Dinat a la Barceloneta a Can Soler amb Joaquim Sunyer i Josep M. Junoy. Al sol, s’hi comença d’estar bé, i a la Barceloneta, deliciosament. Ha fet un dia magnífic. Arròs de peix potser amb un punt excessiu de safrà i rodelles de llobarro a la brasa. Sunyer és un home extremament simpàtic, d’una humanitat i comprensió rares de trobar –em sembla– en el món en què es mouen aquests senyors. Té no solament una gran admiració, sinó una declarada fidelitat, a Joaquim Borralleras. Cada dia es troba gent que us diuen el mateix. És absolutament curiosa la repercussió de Quim en tots els ambients intel·lectuals de Barcelona, a pesar del seu deseiximent extern i la seva almenys aparent indiferència. És un cas únic, sorprenent.
Havent dinat, fa tan bon sol, que Josep M. Junoy proposa d’anar a donar un tomb per l’escullera. Hi anem. No hi ha pas gaire gent: els mariners i pescadors habituals del lloc, que els uns es dediquen a enllestir els seus arreus de pesca i els altres a mirar el mar –vull dir el mar lliure. Faig observar el fet al pintor Sunyer i li demano –en definitiva com a paisatgista és una mica contemplatiu– que m’expliqui la causa de la fascinació que produeix el mar en certa gent.
–A Sitges passa el mateix –em diu–. Quan els pescadors i mariners no saben què fer, miren el mar tanta estona com vulgueu. A Banyuls, quan anava a veure l’escultor Maillol, era possible de veure el mateix.
–Vós, Sunyer, heu mirat mai el mar?
–De lluny i vagament.
–Heu vist mai que alguna dona el mirés una certa estona?
–No ho recordo ben bé… No ho crec.
–¿Què veuen en el mar lliure aquesta gent per a passar-hi tanta i tanta estona?
–Francament, no ho sé…
És un fet. Hi ha persones que semblen fascinades pel mar lliure. En els pobles del litoral, sobretot si hi ha un mur per a recolzar-hi els colzes i els braços, si no tenen res a fer –i de vegades encara que tinguin feina– se’l miren hores i hores, sense fer, en general, cap moviment. M’he preguntat moltes vegades: què hi veuen, en el mar lliure? ¿Què hi troben, que els fascina?
A Calella de Palafrugell, poble del litoral que conec des de petit, un dels pescadors que ha mirat més el mar, en aquests anys, ha estat Josep Tort, oncle del barber –un home ja d’edat, gras, cara-rodó, rodanxó, solter, sentenciós, d’expressió una mica sibil·lina. No és pas un pescador individual i solitari, sinó que ha anat sempre embarcat primer en els sardinals i després en les teranyines. Posat a terra, sempre era possible de trobar-lo en un o altre lloc de visualitat reconeguda, amb la vista fixa sobre l’aigua del mar lliure. No anava mai al cafè, ni a missa, ni a la taverna, ni es movia mai del poble: de nit anava a pescar i de dies mirava el mar. Què hi veia? Un dia li vaig dir –era amic meu–:
–Vós, Tort, sempre mireu el mar…
–Sí, sí…
–El pas dels vapors i dels vaixells de vela us deu distreure…
–Els vaixells de vela m’agraden, sí, però si no en passen m’és indiferent.
–Però, en el mar, hi deveu veure alguna cosa…
–Res, em penso, res…
–Llavors, ¿per què el mireu d’una manera tan seguida?
–No ho sé… No t’ho sabria dir…
Durant una temporada –un estiu– vaig mirar el mar tanta estona com vaig poder, per tractar de veure en què podia consistir aquell enigma. No hi vaig pas trobar res. En realitat, vaig arribar a la conclusió que l’aigua de mar, en si mateixa, l’aigua del mar lliure, és horrible. No hi vaig saber trobar cap element de bellesa de la classe que fos –i encara menys de fascinació. És clar que el mar pot suscitar moltes altres reaccions: pot suscitar l’incentiu de marxar, de fugar-se, de veure món, de cercar un ambient diferent. Però el cas és que les persones més aficionades a mirar el mar que jo he conegut eren d’un sedentarisme i d’una immobilitat recalcitrant i decisiva. El mar pot tenir també l’atracció de l’espectacle divers. El mar és un espectacle divers. De vegades canvia, sobretot a l’estiu. A l’hivern, és diferent. A l’hivern, s’estableix sovint un carés persistent, continuat i empipador. La diversitat del mar depèn de la meteorologia. La meteorologia és l’apuntador del mar. El mar fa el que vol la meteorologia. Davant del fabulós rejoc atmosfèric, el mar és un element passiu. El mar és una forma terriblement dura i compacta de la naturalesa.
Un dia vaig fer una prova: davant de Josep Tort, vaig parafrasejar la cèlebre frase d’Èsquil: «El mar, somriure innombrable», per veure l’efecte que li feia. Era un dia que el mar, lluent de sol, era ple dels borralls d’escuma del gregal fresc.
–Aquest mar –li vaig dir amb una naturalitat indiferent– sembla un somriure continuat, que es va fent…
–Com dius? –em respongué el pescador amb una cara de sorpresa greu–. ¿Un somriure que es va fent? Tu has vist mai que el mar somrigués?
Seria curiós de saber quin efecte fa la frase del vell grec entre la gent de mar. Seria molt possible que la consideressin una frase purament artístico-literària, és a dir, fictícia, inservible.
En una altra ocasió, vaig fer la mateixa prova amb la frase d’Eugeni d’Ors: «El mar, la gran nuesa». No s’han pas escrit gaires coses –s’entén, que hagin quedat– sobre el mar. En el llibre de Lord Byron, «Childe Harold», que fa poc he llegit traduït al francès, hi ha molts adjectius sobre el mar. Xènius volgué també dir alguna cosa –cosa sempre d’apreciar– i aparegué «la gran nuesa». Aquesta frase, la vaig dir a un mariner que havia fet la carrera d’Amèrica, assenyalant el mar amb un gest.
–La gran nuesa, dius? –contestà el mariner–. A què et refereixes? Et deus referir a alguna cosa, segurament.
No vaig pas insistir. Simple segregació artístico-literària, inintel·ligible per als no lletraferits.
En un moment determinat, vaig suposar que els mariners i pescadors miren el mar perquè els fa un pànic obscur, de vegades justificat –perquè en senten l’atracció de la por.
–Si el mireu tantes hores –vaig dir un dia a Josep Tort– és que us deu fer por.
–No és pas que m’agradi gaire, francament… –em digué–. Més que un ofici d’en mar, m’hauria agradat de fer un ofici d’en terra…
–Ja ho entenc…
–Ara, de por, no me’n fa pas. Si me’n fes, no el miraria pas, no el podria pas resistir…
–És que us ha fet algun mal?
–A mi, no! Francament…
L’aigua sola, el mar sol i lliure, és horrible, aclaparador, d’una esterilitat desagradable. El panorama de mar que es veu des del terrat de l’ermita de Sant Sebastià no es pot pas resistir gaire estona, si es mira amb una certa sensibilitat. En canvi, la barreja de terra i de mar és magnífica –d’una sorprenent i continuada bellesa. Cadaqués és prodigiós, perquè en la seva badia és impossible de separar el mar de la terra. El mar, vist des del poble de Calella, té una atracció relativa –mínima. En canvi, el poble de Calella vist des del mar, amb el mar davant, és una cosa prodigiosa, fascinadora, que mai no fatiga. És la barreja de terra i mar el que és bonic. Per això agraden tant els llacs –que són l’essència d’aquesta barreja– i els rius.
Des de la part alta del carrer de Claris es veuen dos dits de mar. Aquesta aparició, amb la ciutat davant, fa un cert efecte. En general, el mar que es veu des de la part elevada del pla inclinat de Barcelona és una de les coses més belles que té la ciutat.
Recordo que, a més de la frase que cita Pla “el mar, de somriure innombrable”, el meu professor de grec, quan estudiava el batxillerat als Escolapis de Balmes, un molt bon professor, dit de passada, citava aquesta i una altra frase famosa sobre el mar, em sembla que és de La Ilíada, que diu en grec, “oinopa pontos” és a dir: “el mar, de color de vi”.
El mar no solament “enganxa” pescadors desfeinats. Fuster deixà escrit que de tots els espectacles de la natura, la contemplació de la mar era l’únic que li fascinava.
Si no recorde malament, la frase oinopa pontos també la recull Joyce en un dels primers passatges de l’Ulisses.
Sí, Francesc, tens raó, la cita Joyce a l’Ulisses. Gràcies. I ara que ho he recordat, la frase correcta és: “epi oinopa pontos.”
Mirar el mar és com contemplar el foc, una muntanya, o el cel, és fascinant, quan no es vol fer res.
“La metereologia és un apuntador del mar” és una molt bona metàfora.
Aquest estiu he estat a Calella, i trobo, en contradicció amb Pla, que la vista des de terra és molt maca, al contrari de Cadaqués, on la vista és més bona des del mar.
Pla deia sempre que la mateixa sensació d’esterilitat, d’inutilitat total, que li produia la visió del mar, li donava, també, l’alta muntanya; és a dir, de fet, aquesta manera de veure aquest tipus de paisatges de “nuesa” natural i còsmica”, li feia una basarda terrible. Sentia com una mena d’angoixa, com una sort de pànic inexplicable. Pla tenia molt clar que l’únic paisatge civilitzat -l’unica mostra de cultura autèntica- la proporcionava el terreny pla i ben cultivat, èvocació de la fertilitat, l’utilitat plausible, la tranquil.litat i la mida humana. Per això li tributava un homenatge constant a l’Empordà i, per exemple a les terres del Pla de Mallorca, en contraposició absoluta als Pirineus i a la Serra de Tramuntana illenca.
L’alta muntanya amb boira (i això és un record molt íntim i personal que vaig viure al seu costat, sols dins el meu cotxe a Andorra, al Pas de la Casa) l’excitava d’una manera negativa i molt contundent: el treia de polleguera, físicament parlant!
La mateixa basarda que li produia, a Pla, la contemplacio del mar lliure, li donava la visio de l’alta muntanya: tot plegat, la mes pura representacio de l’esterilitat i, per tant, de la inutilitat mes absoluta. Per aquest motiu, Pla gaudia, sempre de paisatges civilitzats, fertils, utils, com ara l’Emporda o la comarca del Pla de Mallorca, en contraposicio a la nuesa salvatge, improductiva dels Pirineus (alta muntanya) o be la Serra de Tramuntana illenca.
Trob que és ben evident que Pla és un home de terra endins, per més que hagi escrit planes meravelloses sobre les costes mediterrànies que va freqüentar. Jo he nascut al costat del mar, tot i que durant molt temps Palma –com ho va fer Barcelona– ha viscut d’esquena a la mar. No sóc mariner, però puc restar embadalit contemplant l’aigua, les ones, el rompre contra la vorera… Sempre he pensat que no podria viure enmig de, per exemple, l’altiplà castellà només de pensar que més enllà de la meva vista, més enllà de l’horitzó, només hi ha terra… Bé, i perquè tothom em xerraria el foraster…
Avui ja no podem veure el mar baixant pel carrer Claris, tampoc des de la Via Laietana. Sort que encara ens queden els dos dits gruixuts que es veuen al fons del carrer Muntaner.