.
Mentre vaig, ara un pa
s ara un altre, cap al mas de Llofriu, veig, de la carretera estant, un vailet que fa volar una grua –un estel, per dir-ho com a Barcelona. El nen s’aguanta dret, sobre les Torretes. Les Torretes són unes muntanyoles que cobreixen, a nord, la vila de Palafrugell. La corba que fan aquests pujols és dolça i llarga –sembla un pressentiment d’un cos d’adolescent ajagut. El fil de l’estel, dibuixa en el cel una concavitat pura, ampla, madura, suspesa en la claror de l’aire. L’estel alterna un capcineig nerviós amb una immobilitat rígida, tibant. La cua, de drapets vermells, fa un moviment de pèndol. El vent bla, petit, suau, afua, subtilitza, acaricia la concavitat que fa el fil, com una forma viva, flotant a l’aire.
Tarda de primavera, magnífica. Hora baixa. Les orenetes xisclen a les cornises de les cases. Poca gent al carrer. Tres o quatre persones que vénen, amb el pot d’alumini, de cercar la llet. Les acàcies, florides de la petita flor blanca, fan una olor mòrbida, una mica trista. Se sent –carrer avall– el picar dels martells a l’enclusa del ferrer. Tres o quatre portes més enllà de casa, el fill del lampista, amb la finestra oberta, fa els seus monòtons, inacabables exercicis de violí, esblaimats. No hi ha res més eficaç per a posar pell de gallina que sentir tocar un violí d’una manera desinflada. El dia s’ha allargat. El cel de ponent té un color de taronja molt tènue –com el so del violí del lampista–, aquest color que d’una manera gairebé inconscient em sembla la quinta essència de la cursileria. És el color de fons de les estampetes.
Quan arriba aquest temps em demano d’on em deu provenir la desfibració, la buidor que sento en el cor i en l’esperit.
.
En aquests capvespres de primavera una de les poques coses que em construeix –vull dir que em distreu– és la contemplació d’un hort, com els que hi ha pels voltants de la vila. Admirablement cultivats, són unes pures, exquisides delicadeses de feina. Sento el caminar compassat d’un vell animal fent rodar una sínia mal untada, que carrisqueja. És la pobra música d’una pobresa il·lusionada per les verdures tendres. Un home, manotejant amb la corda d’un pou, emplena un safareig. Un vailet, amb l’aixada a la mà, passa una rega. En aquests horts hi ha una frescor que ve de la terra. La verdor de les fulles, la tibantor de la saba, la flonjor dels teixits vegetals, semblen donar suavitat i repòs a l’enteniment. La força dels esplets combat l’agonia de la llum i del dia.
Mirar el cel, sentir les orenetes, badar, contemplar la vaguetat de la vida de les coses, desfà els nervis. La joventut és trista perquè en aquesta edat només es té receptivitat –em penso– per a les coses inconcretes, és a dir, per al no-res.
Quan comença a fer calor, la gent fem, en aquest país, olor de llana de xai; a l’hivern, de fum de llenya de pi verda. Aquestes deuen ésser les sentors que desprèn la raça llatina.
El fil de l’estel, dibuixa en el cel …
En podríem parlar, perquè les mans que van passar per Pla són unes quantes.
ja hi tornem a ser… com em recordes la meva infantesa, cercar llet al capvespre, l’olor d’aquella llet! el fuster de la cantonada i l’olor de la fusta, el barber de sota i el seu massatje, la bodega on anava a buscar el vi pel sopar…. avans les olors feien olor; va a veure per on em sortiu avui.
A la Menta Fresca li puc dir que aquesta evocació dels “martells a l’enclusa del ferrer….” a mi em recorda directament i sense matisos l’arrencada del ‘Roig i el Negre’. Potser és una apreciació personal i no tinc una memòria tan acusada respecte a les sensacions de quan anava amb calça curta.
El text d’avui és del mateix estil del que anys a venir ens donarà Pla en un llibre seu que es titula “Les hores”, volum 20 de l’O.C.
Molt interessant, Ramon Torrents, aquest suggeriment del possible ressò de Stendhal. El quadern gris es mereix que se’n faci una edició crítica que inclogui tots aquests detalls. No em cansaré de repetir-ho i demanar-ho a qui correspongui.
[No sé perquè anit no vaig poder comentar el que volia, la web no m'acceptava el comentari. Per tant, el penjo avui, el mateix text; d'aquí la manca de sincronia amb la resta de comentaris, especialment els d'erraté.]
Benvolgut Josep,
Ja feia dies que no podia llegir-vos, i em fa content saber que el vostre petit món encara gira. Avui més que mai m’heu fet sentir proper a vós, a la terra, a aquest nostre tan llunyà Empordà.
M’ha distret una mica, és cert, la vostra dèria per les olors. Ens n’heu parlat ja en diverses ocasions, i si no m’erro dues vegades heu mencionat una olor llepissosa, i dues vegades també l’olor de l’acàcia. Ara ens sortiu amb l’olor de la gent de la terra.
Per part meva haig de dir que em sento prou interessat per a les olors, m’hi fixo, les retinc, les recordo i observo, i sovint les enyoro. Enyoro les olors de l’hort. Enyoro l’olor de llenya a la roba de la gent, i a la cuina. I fins i tot l’olor de gent a l’estiu -gent de la terra, gent que feineja.
D’on soc em desagrada especialment l’olor de taxi, no sé si vos la coneixeu, la majoria dels qui llegiu al mestre suposo que no. És una olor rància, de gent gastada.
D’altra banda, em va costar uns anys fixar definitivament al record l’olor de l’acàcia, va ser quan va començar a recordar-me alguna cosa amb què sempre més la he identificat. I no en diria llepissosa. Agre, potser.
M’agradaria fer algun comentari també sobre el llenguatge del mestre, que trobo avui particularment (i mai millor dit) interessant i commovedor. També voldria comentar alguna cosa en relació a la potineria dels vostres editors, molt desagradable sorpresa (em refereixo a l’enllaç del text). I una altra a la identificació d’una cita literària que us relaciona amb Stendhal, i que l’autor de l’enllaç sabrà perquè la posa de puntetes, com si temés vessar-la. En qualsevol cas jo l’agraeixo.
Però són ja moltes coses per comentar que atabalarien als altres vostres lectors.
Benvolgut Josep, mestre: si ho desitgeu podeu passar per casa meva que també hi sortiu. No voldria pas atabalar-vos aquí a vós també amb històries que potser no són del vostre interès.
Us saluda cordialment,
partícula elemental
Ep, volia dir Ramon Torrents i no pas erraté.
A Ramon Torrents,
no entenc el sentit de la teva frase d’ahir:
…les mans que van passar per Pla són unes quantes.
Què vols dir?
Gràcies.
Antoni.
Simplement em referia als correctors i traductors, als editors i, potser encara, si vols, els linotipistes.
Potser no vaig ser prou explícit, però són mans (aparentment invisibles) posades sobre Pla.
Espero haver respost.
Ramon
Comparteixo amb en partícula elemental l’admiració per com feu sentir les olors. Per a mi aquest text és un dels més clarament evocadors que us he llegit al Quadern. Aquí s’hi trobem olors, tactes, la corda, la terra, la llana i, de propina, una paraula per a afegir al lèxic: grua. Però, com sempre que us llanceu a descriure d’aquesta manera tan aparentment lleugera, acabeu amb alguna nota amarga: “Quan arriba aquest temps em demano d’on em deu provenir la desfibració, la buidor que sento en el cor i en l’esperit…” Després repreneu el vol, sí, però l’alegria dura poc a la casa del pobre, perquè ens dueu al paràgraf a on dens deixeu anar coses com “La joventut és trista…”
Caram! ens anàvem enlairant amb l’estel aquell i ens feu aterrar de cop. Teniu unes maneres ben curioses —alguns en dirien sadisme— de compartir l’amargor de la vida! Qui us coneix ja està avisat, és clar.
En tot cas, és un plaer anar endut de la vostra mà, amunt i avall, com si la grua fóssim nosaltres els lectors: la sensació que hom té de companyia és una cosa que no es pot explicar.
Sí, Pla, la contemplació d’un hort i el vol de les orenetes. La primavera no demana gaire més.
En Florenci ha dit,
una paraula per afegir al lèxic: GRUA
Deuria ser un mot conegut entre els escriptors de les primeres dècades del segle XX, perquè Joan Salvat-Papasseit té un poema famós de l’any 1923 que comença així:
Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
-de tan com brilla en el cel
sembla una donzella nua.
I em sembla recordar que el cantant Joan Manuel Serrat va posar música a aquest poema i a d’altres de Salvat.
Bon dia Josep,
“Mirar el cel, sentir les orenetes, badar, contemplar la veguedat de la vida de les coses, desfà els nervis”.
Josep, quanta raó que tens, ho hauriem de fer molt més sovint i així ens estimariem més.
Parles del teu capvespre de primavera on una de les poques coses que et distreu és la contemplació d’un hort. Jo et proposo d’altres distraccions que et farien bategar el cor i et portarien a somnis llunyants. Que ho disfrutis!
LA GESTA PELS ESTELS (1922).Joan Salvat Papasseit.
MESTER D’AMOR
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.
No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.
Bon dia Antoni,
Que subtil que ets, quina manera de desgranar les coses.
M’ha encantat el tros de poema i l’autor que has escollit. Quina casualitat, entre tants poetes que hi ha, vas i esculls el meu preferit.
El meu primer llibre de poesia que vaig tenir va ser als setze anys i va ser d’En Joan Salvat Papasseit. Em van colpir tant les seves lletres i les seves filigranes que m’hi vaig enamorar i és un dels llibres de la meva tauleta de nit.
Gràcies pel poema jo ni he deixat una altre talment meravellós.
Bon dia a tots.
Bon dia Anna Ramos,
Llevar-te al matí, en un dia de festa com avui, i trobar-te un poema de Salvat, és la millor medecina per a l’esperit.
Moltes gràcies.
També és un dels meus poetes favorits. Quina casualitat!
Amic Antoni, gràcies per l’aclariment sobre aquell poema. Encara que és impossible que ho sabessis, jo he estat tota la vida convençut —i errat— que en Papaseït parlava de les grues del port, i comparava la seva lluent bellesa maquinal a un estel que vola. Mai m’havia ni plantejat que parlava de les “altres” grues, les d’en Pla. És clar que fins i tot ignorava aquest sentit de la paraula.
Gràcies també a l’Anna per l’altra poesia.
Ostres, Antoni i Florenci,voleu dir que meu de donar tantes gràcies?
Em fareu posar vermella!. Jo crec que les gràcies us les haig de donar a vosaltres dos perquè literariament aporteu moltíssimes coses juntament amb d’altres contertulians. En aquests extrems, jo sóc molt ignorant i aprenc de valent amb els vostres comentaris. Jo literariament no us puc aportar res, senzillament escric el que en aquell moment em transmet el mestre i també depenent del meu estat anímic, deixo anar els meus ditets sobre el teclat i avall, ja que mai em repaso el que hi deixo escrit.
Són sentiments i pensaments en estat verge .
A tu Florenci ja te descobert però espero que l’Antoni abans d’acabar aquest bloc es deixi conèixer perquè ensumo que és un bon escriptor i si és aixi m’agradaria comprar-li algun lllibre. Segur que si ho descobreixo em quedaré ben acollonida dels personatges que sou.
També vull fer un apunt pel Sr.Antonio Galvez , a tu no cal descobrir-te, ja ho fas tot sol, cosa que em sembla genial.
PS: us anomeno només a vosaltres tres perquè sou amb qui he intercanviat més comentaris, no és que tingui res en contra dels altres comentaristes però es que no s’ha escaigut.
Que disfruteu d’aquest pont o potser repont tant llarg.
Hola Anna Ramos,
com que això del bloq d’en Pla durarà fins l’any que ve, potser tindré temps d’escriure un llibre i així podria satisfer les teves bones intencions, que t’agraeixo molt.
Bon cap de setmana a tothom!