Arxiu de la categoria ‘política (europea, catalana, espanyola)’

3 de novembre de 1919

dimarts 3 novembre 2009

El senyor Pere Rahola ha jugat un gran paper en la política d’aquests últims anys i especialment en la política francòfila de la darrera època. Sempre té un o altre càrrec representatiu. És enormement conegut a Barcelona i molt admirat quan passa pels carrers, anant o venint entre casa seva i els espectacles i penyes d’amics que freqüenta: l’Ateneu, la penya de Turró, etc. Fa una impressió d’home optimista, jovial, de generosa sociabilitat. Sembla un home satisfet, espectacularment satisfet. Acull la gent amb una cordialitat sorollosa. Sap moltes anècdotes, algunes molt picants, que sol explicar rient estentòriament. És de l’època dels grans vodevils de París, amb calçotets llargs de color de rosa… A vegades, però, sembla un home inadaptat i trist. De cop i volta queda dubitatiu i perplex, silenciós, s’estufa el bigoti, s’espolsa els rínxols laterals –com petits penja-robes– de la seva gran calba amb un aire preocupat i meditatiu. Altres vegades s’agafa la barba amb la mà i se l’estira una mica amb uns ulls melangiosos i dolços, el pensament potser llunyà i no gaire precís. Tots els Raholes que fins ara he conegut –tant els de Roses com els de Cadaqués– tenen els ulls grossos, sortits i melangiosos. La darrera vegada que vaig veure a la casa de l’escultor Llimona el senyor Víctor Rahola, em digué que els ulls d’aquesta família són ulls de peix trist però fresc.

A pesar de la meva joventut, he fet ja moltes hores de tertúlia amb el senyor Pere Rahola i Molines. He tingut ocasió d’observar-lo llargament i de seguir el dibuix del seu pensament. Em sembla que un dels fets decisius de la seva vida foren els seus estudis a París i precisament a l’Escola de Ciències Polítiques, entre els dos segles, o sigui en el moment més brillant de la Tercera República –entre el procés Dreyfus i la política de Combes sobre els ordes religiosos. Tocat fins al moll dels ossos de cultura francesa, Rahola és un racionalista integral que en la pràctica de la política se li manifesta com un art d’aplicar el terme mitjà. Està en possessió de tots els tòpics de la matèria. Les seves solucions són sempre les franceses: no dóna mai tota la raó ni a la dreta ni a l’esquerra, ni als rics ni als pobres, proposa anar una mica més de pressa o una mica més a poc a poc segons les necessitats de cada moment… i ça y est! Fa l’efecte que porta aquesta fórmula sota el braç, com els vells manescals hi portaven la xeringa. Davant de les qüestions de cada moment presenta la seva fórmula; acompanya aquesta presentació amb una al·locució grandiloqüent, destinada a engomar i suavitzar els contrastos bruscos que les posicions i els diferents interessos presenten… però sovint tot queda com abans. L’acostament no es produeix i el seu impressionant discurs queda com un gran ram de flors de paper sobre la taula. El primer d’adonar-se d’aquest resultat és el senyor Rahola mateix, cosa que el disgusta notòriament. La seva reacció pot ser llavors displicent, per no dir despectivament silenciosa. Altres vegades, però, és sonora i violenta i la seva veu, que sempre és greu, el serveix admirablement. Quan diu amb els ulls fora de les òrbites i amb una veu de tro: «Aquest és un país d’imbècils!», fa més por que goig i sembla una figura del Sinaí. El senyor Moles, que té la llengua viperina, sol dir quan no el sent ningú, davant de la tendència a sublimitzar la mediocritat que té el seu gran amic, que Rahola és un home que s’embriaga amb salsa a la Béchamel.

El senyor Rahola ha estat sempre fins ara un personatge de la Lliga, probablement perquè és un home normal, o sigui perquè no li ha agradat mai de perdre. A la Lliga, però, no foren pas tot roses i flors –segons diuen. Com que en la intimitat propugna l’agnosticisme, s’ha considerat fins ara més a l’esquerra que Prat i que Cambó. En possessió, però, de la fórmula del terme mitjà, ha cregut en tot moment que Prat i Cambó han estat menys realment conservadors i positius que ell. Aquestes contradiccions (més o menys aparents i sobre les quals hi hauria tantes coses a dir) originarien en els sentiments de Rahola molts disgustos i donaren origen a escenes d’òpera bufa molt divertides –a jutjar, almenys, pel que se sent a dir a les persones que tenen curiositat política. En les candidatures de la Lliga, el senyor Rahola és sempre el qui treu més vots i el primer de sortir.

Quan el rei Alfons XIII vingué a Barcelona i el senyor Maragall escriví les «Jornades reials», Rahola era un advocat d’indiscutible volada i ja plenament dedicat a la política. Portava una gran barba negra, el bigoti a la borgonyana, el seu gest tenia una amplitud paral·lela a les ales del seu barret a la Rembrandt, i tenia una veu forta i permanentment impostada per la retòrica. No era pas un home d’exabruptes, sinó un orador de raonaments. Era un racionalista. Portava una corbata de plastró, amb una perla, que li destacava un pit magnífic. Vestia a la darrera moda, però l’esllanguiment enfarfegat de les formes vestimentàries del modernisme no pogué mai esborrar el seu aire mascle i viril. Fou llavors que Pujols digué que semblava un adúlter vestit a la financera. Quan el senyor Maura, que acompanyà el rei, el sentí parlar, digué:

Rahola es un muchacho que tiene una gran facilidad de palabra…

Després, més tard, aquesta frase, se l’ha atribuïda molta gent, frívolament. Pronunciada pel senyor Maura –orador fluent, específicament sinaític, barroc i difícil– amb elogi, pot tenir una gràcia positiva.

Després d’haver escoltat copiosament el senyor Rahola, he arribat a la conclusió que, en el món que propugna aquest senyor, seria molt agradable de viure-hi –sobretot disposant d’una bona renda.

8 d'octubre de 1919

dijous 8 octubre 2009

El doctor Borralleras em parla sovint d’un escriptor amic seu, el senyor Girbal Jaume. No és pas un concurrent a la penya, però tenen molta amistat. Com que, a pesar d’haver escrit i publicat diversos llibres, no tinc la menor idea ni d’aquesta obra ni de la persona que l’ha elaborada, li demano que me’n digui alguna cosa –si la seva hipocondria habitual li permet d’esplaiar-se.

Girbal –em digué avui– és simplement un desgraciat. La literatura que produeix és gairebé totalment dedicada a la descripció dels objectes visibles. Té una tendència a creure que la matèria, la realitat, només pot tenir pes, o sigui solidesa. És un escriptor de temes rurals. Dintre del ruralisme, cultiva la fórmula naturalista. Dintre del naturalisme, tendeix a l’exasperació detallista, al fotografisme sistemàtic. Després d’aquesta enumeració, no cal dir que ha estat i és la bèstia negra del noucentisme, que, com sabeu, és ciutadanista i professoral. No l’ataquen pas: l’ignoren, simplement, el tracten d’una manera reticent i silenciosa; al meu entendre, aquest tracte és injust. Conec Ors de tota la vida: és un gran tipus: agradable, simpàtic, que, a pesar de tenir un irresistible temperament de vedette, és un excel·lent amic. Quan es tracta, però, de coses culturals o literàries, a pesar de ser d’un afrancesament tan escèptic, és un dogmàtic, un definidor, una fera. Està convençut que, la veritat, la té ell i ningú més que ell. És insuportable. Ja podeu comprendre la misèria de Girbal: l’han arruïnat.

Quim fa una pausa i continua:

–A mi, m’agrada poc la literatura de Girbal. És un home que escriu, que té el do de la llengua, d’un lèxic copiós i ben utilitzat. Però no em diu res, no m’agrada… Com que sóc amic d’ell, em permeto de vegades criticar-lo sense gaire pietat –cosa que no toleraria que fes davant meu una qualsevol persona que no es trobés en el meu cas. Després de tot, Girbal existeix, i, quan les coses d’ara es posin una mica en ordre, Girbal serà l’escriptor més representatiu d’una determinada tendència literària, equivocada probablement, però d’una presència indubtable. No tenim pas massa coses. No podem negligir res. Tot ens ho hem de menester. En els moments que vivim, la literatura rural, en aquest país, sembla haver passat a la història. És clar que els nostres novel·listes en feren, potser, un gra massa. El seu esperit és curt i limitat. Però no cregueu pas que en els altres països aquesta literatura s’hagi acabat. Ni pensar-hi. És vivíssima.

.

La lectura dels diaris fa rodar el cap. El desori a Europa –a tot arreu– és indescriptible. Els Estats mantenen un nacionalisme exacerbat i la desunió és completa. Cada dia es veu més clar que França ha anat a la guerra exclusivament per tenir Alsàcia i Lorena. Ja ho tenen. Ara volen que Alemanya pagui la guerra. Com serà possible? ¿D’on sortiran les misses? Només de proposar-se aquest objectiu, l’esfondrament econòmic d’Alemanya és una lletra a la vista. En tot cas, i malgrat l’arborament comunista de l’U.R.S.S., hom sembla disposat a Occident que després d’aquesta guerra no passi res i tot quedi igual com era. És una suposició absolutament grotesca. Sigui com sigui, no es veu cap iniciativa de millorament econòmic i encara menys de millorament polític. El fracàs de Wilson i del seu projecte general (l’únic existent) és definitiu. Les classes polítiques nacionals europees semblen exhaurides i no tenen res a dir ni res a fer.

Itàlia tendeix a establir-se pel seu compte. Els italians diuen: L’Italia farà da se. Vol dir que contribuiran a augmentar l’anarquia. La desvaloració de la classe política fa que la burgesia sigui cada dia més anèmica. Una burgesia anèmica! ¿Com és possible? Si la burgesia no és forta, audaç, roja de cara, quin sentit té?

–Nosaltres, els francòfils –deia, avui Pujols, a la penya–, anem molt de capa caída… No hi entenem res, no sabem res de res. Som uns purs ximplets.

Ho deia amb una rialleta de fura tan marcada i amb una naturalitat tan visible, que l’espectacle era una pura delícia.

–De tota manera, França és un gran país… –ha replicat Aguilar amb un cert enravenament.

–Sí, és un gran país que ho fa molt malament…

–¿I com és possible que aquestes coses es produeixin? Sembla impossible… –li ha dit el doctor Dalí candorosament.

–En aquest camp de l’empirisme tot és possible –replica Pujols, sec–. No em facis riure… França és un gran país que ho fa molt malament per les mateixes raons que l’Oller és casat amb una Rabassa, comprens?

Tothom ha iniciat una rialla, però el conjunt de la manifestació ha estat curta i seca –una rialla de capficament.

Pujols té aquesta sort. Posseeix el seu sistema filosòfic, potser encara no ben acabat, però en estat de ser-ho. El sistema sembla satisfer-lo. Els sistemes filosòfics potser contribueixen poc a la felicitat general; que contribueixen a la felicitat i a la satisfacció dels seus autors és inqüestionable. A part el seu sistema, no crec que, a Pujols, li interessi res més.

9 de juny de 1919

dimarts 9 juny 2009

Dilluns. A les deu del matí, em trobo pels voltants de Canaletes. Fa un dia literalment gloriós, una meravella: l’aire sembla un coixí de borrissol de canari; uns núvols blancs moblen la monotonia del blau cel; el trànsit rodat em priva de sentir cantar els ocells, però estic absolutament segur que els ocells canten a tot arreu. El brollador de suc de taronja del famós quiosc raja d’una manera sacsejada i viva entre la bola del Sidral Teixidor i la de l’espumoso Bragulat. Les llances de les palmeres de la plaça de Catalunya fan, tocades pel sol, uns esclats enlluernadors. Si giro la vista al voltant meu veig que, a part les persones que van a la feina, gairebé tothom té un croissant a la mà i un aire de conqueridor. Només hi ha una cosa que no m’agrada en aquest paisatge pròsper i entendridor: el groc dels tramvies. El groc és el color dels folls.

.

Primeres manifestacions de les diferències dels aliats davant d’Alemanya vençuda. Quan es perd una guerra –o una qualsevol qüestió– davant d’una coalició, el vençut entra fàcilment en un terreny d’avantatge, que és el terreny de les diferències dels coalitzats.

El joc és antiquíssim i, si hom té habilitat per a saber-lo portar a cap, és molt fructífer. La lectura dels diaris d’aquests dies em transporta a les hores delicioses passades, tres o quatre anys enrera, llegint Tucídides..

.

Esperar una persona que hauria d’haver vingut i que no ve és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s’acomiadi una persona que us empipa –i que no té mai pressa...

.

Malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible; quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors, no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. Quan de petits l’àvia Marieta ens explicava contes de la vora del foc, si de cas feia una pausa, li dèiem amb els ulls brillants:

–I què més? I què més? I què va passar després? I com s’acaba tot això que ens expliqueu?

Les persones que llegeixen novel·les fan el mateix efecte. Només que les novel·les tenen moltes més pretensions que les rondalles: aspiren a reflectir la vida. Una novel·la és un mirall, etc. Ara: les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns personatges determinats; quan creen i resolen un conflicte no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit. Però les novel·les no solen pas acabar d’aquesta manera. Les novel·les aspiren a demostrar una cosa o l’altra –generalment la grandesa de la moralitat triomfant a cada moment. Crec que les set o vuit grans novel·les que formen les obres mestres d’aquesta classe de literatura guanyarien si no tinguessin acabament.