Diumenge. La Candelera. Quants records! De jovenet, a Palafrugell, anava a portar les candeles arrissades –vermelles, verdes, grogues– a l’altar major, que era fastuosament il·luminat, tan agitat i barroc, d’un color d’or tan espès que semblava que regalimava suc de relleno. La llum que entrava pel rosetó irisava el roquet dels escolans i les casulles dels clergues. La cera crepitava i semblava una pluja de puntets lluminosos, com estrelles microscòpiques. Com que la cera era greixosa, les candeles s’aguantaven amb el petit mocador blanc plegat. L’ofertori es feia amb una entendridora seriositat. ¿Quants anys deu fer de tot això? Qui sap! Ara ja no hi ha guspireig, ni candeles roges, grogues i verdes. El buit és complet. ¿Vol dir que per ventura em trobo més a prop d’alguna altra cosa? No ho sé pas. Aquesta impossibilitat de sortir de la flotació és el mal d’ara.

.

Entro a Can Parés. Pintures de Tamburini. Mal començament de dia. Quan hom pensa que segons els crítics aquest pintor es formà a orillas del Támesis i en contacte amb la pintura anglesa, queda veient visions. Aquest és el pre-rafaelitisme anglès? Sospito que Tamburini ha badat. Les conseqüències han estat lamentables.

A la tarda, a la Biblioteca, tinc un instant de descoratjament, de desgana –una mena de rampell enyoradís de la vida primària. Recloure’s en aquesta tomba emparedada de llibres, sota aquests llums verds, en aquest aire polsós i viciat, quan tota la vida passa a tocar! Les divines tardes de diumenge que deuen passar els dependents de comerç, els soldats, els socis de la Lliga, els sarauistes, els aficionats al cinema, al futbol, etc.! Els diumenges a la tarda, tenen un verí saltataulellista molt actiu del qual és una mica difícil de fer-se escàpol. En ple atac em demano si els qui venim a la Biblioteca de l’Ateneu els diumenges a la tarda no som la flor i nata de l’estupidesa ciutadana.

Entre dues llums, sobre el Tibidabo hi havia un cel que feia posar pell de gallina: envernissat, de color de mandarina.