Arxiu de la categoria ‘menjar i beure’

10 de novembre de 1919

dimarts 10 novembre 2009

Lluís Llimona, que a la penya de l’Ateneu és anomenat Titus, disposa de la simpatia general. És un xicot realment graciós, fins i tot físicament graciós, potser perquè és tan alt i una mica desairós. I és un caçador de punta, que ha anat a Tavertet (per Vic, Collsacabra) a caçar i ha regalat als components habituals de la tertúlia una llebre, diverses perdius i una quantitat de becades important. Com sempre que es produeix aquest fenomen (que no és pas rar), el doctor Rafael Dalí s’ha encarregat d’organitzar un sopar col·lectiu en el local mateix de la reunió i de fer cuinar les peces de caça ofertes. El doctor Rafael Dalí, indiscutible gourmet, pesa cent trenta quilos –mal comptats, segons Camps Margarit. És l’home més indicat per a honorar-lo amb aquesta feina.

Avui ha tingut lloc el sopar, que ha estat excel·lent. Hi han assistit vint-i-un comensals. Davant de les becades del Titus, Pompeu Fabra ha decidit de no tornar al vespre al seu domicili badaloní.

En el transcurs del sopar s’ha produït un fet insòlit. A conseqüència d’una història no gaire fresca però molt llibertina contada per Pujols, el doctor Dalí ha entrat en un procés de riallades aparatoses i continuades, que en certs moments li han arrencat les llàgrimes i a la fi li han produït un atac de singlot terriblement espasmòdic, continuat i persistent. El doctor Dalí és un ventripotent, i l’espectacle de veure els moviments del seu ventre a cada singlot que feia era realment impressionant. En un home flac i de poc pes, un atac de singlot no mou res; en un home de cent trenta quilos (mal comptats) el ventre sembla posat sota una pressió terrible. En un primer moment, el mallorquí Antoni Homar (gran amic del doctor) digué que el singlot s’havia produït a conseqüència d’una crosta de pa que l’havia ennuegat lleugerament. Així tractà de treure importància al fet. Els metges presents foren d’un altre parer: consideraven que era perillós i proposaren diversos remeis per a aturar-lo i alleugerir les molèsties de l’agradable contertulià. Amb això aparegué l’apotecari més pròxim a l’Ateneu (el de la cantonada de la Rambla i el Bonsuccés) amb una bateria de medicaments. Així almenys vaig sentir que ho deien. Jo creia al principi que el fet era insòlit, però resultà que el doctor Dalí és propens, segons Borralleras, a tenir atacs de singlot segons la manera que té de riure –quan riu, diríem, excessivament. En tot cas, altres vegades havia fet aquests exabruptes, que atès el seu ventre eren especialment fatigosos i desagradabilíssims. Així passà un cert temps i a la fi, veient que la cosa continuava, hom decidí l’evacuació. Quim Borralleras i Antoni Homar acompanyaren en un taxi el doctor Dalí al seu domicili particular –carrer del Bisbe. El sopar fou reprès amb molta més parsimònia, i, a l’hora de les postres, Alexandre Plana i Josep M. de Sagarra escriviren, com en altres ocasions semblants, considerables peces literàries de circumstàncies, naturalment en vers, destinades a elogiar la generositat de Lluís Llimona i la seva capacitat cinegètica –amb les naturals al·lusions a la mitologia de la canana i de l’escopeta, a la qualitat de la cuina i, és clar, a les referències a l’entrelligat humà dels concurrents a la penya. Plana i Sagarra demostraren una vegada més que són dos excepcionals escriptorassos. Escriuen sobre qualsevol cosa, tan llarg i substanciós com els sembla. Improvisen com una font que raja. Giren els versos amb una voluntat omnímoda. Plana pot escriure en prosa o en vers sense pràcticament cap obstacle. Sagarra, escrivint en vers, és un prodigi de fecunditat. Plana escriu potser d’una manera més esblaimada, sense tant de pintoresc i amb menys amenitat. La poesia de Sagarra, sovint tan ingènua i superficial, té sempre un gran caràcter. Plana és un home boirós; Sagarra és un home clar. Amb una ploma a la mà, el resultat és exactíssim.

El fenomen de veure escriure un home sense pràcticament respirar –s’entén, coses intel·ligibles– em desconcerta, em deixa parat, m’admira. Potser aquest fet es troba en l’origen de tota literatura possible. Constatar aquest fet en un poble –sento que diu Fabra– que ha fet tants d’esforços per no escriure és una cosa absolutament esperançadora i divertida.

No sé pas si hi ha algú que recull les poesies que s’han improvisat en els sopars de la penya. Sospito, però, que un o altre ho deu fer. ¿Potser Solé de Sojo, que de vegades ha pres part amb menys buf quantitatiu en aquests treballs tan positius? No ho sé pas. Està bé, en tot cas, que es faci. A les postres d’aquests sopars, Sagarra (sobretot) ha escrit poesies cabaloses, amb tirades de versos magnífiques i que algun dia s’editaran, perquè aquest poeta, per a la improvisació, no té avui rival possible.

.

30 de setembre de 1919

dimecres 30 setembre 2009

Dinat a la Barceloneta a Can Soler amb Joaquim Sunyer i Josep M. Junoy. Al sol, s’hi comença d’estar bé, i a la Barceloneta, deliciosament. Ha fet un dia magnífic. Arròs de peix potser amb un punt excessiu de safrà i rodelles de llobarro a la brasa. Sunyer és un home extremament simpàtic, d’una humanitat i comprensió rares de trobar –em sembla– en el món en què es mouen aquests senyors. Té no solament una gran admiració, sinó una declarada fidelitat, a Joaquim Borralleras. Cada dia es troba gent que us diuen el mateix. És absolutament curiosa la repercussió de Quim en tots els ambients intel·lectuals de Barcelona, a pesar del seu deseiximent extern i la seva almenys aparent indiferència. És un cas únic, sorprenent.

Havent dinat, fa tan bon sol, que Josep M. Junoy proposa d’anar a donar un tomb per l’escullera. Hi anem. No hi ha pas gaire gent: els mariners i pescadors habituals del lloc, que els uns es dediquen a enllestir els seus arreus de pesca i els altres a mirar el mar –vull dir el mar lliure. Faig observar el fet al pintor Sunyer i li demano –en definitiva com a paisatgista és una mica contemplatiu– que m’expliqui la causa de la fascinació que produeix el mar en certa gent.

–A Sitges passa el mateix –em diu–. Quan els pescadors i mariners no saben què fer, miren el mar tanta estona com vulgueu. A Banyuls, quan anava a veure l’escultor Maillol, era possible de veure el mateix.

–Vós, Sunyer, heu mirat mai el mar?

–De lluny i vagament.

–Heu vist mai que alguna dona el mirés una certa estona?

–No ho recordo ben bé… No ho crec.

–¿Què veuen en el mar lliure aquesta gent per a passar-hi tanta i tanta estona?

–Francament, no ho sé…

És un fet. Hi ha persones que semblen fascinades pel mar lliure. En els pobles del litoral, sobretot si hi ha un mur per a recolzar-hi els colzes i els braços, si no tenen res a fer –i de vegades encara que tinguin feina– se’l miren hores i hores, sense fer, en general, cap moviment. M’he preguntat moltes vegades: què hi veuen, en el mar lliure? ¿Què hi troben, que els fascina?

A Calella de Palafrugell, poble del litoral que conec des de petit, un dels pescadors que ha mirat més el mar, en aquests anys, ha estat Josep Tort, oncle del barber –un home ja d’edat, gras, cara-rodó, rodanxó, solter, sentenciós, d’expressió una mica sibil·lina. No és pas un pescador individual i solitari, sinó que ha anat sempre embarcat primer en els sardinals i després en les teranyines. Posat a terra, sempre era possible de trobar-lo en un o altre lloc de visualitat reconeguda, amb la vista fixa sobre l’aigua del mar lliure. No anava mai al cafè, ni a missa, ni a la taverna, ni es movia mai del poble: de nit anava a pescar i de dies mirava el mar. Què hi veia? Un dia li vaig dir –era amic meu–:

–Vós, Tort, sempre mireu el mar…

–Sí, sí…

–El pas dels vapors i dels vaixells de vela us deu distreure…

–Els vaixells de vela m’agraden, sí, però si no en passen m’és indiferent.

–Però, en el mar, hi deveu veure alguna cosa…

–Res, em penso, res…

–Llavors, ¿per què el mireu d’una manera tan seguida?

–No ho sé… No t’ho sabria dir…

Durant una temporada –un estiu– vaig mirar el mar tanta estona com vaig poder, per tractar de veure en què podia consistir aquell enigma. No hi vaig pas trobar res. En realitat, vaig arribar a la conclusió que l’aigua de mar, en si mateixa, l’aigua del mar lliure, és horrible. No hi vaig saber trobar cap element de bellesa de la classe que fos –i encara menys de fascinació. És clar que el mar pot suscitar moltes altres reaccions: pot suscitar l’incentiu de marxar, de fugar-se, de veure món, de cercar un ambient diferent. Però el cas és que les persones més aficionades a mirar el mar que jo he conegut eren d’un sedentarisme i d’una immobilitat recalcitrant i decisiva. El mar pot tenir també l’atracció de l’espectacle divers. El mar és un espectacle divers. De vegades canvia, sobretot a l’estiu. A l’hivern, és diferent. A l’hivern, s’estableix sovint un carés persistent, continuat i empipador. La diversitat del mar depèn de la meteorologia. La meteorologia és l’apuntador del mar. El mar fa el que vol la meteorologia. Davant del fabulós rejoc atmosfèric, el mar és un element passiu. El mar és una forma terriblement dura i compacta de la naturalesa.

Un dia vaig fer una prova: davant de Josep Tort, vaig parafrasejar la cèlebre frase d’Èsquil: «El mar, somriure innombrable», per veure l’efecte que li feia. Era un dia que el mar, lluent de sol, era ple dels borralls d’escuma del gregal fresc.

–Aquest mar –li vaig dir amb una naturalitat indiferent– sembla un somriure continuat, que es va fent…

–Com dius? –em respongué el pescador amb una cara de sorpresa greu–. ¿Un somriure que es va fent? Tu has vist mai que el mar somrigués?

Seria curiós de saber quin efecte fa la frase del vell grec entre la gent de mar. Seria molt possible que la consideressin una frase purament artístico-literària, és a dir, fictícia, inservible.

En una altra ocasió, vaig fer la mateixa prova amb la frase d’Eugeni d’Ors: «El mar, la gran nuesa». No s’han pas escrit gaires coses –s’entén, que hagin quedat– sobre el mar. En el llibre de Lord Byron, «Childe Harold», que fa poc he llegit traduït al francès, hi ha molts adjectius sobre el mar. Xènius volgué també dir alguna cosa –cosa sempre d’apreciar– i aparegué «la gran nuesa». Aquesta frase, la vaig dir a un mariner que havia fet la carrera d’Amèrica, assenyalant el mar amb un gest.

–La gran nuesa, dius? –contestà el mariner–. A què et refereixes? Et deus referir a alguna cosa, segurament.

No vaig pas insistir. Simple segregació artístico-literària, inintel·ligible per als no lletraferits.

En un moment determinat, vaig suposar que els mariners i pescadors miren el mar perquè els fa un pànic obscur, de vegades justificat –perquè en senten l’atracció de la por.

–Si el mireu tantes hores –vaig dir un dia a Josep Tort– és que us deu fer por.

–No és pas que m’agradi gaire, francament… –em digué–. Més que un ofici d’en mar, m’hauria agradat de fer un ofici d’en terra…

–Ja ho entenc…

–Ara, de por, no me’n fa pas. Si me’n fes, no el miraria pas, no el podria pas resistir…

–És que us ha fet algun mal?

–A mi, no! Francament…

L’aigua sola, el mar sol i lliure, és horrible, aclaparador, d’una esterilitat desagradable. El panorama de mar que es veu des del terrat de l’ermita de Sant Sebastià no es pot pas resistir gaire estona, si es mira amb una certa sensibilitat. En canvi, la barreja de terra i de mar és magnífica –d’una sorprenent i continuada bellesa. Cadaqués és prodigiós, perquè en la seva badia és impossible de separar el mar de la terra. El mar, vist des del poble de Calella, té una atracció relativa –mínima. En canvi, el poble de Calella vist des del mar, amb el mar davant, és una cosa prodigiosa, fascinadora, que mai no fatiga. És la barreja de terra i mar el que és bonic. Per això agraden tant els llacs –que són l’essència d’aquesta barreja– i els rius.

Des de la part alta del carrer de Claris es veuen dos dits de mar. Aquesta aparició, amb la ciutat davant, fa un cert efecte. En general, el mar que es veu des de la part elevada del pla inclinat de Barcelona és una de les coses més belles que té la ciutat.

19 d'agost de 1919 [2]

dimecres 19 agost 2009

Canadell. De vegades llegeixo en els diaris la convocatòria d’alguns jocs florals, o la descripció (sempre la mateixa, amb idèntics adjectius) d’alguna d’aquestes festes. El nom de Josep Carner és molt habitual en les recensions d’aquestes disbauxes poètiques i deu haver guanyat molts premis en metàl·lic o en objectes d’art. Els noms de les persones que formen part dels jurats qualificadors són també gairebé sempre els mateixos, la qual cosa potser vol dir que disposem d’uns jutges lírics reconeguts i itinerants. Per altra part, hi deu haver en molts pobles un grupet de persones disposades a fer aquesta classe de jocs sempre que l’ocasió s’escau. Per a aquests enjogassaments, hi deu haver, en el país, una certa pasta difusa però real i certa.

No sé pas quina és la causa de la meva total indiferència per aquestes festes –per no dir de la incomoditat que em produeixen fins i tot quan les llegeixo als diaris. Potser és una conseqüència de la meva timidesa. Quan em trobo davant de més de quatre persones, em trobo com esmaperdut i no sé com tirar al dret –que és el que sol fer la majoria de la gent. En tot cas, si la meva indiferència per aquestes coses no tingués aquest origen, no crec que ocupar-se’n un moment no valgui la pena.

És possible que els jocs hagin tingut una certa utilitat en la història del moviment literari. Però potser també és veritat que han contribuït a crear una cursileria literària indígena típica i inconfusible, tant pel que fa referència a la pàtria com a la fe com a l’amor. I sobretot pel que fa referència a la sociabilitat difusa, a la conversa i a la utilització dels mitjans expressius, aquesta cursileria literària –que té una relació evident amb la veu i la manera dels actors del teatre català– és espantosa, fa anys i panys que dura, és inseparable de la petita burgesia barcelonina i té un aspecte d’exhibicionisme artístic que fa posar pell de gallina. Suposant que a Palafrugell hi hagi algun esperit –hi deu haver el corrent en els pobles del país–, la seva més acusada característica és un cert horror a la cursileria –una anticursileria, de vegades de gra molt gruixut, d’escassa tendència al convencionalisme i que no està pas exclòs que en certs casos d’enervament arribi a la grolleria. Personalment, ho prefereixo.

Mentre no hi hagi més que una literatura de diumenge a la tarda, escanyolida i precària, una literatura feta a estones perdudes –les estones que deixen lliure les altres feines–, el perill d’aquestes romàntiques deliqüescències serà permanent. Com menys vocació hi hagi per l’esperit, més emfàtic i hiperbòlic serà. Una de les coses millors del senyor d’Ors (o sigui del senyor Prat) ha estat crear un professionalisme modest però autèntic.

.

Apareixen a taula els primers raïms moscats. Aquest any ha fet molta calor i això deu explicar la seva aparició prematura. «Són forasters…», sento que diu la minyona. Podrien ser de les vinyes de la frontera. Són excel·lents. Pel meu gust, els raïms moscats són la millor fruita existent i no tenen rival possible. No han pas de ser massa madurs, excessivament dolços. La pell del raïm s’ha de rompre a la dent. Han de ser tibants i plens. La sensació de la cosa fruitada, la dóna el raïm més que qualsevol altra fruita del país.