7 de setembre de 1919

A la matinada veig el doctor Borralleras assegut davant d’una taula de la terrassa del Lyon d’Or acompanyat d’una persona del sexe femení i del nostre comú amic l’aviador Lluís Foyé. Fa una nit realment magnífica i a la Rambla s’hi està prodigiosament bé. Quim, que em veu dubitatiu, em fa signe d’acostar-me i de seure. Ho faig. Conec tots els presents. La persona del sexe femení entaulada és una coneixença del doctor Borralleras, que en una ocasió anterior m’havia presentat. És una entretinguda d’una certa edat, lleugerament guenya, prima però una mica desfeta, molt ben vestida, extremament divertida i animada, d’aspecte una mica «gastat», que Quim em presentà com una persona llegida i cultivada. Quim sembla estar ara molt afectat per l’obra de Marcel Proust. Li interessa enormement. En parla nit i dia. Facilita les coses en el sentit que la gent el llegeixi. Sospito que li faria gràcia que aquesta senyoreta el llegís.

La meva intempestiva arribada suspengué a penes la conversa. Vaig veure que parlaven de la vanitat humana. La senyoreta es trobava en l’ús de la paraula. Parlava amb una extrema vivacitat.

–Pel dir de la gent –deia– les dones semblen tenir el monopoli de la vanitat. Els elements de la seva vida exterior –les modes, per exemple, els moviments de les faccions, la seva manera d’enraonar– semblen confirmar-ho. En aquests moments, les robes i els barrets que es porten són, en aquest sentit, molt favorables a demostrar-ho. La part d’exteriorització no conté cap element de simplicitat, d’autèntica realitat: tot és considerablement inflat. Així i tot, jo no m’acabo de creure que les dones tinguin aquest monopoli, sobretot parlant en general. Els homes són infinitament més vanitosos que les dones. Tinc una certa experiència. Hi ha un moment sobretot en què demostren aquesta vanitat d’una manera exacerbada: és al llit. Són literalment insuportables, embafadors, irrespirables. Arriben a tots els extrems, de vegades als extrems més acusats. La seva afectació arriba a la puerilitat. Com més malícia sembla tenir la seva presència, més pueril és el seu entrellat… Es necessita molta paciència per a aguantar-los.

Foyé escolta amb un somriure escèptic: amb un somriure que en definitiva és ple de vanitat. Sembla un home totalment impermeable a qualsevol altra vanitat que no sigui la pròpia i personal. Quim hi fa una cara absolutament seriosa, no mou ni un múscul de les seves faccions. És una cara que sembla una màscara. Estic segur que li interessa el que diu la seva amiga, però tant com d’això està potser sorprès dels considerables mitjans expressius que demostra tenir. Potser hi veu la possibilitat de portar-la cap a la lectura de Marcel Proust –lectura no gens fàcil–, que en aquest moment sembla ser la seva obsessió principal.

–És la pedanteria, la falta de naturalitat masculina, la vanitat dels homes, el que ha originat, per inaguantable avorriment i desesperació, l’anomenada perfídia femenina, que és un dels temes que la literatura ha explotat, en totes les èpoques, més copiosament i amb més constància. La perfídia, l’astúcia femenina, existeix: és la venjança natural de les dones davant de la insuportable inflor i exageració del sexe contrari. Es pensen tenir totes les virtuts, tots els talents, totes les formes de la intel·ligència, i fins i tot de la potència vital, que més aviat sol ésser mediocre i magra. Diuen rarament la veritat. Generalment resulten diferents del que havien estat imaginats. Resulten insuportables. És aquesta desil·lusió el que crea la perfídia femenina. És la venjança normal. En un país com aquest tot el sistema social sembla consistir a posar tota classe d’obstacles als moviments femenins i a assegurar la impunitat i la rigorosa intocabilitat de la pedanteria dels homes. Les incoherències, les diferències d’humor que els novel·listes assenyalen en les dones no són més que formes de la seva venjança. Fa molta gràcia de veure els homes acusar les dones d’aquests defectes quan en realitat són els homes els autors de les reaccions femenines més típiques. Si els homes no fossin tan vanitosos, les dones no serien tan perilloses.

Foyé accentua l’escepticisme del seu somriure. El que potser l’engavanya és no saber exactament la finalitat d’aquella dona articulant aquestes frases.

–Vostè, senyoreta –pregunta Quim–, ¿ha trobat, en el curs del seu ofici, un home senzill, vertader i natural?

–Alguns, molt pocs. És clar que hi ha homes dominats per un tal sentit del ridícul que semblen impermeables a la vanitat. Però el sentit del ridícul fa de vegades caure les coses de l’altra banda, i els que tenen la desgràcia de tenir-lo exagerat són inservibles, una espècie de bonifacis. Gairebé tots els altres són pedants i d’una vanitat asfixiant.

Com que del cantó del monument a Colom comença de clarejar, Quim pregunta si no ha arribat l’hora d’abandonar la terrassa del cafè i emprendre el retorn a casa –és a dir, al pis del carrer del Bisbe, en el moment que comença aquest carrer partint de la plaça de Sant Jaume. Des d’un dels balcons d’aquesta casa es veu la plaça amb els dos grans edificis enfrontats. A la matinada, aquesta plaça de Sant Jaume és d’un provincialisme burocràtic, glaçat.

2 Respostes a “7 de setembre de 1919”

  1. Florenci Salesas escrigué:

    Per una vegada que una “persona de sexe femení” s’explaia a gust, déu n’hi do la repassada. Jo també empendré el retorn cap a casa, mentre miro d’esbrinar si caic en la banda del sentit del rídícul que et fa bonifaci o de la de la pedanteria i vanitat asfixiant. I en quins casos, és clar. I que no em digui cap cavaller que no es farà aquesta incòmoda pregunta.

    Bon dia a tothom, dames i cavallers. I a les madalenes també, com no.

  2. Antoni escrigué:

    Hi ha un assaig sobre Proust molt bo:

    MAURICI SERRAHIMA
    Marcel Proust
    Pròleg de Joaquim Molas
    Antologia Catalana, 63
    Edicions 62, 1971

    En el pròleg, el professor Molas escriu: …vers 1918 o 1919 el Dr. Joaquim (o Quim) Borralleres divulgava Proust entre els membres de la seva famosa tertúlia de l’Ateneu fins a fer-lo familiar, si més no, entre els joves. “Tinc la impressió”, ha dit Josep Pla, un d’aquests membres, “que els tres grans fenòmens literaris del meu temps han estat l’obra de Marcel Proust, l’Ulysses de James Joyce i l’obra de Luigi Pirandello”. El gran prosista de Palafrugell ha estat, i és, un dels prustians més fecunds i apassionats del país i el dia que algú examinarà amb detall les seves enormes estibes de paper imprès trobarà munts de referències, reminiscències i coincidències sens dubte que frapants. Josep M. de Sagarra, company de Pla en la tertúlia del Dr. Borralleres, ha estat un altre proustià il·lustre i la seva “Vida privada” en reflecteix, com diu Serrahima, alguns dels objectius i tècniques més característics.

Fer un comentari