Diumenge. Molts dies sense escriure. En posar el quadern sobre la taula, gairebé no el conec.

El meu projecte universitari no té, és clar, ni la més lleu importància, però és aquest: la meva pretensió consisteix a examinar-me de tot el cinquè curs de la carrera i d’una o dues assignatures del sisè i deixar les altres d’aquest curs per als exàmens de setembre. D’aquesta manera –si tot va bé– hauré fet la carrera en poc més de cinc anys. Ara que em trobo davant de la porta mateixa dels exàmens només m’interessa una cosa: acabar de la manera que sigui, a condició que sigui de pressa.

Aquests últims dies he pres una quantitat excessiva, manicomial, de cafè. (El cafè m’agrada amb deliri.) Tinc l’estómac adolorit. Hi sento una sensació constant de buidor i com si m’haguessin passat paper de vidre sobre els teixits. No puc eliminar de la pituïtària la presència constant de l’olor de tabac –concretament, el tuf de les puntes de cigarrets del cendrer. Totes les coses de l’habitació n’estan impregnades: el coixí del llit especialment, els llençols, l’aire que hi flota. No puc obrir el balcó de bat a bat, perquè el soroll del carrer de Pelayo –el xiulet del carril de Sarrià, la ferralla dels tramvies, les botzinades dels autos– és sufocant. Cafè, tabac i… Procedimientos Judiciales! Una delícia. Aquesta impregnació em dóna sovint com un rodament de cap incipient –que em dura, però, llarga estona. Prefereixo el dolor violent i d’una durada ràpida, que el somort de durada indefinida.

L’assignatura Procedimientos Judiciales és probablement la pedra de toc de la carrera de Dret –vull dir de l’estudiant de Dret. El xicot que s’hi afecciona espontàniament, sense esforç, és que serà més o menys advocat, tindrà sensibilitat per a les qüestions jurídiques. Jo, això, no ho crec pas, però aquesta és la idea que flota en l’ambient universitari. L’important del dret és la justícia –la justícia relativa almenys; el procediment, el mètode de discussió és secundari.

Però, en aquest ambient, sempre tindrà més pes la ficció que la realitat, la trampa que la substància. Aquesta és l’essència del sistema, com reiteradament he dit.

Ara, si aquesta pedra de toc és real, jo seré un advocat molt petit. El simple nom d’aquesta assignatura em fa venir febre. Quan aprenc de memòria els articles glacials de la llei d’Enjudiciament Civil em sembla sentir l’olor que deuen fer els despatxos dels jutges i dels magistrats –l’olor de paper segellat que s’amuntega damunt de les seves taules i les seves prestatgeries.