El meu pare em crida al seu despatx. Era inevitable. El despatx del meu pare és una habitació ordenada i glacial, una de les que conec menys de la casa. En una prestatgeria hi ha l’«Enciclopedia Universal Ilustrada» de Montaner i Simon.
Em veu entrar amb una notòria afectació d’amabilitat –darrera d’un somriure lleugerament amarg. Jo desvio la mirada. Sempre m’ha fet una certa cosa (una espècie de vergonya) mirar de fit a fit la cara dels meus pares.
La conversa s’arma sense cap preàmbul.
–I bé, què penses fer? –em diu com si parlés del temps, indiferent.
–No sé… Examinar-me, el mes de setembre, de la llicenciatura.
–Però per a examinar-te hauràs d’estudiar. ¿On penses estudiar? A Palafrugell? ¿Podràs estudiar a Palafrugell? No crec que hi hagis estudiat mai…
–Això és exacte.
–Les distraccions no s’hi acaben mai…
–D’acord. Perfectament exacte.
–Llavors, jo pensava que, per a assegurar els exàmens, Barcelona seria el lloc més adequat per a estudiar…
–Probable. A Barcelona, hi fa en aquest temps molta calor, però és probable…
–De calor, en fa a tot arreu, és clar…
Es produeix una pausa llarga…
Després, la conversa reprèn amb un augment de premiositat verbal.
–Bé. Suposem doncs, que ja ets advocat. Quan arribi aquest moment, quins són els teus projectes? Tens vocació per a la carrera que has estudiat?
–En absolut. Gens. No m’interessa fer oposicions ni entrar en un despatx. A més, tot això és molt lent, és un procés molt llarg… i sospito que els diners s’han acabat.
En sentir aquesta darrera frase, el meu pare obre uns ulls més grossos que els seus ulls normals. Després respira a fons i sembla haver quedat alliberat d’alguna cosa que li feia nosa.
–Això darrer que has dit és, desgraciadament, veritat… Hem fet un gran esforç… Us hem donat carrera. Les coses, a mi, m’han anat no tan bé com m’haurien pogut anar…
Vaig reaccionar de seguida contra la producció d’una situació de llàstima.
–Un altre dia parlarem de tot això –li dic–. Potser ara no és el moment…
–No és el moment, és clar.
–El que cal és començar, decidir-se –decidir-se com més aviat millor.
–No vagis tan cremat, tampoc…
–A primers de mes, marxaré a Barcelona. M’examinaré pel setembre de les assignatures que falten. En arribar a Barcelona, miraré de trobar alguna cosa que pagui la dispesa, i els extres… És això?
El pare queda tot parat. Feia mesos i mesos que planejava mentalment aquesta explicació. No gosava plantejar-la. Li feia molta angúnia. Jo esperava la conversació feia més d’un any. Per a mi, aquest retard ha estat una propina. Per a la família, ha estat probablement una enorme càrrega. Per fortuna, l’equívoc s’ha acabat.
En començar la conversa, el meu pare tenia dos temors: primer es pensava que em donaria un gran disgust proposant-me un acabament de la carrera que no sol ésser gaire corrent a les altres cases; després, li feia temor d’haver de parlar clar, d’haver d’ensenyar les cartes. Tot això, naturalment, és molt delicat; és positivament d’agrair. Però amoïnar-se per delicadesa és una pura tabernaclada.
Quan veié que no em donava cap disgust en l’ordre personal i que més aviat li agraïa l’esforç de parlar-me clar, quedà potser, al principi, una mica decebut. Per convèncer-me portava una infinitat d’arguments emmagatzemats, molts d’ells elaborats amb laboriositat. Sempre fa una mica de pena que els esforços que hom ha fet resultin inútils per obvietat.
Després, quan aquest primer moment hagué passat, tingué –n’estic segur– una gran alegria. S’alçà, en tot cas, de la cadira de braços del despatx, content i gairebé enriolat.
L’entrada d’avui, força més dramàtica, contrasta amb la d’ahir. Bàsicament, en dos aspectes: l’un, em crida poderosament l’atenció, pel que té d’oposat a la relació paterno-filial que es dóna (potser és més correcte escriure -que es manté-) actualment “Jo desvio la mirada. Sempre m’ha fet una certa cosa (una espècie de vergonya) mirar de fit a fit la cara dels meus pares.”
l’altre, l’esdevenidor: un futur incert en el camp de l’advocacia, del qual per primera vegada -pare i fill-, en parlen obertament. (Quin alleujament!)
Bon cap de setmana -llarg: per als qui gaudeixin de festiu, el dilluns de Pàsqua Granada!-
És curiós, j no veig l’entrada exactament igual que tu, Maria Rosa (dic exactament, eh, sí en la major part i considero després de la teva anàlisi poc cal dir). La discrepància que tinc amb tu és amb el to, que jo no el veig igual. Dramàtica és la situació, evidentment, però, potser perquè sóc un frívol compulsiu, no ho sé, jo hi veig una tensió, un suspens còmics molt potents. Que el jove Pla esculli aquest to de comèdia sofisticada per descriure un moment tan crucial de la seva vida només demostra la seva increïble intel·ligència i bon gust: la situació amb el pare, personatge que pretén presentar-se solemne però a qui se li desmunta la paradeta de manera que al final s’avé a gairebé parlar del temps, perquè no sap que fer amb la cara que li ha quedat, la trobo irresistiblement divertida. A qualsevol altre se li haurien escapat tots aquests detalls ridículs i hauria omplert el text de transcendència i reflexions d’una profunditat impostada. En Pla no. En això es mostra molt i molt britànic. El text destil·la per mi humor anglès clàssic, d’aquell que desmunta el ridícul de la pompa amb elegància i en que cap personatge mai perd la dignitat encara que quedi amb el cul enlaire.
Ah, i bona Pàsqua Granada per tu també.
I aquí teniu en enllaç sobre aquesta magnífica enciclopèdia de que parla el text:
http://www.filosofia.org/enc/eha/eha.htm
L’editorial Montaner i Simon era a l’edifici que ara ocupa la Fundació Tàpies, al carrer Aragó. Montaner i Simon publicà també la revista “La ilustración ilustrada”, d’una qualitat extraordinària, amb ilustracions dels millors artistes del moment. D’entre ells destacaria l’Arcadi Mas i Fontdevila, probablement el pintor i dibuixant més genial de la època – influí a Rusiñol, Casas i fins i tot Picasso, no és broma, hi ha documents – infinitament superior a d’altres de molt més coneguts però que, potser per ser home de família, treballador seriós, amb una biografia avorridíssima, ara no el coneix ningú. L’art no, però la seva història acostuma a ser una estafa constant.
Conversa important entre pare i fill. El fill té les idees molt clares.
Florenci, molt bona la connexió de l’Enciclopèdia. Gràcies.
L’Anna Maria convidava a parlar del triplet i ara m’ha vingut al cap que no recordo res de Pla sobre el futbòl. Jo he participat a la festa penjant “Qüestions no només “transcendents” i inèdites sobre el Barça i el futból”
Com sempre, un goig llegir-vos.
Us passo “Els homes de lletres i l’esport” del Baix Empordà del 5 de maig del 1929:
http://fundaciojoseppla.cat/images/stories/noti2009/1.jpg
http://fundaciojoseppla.cat/images/stories/noti2009/2.jpg
Salut!