Pluja. A les tres de la tarda encara plou. L’Empordà, sota la pluja, és una cosa finíssima. No hi puc fer més: veure ploure m’agrada, sobretot veure caure l’aigua menuda, la que sembla caure distretament –el xim-xim que no obliga a la reclusió. Aquesta classe de pluja –que és rara en el país, perquè tot és ací violent, i de bursada– em dóna sovint per caminar per fora vila. En un país tan sec, ossificat i recremat s’arriba a percebre –quan plou– la felicitat voluptuosa de la terra, els arbres i les herbes. En dies així, m’agrada sobretot de caminar per la carretera de Sant Sebastià, que és una de les més solitàries i boniques d’aquest rodal de terra. Després del pont d’En Casaca, s’hi sent una forta, embriagadora olor de pi.

Quatre o cinc anys enrera, solia pujar, amb un llapis i un bloc, fins a les Pasteres. M’asseia sobre una pedra i tractava de descriure un arbre o els colors del cel. La cosa em sorprenia tant a mi mateix, que si de retorn a casa sense haver arribat a cap resultat –era el més corrent– em creuava amb algú em tornava vermell. Era com el ridícul retorn del caçador que no ha matat res.

.

Al vespre, vaig a la tertúlia del «Centre Fraternal» amb els amics. Hi trobo Coromina, Lluís Medir, Enric Frigola, Tomàs Gallart, Gori, Almeda, Ganiguer… Hom parla de Palafrugell. És a dir: avui li toca, de torn, dir mal de Palafrugell. Constatem, un darrera l’altre, que a la vila no hi ha ambient, que no hi ha cap persona que treballi per fer-se, sinó simplement per desfer-se, per diluir-se en el pur anonimat, per arribar a la irresponsabilitat absoluta.

Coromina, que no és de Palafrugell (és de la Bisbal), ens escolta en silenci i quan l’avorriment de la unanimitat comença d’envair-nos diu:

–Tot això està molt bé… però ¿què us sembla de don Joan Miquel? No crec pas que sigui un tipus gaire vulgar ni gaire corrent. Irresponsable gens. I pel que fa referència a l’anonimat…

Ningú no diu res. Tothom queda bastant sorprès i considerablement avergonyit.

.

Unamuno ha donat una conferència (política) a l’Ateneu de Madrid sobre l’ànima. Quin delirant galimatias és aquest home, i aquest país!