Arxiu de la categoria ‘jo, Josep Pla’

6 d’agost 1918

dilluns 6 agost 2018

Al Canadell hi ha una senyoreta tan distingida i primmirada que d’un baròmetre en diu un beròmetro. En canvi, els pescadors, d’un termòmetre en diuen un tarmòmetro.

 

 

Després de llegir la meravellosa traducció de l’Odissea que ha fet Carles Riba, el que es troba més a faltar, en l’aire d’aquesta costa, és l’olor de carn a la brasa que les hecatombes de bous i vedells expandien, a l’època homèrica, pel litoral del paganisme. Aquest perfum fa somniar. L’olor de pinassa és realment agradable. L’olor de marisc és més intensa que sòlida. L’olor de vent de garbí, tan salada, passa. Hi falta, tocat per tot això, la puixant, sòlida, mascla olor de les cuixes de bou a la brasa. Amb aquest suplement de perfum, el país seria complet, sensacional.

 

Observo com tres o quatre xicots de catorze —o quinze— anys fan amb un tirabuixó uns foradincs a les parets de les casetes de fusta per veure com les senyores es despullen a l’hora del bany. Sempre fa gràcia de contrastar sobre la pedra de toc de la realitat els venerables tòpics escolars.

A l’època de la meva adolescència també havíem fet alguns forats en les casetes de la platja. Però és evident que aquests nois treballen d’una manera més discreta i afinada. Mentre l’un fa girar el tirabuixó, dos o tres d’altres li fan de paravent perquè ningú no pugui tenir la menor sospita de les seves intencions. En el meu temps érem més francs. Els forats els fèiem a cos descobert, sense taparades ni clandestinitat. No hi ha dubte: en aquest punt, hem guanyat.

A conseqüència de la guerra hi ha al Canadell unes quantes famílies del país residents habitualment a França i a Alemanya que s’hi han refugiat, tot esperant que la guerra s’acabi. Aquestes famílies s’han passat la vida negociejant mútuament, es coneixen de sempre, estan, de més a prop o de més lluny, emparentades. Ara la guerra els ha separat. Han renyit i es passen els dies fent-se morros i males cares. Quan es troben a la platja, o en un lloc o altre, es produeix l’espectacle, el divertit espectacle que es produiria si es trobessin cara a cara el mariscal Hindenburg i el general Foch. Es posen tibats, enravenats, i es veu que si no s’insulten i no es tiren mútuament a sobre és perquè hi ha massa gent al davant.

Xènius, al Glosari, agita ara, dia per altre, la idea de la unitat moral d’Europa.

És una idea sublim, admirable, però la situació del Canadell demostra que la unitat moral s’ha trencat. És trist haver de constatar que, entre els homes, les més arravatades sublimitats tenen més o menys importància segons l’oportunitat. L’home no és un animal racional. És un animal sensual.

 

Després d’una tarda passada en mar, voltejant amb el vent de garbí fresc, arribo a terra amb una sensació de fatiga a l’estómac —amb l’habitual fatiga a l’estómac que em deixa sempre una llarga estona passada en mar. No és una sensació de fam, ni una sensació de set —ni una sensació de buidor o d’inflor. És una indefinible sensació de cansament a l’estómac —com si aquest òrgan hagués treballat molt i hagués quedat arrasat, fatigat.

Des que tinc ús de raó la mar m’ha produït el mateix efecte. Sobre això tinc un record clar, perfectament fixat i continuat. Potser l’òrgan essencial de recepció de les sensacions externes és, en terra ferma, el cap —mentre que, en mar, l’òrgan de recepció més sensible és l’estómac. No sé si a l’altra gent passa el mateix; en el meu cas personal, no té dubte: tot excitant extern en mar repercuteix sobre el meu estómac d’una manera directa i brutal.

Tot això que dic no té res a veure amb el mareig. Sóc poc sensible al mal de mar. M’he marejat poques vegades. És simplement que, en aquestes condicions, tot el que arriba al cos té a l’estómac una repercussió ineluctable.

Això em fa sospitar que la primera cosa indispensable per ésser un bon mariner és disposar d’un estómac adequat a la mar —és dir, un estómac que davant de la mar sigui infatigable, àton.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 de juliol 1918

dijous 26 juliol 2018

Hi ha dies —uns més que altres— que no puc resistir la solitud. M’és impossible. Analitzant una mica aquest fet, em resulta:

a) La solitud es podria resistir si hom estigués construït (com tants n’hi ha) per sentir amb intensitat el fàstic i l’horror de la realitat i de la vida (narcisisme). També es podria resistir si hom tingués el cor literalment ressec. L’enduriment del cor no és pas un fet congènit. És una situació que s’adquireix. Depèn de l’experiència de la vida. El que els poetes i novel·listes anomenen el narcisisme és generalment congènit i és un símptoma d’anormalitat evident. La gradació del fàstic que pot fer la realitat pot augmentar, és clar, a conseqüència de l’experiència de la vida.

b) Quan l’experiència de la vida és curta, confusa i contradictòria —aquest és el meu cas—, és una literal pedanteria, per més dolorosa que sigui l’experiència, posar d’home que torna de tot, completament empedreït. Observo amb horror que tot em porta al ressecament i a la indiferència, però seria un farsant si afirmés que he arribat al capdavall de tot. Potser, àdhuc en els casos pitjors, queda sempre un racó de tendresa autèntica. En aquest país, el que endureix més els sentiments és l’educació —o sigui el sentit del ridícul que l’educació ens obliga sempre a tenir.

c) Quan no es té el cor com una pedra és impossible d’esterilitzar la vanitat del cor, el desig dolorós d’ésser escoltat, adulat, estimat, acariciat, etc. La vanitat del cor ens porta a fer els passos més absurds, a prendre iniciatives manicomials: a intervenir en la vida de la gent, a catequitzar-los en un o altre sentit; a envair, en definitiva, la solitud dels altres. És la vanitat del cor, doncs, potser, el que ens fa insuportable la solitud. Així, donat que tota ruptura de la nostra solitud implica violar la solitud dels altres, d’aquest moviment en resulten els nostres més grans errors.

La solitud humana és un fet biològic sagrat. L’home és un animal tancat en ell mateix, impenetrable, inexplicable, incapaç d’ésser formulat de fora a dins ni de formular-se de dins a fora. Potser l’home tendeix a formular-se amb una certa claredat —i encara!— quan paga —en diners o en espècies. Però la nostra vanitat, l’amor propi, ens porta a penetrar en la sagrada solitud dels altres, amb l’esperança que se’ns donaran gratuïtament. L’amor propi ens crea la il·lusió que podrem obtenir dels altres alguna cosa gratuïta, sense pagar, de franc —la fantasia que els altres aboliran, per fer-vos gràcia, el seu sentit de conservació i la seva solitud ineluctable. És natural que unes pretensions tan desorbitades ens produeixin inextricables problemes i lacerants amargures.

En un aspecte, el ressecament absolut és un mal afer, perquè condueix al mutisme. Conec persones de les quals em consta que començaren la vida essent molt enraonades, i que a mi ja no m’han dit pràcticament res. L’ideal deu consistir a arribar a un ressecament just —prou just perquè serveixi per no oblidar que l’únic acte important de la vida és el de pagar i que la fórmula més agradable de la convivència humana és la banalitat —la conversa banal, banalíssima. La relació banal és positiva i reposant, contribueix a mantenir-se en aquell punt de confusió mental que és indispensable per tenir una bona salut i anar tirant en la vida. La banalitat es pot allargar o escurçar a voluntat. No es pot, em sembla, demanar més.

Enric Frigola m’ha dit moltes vegades que la filosofia de la vida social anglesa és la banalitat. El que xoca desagradablement als anglesos és una qualsevol pretensió humana a l’exploració excessiva, a la profundització indiscreta. La profunditat només la toleren en els poetes que no llegeixen. Els intel·lectuals amb unes determinades pretensions no tenen, a Anglaterra, cap consideració social. Així, doncs, la banalitat no seria pas l’únic invent que devem a l’aristocràcia. Seria purament un reflex de la vida anglesa.

En tot cas, si la solitud és irresistible, no es pot pas negar que és barata. No hi ha cap avariciós que no sigui un solitari. No hi ha cap avariciós que no ho sigui també de sentiments i de paraules.

 

Hi ha persones tendencialment dominades per l’amor propi —de vegades, dominades cegament per aquest sentiment—, com n’hi ha d’altres dominades, més o menys, pel sentit del ridícul.

Pensant en els matrimonis que tracto, em sembla que les parelles més ben construïdes són aquelles que contenen un espècimen d’aquestes dues classes. Els matrimonis units (són rars) són una composició formada per un temperament allargat per l’amor propi i un temperament escurçat pel sentit del ridícul. Hi ha un que empeny, teatral i carabufat —que tant pot ésser l’home com la dona— i un altre que cedeix amb la misteriosa rialleta del conillet.

L’acumulació en una mateixa parella de dos temperaments similars no sol donar resultats. Dos temperaments d’amor propi addicionats creen interiors en els quals la vida és insuportable i polèmica. L’acumulació de dos temperaments escurçats pel sentit del ridícul s’acaba indefectiblement deixant a deure el lloguer de la casa, l’electricitat, l’aigua i el servei.

 

En aquestes terres de l’Empordà es dóna un tipus d’home que s’anomena a si mateix emancipat —vull dir emancipat de convencionalismes—, que sent una gran satisfacció quan pot explicar al cafè les enganyifes, extorsions, estafades —les arrissades, per dir-ho amb la paraula que s’usa en el país— de què ha estat objecte en el curs de la vida.

—Ho podeu ben creure! —diu—. Em passaren a pèl i a repèl…

El fatxenda, el vanitós de tipus més pueril, aspira, abans que tot, que el planyin.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de juny 1918

dijous 7 juny 2018

Records de família.

La tia Lluïsa Pla em conta que la seva àvia —o sigui la meva besàvia—, que també es deia Lluïsa, era una dona que sentia intermitentment la necessitat de provar l’honradesa de les minyones. De tant en tant col·locava en diferents llocs del mas peces de dos cèntims. Després, quan ho creia convenient, passava revista a les peces. I de tornada us deia a l’orella, amb un posat equívoc —amb un posat que tant podria ésser de decepció com de satisfacció:

—Les peces encara hi són, però no es pot dir res… Ja veurem, ja veurem…

 

L’àvia Marieta i la tia Marieta, de Calonge, van al mas per la carretera. La carretera és flanquejada dels pals habituals que sostenen els fils del telègraf. El vent fa vibrar els fils i aquest soroll s’escampa greu i persistent; de vegades s’afua en un petit xiulet. La tia Marieta els assenyala amb el cap i diu:

—Aquests fils fan aquesta fressa perquè ara es parlen ells amb ells…

—Qui sap què es deuen dir… —fa l’àvia, encuriosida.

—Ja podeu comptar! Al matí, parlen de quina en faran al vespre…

—És clar! I al vespre de quina en faran al matí!… —remata l’àvia amb l’enriolament de l’obvietat confirmada, simètrica i satisfeta.

 

El pas per la terra d’una infinitat de generacions de pagesos obscurs pot donar, com a resultat, la presència d’un home —en aquest cas jo concretament— que no solament no serveix per a res de precís, sinó que pateix totes les penes del món quan ha d’escriure una d’aquestes coses absurdes anomenades una gasetilla. El resultat no és pas gaire important —em sembla.

 

Autoretrat verídic promès a la senyora Lola S… i no enviat per excés del sentit del ridícul.

Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu crani tendeix notòriament a la braquicefàlia. Sóc un cap curt i afegiré que sóc un capgròs. El meu cap està abundantment poblat de cabells. M’hauria estat absolutament indiferent no tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia formulada per un perruquer del carrer de Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, i això haurà estat, per als meus progenitors, principalment un pretext d’orgull i de satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però sempre val més d’acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor (hipotètic) d’una poderosa intel·ligència, segons els tòpics de la novel·lística. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. Els meus cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres. Són un entremig.

D’aquest front, tot baixant, se’n desprèn un nas que en altres temps fou molt correcte, finament dibuixat de cartílags. La forma del nas me la vaig, però, destruir jo mateix, en una població de la costa de llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a l’arbre de la cucanya. Vaig arrabassar el trofeu del cap del pal, vaig guanyar el primer premi (un parell de pollastres) després d’haver passat fent equilibris estrambòtics per la corba enseuada i relliscosa de l’arbre llarguíssim. En trobar-m’hi al capdavall, vaig engrapar la bandera amb tan mala fortuna que vaig topar, de cara, amb el pal de la juguesca. Fou un terrible cop, paorosament sec. Em retiraren de l’aigua més mort que viu, sense coneixement, regalimant sang del nas i de la boca —el color de la sang és escandalós—, la cara tumefacta, morada, inflada monstruosament. Fractura dels ossos del nas, capolament dels cartílags. Tres setmanes al llit.

—I, d’aquests pollastres, ¿què en farem? —deia la família. Dels poquíssims premis que he obtingut en el curs de la vida, aquest ha estat un dels més tristos. De llavors ençà, el meu nas, una mica aixafat d’un cantó, ha perdut la seva correcció inicial i no presenta el menor interès.

Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits, tancats dins d’una incisió d’escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i són —segons m’han dit— molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment. Aquest defecte dels meus ulls és característic de les meves faccions, extremadament mòbils —d’una mobilitat tan acusada que sempre que algun amic dibuixant m’ha volgut fer un retrat de cara ho ha hagut de deixar córrer ràpidament. És trist no poder disposar d’unes faccions estàtiques, fixes i acadèmiques, d’un mecanisme facial impassible. Perquè, ¿de què serveixen unes faccions així? ¿Què signifiquen? No crec pas que siguin un símptoma de sensibilitat important —com el front ample no és un símptoma d’intel·ligència segura, diguin el que diguin els novel·listes. Amb una cara tan mòbil, val més no moure’s de casa, abstenir-se de tot contacte amb la gent. Si no podeu dissimular els sentiments que els altres us provoquen —si no podeu dissimular les decepcions de les senyoretes—, val més retirar-se a la Tebaida de la misantropia. Crec que és un bon consell per a totes les persones que tenen la desgràcia de tenir unes faccions com les meves. D’altra banda, no podria pas dir de quin color tinc els ulls exactament. Són potser massa petits per veure’ls clars. De vegades em semblen d’un negre gris amb un puntet brillant susceptible de donar un esclat viu.

Tinc la cara notòriament plana i els pòmuls amples i sortits. Això féu dir a alguns amics de Barcelona —i Màrius Aguilar ho escriví més tard en un diari— que jo semblo un rus del Mediterrani. L’observació em féu molta gràcia i vaig prendre peu en la comparació per elaborar una genealogia fantasista de la meva família. Segons aquest pedigrí, descendeixo d’una gent de raça eslava, per no dir mongòlica, que fou captivada al segle xvi per una nau algerina i alliberada davant d’aquestes platges per una fusta cristiana. Desembarcats i batejats que foren, els meus avantpassats trobaren que en aquest país s’hi estava tan bé que s’hi establiren definitivament. Alguns amics —i enemics— meus han arribat a inventar tants de detalls i a carregar la genealogia de tantes notícies entre absurdes i versemblants, que de vegades em sembla que quan en parlen s’arriben a creure el que diuen.

De tota manera, no tinc pas la pedanteria de considerar-me un home absolutament «llatí». El meu cognom patern —Pla— és categòricament romà. Quan Xènius veié escrites per primera vegada en un paper imprès les dues paraules: Josep Pla, digué que el nom gravitava cap a terra, que tocava de peus a terra, d’una manera concreta i indiscutible. Però, i aquest Casadevall que porto de part de mare, ¿què significa? Aquest cognom, a Barcelona, a Girona, a l’Empordà, és considerat una mica hebraic, sensiblement israelita. En les llistes de persones cremades de viu en viu a Castelló d’Empúries a l’Edat Mitjana en successius pogroms contra el call jueu, el cognom Casadevall s’hi troba reiteradament. De tota manera, el nom té potser més puresa que l’aiguabarreig de la sang, perquè no sembla pas que jo presenti, físicament, les tres característiques més típiques de l’hebreu. Els jueus, tant els sefardites com els asquenasites, tenen els ulls tristos del gos pidolaire i vergassejat; més que el nas corbat i aquilí tenen el nas tou i xafat de la base, amb tendència a cobrir-se de petites gotes de líquid cutani; finalment, el seu clatell no és dibuixat, sinó espès. Ara bé: jo no tinc ni els ulls tristos, ni el nas humit, ni el clatell espès. Tinc els ulls vius —i de vegades vivíssims, com vostè, Lola, ha pogut constatar; el nas sec; el clatell lineal i dibuixat com una melodia ben construïda. Aquestes constatacions són irrebatibles.

És un fet cert, d’altra banda, que l’ascendència paterna de la part de la mare ha tingut per al comerç una tendència i habilitat que l’objectivitat m’obliga a declarar que jo mai no he sentit. Sóc un ésser absolutament negat per al comerç, un ser anticomercial declarat i precís. Així, podria molt ben ésser que el cognom fos jueu i la raça una mica barrejada. Sospito que sóc un jueu més de nom que de fets. El que, en tot cas, no podria negar, em sembla, és que des del punt de vista dels principis de l’obra de Steward Austin Chamberlain, la lectura de la qual dec a Alexandre Plana, i als dogmes dels puristes de l’arianisme, sóc un home de la claveguera del Mediterrani típic. No em sap pas greu. Un excés de ros, el ros blanc, em fatiga una mica.

Tinc la boca grossa, els llavis notòriament molsuts i una dentadura excel·lent. Les orelles, normals i molt poc separades del crani. Maxil·lar fort —encara que sense cap exageració de voluntarisme hipotètic. La relació que pugui tenir el maxil·lar amb la voluntat de la persona que el presenta és un altre tòpic gratuït, de la novel·lística. Una piga situada sota el pòmul esquerre —una piga notòriament meridional i escandalosa— contribueix a la mobilitat de les meves faccions… i ja tornem a ésser en el que dèiem fa un moment. Sí; la mobilitat de les meves faccions ha estat i és una de les obsessions de la meva vida. Estic parlant de mi, senyora, com si parlés d’una persona totalment deslligada de la meva existència —com si es tractés d’un personatge de novel·la. És una autèntica desgràcia tenir unes faccions tan comprometedores. La volumetria de la meva cara pot passar de la serietat més reflexiva a l’esponjament més entendrit i pueril, de la indiferència més glacial a l’angoixa més viva, amb una rapidesa estranyíssima. Així, les meves faccions conspiren en tot moment contra l’estabilitat dels meus sentiments, fan suposar a la gent que em tracta que el meu sistema d’afeccions i tendències no té seguretat ni una base fixa. Em consideren un home voleiadís i fugisser, superficial, enigmàtic, insegur i errívol. D’ací ha sortit la teoria de la meva frivolitat cínica. Altres es malfien de mi. No arribo a inspirar confiança a la gent. Em consideren un home doble o triple, d’una discreció absolutament relativa. Estic segur que moltes persones no s’han acostat al meu petit cercle —insignificant, certament— i altres han fet tots els possibles per mantenir-me fora del seu, perquè s’han malfiat de mi. I tot això perquè tinc unes faccions tan plàstiques, aquesta escandalosa piga sota el pòmul esquerre i una cara tan mòbil, canviant i diversa —que jo, en tot cas, no he escollit! Si jo hagués pogut triar la meva fesomia, m’hauria decidit per les isobàriques enravenades, rígides i immutables dels estaquirots anglesos. Senyora, tot això és molt trist, ¿però jo què hi puc fer? Tinc les faccions que m’han donat, que en definitiva puc tenir —i qui té les faccions que pot no crec que estigui obligat a més.

No he portat mai, fins ara, barba o bigoti. Sempre he anat afaitat, i aquesta operació me la faig jo mateix des que, entrat en un col·legi religiós, em sortí el pèl. Llevat dels matins en què em trobo sota els efectes d’algun atac agut de misantropia, m’afaito cada dia. Vaig portar de molt jove els cabells a la parisienne, com es deia llavors, o sigui en forma de superfície plana, en forma de raspall. Després he alternat portar-los tirats cap enrere o amb una ratlla a l’esquerra. No he utilitzat mai pomades ni perfums. L’aigua clara. No he portat mai cabellera. No m’he treballat mai l’ondulació, ni públicament ni clandestinament. Les dones del meu temps hauran estat afectades per l’ondulació capil·lar masculina. He viscut al marge d’aquestes importants banalitats, per falta, probablement, de temps. Perdoni la vanitat, senyora, però la meva discreció capil·lar ha estat sempre molt visible. No he cregut mai que un home amb els cabells curts o llargs, pentinat d’aquesta o de l’altra manera, oferís —a priori— alguna diferència amb qui els portés o anés pentinat diferent. La meva ingenuïtat, per la vida d’interior, ha estat indescriptible.

Algunes senyoretes m’han dit que tinc les mans ben fetes. M’hauria desagradat, certament, tenir els dits espessos i deformes i una mà botida —la mà que se sol atribuir als carnissers—; però haig d’advertir-li que si la naturalesa m’hagués donat un altre utillatge tàctil no m’hauria fet pas perdre una hora de dormir. En els cercles més aristocràtics i d’una aparença —almenys— d’ancianitat més aquilotada he vist moltes mans de carnissers. Calço un 38-39. Tinc un peu petit i bonic i, malgrat tenir un cap tan gros, la meva cama és més aviat fina. Les senyores han de tenir el peu dibuixat i precís—més que un peu pla, fat i mort. Entre els homes no hi ha tanta urgència, però en tot cas sempre val més —mentre no s’arribi al miniaturisme d’afectació que no es pot deslligar de la cursileria. No es pot pas negar: tinc el cap gros. En realitat, tinc el cap gros, l’estómac petit, la boca vulgar i el cor divers. De vegades tinc la llàgrima inexplicablement fàcil —simple reflex incontrolable de la víscera cordial sobre els lacrimals. Aquesta facilitat lacrimal, sobretot en el seu primer període—la humectació—, que és el que fa més efecte, m’ha valgut algunes escenes d’adhesió femenina que potser m’hauria convingut més eludir. Altres vegades la segregació se’m fa extremament difícil. En aquests casos, cap argument dialèctic no seria capaç de posar-me els lacrimals en funcionament. Així, en el terreny sentimental, no sóc pas un home de termes mitjans, ben administrats, convencionals i balancejats. Sóc un home de tot o res: Aut Cesar aut nihil

Sóc més sensible a la pobresa dels altres que a la pròpia: m’agrada —no hi puc fer més— la música dolenta; tinc observat que, a les persones a les quals agrada exclusivament la música bona, aquesta música els agrada per les mateixes raons per les quals a mi m’agrada la dolenta. Seria capaç d’adular una persona intel·ligent en qualsevol ram del saber, sempre que aquesta persona m’ensenyés alguna cosa; no seria capaç, però, d’adular ningú més mentre la meva pobresa no fos extrema. M’agraden més les dones simpàtiques que les dones belles; tinc una tendència al racionalisme matisada per la ironia; m’agrada de viure entre gent ben vestida, però jo no he donat mai, personalment, gens d’importància al vestir: tots els vestits dels altres, si són bons, m’estan bé, i no he sentit mai la titil·lació de la sastreria. M’agraden les sabates còmodes, encara que siguin velles. No tinc cap ambició, i seria incapaç de fer un pas per tenir una posició brillant. M’agradaria de tenir diners, perquè els diners són la llibertat, sobretot en el nostre país; però no pas diners l’administració dels quals em fes perdre massa temps o em produís una forma d’angoixa trista i estèril. Prefereixo la conversa amb un comerciant, amb un industrial, amb un pagès, amb un veterinari, que amb un col·lega.

Tinc una tendència a donar raó als altres —a comprendre’ls— i a no donar-me raó a mi, encara que això em reporti perjudicis. Ja veig que, aquesta afirmació, no la creurà i la considerarà una forma vulgar de l’habitual hipocresia. Però és així! Em malfio més de mi mateix que de l’altra gent. Em produeix un horror veí de la nàusea i el fàstic ocupar-me dels possibles mòbils de les accions alienes; sobre els mòbils de les meves li diré que més de quatre vegades, mil vegades, m’han fet caure la cara de vergonya —in mente. No he tractat mai de cultivar-me la memòria per aplicar-la a la demostració de la indignitat humana. En aquest punt crec que els més desmemoriats són els que demostren saber viure. En canvi —ja que parlem de la memòria—, tinc una certa capacitat de retenció de lectures i de llibres; de les coses que llegeixo, el que m’interessà sempre més vivament foren els detalls, les coses insignificants i petites. M’apassionen tant les persones mortes com les vives. La memòria històrica és per a mi tan real com l’actualitat mateixa.

Vostè em dirà que amb aquestes idees —amb aquestes tendències— no es pot anar pel món, que el fracàs és segur, inexorable i fatídic. És molt possible. Però jo li vaig prometre una cosa: parlar-li francament. Després, un altre moment, si vol vostè, discutirem aquestes coses i mirarem de treure’n l’aigua neta.

M’interessa molt més la ciència que la metafísica i la teologia.

Sempre he donat molta importància, des del punt de vista de la salut i de la higiene, al dormir. En realitat, crec que el dormir és més important que el menjar, que la satisfacció de qualsevol altra necessitat física. Això, és clar, no es pot dir a una senyora, perquè les senyores els volen, de vegades, desperts. Però ¿què hi farem si l’ànsia del dormir ho venç tot, fins les inclinacions que semblen més fermes i tenen una aparença més granítica? En tot cas, quan dormo les hores necessàries em sento més correcte i més construït. Si dormo precàriament i en desordre, la fatiga, l’enervament, el malestar físic, l’inflament de les venes, em poden portar a cometre accions insensates, a formular un llenguatge desproveït de mesura, a establir judicis més gratuïts del que solen ésser els habituals i humans judicis.

Ja ho veu, senyora; no acabaríem mai. Fins ací li he explicat, molt per sobre, que és l’única manera que m’ha estat assequible, tal com sóc. Tot el que li he dit és veritat. Però no és pas tota la veritat. La veritat, en definitiva —i això és tràgic—, depèn dels mitjans d’expressió, i els meus mitjans d’expressió són escassíssims. Són limitadíssims. Si li digués que no es pot passar d’ací, mentiria. Però jo, en aquest moment, no puc passar d’ací, si he de mantenir-me en un terreny intel·ligible. Potser algun altre dia li podré afegir alguna cosa més —alguna cosa més que no sigui tan pueril com les que porto escrites. Ara li completaré l’autoretrat explicant-li com m’agradaria d’ésser.

Haurà observat que judico les coses per la bonhomia, per la tolerància i el gust positiu d’entendre i comprendre els altres. La mera presència d’un home determinat sobre la terra produeix ja prou gestos d’incomodidat, de protestes entre les persones del voltant, que no paga la pena d’augmentar-los amb la pròpia i voluntària deliberació. Val més mirar de passar desapercebut —o, si vol, senyora, de passar per malla. Això és especialment necessari en països com el nostre, que conté tants d’envejosos, tantes persones que no poden viure per elles mateixes, tants devoradors dels altres.

En un moment determinat, em sembla que la millor manera de passar desapercebut seria estar gras, perquè estar gras imprimeix caràcter i dóna un tarannà determinat. Els homes flacs solen ésser precisos, infatigables i incòmodes; els homes grassos, per contra, vagarosos, incerts i divertits. Els primers solen actuar furiosament amb el compàs i el regle; els segons operen a ull, amb una gesticulació graciosa i imprecisa. Si estigués gras, em dedicaria, probablement, als petits, insignificants plaers del menjar i beure i aniria cada vespre al cafè a dormir una estona, i entre clucull i clucull parlaria, si s’escaigués, amb els meus amics. Diria coses delicades i incertes, coses mig embastades, a penes suggerides; tindria un tracte lleuger i imperceptible; faria, com solen fer els grassos, una intranscendent brometa del mort i de qui el vetlla, per tal que el mort pogués arribar a l’altre món alliberat de l’enravenament de les esqueles i els vius tinguessin la sensació i poguessin veure amb els seus propis ulls el meu gran fons de bondat i de feblesa. Si algú formulés contra mi alguna impertinència, no m’alçaria ni de la cadira, perquè no hi ha res més incòmode, per a un gras, que alçar-se de la cadira o cadires que ocupa sobre la terra. Sí senyora, sí. La quantitat imprimeix caràcter, la quantitat no pot judicar-se amb les normes habituals del sentit del ridícul.

És dir: un home gras consisteix en un ésser que arrossega, ell personalment, una gran quantitat de sentit del ridícul ineluctable, inescamotejable, definitiu, que comporta i arrossega la vida. En aquest sentit, un home gras està en condicions excepcionals per ésser bona persona, per tenir la vanitat mínima, per veure el món com un espectacle fatalment injust, estrany a tota idea d’exactitud i de perfectibilitat impossible.

Aquesta és la situació que m’agradaria d’arribar a tenir en aquest món. És trist haver de dir que la moral pràctica està basada en un cert limfatisme, en una desgana vital, en una depressió dels sentits. Quan la sang canta a les venes, ja li podeu fer un nus a la cua… Les altres formes de la moral són discussions de llibres i papers que es venen a les llibreries. Deia que aquella seria la situació que m’agradaria de tenir; dubto, però, que mai pugui arribar-hi d’una manera cabal.

Examinant la meva genealogia, els futurs historiadors diran, potser, que he tingut poca sort amb els meus avantpassats. Els homes judiquen les coses per la brillantor, i, encara que aquesta tendència vagi una mica de baixa, no es pot negar que som animals enlluernables. L’obscuritat dels meus avantpassats és segura, però és un fet que he heretat d’ells una tradició d’hospitalitat i de sociabilitat. El meu fanatisme és molt diluït, i no crec que hagi arribat mai a les qüestions personals. El meu avi Josep portà aquestes qualitats fins a les darreres conseqüències. En temps de la segona guerra civil carlista estatjà, en el seu casalot, oficials reialistes i carlins declarats. No tancà mai les portes a ningú i a tots féu servir idèntica vedella amb pèsols i el mateix estofat. Si aquells pobres estrabul·lats haguessin gosat, s’haurien assegut a la mateixa taula —que el bon sentit del meu avi hauria presidit amb la seva habitual hospitalitat. Però el paper que, segons deien, representaven mai no els ho permeté, i així les minyones de la casa tingueren sovint un escreix de feina servint de vegades quatre sopars successius i en diferents indrets a l’hàbitat, a conseqüència de les discòrdies cíviques. Si un home de la fantasiosa capacitat del comte de Gobineau s’hagués dignat a estudiar el cas, n’hauria potser deduït que porto en la sang massa pocs gèrmens de violència i de dogmatisme per poder ésser considerat un estaquirot superior i transcendental. En definitiva, sóc un home d’aquest país, del matís marítim d’aquest rodall europeu, amic de la mitja tinta, de la pluja i de la grisalla, més irònic que dialèctic, més contemplatiu que enderiat. Crec, en tot cas, que hi ha dèries més importants.

Fent el que feia amb aquells homes, el meu avi demostrà, potser, que era un home humil però il·luminat, interessat a viure en pau amb ell mateix i amb el món del seu voltant. A mi em sembla que el seu gest, més que amb un sistema de debilitat i de cinisme, està lligat amb la raó i la realitat. En aquests aspectes, em sembla que jo no li he pas seguit les petjades. La meva característica profunda és la feblesa —i la feblesa és perillosa, perquè pot contenir tants de gèrmens d’injustícia. Em sento una larva que no s’acaba de construir. Estic sempre dominat per una cosa o l’altra que no m’és plausible ni grata, i no me’n puc passar. Conec les causes dels meus mals negocis i dels meus passos en fals i no arribo a esmenar-me. M’enamoro de les dones el dia abans d’enganyar-me. Ofenc, sense voler, persones que estimo i tinc una secreta debilitat pels meus enemics declarats. Ah, senyora, quants disbarats!

Escric des de molt jove, però l’escriure és en mi una activitat artificiosa i sobreposada. No tinc pas una idea clara —i això sembla que passa a molta gent— del que hauria de fer en la vida, i sobretot del que hauria pogut fer. Això no obstant, aquesta afició m’ha deformat, ha creat, dins del meu jo íntim i espontani, una persona estranya, que moltes vegades ni jo mateix no comprenc el que té a veure amb mi, tantes diferències hi constato. En virtut d’aquest desdoblament, resulta que si jo, per naturalitat, sóc un ésser feble i míser, quan tinc una ploma a la mà esdevinc dionisíac i ofensiu, entro en un estat d’exaltació silenciosa i sóc capaç de mantenir una posició fins a les darreres conseqüències.

¿Com s’ha d’entendre tot això? ¿Què vol dir? Potser vol dir que la mitja cultura de què estem tots més o menys rebossats m’ha fet un mal irreparable. Si l’home més civilitzat serà sempre el més dolç, comprensiu i tolerant, jo encara faig gestos violents i desorbitats. Potser, doncs, per comptes del rebossat cultural, m’hauria probablement convingut més posar els quilos de la gràcia quantitativa.

Tot això, en definitiva, no seria res si, una vegada produïda la deformació, pogués exercir-la d’una manera normal. El món ha d’ésser complet i hi ha d’haver de tot. Però el cert és que això és molt difícil. Cerco, assajo, provo per tots cantons, i no trobo res ni ningú enlloc. Tothom va a la seva i ja té prou feina amb la que habitualment fa. El camp és buit. Ningú no vol discutir res ni està per orgues. La gent passa amunt i avall.

Així, voldria estar gras i estic magre; voldria saber coses i no trobo company; voldria discutir i tot és tancat. La situació és còmica i desgraciada. D’aquesta lamentable situació en prové l’aire que tinc d’home desavagat que cerca feina i no en troba. Per això, senyora, no estic bé enlloc i vaig pel món com una ombra errant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de juny 1918

dimarts 5 juny 2018

Elimino, amb desagradables dificultats, una borratxera de Pernod. Davant de la família em faig passar per malalt. La meva mare —que ho comprèn tot— fa els ulls grossos. Passo hores i hores amb un cap de plom, la boca seca com un cuiro, amb vaporades intermitents com si em sortís fum de la pell de la cara i del cos. Em llevo a quarts de set de la tarda. Sensació d’ésser com de cartó. Ah, Déu meu! El vici és amarg. La virtut és dolça i agradable. L’alcohol em fa molt de mal… però tinc tanta set! A més, m’acosto a l’alcohol amb una mena d’il·lusió que m’abassega. Aquesta il·lusió va lligada a un desig irrefrenable de vehemència i d’atordiment. Sentir-se ple, tibant, lúcid, com si el cos i l’esperit us haguessin crescut desmesuradament! L’esperit se’m fa còmplice de la il·lusió i em porta a creure que la vehemència és higiènica i necessària.

Per un duro (vint miserables rals) es poden tenir quatre Pernods autèntics (Pernod Fils) gelats, deliciosos, exquisits, i estar dominat per un remolí dionisíac set o vuit hores. En la conversa, aquest estat us dóna una facilitat de rèplica i d’observació aguda i brillant. L’alcohol excita els reflexos mentals del cinisme. Noteu que la gent us escolta, que de vegades riu, que us segueix amb els ulls. Per a la vanitat humana, per a la pròpia vanitat, no hi ha res tan estupefaent ni tan satisfactori com sentir-se escoltat, com tenir un públic aparentment o realment atent. A mesura que la vanitat es va saturant sentiu que la set augmenta. Entreu en l’horrible engranatge de la fatxenderia i de la set… Aquesta alternació de desigs dura el que dura. Però a la fi es produeix el trencament, el crac, és dir, l’asfíxia produïda per una enorme fatiga física. Després de la irisada eufòria de les venes inflades i del cor galopant sentiu en les vísceres una gran buidor interna, amb un trencament d’ossos, una desfibració del cos i la immersió en una tristesa inexplicable, immensa, horrible.

He conegut molts embriacs empordanesos: gairebé tots ells estan desproveïts de resistència davant del remolí oratori de la pròpia vanitat. No en conec cap que tendeixi al mutisme i a la gravetat. Són xerraires recalcitrants: beuen per xerrar i xerren per beure.

A Palafrugell, l’alcohol em fa canviar de vida. A Barcelona, em llevo de matí, per anar a la universitat i seguir el curs acadèmic. Arribar ací i llevar-me a les dotze en punt és indefectible. La taquicàrdia alcohòlica, l’excitació del cor, em produeix insomni. En la impossibilitat de dormir a la nit, haig de dormir al matí: no hi ha altra sortida. En aquests últims mesos això ha sovintejat tant que ha produït com una incisió profunda en la meva vida. De vegades sento… no sé com dir-ho…

De vegades sento que no seré mai home de matí. Cada dia és menor la meva curiositat per aquestes hores del dia. Quan m’hi llevo i surto de casa tinc la impressió de trencar les oracions de la gent, de molestar-la —per dir-ho ràpid. Al matí la gent té feina, va aqueferada, fa el seu comerç i les seves diligències i no vol ésser destorbada. Al matí, personalment, no tinc res a fer —res a fer en les coses que la gent sol fer al matí. La meva presència matinal entre els altres és una interferència empipadora, desagradable i sobrera. Per això aquestes hores em semblen els moments del dia més inútils, més desproveïts de sentit i de finalitat, més negligibles. És molt possible que em llevi tard tota la vida per delicadesa, per no posar bastons a les rodes, per no trencar les oracions de l’altra gent.

(En rellegir aquest darrer paràgraf veig que és un producte més de l’astúcia dialèctica que de l’objectivitat i de la raó. El que hi ha escrit és contrari a la realitat objectiva. Ah, la intel·ligència humana! La nostra intel·ligència, ben mirat, conspira sempre a favor del que ens agrada i ens domina. És una maquineta més o menys complicada que forneix arguments, tota mena d’arguments, a favor de les nostres més insignificants ximpleries. Jo voldria saber si aquesta forma de l’enteniment serveix per a alguna cosa més.)

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 d’abril 1918

dijous 12 abril 2018

El meu pare, que em veu donar voltes a l’entorn dels llibres de text, m’invita a pujar a les golfes de la casa.

—Hi estaràs bé —em  diu—. Si vols treballar una estona, ningú no t’amoïnarà…

I així, a la tarda, després de ronsejar una mica per tota la casa, he pujat a dalt de tot. Mentre, amb els llibres sota el braç, vaig enfilant els graons, em sorprèn la llum dolça, blana, suau, que baixa de l’ull del teulat. Una delícia.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena de trastos perfectament ordenats i ben posats. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s’obren davant d’un terrat acarat a migdia. Des d’aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.

Com moltes persones de família catòlica i de casa més o menys bona del meu temps, he jugat, de petit, a dir missa i a fer el capellà. Aquests jocs es produïen en aquestes golfes mateixes, els dies de pluja, concretament. Recordo que un petit company que venia a jugar amb nosaltres tenia una certa traça tallant casulles amb les amples planes de Las Noticias. Cerco, entre els trastos tan ben estibats sota teulada, si hi ha algun rastre dels jocs antics, i no trobo res. ¿Què es deu haver fet d’un altaret de fusta, daurat, amb uns filets blancs, que un any ens portaren els Reis? Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per demà. Deixar una cosa per demà és deixar-la per sempre més.

Les golfes boniques —penso— són aquelles que tenen un aspecte de cafarnaüm caòtic i desordenat, plenes de trastos malmenats, d’una esbravada melancolia. Aquestes golfes de casa són massa fredes.

No recordo pas si aquells vells jocs clericals ens agradaven o no ens agradaven. Feien, en tot cas, un cert efecte a esperits, i un dia vaig sentir una criada de casa dir a una seva amiga:

—A aquests nens, els donen tots els gustos: volen un tabal, tenen un tabal; volen una trompeta, tenen una trompeta; volen dir missa, diuen missa…

He passat la tarda pensant en aquestes coses. Una altra tarda perduda irremeiablement.

 

Llegint Víctor Català m’he preguntat moltes vegades si a pagès hi ha la profusió de drames que l’escriptora hi suposa i hi veu. Hi ha un drama enorme en aquest món —els diners—, però em sembla que no és pas exclusiu de la ruralia. És molt general. A muntanya, no sé pas si hi ha tants de drames. Al pla, segurament no tants. No conec pas la muntanya. Víctor Català la coneix més, és clar. Coneix moltes muntanyes i el Montgrí —un Montgrí potser massa escenogràfic, efectista i maeterlinckià.

La gran impressió que fa aquesta escriptora prové potser del fet que, llegint-la, hom sent que, si es despullés la seva obra d’escenografia, costumisme, naturalisme i sociologia artístico-recreativa, resultaria una creadora de novel·les policíaques considerable.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada