Arxiu per a juny 2009

28 de juny de 1919

diumenge 28 juny 2009

Divago –hores– pels carrers dels barris baixos, districte cinquè. Nit calorosa. De vegades surto de casa amb la intenció –com tanta gent– de lliurar-me al plaer. Però, al cap d’una estona de caminar pels carrers, no veig més que pobresa, brutícia, sofriment. La mala olor m’asfixia. Per una persona agradable que es veu, hom ha de resistir la presència de milers de monstres –comptant-hi, és clar, l’infrascrit. Els líquids de les tavernes, els plats de vianda que us ofereixen, són infectes. Les cases de pas són d’una sordidesa indescriptible. La gent té una agror crispada, una susceptibilitat malaltissa. És literalment depriment veure fins a quin punt han arribat a convertir aquest món en la quinta essència del que és desagradable. És impossible d’imaginar qualsevol forma de plaer sense disposar de molts diners i d’una imaginació viva per a passar per sobre dels entrebancs, sempre existents. Tot conspira, en aquest país, a favor de la sordidesa. Desgraciada la persona que pretén fer el grec!

Així, al cap d’una hora de rodar pels carrers, totes les il·lusions de plaer s’han convertit en un marasme sentimental dominat per la pietat i la malenconia. Llevat dels moments d’intoxicació o d’encegament obsessiu dels instints, és inconcebible d’establir el menor contacte amb aquest món. Heu sortit de casa amb unes certes vel·leïtats de paganisme i al cap d’una hora o dues us heu convertit en un cristià que troba l’ascetisme molt correcte. Seria interessant de descriure el moviment paral·lel que aquesta transmutació produeix en el cos humà. Sortiu de casa passablement pompós, lleugerament fatxenda, però el procés intern us va desinflant el cos, el deprimeix i el corba, el depaupera –i a la fi us veieu com un pneumàtic esbotzat i fluix. Acabeu arrossegant –una mica– els peus pels carrers, el cap a dins les espatlles, mirant les coses amb uns ulls de basarda anguniosa, constatant-ne el vel espès de tristesa que les cobreix.

Xavier Nogués: "Bodega del Cafè Colon"Jo tinc potser una sensibilitat massa decantada a aquestes morbositats –que ja posat a la plaça de Catalunya em semblen una mica puerils. Però no hi puc fer més. De vegades penso que probablement contribuiria a donar-me una concepció més sòlida i freda de la vida presentar-me d’una manera més acurada i més decent. Hauria de fer-me un bon vestit –un vestit fet per un bon sastre. Tots els vestits que he portat fins ara han agafat un aire de vestits donats, de roba donada, tot i haver estat sempre religiosament pagats per la meva família. Si alguna vegada hagués portat un vestit donat, m’hauria caigut exactament igual que un vestit pagat –cosa que és ben trista. No hauria de portar tants foradets als pantalons de cremades de tabac. Hauria de portar elàstics. No he portat elàstics més que el dia que vaig fer la Primera Comunió. Per què? Tothom que em coneix deu haver constatat que els pantalons sempre em cauen una mica. És equivocat –horrible. Hauria de tenir un rellotge. M’estalviaria l’angúnia de no saber l’hora i el ridícul d’arribar abans de l’hora fixada. Hauria de tenir un paraigua, una gavardina, mitja dotzena de camises, tres o quatre corbates, m’hauria d’afaitar cada dia. El senyor Totusaus, barber de l’Ateneu, em preguntà un dia: «Vostè, senyor Pla, ¿on es fa tallar els cabells?» Quina vergonya, Déu meu! Sort que el senyor Totusaus parlà en veu baixa i ningú no n’hagué esment. Quan penso en la dolçor exquisida, en la morenor suavíssima, de mossèn Riber quan surt de la barberia! Quan penso en la brillantor radiant de don Pere Rahola quan surt de la barberia! Hauria de fer-me enllustrar les sabates –dia per altre, almenys! I els meus barrets! Són barrets barats, generalment –sospito– passats de moda, que al cap de dos o tres dies de portar-los ja semblen vells. Hauria de portar les ungles arreglades, fer-me fer de tant en tant una fricció, perfumar-me una mica. Tothom es perfuma una mica –discretament. Això –discretament– em fa una gràcia incontenible. Però ¿seria possible d’imaginar veure’m en posició horitzontal sobre un seient de perruqueria? Quan el senyor Totusaus m’hi invita, li dic que no tinc temps. És una simple excusa. En realitat és una cosa que em repugnaria d’una manera profunda. Hauria de fer un autèntic sacrifici. I és que el més gran defecte que tinc –en relació amb l’ambient del país– és el de no ésser un fatxenda. Tinc una pèssima opinió de mi mateix. No m’agrado gens. Em considero capaç de fer en qualsevol moment la més abjecta atzagaiada, la més revoltant ximpleria. Tinc grans dubtes sobre la meva moralitat intrínseca. Les meves defenses –sobretot les defenses que provenen de la vanitat, de l’amor propi– són pobríssimes. Sóc un home lleuger –però no sóc un fatxenda. Lleuger, moltíssim. No passa dia que no formuli les corresponents mentides, que no articuli les corresponents frases gratuïtes –xecs sense provisió–, que no parli amb la més gran frivolitat i gust del mer caprici. Hi ha gent que saben justificar les seves pròpies mentides. Tot el que fan, ho consideren absolutament necessari. Feliços ells! Jo dic una falsedat, però en tinc la consciència. Se’m coneix de seguida en la cara. No sé dissimular, no tinc confiança en mi mateix. I és precisament perquè no tinc confiança en mi mateix que els altres tampoc no me’n tenen. No arribo a inspirar confiança –aquest és el fet. Quan alguns dels meus amics han aplicat la seva agudesa a l’observació de la meva manera d’ésser, han donat un diagnòstic inquietant. Màrius Aguilar ha escrit que jo sóc una espècie de rus del Mediterrani. Per a un esperit tan llatí, tan cyranesc com el d’ell, és una nota ben trista! Josep Maria de Sagarra diu –m’ho ha dit a mi mateix– que jo sóc un home fals. No sé pas en quina estima em té el doctor Borralleras. Em mira, em torna a mirar, em remira i sospito que no en treu l’entrellat. Ara bé: jo no vull pas tenir raó contra tothom. No tinc pas cap condició per a l’heroisme. Però una cosa em sembla certíssima: és absolutament urgent que em presenti d’una altra manera –almenys amb un altre vestit.

25 de juny de 1919

dijous 25 juny 2009

No he tingut mai tendència a rodar pel cantó dels suburbis de Sants i Hostafrancs. Malgrat els cinc anys que porto de vida a Barcelona, no he pujat mai al Tibidabo. No conec Pedralbes, ni Sarrià, ni Horta. Una mica Sant Gervasi i, del cantó de Gràcia, he arribat fins als primers contraforts de Vallcarca. Conec, en canvi, la muntanya de Montjuïc, sobretot els voltants del castell i el vessant del mar, i, dels suburbis, els de llevant: Sant Andreu, el Clot, el Poble Nou.

He llegit una determinada quantitat de literatura suburbial. És una literatura una mica monòtona: variacions sobre un tema tràgic. Dickens té moltes planes suburbials. Ara, a mi em sembla que els suburbis de Barcelona no són pas tràgics. Són mediocres, però no són tràgics. Trobo infinitament més irreparables alguns carrers del districte cinquè que la perifèria barcelonina. La mediocritat, la grisor d’aquesta perifèria, és impressionant.

He passat una gran part de la tarda d’avui i el capvespre rodant pels carrers del Clot i del Poble Nou. Rodant sense cap objecte, a l’atzar. Ara, a l’estiu, la misèria, en cos de mànegues, sembla més afectuosa, més enraonada.

Els suburbis de Barcelona contenen una immensa quantitat de cases baixes. Són una projecció de tipus horitzontal. Però, de sobte, apareix sobre el pla de les cases baixes una casa nova, alta, isolada, d’una verticalitat nua, impressionant. És una casa prematura, una anticipació, una excrescència que no ha passat pel procés de creixença normal. Sembla que l’expansió en sentit horitzontal d’un suburbi hauria d’anar acompanyada de la creixença vertical: de la casa baixa, a la de dos pisos, a la de quatre pisos, etc. Però no és pas això el que ocorre. El poblament es produeix per individualitats i a base de passar sobtadament de la caseta de planta baixa a la casa de set pisos. Pel meu gust aquestes cases de parets nues, eixutes i descarnades són l’element més trist dels suburbis, i això és degut potser a la seva petulància i al fet que són una anticipació de l’escassa gràcia que el barri tindrà el dia de demà quan estigui enganxat a la ciutat.

Externament, aquestes cases sempre semblen noves. Els rajols de les seves costelles tenen un color sanguinolent. La seva construcció ha estat portada a cap amb els criteris d’ara. Però després us hi acosteu, observeu els detalls i noteu que aquestes cases solen ésser les més abandonades i deixades del barri. Semblen tocades d’envelliment prematur. Veieu els vidres entelats i greixosos, o trencats, amb un paper de diari enganxat amb farinetes. Veieu els drapets que pengen als balcons, l’escala bruta, les parets suades, la misèria que s’enfila pisos amunt –exhibició lamentable. Sobre els crepuscles lívids de l’hivern aquestes cases semblen senyalades amb un estigma de subversió. A l’estiu projecten, a través de portes i balcons, l’exsudació de la matèria humana. Només tenen un element alegre: a les hores de sol, quan fa vent, la roba que voleia als terrats.

Barcelona està voltada d’un perfil endolcit de muntanyoles i pujols pobres d’arbres. Sobre el perfil dels pujols es veuen esporàdicament les siluetes d’uns pins, esprimatxats i esquifits, que de vegades, a contrallum, semblen formes en deliri –com una tropa de cavalls esperitats que passa volant sobre la terra magra. Aquesta pobresa arbòria dels voltants de Barcelona no és pas de les coses més agradables que té la ciutat. En la meva imaginació no puc deslligar les siluetes d’aquells pins despentinats i tètrics de les altes, tristes, isolades cases suburbials.

23 de juny de 1919

dimarts 23 juny 2009

 

Xènius s’ha posat d’estiu i de vegades passa per la penya. Fa un gran efecte: porta una americana clara, de color crema; uns pantalons grisos amb un cinturó de cuiro i una corretja; coll i corbata; ha substituït el barret fort pel canotier, que porta una mica mica decantat sobre l’orella. El vestuari d’estiu el fa semblar més gras: el sotabarba, el clatell, l’anca, li van agafant unes proporcions considerables. El seu cos, més que ondulat, ja comença de semblar modulat –modulat per les notes greus d’un violoncel.

Xènius ha pres seient en una poltrona de vímets i ha agafat un aire misteriós i sibil·lí. Ha vingut notòriament disposat a restar en el silenci més absolut. Pujols l’interroga amb l’aire més enjogassat i llaminer del seu repertori. No en treu res. Borralleras se’l mira de reüll, Jardí fa el mateix. Jo faig el mateix. Borralleras em pica l’ullet: vol donar a entendre –sospito– que la cosa està molt climatèrica i que la crisi anarco-sindicalista del Pantarca està en una fase probablement decisiva.

Aquest home haurà representat per als seus contemporanis una quantitat excessiva de sorpreses.

Un dels més grans errors de la meva vida haurà estat conèixer personalment Xènius. L’ideal de la nostra generació hauria estat que, en el moment de fer acte de presència en la vida, ens haguéssim trobat amb un Xènius ja clàssic, voltat de tots els atributs de la glòria, la seva vida convertida en llegenda –és a dir, amb un Xènius mort unes dotzenes d’anys abans de la nostra aparició en la terra. En definitiva, la cosa és intercanviable: si hom ha de viure, tant se val haver viscut ahir, com viure avui, com començar demà a viure. Aquesta solució ens hauria evitat el turment de la contemporaneïtat a nosaltres i potser més encara a ell. El destí d’aquest home haurà estat de no lligar amb els seus contemporanis; en canvi, jo crec que serà adorat pels venidors. Ara bé: a mi m’hauria convingut formar part dels venidors.

Si tan solament hagués pogut deixar de conèixer-lo –si tan solament hagués pogut mantenir, respecte d’ell, la llunyania de Palafrugell! Se m’hauria mantingut en la memòria amb una força de fascinació. Hauria estat per a mi el gran escriptor, l’orador insigne del discurs, en francès, davant d’Henri Poincaré; el suscitador d’inquietuds; l’home de cultura vastíssima; el restaurador de l’escola i del bon gust en el país. Xènius té condicions úniques per a ésser adorat per totes les persones que no el coneixen. Jo, que el conec, encara l’estimo en tantes i tantes coses! Li estic tan enormement agraït! El cert és, però, que aquest home no té condicions per a ésser contemporani –només és potable en llunyania, en la suggestió de la llunyania. Entre la seva vida, la seva presentació social i el que ell ha proposat com a finalitat del seu mestratge hi ha un enorme il·logisme. Ara bé: la joventut comprèn rarament els il·logismes.

És un home afectat. No té una presentació simple i clara. Té una constant preocupació per tal d’ésser pres per un home excepcional, diferent dels altres no tant en les coses que el diferencien, naturalment, dels altres, sinó en les coses més nímies i insignificants de la vida. Un home que s’ha passat la vida predicant el classicisme, la normalitat, la continuació, la superioritat de la categoria sobre l’anècdota –i de fet no és més que un mer anecdòtic, un original, un capriciós, un estrafolari, un romàntic. Aspira constantment a subratllar-se. Parla amb una veu cursiva. Escriu –ell que escriví tan bé!– d’una manera tibada, simbòlica i sacerdotal. Ja no podria demanar un parell d’ous amb una naturalitat mínima. És un home cada dia més dominat per la seva màscara –una màscara aparentment accessible; de fet diabòlicament hermètica.

Els matisos d’aquesta màscara són una gran dolçor, un ensucrament saturadíssim; una deliqüescència, una morbidesa de vegades veïna de la pornografia. Tota aquesta estupenda confiteria amaga probablement una interna meteorologia absolutament inestable, totalment insegura, una violència, una acritud, un menyspreu vivíssims. La confiteria exigeix adulació; si l’adulació no és explícita, la violència es produeix indefectible. És per això que la dolçor ondulant de Xènius em transporta a la selva verge. Determinats moviments del seu esperit –i del seu cos– tenen una lubricitat silenciosa, lenta, selvàtica. No vol pas dir que això no agradi, que la presència de Xènius no sigui, per a determinades sensibilitats, molt agradable, gairebé un èxtasi. Personalment aquestes caigudes d’ulls, aquest ritualisme somnambúlic, m’agrada menys –perquè precisament ens havia promès una cosa molt distinta. ¿Què s’ha fet el classicisme net, higiènic, ventilat, normalíssim? I aquell segle XVIII de don Eugeni, què s’ha fet? Quanta insuportable comèdia! Quan hom s’ha passat la vida explotant l’antítesi classicisme–romanticisme i s’ha utilitzat el romanticisme com a claveguera de tots els errors humans i de totes les coses abjectes, fatiga una mica que el màxim pontífex de la legislació porti el virtuosisme romàntic a extrems que fan tornar pàl·lids els racconti més desfibrats de Puccini, el pessigolleig sensorial de Debussy, etc. El tracte no era pas aquest.

Xènius és un home de posa sibil·lina, serpentejant, amb una cosa que tendeix a la litúrgia intel·lectualoide i cívica. Però ¿no ens havíem compromès a combatre tot el que ve d’orient? ¿No ens havíem compromès a combatre sistemàticament la tarima? Per Nietzsche, a través de Xènius, havíem sabut el sentit de personal independència insubornable que donaven a les seves vides alguns filòsofs antics. Aquest orgull ens semblà sempre la carta magna de l’esperit laic i cívic. Així, si les paraules tenen un sentit, ¿quina classe d’higiènic laïcisme serà aquesta tendència a l’anfractuositat, a la inflor, a l’orgull, al misteri, al sacerdotalisme? És un cas que ultrapassa la meva pobra comprensió. És el cas de l’home que ha sofert una gran desil·lusió en la vida.

La darrera teoria de don Eugeni és que ell no deu res al seu país, que el fet del seu naixement sobre un paisatge determinat és un fenomen absolutament fortuït –i en definitiva que és el país que està en deute amb ell. (Això, Josep M. Junoy també ho creu, però el seu cas és menys perillós que el de Xènius.) És simplement l’exacerbació de tot el que portem escrit: és la forma més vulgar del personalisme, de l’excepcionalisme romàntic portat fins a les fronteres de l’exacerbació, fins a les darreres conseqüències.

A vint anys, en aquella edat en què la llunyania em portava a confondre els intel·lectuals amb la intel·ligència, m’hauria estat possible, encara, de separar una obra excelsa del seu autor. Ara, a vint-i-dos anys, ja em seria impossible.