Arxiu per a maig 2009

31 de maig de 1919

diumenge 31 maig 2009

Fa una pila d’hores que dono voltes a la conversa tinguda ahir amb el meu pare. Per temperament, més aviat tendeixo a veure les dificultats que l’aspecte amable de les coses. Així i tot, no em considero pas abocat a una situació asfixiada. La inconsciència –probablement– em fa mirar les coses amb confiança. No és pas una situació grata, però potser té una sortida o altra.

.

Crec que el pla hauria d’ésser aquest: primer: marxar a Barcelona d’un moment a l’altre; segon: no tornar a la dispesa del carrer de Pelayo; tercer: instal·lació en una dispesa més important; quart: aferrar-me a la idea que la solució del meu cas es troba a l’Ateneu, no pas a la Biblioteca, sinó a la penya del doctor Borralleras concretament; cinquè: acceptar qualsevol solució mentre estigui acordada amb la meva mania literària; rebutjar, frontalment, totes les altres.

Després d’haver escrit aquestes coses, sento una sensació de tranquil·litat. ¿Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i l’escric, la preocupació –en gran part i almenys momentàniament– se me’n va? Puerilitat!

.

Anit passada, he tingut un malson: he somniat que m’examinava. D’adolescent, vaig ésser propens a somniar una cosa esgarrifosa: a sentir-me tancat a dins d’un laberint de pedra. Però aquest dels exàmens em produeix encara més angoixa, precisament perquè la seva versemblança és molt més accentuada.

No són pas els detalls externs d’aquest somni el que em produeix malestar. És simplement el fet de trobar-me davant d’uns senyors que han formulat una pregunta davant de la qual hom no sap, literalment, què contestar. La situació és purament ridícula, però és d’un ridícul tan absolut, que l’angúnia que em produeix és inenarrable.

Em pregunto de vegades: el fet de no haver pogut ésser soluble en la Universitat, és un defecte?, ¿és una qualitat?

30 de maig de 1919

dissabte 30 maig 2009

antoni_pla_1926El meu pare em crida al seu despatx. Era inevitable. El despatx del meu pare és una habitació ordenada i glacial, una de les que conec menys de la casa. En una prestatgeria hi ha l’«Enciclopedia Universal Ilustrada» de Montaner i Simon.

Em veu entrar amb una notòria afectació d’amabilitat –darrera d’un somriure lleugerament amarg. Jo desvio la mirada. Sempre m’ha fet una certa cosa (una espècie de vergonya) mirar de fit a fit la cara dels meus pares.

La conversa s’arma sense cap preàmbul.

–I bé, què penses fer? –em diu com si parlés del temps, indiferent.

–No sé… Examinar-me, el mes de setembre, de la llicenciatura.

–Però per a examinar-te hauràs d’estudiar. ¿On penses estudiar? A Palafrugell? ¿Podràs estudiar a Palafrugell? No crec que hi hagis estudiat mai…

–Això és exacte.

–Les distraccions no s’hi acaben mai…

–D’acord. Perfectament exacte.

–Llavors, jo pensava que, per a assegurar els exàmens, Barcelona seria el lloc més adequat per a estudiar…

–Probable. A Barcelona, hi fa en aquest temps molta calor, però és probable…

–De calor, en fa a tot arreu, és clar…

Es produeix una pausa llarga…

Després, la conversa reprèn amb un augment de premiositat verbal.

–Bé. Suposem doncs, que ja ets advocat. Quan arribi aquest moment, quins són els teus projectes? Tens vocació per a la carrera que has estudiat?

–En absolut.  Gens. No m’interessa fer oposicions ni entrar en un despatx. A més, tot això és molt lent, és un procés molt llarg… i sospito que els diners s’han acabat.

En sentir aquesta darrera frase, el meu pare obre uns ulls més grossos que els seus ulls normals. Després respira a fons i sembla haver quedat alliberat d’alguna cosa que li feia nosa.

–Això darrer que has dit és, desgraciadament, veritat… Hem fet un gran esforç… Us hem donat carrera. Les coses, a mi, m’han anat no tan bé com m’haurien pogut anar…

Vaig reaccionar de seguida contra la producció d’una situació de llàstima.

–Un altre dia parlarem de tot això –li dic–. Potser ara no és el moment…

–No és el moment, és clar.

–El que cal és començar, decidir-se –decidir-se com més aviat millor.

–No vagis tan cremat, tampoc…

–A primers de mes, marxaré a Barcelona. M’examinaré pel setembre de les assignatures que falten. En arribar a Barcelona, miraré de trobar alguna cosa que pagui la dispesa, i els extres… És això?

El pare queda tot parat. Feia mesos i mesos que planejava mentalment aquesta explicació. No gosava plantejar-la. Li feia molta angúnia. Jo esperava la conversació feia més d’un any. Per a mi, aquest retard ha estat una propina. Per a la família, ha estat probablement una enorme càrrega. Per fortuna, l’equívoc s’ha acabat.

En començar la conversa, el meu pare tenia dos temors: primer es pensava que em donaria un gran disgust proposant-me un acabament de la carrera que no sol ésser gaire corrent a les altres cases; després, li feia temor d’haver de parlar clar, d’haver d’ensenyar les cartes. Tot això, naturalment, és molt delicat; és positivament d’agrair. Però amoïnar-se per delicadesa és una pura tabernaclada.

Quan veié que no em donava cap disgust en l’ordre personal i que més aviat li agraïa l’esforç de parlar-me clar, quedà potser, al principi, una mica decebut. Per convèncer-me portava una infinitat d’arguments emmagatzemats, molts d’ells elaborats amb laboriositat. Sempre fa una mica de pena que els esforços que hom ha fet resultin inútils per obvietat.

Després, quan aquest primer moment hagué passat, tingué –n’estic segur– una gran alegria. S’alçà, en tot cas, de la cadira de braços del despatx, content i gairebé enriolat.

29 de maig de 1919

divendres 29 maig 2009

Quan arriba la primavera, cada any és el mateix: a la tertúlia es produeixen petites tempestats en successius vasos d’aigua. Avui hem assistit en unes quantes. La meteorologia deu jugar un cert paper en aquestes petites pintoresques baralles que donen un cert encant a la vida de poble.

Joan B. Coromina s’ha considerat obligat a parlar, amb displicència –i en nom de la religió– de les beates. En el moment que es disposava a donar sabor al seu relat fent-hi petar, posant la boca una mica torta, alguna riallada, Gori l’ha aturat en sec.

–No té cap sentit parlar d’aquesta manera –ha dit Gori, indignat–. No té sentit fer brometa de les beates en nom de la religió, havent-hi, en altres aspectes, tants arguments al seu favor. Tinc observat que aquestes senyoretes d’aspecte bleda i temorenc, d’un interès gairebé sempre escàs, d’un humor intemperant, tenen un toc especial per a fer confitures de préssec i d’albercoc, llaminadures exquisides, cremes agradables. Si no hi ha d’haver confitures, doncs, burleu-vos tant com vulgueu de les beates. Ara: si hi ha d’haver confitures i jo en sóc partidari, no sé per què no hi ha d’haver beates…

–Sou un impressionant tabernacle…! –diu Coromina amb el despit pintat a la cara.

–I vós teniu molt de vent a la flauta… –contesta Gori abocant l’ampolleta de canya a la seva tassa.

Es queden mirant-se com gat i gos. Intermitentment la mirada se’ls endureix i l’escena és d’un còmic inenarrable.

Després Coromina –que sembla tenir un dia de loquacitat– es dirigeix a mi i em diu amb una cara de mal humor:

–Un dia parlarem de la Universitat. La Universitat és la creació més directa de la nostra burgesia, de la nostra hòrrida burgesia. Per comprendre el que dic, feu, si us plau, aquesta prova: amb un analfabet, us hi entendreu sempre; amb un home que llegeix el diari i sap la regla de tres, ja us serà més difícil; amb un home de carrera, no hi dialogareu, seriosament, mai. Sobre el gust de la burgesia, no us vull pas dir res, perquè no acabaríem mai: que us consti, en tot cas, que la burgesia ha corromput el gust dels capellans i dels paletes, que eren la gent del país que, de sempre, havien tingut un gust més refinat. És una classe que no té imaginació, ni gust… ni la menor vel·leïtat d’amollar els diners. És la classe més pobra i miserable del país… A través dels padres per un cantó; de la Universitat per l’altre i de les dones per l’altre, la burgesia crea la classe dirigent, classe que només té un principi: remenar i manar, i un fi: deixar les coses com sempre han estat.

Arribat en aquest punt, Coromina mira Gori, observa que aquest somriu i, de sobte, calla. Després d’una petita pausa, Gori dóna una mirada circular i pregunta:

–¿Hi haurà algú, no totalment primari, per a fer la manilla?

Retorn a les fulminants mirades de tantost, d’un còmic tan pujat.

.

La gent d’aquest país practica un epicureisme de més o menys via estreta, però ho fa com si se’n donés vergonya, com si fos un cas de demanar perdó. El confiter, en canvi, defensa una mena d’epicureisme obert, però la seva pobresa no li permet de practicar-lo ni en els aspectes més nimis. Això demostra, potser, que les coses d’aquest món són molt mal repartides.

.

–L’Empordà –sol dir Salvi Soler– és un país molt curiós. Hi ha gent, en aquests rodals, que prefereix vendre una cosa per dos-cents duros i no cobrar, que per cent cobrant a l’acte.

.

August Carbonell té una nou del coll impressionant, magnífica. Quan encanyona, la nou li fa uns moviments tan variats, divertits i sorprenents, que l’amenitat del coll dels ànecs queda al seu costat pàl·lida i insignificant.

–El senyor Carbonell –diu Frigola– pot estar positivament agraït als designis de la Providència. De vegades la Providència permet que un home sigui esguerrat perquè es pugui guanyar la vida. Sense que es pugui dir que el senyor Carbonell sigui un home esguerrat, sinó que gaudeix d’una salut magnífica, disposa d’una nou del coll que val literalment un imperi. Amb una nou així es pot anar a tot arreu amb la seguretat de resoldre tots els problemes. A Amèrica, seria convidat cada dia en una casa diferent, perquè ningú no voldria perdre l’ocasió de veure una cosa tan divertida.

.

Posar-se un tros de glaç a la boca –o veure-ho– em fa la sensació física de l’estupidesa.