11 de maig de 1919

Diumenge. Molts dies sense escriure. En posar el quadern sobre la taula, gairebé no el conec.

El meu projecte universitari no té, és clar, ni la més lleu importància, però és aquest: la meva pretensió consisteix a examinar-me de tot el cinquè curs de la carrera i d’una o dues assignatures del sisè i deixar les altres d’aquest curs per als exàmens de setembre. D’aquesta manera –si tot va bé– hauré fet la carrera en poc més de cinc anys. Ara que em trobo davant de la porta mateixa dels exàmens només m’interessa una cosa: acabar de la manera que sigui, a condició que sigui de pressa.

Aquests últims dies he pres una quantitat excessiva, manicomial, de cafè. (El cafè m’agrada amb deliri.) Tinc l’estómac adolorit. Hi sento una sensació constant de buidor i com si m’haguessin passat paper de vidre sobre els teixits. No puc eliminar de la pituïtària la presència constant de l’olor de tabac –concretament, el tuf de les puntes de cigarrets del cendrer. Totes les coses de l’habitació n’estan impregnades: el coixí del llit especialment, els llençols, l’aire que hi flota. No puc obrir el balcó de bat a bat, perquè el soroll del carrer de Pelayo –el xiulet del carril de Sarrià, la ferralla dels tramvies, les botzinades dels autos– és sufocant. Cafè, tabac i… Procedimientos Judiciales! Una delícia. Aquesta impregnació em dóna sovint com un rodament de cap incipient –que em dura, però, llarga estona. Prefereixo el dolor violent i d’una durada ràpida, que el somort de durada indefinida.

L’assignatura Procedimientos Judiciales és probablement la pedra de toc de la carrera de Dret –vull dir de l’estudiant de Dret. El xicot que s’hi afecciona espontàniament, sense esforç, és que serà més o menys advocat, tindrà sensibilitat per a les qüestions jurídiques. Jo, això, no ho crec pas, però aquesta és la idea que flota en l’ambient universitari. L’important del dret és la justícia –la justícia relativa almenys; el procediment, el mètode de discussió és secundari.

Però, en aquest ambient, sempre tindrà més pes la ficció que la realitat, la trampa que la substància. Aquesta és l’essència del sistema, com reiteradament he dit.

Ara, si aquesta pedra de toc és real, jo seré un advocat molt petit. El simple nom d’aquesta assignatura em fa venir febre. Quan aprenc de memòria els articles glacials de la llei d’Enjudiciament Civil em sembla sentir l’olor que deuen fer els despatxos dels jutges i dels magistrats –l’olor de paper segellat que s’amuntega damunt de les seves taules i les seves prestatgeries.

10 Respostes a “11 de maig de 1919”

  1. Maria Rosa escrigué:

    Entranyable, la fotografia!
    Curiosa la diferència -en positiu o en negatiu- que desperten les olors. En el cas de Pla, és ben manifesta la seva inclinació per tot allò que transpua tuf de tabac (com en la majoria de fumadors, d’altra banda: malgrat això, jo, ni en els millors temps de fumadora, vaig poder suportar l’olor dedl tabac en fred, en suspensió, diguem-ne: amarat en les cortines, en els cendrers, etc.) No cal dir, l’efecte que em provoca, actualment, etapa -crec que puc afirmar, després de 22 anys, definitiva- de no fumadora.

    Ui! veig que he repetit massa fuma… no he trobat els pronoms necessaris.

    Bona setmana,

  2. Florenci Salesas escrigué:

    Bona observació de la Maria Rosa (jo, cafetaire però no fumador, comparteixo amb ella similar reacció, encara que hi ha tantes noses a l’atmosfera…) però crec que Pla, amb el “Quina delícia!” es mostra més aviat irònic, no contra el tabac, és car, però sí amb la barreja rematada pels inefables “Procedimientos Judiciales”.

    Més ironia olfactiva al final, amb l’evocació del futur “paper segellat que s’acumula damunt les seves taules i prestatgeries”. Un panorama certament descoratjador. Però ell, com a mínim damunt el paper, mira d’agafar-s’ho amb filosofia i en fa conya. La poca gràcia que devia de fer-li devia ser molt més enorme de la que deixa entreveure aquí. Però és llest. Sap que amb discrecció i un suau humor, la queixalada és més fonda.

  3. Antoni escrigué:

    …em sembla sentir l’olor que deuen fer els despatxos dels jutges i dels magistrats…”

    Em fa pensar en la novel·la “El procés” de Franz Kafka.

  4. Helena Bonals escrigué:

    Prefereix la poesia a la prosa, o sigui la poesia de les seves entrades amb llenguatge concís (“Prefereixo el dolor violent d’una durada ràpida que el somort de durada indefinida”). És per això que és extens i dens alhora. Pla eleva només de llegir-lo.

    I s’assembla a Kafka, en el rebuig a la carrera de dret, i tant que sí, però no pas de la mateixa manera. Kafka va arribar a tenir una crisi nerviosa perquè el van obligar a fer dret en comptes de literatura. A mi també m’hauria passat.

  5. Vidalica escrigué:

    Stendhal i Pla tenen molt en comú, entre altres coses aquesta passió suicida pel café. I llegint la prosa definiva d’El quadern em ve sovint al cap el pla creatiu del francès: “Toute ma vie ho voluto la stesa cosa: to make un chef d’oeuvre”.

  6. Eusebi escrigué:

    El jove estudiant Pla sembla revoltar-se contra la trampa i l´engany amagat que veu en el món universitari, en la seva carrera. Ara, que ell, qualsevol cosa tret de revolucionari, resol la contradicció interior amb una de freda i una de calenta: a empentes i rodolons acabarà la carrera per salvar la cara davant la família, per tot seguit oblidar el Dret i els seus aspres envitricolls i seguir animós el camí de l´escriptura. EM

  7. Maria Rosa escrigué:

    Déu n’hi do la parauleta! No l’havia vista mai escrita, ni sentida.
    Envitricolls (segons el GDLC) envitricoll[de envitricollar]m Embull, embrolla.

    Bon vespre,

    .

  8. Criteri escrigué:

    Seré incorrecte i directe: Hi ha alguna cosa que no li agradés? el cafè, whisky, fumar, les senyoretes :) -per cert hi havia uns cigars que en deien senyorites-.( M. Rosa, el meu pare fa servir trencacolls)

  9. Maria Rosa escrigué:

    Florenci,
    Segur que Pla ironitza quan parla de “delícia”. A mi em costa distingir-la, la ironia.

    Criteri,
    Les “senyorites” crec recordar que eren unes cigarretes de color marró per fora, més llargues i primes que les actuals? (La meva mare m’ho ha confirmat)
    Trencacolls: aquest és un terme més utilitzat -tot i que no sovinteja.
    Mirant -ja em dispensareu, m’encanten els sinònims: l’obsessió per trobar la paraula justa- he trobat que TRENCACOLLS i ENVITRICOLLS comparteixen, com a sinònim, el mot DIFICULTAT.

    Bon dia a tothom,

  10. Florenci Salesas escrigué:

    Maria Rosa, a mi de vegades, despèn de com estigui d’adormit o cansat, no distingeixo les notícies dels diaris amb la ciència ficció.

    I – a veure com ho dic sense raspatllar massa – t’haig de dir, sincerament, que els teus comentaris, per mi, solen clavar-la del tot. Després hi ha les apreciacions personals (sempre utilíssimes, les de tothom, per veure com la gent veu i sent les coses), que podem compartir o no, és clar. Però també en això, pel poc que podem mostrar al bloQG, el nivell de coincidència és, casualment, de moment, molt alt. Amb tot, com diuen els francesos: “vive la différence!”, he he.

    Au, bon dia.

Fer un comentari