Arxiu per al 22 febrer 2009

22 de febrer de 1919

diumenge 22 febrer 2009

Fa molt bon temps –inexplicablement bo, gairebé calorós. La roba us fa nosa. El cuiro del barret se us enganxa al front, al carrer hi ha un aire massa suau, tebi. En el camí de l’Ateneu, trobo Gich, estudiant de medicina. Em diu que va a Palafrugell a passar el Carnaval. No em tempta pas d’anar-hi. Penso poc, en realitat, en Palafrugell. No tinc temps. Àdhuc les persones com jo, tan desvagades, quantes coses no fan per falta de temps!

A la biblioteca, treballo en la traducció de Renard. És difícil. No ho hauria dit mai. M’avergonyeix de veure’m voltat de tants diccionaris. És excessiu. Però això em fa comprendre la felicitat de les persones que es dediquen a l’erudició. Com deuen fruir furetejant papers, voltant-se de quilos i quilos de llibres! Quina deliciosa vida la d’aquests erudits!

Havent dinat em quedo una estona al pis. Les noies han marxat al col·legi. Una gran calma. Els sorolls del carrer arriben esmorteïts. Faig el cafè a la meva taula –és una feina agradable– i llegeixo. La meva mare fa un sargit asseguda al meu costat. De tant en tant es posa les ulleres sobre el front i em mira un moment d’una manera –com ho diré?– objectiva. Què deu pensar de mi? Quan té la impressió que jo sento que em mira, es posa les ulleres i torna al sargit.

A darrera hora de la tarda, al Lyon d’Or, amb Xavier Güell. En dues o tres taules hom discuteix acaloradament. Els qui parlen cridant discuteixen la situació general i les vagues en curs. Els qui parlen baix s’ocupen de la revifalla de la grip. Hi ha una revifalla de la grip. Güell em diu que no val la pena d’amoïnar-s’hi i que només es mor un cop. Els enamorats –Güell s’ha enamorat d’una senyoreta molt elegant, alta i prima– són valents.

Sortint del cafè enfilem el carrer de Sant Pau. Volem veure la situació de la ciutat. A mesura que anem caminant, el formigueig humà del carrer creix. La porta de sortida d’un cinema sembla que vomiti gent. A les cantonades torren castanyes: hi ha persones estintolades al carrer que mengen castanyes i cacauets. Els petits aparadors, amb les plates de mongetes bullides. El soroll de les boles de billar dels bars i dels cafès. Es veu un grup d’homes que sobreïx de l’angle d’un paravent. Deuen jugar al set-i-mig. Els cartells de toros, a les parets –residus de l’estiu. Les parelles, que entren a les portes de les escaletes. Les peles de taronja del carrer. Les llums tristes i vagues dels pisos. La taca blanca d’una roba penjada en un balcó… Enfilem el carrer de la Cadena. No hi ha pas tanta densitat ni tanta llum com al carrer de Sant Pau. La gent és més pobra, el carrer és més ombrívol, les escaletes, més sòrdides i fosques. Les dones de les voreres són unes velles. Una opressió irreparable –que té un punt de tètric. Una nena amb un càntir d’aigua –les faldilles com un esquellinc. En passar per davant d’una determinada casa –que vaig freqüentar anys enrera– penso en el menjador, en aquella senyora tan grassa asseguda sempre al balancí –aquella senyora que es feia pentinar havent sopat per una pentinadora vella– i les parets amb un paper violaci plenes de retrats de família. Penso en aquelles cares dels retrats –en aquell aire anònim i misteriós de la gent.