Divago –hores– pels carrers dels barris baixos, districte cinquè. Nit calorosa. De vegades surto de casa amb la intenció –com tanta gent– de lliurar-me al plaer. Però, al cap d’una estona de caminar pels carrers, no veig més que pobresa, brutícia, sofriment. La mala olor m’asfixia. Per una persona agradable que es veu, hom ha de resistir la presència de milers de monstres –comptant-hi, és clar, l’infrascrit. Els líquids de les tavernes, els plats de vianda que us ofereixen, són infectes. Les cases de pas són d’una sordidesa indescriptible. La gent té una agror crispada, una susceptibilitat malaltissa. És literalment depriment veure fins a quin punt han arribat a convertir aquest món en la quinta essència del que és desagradable. És impossible d’imaginar qualsevol forma de plaer sense disposar de molts diners i d’una imaginació viva per a passar per sobre dels entrebancs, sempre existents. Tot conspira, en aquest país, a favor de la sordidesa. Desgraciada la persona que pretén fer el grec!
Així, al cap d’una hora de rodar pels carrers, totes les il·lusions de plaer s’han convertit en un marasme sentimental dominat per la pietat i la malenconia. Llevat dels moments d’intoxicació o d’encegament obsessiu dels instints, és inconcebible d’establir el menor contacte amb aquest món. Heu sortit de casa amb unes certes vel·leïtats de paganisme i al cap d’una hora o dues us heu convertit en un cristià que troba l’ascetisme molt correcte. Seria interessant de descriure el moviment paral·lel que aquesta transmutació produeix en el cos humà. Sortiu de casa passablement pompós, lleugerament fatxenda, però el procés intern us va desinflant el cos, el deprimeix i el corba, el depaupera –i a la fi us veieu com un pneumàtic esbotzat i fluix. Acabeu arrossegant –una mica– els peus pels carrers, el cap a dins les espatlles, mirant les coses amb uns ulls de basarda anguniosa, constatant-ne el vel espès de tristesa que les cobreix.
Jo tinc potser una sensibilitat massa decantada a aquestes morbositats –que ja posat a la plaça de Catalunya em semblen una mica puerils. Però no hi puc fer més. De vegades penso que probablement contribuiria a donar-me una concepció més sòlida i freda de la vida presentar-me d’una manera més acurada i més decent. Hauria de fer-me un bon vestit –un vestit fet per un bon sastre. Tots els vestits que he portat fins ara han agafat un aire de vestits donats, de roba donada, tot i haver estat sempre religiosament pagats per la meva família. Si alguna vegada hagués portat un vestit donat, m’hauria caigut exactament igual que un vestit pagat –cosa que és ben trista. No hauria de portar tants foradets als pantalons de cremades de tabac. Hauria de portar elàstics. No he portat elàstics més que el dia que vaig fer la Primera Comunió. Per què? Tothom que em coneix deu haver constatat que els pantalons sempre em cauen una mica. És equivocat –horrible. Hauria de tenir un rellotge. M’estalviaria l’angúnia de no saber l’hora i el ridícul d’arribar abans de l’hora fixada. Hauria de tenir un paraigua, una gavardina, mitja dotzena de camises, tres o quatre corbates, m’hauria d’afaitar cada dia. El senyor Totusaus, barber de l’Ateneu, em preguntà un dia: «Vostè, senyor Pla, ¿on es fa tallar els cabells?» Quina vergonya, Déu meu! Sort que el senyor Totusaus parlà en veu baixa i ningú no n’hagué esment. Quan penso en la dolçor exquisida, en la morenor suavíssima, de mossèn Riber quan surt de la barberia! Quan penso en la brillantor radiant de don Pere Rahola quan surt de la barberia! Hauria de fer-me 
enllustrar les sabates –dia per altre, almenys! I els meus barrets! Són barrets barats, generalment –sospito– passats de moda, que al cap de dos o tres dies de portar-los ja semblen vells. Hauria de portar les ungles arreglades, fer-me fer de tant en tant una fricció, perfumar-me una mica. Tothom es perfuma una mica –discretament. Això –discretament– em fa una gràcia incontenible. Però ¿seria possible d’imaginar veure’m en posició horitzontal sobre un seient de perruqueria? Quan el senyor Totusaus m’hi invita, li dic que no tinc temps. És una simple excusa. En realitat és una cosa que em repugnaria d’una manera profunda. Hauria de fer un autèntic sacrifici. I és que el més gran defecte que tinc –en relació amb l’ambient del país– és el de no ésser un fatxenda. Tinc una pèssima opinió de mi mateix. No m’agrado gens. Em considero capaç de fer en qualsevol moment la més abjecta atzagaiada, la més revoltant ximpleria. Tinc grans dubtes sobre la meva moralitat intrínseca. Les meves defenses –sobretot les defenses que provenen de la vanitat, de l’amor propi– són pobríssimes. Sóc un home lleuger –però no sóc un fatxenda. Lleuger, moltíssim. No passa dia que no formuli les corresponents mentides, que no articuli les corresponents frases gratuïtes –xecs sense provisió–, que no parli amb la més gran frivolitat i gust del mer caprici. Hi ha gent que saben justificar les seves pròpies mentides. Tot el que fan, ho consideren absolutament necessari. Feliços ells! Jo dic una falsedat, però en tinc la consciència. Se’m coneix de seguida en la cara. No sé dissimular, no tinc confiança en mi mateix. I és precisament perquè no tinc confiança en mi mateix que els altres tampoc no me’n tenen. No arribo a inspirar confiança –aquest és el fet. Quan alguns dels meus amics han aplicat la seva agudesa a l’observació de la meva manera d’ésser, han donat un diagnòstic inquietant. Màrius Aguilar ha escrit que jo sóc una espècie de rus del Mediterrani. Per a un esperit tan llatí, tan cyranesc com el d’ell, és una nota ben trista! Josep Maria de Sagarra diu –m’ho ha dit a mi mateix– que jo sóc un home fals. No sé pas en quina estima em té el doctor Borralleras. Em mira, em torna a mirar, em remira i sospito que no en treu l’entrellat. Ara bé: jo no vull pas tenir raó contra tothom. No tinc pas cap condició per a l’heroisme. Però una cosa em sembla certíssima: és absolutament urgent que em presenti d’una altra manera –almenys amb un altre vestit.
Xènius s’ha posat d’estiu i de vegades passa per la penya. Fa un gran efecte: porta una americana clara, de color crema; uns pantalons grisos amb un cinturó de cuiro i una corretja; coll i corbata; ha substituït el barret fort pel canotier, que porta una mica mica decantat sobre l’orella. El vestuari d’estiu el fa semblar més gras: el sotabarba, el clatell, l’anca, li van agafant unes proporcions considerables. El seu cos, més que ondulat, ja comença de semblar modulat –modulat per les notes greus d’un violoncel.