Arxiu per a febrer 2009

28 de febrer de 1919

dissabte 28 febrer 2009

Inquietud general. Tothom està segur que estan a punt de produir-se a Barcelona conflictes enormes a la llum, l’aigua, les comunicacions i el pa. La Confederació produeix l’efecte d’un enorme gegant. Salvador Seguí és l’amo. El seu segon és Pestaña. Els conec de vista tots dos. Seguí és un català gras, una mica apoplèctic, lleugerament guenyo, d’una presentació oberta. Pestaña és un castellà flac, pàl·lid, sagristanesc, d’aspecte desconfiat. És la unitat de dos complementaris a base d’un bilingüisme molt accentuat.

Romanones ha tancat les Corts i s’espera la declaració de l’estat de guerra d’un moment a l’altre. En la glosa, Xènius fa l’elogi del gra de sorra –de la vida obscura, del qui treballa i calla i contribueix a fer de pedestal. El to sona una mica estrany.

.

Joan Climent.

És un esperit una mica femení, un receptiu conscient i organitzat. Preconitza retallar, modificar i emmotllar les obres dels altres a la conveniència pròpia i al seu servei personal. Em considera un home sense construir perquè em falta un punt d’escepticisme amable.

–Pensar discretament d’una manera sistemàtica és no pensar! –li dic.

–No ho crec… –em respon–. La discreció és més important que el pensament mateix.

–Per què llegiu Nietzsche? –em digué un dia–. És un pur salvatge. Voltaire és més graciós. Però Voltaire s’ha de mirar també de superar.

–No veig pas clara la diferència que establiu entre Nietzsche i Voltaire. Salvant les diferències d’època, de país i el diferent grau de gràcia, són iguals.

–Potser sí, però el diferent grau de gràcia és molt important. És el to el que fa la cançó. Però, en fi, això és secundari. Us deia que Voltaire s’ha de superar. Monsieur Joubert és l’autor ideal.

–Joubert és una invitació a l’escepticisme. ¿Considereu que per a arribar a l’escepticisme es necessiten invitacions? Quan la vida ens hagi suficientment fuetejat, tots hi arribarem, si a Déu plau.

–Vós teniu massa tibantor, massa tensió…

–Coneixeu algun remei?

–Tirar una mica d’aigua al vi.

–No valdria més tirar força vi a l’aigua?

.

En el moment de l’enterrament del professor Dorado Montero a Salamanca la campana de la Universitat no ha tocat. L’enterrament –segons els diaris– ha estat civil.

.

Plovisqueja. El meu germà sembla haver millorat.

27 de febrer de 1919

divendres 27 febrer 2009

Activitat normal. Vaig a la Universitat, després a l’Ateneu. Tradueixo Renard. Cada dia més difícil. He acabat els diccionaris de la casa. Renard sostenia que el millor escriptor francès de tots els temps és La Bruyère. La Bruyère, que coneixia superficialment i que ara llegeixo amb més calma, és un escriptor clar, d’una facilitat merament aparent. Sospito que traduir La Bruyère seria encara més difícil que traduir Renard.

.

Glosa de Xènius sobre mossèn Clascar, que acaba de morir. El presenta com el capellà del seu temps més important de Catalunya. Em fa sentir no haver-lo conegut. Per contrast penso en tants i tants altres capellans. Quina força té l’Església! Ho digereix tot. És la pura humanitat. És quan hom veu que poden conviure les «excursions històriques» dels predicadors corrents amb homes de la fibra de mossèn Clascar que hom s’adona de la composició granítica –humana– d’aquesta baluerna impressionant.

.

Quan la gent surt de les biblioteques sol fer una cara visible d’aclaparament i de fatiga. Tinc observat que llavors, en el moment de passar la porta del carrer, els porters es dignen saludar-vos. N’hi ha que ho fan portant-se la mà a la gorra –potser per no mirar-vos la cara llastimosa. Altres saluden fent una lleugera inclinació de cap –potser amb un levíssim somriure. Quan el somriure s’estergeix i es fa visible, ja heu passat. Si llavors us giràveu, ¿quina seria la vostra reacció davant dels ulls burletes, irònics, del porter? No he gosat mai, encara, girar-me. Si algun dia ho faig, no sé pas què passarà: o l’hauré d’abraçar o de donar-li una bufetada.

.

La Universitat. Els condeixebles. És un món curiós, molt típic de la societat.

Tenim un condeixeble important: Martí Esteve. Forma part de la penya de «La Revista» i fa de catalanista –amb un matís una mica pedant. Parla de les coses intel·lectuals com si en tornés, amb una displicència molt acusada. Tot això, no ho critico pas. Al contrari. Implica una personalitat. ¿És que hi ha algun altre xicot del curs que s’interessi per alguna cosa si no és per arribar a tenir l’aprobado? Saber alguna cosa els interessa molt menys que tenir l’aprobado. Com són construïts aquests xicots? Com són fets? Com que no són res, hem de dir que són conservadors. De vegades sento que parlen del papà i la mamà… Hi ha alguna cosa al món que els interessi? ¿Hi ha algun llibre, alguna idea, algun sentiment que els hagi emocionats? ¿Es podria afirmar que els interessen, almenys, les dones? Ho dubto. No tinc cap prova per a afirmar-ho. Sense els diners familiars, ¿què els hauria permès de tenir la carrera, què serien la majoria d’ells? Sense aquests diners, què seria jo mateix?

Al pati de la Facultat els qui parlen amb més audàcia i amb més aplom són els més incapacitats per a l’acció: els més insegurs, els més olles, els qui davant de la més petita adversitat han demostrat tenir menys aguant.

Avui, la classe de Dret mercantil s’ha fet en llengua catalana. Jo esperava alguna protesta. Recordava declaracions anteriors, que m’havien semblat molt contundents. Tothom ho ha trobat magnífic i ha estat encantat. És un món de pasta fullada. Ni força per a servir ni força per a protestar.

A la càtedra de Dret Penal, el doctor Cuello Calón, home simpàtic, un dels pocs professors de la Facultat que tenen temperament universitari, ha fet una referència, avui, a la mort, ocorreguda a Salamanca, del professor Dorado Montero. Havia estat el seu mestre. Era un home important. Les paraules del doctor Cuello han estat clares, senzilles, emocionades. Era massa bon home –ha dit– per a ésser un dialèctic professional.

.

En arribar a casa ho trobo una mica tot convulsionat. Temo que el meu germà no tingui la grip. M’agafa un gran pànic.

26 de febrer de 1919

dijous 26 febrer 2009

Ara que em revé el gust de l’olfacte, m’encanta l’olor de bon tabac, de tabac de l’Havana, que hom pot constatar en molts llocs de Barcelona. De vegades, passant pel carrer, us arriba una ramiola de perfum de tabac deliciosa. Fumador inveterat, les meves possibilitats econòmiques no em permeten pas de fumar bé. Sóc un client de l’Arrendatària molt modest, però precisament perquè veig aquestes coses amb els ulls de la imaginació les aprecio més.

El bon tabac, sobretot el tabac de fulla, el cigar, ha de tenir un punt d’humit. El règim de vents que impera en aquest país, i a Barcelona concretament, és un règim de vents del sud, xalocs i llebeigs. Aquests vents transporten un grau d’humitat que pot ésser antipàtic als reumàtics i als propensos a la migranya, però mantenen el tabac en un estat admirable de conservació, de perfum i de sabor. La humitat evita que la fulla es torni com un pergamí, que s’escrostoni, que s’esfulli, que crepiti. Quan fa vent del Montseny –que és la tramuntana local–, el tabac, a Barcelona, no és, de molt, tan bo com quan fa vent de garbí.

El clima d’aquesta part del Mediterrani, doncs, permet de fumar admirablement. No és pas que sigui un clima capaç de convertir el tabac dolent en bon tabac. Això seria excessiu. El que fa aquest clima és acusar al màxim les bones qualitats del tabac. La fulla es manté densa, d’una qualitat de polpa, oliosa, com si estigués impregnada d’una lleugera oleoginositat suavíssima. En el fons del fons del perfum del tabac de l’Havana hi ha un punt de cosa en descomposició, un punt de fermentació d’una fibra vegetal en un lloc humit –gairebé un punt de putrefacció. En la fibra, s’hi nota el gust d’una terra grassa i viva, saturada de bactèries.

Hi ha persones que, el perfum del tabac, l’aprecien sobretot a l’aire lliure. Dins un saló, jo el trobo exquisit. La visió d’una senyora o d’un grup de senyores agradables a través del perfum i del fum del tabac de l’Havana contribueix a fer passar la vida.