27 d’octubre de 1918

Excursió al mas que els germans Frigola (Enric i Octavi) tenen a les muntanyes de Calonge. Sortim en tartana, a quarts de nou del matí. Quina delícia! Tot és serè i clar, net, directe, límpid, dins l’aire radiant. A tots els qui ens llevem tard ens passa el mateix: estem sempre exposats al ridícul de descobrir el matí. Coromina forma part de l’excursió.

El cavallet tira vivament. Vistes les coses a través de l’arc de la tartana, no hi ha res lleig. ¿Per què l’arc és la forma de l’arquitectura –em demano– més susceptible d’accentuar l’instint humà per la bellesa? El simple fet de viatjar en tartana és una incitació constant –si hom no viu completament adormit– a captar la bellesa de les coses. ¿És potser la limitació que l’arc implica, l’origen d’aquest fenomen?

Travessem Palamós: gust de vent de garbí perfumat de palilles de suro. Aromes del país.

Calonge. El poble és recollit, amagat, silenciós i sembla tenir un punt de secret. M’hi trobo com a casa. Aquests són els topants d’una part de la meva família. Sa Bardissa. Recordo la senyoreta Ponjoan, que vaig conèixer en una festa major de Calonge a la meva adolescència: un somni de carn jove, tibant, esvelta, rossa.

El mas dels Frigola és molt encimbellat. De l’era estant, es veu un gran panorama a sol ixent i una dilatada extensió de mar. Està voltat de suros i oliveres i, a primer terme, d’unes feixes de colors perduts –com unes taques posades sobre un paper per una criatura. Vaques i cabres. Olors meridionals, herbes seques de perfum intens. D’ací dalt, Palamós es veu com una projecció urbana geomètrica perfecta. Resulta bella. La geometria urbana, que vista de prop és generalment horrible, vista panoràmicament guanya moltíssim.

El dinar és abundant, suculent, pel meu gust, massa gros –interminable. Coromina –el front pàl·lid, el nas corbat, ull de perdiu, clatell dibuixat– no calla mai. Entre moltes altres facècies ens explica que a Girona hi ha un fuster tan convençut de la importància del seu ofici, que en els moments de sinceritat industrial sol dir:

–Jo, amb quatre canyes, puc fer un llit de Viena…

Passem gairebé tota la tarda a taula i veiem morir la llum en les finestres, lentament, com una parpella que es tanca.

Iniciem el retorn, una mica immersos en la inconsciència. Les mans ens tremolen, a tots, una mica. Falta com sempre, en aquest país, i en aquests casos, la companyia femenina, generosa i amable. Això que només hi hagi homes al vostre voltant enerva. El resultat és que tot es desvia, inevitablement, cap a la cançó obscena i la grolleria. Les cançons surten malament. «El cordó del frare…» surt d’una manera desguitarrada i poca solta. Enric Frigola, que és el qui es manté més fred, assegura la marxa de la tartaneta. El camí passa volant. Al pla de Vall-llobrega ens creuem amb el tren. Com que crema llenya, la màquina guspireja com un drac furiós. Surt una lluna en forma de falç que posa, sobre la terra, un color d’estany, verdós, fred. Apareix la llum del far a l’arc de la tartaneta. De dies, l’ermita blanca; de nits, aquesta llum, tenen per a mi una atracció viva.

Tot s’acaba bé –al llit.

5 Respostes a “27 d’octubre de 1918”

  1. Jaume Santacana escrigué:

    Respecte a la consideració de l’arc com a element bàsic, a través del qual, és fàcil apropar-se a la bellesa: vaig tenir aquesta mateixa conversa amb en Pla, l’any 74. Recordo, nítidament, el nucli de la xerrada: la fotografia (i, per extensió, el cinema), podia adquirir categoria d’art gràcies, probablement, a l’enquadrament; és a dir, la bellesa – o una part – venia de la propia limitació que el visor d’una càmera ofereix. No és només un primer terme – que també; com ara unes teules que deixen pas i fan ressaltar unes muntanyes llunyanes – si no, la selecció natural emmarcada.

  2. Helena Bonals escrigué:

    “Vistes les coses a través de l’arc de la tartana, no hi ha res lleig. (…) ¿És potser la limitació que l’arc implica, l’orígen d’aquest fenòmen?” L’arc és el marc de la finestra oberta, de la que parlava l’altre dia, el límit a la vista. Paul Klee creia que l’home té tanta por de les forces desencadenades com de la presó. La finestra oberta simbolitza el terme mig entre aquests dos elements.

    “La geometria urbana, que vista de prop és generalment horrible, vista panoràmicament guanya moltíssim”. Però guanya més que en bellesa que diu Pla, guanya en suggerir el sentiment del sublim, com un cel estrellat.

    “Quina delícia!”: perquè Pla i d’altres escriptors fan servir tant aquesta última paraula?

  3. Antoni escrigué:

    “Vistes les coses a través de l’arc de la tartana, no hi ha res lleig.”

    Aquesta afirmació em fa pensar en un altre text de Josep Pla que surt en el llibre “Primera volada” volum 3 de l’O.C. pàgines 34 i 35:

    “Anàvem passant el carrer de Pedret quan de sobte Girona se’ns presentà, sobre l’arc de la tartana, amb tota la seva impressionant monumentalitat. Fou com una fuetada i em semblà que àdhuc l’euga alçà una mica les orelles davant de les ratlles verticals. Jo vaig quedar immòbil com una perdiu parada per un gos. Vaig quedar com clavat.
    Davant teníem, com si ens vingués a sobre, molt pròxima, amb una força implacable, la nau imponent de la Catedral.”

  4. Eduard Fabra Roca escrigué:

    Perdonau una anotació tan poc sustanciosa com aquesta, però no puc deixar passar aquesta entrada sense reproduir una de les frases que més m’agraden de ‘El quadern gris’:

    “A tots els qui ens llevem tard ens passa el mateix: estem sempre exposats al ridícul de descobrir el matí”.

    Es aquesta capacitat, i disposició, d’exposar-se sense prejudicis a la realitat, en contraposició a fer-la encabir en esquemes preconcebuts, la que fa d’en Pla l’extraordinari escriptor que és.

  5. Ramon Torrents escrigué:

    Eduard, per mi hi ha moments d’entusiasme quan veig la coincidència completa amb un altre, en aquest cas a partir d’això de Pla sobre el matí.

    Vaig sentir una cosa literalment exacta llegint les ratlles que transcric, del dia 16 d’octubre:
    http://elquaderngris.cat/blog/?p=1038

    “Quatre o cinc anys enrera, solia pujar, amb un llapis i un bloc, fins a les Pasteres. M’asseia sobre una pedra i tractava de descriure un arbre o els colors del cel. La cosa em sorprenia tant a mi mateix, que si de retorn a casa sense haver arribat a cap resultat –era el més corrent– em creuava amb algú em tornava vermell. Era com el ridícul retorn del caçador que no ha matat res.”

    És la mateixa sensació de descobrir la bellesa desconeguda del matí, quan ja fa hores que la gent camina i batalla per les seves coses.

Fer un comentari