La fruita estival





[...]
EN AQUEST MOMENT DE L'ANY, COINCIDEIXEN  les dues fruites que, al meu entendre, s'emporten la palma en aquest temps –per sabor, s'entén. Són el préssec i el raïm moscatell. Si entràvem a detallar les característiques de les espècies que en formen part, potser passaríem els límits d'aquest escrit. És evident que hi ha varietats de raïms que no són moscats, que són riquíssims. Per altra part, els préssecs de secà groguencs, són els millors que hi ha, com les millors pomes són, potser, les del ciri. El meló navega enmig d'aquests esculls i niells, sense que es pugui dir clarament on va, en una posició d'inferioritat, al meu entendre, per més bo que sigui. La síndria és insulsa, aigua pura tenyida, mediocre, d'una populatxeria sense ambició: pura enganyifa. Ho repeteixo: és aigua convertida en teixits vegetals sense consistència. És una fruita que sembla feta expressa per ésser menjada per persones d'una boca fenomenal i d'una voracitat sense límit: una fruita quantitativa a l'escala dels personatges de Rabelais, tan gegantins. Aquests últims anys, el meló ha fet molts progressos. S'ha posat de moda i la gent distingida se'l menja amb pernil. Quina carrera ha fet el meló, Déu meu! Ha arribat gairebé a director general, per no dir a sots-secretari. Hi ha qui el menja al principi del repàs, amb pernil, generalment dolç i mal tallat. El pernil, quan és tallat ben fi, no necessita cap acompanyament, a part el pa de barra i una bona ampolla de vi. Altres el mengen al capdavall del repàs, seguint el sistema antic. El cert és que avui és molt difícil de sostreure-se'n per poc que hom surti del propi domicili. És, de tota evidència, infinitament millor que la síndria, però sempre carbasseja una mica –diguem-ho francament. De carbassa, en mengen a tot Amèrica: aquesta olor, no l'he poguda mai resistir. No vull pas negar que, intrínsecament, ha millorat amb l'adopció de varietats estrangeres com el Cantaloup, per exemple. Al meu modest entendre, les qualitats que s'atribueixen al meló provenen del fet que és una fruita fàcil, les qualitats completes de la qual es donen rarament. És el mateix que succeeix amb les pel·lícules: el millor meló és el que menjarem demà, com la millor pel·lícula és la que veurem quan hi tornarem. Les coses fàcils tenen sovint molt d'encant; però, sovint, les que no ho són tant les superen.

[ De "La fruita estival", dins El que hem menjat, 1972 ]



  Torna

A l'índex