Arxiu per a octubre 2008

29 d’octubre de 1918

dimecres 29 octubre 2008

L’altre dia, a Calonge, em pujà una glopada de sang a la pell en recordar les noies d’aquell any. Era per la festa major. Férem el viatge de Palafrugell a Calonge (tretze o catorze quilòmetres) a peu, amb Ganiguer. A primera hora de la nit trobàrem un grup de noies esplèndides –la senyoreta Ponjoan especialment. Meravellosa criatura, amb un reflex de carmí de petxina sobre la polpa de la carn tensa! Em vingué una mena de frenesí. Per fortuna, vaig trobar la tia Marieta, seca, esdentegada i humil, eixugant copes a la cuina d’un cafè. Això m’aigualí una mica els sentits. Tornàrem a la matinada, a peu, amb una cara ascètica. A estones, vaig haver de transportar Ganiguer, a qui l’alcohol permetia a penes de mantenir-se dret.

.

Coromina és un tímid. El mira una noia… i ja està! És clar: de deu vegades, nou i mitja s’ho pensa. Però potser encara no ho és tant com jo. No he vist mai que ningú em mirés. L’avantatge de tenir una cara que no acompanya gaire és que us evita molts ridículs i us estalvia moltes molèsties.

.

Llegeixo el «Concepte general» de Francesc Pujols. És molt brillant i moltes coses són per a mi novíssimes. Em projecta en un mar de confusions. Hi trobo coses que desconeixia. «Els meridionals –diu Pujols– són llegendaris; els nòrdics, hipotètics.» Moltes afirmacions són per a mi massa insòlites i el llibre em produeix massa fascinació per a poder-ne dir res concret.

El que de tot plegat em fa menys impressió potser –sense que això vulgui dir que sovint no tingui molta gràcia– és l’estil, la frase llarga, interminable, sinuosa, carregada d’incisos. He sentit dir que Pujols ha tret aquesta manera d’expressar-se de la música de Wagner. Més aviat em sembla que els precedents s’han de trobar en l’estil de l’anomenada oratòria sagrada. «La Tradició Catalana», del Bisbe Torras i Bages, està escrita en el mateix estil –encara que amb menys d’afectació. A Pujols, li agraden les coses anacròniques, una mica tronades, pansides. Propòsit: conèixer i tractar Pujols sigui com sigui.

Dec cinc duros a T. G. Són massa diners.

27 d’octubre de 1918

dilluns 27 octubre 2008

Excursió al mas que els germans Frigola (Enric i Octavi) tenen a les muntanyes de Calonge. Sortim en tartana, a quarts de nou del matí. Quina delícia! Tot és serè i clar, net, directe, límpid, dins l’aire radiant. A tots els qui ens llevem tard ens passa el mateix: estem sempre exposats al ridícul de descobrir el matí. Coromina forma part de l’excursió.

El cavallet tira vivament. Vistes les coses a través de l’arc de la tartana, no hi ha res lleig. ¿Per què l’arc és la forma de l’arquitectura –em demano– més susceptible d’accentuar l’instint humà per la bellesa? El simple fet de viatjar en tartana és una incitació constant –si hom no viu completament adormit– a captar la bellesa de les coses. ¿És potser la limitació que l’arc implica, l’origen d’aquest fenomen?

Travessem Palamós: gust de vent de garbí perfumat de palilles de suro. Aromes del país.

Calonge. El poble és recollit, amagat, silenciós i sembla tenir un punt de secret. M’hi trobo com a casa. Aquests són els topants d’una part de la meva família. Sa Bardissa. Recordo la senyoreta Ponjoan, que vaig conèixer en una festa major de Calonge a la meva adolescència: un somni de carn jove, tibant, esvelta, rossa.

El mas dels Frigola és molt encimbellat. De l’era estant, es veu un gran panorama a sol ixent i una dilatada extensió de mar. Està voltat de suros i oliveres i, a primer terme, d’unes feixes de colors perduts –com unes taques posades sobre un paper per una criatura. Vaques i cabres. Olors meridionals, herbes seques de perfum intens. D’ací dalt, Palamós es veu com una projecció urbana geomètrica perfecta. Resulta bella. La geometria urbana, que vista de prop és generalment horrible, vista panoràmicament guanya moltíssim.

El dinar és abundant, suculent, pel meu gust, massa gros –interminable. Coromina –el front pàl·lid, el nas corbat, ull de perdiu, clatell dibuixat– no calla mai. Entre moltes altres facècies ens explica que a Girona hi ha un fuster tan convençut de la importància del seu ofici, que en els moments de sinceritat industrial sol dir:

–Jo, amb quatre canyes, puc fer un llit de Viena…

Passem gairebé tota la tarda a taula i veiem morir la llum en les finestres, lentament, com una parpella que es tanca.

Iniciem el retorn, una mica immersos en la inconsciència. Les mans ens tremolen, a tots, una mica. Falta com sempre, en aquest país, i en aquests casos, la companyia femenina, generosa i amable. Això que només hi hagi homes al vostre voltant enerva. El resultat és que tot es desvia, inevitablement, cap a la cançó obscena i la grolleria. Les cançons surten malament. «El cordó del frare…» surt d’una manera desguitarrada i poca solta. Enric Frigola, que és el qui es manté més fred, assegura la marxa de la tartaneta. El camí passa volant. Al pla de Vall-llobrega ens creuem amb el tren. Com que crema llenya, la màquina guspireja com un drac furiós. Surt una lluna en forma de falç que posa, sobre la terra, un color d’estany, verdós, fred. Apareix la llum del far a l’arc de la tartaneta. De dies, l’ermita blanca; de nits, aquesta llum, tenen per a mi una atracció viva.

Tot s’acaba bé –al llit.

26 d’octubre de 1918

diumenge 26 octubre 2008

Altercat sorollós amb la meva mare –lamentable– perquè vaig al llit massa tard. Amb aquest trist motiu penso que és una grossa equivocació, a vint-i-un anys, no guanyar-se encara la vida. És l’única manera d’evitar aquestes tempestats nervioses que fan una nosa terrible. Faig el propòsit de pensar nit i dia, de tractar de resoldre, de la manera més ràpida possible, el problema de la independència.

.

Per escampar la boira, a primera hora de la tarda, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia. És l’època millor de l’any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar, a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni calor. L’aire és viu. Les coses tenen un punt d’aèria ingravidesa.

Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies de les cases de pagès, en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tarda que declina, sembla un vidre transparent tocat d’una darrera llum interna: és d’un blau petit, un blauet moribund d’una gràcia alada, fugissera, sensible. A l’ermita, mentre s’apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l’ermita. Quan el far s’encén, hi ha un instant d’enlluernament –que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós –d’ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen, s’arrossega remota i adormida –com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sembla evitar el seu apagament definitiu.

En el curs de la caminada, Roldós em fa la impressió d’un home carinyós, perfumat, tou. Deu ésser la cosa de Buenos Aires que transporta sobre els seus fatigats anys de vida. No vol agafar-se res seriosament i de tot fa broma –àdhuc de la pròpia misèria. És una posició que a la llarga m’avorreix, però és evidentment una posició com una altra qualsevol.

De tota manera, jo li estic agraït. Crec que té un cert valor que el pianista del cinema toqui, encara que sigui aprofitant les badades de la gent, dues o tres fugues de Bach o unes pàgines de Beethoven. La simple producció d’aquest fet produeix en l’erma vida de poble una sotragada perceptible.