Quan en una casa hi ha un boig explícit, gairebé tots els qui formen part de la família ho són una mica.
.
Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo –posem per cas– tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre… Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre equivocat. L’únic tresor dels pobres és el miracle possible.
Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. Per a arribar a tenir alguna cosa en aquest món s’ha d’haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és concebible. El que és literalment inconcebible és ésser pobre i independent.
Només hi deu haver –em sembla– dues formes de l’exercici del lliure arbitri: la força i l’astúcia.
El famós Trica, el meu amic Trica de Llançà, haurà estat un dels precursors empordanesos més actius del comunisme. Però resulta que ara ja no ho és.
Després de la revolució de l’any 9 s’establí a Llançà un germà de Ferrer Guàrdia. Era un home plàcid, que portava una gran barba blanca, anarquista bucòlic, horticultor i jardiner molt expert, creador de meravelloses roses. Hi arribà a tenir molts amics. El seu anarquisme idíl·lic i bonari, basat en la generositat i la fraternitat universal, enganxà sobretot en l’esperit d’aquest tipus d’empordanès solitari i individualista, conreador de l’hort, l’olivar i la vinya, afeccionat als terrenys magres i reculats situats entre el cel i la terra. L’anaven a veure, l’escoltaven embadalits. Home discret, interessat a fer la mínima quantitat de soroll possible, els seus deixebles resultaven també discrets. Però això no vol pas dir que no s’infiltressin en la seva companyia tabalots i cridaners. Un d’ells fou Trica, el qual es passà la joventut proclamant a tothom que el volgué sentir:
–S’han de fer parts iguals, parts iguals…
S’escaigué només que la seva dona heretà una caseta, un tros de vinya i un hortet. I els del poble, és clar, li digueren:
–Trica, s’han de fer parts iguals, parts iguals…
I així el pobre Trica haurà passat la segona part de la vida havent de dir, indignat i bullent, cada dos per tres:
–La punyeta, parts iguals, la punyeta…!
És clar que aquest és un sistema de passar l’estona com qualsevol altre, però a la llarga fatiga i convida a escampar la boira d’una o altra manera. En els pobles, val més no tenir cap idea que canviar d’opinió. Això darrer no és perdonat ni pels amics.
Enric Frigola diu, al cafè:
–Sóc partidari de tenir pocs llibres. Tinc observat que com més se’n tenen menys se’n llegeixen.
La vida en aquests pobles és espantosa, asfixiant, horrible.
No sé pas si a tot arreu és igual, però ací, en aquest país, només tenen gruix, pes, sabor i importància les coses, els interessos, les manies personals. El país, en tant que integració de ciutadans sobre aspiracions de caràcter genèric, està per fer, s’ha de construir. Els interessos generals només existeixen quan es produeix la presumpció que repercutiran en la pròpia, personal comptabilitat. Així parlem hores i hores dels dolors dels altres amb aire aclaparat; som capaços de gesticular i de fer tantes ganyotes com convingui deliberant sobre l’abandó, l’endarreriment i la misèria que porta a sobre el país. Però tot això és intranscendent –té el mateix to d’indiferència amb què parlem del temps, sempre, ben entès, que el temps no ens afecti el blat o la vinya.
Sento que Gori diu al cafè:
–La música, la música…! ¿I si en parléssim amb una mica més de sinceritat i de respecte? La millor música que he sentit, la vaig escoltar a la notaria del senyor Cumané, quan aquest senyor, obert que fou el testament, el llegí i resultà que m’havien fet hereu. La veu del notari Cumané no és pas una veu musical. És generalment opaca. De vegades se li esquerda una mica. Sovint fa un gall que fa posar pell de gallina. Jo us asseguro que aquell dia la veu del senyor Cumané em semblà infinitament melodiosa, encantadora, fascinant…
Surto al carrer a prendre una mica la fresca.
No em canso de llegir els «Assaigs» de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra.
Etiquetes: lectures, literatura, literatura, moral
Bona nit Josep,
Fa dies que no t’escric res, però has de saber que t’he seguit igualment però és que en aquests moments el meu cor plora i les meves paraules estan molles.
Tu no et canses de llegir Montaigne i aquest efecte plàcid, sedant, que et donen un repòs deliciós és el que em produeix al llegir-te i seguir-te a tu.
“A pleret i buscant el caliu de la nit
Avui toca anar a classe i
el mestre explicarà la lliçó del dia.
-Escolteu, la frase:
Tinc la impressió que tot anirà bé
és una oració substantiva amb “que” conjunció.
És com dir:
“Tinc la impressió següent: tot anirà bé”.
Quan diem:
“Tinc la impressió que t’equivoques” …
Jo, fa estona que amb aquesta literatura críptica
amb el balanceig de les paraules i
amb el seu to suau i tranquil
ja fa hores que somio amb la perla
captivadora i maliciosa que llisca cautelosa
per atraure el mestre mandarí .
La perla llisca per terres perilloses i pantanoses
però ella insinuosa vol a les palpentes
assaborir com una amantis religiosa
aquest degoteig de sensualitat i desig.
Però el mestre mandarí no estava sol
altres perles rondaven per allí
totes elles volien posseir aquest oasi d’aigua fresca
que regalima terres endins .
Com la fina aigua de la pluja
tota ella juganera que s’escapa i rellisca per …
-Anna, em pots dir quina funció sintàctica
fa aquesta oració subordinada adjectiva?
Ai las! i ara que em demana?
-Molt bé, Anna Torras, Gonzalez … ,
Òndia! Sort que no m’ho demanava a mi,
Perquè t’asseguro que no hagués sabut que dir.
… però on és el mestre mandarí?
I la perla i totes les que rondaven per allí?
Aquest abelliment em provoca un gran esborronament
ben aclaparada per saber a quina va posseir.
.
.
.
Tela
mar
in
e
r
a
!
10 d’abril del 2008
anna “
Vaya, Anna, menudo despertar me has dado… ¡Ánimo! Y el poema, muy muy curioso.
Un abrazo.
Pla,
és curiós que precisament avui anoteu aquest comentari d’Enric Frigola al cafè…ahir, anant pels carrers de Barcelona, també vaig pensar que, de llibres, a vegades, com més se’n tenen menys se’n llegeixen. Però, ep!, no sempre és així. Per sort. Ara, us sorprendria saber que la traducció catalana dels assaigs de Montaigne s’ha enfilat -aquests darrers temps- a la llista dels llibres més venuts. De no ficció. Sabeu què és la no ficció?
El Sr. Pla deia: “El que és literalment inconcebible és ésser pobre i independent.” curiosa i discutible frase, tendenciosa y en definitiva falsa. Mes encara quan en el context en el que esta escrita parla de bens materials i no de bens espirituals. La poteta dreta es deixa veure per aquí?. Per ell la paraula franciscana “La pobresa es llibertat per estar disponibles per a Déu i per al proïsme” no deu tenir sentit, el Sr. Pla deu ser mes proper als Benedictins…
Crec que avui, en Pla, ens dóna dos bons consells, que trobarem una mica amagats entre totes les coses interessants que ens explica:
“…escampar la boira d’una o altra manera”
i també,
“surto al carrer a prendre una mica la fresca”.
i la recomanació indirecta de llegir els “Assaigs” de Montaigne.
El mateix Pla escrivia, l’any 1976 (paraules que atribuïa al doctor Torrent, poc després de tornar del seu primer viatge a Europa): «És una llàstima!… Si tinguéssim una traducció catalana d’aquest llibre [...] desgraciadament, no en conec cap ni crec que se n’hagi feta mai cap. Quan pensem en la quantitat de ximpleries que s’han traduït al català i que no tenim cap traducció dels “Assaigs” ens fa molt estrany. Per què no s’ha fet? Vagi a saber. Una traducció de Montaigne, ben feta, seria una meravella, perquè hauria pogut ser de la més gran utilitat. Montaigne, al meu entendre, és un autor que hauria pogut encaixar amb aquest país, amb la manera de parlar que tenim i amb la manera d’ésser d’aquest poble.» (Notes del capvesprol, OC 35, 107-108)
Noranta anys després de ser pronunciades aquestes paraules i trenta-dos anys després de ser escrites ja la tenim, aquesta traducció de Montaigne, ben feta per Vicent Alonso i publicada per Proa en tres volums. Pla no es cansaria de recomanar-la: «Montesquieu no m’ha cansat mai. Montaigne, encara menys. Hi he après tot el que sé –ben poca cosa, però sense la seva lectura no sabria absolutament res, ni podria valorar res» (Notes disperses, OC 12, 46)
Trobar-se aquest text i uns comentaris tan densos tot just l’endemà de Sant Jordi, entenc que pugui bloquejar a més d’un. A mi m’ha passat. Només sis comentaris a dia 28!
Massa gra de cop, amic Pla. Potser es que vinc atabalat d’abans, això segur. Però els companys encara m’han ajudat a que la pilota de la confusió se’m faci més grossa. A l’amiga Anna li passa alguna cosa —sincerament, espero que no sigui res greu— i ens regala una poesia que té la seva tela; en Lop ens parla de potetes malignes que surten —amic Lop, si ens possem seriosos a parlar de les potetes de la gent crec que ningú s’escaparia de que li sortissin de dretes, d’esquerres i de la contradicció múltiple del més enllà: sense potetes només he conegut els robots, jo—, en Ramon i en Jordi es centren en Montaigne —gràcies per la documentació Jordi— i —això m’ha acabat de matar—, el comentari de l’Antoni, que no sé com s’ho ha fet per, enmig del bombardeig Pla, capturar al vol aquestes dues espècies rares de haikus i obsequiar-nos un moment zen. Com t’ho has fet, Antoni? Jo, admeto que amb qui m’he sentit identificat, aquesta vegada, ha estat amb l’Antonio: encara ara m’aixeco fent un bot.
Digue-me que soc de fireta, si voleu.
Amic Florenci, els robots son tots de dretes, o com a mínim els robots del mestre Asimov, cap d’ells pinta la pared blanca i simplement es limiten a vigilar que la seva pintura es mantingui blanca durant mes i més temps. Al final només alguns imaginen que imaginen. La definició de la dreta de Sartre.
Una bonica definició que encaixa en aquesta poteta d’en Pla, no es maligne, la malignitat es una etiqueta que es posa després de veure el paper penjant del peu mort que ha estat ja classificat i no per tothom, només pels que hi veuen, o volen veure malignitat.
Moltes gràcies per aquesta resposta tan ben argumentada. Estic molt d’acord en que no hi ha res que s’escapi de la política. No m’acostuma a convèncer qui diu “jo, és que soc apolític, sap?”, cosa és molt respectable de dir —només faltaria— però que em sembla un argument molt feble: la política és a tot arreu, per bé i per mal; encara que trobar algú d’una sola peça és impossible, per sort.
Però no estic d’acord amb el que dius dels robots, pobrets. Un robot no és res sense la seva programació. Ell sí que pot ser totalment d’esquerres, de dretes, anarquista. És només una eina, el militant perfecte, amb tota la dialèctica de partit apresa (he conegut alguns, de totes les bandes, que gairebé ho semblaven, una prodigi admirable!) Tot és qüestió de qui el programi.
En parlaré amb més propietat el dia que en tingui un, això sí.
A reveure.
[...] a Dirty Criticism I Enric Frigola els hi ho diu: “-Sóc partidari de tenir pocs llibres. Tinc observat que com més se’n tenen menys [...]