Diumenge. Matí de petites volves d’aigua glaçada. Un cel com esmerilat. Fredor insidiosa i desagradable. Havia d’haver anat a començar d’aprendre la instrucció militar a l’Acadèmia de les Drassanes. No hi he anat.

A la tarda, acompanyo Xavier Güell a casa seva –un pis sumptuós i sòlid del Passeig de Gràcia. Té foc a la llar. A Barcelona, veure un foc a la llar fa una gran il·lusió. Quina delícia! Hi ha cases que, a la llar, hi tenen uns trossos de cartó imitant la llenya. A sota, hi posen una bombeta elèctrica vermella. I ja està. Després baixo fins al monument a Colom, sota la pluja mansa.

A l’Associació Catalana d’Estudiants, escolto la lectura d’uns capítols de novel·la de Vidal Jover. Escriptura romàntica: moltes postes de sol, molta lluna, al·lusions copioses a Chopin, però ningú no sap de què viuen els personatges. Deuen pagar els papàs… En aquest país, el patètic és molt difícil de fer entrar. Ha d’ésser molt bo, absolutament autèntic, perquè no sigui considerat una trampa. El patètic de Maragall ha estat considerat plausible. De qui més?

Després, amb el dibuixant Elies, esperit sarcàstic que firma els ninots «Anem», el poeta Arús, el condeixeble Vidal, dos o tres xicots més, fem cap al Refectòrium. Els esquarteraments són variats i abundants. Embafament per excés. Tot gratuït i improvisat. L’observació objectiva de les coses, però, no diverteix gairebé mai els barcelonins. Necessiten la incisió malèvola fins a la sang –presentada, això sí, d’una manera bonària.

En els primers moments de la intoxicació, l’absenta dóna una sensació de fatiga i d’aclaparament i al mateix temps una sensació d’ingravidesa.