Don José Ortega y Gasset escriu com un àngel. Té moments de suprema felicitat. Diu, per exemple, en el «El Sol» d’ahir: Yo diría que el síntoma de un gran poeta es contarnos algo que nadie había contado, pero que no es nuevo para nosotros. Todo gran poeta nos plagia. Arribar a aquesta força de simplificació, a aquest domini de la síntesi, implica una cultura general immensa i un do de la gràcia considerable. Llegeixo Ortega des del primer número de la revista «España». No sé pas quin efecte em faria, ara, la lectura d’aquesta revista. Llavors, fou considerable. Darrerament he llegit, però, que a Madrid, al voltant de don José Ortega y Gasset se ha emulsionado la masa encefálica de la nación. Això ja no és el tracte.

.

Frases. Hi ha frases massa mudades. Per exemple: el silenci irreprotxable; la beatitud gastronòmica; la primavera sedant…

Es pot llegir sovint, als diaris, que hi ha frases prenyades de sentit. Això que hi ha frases prenyades de sentit ha passat de la novel·la i del drama repatani a la literatura periodística. De tota manera és un fet que existeixen aquesta classe de frases. «Demà serà un altre dia» m’ha fet, a vegades, tremolar.

Fer frases és relativament fàcil. És desfer-les, després, el que dóna ànsia. Hi ha frases totalment inútils, inservibles, falses, que hom transporta, com un pes mort, anys i anys.

.

Una senyoreta prima i escanyolida, estudianta de Farmàcia, em diu, davant de l’estàtua de Ramon Llull al vestíbul de la Universitat, que vol anar amb unes amigues a la plaça de Catalunya per veure si encara «hi ha soldats que fan guàrdia».

–Si pogués anar-ho a veure amb una moto ben grossa, que fes força soroll i corregués com el vent, veritat…?

–Oh! Això seria l’ideal…

–I si mentrestant es trobés que tiren canonades… això pla seria interessant…!

La senyoreta em dirigeix una mirada que vol ésser desvergonyida, fa un somriure d’il·lusió i sense tornar-me contesta se’n va.

.

Ací, bec molt menys que a Palafrugell. No tindria pas resistència per a beure gaire més del normal.