La nostra generació –la generació catalana– deu haver llegit copiosament l’obra de Pío Baroja. A disset anys, jo la devorava i es pot dir que la conec tota. Haurà influït sobre tots nosaltres –i d’una manera molt visible en la prosa de J. M. de Sagarra. Aquest escriptor, que com a poeta té una personalitat inconfusible, és, escrivint en prosa, un barojià fins al moll dels ossos. El punt de deixadesa i d’incúria de l’estil de Baroja va com l’anell al dit amb la nonchalance de Sagarra.

Baroja ha escrit de segur, els millors retrats i, sens dubte, els millors paisatges que s’han escrit en llengua castellana. És un realista d’una sensibilitat molt aguda, especialment sensible als grisos. Les seves novel·les tenen a penes argument, i les persones que les llegeixen cercant-hi l’interès, l’emoció dels trucs dramàtics, queden decebudes. Però, en aquestes novel·les, la vida espanyola del seu temps hi és admirablement retratada. En aquest sentit, la seva obra, en la qual la gent formigueja, és la comèdia d’un determinat moment. L’estil, tan descurat, s’emmotlla admirablement a la realitat –molt més que el de Galdós, que és ple de motllures en guix, artístiques i literàries. Baroja escriu malament, té un estil desfibrat, diuen els neoclàssics. És clar! Tots els escriptors que tendeixen més a la forma que al fons, que falsegen la realitat, que creuen que la literatura és un art retòric i formalístic, que porta en la construcció de la frase la seva finalitat, diuen el mateix. Aquestes idees de la literatura noble imperaren durant segles. Avui no tenen cap valor àdhuc en el país més acadèmic del món, que és França. En aquest sentit, Baroja està plenament en el corrent literari del nostre temps i és un escriptor lligat amb la sensibilitat literària europea.

El defecte de Baroja és que és un home d’adjectiu lleuger. De vegades judica, adjectiva, lleugerament –els llença com els ases els pets.

De la visió que Baroja ha donat de la vida espanyola, se’n desprèn un sentiment que deprimeix, una agror àcida, un pessimisme i una insatisfacció permanent, sovint justificada, d’una transcendència ascètica. Per a la joventut és un revulsiu enorme –i al meu entendre un revulsiu higiènic i sa. En Baroja no hi ha mai afectació, ni ficció, ni perruqueria, ni guant blanc. Tot és com és –agre, àcid, real.

En el curs de la seva obra, Baroja ha exposat moltes idees, molts punts de vista. Ha estat molt combatut i insultat i socialment deixat al marge. Parlant seriosament, Baroja té les idees d’un europeu normal. Davant de la religió, de la ciència, de l’art, de la vida social, de les relacions humanes, professa les idees que a Europa són corrents entre milions i milions d’éssers humans. La revulsió que produeix la seva visió d’Espanya prové precisament del fet que Baroja es mira Espanya amb ulls d’home europeu normal. Hi ha persones que estimen l’obra de Baroja i que no veuen, encara, aquest aspecte, amb una certa claredat. Ja ho veuran més endavant. Millor dit: això es veurà, d’aquí a uns quants anys, absolutament clar. Baroja és un home liberal, tolerant, civilitzat.

A mi em sembla –per intuïció– que quan un basc es dóna a la intolerància i a la manera forta esdevé la quinta essència del castellà. Quan, per contra, el seu temperament i la seva formació el porten a la tolerància i a l’amabilitat, resulta un centre-europeu absolutament standard.

Aquestes coses de Baroja són molt apreciades per nosaltres, que formem part de la generació jove catalana.¹

1. La ‘generació’ serà tractada més extensament en la nota del 5 de febrer de 1919 —n. ed. bloQG [↩]