Arxiu per a abril 2008

29 d’abril de 1918

dilluns 28 abril 2008

.

Mentre vaig, ara un pas ara un altre, cap al mas de Llofriu, veig, de la carretera estant, un vailet que fa volar una grua –un estel, per dir-ho com a Barcelona. El nen s’aguanta dret, sobre les Torretes. Les Torretes són unes muntanyoles que cobreixen, a nord, la vila de Palafrugell. La corba que fan aquests pujols és dolça i llarga –sembla un pressentiment d’un cos d’adolescent ajagut. El fil de l’estel, dibuixa en el cel una concavitat pura, ampla, madura, suspesa en la claror de l’aire. L’estel alterna un capcineig nerviós amb una immobilitat rígida, tibant. La cua, de drapets vermells, fa un moviment de pèndol. El vent bla, petit, suau, afua, subtilitza, acaricia la concavitat que fa el fil, com una forma viva, flotant a l’aire.

Tarda de primavera, magnífica. Hora baixa. Les orenetes xisclen a les cornises de les cases. Poca gent al carrer. Tres o quatre persones que vénen, amb el pot d’alumini, de cercar la llet. Les acàcies, florides de la petita flor blanca, fan una olor mòrbida, una mica trista. Se sent –carrer avall– el picar dels martells a l’enclusa del ferrer. Tres o quatre portes més enllà de casa, el fill del lampista, amb la finestra oberta, fa els seus monòtons, inacabables exercicis de violí, esblaimats. No hi ha res més eficaç per a posar pell de gallina que sentir tocar un violí d’una manera desinflada. El dia s’ha allargat. El cel de ponent té un color de taronja molt tènue –com el so del violí del lampista–, aquest color que d’una manera gairebé inconscient em sembla la quinta essència de la cursileria. És el color de fons de les estampetes.

Quan arriba aquest temps em demano d’on em deu provenir la desfibració, la buidor que sento en el cor i en l’esperit.

.

En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em construeix –vull dir que em distreu– és la contemplació d’un hort, com els que hi ha pels voltants de la vila. Admirablement cultivats, són unes pures, exquisides delicadeses de feina. Sento el caminar compassat d’un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carrisqueja. És la pobra música d’una pobresa il·lusionada per les verdures tendres. Un home, manotejant amb la corda d’un pou, emplena un safareig. Un vailet, amb l’aixada a la mà, passa una rega. En aquests horts hi ha una frescor que ve de la terra. La verdor de les fulles, la tibantor de la saba, la flonjor dels teixits vegetals, semblen donar suavitat i repòs a l’enteniment. La força dels esplets combat l’agonia de la llum i del dia.

Mirar el cel, sentir les orenetes, badar, contemplar la vaguetat de la vida de les coses, desfà els nervis. La joventut és trista perquè en aquesta edat només es té receptivitat –em penso– per a les coses inconcretes, és a dir, per al no-res.

Quan comença a fer calor, la gent fem, en aquest país, olor de llana de xai; a l’hivern, de fum de llenya de pi verda. Aquestes deuen ésser les sentors que desprèn la raça llatina.

26 d’abril de 1918

dissabte 26 abril 2008

A certes hores del dia, a l’hora baixa, per exemple, el perfum de les acàcies, que ara comencen de florir, del carrer del Sol, és d’una dolçor literalment embriagant, una mica massa ensucrada potser, una olor de cromo, excessivament covada, llepissosa, trista. Acàcia ve d’acant, que en grec vol dir espina. No hi ha res més extravagant a l’acusada sensació que produeixen ara les acàcies que l’etimologia del seu nom. És una etimologia d’hivern, que en aquests dies de primavera fa un efecte estranyíssim.

Fa dies que intento concretar en poques ratlles la impressió que m’ha fet una recent lectura d’«El poble gris», de Santiago Rusiñol.

Santiago RusiñolEl llibre podria ésser exacte, excel·lent, perfecte, i no ho és. La idea, la realitat, el tema, la impressió causada en cada capítol no poden ésser més concrets i precisos. Totes les persones que vivim en un poble –encara que aquest poble sigui una mica més agradable, menys aragonès (diríem), menys caricatural que el poble gris– sabem que cada capítol del llibre respon a una realitat observada, directa, indiscutible. Però Rusiñol agafa aquests fets, els desenvolupa, els manipula, els deforma, els exagera, els augmenta o els empetiteix, projecta sobre d’ells el seu monòton mecanisme humorístic i converteix una cosa viva, palpitant, en una joguina, en una banalitat, en una irrisòria maquineta. Davant de la realitat meravellosa, Rusiñol no té gens de tacte, és incapaç de la més petita delicadesa. La interpreta mecànicament, amb la fredor d’un engranatge, amb la ineluctabilitat d’una roda que produeix frases i col·loca adjectius sempre igualment rusiñolescos. Això fa que, quan es té una certa pràctica en la lectura dels seus llibres, es pugui endevinar, a frase llegida, el que dirà l’autor en la frase següent.

Aquesta manera de fer, constatada plana darrera plana, fatiga positivament, sobretot en els moments en què l’autor tracta de fer poesia, car no hi ha res més fatal, en poesia, que endevinar, indefectiblement, després d’una frase, la que ha de venir.

A través de Rusiñoles pot arribar a comprendre, amb claredat, em penso, que la pitjor tara que pot tenir un escriptor és el manierisme.

Rusiñol, que es burla sempre de les màquines –ara acaba de publicar una màquina d’ensucrar maduixes dibuixada per ell–, és l’autor més maquinal de la literatura catalana moderna.

En tot cas Rusiñol és un cas de dilapidació, d’una prodigalitat de facultats impressionant, sense precedents.

Trobo Hermós al carrer.

Porta una gorra de patró de bou, negra, de seda, una mica de cantó sobre l’orella. Sota la gorra, ara que fa tres dies que no s’ha afaitat i el pèl blanc, com un raspall, punxa sobre la pell negra, presenta un aspecte impressionant de goril·la. Sobre la limfa groga dels ulls li floten uns filaments sanguinis. Agafà les febres a Alger i pren quinina. Té un aspecte una mica pansit.

Anem a la taverna de Gervasi a prendre un vas de vi. No sembla pas que estigui gaire content. Vol anar-se’n a viure, sol, a Aigua-xellida. Està cansat d’anar a servir. «Qui tingui més que sopi dos cops», diu. Està segur que a Aigua-xellida, amb un bot i quatre cordelles, es guanyarà la vida. «Seré el baró de Cala de Cabres. Ningú no em manarà res. Potser no menjaré gaire, però faré el que em sembli. Per altra part, l’any és dolent. No s’ha agafat cap calamars. Sempre fa mal temps. Quan arribo a casa amb les mans buides penso en el que pensarà donya Rosa i pateixo…»

Aquestes declaracions m’entendreixen. Si realment admiro alguna cosa dels homes és l’ànsia de llibertat que tenen.

Després, tot d’un plegat, mirant-me de fit a fit, m’explica que fa pocs dies, a Can Batlle, la taverna de Calella, hi havia un senyor foraster que deia que abans, anys enrera, la gent es pensava que el Sol girava al voltant de la Terra i que després es descobrí que la cosa anava al revés, que la Terra girava al voltant del Sol.

–Tu en deus saber alguna cosa, de tot això… –diu amb una rialleta que no sé ben bé si és respectuosa o mofeta–. Suposo que ja m’ho explicaràs quan te llegui…

–El que deia aquell senyor és un fet, no es pot pas discutir.

–Ah, sí…? –diu sorprès.

–És clar, home de Déu!

–Bé, molt bé… però i què? –fa ràpid, brusc, una mica vexat–. I què? Ja en tirarem un bon tros a l’olla, de totes aquestes nyinyeries

Tomàs Gallart diu al cafè:

–Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou, és una mica més difícil…

Coromina, que segueix amb una creixent atenció les notícies que porten els diaris sobre la revolució russa i l’abundant segregació de comentaris periodístics que es fan ara sobre el socialisme, afirma que Gallart té raó, que el règim capitalista és caòtic, desordenat, irracional, capriciós, dilapidador i gasiu alhora i que tota persona que necessiti la banca per a portar a cap una qualsevol iniciativa, per bona que sigui, haurà de passar per un calvari sinistre.

–Això que dieu, Coromina –diu Gori animant-se sobtadament–, és una veritat literal, axiomàtica, indiscutible. El règim capitalista és un règim desordenat, irracional, caòtic. Irracional: aquesta és la paraula exacta. És, a més, un règim de pur caprici i, per tant, dolorós, cruel, trist. Sí, sí, teniu tota la raó. El règim capitalista és tot això que dieu i encara moltes altres coses desagradables més. Podríem passar tota la nit acumulant-li penjaments. Però, si em permetéssiu, us faria una pregunta. ¿És que vós, de tot això que acabem de dir i de tot el que encara podríem afegir-hi, en deduïu la necessitat de substituir aquest sistema per algun altre sistema elaborat apriorísticament?

–Francament, de vegades, m’ho sembla…

–Us ho sembla? Valga’m Déu! Discrepem. A vós, us sembla que, de tots els penjaments que hem proclamat –penjaments perfectament objectius– sobre el capitalisme, se’n dedueix la necessitat de substituir-lo. Jo crec, al contrari, que aquestes invectives demostren l’absoluta necessitat de defensar-lo i mantenir-lo en tots els terrenys. El capitalisme és irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust, dolorós, trist, absurd… exactament com la naturalesa i la vida. La naturalesa, la vida humana, és igualment caòtica, irracional, desordenada, injusta, sanguinària, capriciosa, delirant, incomprensible, cruel, trista. A vós, que sou un home intel·ligent, actiu, honrat, el banquer només us escoltarà si li aneu a portar diners. En canvi, obrirà la caixa a aquell senyor que viu tres portes més amunt que és un perfecte imbècil. Però, a mi, la naturalesa m’ha donat aquest nas impresentable, quan me n’hauria pogut donar un de perfecte. Aquest home ja ric, que viu com un miserable, carregat de brutícia, acaba d’heretar una fortuna que no sabrà què fer-ne. Però també a tots nosaltres ens haurien pogut proveir d’una melsa forta, resistent i fresca i hem d’anar tirant amb una melsa que sembla que ja ha servit…

–I què en deduïu, de tot això?

–En dedueixo que naturalesa, vida i capitalisme són tot un mateix vi. El capitalisme ha nascut de la vida humana per les mateixes raons que a la primavera neix l’herba de la terra. Aquesta naturalitat de naixement i de manifestació no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema. En la naturalesa, no hi ha res intrínsecament bo ni res intrínsecament dolent. En la naturalesa no hi ha res més que pura cosmografia, absoluta indiferència. No hi ha res que obeeixi a cap fi transcendent. El que pressuposa, en tot cas, aquesta naturalitat de naixença i de manifestació és una indiscutible fortalesa biològica, una puixança intrínseca…

–Aquesta fortalesa, en tant que creadora d’injustícia, és repugnant, fastigosa, intolerable…

–Entesos. Perfectament d’acord. Però no he pas vist mai enlloc que la naturalesa pretengués instaurar la justícia. On ho heu vist vós, això? Hauria estat perfectament just que, enamoradís com sóc de mena, la naturalesa m’hagués dotat d’un nas elegant, graciós, fascinador… i aquí em teniu circulant amb aquesta deplorable tarota que veieu. ¿No consideraríeu ridícul que jo m’atribuís la pretensió de substituir aquesta naturalesa per una altra de més justa, repartidora de nassos perfectes, hel·lènics i de melses impermeables a l’alcohol, fortes i resistents? Seria una pretensió manicomial. Ara vós, indignat davant de les malvestats del capitalisme, el voleu substituir, li voleu matar la seva forma biològica, l’espontaneïtat de la seva manifestació, la seva interna puixança. El voleu substituir per un règim racional, just, ordenat, satisfactori des del punt de vista de la moralitat rutinària i mitjana. Vós creieu que la mera substitució d’un règim real, encara que cruel, per un règim artificial, encara que hipotèticament perfecte, ha d’implicar per força un guany segur per a la generalitat. Ho dubto. No ho crec pas. Els francesos solen dir que sovint es perd el bo per la mania de tenir el millor. Jo parteixo de la idea que passar d’un règim real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat no implica pas necessàriament passar a un règim millor. Pot molt bé representar, malgrat la perfecció teòrica del règim proposat, passar a un estat infinitament pitjor, més dolent, més dolorós, de moltes menys possibilitats.

–Sou un conservador recalcitrant –diu Coromina, nerviós i enervat–, un home sense imaginació…

–I vós sou una criatura de bolquers… –fa Gori abocant dues ampolletes de canya a dins del seu cafè.

24 d’abril de 1918

dijous 24 abril 2008

Quan en una casa hi ha un boig explícit, gairebé tots els qui formen part de la família ho són una mica.

.

Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo –posem per cas– tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre… Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre equivocat. L’únic tresor dels pobres és el miracle possible.

Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. Per a arribar a tenir alguna cosa en aquest món s’ha d’haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és concebible. El que és literalment inconcebible és ésser pobre i independent.

Només hi deu haver –em sembla– dues formes de l’exercici del lliure arbitri: la força i l’astúcia.

El famós Trica, el meu amic Trica de Llançà, haurà estat un dels precursors empordanesos més actius del comunisme. Però resulta que ara ja no ho és.

Després de la revolució de l’any 9 s’establí a Llançà un germà de Ferrer Guàrdia. Era un home plàcid, que portava una gran barba blanca, anarquista bucòlic, horticultor i jardiner molt expert, creador de meravelloses roses. Hi arribà a tenir molts amics. El seu anarquisme idíl·lic i bonari, basat en la generositat i la fraternitat universal, enganxà sobretot en l’esperit d’aquest tipus d’empordanès solitari i individualista, conreador de l’hort, l’olivar i la vinya, afeccionat als terrenys magres i reculats situats entre el cel i la terra. L’anaven a veure, l’escoltaven embadalits. Home discret, interessat a fer la mínima quantitat de soroll possible, els seus deixebles resultaven també discrets. Però això no vol pas dir que no s’infiltressin en la seva companyia tabalots i cridaners. Un d’ells fou Trica, el qual es passà la joventut proclamant a tothom que el volgué sentir:

–S’han de fer parts iguals, parts iguals…

S’escaigué només que la seva dona heretà una caseta, un tros de vinya i un hortet. I els del poble, és clar, li digueren:

–Trica, s’han de fer parts iguals, parts iguals…

I així el pobre Trica haurà passat la segona part de la vida havent de dir, indignat i bullent, cada dos per tres:

–La punyeta, parts iguals, la punyeta…!

És clar que aquest és un sistema de passar l’estona com qualsevol altre, però a la llarga fatiga i convida a escampar la boira d’una o altra manera. En els pobles, val més no tenir cap idea que canviar d’opinió. Això darrer no és perdonat ni pels amics.

Enric Frigola diu, al cafè:

–Sóc partidari de tenir pocs llibres. Tinc observat que com més se’n tenen menys se’n llegeixen.

La vida en aquests pobles és espantosa, asfixiant, horrible.

No sé pas si a tot arreu és igual, però ací, en aquest país, només tenen gruix, pes, sabor i importància les coses, els interessos, les manies personals. El país, en tant que integració de ciutadans sobre aspiracions de caràcter genèric, està per fer, s’ha de construir. Els interessos generals només existeixen quan es produeix la presumpció que repercutiran en la pròpia, personal comptabilitat. Així parlem hores i hores dels dolors dels altres amb aire aclaparat; som capaços de gesticular i de fer tantes ganyotes com convingui deliberant sobre l’abandó, l’endarreriment i la misèria que porta a sobre el país. Però tot això és intranscendent –té el mateix to d’indiferència amb què parlem del temps, sempre, ben entès, que el temps no ens afecti el blat o la vinya.

Sento que Gori diu al cafè:

–La música, la música…! ¿I si en parléssim amb una mica més de sinceritat i de respecte? La millor música que he sentit, la vaig escoltar a la notaria del senyor Cumané, quan aquest senyor, obert que fou el testament, el llegí i resultà que m’havien fet hereu. La veu del notari Cumané no és pas una veu musical. És generalment opaca. De vegades se li esquerda una mica. Sovint fa un gall que fa posar pell de gallina. Jo us asseguro que aquell dia la veu del senyor Cumané em semblà infinitament melodiosa, encantadora, fascinant…

Surto al carrer a prendre una mica la fresca.

No em canso de llegir els «Assaigs» de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra.