Arxiu de la categoria ‘dones’

25 de setembre de 1919

divendres 25 setembre 2009

He aprovat les assignatures que em faltaven per a la carrera d’advocat. Val més no pensar-hi. En aquests últims anys, entre el batxillerat i la carrera, m’he examinat moltes vegades, però no m’he pogut acostumar encara a aquesta classe de cerimònies pedagògiques. M’han fet sempre una por cerval que de vegades ha agafat un aire grotesc. No he tingut pas, fins ara, una tendència a somiar –ni coses agradables ni coses angoixants, però, si de vegades he somiat, ha estat per una espècie d’aparició del pànic dels exàmens, molt desagradable i obsessionant: l’obsessió de la inseguretat exactament. El resultat de l’examen no hi ha influït per res: el resultat, tant si ha estat bo com dolent, ha estat una alliberació. Ha estat la inseguretat d’abans de l’examen i l’examen mateix el que ha creat el malestar en la consciència de la vida inconscient.

Ara, per a ésser advocat, hauré de comprar el títol –és a dir, pagar a l’Estat l’import corresponent per a obtenir-lo. No sé pas quant val aquest títol. Però per a comprar-lo, on són els diners? Jo no tinc cap cèntim –i, els pocs que tinc, els necessito per a la dispesa. El meu pare no deu pas tenir una situació gaire brillant. Demanar-li res és perdre el temps –i no pas animadversió, certament. ¿D’on sortiran les misses? Arribaré algun dia a pagar el títol d’advocat? Em sembla que haurà estat més fàcil d’entrar a l’orla dels meus companys de curs amb el retrat ovalat dels catedràtics a la part alta del document, que comprar el títol.

En casos així, només hi hauria una solució: tenir una relació d’una certa eficàcia amb una senyora rica; però aquestes relacions només es deuen obtenir a còpia de paciència i d’interès, és a dir, de temps. A mi, sempre m’ha semblat que les dones fan perdre molt de temps. Em dec haver equivocat. Sempre m’ha agradat més perdre el temps badant o escoltant o llegint. He estat el que la gent en diu un infeliç.

7 de setembre de 1919

dilluns 7 setembre 2009

A la matinada veig el doctor Borralleras assegut davant d’una taula de la terrassa del Lyon d’Or acompanyat d’una persona del sexe femení i del nostre comú amic l’aviador Lluís Foyé. Fa una nit realment magnífica i a la Rambla s’hi està prodigiosament bé. Quim, que em veu dubitatiu, em fa signe d’acostar-me i de seure. Ho faig. Conec tots els presents. La persona del sexe femení entaulada és una coneixença del doctor Borralleras, que en una ocasió anterior m’havia presentat. És una entretinguda d’una certa edat, lleugerament guenya, prima però una mica desfeta, molt ben vestida, extremament divertida i animada, d’aspecte una mica «gastat», que Quim em presentà com una persona llegida i cultivada. Quim sembla estar ara molt afectat per l’obra de Marcel Proust. Li interessa enormement. En parla nit i dia. Facilita les coses en el sentit que la gent el llegeixi. Sospito que li faria gràcia que aquesta senyoreta el llegís.

La meva intempestiva arribada suspengué a penes la conversa. Vaig veure que parlaven de la vanitat humana. La senyoreta es trobava en l’ús de la paraula. Parlava amb una extrema vivacitat.

–Pel dir de la gent –deia– les dones semblen tenir el monopoli de la vanitat. Els elements de la seva vida exterior –les modes, per exemple, els moviments de les faccions, la seva manera d’enraonar– semblen confirmar-ho. En aquests moments, les robes i els barrets que es porten són, en aquest sentit, molt favorables a demostrar-ho. La part d’exteriorització no conté cap element de simplicitat, d’autèntica realitat: tot és considerablement inflat. Així i tot, jo no m’acabo de creure que les dones tinguin aquest monopoli, sobretot parlant en general. Els homes són infinitament més vanitosos que les dones. Tinc una certa experiència. Hi ha un moment sobretot en què demostren aquesta vanitat d’una manera exacerbada: és al llit. Són literalment insuportables, embafadors, irrespirables. Arriben a tots els extrems, de vegades als extrems més acusats. La seva afectació arriba a la puerilitat. Com més malícia sembla tenir la seva presència, més pueril és el seu entrellat… Es necessita molta paciència per a aguantar-los.

Foyé escolta amb un somriure escèptic: amb un somriure que en definitiva és ple de vanitat. Sembla un home totalment impermeable a qualsevol altra vanitat que no sigui la pròpia i personal. Quim hi fa una cara absolutament seriosa, no mou ni un múscul de les seves faccions. És una cara que sembla una màscara. Estic segur que li interessa el que diu la seva amiga, però tant com d’això està potser sorprès dels considerables mitjans expressius que demostra tenir. Potser hi veu la possibilitat de portar-la cap a la lectura de Marcel Proust –lectura no gens fàcil–, que en aquest moment sembla ser la seva obsessió principal.

–És la pedanteria, la falta de naturalitat masculina, la vanitat dels homes, el que ha originat, per inaguantable avorriment i desesperació, l’anomenada perfídia femenina, que és un dels temes que la literatura ha explotat, en totes les èpoques, més copiosament i amb més constància. La perfídia, l’astúcia femenina, existeix: és la venjança natural de les dones davant de la insuportable inflor i exageració del sexe contrari. Es pensen tenir totes les virtuts, tots els talents, totes les formes de la intel·ligència, i fins i tot de la potència vital, que més aviat sol ésser mediocre i magra. Diuen rarament la veritat. Generalment resulten diferents del que havien estat imaginats. Resulten insuportables. És aquesta desil·lusió el que crea la perfídia femenina. És la venjança normal. En un país com aquest tot el sistema social sembla consistir a posar tota classe d’obstacles als moviments femenins i a assegurar la impunitat i la rigorosa intocabilitat de la pedanteria dels homes. Les incoherències, les diferències d’humor que els novel·listes assenyalen en les dones no són més que formes de la seva venjança. Fa molta gràcia de veure els homes acusar les dones d’aquests defectes quan en realitat són els homes els autors de les reaccions femenines més típiques. Si els homes no fossin tan vanitosos, les dones no serien tan perilloses.

Foyé accentua l’escepticisme del seu somriure. El que potser l’engavanya és no saber exactament la finalitat d’aquella dona articulant aquestes frases.

–Vostè, senyoreta –pregunta Quim–, ¿ha trobat, en el curs del seu ofici, un home senzill, vertader i natural?

–Alguns, molt pocs. És clar que hi ha homes dominats per un tal sentit del ridícul que semblen impermeables a la vanitat. Però el sentit del ridícul fa de vegades caure les coses de l’altra banda, i els que tenen la desgràcia de tenir-lo exagerat són inservibles, una espècie de bonifacis. Gairebé tots els altres són pedants i d’una vanitat asfixiant.

Com que del cantó del monument a Colom comença de clarejar, Quim pregunta si no ha arribat l’hora d’abandonar la terrassa del cafè i emprendre el retorn a casa –és a dir, al pis del carrer del Bisbe, en el moment que comença aquest carrer partint de la plaça de Sant Jaume. Des d’un dels balcons d’aquesta casa es veu la plaça amb els dos grans edificis enfrontats. A la matinada, aquesta plaça de Sant Jaume és d’un provincialisme burocràtic, glaçat.

19 d'agost de 1919 [1]

dimecres 19 agost 2009

Canadell. He trobat la senyora Rosita. Feia temps que no l’havia vista: potser dels anys de la guerra. Venia de missa, caminant dreta i pausada, amb la mantellina, els rosaris i, sota una coberta de nacre, el llibre. Content de veure-la. Fa un esforç per enriolar-se moderadament –una mica fallit. Em vol donar entenent –com feia anys enrera i com sempre, potser, ha fet– que té una preocupació permanent, una cosa que la corseca sempre. Les seves caigudes d’ulls són una meravella de pudor, de lentitud, de tristesa –una cosa perfecta. El barroc cultivà aquest tema amb gran eficàcia i ella ho imita. En tot cas, camina d’una manera tan enravenada, vertical i rígida que fa efecte. Abans tenia el dit molt sentenciós: encara l’hi deu tenir. Una certa nasalitat de paraula, una notòria displicència; educació francesa. Sospito que manté el seu horror per la frivolitat que poden tenir les converses més innocents. Endevinar el que a cada moment li hauria pogut venir de gust deu haver estat difícil.

Durant la guerra, quan freqüentava la casa –de vegades m’hi quedava algun dia–, vaig constatar la seva meravellosa habilitat per a tallar el pernil i la llonganissa. Ho tallava finíssim, prodigiosament prim. No sé pas com s’ho feia. Produïa unes rodelles translúcides, etèries. La seva idea era que aquestes coses s’han de tallar molt fines. Tenia raó. Són més mengívoles.

Però potser en aquesta admirable habilitat era massa extremista. A la tarda, a l’hora de berenar, aquell pernil tan lleuger i voleiadís ens deixava una gana terrible.

–Senyora Rosita, fa molt bon temps… –que jo li dic.

–Sí. Fa un dia esplèndid. Donem gràcies a Déu que ens proporciona aquestes meravelles…

Observo que, mentre pronuncia aquesta darrera frase, posa una mica els ulls en blanc i alça verticalment i sentenciosament el dit de la mà dreta. Afegeix de seguida:

–Fa un dia esplèndid, però…

–Digui, digui, senyora Rosita…

–Fa un dia prodigiós, però ¿i si anem a l’infern, si no ens salvem?

–Vostè rai, senyora Rosita… vostè rai…

–Tu ja ho dius; vostè rai, vostè rai… Jo sóc com tothom: una pecadora recalcitrant. Ja ho diu l’Evangeli: Muchos son los llamados y pocos los escogidos.

–Encara que ho digui l’Evangeli i que ho digui en castellà, no m’ho crec pas. Vostè, senyora Rosita, és un prodigi de bondat, una concentració d’exemplaritat…

–Sant cristià! El dimoni et fa veure una cosa per altra. Del dicho al hecho hay un gran trecho… No es pot pas parlar d’aquestes coses a la babalà.

–De tota manera, un o altre es deurà salvar. Seria una llàstima que una persona com vostè quedés amb un pam de nas.

–Sí, realment, seria una llàstima. I és per això que s’ha de vigilar, vigilar nit i dia, tenir l’ull ben obert. En qualsevol moment pot venir l’empassegada.

La senyora Rosita ha pronunciat aquestes darreres frases amb un somriure molt petit però visible, amb un somriure de suficiència, que jo –in mente– he interpretat com si la literalitat de les seves paraules no estigués d’acord amb el seu pensament real. És a dir: la meva idea és –també, és clar, podria estar equivocat– que si la senyora Rosita té alguna convicció granítica és la de la seva salvació personal.

Després parlem d’un senyor del Canadell, conegut de tots plegats, i, per donar-li a entendre l’opinió que en tinc i de quina manera el veig, li dic que em sembla un panxacontent. Davant de la meva afirmació, la senyora Rosita es crispa, posa el dit vertical i agafa un aspecte indignat.

–Fes el favor, fes el favor… –diu somoguda–. En una conversa entre gent ben educada i fins i tot en una conversa entre tota classe de gent, no utilitzis mai la paraula panxa. És una paraula vulgar, adotzenada, que em fa posar nerviosa i em desagrada.

Pensant que la indignació que demostra la senyora Rosita podria provenir de l’aire massa obert, excessivament emfàtic, que té la paraula, li dic per calmar-la:

–I si li digués que és un panxetacontent, ¿no li seria més agradable?

–Encara menys, sant cristià! La nostra manera de parlar és ja prou poc delicada per a desgavellar-la encara més, per a embrutir-la amb paraulotes insuportables.

En deixar la senyora Rosita, que emprèn la marxa enravenada i vertical, tinc la sensació, agradable, d’haver quedat lliure d’un gran pes –d’un pes de cent anys.

A la taula de la petita terrassa veig un llibre que deu ser d’alguna de les meves germanes. L’agafo. Són les poesies de Lamartine. Trobo aquest vers:

Un seul être vous manque et tout est dépeuplé

Aquest vers és la descripció exacta de l’estat d’esperit de la joventut, de la tendència que tenen aquests anys a projectar sobre el vostre esperit una tristesa indescriptible i d’una irrevocabilitat gairebé mecànica.

Arriba un moment, però, no pas gaire rar, que les coses us porten a disposar d’un être o que formeu part de la disposició d’un altre, i llavors la solució consisteix a casar-se pels quatre-cents cinquanta anys que a la meva edat hom creu que la vida ha de durar.