Fa una pila d’hores que dono voltes a la conversa tinguda ahir amb el meu pare. Per temperament, més aviat tendeixo a veure les dificultats que l’aspecte amable de les coses. Així i tot, no em considero pas abocat a una situació asfixiada. La inconsciència –probablement– em fa mirar les coses amb confiança. No és pas una situació grata, però potser té una sortida o altra.

.

Crec que el pla hauria d’ésser aquest: primer: marxar a Barcelona d’un moment a l’altre; segon: no tornar a la dispesa del carrer de Pelayo; tercer: instal·lació en una dispesa més important; quart: aferrar-me a la idea que la solució del meu cas es troba a l’Ateneu, no pas a la Biblioteca, sinó a la penya del doctor Borralleras concretament; cinquè: acceptar qualsevol solució mentre estigui acordada amb la meva mania literària; rebutjar, frontalment, totes les altres.

Després d’haver escrit aquestes coses, sento una sensació de tranquil·litat. ¿Què ho fa que, quan tinc una cosa que em preocupa i l’escric, la preocupació –en gran part i almenys momentàniament– se me’n va? Puerilitat!

.

Anit passada, he tingut un malson: he somniat que m’examinava. D’adolescent, vaig ésser propens a somniar una cosa esgarrifosa: a sentir-me tancat a dins d’un laberint de pedra. Però aquest dels exàmens em produeix encara més angoixa, precisament perquè la seva versemblança és molt més accentuada.

No són pas els detalls externs d’aquest somni el que em produeix malestar. És simplement el fet de trobar-me davant d’uns senyors que han formulat una pregunta davant de la qual hom no sap, literalment, què contestar. La situació és purament ridícula, però és d’un ridícul tan absolut, que l’angúnia que em produeix és inenarrable.

Em pregunto de vegades: el fet de no haver pogut ésser soluble en la Universitat, és un defecte?, ¿és una qualitat?