25 de juny de 1919

No he tingut mai tendència a rodar pel cantó dels suburbis de Sants i Hostafrancs. Malgrat els cinc anys que porto de vida a Barcelona, no he pujat mai al Tibidabo. No conec Pedralbes, ni Sarrià, ni Horta. Una mica Sant Gervasi i, del cantó de Gràcia, he arribat fins als primers contraforts de Vallcarca. Conec, en canvi, la muntanya de Montjuïc, sobretot els voltants del castell i el vessant del mar, i, dels suburbis, els de llevant: Sant Andreu, el Clot, el Poble Nou.

He llegit una determinada quantitat de literatura suburbial. És una literatura una mica monòtona: variacions sobre un tema tràgic. Dickens té moltes planes suburbials. Ara, a mi em sembla que els suburbis de Barcelona no són pas tràgics. Són mediocres, però no són tràgics. Trobo infinitament més irreparables alguns carrers del districte cinquè que la perifèria barcelonina. La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant.

He passat una gran part de la tarda d’avui i el capvespre rodant pels carrers del Clot i del Poble Nou. Rodant sense cap objecte, a l’atzar. Ara, a l’estiu, la misèria, en cos de mànegues, sembla més afectuosa, més enraonada.

Els suburbis de Barcelona contenen una immensa quantitat de cases baixes. Són una projecció de tipus horitzontal. Però, de sobte, apareix sobre el pla de les cases baixes una casa nova, alta, isolada, d’una verticalitat nua, impressionant. És una casa prematura, una anticipació, una excrescència que no ha passat pel procés de creixença normal. Sembla que l’expansió en sentit horitzontal d’un suburbi hauria d’anar acompanyada de la creixença vertical: de la casa baixa, a la de dos pisos, a la de quatre pisos, etc. Però no és pas això el que ocorre. El poblament es produeix per individualitats i a base de passar sobtadament de la caseta de planta baixa a la casa de set pisos. Pel meu gust aquestes cases de parets nues, eixutes i descarnades són l’element més trist dels suburbis, i això és degut potser a la seva petulància i al fet que són una anticipació de l’escassa gràcia que el barri tindrà el dia de demà quan estigui enganxat a la ciutat.

Externament, aquestes cases sempre semblen noves. Els rajols de les seves costelles tenen un color sanguinolent. La seva construcció ha estat portada a cap amb els criteris d’ara. Però després us hi acosteu, observeu els detalls i noteu que aquestes cases solen ésser les més abandonades i deixades del barri. Semblen tocades d’envelliment prematur. Veieu els vidres entelats i greixosos, o trencats, amb un paper de diari enganxat amb farinetes. Veieu els drapets que pengen als balcons, l’escala bruta, les parets suades, la misèria que s’enfila pisos amunt –exhibició lamentable. Sobre els crepuscles lívids de l’hivern aquestes cases semblen senyalades amb un estigma de subversió. A l’estiu projecten, a través de portes i balcons, l’exsudació de la matèria humana. Només tenen un element alegre: a les hores de sol, quan fa vent, la roba que voleia als terrats.

Barcelona està voltada d’un perfil endolcit de muntanyoles i pujols pobres d’arbres. Sobre el perfil dels pujols es veuen esporàdicament les siluetes d’uns pins, esprimatxats i esquifits, que de vegades, a contrallum, semblen formes en deliri –com una tropa de cavalls esperitats que passa volant sobre la terra magra. Aquesta pobresa arbòria dels voltants de Barcelona no és pas de les coses més agradables que té la ciutat. En la meva imaginació no puc deslligar les siluetes d’aquells pins despentinats i tètrics de les altes, tristes, isolades cases suburbials.

11 Respostes a “25 de juny de 1919”

  1. Florenci Salesas escrigué:

    Entre aquesta entrada “antiga” i la “contemporània” de l’enllaç, la vida a a Barcelona segons Pla al llarg del XX queda ben resumida. L’antiga és prodigiosa en la selecció del detall adequat per descriure la vida de la població més desfavorida, amb unes qualitats premonitòries que glacen la sang. A la més moderna, la lupa repassa la burgesia. En ambdós casos la seva visió és d’un desencant aridíssim. En termes generals hi estic força d’acord. Pla parla sense pels a la llengua quan veu coses que creu que cal dir.

    Ahir em va caure un diari, que feia molt de temps que no llegia, a les mans. Hi havia unes pàgines centrals que anaven precisament sobre viure a Barcelona. En un apartat es preguntava a un grapat de ciutadans quina era la cosa que més els agradava de Barcelona. Hi havia una senyora nouvinguda que deia que les platges (mira, ves) i, després… els magnífics centres comercials, que són molt bonics. Gairebé em tallo les venes.

  2. Antoni escrigué:

    He trobat en un altre dietari unes quantes passejades que són com un precedent de les que feia Pla pels suburbis de Barcelona, una de les quals és aquesta:

    23 de desembre de 1894.- Passejada al Parc, cap al Poble Nou pel Bogatell i vora del mar, fins al Camp de la Bóta, i d’aquest a la carretera de França, per on tornem. Diada tèbia, mar amb encrespaments, cel sereníssim; el sol d’ha post sense núvols, deixant una difusió de llum color de topazi, en la qual semblaven anegades les xemeneies de vapor del pla.

    FRANCESC RIEROLA
    Dietari, Ed. Selecta, 1955

  3. Antoni escrigué:

    Perdoneu:

    “el sol s’ha post”

  4. Florenci Salesas escrigué:

    Molt interessant aquesta aportació, Antoni. Malgrat tot, hauria estat molt interessant que en Rierola hagués baixat una mica de l’objectiu de la seva ploma a un nivell més baix de les xemeneies i els núvols, més arran dels éssers humans que corrien per aquell Camp de la Bóta.

  5. Helena Bonals escrigué:

    “Ara, a mi em sembla que els suburbis de Barcelona no són pas tràgics”: la tràgèdia exigeix normalment contrast, abstracció, no mediocritat, no monotonia.

    En contradicció: “En la meva imaginació no puc deslligar les siluetes d’aquells pins despentinats i tètrics de les altes, tristes, isolades cases suburbials”. Sí que hi ha de tant en tant un contrast, en els suburbis, però massa fort, massa antiestètic, com el dels edificis massa alts.

  6. jaume santacana escrigué:

    Florenci, fes-me un favor: no te tallis les venes! Seria una acció que no ens aportaria res de nou; te trobaríem a faltar! Les senyores que opinen que el més “maco” de Barcelona són les platges i els centres comercials, tendeixen a una enorme facilitat per a la reproducció. M’explico?
    En un altre ordre de coses, Pla tenia una fixació sobre els pins. Totes aquestes adjectivacions d’avui -esprimatxats, esquifits, formes en deliri, despentinats, tètrics- són poca cosa comparat amb les manifestacions improvitzades que amollava quan passava devora algun arbre d’aquesta “marca” (que diria un “passota”). Pla, d’alguna manera, sentia una mena d’odi visceral cap els pins: deia que eren horrorosos, espantosos, que li recordaven, constantment, la mort, que eren la més pura representació del romanticisme més tronat…!

  7. JOSEP escrigué:

    Quina clarividència de la Barcelona que vindrà i que avui tenim

    Realment el tràgic ha estat passar de la casa de planta baixa a la casa de set pisos, sobtadament com diu Pla. Hauriem d´afegir que per postres la velocitat i la intensitat del canvi ha estat tan espectacular que les cases de planta baixa han quedat com a reliquia i objectiu de promotors immobiliaris tot esperant que els hereus no poguin fer front a les despeses hereditàries

  8. Florenci Salesas escrigué:

    No pateixis, Jaume, que ni me les penso tallar ni voldria que ningú s’agafés l’expressió, literalment, com a exemple a seguir (que Internet les té aquestes coses, que et pot sortir algú que s’inspiri amb segons que dius per fer rucades impresionants). Per tant, si no m’atropella un airbús, encara m’haureu d’aguantar una estoneta llarga.

    L’aportació sobre els pins és molt interessant. Quin personatge!

  9. Maria Rosa escrigué:

    Jaume, recordo haver llegit la definició que en fa Pla del brancatge dels pins al vent -com sí d’un moviment orquestral es tractés- i t’asseguro, que mai hagués pensat en aquesta possibilitat, sinó en tot el contrari (?)

    Bon dia,

  10. Xafarrocs escrigué:

    “semblen formes en deliri”, m’agrada aquesta imatge; i els veig: alguns d’aquests pins encara hi son, resistents, una mica com en Pla, no? Res no és perfecte.

  11. P. Balaguer escrigué:

    Si hagués passejat per Bogatell un diumenge, potser haguera trobat el senyor amb gabardina, pantaló sense cremades de cigar i sabates noves que ell volia ser. Aquesta gent de poble e pensen que la producció no exisyeix i que les coses materials no provenen de les fàbriques ide lamà d’obra sinó dels horts, que és el que abunda als pobles i sobretot al s.XIX. Mentalitat burgesa, o més ben dit sotmesa a la burgesia, de la gent de poble.
    Ho sento però m’han ofès els comentaris sobre el Rabal i sobre els barris obrers on es fèien, precisament, les tel.les dels bestits que ell anel.la.

Fer un comentari