Arxiu per a novembre 2009

15 de novembre de 1919

diumenge 15 novembre 2009

Els preparatius del viatge. El passaport estarà demà. L’ordinari em porta el paquet de jerseis i els diners per a l’abric i la maleta. A la tarda, anem, amb Alexandre Plana, a comprar-ho. La maleta és realment important.

El viatge a París es produirà demà passat.

13 de novembre de 1919

divendres 13 novembre 2009

Faig un anar i venir ràpid a Palafrugell per parlar amb la família.

Mai no m’hauria pensat que la notícia caigués tan bé. La satisfacció sembla visible i general.

M’hauria agradat, en el curs d’aquesta estada, fer una volta per la població, acomiadar-me dels amics, anar, si hagués estat possible, al mas. Però ni pensar-hi! Ha fet un dia endormiscat, somort, plujós, amb ruixats curts intermitents que han enfangat els carrers i han tancat la gent a casa. Aquesta cosa que tenen els pobles, que de vegades sembla que no hi ha ni una ànima. Així he passat tota la tarda a casa amb la família parlant –sempre amb la mateixa reserva de l’educació familiar– d’una cosa i l’altra. A pesar del llarg temps de què hem pogut disposar, ni el meu pare ni la meva mare no m’han donat cap consell. Una de les coses agradables de la família sembla ser la incapacitat de convertir una qualsevol escena –grossa o petita– en espectacle. La meva mare m’ha anunciat que em regalarà un paquet de jerseis –potser tres o quatre. El meu pare m’ha dit que em donarà els diners per a tenir un abric gruixut i còmode i per a comprar una maleta grossa, molt grossa, de cuiro autèntic, perquè al seu entendre les maletes petites no tenen cap utilitat per a aquests viatges.

–Vols dir que ha de ser tan grossa? –que jo li he dit.

–Sí, sí, com més grossa millor, mentre es pugui, encara que sigui patint una mica, portar a mà. Per altra part, has d’aprendre de fer una maleta. En una maleta, s’hi poden encabir moltes coses. Ja ho veuràs.

El meu pare ha fet la vida normal: havent sopat ha anat al cafè i ha tornat a les dotze en punt, com és habitual.

12 de novembre de 1919

dijous 12 novembre 2009

Romà Jori, director de «La Publicidad» (del matí), em proposà, sense gaires compliments, d’anar a París de corresponsal del diari. Són set- centes cinquanta pessetes el mes, que al canvi actual deuen correspondre aproximadament a nou-cents francs francesos.

Com que em demana una resposta ràpida, accepto sense dubtar –prejutjant (sense saber-ne res) una reacció favorable de la família. Demano a Jori que accepti el meu agraïment. No hi ha pas encara dia segur per a marxar, però m’assegura que serà molt aviat. Mentiria si digués que no estic content –a pesar de la por que em domina de fer-ho malament, de la seguretat que en tinc.

Els amics de la penya –i de la redacció– no semblen pas gaire reticents, i si ho són no me n’adono. Quim Borralleras em comunica que està a punt de marxar a París i que em vindrà a rebre a l’estació del Quai d’Orsay el dia que hi arribi.