Arxiu de la categoria ‘periodisme’

12 de novembre de 1919

dijous 12 novembre 2009

Romà Jori, director de «La Publicidad» (del matí), em proposà, sense gaires compliments, d’anar a París de corresponsal del diari. Són set- centes cinquanta pessetes el mes, que al canvi actual deuen correspondre aproximadament a nou-cents francs francesos.

Com que em demana una resposta ràpida, accepto sense dubtar –prejutjant (sense saber-ne res) una reacció favorable de la família. Demano a Jori que accepti el meu agraïment. No hi ha pas encara dia segur per a marxar, però m’assegura que serà molt aviat. Mentiria si digués que no estic content –a pesar de la por que em domina de fer-ho malament, de la seguretat que en tinc.

Els amics de la penya –i de la redacció– no semblen pas gaire reticents, i si ho són no me n’adono. Quim Borralleras em comunica que està a punt de marxar a París i que em vindrà a rebre a l’estació del Quai d’Orsay el dia que hi arribi.

7 de novembre de 1919

dissabte 7 novembre 2009

Mentre vaig formar part de la redacció de «Las Noticias», el senyor Miró i Folguera em féu anar molt sovint a les reunions públiques o mítings dels diferents partits polítics. A «La Publicidad», m’he trobat en la necessitat de fer la mateixa feina. No és pas un treball gaire agradable, però és un treball que tot periodista hauria de saber fer. Així ho sostenia correntment el senyor Miró, i crec que tenia tota la raó. En aquest punt, en tot cas, no crec pas haver desaprofitat el temps. He sentit molts oradors –gairebé tots els oradors més o menys coneguts del país i sobretot els oradors polítics.

Per a un periodista proposat a fer la recensió d’un discurs pronunciat davant seu, hi ha dues classes d’oradors: els oradors fàcils i els difícils. Els primers són aquells que manifesten el que pretenen dir seguint una línia clara i precisa, que tenen el discurs al cap i exposen el raonament o estructura interna que conté i formulen el que volen dir d’una manera concreta, encadenada, lligada, equilibrada i dirigida a una finalitat concreta. Aquests discursos són fàcils de transcriure, intel·ligibles, colpidors, inoblidables, segueixen una necessitat, en certa manera, imprescindible.

Hi ha, però, una altra classe d’oradors: els que es dispersen confosos i esbullats com una troca de fil en desordre, impossibles d’aclarir i d’entendre, plens de digressions –i de digressions de digressions– inaferrables, incongruents, deformats, de recensió irrealitzable. No vull pas dir que aquesta classe d’oradors no puguin tenir un moment brillant i divertit, un instant feliç, però aquests moments encara fan més fumosos i incerts els discursos mateixos. El treball que hom pot fer per aclarir-los, i si és possible organitzar-los, no dóna res de si. Fa l’efecte que l’orador, acabada l’exhalació del seu discurs, no ha dit, a la persona que l’ha escoltat, absolutament res.

En aquests temps que som, l’orador que per a un periodista encarregat de recensionar els seus discursos és el més fàcil, d’una facilitat més perfecta, és el senyor Cambó. Hi ha alguns oradors de segon ordre que fan un esforç per seguir aquesta línia. Són poquíssims. Tots els altres innombrables oradors són de la classe difusa i opaca, els seus discursos no tenen nervi intern, són creadors de foscor, d’inanitat, de no res. Per a un periodista, per més curiositat que tingui, són de recensió literalment impossible.

Davant d’un discurs de Cambó, el periodista que el segueix amb un paper i un llapis a la mà hi podrà estar o no estar d’acord, es podrà sentir indignat o convençut. No se sentirà mai indiferent. La peça d’oratòria serà considerada un fet. La recensió que en farà serà fàcil –per mica d’atenció que hi posi– i bastant perfecta. Així, aquest treball, dintre el periodisme, és de resultats molt diversos. Si hom té la desgràcia d’haver de recensionar exhalacions esbullades, confuses i inconnexes, el resultat serà, en el millor dels casos, ni figa ni raïm; en el pitjor, serà un pur galimatiaes de formulació difícil. Quan a la matinada arribeu a la redacció i us veieu obligats a emplenar el buit que us han deixat en les columnes d’última hora amb un original d’aquests, teniu uns treballs de Maria Santíssima per a arribar a fer-ho. En canvi, quan us trobeu amb l’orador coherent, orgànic i lligat, la punta de la ploma us agafa una fluència insòlita, el que aneu escrivint apareix amb una coherència fàcil i no hi ha mai prou lloc a la secció habitual per a encabir-hi el que heu escrit.

Fou en el curs dels meus primers treballs periodístics que vaig poder observar la figura del senyor Cambó llargament. Primer de tot em semblà un orador únic, excepcional, i no vaig comprendre per què un home en possessió d’aquesta gran qualitat podia tenir a Barcelona i en els ambients que freqüentava tants d’enemics. Vaig tenir ocasió d’observar, en el curs d’aquelles reunions públiques, els contactes de Cambó amb la gent. Quan es trobava davant de persones desconegudes, la posició de Cambó era sempre silenciosa, distant i freda –a diferència de tants polítics que en casos així adopten un aire de simpatia i de cordialitat bufonesca. Entre gent coneguda, apareixia de seguida el Cambó vehement, dominador i que discutia com si perseguís. Aquest era l’home que manifestava el seu propi temperament: era una força de la naturalesa. De vegades, en el curs de la discussió, s’acostava o passava alguna dona de presència autèntica. Cambó se la mirava –de vegades un moment. Quina manera tenia Cambó de mirar les dones! Quina naturalitat, quina mirada lliure i personalíssima, quina projecció dels seus ulls més directa! Cambó tenia uns ulls fascinadors, d’una complexitat extraordinària –diferents. Em sembla segur que tots els homes que tenen una personalitat tenen els ulls diferents.

25 d'octubre de 1919

diumenge 25 octubre 2009

He llegit aquests dies a la Biblioteca de l’Ateneu molts articles de Joan Sardà, continguts en els tres volums que com a memòria li foren dedicats quan aquest senyor es morí. Un d’aquests volums porta un pròleg de Maragall, excel·lent, però per desgràcia no tan complet com el que dedicà a Mañé i Flaquer. Un dels millors articles (al meu modest entendre) de Sardà és el que escriví a «La Vanguardia» quan el «Diario de Barcelona» arribà a tenir cent anys de vida.

http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0232370

Avui llegeix el «Diario de Barcelona» molt poca gent. El seu tiratge deu ser molt petit. La seva importància social és mínima. Continua sortint per l’impuls que en el segle passat i a primers d’aquest tingué. En el moment que arribà als cent anys de vida, el 1892, encara tenia molta influència. Mañé i Flaquer encara el dirigia. Mañé i Flaquer és una gran figura del vuitcentisme d’aquest país. La influència dels escrits d’aquest senyor i en general del diari que durant tants anys dirigí en la mentalitat catalana fou immensa, decisiva.

Davant de la història del primer centenari del «Brusi», Joan Sardà constatà uns fets. Bàsicament són aquests:

«La redacció del “Diario”, almenys la que podem anomenar alta redacció, o sigui la seva jerarquia superior, ha estat composta, si no exclusivament, principalment de catedràtics: Piferrer, Cortada, Reynals, Coll i Vehí, Àngel Bas, Damas Calvet, Duran i Bas, Flaquer, Gaietà Vidal, Milà i Fontanals, Miquel i Badia i el mateix Mañé, professor també, si no recordo malament, en la seva joventut… En aquest aire doctoral i rígid es basen precisament la grandíssima popularitat que ha tingut el “Diario” en aquesta regió i la influència indubtable que hi ha exercit. Barcelona i el seu “Diario” han viscut anys i anys compenetrats íntimament, engendrant-se i produint-se l’un a l’altre i l’altre a l’un.

»El “Diario” ha estat el representant autèntic del que s’ha anomenat el doctrinarisme. Definit grosso modo, doctrinarisme ha volgut dir la professió i defensa en el pur ordre abstracte d’una doctrina tancada i radical i la simultània abdicació en l’ordre pràctic i aplicat de la inflexibilitat de la doctrina per emmotllar-ho als compromisos més o menys desinteressats del moment present.

»El “Diario” ha professat sempre la doctrina conservadora, i els seus articles de fons, quan s’ha tractat de donar idees, han estat l’exposició raonada i il·lustrada fent ostentació de to científic i docent dels grans principis de l’escola conservadora. En aquesta exposició d’idees el “Diario” ha diferenciat les seves marcant-les amb un matís particular, un matís que s’ha d’anomenar regional, natural amb la filiació dels seus homes a l’escola històrica, que ací ha format una subescola de la gran escola conservadora europea.

»En la vida pràctica, però, en l’aplicació de les seves doctrines al judici polític del dia, el “Diario” ha estat un dels defensors més acèrrims, un dels sustentacles més ferms de partits polítics que, tot i anomenar-se més o menys tècnicament conservadors, no es recordaren dels dogmes doctrinals que el “Diario” patrocinava.

»D’ací que, per exemple, en matèria d’ortodòxia hi hagi hagut capellans i fins i tot bisbes que hagin excomunicat o poc menys el “Diario”, mentre que els avançats i lliurepensadors l’hagin tingut per neo-catòlic. Que en política hagi romput llances amb la dreta i amb l’esquerra, temut per tots i gairebé renegat per tots. I què més? Fins en matèries econòmiques el “Diario”, el gran campió del proteccionisme, hagué de rebre un dia una terrible envestida del gran pontífex d’aquella escola, don Joan Güell i Ferrer, i arribar amb ell a una tremenda i personal batalla.

»Una altra característica del “Diario” ha estat la constant subordinació de tots els seus judicis al que ell ha anomenat la moral o la moralitat, regla moltes vegades cínica de la seva crítica en tots els ordres de la vida. La divisió capital que ha fet el “Diario” de tots els successos de tot ordre posats sota la seva fèrula ha estat la divisió en morals i immorals. En aquesta divisió, però, que en tesi general és justa, sana i honrada, divisió que ningú no pot deixar de fer, sobretot els qui s’erigeixen en directors d’ànimes, potser el diari ha encongit de vegades massa el seu criteri. El seu concepte de moral o d’immoral sembla buidat en motllos molt estrets, i així proclama i aplica moltes vegades una llei de moralitat molt apocada, molt vidriosa, limitada a un sol manament, el que crema, l’obediència servil al qual impedeix en certes direccions de la vida intel·lectual els grans ímpetus de la inspiració i estimula en una societat una mica apagada com la nostra i refractària a novetats i calaverades la mediocritat de judici que la caracteritza, aquesta cosa que segons com es posi el nas fa tuf de tartufisme i de beateria.»

Joan Sardà és molt i molt apreciable. Sabia el que es deia. M’agradaria de posseir els tres volums de les seves obres escollides, però són d’obtenció difícil.