Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

2 de novembre de 1919

dilluns 2 novembre 2009

Dia dels Morts. Després de la pluja que ha caigut, s’ha entaulat el vent del Montseny, que ha netejat el cel i ha creat una tarda lluent, claríssima. Cap al vespre fa fred –en realitat la primera fiblada de fred. Als barcelonins, els costa una mica d’imaginar que pugui fer fred. És inútil: no volen que sigui dit. Quan es troben amb el fred a dins i a fora, fan una cara de pomes agres. Pels carrers, he vist molta gent, més o menys abrigada, amb unes faccions crispades –una cara de protesta.

Passant pels carrers no he vist avui cap capa madrilenya. En el curs dels últims anys aquesta classe de capes han anat desapareixent. És un estri que pràcticament s’ha extingit. Quan jo era criatura molta gent la portava –àdhuc a Palafrugell. Vers 1904 o 1905, gairebé tots els amics benestants del meu pare i el meu progenitor mateix eren persones que portaven capa. Recordo haver vist per la Rambla aquell sinistre personatge anomenat Pompeu Gener, amb capa madrilenya. No sé pas si aquesta roba abrigava gaire; per la part de dalt, amb la valona, potser sí; per la part de baix, tenia un aspecte tan voleiadís que no crec que tingués cap eficàcia.

He sentit dir que la desaparició de la capa madrilenya és un dels fets que s’ha de posar a l’actiu del catalanisme. Em sembla molt ben observat i perfectament possible, si hom té el bon sentit d’afegir-hi que com a abrigall era mediocre i d’un resultat magre i petit.

.

Al meu modest entendre, l’escrit més bo, potser el millor sortit de la ploma del novel·lista Narcís Oller, es titula «La revolució de setembre», inclòs en el volum «Figura i paisatge». El senyor Oller ha escrit en la seva vasta producció pàgines excel·lents –potser, pel meu gust excessivament fotogràfiques probablement a causa de la moda del seu temps. «La revolució de setembre» és un relat modèlic, perfecte, sense cap influència momentània, molt sensible i extremament intel·ligent.

.

.

25 d'octubre de 1919

diumenge 25 octubre 2009

He llegit aquests dies a la Biblioteca de l’Ateneu molts articles de Joan Sardà, continguts en els tres volums que com a memòria li foren dedicats quan aquest senyor es morí. Un d’aquests volums porta un pròleg de Maragall, excel·lent, però per desgràcia no tan complet com el que dedicà a Mañé i Flaquer. Un dels millors articles (al meu modest entendre) de Sardà és el que escriví a «La Vanguardia» quan el «Diario de Barcelona» arribà a tenir cent anys de vida.

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0232370

Avui llegeix el «Diario de Barcelona» molt poca gent. El seu tiratge deu ser molt petit. La seva importància social és mínima. Continua sortint per l’impuls que en el segle passat i a primers d’aquest tingué. En el moment que arribà als cent anys de vida, el 1892, encara tenia molta influència. Mañé i Flaquer encara el dirigia. Mañé i Flaquer és una gran figura del vuitcentisme d’aquest país. La influència dels escrits d’aquest senyor i en general del diari que durant tants anys dirigí en la mentalitat catalana fou immensa, decisiva.

Davant de la història del primer centenari del «Brusi», Joan Sardà constatà uns fets. Bàsicament són aquests:

«La redacció del “Diario”, almenys la que podem anomenar alta redacció, o sigui la seva jerarquia superior, ha estat composta, si no exclusivament, principalment de catedràtics: Piferrer, Cortada, Reynals, Coll i Vehí, Àngel Bas, Damas Calvet, Duran i Bas, Flaquer, Gaietà Vidal, Milà i Fontanals, Miquel i Badia i el mateix Mañé, professor també, si no recordo malament, en la seva joventut… En aquest aire doctoral i rígid es basen precisament la grandíssima popularitat que ha tingut el “Diario” en aquesta regió i la influència indubtable que hi ha exercit. Barcelona i el seu “Diario” han viscut anys i anys compenetrats íntimament, engendrant-se i produint-se l’un a l’altre i l’altre a l’un.

»El “Diario” ha estat el representant autèntic del que s’ha anomenat el doctrinarisme. Definit grosso modo, doctrinarisme ha volgut dir la professió i defensa en el pur ordre abstracte d’una doctrina tancada i radical i la simultània abdicació en l’ordre pràctic i aplicat de la inflexibilitat de la doctrina per emmotllar-ho als compromisos més o menys desinteressats del moment present.

»El “Diario” ha professat sempre la doctrina conservadora, i els seus articles de fons, quan s’ha tractat de donar idees, han estat l’exposició raonada i il·lustrada fent ostentació de to científic i docent dels grans principis de l’escola conservadora. En aquesta exposició d’idees el “Diario” ha diferenciat les seves marcant-les amb un matís particular, un matís que s’ha d’anomenar regional, natural amb la filiació dels seus homes a l’escola històrica, que ací ha format una subescola de la gran escola conservadora europea.

»En la vida pràctica, però, en l’aplicació de les seves doctrines al judici polític del dia, el “Diario” ha estat un dels defensors més acèrrims, un dels sustentacles més ferms de partits polítics que, tot i anomenar-se més o menys tècnicament conservadors, no es recordaren dels dogmes doctrinals que el “Diario” patrocinava.

»D’ací que, per exemple, en matèria d’ortodòxia hi hagi hagut capellans i fins i tot bisbes que hagin excomunicat o poc menys el “Diario”, mentre que els avançats i lliurepensadors l’hagin tingut per neo-catòlic. Que en política hagi romput llances amb la dreta i amb l’esquerra, temut per tots i gairebé renegat per tots. I què més? Fins en matèries econòmiques el “Diario”, el gran campió del proteccionisme, hagué de rebre un dia una terrible envestida del gran pontífex d’aquella escola, don Joan Güell i Ferrer, i arribar amb ell a una tremenda i personal batalla.

»Una altra característica del “Diario” ha estat la constant subordinació de tots els seus judicis al que ell ha anomenat la moral o la moralitat, regla moltes vegades cínica de la seva crítica en tots els ordres de la vida. La divisió capital que ha fet el “Diario” de tots els successos de tot ordre posats sota la seva fèrula ha estat la divisió en morals i immorals. En aquesta divisió, però, que en tesi general és justa, sana i honrada, divisió que ningú no pot deixar de fer, sobretot els qui s’erigeixen en directors d’ànimes, potser el diari ha encongit de vegades massa el seu criteri. El seu concepte de moral o d’immoral sembla buidat en motllos molt estrets, i així proclama i aplica moltes vegades una llei de moralitat molt apocada, molt vidriosa, limitada a un sol manament, el que crema, l’obediència servil al qual impedeix en certes direccions de la vida intel·lectual els grans ímpetus de la inspiració i estimula en una societat una mica apagada com la nostra i refractària a novetats i calaverades la mediocritat de judici que la caracteritza, aquesta cosa que segons com es posi el nas fa tuf de tartufisme i de beateria.»

Joan Sardà és molt i molt apreciable. Sabia el que es deia. M’agradaria de posseir els tres volums de les seves obres escollides, però són d’obtenció difícil.

8 d'octubre de 1919

dijous 8 octubre 2009

El doctor Borralleras em parla sovint d’un escriptor amic seu, el senyor Girbal Jaume. No és pas un concurrent a la penya, però tenen molta amistat. Com que, a pesar d’haver escrit i publicat diversos llibres, no tinc la menor idea ni d’aquesta obra ni de la persona que l’ha elaborada, li demano que me’n digui alguna cosa –si la seva hipocondria habitual li permet d’esplaiar-se.

Girbal –em digué avui– és simplement un desgraciat. La literatura que produeix és gairebé totalment dedicada a la descripció dels objectes visibles. Té una tendència a creure que la matèria, la realitat, només pot tenir pes, o sigui solidesa. És un escriptor de temes rurals. Dintre del ruralisme, cultiva la fórmula naturalista. Dintre del naturalisme, tendeix a l’exasperació detallista, al fotografisme sistemàtic. Després d’aquesta enumeració, no cal dir que ha estat i és la bèstia negra del noucentisme, que, com sabeu, és ciutadanista i professoral. No l’ataquen pas: l’ignoren, simplement, el tracten d’una manera reticent i silenciosa; al meu entendre, aquest tracte és injust. Conec Ors de tota la vida: és un gran tipus: agradable, simpàtic, que, a pesar de tenir un irresistible temperament de vedette, és un excel·lent amic. Quan es tracta, però, de coses culturals o literàries, a pesar de ser d’un afrancesament tan escèptic, és un dogmàtic, un definidor, una fera. Està convençut que, la veritat, la té ell i ningú més que ell. És insuportable. Ja podeu comprendre la misèria de Girbal: l’han arruïnat.

Quim fa una pausa i continua:

–A mi, m’agrada poc la literatura de Girbal. És un home que escriu, que té el do de la llengua, d’un lèxic copiós i ben utilitzat. Però no em diu res, no m’agrada… Com que sóc amic d’ell, em permeto de vegades criticar-lo sense gaire pietat –cosa que no toleraria que fes davant meu una qualsevol persona que no es trobés en el meu cas. Després de tot, Girbal existeix, i, quan les coses d’ara es posin una mica en ordre, Girbal serà l’escriptor més representatiu d’una determinada tendència literària, equivocada probablement, però d’una presència indubtable. No tenim pas massa coses. No podem negligir res. Tot ens ho hem de menester. En els moments que vivim, la literatura rural, en aquest país, sembla haver passat a la història. És clar que els nostres novel·listes en feren, potser, un gra massa. El seu esperit és curt i limitat. Però no cregueu pas que en els altres països aquesta literatura s’hagi acabat. Ni pensar-hi. És vivíssima.

.

La lectura dels diaris fa rodar el cap. El desori a Europa –a tot arreu– és indescriptible. Els Estats mantenen un nacionalisme exacerbat i la desunió és completa. Cada dia es veu més clar que França ha anat a la guerra exclusivament per tenir Alsàcia i Lorena. Ja ho tenen. Ara volen que Alemanya pagui la guerra. Com serà possible? ¿D’on sortiran les misses? Només de proposar-se aquest objectiu, l’esfondrament econòmic d’Alemanya és una lletra a la vista. En tot cas, i malgrat l’arborament comunista de l’U.R.S.S., hom sembla disposat a Occident que després d’aquesta guerra no passi res i tot quedi igual com era. És una suposició absolutament grotesca. Sigui com sigui, no es veu cap iniciativa de millorament econòmic i encara menys de millorament polític. El fracàs de Wilson i del seu projecte general (l’únic existent) és definitiu. Les classes polítiques nacionals europees semblen exhaurides i no tenen res a dir ni res a fer.

Itàlia tendeix a establir-se pel seu compte. Els italians diuen: L’Italia farà da se. Vol dir que contribuiran a augmentar l’anarquia. La desvaloració de la classe política fa que la burgesia sigui cada dia més anèmica. Una burgesia anèmica! ¿Com és possible? Si la burgesia no és forta, audaç, roja de cara, quin sentit té?

–Nosaltres, els francòfils –deia, avui Pujols, a la penya–, anem molt de capa caída… No hi entenem res, no sabem res de res. Som uns purs ximplets.

Ho deia amb una rialleta de fura tan marcada i amb una naturalitat tan visible, que l’espectacle era una pura delícia.

–De tota manera, França és un gran país… –ha replicat Aguilar amb un cert enravenament.

–Sí, és un gran país que ho fa molt malament…

–¿I com és possible que aquestes coses es produeixin? Sembla impossible… –li ha dit el doctor Dalí candorosament.

–En aquest camp de l’empirisme tot és possible –replica Pujols, sec–. No em facis riure… França és un gran país que ho fa molt malament per les mateixes raons que l’Oller és casat amb una Rabassa, comprens?

Tothom ha iniciat una rialla, però el conjunt de la manifestació ha estat curta i seca –una rialla de capficament.

Pujols té aquesta sort. Posseeix el seu sistema filosòfic, potser encara no ben acabat, però en estat de ser-ho. El sistema sembla satisfer-lo. Els sistemes filosòfics potser contribueixen poc a la felicitat general; que contribueixen a la felicitat i a la satisfacció dels seus autors és inqüestionable. A part el seu sistema, no crec que, a Pujols, li interessi res més.