedar amb aquell home, aquell pobre, etc. La subsistència, les urgències vitals, l’ànsia de poder o llibertat espatlla moltes coses i ens allunya els uns dels altres i ens enfunda en un mur de desconfiança i autoprotecció (o per no fer mal als altres, que també). Hi ha gent que porta això a extrems terribles, abans d’haver patit res a la vida. D’altres arriben a vells amb un candor i una desprotecció envers als altres sorprenenent, tot i haver rebut més pals i
humiliacions que un ruc. Som ben especials, diversos i amb els valors personals desaprofitats. Quan ens donem una oportunitat, malgrat les nostres misèries, ens donem unes coses que no tenen preu.
“–Pobret!”: A una dona li convindria de no dir ni de pensar mai això, perquè la pobreta serà ella, a la llarga. Que lúcid, Pla.
Sembla que, efectivament, la relació de Pla amb el sexe femení era força complicada.
Aquest fet, em feia pensar en un Pla, misogin. Ara que estic aprofundint en la seva biografia, sé que havia tingut diverses relacions. Fins i tot, va arribar a casar-se.
Com ja s’ha anat argumentant el tractar-se, l’intimar pot convertir-se en un arma de doble tall. No tan sols amb les dones, ni, únicament en aquest àmbit: l’espectre sol ser molt més ampli i, malauradament, força habitual: faig servir el terme malauradament perquè és el que s’utilitza en les considerades anomalies de sociabilitat; després, individualment, tothom té la seva idiosincràsia. El dret de mantenir qualsevol tipus de relació, o de no mantenir-ne cap, és legítima. Només faltaria!
Bon Dia del Treball,
Dispenseu: volia dir: legítim (el dret) no pas legítima.
Pla pertanyia a l´ampli grup dels tímids que no s´ho feien de cap manera -a la joventut més que res- amb les dones. Fins i tot sospira per una mena de mareta-amant que l´aconsole i el relaxe. Curiosament, fa molts anys, a Barna, vaig poder gaudir de les bondats d´aquesta figura maternoamorosa, però no hi vaig solucionar res de fons, bé que no deixo d´agrair-ho. EM