Arxiu per a agost 2008

30 d’agost de 1918

dissabte 30 agost 2008

Rosa i Josep Pla al Canadell - Fundació Josep Pla

Santa Rosa. Onomàstica de la meva germana. Festa major de Llafranc.

A la tarda, en arribar-hi, la riera i una bona part de la platja són plenes de carros de pagès, amb tenda. Els pagesos vénen a rentar-se els peus, a banyar els animals i a sopar a la fresca. Sota el sol rutilant i el vent de garbí, que fa voleiar les coses, l’espectacle és superb. És com un poble de nòmades acampat davant de la mar, entre la sorra de color de mel i el verd dels pins.

La humitat del vent de garbí ha enrogallat la cobla de sardanes. La música que flueix d’aquests instruments de fusta i de metall, d’una tan gran duresa, sembla de pasta fullada. No hi ha proporció entre el volum musical que la cobla espargeix i la inflor de galtes dels executants. Bufen com desesperats, però la humitat insidiosa del vent desfibra les sardanes, que agafen una forma tova.

Entre dues llums, els pagesos desembarquen dels seus carros la gran cassola i un gran pa de sis lliures, moreno. Transporten la cassola a la platja i fan rodona al seu voltant. Quan la destapen, s’espargeix una olor de pollastre rostit fred, reconfortant, magnífica. Es lliguen un gran tovalló al coll –ja no seria festa major. Les noies porten aquests vestits de color vermell o groc, tan llampants; els joves van en cos de camisa blanca. Quan els pollastres són repartits es fa, al voltant de la cassola, un gran silenci. Enarborant una cuixa a la mà dreta, i a l’esquerra una gran llesca de pa, hom devora els aliments a queixalada franca, mirant intermitentment la mar amb un aire d’embadaliment i de badoqueria. Les madures pageses, que, assegudes sota les amples faldilles, la cintura travada i el pit ample, semblen carbasses, fan aquell tipus d’observacions òbvies que solen fer els pagesos.

–Pareu ment! –sento que diu una d’elles–. Pareu ment que no us vagi cap gra de sorra al rostit, que us podria rompre la ferradura…!

De la platja estant, es veu passar, ja ben fosc, la cercavila. Dins els cercles lluminosos que fan els becs de gas de les cases, es veu avançar un núvol de pols. A dins del núvol, camina primer la cobla tocant, d’una manera nasal, «l’airet, l’airet, l’airet de matinada». Un espès escamot de criatures, la joventut del país, a fileres de quatre o de sis, donant-se el braç, segueix saltironejant al so de la música maquinal. La pols té un color rogenc. Hom passa, primer, per sota les ombreres de pinassa de les façanes de les cases esquitxades d’una llum blavissa, i després la música enfila viaranys més obscurs i propicis. De vegades algú cau i sobre el caigut van caient els qui segueixen, successivament. És truculent i divertit. Els erudits diuen que la cercavila podria ésser una reminiscència de les antigues festes bàquiques. Si fos així, s’haurien aigualit molt. Les d’avui estan alimentades amb gasoses i orxates –com a màxim amb algun vermut amb olives. De tota manera, aquesta farandola sembla inventada perquè les persones tímides s’abraonin sobre una o altra senyoreta naturalment predisposada.

Quan la gentada surt de la clandestinitat i torna a les llumetes familiars, es veuen a través de la pols les faccions del jovent desdibuixades i vagues –les noies amb les galtes plenes de color, els ulls brillants, el cos trèmul; els joves sense saber què fer de les mans, suats, la boca seca. Tot s’acaba prenent un barrejat de gasosa i cervesa.

És absolutament satisfactori de constatar que en aquest país hi ha, cada dia que passa, una moral més rígida –un augment del que els empleats de banca en diuen la respectabilitat i la solidesa.

Després, sobre Llafranc, es produeix una gran calma. És l’hora de sopar. El soroll de plats, de culleres i de forquilles arriba fins al carrer. El vent de garbí continua bufant, indiferent i humit sobre les coses. L’olor de reïna de pi es barreja amb el perfum dels pollastres rostits. Els pagesos, ajaguts a la platja al costat de la cassola buida, contemplen, mig adormits, les estrelles borroses que els núvols que passen avall amaguen un moment.

El ball comença tard. La gent bada davant d’un pagès jove, de cabells escarolats, arrissats i ondulats –un pagès d’aspecte idealista–, que tracta de ballar el tango argentino (ara en ple èxit) amb una senyoreta que porta un vestit groc canari. És l’última paraula llafranquina.

A la matinada, sento una sensació de fatiga, sense causa, immensa. Torno a Calella a les palpentes.

28 d’agost de 1918

dijous 28 agost 2008

Esteve Casadevall

L’oncle Esteve Casadevall fou qui construí la caseta de Calella. La casa és plena dels seus records. A la meva habitació hi ha un diploma concedint-li el títol de «Socio Protector» de la «Sociedad Española de Salvamento de Náufragos» firmat per la reina regent. És un diploma cal·ligràfic i elegant, molt historiat, dintre el gust de l’època. En un calaix de l’armari hi ha un llibre que conté l’«Elenco de los socios de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos». És un llibre una mica desenquadernat, perquè de petits, quan teníem angines, el llegíem i el tractàvem de qualsevol manera. De les parets del menjador, en pengen sis litografies lluents fetes segurament a Alemanya –a Munic–: un bodegó amb crustacis, ostres i llagostes, un altre amb peixos i quatre paisatges de rigorós hivern, de gust lúgubre, solitari i alpí.

Deu fer molts anys que la gent més o menys benestant de Palafrugell té casa a les platges d’aquest litoral. Els aficionats a pescar o a menjar peix hi tingueren sempre una casa més o menys improvisada. Però aquests ciutadans no foren mai persones d’estiueig en el sentit estricte: la seva estada a la platja durava un dia o dos –generalment els dies de festa. Tenien la feina a la vila i no la podien pas deixar tants dies seguits. Sospito que els primers estiuejants autèntics foren els americanos. Eren persones desvagades, que tenien una fortuneta i una salut una mica primparada. Foren els americanos, sobretot, els qui imposaren el bany de mar calent –que en una època determinada fou tingut per una panacea. Encara avui hi ha persones d’edat que en prenen. Eren, a més, estalviadors i la seva estada ací els resultava baratíssima.

Aquella vida degué ésser crepuscular i d’una absoluta moderació. Al matí seien a l’ombreta de les acàcies de bola i regatejaven, amb les peixateres, els aliments que els oferien. El carro d’en Batlle els portava les vitualles de la vila i les últimes notícies. Dinaven –com sempre– bé: escudella, carn d’olla i el platillo de peix. Passaven la tarda jugant al tresillo. La persona que en aquella època tenia prou llibertat per a passar la tarda jugant el tresillo presentava símptomes notoris de riquesa. A l’hora baixa, amb el bastó a la mà, donaven un tomb fins a les «vistes» de Llafranc i després es deixaven caure al rosari –una vegada hagueren fet construir l’església. Després: sopar i al llit, que demà hi ha matines.

Els americanos de Begur feren, així, Sa Tuna. Els de Palafrugell, moltes cases de Llafranc i de Calella.

Encara que gairebé tots ells eren, generalment, persones retirades de la pesca, posseïen un bot i els arreus de pescar i tenien un pescador que pescava per ells. Solien ésser homes que de joves havien navegat i fet la carrera d’Amèrica. El de casa era llarg, escardalenc i reumàtic i es deia Fidel. Aquests pescadors s’ocupaven de les cases i utilitzaven els gussis per a pescar els calamarsos, a l’hivern. De vegades els senyors –es senyors– sortien, amb ells, a pescar volantí. En dies de gran calma, el pescador treia una estona a barquejar la senyora i les nenes. Les senyores es posaven una manteleta sobre les espatlles; hom embolicava el coll de les nenes en una nube de crochet. Tothom tornava del passeig amb una cara de cansament terrible. En realitat, la mar no agradava ni provava a ningú: era massa freda i humida. Les nits considerades més bones de l’estiu eren les que permetien dormir amb una flassadeta. Les de cobrellit sol tenien un interès molt més petit. Era un estiueig de gent vestida –de fredolics. Quan arribava l’hora de tornar a la vila sentien que els treien un pes de sobre –es trobaven més bé.

En els meus records d’infància del Canadell, la música hi té un cert paper.

L’instrument considerat més eficaç i generalment usat per a fer ballar la gent era, llavors, el piano de maneta. Però aquest engranatge de notes metàl·liques i agres no m’ha deixat cap impressió a la memòria: m’ha deixat al nas la desagradable olor dels becs de gas que il·luminaven els balls a l’aire lliure.

Al Canadell, però, hi havia una cosa de qualitat: el piano de la família Genover. El tocaven els dos germans grans de la família –generalment a quatre mans: Maria i Xicu. En dies de gran calma –sota el sol rabiós del matí o cap al tard, en la dolçor de l’hora baixa– el piano se sentia de lluny i al Canadell es produïa com una suspensió: les persones que passaven per davant de can Genover tenien mecànicament la tendència a caminar de puntetes.

Maria i Xicu s’asseien davant del piano. Vistos de lluny –solien tocar en un salonet de la planta baixa que tenia un gran finestral que donava al carrer– semblaven dos autòmats. Tocaven tibats i encotillats. Eren partidaris de la música bona. Maria, a més de tocar, cantava unes cançonetes evaporades, de color de rosa. Xicu no es cansava mai, amb el mètode davant, de fer dits. La música dolenta sol ésser agradable, i sens dubte per això els qui la cultiven tenen tendència a prodigar-la excessivament. Els de la música bona són més tancats, difícils i llepafils. Xicu i Maria –o Maria i Xicu– no es feien pas, però, pregar tant com corresponia a les solfes que manipulaven. Quan algun conegut se’ls acostava amb un aire amable i oficiós i els deia: «Ai, Xicu (o Maria), toqui la Rapsòdia…! És tan bonica!», hom contemplava l’espectacle reconfortant de veure’ls –per poc lleure que tinguessin– acostar-se al piano, instal·lar-se davant de les tecles, obrir el quadern i tocar la «Rapsòdia Hongaresa núm. 2» de Liszt. Abans de començar es miraven mútuament per confirmar la complicitat de l’execució: una mirada seriosa que s’acabava en un somriure greu. En el salonet, es produïa un gran silenci. Tothom es concentrava. Tothom hi feia aquella cara de sofriment fingit que era costum de fer davant de la música distingida. I del piano en sortia, amb una brillantor lleugerament esmorteïda pel gust petitburgès, la «Rapsòdia Hongaresa n.º 2» de Liszt.

Aquesta era la peça de gran compromís. Era un treball d’execució difícil. Els moments arravatats feien venir a la gent –segons deia– pell de gallina. Per als moments de més recolliment –que potser coincidien amb un públic més selecte, amb un públic que feia no ja cara de sofriment, sinó cara de tres déus– hom disposava d’un altre gran morceau: del «Clar de lluna» de Beethoven. Si la «Rapsòdia» era una obra de dits i d’empenta, el «Clar de lluna» era un afer de sentiment. El conjunt formava un microcosmos musical complet.

Així, jo em vaig trobar, adolescent al Canadell, literalment saturat de «Rapsòdia» i de «Clar de lluna». I ja no hi ha remei: aquesta és la música bona que flotarà tota la vida en la meva memòria d’aquells dies. És la música que em lligarà mentre visqui al Canadell –com m’hi lliga un determinat matís, molt ensucrat, de perfum de pólvors d’arròs i de patxulí, el gust dels molls a la brasa amb oli i vinagre, les novel·les de Paul Bourget i la forma –a penes entrevista– de les pantorrilles d’algunes vagues, borroses senyoretes d’aquella època.

26 d'agost de 1918

dimarts 26 agost 2008

Retorn a Calella amb la fresca del matí impregnada de la sentor dels pins que escampa el coster de Cala de Cabres i de la Musclera. El vent mancà a la matinada, però la ressaca bat a la costa fent un soroll greu. En el moment de varar, el doctor Arruga –que és matiner– ens fa adéu, amb el mocador, des de la terrassa. Arribem a Calella a les vuit una mica fatigats.

A mitjan tarda apareix al Canadell la tartaneta de vidres del meu amic Rossend Girbal, marxant de cavalls, conegut en el país per Jan i, al Rosselló, pel Marxant Gros. És un home d’un pes considerable: cent trenta quilograms. Es fa tirar, avui, a la llarga, per dos cavallets irrisoris, flacs, escanyolits. Per baixar del carruatge es fa passar el ventre de gairell per l’obertura de la porta fent un moviment molt estudiat. Altrament, la sortida hauria estat impossible. Ja de peus a terra, desenganxa els cavalls, i, en el moment d’agafar-los pel ronsal per portar-los a la platja, el saludo cordialment.

–Aquests cavalls –em diu– em fan estar malalt. Són molt delicats de cames. He dit al ferrer Clotes: pinteu-los-les amb el Rojo Maré. Els les ha pintades amb el Rojo Maré. Cap resultat! Ara vull provar si el bany de mar els les reforçarà. No és pas que jo cregui massa en aquestes coses: el defecte de l’aigua de mar és que és aigua… Però, de vegades, boigs fan bitlles… comprèn? A més, tinc feina. Haig d’anar a Figueres i a Perpinyà. A Figueres una senyora està per mi… Què hi farem si el món és així? Sí, no em puc girar de feina, aquesta és la realitat…

Malgrat el seu enorme volum, el senyor Girbal parla d’una manera molt estudiada i refilada, amb un retinctinc de vanitat i una veu impertinent –la veu que de vegades tenen els gitanos.

El senyor Girbal pateix. És la primera impressió que m’ha fet en trobar-lo. Sobre el tronc voluminós del seu coll d’emperador romà, hi porta un coll planxat i un nus de corbata petit i rodonet com un pinyol d’oliva. Transporta a més una armilla de fantasia capriciosa i florejada. Té molta calor. Pateix de calor. El coll s’engavanya i fa, de tant en tant, unes extremituds estranyes i violentes per desenganxar la pell suada del midó del coll rígid. Veure’l baixar a la platja, estirant els dos pencos, tan gras, tibat i vestit, és un considerable espectacle. Alliberats dels guarniments, els cavalls semblen més irrisoris que mai: semblen pells de cavall aguantades amb quatre canyes. Sobre els ossos de les anques, la pell sembla que es podria esquinçar. La seva flaquesa de cames prové del fet que pateixen de fam d’una manera recalcitrant. El senyor Girbal parla d’una manera correcta i curvilínia, però no té mai gaire pressa a donar menjar als seus cavalls.

Ja arran d’aigua, els invita a entrar a la mar: aguantant-los amb el ronsal fa primer petar el fuet i després els dóna una punta de tralla a l’anca. Els cavalls no es mouen. Es queden mirant la mar estúpidament –com si no l’haguessin vista mai. No hi ha més remei que insistir carregant la nota del fuet i adobant l’acció amb el lèxic adequat. Tot és inútil. Els cavalls resten en la més absoluta immobilitat. Reben les cinglantades d’una manera impàvida.

–La visió de tanta d’aigua –diu el senyor Girbal amb una calma que a penes pot amagar la nerviositat– els deu haver represos. No estan per banys de mar. No comprenen que aquesta aigua salada els reforçaria les pales. Deuen ésser animals de terres endins, de molt lluny… animals que no es poden adaptar…

Es produeix una darrera temptativa; els dóna unes vergassades amb la vara de pla. La percussió els fa alçar una mica les orelles, però no passa res més. La immobilitat és total.

Davant el reiterat fracàs, el senyor Girbal fa uns moviments violents amb el coll i enrogeix, apoplèctic, de la cara. En un moment determinat, em temo que es produirà l’atac de violència –l’atac de violència que de vegades tenen els homes grassos. Però el senyor Girbal es reporta i s’aguanta. Els fa girar en rodó i, sempre amb el ronsal a la mà, puja lentament la rampa del Canadell. Caminant d’una manera majestuosa i altiva arriba fins a la tartaneta. Enganxa el carruatge. Puja la porta de perfil. De dalt estant, em diu:

–A veure quan menjarem un colomí… –i desapareix pujada amunt, tibat, darrera els vidres de la tartana.

L’al·lusió al colomí em fa pensar en l’alimentació d’aquest amic. És el conegut meu que en el curs de la seva vida ha menjat més colomins. Seria exagerat, probablement, de dir que és un home de règim alimentari monogràfic: és inqüestionable, però, que el nombre de colomins que ha devorat és incomptable. La primera cosa que fa en arribar en una fonda, hostal, restaurant o casa de menjar és demanar si tenen un colomí o dos. Els menja rostits –o guisats amb una cebeta. Un establiment que troba en falla de colomins és per ell un establiment fracassat, impresentable, desproveït d’existència real.

No puc estar-me de pensar, un moment, en la quantitat dilatada de colomins l’inexorable destí dels quals ha consistit a caure, tard o d’hora, en el seu plat. Aquelles volades tan gracioses per a acabar sota la forquilla d’aquest home ferotge i gras! Com que té una dentadura excel·lent –va més ben ferrat que els seus cavalls–, els menja íntegrament: no hi deixa res. Mastega els ossos del seu caparró –la part més gustosa del colomí amb el seu regust lleugerament amarg–, els de les ales, potes i carcanada, fent un soroll de devastació i de destrucció impressionant, amb el cap alt, el pit enfora, el triangle del tovalló sobre l’armilla de fantasia, el dentat lluminós i puixant…