A certes hores del dia, a l’hora baixa, per exemple, el perfum de les acàcies, que ara comencen de florir, del carrer del Sol, és d’una dolçor literalment embriagant, una mica massa ensucrada potser, 
una olor de cromo, excessivament covada, llepissosa, trista. Acàcia ve d’acant, que en grec vol dir espina. No hi ha res més extravagant a l’acusada sensació que produeixen ara les acàcies que l’etimologia del seu nom. És una etimologia d’hivern, que en aquests dies de primavera fa un efecte estranyíssim.
Fa dies que intento concretar en poques ratlles la impressió que m’ha fet una recent lectura d’«El poble gris», de Santiago Rusiñol.
El llibre podria ésser exacte, excel·lent, perfecte, i no ho és. La idea, la realitat, el tema, la impressió causada en cada capítol no poden ésser més concrets i precisos. Totes les persones que vivim en un poble –encara que aquest poble sigui una mica més agradable, menys aragonès (diríem), menys caricatural que el poble gris– sabem que cada capítol del llibre respon a una realitat observada, directa, indiscutible. Però Rusiñol agafa aquests fets, els desenvolupa, els manipula, els deforma, els exagera, els augmenta o els empetiteix, projecta sobre d’ells el seu monòton mecanisme humorístic i converteix una cosa viva, palpitant, en una joguina, en una banalitat, en una irrisòria maquineta. Davant de la realitat meravellosa, Rusiñol no té gens de tacte, és incapaç de la més petita delicadesa. La interpreta mecànicament, amb la fredor d’un engranatge, amb la ineluctabilitat d’una roda que produeix frases i col·loca adjectius sempre igualment rusiñolescos. Això fa que, quan es té una certa pràctica en la lectura dels seus llibres, es pugui endevinar, a frase llegida, el que dirà l’autor en la frase següent.
Aquesta manera de fer, constatada plana darrera plana, fatiga positivament, sobretot en els moments en què l’autor tracta de fer poesia, car no hi ha res més fatal, en poesia, que endevinar, indefectiblement, després d’una frase, la que ha de venir.
A través de Rusiñoles pot arribar a comprendre, amb claredat, em penso, que la pitjor tara que pot tenir un escriptor és el manierisme.
Rusiñol, que es burla sempre de les màquines –ara acaba de publicar una màquina d’ensucrar maduixes dibuixada per ell–, és l’autor més maquinal de la literatura catalana moderna.
En tot cas Rusiñol és un cas de dilapidació, d’una prodigalitat de facultats impressionant, sense precedents.
Trobo Hermós al carrer.
Porta una gorra de patró de bou, negra, de seda, una mica de cantó sobre l’orella. Sota la gorra, ara que fa tres dies que no s’ha afaitat i el pèl blanc, com un raspall, punxa sobre la pell negra, presenta un aspecte impressionant de goril·la. Sobre la limfa groga dels ulls li floten uns filaments sanguinis. Agafà les febres a Alger i pren quinina. Té un aspecte una mica pansit.
Anem a la taverna de Gervasi a prendre un vas de vi. No sembla pas que estigui gaire content. Vol anar-se’n a viure, sol, a Aigua-xellida. Està cansat d’anar a servir. «Qui tingui més que sopi dos cops», diu. Està segur que a Aigua-xellida, amb un bot i quatre cordelles, es guanyarà la vida. «Seré el baró de Cala de Cabres. Ningú no em manarà res. Potser no menjaré gaire, però faré el que em sembli. Per altra part, l’any és dolent. No s’ha agafat cap calamars. Sempre fa mal temps. Quan arribo a casa amb les mans buides penso en el que pensarà donya Rosa i pateixo…»
Aquestes declaracions m’entendreixen. Si realment admiro alguna cosa dels homes és l’ànsia de llibertat que tenen.
Després, tot d’un plegat, mirant-me de fit a fit, m’explica que fa pocs dies, a Can Batlle, la taverna de Calella, hi havia un senyor foraster que deia que abans, anys enrera, la gent es pensava que el Sol girava al voltant de la Terra i que després es descobrí que la cosa anava al revés, que la Terra girava al voltant del Sol.
–Tu en deus saber alguna cosa, de tot això… –diu amb una rialleta que no sé ben bé si és respectuosa o mofeta–. Suposo que ja m’ho explicaràs quan te llegui…
–El que deia aquell senyor és un fet, no es pot pas discutir.
–Ah, sí…? –diu sorprès.
–És clar, home de Déu!
–Bé, molt bé… però i què? –fa ràpid, brusc, una mica vexat–. I què? Ja en tirarem un bon tros a l’olla, de totes aquestes nyinyeries…
Tomàs Gallart diu al cafè:
–Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou, és una mica més difícil…
Coromina, que segueix amb una creixent atenció les notícies que porten els diaris sobre la revolució russa i l’abundant segregació de comentaris periodístics que es fan ara sobre el socialisme, afirma que Gallart té raó, que el règim capitalista és caòtic, desordenat, irracional, capriciós, dilapidador i gasiu alhora i que tota persona que necessiti la banca per a portar a cap una qualsevol iniciativa, per bona que sigui, haurà de passar per un calvari sinistre.
–Això que dieu, Coromina –diu Gori animant-se sobtadament–, és una veritat literal, axiomàtica, indiscutible. El règim capitalista és un règim desordenat, irracional, caòtic. Irracional: aquesta és la paraula exacta. És, a més, un règim de pur caprici i, per tant, dolorós, cruel, trist. Sí, sí, teniu tota la raó. El règim capitalista és tot això que dieu i encara moltes altres coses desagradables més. Podríem passar tota la nit acumulant-li penjaments. Però, si em permetéssiu, us faria una pregunta. ¿És que vós, de tot això que acabem de dir i de tot el que encara podríem afegir-hi, en deduïu la necessitat de substituir aquest sistema per algun altre sistema elaborat apriorísticament?
–Francament, de vegades, m’ho sembla…
–Us ho sembla? Valga’m Déu! Discrepem. A vós, us sembla que, de tots els penjaments que hem proclamat –penjaments perfectament objectius– sobre el capitalisme, se’n dedueix la necessitat de substituir-lo. Jo crec, al contrari, que aquestes invectives demostren l’absoluta necessitat de defensar-lo i mantenir-lo en tots els terrenys. El capitalisme és irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust, dolorós, trist, absurd… exactament com la naturalesa i la vida. La naturalesa, la vida humana, és igualment caòtica, irracional, desordenada, injusta, sanguinària, capriciosa, delirant, incomprensible, cruel, trista. A vós, que sou un home intel·ligent, actiu, honrat, el banquer només us escoltarà si li aneu a portar diners. En canvi, obrirà la caixa a aquell senyor que viu tres portes més amunt que és un perfecte imbècil. Però, a mi, la naturalesa m’ha donat aquest nas impresentable, quan me n’hauria pogut donar un de perfecte. Aquest home ja ric, que viu com un miserable, carregat de brutícia, acaba d’heretar una fortuna que no sabrà què fer-ne. Però també a tots nosaltres ens haurien pogut proveir d’una melsa forta, resistent i fresca i hem d’anar tirant amb una melsa que sembla que ja ha servit…
–I què en deduïu, de tot això?
–En dedueixo que naturalesa, vida i capitalisme són tot un mateix vi. El capitalisme ha nascut de la vida humana per les mateixes raons que a la primavera neix l’herba de la terra. Aquesta naturalitat de naixement i de manifestació no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema. En la naturalesa, no hi ha res intrínsecament bo ni res intrínsecament dolent. En la naturalesa no hi ha res més que pura cosmografia, absoluta indiferència. No hi ha res que obeeixi a cap fi transcendent. El que pressuposa, en tot cas, aquesta naturalitat de naixença i de manifestació és una indiscutible fortalesa biològica, una puixança intrínseca…
–Aquesta fortalesa, en tant que creadora d’injustícia, és repugnant, fastigosa, intolerable…
–Entesos. Perfectament d’acord. Però no he pas vist mai enlloc que la naturalesa pretengués instaurar la justícia. On ho heu vist vós, això? Hauria estat perfectament just que, enamoradís com sóc de mena, la naturalesa m’hagués dotat d’un nas elegant, graciós, fascinador… i aquí em teniu circulant amb aquesta deplorable tarota que veieu. ¿No consideraríeu ridícul que jo m’atribuís la pretensió de substituir aquesta naturalesa per una altra de més justa, repartidora de nassos perfectes, hel·lènics i de melses impermeables a l’alcohol, fortes i resistents? Seria una pretensió manicomial. Ara vós, indignat davant de les malvestats del capitalisme, el voleu substituir, li voleu matar la seva forma biològica, l’espontaneïtat de la seva manifestació, la seva interna puixança. El voleu substituir per un règim racional, just, ordenat, satisfactori des del punt de vista de la moralitat rutinària i mitjana. Vós creieu que la mera substitució d’un règim real, encara que cruel, per un règim artificial, encara que hipotèticament perfecte, ha d’implicar per força un guany segur per a la generalitat. Ho dubto. No ho crec pas. Els francesos solen dir que sovint es perd el bo per la mania de tenir el millor. Jo parteixo de la idea que passar d’un règim real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat no implica pas necessàriament passar a un règim millor. Pot molt bé representar, malgrat la perfecció teòrica del règim proposat, passar a un estat infinitament pitjor, més dolent, més dolorós, de moltes menys possibilitats.
–Sou un conservador recalcitrant –diu Coromina, nerviós i enervat–, un home sense imaginació…
–I vós sou una criatura de bolquers… –fa Gori abocant dues ampolletes de canya a dins del seu cafè.
Etiquetes: lectures, literatura, literatura, llengua
veig que avui encara no hi ha opinions ni debats entre vosaltres.
des de la meva ignorància només puc dir que m’agrada el Pla que descriu el seu entorn, les acàcies, la seva dolça olor, el seu aspecte; el vell amic pescador i Aiguaxellida….quins records d’aquelles contrades i certamen gelides aigues, clares…m’agafo a la seva descriptiva com la de la naturalesa i obvio les comparacions amb el capitalisme, qüestió de NO interés…….
Què ens vol donar a entendre en Pla, avui, amb les seves explicacions? Que la natura segueix el seu curs immutable, (la terra girant al voltant del sol), i que això no té importància (nyinyeries)? A ell el que realment l’interessava molt era tot això dels banquers i del capitalisme. I tot plegat, amb el perfum de les acàcies i l’olor de la canya barrejada amb el cafè.
Ah!, i per enèssima vegada llança un torpede contra un altre escriptor català: Rusiñol. I van… Si no recordo malament són: Verdaguer, V.Català, Carner, …, bé, tirant enrere en aquest bolq tan fabulós els trobaríem tots.
Caldria aclarir el contingut de les imatges que acompanyen el text. El presonatge que acompanya el jove Pla en barnus no s’assembla gens a l’Hermós que es pot veure en altres fotografies, ni te un aspecte impressionant de gorila. És l’Hermós, si o no?
Vidalica,
a la foto, d’esquerra a dreta, hi surten l’Hermós i Josep Pla (amb barnús).
Potser tindràs raó, Vidalica.
Acabo de consultar el volum 45 de l’O.C. on hi ha les fotos de la vida de Josep Pla. Hi ha aquesta mateixa foto i al peu diu:
Josep Pla a la costa de Tamariu amb el Xicu de Fornells.
Més endavant hi ha 3 fotos on hi surt l’Hermós, i efectivament no s’hi assembla gens, tal com dius tu. Però sí que fa cara de goril·la.
Rectifico i et demano disculpes pel primer comentari de les 12:08.
Precisament la meva lectura planiana actual, juntament amb El quadern gris, és Aigua de mar (volum II). Si us interessa endinsar-vos en la figura de Sebastià Puig, l’Hermós, no deixeu de llegir “Un viatge frustrat”, que és el segon relat del volum esmentat.
Pel que fa a aquesta entrada del 26 d’abril, comentar que em sembla senzillament deliciosa, el millor Pla: reflexions sobre la natura, l’economia (sí, company Menta Fresca, una de les obsessions més conegudes del mestre era el seu interès per la sort de la moneda), sobre la literatura i una òptima conversa de cafè.
Bona lectura a tothom!
Bona nit Josep,
Renoi, ets molt directe parlant del teu contemporani Rusiñol. Les deixes anar que déu n’hi do. El problema és que la gent que parla tant directe sol fer por i no té gaires amics. De totes maneres les coses s’han de dir al davant encara que facin mal i mai pel darrera com sempre sol passar. Saps? actualment som bastant “cagadets” alhora de dir les coses pel seu nom quan ets amb el teu interlocutor cara a cara i les coses que s’han de dir no són ni de bon tros massa agradables. Les persones la majoria de vegades tirem la pedra i amaguem la mà, o talment manipulem per fer sortir als altres i no sentint-se culpables. La ment humana moltes vegades és bastant recargolada.
Si et tingués al davant et demanaria: -Tots aquests pensaments d’avui els hi has dit cara a cara o t’has amagat darrera les lletres?
Si ha estat així, no t’amoïnis perquè els de la meva època ho practiquem molt sovint.
Et felicito pels canvis de registre que has tingut en el comentari d’avui, comences per la placidesa de la natura per posar a tó la cosa, per entrat a pinyó fixe amb el teu amic i tot seguit suavitzes la cosa per parlar de les coses del dia a dia.
Fantàstica aquesta ploma tant subtil!
Pla,
El vostre contemporani Rusiñol -igual que vos- aguanta prou bé l’escombrada del temps, que, ai las!, s’emporta tanta literatura…en canvi en això del capitalisme, sembla que la posteritat us ha donat la raó. De moment. Perquè sempre s’ha de dir “de moment”. I aquesta dèria de l’Hermós de deixar-ho tot i anar a sobreviure a Aigua-Xellida és una variant del clàssic i recurrent desig de tornar a la natura, que agafa fort a alguna gent de cada generació. A mi, la veritat, de tant en tant també m’agafa.
Buenos días (de madrugada).
Antoni, buena idea. A medida que vayan saliendo, no estaría mal llevar el recuento de los escritores denostados por Pla: Verdaguer, Català, Carner, Rusiñol (4). Así como contabilizar, del mismo modo, a los que el mestre pone por las nubes, como es el caso, cómo no, de Montaigne (¿1 por ahora?).
Anna, a Pla se le temía precisamente por eso, por ser tan directo y huraño.
Salud.
Gràcies Antonio Galvez,
És curiós com una persona tant sensible alhora de descriure situacions incomparables pugui amb la seva ploma descarnar al seu enemic.
Bon dia.
En Rusiñol era un geni, un potent allau de lucidesa que, si t’agafa distret, et pot estampar contra la paret. El que passa és que aquest fenomen —que si hagués nascut als Estats Units, el tindríem fins a la sopa— li importava molt més viure el moment que cap altra cosa. A primer cop d’ull venen ganes dengegar-li el que en Welles va dir d’en Huston, que la seva millor obra era la seva propia vida, però penso que seria massa fàcil. En Rusiñol va escampar el seu talent tocant potser massa pals -en Picasso l’admirava com a pintor- però el seu favorit fou el de viure el moment, a fons, amb totes les errades que això comporta. En aquest sentit sembla a les antípodes de l’escriptor monàstic tipus Espriu o, m’arrisco a dir que fins i tot vós mateix que, per més que sembleu cridat a voltar món, és ben clar que viviu per la ploma.
Per tot plegat, comparteixo part del vostre lament. És molt enutjós de veure un talentàs com aquest, amagat enmig de tanta escriptura de pilot automàtic. Però de tant en tant, ens en deixa anar cada una que fa venir enveja. Enveja i ràbia per tot el que no hem pogut tenir d’ell. Però si esmolem el nas, descobrirem que l’home tampoc no va deixar res amagat entre línies sinó dins la mateixa tinta que hi ha damunt el paper, barrejat amb sutge. Fer de miner explorador és tota una feinada però paga la pena.
A en Rusiñol li calia aquesta màscara, sense ella no hauria pogut existir.
Deixo aquí unes quantes perles d’en Rusiñol. Perdoneu però estic convençut que el mateix Montaigne les sotscriuria.
Per defensar-se contraatacant:
“L’austeritat és el vici de la virtut.”
En té moltes més sobre el tema i es fa difícil escollir.
Sobre com ens agrada que ens adulin:
“El que parla bé de nosaltres ha de ser molt tou perquè ens ho sembli.”
Sobre tanta beneiteria generalitzada:
“L’amor a la humanitat és literatura declamatòria. Per salvar la vida d’un amic, es deixarien matar cent mil xinesos.”
Jo no ho sé pas vosaltres, però jo sí; excepte si dintre dels cent mil hi tinc algun amic xinès.
Sobre l’estil:
“L’escriptor que cuida massa l’estil és que té poques coses a dir, i aquell que no el cuida gens més li valdria que no les digués.”
Tota una declaració de principis que, com tots els maximalismes és inexactíssima, però que com a consell per a tothom que escriu —preguntem-nos cap a quin camí tenim tirada; la cosa té la seva mala llet— el trobo molt estimulant.
Apa, que tingueu un bon dia.
Jo quedo admirat de l’erudició de l’amic Florenci. No sabria pas dir res de millor del que ens ha dit ell sobre Rusiñol. A mi també m’agrada molt Rusiñol.
Si cal comptabilitzar les patacades als contemporanis de Pla, amic Antonio, la llista serà llarga, em sembla. Però ho farem amb molt de gust. Si no m’erro, per ara són aquests: Verdaguer, Carner, V.Català, Xènius i Rusiñol.
I els elogis, de moment, són per a Montaigne; però ja s’endevina que n’hi haurà més.
Ei, amic Florenci, que t’has oblidat de donar-nos el títol del llibre on hi surten aquestes frases tan bones de Rusiñol.
És broma, eh!
Si em permets, ho dic:
MÀXIMES I MALS PENSAMENTS
Santiago Rusiñol
Editorial L’Avenç, 2006
Justa la fusta, Antoni! aquest llibret és tot un reconcentrat del pensament d’en Rusiñol en quatre fulles. Al costat de canonades com aquestes, n’hi ha d’altres que són vandalisme pur —autèntiques delicatessen del gènere—, barrejades amb d’altres de més tòpiques i, avui dia, fins i tot previsibles: per exemple la seva misogínia, massa amarga pel meu gust i potser no sempre tant ocurrent com la d’en Wilde o el seu odi als metges.
Erudició jo? Gràcies per la floreta, amic Antoni, però soc molt incomplet, jo. Cara a cara em faries miques al primer assalt.
Sr Florenci Salesas:
En la meva modesta opinió considero absurd que es justifiqui la falta de notorietat de certs artistes pel fel de ser catalans i no anglesos o nord-americans.Hi han mil exemples que demostren que els artistes grans reconeguts mundialment ho són perque parlen a la humanitat i no perque són d´un lloc i no d´un altre.Ara em ve al cap Pessoa,Hamsun o Ibsen,que no eren pas americans ni anglesos i no obstant,han donat la volta al món i els podem trobar fins a la sopa.
No conec l´obra de Rusiñol,però si fem una comparació superficial de Pla i Pessoa,i provem d´esbrinar perquè un és mundialment famós i l´altre no tant,se m´acut que això es degui a que Pla tracta molt més els detalls i és,per dir-ho així,més particularista,mentre que Pessoa parla a un nivell més abstracte i universal,posant la seva ànima com a protagonista dels seus escrits.I mentre que amb els detalls i les descripcions de Pla només s´hi pot identificar aquell que coneix la Costa Brava o la realitat catalana de principis de segle,els llibres de Pessoa(per posar un exemple) són de plena actualitat perque tracten un tema que des dels grecs apenes ha canviat,de manera que el lector d´arreu s´hi pot identificar amb facilitat.D´aquesta manera hom pot arribar a entendre que els escriptors catalans burgesos materialistes de principis de segle no tinguin massa interès fora de la seva classe social o fora del territori català.
Tampoc deixa de ser graciós la forma en que els escriptors catalans actuals culpen al sistema i als polítics del fet que no tinguin més lectors.Sempre que els escolto malparlar de les institucions que no fan prou per publicitar les seves obres,em pixo de riure.De la mateixa manera que la gent escolta catalunya ràdio o mira Tv3 convertint-les en les cadenes més seguides en hores punta gràcies a la seva reconeguda qualitat,els autors catalans podrien assolir el mateix reconeixement si en comtes d´arrossegar-se en l´autocomplaença,fessin més per millorar les seves obres.A mi personalment m´agradaria moltíssim poguer llegir sempre autors catalans,però cada cop que ho intento amb algun autor actual o novell acabo completament desencantat perquè a pesar que utilitzen paisatges que em són molt coneguts i que els personatges poden evocar persones conegudes i pròximes,sempre acabo desitjant retornar a la lectura d´algun clàssic o d´alguna glòria antiga,i és que la literatura catalana sembla que mai serà capaç d´enlairar-se per damunt del nivell que exigeix una simple crònica periodístca,tant pel que fa al llenguatge com pel que respecta a la temàtica.
Georgina,
si m’ho permet, li donaré la meva opinió sobre aquesta seva argumentació tan ben exposada.
Potser sí que, segons en quines obres, en Pla és massa “localista”. Però jo em pregunto: per què s’han traduït algunes obres seves al francès, castellà, italià, alemany, etc? El quadern gris, les “Cartes d’Italia”, El carrer estret, bé deuen tenir alguna cosa de més universal que hagi motivat la seva traducció.
Ara bé, jo crec, segons la meva modesta opinió que és discutible i criticable, que hi ha un escriptor català que compleix totes les condicions que vostè apuntava en el seu discurs.
Aquest escriptor és Salvador Espriu.
Caram senyora Georgina, si que s’ha agafat fort pel meu breu esment. Però, sincerament, trobo que la seva resposta és molt interessant i, a més, podria compartir en part. No recordo quin escriptor mediocre es queixava a no se quin altre d’excepcional de l’època de la Grecia Clàssica —perdó per la meva manca de memòria, si algú ho vol agafar com a deures, aquí ho deixo— de que hi havia gent molt savia que, per culpa de no viure a Atenes no era ningú, i l’escriptor “important” —ho resumeixo tan com puc!— li respongué que ell, per molt que es queixés, ni si fos natural d’Atenes no faria res.
Tot això que diu del senyor Pessoa i tots aquests escriptors està molt bé, però dubto que cap tingui la botifarra inacabable de versions cinematogràfiques al darrera que té un personatge tan pintoresc com en Hemingway. Estava parlant d’un fet merament comercial a nivell planetari (no sé si ho sap que al món anglosaxó, el 99% dels autors que nosaltres considerem imprescindibles són absolutament ignorats i que, per exemple a Anglaterra, els títols traduïts l’any passat no suposava ni un miserable 3% del total, la qual cosa, potser és una cosa no tan dolenta, qui sap).
Tot això que estic dient em sabria molt greu que em fes quedar com un anti-anglosaxò però li ben asseguro que estic molt fart de discussions estèrils, per defensar la cultura americana de tant d’antiamericanisme superficial. Les coses no són blanques i negres, per descomptat. No crec que la culpa sigui d’un país o de l’altre. No voldria ara que amb el meu comentari sobre en Hemingway i Hoollywood se m’acusés de que me’ls vull carregar. No conec prou en Hemingway per a valorar-lo (el poc que he llegit m’ha agradat força) i Hoollywood és una ens massa complex, a on s’hi trobo el millor i el pitjor de moltes coses. Tant sols he volgut aventurar —amb una base científica zero, perquè ni tinc bola de cristall ni res de res— que si a America haguessin tingut un personatge tant peculiar com en Rusiñol —fixi’s que ni en parlo ara de la seva vàlua artística— es vendrien cromos al cole, cosa que, a Portugal, cosa que dubto que hagin a aconseguit fer del magnífic Pessoa (potser afortunadament també).
Senyora Georgina, es tractava purament de jugar una mica. Si aquest elucubrar molesta a algú, que em perdoni, però té la pell molt fina (i que ningú s’ofengui si us plau, que això ho he copiat d’un home molt savi que em va acusar d’això mateix, fa força temps).
Bona tarda tingui.
I perdó per afegir una cosa més: sobre que la “internacionalitat de la bona literatura” li recomeno un sucossíssim capítol del darrer llibre del senyor Espinàs titolat “Límit de les traduccions”.
Comença dient:
“Una opinió molt estesa: la bona literatura és internacional. Em sembla una afirmació molt discutible…” i continua. I li prometo que ho discuteix, segons el meu pesquis, molt lucidament. Llàstima que es massa llarg però bé, és un llibre que, ara per ara, és molt accessible. Tot i això, m’agradaria saber la opinió d’algú que pensi el contrari.
Bona tarda.
Bé, ja he abusat massa de l’espai per avui.
companya Montse, jo parlo del Pla escriptor i de com m’agrada o no el que escriu, les seves motivacions, cabóries i demés us les deixo per vosaltres, els mes entesos.
gràcies.
Benvolguda Georgina,
jo també torno molt als clàssics, però de debò que no troba autors catalans actuals que la satisfacin? Jo em considero exigent i, tot i amb això, li podria donar el nom de sis o set autors de molta vàlua. Però m’ho estalviaré…
“Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou, és una mica més difícil… ”
Avui, sense comentaris…
Em sembla que aquesta frase és de G.Bernard Shaw…
Potser és de G. Bernard Shaw com dius, però per mi és quasi de la saviesa popular. Recordo haver-ho sentit dir repetidament al meu pare en temps de restriccions, estraperlo i altres misèries.