Arxiu de la categoria ‘jo, Josep Pla’

10 d’octubre 1919

dijous 10 octubre 2019

Divendres. — He tingut la bona sort, fins ara, de tenir salut. Crec molt en l’herència. Es pot deixar de creure-hi? Si hagués de tornar a triar els pares, triaria els mateixos. Fins als moments presents, l’herència funciona d’una manera positiva. El dolor físic que fins a la data he patit ha estat, sincerament parlant, poc perillós. De vegades el mal de queixal m’ha fet veure les estrelles. La boca m’ha fet patir. Els queixals han estat, fins ara, la meva misèria… És clar que les preocupacions, els maldecaps, els neguits, les inevitables ferides d’amor propi, els desenganys, els fracassos, les il·lusions fallides, han tingut i tenen el seu pes, però no sóc pas capaç de plànyer-me’n massa, perquè em sabria greu ésser tingut per un pur frívol i un inconscient. Així he anat passant sense cap irreparable esdeveniment. Des de l’edat de deu anys que visc pràcticament fora de casa —ara en tinc vint-i-un—, els llits en què he dormit i els aliments que he mastegat i absorbit (sovint d’escassa amenitat) han estat molt diversos, però no he hagut (per ara) de fer cap esforç extraordinari per resistir-ho. He tingut la fortuna, que haig d’agrair a l’educació familiar una mica freda (vull dir desproveïda de frases convencionals i de la literatura que sol flotar sota la campana del menjador), he tingut la fortuna davant de la vida (llevat dels moments de frenesí eròtic o de tenir molta set) d’haver-me mantingut en una cautela natural i permanent. Diuen que la gent del sud —es pot llegir cada dia— són apassionats fins a l’encegament. En principi no ho crec pas. En tot cas hi hauria molt a dir. En general som massa pobres per sostreure’ns d’una situació de limitacions permanents. Hauríem d’examinar cada cas… Deu ser la nostra ancianitat històrica (el país fa la impressió de ser molt vell i d’haver estat transitat per tota classe de gent) que ens ha deixat una tendència irresistible a malfiar-nos sistemàticament. Dins del sistema evidentment imprecís de la gent del sud, els empordanesos som considerats uns tabalots i uns esventats. D’aquesta classe de persones n’hi ha a tot arreu. Potser l’Empordà és, per altra part, dintre del que la «Protectora» i Estelrich, que en forma part, en diuen l’àrea lingüística, el rodal menys convencional i més individualista, i potser el que té una gent més deseixida. En tot cas no crec que les característiques que esmentàvem fa un moment siguin generals en el meu indret. A l’Empordà el que domina és la gent discreta, candorosa, fàcilment malfiada i prudent. No crec pas que pugui ser diferent. Tenim una història de gent de frontera, frontera que històricament ha estat molt agitada, i, per tant, som una gent habituada a mantenir-se a la defensiva. Així tenim més adaptabilitat que dogmatisme. El que escriví l’historiador Pella i Forgas sobre el nostre caràcter com a creació de la història, es pot defensar perfectament. Al mas Pla, a la façana nova de la casa, encara hi ha garites de defensa. He dit moltes vegades al meu pare que les hauríem de treure, perquè són un testimoni d’una època passada i que no convindria pas que tornés. Però potser aquest desig és una simple il·lusió de l’esperit. Sí, és clar: les haurem de treure… Mentrestant aquests afegits als angles de la façana amb les escletxes per defensar-se amb l’escopeta demostren la inseguretat en què visqueren els meus avantpassats i indiquen una de les maneres que hagueren d’utilitzar per anar trampejant el que els anà oferint aquesta geografia. Les torres de defensa de les muralles de Palafrugell es mantingueren en peu fins fa quatre dies. Jo recordo haver vist l’última… Foren els fabricants de taps de primers de segle els que les derrocaren en nom del progrés. L’esperit era bo, però potser no ho havien d’haver fet. La població hauria tingut una estampa que ha perdut definitivament. Per altra part, els del poble menut ens hem hagut de defensar contra el feudalisme invadent, arreladíssim i d’extinció difícil, de nobles i prelats. Aquesta situació ha durat segles i ha donat origen a la manera de ser de la gent. Ha sortit un personal molt estrany, no pas gaire senzill, molt individualista, irònic, taujà, prudent. El fet és visible en tots els estaments, però és especialment notori en les persones que tenen una llarga i continuada ascendència pagesa. (Aquest és el meu cas, concretament.) No vull pas negar que aparegui de vegades un pagès escadusser dominat per un rem de bogeria —un pagès o qui sigui. També estic disposat a acceptar —com escriví el Pantarca a l’Almanac dels Noucentistes— que en el fons del fons tots som boigs. De tota manera, en aquest punt, n’hi ha de més i de menys. Així, els boigs indígenes són com els altres, intercanviables, corrents. I, com que les persones que ens trobem en aquesta situació som en definitiva els més nombrosos, resulta que els boigs excepcionals ens prenen per savis, considerats i vius. Aquesta és la situació d’aquest rodal explicada amb l’experiència que en pot tenir un nadiu, certament de pocs anys però encuriosit. És en definitiva una situació molt semblant a la de tot arreu.

Després d’aquesta divagació —que no sé encara d’on ha pogut sortir— em sembla molt notori que la gent diríem normal del país tinguem una certa prevenció davant de l’empordanès oficial, l’empordanès de vitrina, al qual els diaris i papers apliquen sempre els mateixos adjectius, tant si parlen dels seus orígens grecs com si afirmen que va amb el cor a la mà, com si el presenten tramuntanejat, com si l’auguren poc administrador i molt progressiu. Totes aquestes elucubracions no tenen cap fonament i constitueixen un dels tòpics més desmonetitzats que hom utilitza en proses fàcils i líriques ineptes desproveïdes de coneixements de realitat.

Així, he tingut una quantitat potser excessiva de mal de queixal. A la meva mare li ha passat igual. A poc més de quaranta anys tendeix a presentar una boca bastant despoblada. En el poc que es pot veure dels seus retrats de joventut, tenia molt bon dentat i l’ha anat perdent de mica en mica i d’una manera irreparable. És d’una època en què es considerava que el dolor físic era absolutament inseparable de la marxa normal de la naturalesa humana. Els dentistes eren, de tots els facultatius, els que semblaven més proposats a actuar sense que el dolor que produïen les seves activitats tingués la menor importància. La gent deia: els dentistes fan mal. Es considerava que era natural que fessin mal. No crec pas que poguessin fer altra cosa. ¿Què haurien pogut fer per suavitzar el seu ofici, llevat de la utilització de la fraseologia catequística i l’habilitat de les seves mans? Hi havia dentistes, però —jo encara n’he conegut alguns—, que negligien aquests elements de persuasió. Aspiraven a ser considerats uns Napoleons de les estenalles. La meva mare tingué una prevenció estranya davant de les oficines dels dentistes —tot i que el més conegut vingués cada setmana de Sant Feliu amb la tartana. Llavors, tot el que venia de Sant Feliu era considerat, a Palafrugell, molt important. No hi volgué anar mai. Deixà que el dolor se li produís a través del seu procés normal i utilitzà només els remeis familiars. Quan es posà en venda l’aspirina, fou una de les primeres persones del poble que la compraren. L’aspirina l’ajudà a resistir. D’això es tractava. A mi m’ha passat igual. Quan vaig marxar al col·legi, ho vaig fer proveït del dentífric corresponent i del raspallet de les dents. No era pas, llavors, gaire habitual. Era un negoci que tot just s’iniciava. El que he arribat a raspallar, Déu meu! Els líquids i les pastes dentífriques solien tenir bon gust i em deixaven una boca fresca i perfumada. És molt possible que em conservessin la boca, però el cas és que un dia vaig sentir que una càries em foradava un queixal i un altre dia que se’m feia un tumoret a les genives —a la part baixa d’una peça o altra dental. Se’m produïa la inflamació, sentia, hores i hores, les batzegades de la sang en el lloc inflamat, i el dolor que patia era horrorós —una cosa barrejada de pus i de febre amb els calfreds habituals. No vaig pas anar gaire als dentistes. Sempre que hi he anat ha estat per fer-me arrencar un queixal. Les extraccions es produïren sota la impressió, divulgadíssima, que produïen el seient de les oficines —el seient que tenia al costat el bacinet per escopir, de color blanc— i la bata blanca del facultatiu de les estenalles; més que un gran dolor físic, aquestes extraccions —que duraven un moment— produïen una obsessió insuportable. Quan es produïren les primeres injeccions per adormir el dolor —aquest era el judici que s’utilitzava—, les coses milloraren. Aquestes injeccions, amb les aspirines anteriors i posteriors, foren les primeres coses positives utilitzades en aquestes situacions deplorables. Jo vaig continuar raspallant cada matí i cada vespre, i vaig anar a cal dentista tan poc com vaig poder —i sempre per fer-me arrencar un queixal. Inseparable de les convencions d’una època, no me’n vaig poder separar. El meu error ha estat total. En el curs dels pocs anys que he fet de vida, ja em falten, de la boca, unes quantes peces. No sé pas si tindré la força de reaccionar i de canviar de criteri. Ho dubto. Inventaré tota classe d’arguments puerils per anar tirant com ara. Em passaré la vida veient intermitentment les estrelles i quedaré amb la boca buidada. Per ara, vaig mastegant brillantment. Aquest potser és el mal.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

5 de setembre 1919

dijous 5 setembre 2019

 

La política d’aquest país no va pas gaire bé. L’agitació social és enorme tant externament (atemptats) com de la part de dins. La confusió és molt obscura; la verbositat, inextricable; els punts de vista, d’una irrisorietat minúscula. Fa l’efecte que no hi ha ningú que tingui el país al cap. Després de la mort del senyor Prat (1917) s’ha fet ben poca cosa de positiu. El senyor Cambó, que ha tingut en el curs de la seva vida tantes iniciatives, es troba —segons els redactors polítics— dubitatiu i preocupat. No n’hi ha pas per menys. De vegades sembla que el país ha perdut la fe i aquella mica de temperatura que portà a fer tantes coses anys enrere. S’estan creant les condicions d’una dictadura. De l’Estat, no cal ni parlar-ne: només funciona quan no hi ha cap problema.

.

Plou. Quan plou en la declinació inicial de la tarda, apareix en el país l’olor nacional en aquest temps, que és l’olor dels bolets. A Barcelona també se sent, però no tant, amb menys obsessiva precisió, amb menys força —però se sent. Els literats de vegades escriuen que la terra fa olor: és l’olor dels bolets.

.

Jo ja no hauré portat mai bigoti, ni sabates amb botons, ni calçotets llargs, ni mangala, ni coll d’aletes, ni anells, ni agulles de corbata, ni cadenes de rellotge, ni perfums, ni xalina, ni cabells llargs… ni tantes i tantes coses típiques de la generació anterior. No he utilitzat tampoc mai, per ara, les escopidores, que eren abundantíssimes. El fet d’haver eliminat tot aquest gavadal de coses no sé pas si és un bé o és un mal. Potser és un bé. En tot cas, que quedi ben entès!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 d’agost 1919

dissabte 24 agost 2019

Barcelona.

Arribem a l’estació de Barcelona a quarts de nou del matí. Un taxi em porta, per la Rambla, a la pensió. Abans de pujar-hi, prenc un cafè amb llet al cafè immediat. Al llit de seguida. Em costa una mica de dormir, però una vegada entrat en aquesta situació dormo no sé quantes hores seguides.

A l’estiu, a Barcelona, l’hora millor és abans que el sol envaeixi la ciutat —al matí. La ciutat té gràcia, els arbres són bonics, l’aire és agradable, tot és fresc. Després, quan el sol comença de picar, es produeix una espècie d’aclaparament de xafogor humida.

Em desperto a quarts de vuit del vespre. A la pensió —gairebé buida— menjo un lluç fregit i un bistec amb patates. Sembla que era ahir. Després me’n torno al llit. Començo a escriure els records de l’estada a Girona. Hauria de ser un escrit sense petulància, completament desproveït d’heroisme. El buf és petit. De seguida l’acabo. Torno a endormiscar-me. Estic cansadíssim.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 d’agost 1919

dijous 22 agost 2019

Canadell.

Tot i que jo tinc un esperit parroquial, que els adjectius genèrics no em donen cap gust, que els símbols i les abstraccions m’engavanyen, que la vida de poble m’agrada, que la majoria d’amics meus d’ací tenen un gran interès i no m’han avorrit mai (no sé pas si es podria afirmar el contrari), que alguns d’ells m’han ensenyat i m’han fet veure moltes coses, que potser no trobaré enlloc més —a causa, probablement, d’alguna mateixa afinitat misteriosa i obscura produïda per l’arrelament en aquest tros de terra—, en el fons m’agrada d’haver emprès un camí que m’allunyarà de Palafrugell i d’aquest rodal. No és pas que jo cregui que la vida de poble ofega i destrueix fatalment la mica de personalitat, petita o grossa, que hom té o podria tenir. En els pobles és possible de formar-se i de donar un cert rendiment (de vegades molt rendiment) malgrat el que puguin dir els escoliastes de les societats centralitzades. Ja comprenc que és difícil, perquè l’ambient és massa reduït, conegut i precari —cosa que demana un escreix de personalitat. L’escreix de proximitat segrega, per altra part, molt de tedi, i el tedi acaba per esmicolar la voluntat. Això no vol pas dir, però, que no se’n pugui tenir. I bé: tot i que viure en un poble és difícil, encara hi ha, per mi, una cosa més difícil, que és marxar-ne. I és precisament per aquesta raó que he emprès aquest camí. He emprès aquest camí, no pas pensant en els resultats que en podré obtenir, que seran, gairebé segur, mediocríssims, potser nuls, potser negatius —llevat de produir-se alguna cosa impensada. He emprès aquest camí per vèncer la dificultat d’emprendre’l —exactament parlant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’agost 1919

dissabte 10 agost 2019

Barcelona.

Arribo a Barcelona (de Girona) després d’haver fet el servei militar. Ha fet un dia xafogós. En el tren, tothom anava en cos de camisa. Si en el vagó de tercera no hagués estat possible d’obrir les finestretes —cosa que en el meu compartiment s’ha pogut fer relativament i apaivagant les protestes— s’hauria produït una certa i humana mala olor.

Un dia, mentre feia el servei militar, aparegué a Girona el meu amic Alexandre Plana. Em vingué a veure. Li vaig quedar molt agraït. Divagàrem unes hores pel centre —de cafè en cafè. Plana no és pas un home de cafè. S’hi trobava desplaçat i incòmode. No crec que haguéssim pogut anar en cap altre lloc. Feia molta calor i de vegades se sentia el tuf (en certs carrers) de les clavegueres seques. En un cafè ombrejat, pansit i macilent de sota les voltes em digué que faria publicar al Diari de Girona un petit escrit que li havia enviat sobre la vall de Sant Daniel. En la mitja llum del cafè hi flotava la bonior de les mosques de l’establiment, que volaven com si s’haguessin adormit. Plana, sempre tan generós, em diu:

—Aquest escrit sobre la vall de Sant Daniel està bé…

—¿Vols dir que està bé? —que jo li dic.

—Té un defecte, és clar: és una mica massa carregat de literatura. Els adjectius són rebuscats, la frase és poc natural, la preocupació de l’originalitat és massa visible. Però ¿què hi vols fer? És el defecte de l’edat. El millor estil és el de les cartes a la família, però sense l’excés d’abandó que solen tenir aquestes cartes.

—¿Què s’ha de fer per escriure així?

—Desprendre’s de moltes petites obsessions literàries, totalment ximples. A tu t’agrada Girona. Com a tema literari és fabulós, prodigiós. Escriu sobre Girona, però sense retòrica, d’una manera directa. La qüestió és mirar les coses, mirar-les bé, observar-les i després escriure-les.

—Aquests dies que he passat a Girona, les coses no m’han pas semblat tan fàcils i senzilles com quan estudiava al col·legi…

—Cada dia t’ho semblaran més. Escriure és difícil. Si no estàs disposat a fer un esforç, val més que ho deixis córrer. Dedica’t a un altre ofici.

Tornant de l’estació, on vaig acompanyar Plana, vaig prendre l’acord de donar per totalment inexistent l’escrit sobre la vall de Sant Daniel i no fer el menor esforç per tornar-lo a llegir.

Durant els vint dies que durà el servei militar vaig viure en una casa de dispeses de la Cort Reial, tocant a la plaça de l’Oli. Hi havia diversos altres soldats de Palafrugell: Narcís Bisbe, el condeixeble Sarà, fill d’un home corpulent i rogallós que cantava de baix a l’orfeó La Taponera i era afeccionat a beure vermut, etc. A les cases, les senyoretes eren molt cares: valien tres pessetes. El diner curtejava ostensiblement. A la casa de dispeses, menjàvem una fabulosa quantitat de mongeta tendra —amb fils irrompibles. En els exercicis de tir que férem a Montjuïc, no vaig encertar cap diana —ni una per medecina. Com a tirador vaig fer un impressionant paper ridícul. És molt possible que aquesta inanitat fos la conseqüència de la preocupació que em feia el contracop de la culata del fusell, engegat el tret, sobre l’articulació del braç. En canvi, sembla que vaig demostrar una certa capacitat de saber-me resguardar darrere les mates dels barrancs de les Pedreres, quan el batalló feia exercicis de guerrilla. Aquests exercicis ens obrien una gana molt viva, però, quan pensàvem en l’avenir de mongeta tendra que ens esperava a l’hora de sopar quedàvem molt deprimits.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada