Arxiu de la categoria ‘jo, Josep Pla’

12 d’abril 1918

dijous 12 abril 2018

El meu pare, que em veu donar voltes a l’entorn dels llibres de text, m’invita a pujar a les golfes de la casa.

—Hi estaràs bé —em  diu—. Si vols treballar una estona, ningú no t’amoïnarà…

I així, a la tarda, després de ronsejar una mica per tota la casa, he pujat a dalt de tot. Mentre, amb els llibres sota el braç, vaig enfilant els graons, em sorprèn la llum dolça, blana, suau, que baixa de l’ull del teulat. Una delícia.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena de trastos perfectament ordenats i ben posats. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s’obren davant d’un terrat acarat a migdia. Des d’aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.

Com moltes persones de família catòlica i de casa més o menys bona del meu temps, he jugat, de petit, a dir missa i a fer el capellà. Aquests jocs es produïen en aquestes golfes mateixes, els dies de pluja, concretament. Recordo que un petit company que venia a jugar amb nosaltres tenia una certa traça tallant casulles amb les amples planes de Las Noticias. Cerco, entre els trastos tan ben estibats sota teulada, si hi ha algun rastre dels jocs antics, i no trobo res. ¿Què es deu haver fet d’un altaret de fusta, daurat, amb uns filets blancs, que un any ens portaren els Reis? Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per demà. Deixar una cosa per demà és deixar-la per sempre més.

Les golfes boniques —penso— són aquelles que tenen un aspecte de cafarnaüm caòtic i desordenat, plenes de trastos malmenats, d’una esbravada melancolia. Aquestes golfes de casa són massa fredes.

No recordo pas si aquells vells jocs clericals ens agradaven o no ens agradaven. Feien, en tot cas, un cert efecte a esperits, i un dia vaig sentir una criada de casa dir a una seva amiga:

—A aquests nens, els donen tots els gustos: volen un tabal, tenen un tabal; volen una trompeta, tenen una trompeta; volen dir missa, diuen missa…

He passat la tarda pensant en aquestes coses. Una altra tarda perduda irremeiablement.

 

Llegint Víctor Català m’he preguntat moltes vegades si a pagès hi ha la profusió de drames que l’escriptora hi suposa i hi veu. Hi ha un drama enorme en aquest món —els diners—, però em sembla que no és pas exclusiu de la ruralia. És molt general. A muntanya, no sé pas si hi ha tants de drames. Al pla, segurament no tants. No conec pas la muntanya. Víctor Català la coneix més, és clar. Coneix moltes muntanyes i el Montgrí —un Montgrí potser massa escenogràfic, efectista i maeterlinckià.

La gran impressió que fa aquesta escriptora prové potser del fet que, llegint-la, hom sent que, si es despullés la seva obra d’escenografia, costumisme, naturalisme i sociologia artístico-recreativa, resultaria una creadora de novel·les policíaques considerable.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 d’abril 1918

divendres 6 abril 2018

Si algun dia decideixo escriure uns retrats familiars, potser es podran aprofitar els detalls següents.

En virtut del curiós principi, tan corrent en el país, que ens porta a creure’ns diferents del que som en realitat, el meu pare es tingué sempre per un home pràctic, per un home d’acció. Això el portà a una sèrie d’aventures de les quals sortí, generalment, bastonejat i al capdavall arruïnat. Hauria pogut fer admirablement qualsevol cosa que li haguessin manat perquè és un home conscienciós i delicat. Temperament entusiasta, convençut que en el país tot està per fer perquè viu en un estat d’endarreriment general, hauria estat un home d’equip —com sol dir-se ara— de bona qualitat. Totes aquestes qualitats s’han vist, però, destruïdes pel rerefons econòmic de les coses, que mai no sabé valorar. Per això molts dels seus amics diuen que, si s’hagués limitat a anar al cafè i llegir el diari, hauria doblat la fortuna i fet una vida regalada.

Les crítiques que se li han fet sobre la seva manca de sentit pràctic l’enerven. Se’n defensa recordant la poca consciència que hi ha en el món —en aquest món incompatible amb les persones honrades. I això és cert: hi ha ben poca moralitat en aquest món. Però potser si es té un sentit moral tan primmirat val més entrar en un convent o quedar-se a casa. Hom pot divagar sobre els orígens de la moral de fora dels afers estant. Fer-ho des de dins és perillós i arriscat. És evidentment desagradable, però quan s’és al ball s’ha de ballar.

De vegades he tractat de saber en què consistí a casa l’educació familiar —de la qual cosa ara es parla tant. No n’he arribat a treure mai l’aigua clara. ¿En què pogué consistir? De vegades he arribat a la conclusió que l’educació familiar consistí en el manteniment del respecte —s’entén, del respecte autoritari, no voluntari, sinó imposat a cegues. Els pares es convertien en uns estaquirots i els fills havien d’obeir. Aquesta obediència era aconseguida, en el cas de la meva família, no pas utilitzant una forma o altra de mètode contundent, sinó creant, entre pares i fills, una sensació d’allunyament. Era el que es feia llavors en el país —no hi havia cap altre mètode en els casos de no utilitzar el bastó, s’entén. Els fills tenien una situació de desemparament, els pares eren l’aixopluc natural, i aquest fet creava el respecte. Aquesta situació durava fins avançada l’adolescència; en aquest moment començava la descristal·lització, i moltes vegades el respecte esdevenia una forma de la ironia, de l’adhesió bastant incompleta. Les criatures, de vegades, són pures soques, elements purament vegetals, i poden, altres vegades, tenir molta ironia, sovint displicent, generalment oculta. Aquest petit món és molt complex.

En realitat, l’anomenada educació familiar consistia a transportar la qüestió al col·legi. Avui em sembla que els pares no tenien cap capacitat ni cap procediment per resoldre la qüestió i que no havien tingut altre remei que passar el «paquet» al col·legi. No recordo haver tingut amb els meus pares, ni abans ni immediatament després de l’ús de la raó, alguna conversa que no fos estrictament familiar-administrativa, per dir-ho així. En els col·legis —almenys en el que vaig freqüentar— no vaig veure mai ningú que s’ocupés de l’educació familiar. Llavors, la pedagogia no comportava pas cap element de tendresa, cap activitat marginal educativa. Suposo que sempre ha estat així. La pedagogia no ha estat mai tendra —i, si ho ha estat, ha estat d’una tendresa molt amagada, poc visible. En el col·legi hom mantenia el respecte als pares, perquè aquest era un dels seus immortals principis. La qüestió dels col·legis no era pas l’educació familiar. En aquests establiments, la qüestió decisiva era la disciplina. La disciplina abans que qualsevol altra cosa. En els col·legis religiosos, aquest fet era encara subratllat per les característiques del personal, que no tenia cap cultiu sentimental i que era simplement proposat a mantenir la disciplina, la pedagogia (la gramàtica, l’aritmètica, etc.) i la religió, considerada sobretot com a pedagogia i com a disciplina.

Així, jo no sé pas en què consistí la nostra educació familiar. El respecte existí, certament. L’educació no sé pas en què pogué consistir. Per això se’m fa impossible dir de quina manera hauria estat la meva manera de ser si aquesta educació hagués funcionat. Tinc la sospita només que hauria estat molt diferent. Possiblement no hauria estat tan tímid, ni tan sarcàstic, ni tan somniador. Ha existit, en mi, una tendència al respecte —que amb el pas dels anys s’ha anat reduint. La resta ha estat molt vaga i incerta, un terreny en el qual he viscut sense gaire responsabilitat —sense saber ben bé el que feia.

 

L’àvia Marieta.

Sospito que l’àvia Marieta té conviccions sòlides i concretes. Una de les seves conviccions més arrelades i permanents és que no s’ha d’estar mai parat, que s’ha de fer una cosa o altra en tot moment. Cada tarda va al mas, a peu —sempre vestida de negre, amb el mocador al cap i el cistell. És una velleta petita, d’ulls blaus i unes galtes de color de rosa. Al mas feineja dues o tres hores sense parar, entra i surt de l’hort, puja i baixa de dalt, cus una saca, treu una herba, escombra una estona, menja una nou o una ametlla —sembla una formiga. Enraona d’una manera pausada i monòtona, amb calma, sense cridar mai, posant interès en tot el que es diu, però sense donar la impressió d’estar afectada per res. A l’hora baixa torna a la vila amb el cistell proveït: hi porta un ull de col tendra, dues patates, quatre cebes, una pastanaga, un ram de julivert…

 

La Lluïseta.

La tia Lluïsa (la Lluïseta), quan parla de religió —és el seu fort—, retreu sempre el que ella anomena les «cosetes».

—La religió té unes cosetes!… —diu amb un lluminós, minúscul enriolament.

 

El veig venir de lluny a l’hora del passeig del carrer de Cavallers, aquest empordanès. És un xicot petit, ros, nerviós, un argent viu. Fem una estona de conversa. El meu amic salta d’una cosa a l’altra com una llagosta de rostoll, amb una facilitat desconcertant, una inestroncable verborrea, una gran vehemència. Fatiga per varietat —per les mateixes raons que fatigaria un ballarí ballant espontàniament. Li passarà el que és visible en algunes persones del país: de tant enraonar l’agafarà l’afonia i quan pugui dir alguna cosa de sentit no podrà articular més que vent.

En els dos minuts i mig que ha durat la conversa, m’ha parlat de Bergson i de «La casta Susana», de l’església de Castelló d’Empúries i de la darrera sardana de Garreta. Després m’ha dit que tothom bada, que la poca solta és immensa, que no hi ha res a fer… i de sobte ha marxat cremat, corrent, a veure —segons ha dit— una senyoreta.

Desagradable —penso— aquesta manera d’ésser tan corrent en el país. Però reflexionant-hi un moment i fent un sumari examen de consciència em pregunto si hi ha alguna raó que em permeti creure que sóc en algun aspecte diferent d’aquest jove tan típic. Deixo els detalls a part. Parlo del fons mateix.

Ben garbellat, resulta que les dones, és clar, m’interessen, però no recordo haver fet mai cap esforç per tenir-ne cap, fins al punt que a hores d’ara puc dir amb el poeta:

Fiamma d’amor nel cor non m’è rimasta.

 

Voldria ésser a tot arreu i no em moc mai de casa. Ho voldria abassegar tot i en realitat tot m’és indiferent. Voldria tenir diners, i a la primera dificultat torno enrere. Voldria, voldria… ¿Voldria què?

Amb aquest temperament, ¿què podré fer en la vida?

¿Faré alguna cosa més que enraonar, passar, badar, deliberar, fugir? Em passa el mateix que a aquest llauner de Palafrugell que un dia em deia:

—¿Sap el que faig quan no em puc girar de feina, quan m’estiren per tots cantons? Doncs ara l’hi diré: me’n vaig a dormir…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de març 1918

diumenge 11 març 2018

Avui he passat per davant de la casa del carrer Nou —o del Progrés— on vaig néixer. La seva façana alta i freda, sinistra, bruta de les escorrialles de pluja, no m’ha suggerit res, el poder d’evocació de les seves parets m’ha fet un efecte absolutament nul. Cap record concret —si no és el de l’horta de darrere la casa. En canvi, no hi ha res en la del carrer del Sol que no avivi la memòria de la meva infància, de l’adolescència, d’un munt de coses que el pas del temps ha gairebé esborrat.

De petit vaig ésser molt tímid. Encara ho sóc i els innombrables mancaments que he comès en societat obeeixen a la meva manera d’ésser, passablement complicada però molt incompleta. Tinc la impressió que el meu germà Pere, en aquella època, era tan tímid com jo, almenys. Una de les visites de casa era el senyor rector de la vila, mossèn Soler de Morell. Era una amistat antiga, que provenia de la testamentaria del senyor Esteve Casadevall. El senyor rector fou qui portà, dins d’una maleta enfundada en un drap gris-fosc, una còpia del testament del meu oncle a la Cúria de Girona. Fou rebut, és clar, triomfalment, amb un lèxic ditiràmbic.

Mossèn Soler era un vellet blanc-rosat, de cabell fi de color de palla, petitet, ben conservat, polit, d’una qualitat de cel·luloide, rodonet com un conillet. Els seus ulls vius, tocats d’un to moradenc, desproveïts de força inquisitorial, admirablement lligats amb la matisació de la seva frase i de la seva adorable gesticulació, molt ponderada, el feien simpatiquíssim. Era d’un tracte dolç, ensucrat, acaronador. Era carinyós. Aquest és el fet irreparable.

Ara bé, gairebé m’avergonyeixo de dir-ho: davant del que aquesta paraula significa habitualment, he sentit sempre com una insuportable molèstia. No sé com dir-ho: és una paraula que per mi ha anat sempre lligada a una artificiositat gratuïta, a una comèdia sense suc ni bruc, d’una insinceritat monòtona, avorrida. És per dir que he estat sempre refractari a comprendre aquesta elemental voluptuositat de la vida i que he tingut un temperament brusc, esquerp, silvestre. Ara mateix, si digués que no sóc tan sensual com qualsevol home del país pot ésser-ho, faria riure. Però encara faria més riure —als meus amics, sobretot— si digués que sóc un voluptuós. No sóc ni un voluptuós dels adjectius. A l’hora de beure, no sóc pas el degustador de les quatre gotetes. M’agraden les copes fines, plenes, grans.

Quan mossèn Soler sortia a passeig pels carrers o pels afores de la vila, anava precedit del gos de la rectoria —un animal petit, gras, potacurt, de pèl blanc, amb una taca negra sobre l’ull, escuat, de respiració fatigosa i difícil. Quan, amb el meu germà, descobríem aquell gos, ens envaïa una mena d’angúnia, trencàvem la primera cantonada, ens posàvem a córrer, fugíem…

Els compliments de mossèn Soler anaven indefectiblement acompanyats de suavíssims bons consells, de l’entrega d’estampetes i de confits. Al carrer, tenia treballs per treure’s del davant les criatures, que es precipitaven a fer-li l’amistat i a besar-li la mà en tumult —cosa que feia que ells amb ells es donessin, per arribar-hi primer, uns cops de cap secs… En trobar-me davant d’ell, no sabia on mirar, ni què dir, ni què fer de les mans i dels peus… Un dia, essent jo a casa, trucaren al timbre del carrer. Vaig anar a obrir. Era mossèn Soler, somrient i endolcit amb el gos entre els peus. Em caigué el cor a terra. Vaig fer un pas enrere, vaig girar en rodó i emprenguí una correguda que s’acabà al jardí, on vaig amagar-me darrere el llenyer…

Tot això és molt estrany, injustificat, gratuït. És així. Ara bé, seria totalment absurd suposar que jo no sentia per aquell sant baró el més gran dels respectes.

Quan ens traslladàrem al carrer del Sol, a la casa nova —i aquest és un dels meus records més antics—, el meu pare rebé la visita dels seus amics. En general, l’edifici tingué èxit. El dia que vingué el doctor Pons, metge per a coses insignificants, vaig assistir al llarg examen que hom féu a tots els seus racons i raconets. A la fi, després de les congratulacions de rigor, en acomiadar-se al cancell, el doctor Pons donà amb el colze un copet al braç del meu pare i li digué amb una veu que l’enriolament enrogallà:

—La casa, Tonet, és una bona casa. Una de les millors de la vila. Et felicito. Has fet un bon casament!

Tonet és el nom que han donat sempre al meu pare els seus amics íntims. Els que hi tenen menys franquesa li diuen el senyor Tonet.

I bé: a set anys tot és un misteri. Però alguns misteris, en aquella edat, tenen el defecte de tornar-se obsessius i enganxadissos. ¿Què volia dir el doctor Pons amb la seva frase

«Has fet un bon casament, et felicito»? Durant molt de temps vaig tractar d’esbrinar-ne el sentit. La vaig entendre molt més tard i trobant-me ja enmig de les dificultats de la vida…

Recordo tantes coses d’aquella època! Els hiverns llargs i fredíssims, més freds que els d’ara, em sembla; les tramuntanades impetuoses, que de vegades duraven vuit dies, després de les quals el país quedava en un estat de fatiga i de pal·lidesa i com de convalescència; les habitacions glacials de la casa amb els mosaics nous que feien el mateix efecte que tenir els peus sobre una barra de gel; els caramells de glaç gotejant als balcons del carrer; el color rosat de la gelada sobre les capces de bròquil del jardí; el soroll que feia el vent a les xemeneies i el fum acre que treien per la boca, que ens feia tossir; els dies de pluja interminables que passàvem a les golfes jugant a dir missa o mirant caure l’aigua amb el nas xafat als vidres de la finestra i la màgica sorpresa de la neu, silenciosa i quieta…

Els diumenges al matí anàvem a l’ofici molt mudats i enravenats, i a la tarda tornàvem a l’església, per a la funció habitual. Ens hi portava la mare, i la tia Lluïsa, germana del pare, una senyora soltera, beata, filla de Maria, molt al corrent de la situació clerical local. Quan la tia ens parlava de les coses de la religió, en el pla del seu pietisme familiar, casolà, sempre deia:

—Nostre Senyor, pobret…

Es referia, és clar, a Nostre Senyor Jesucrist, perquè anomenar pobret el Pare Etern, que a l’altar major és representat a la part més alta del retaule, sota el sostre, amb una gran barba blanca, però molt ben conservat, l’ull imperatiu i un aspecte de salut de ferro, hauria estat impropi i probablement inexacte. La tia era filla de Maria, era molt entrant a la parròquia i tenia un gust exquisit per arreglar els altars amb drapets i floretes. Ens agradava molt de sentir-la. La seva pietat era tendra, d’una sacarificació remarcable.

Els diumenges corrents, a l’església, deien un rosari que, davant de la llum groga dels ciris, feia venir una son manyaga i dolça. Però, amb això, venia una gran festa, calia fer el tridu o el novenari, i llavors hi havia predicador foraster i l’altar s’il·luminava d’una manera esplèndida. El retaule xurrigueresc, arravatat i sonor, tocat per la llum de la cera i per les quatre grans aranyes que penjaven del sostre, era un prodigi. Havia estat concebut com un gran espectacle, però els dies de solemnitat era més que tot això: la llum s’enganxava a les fustes sagrades, desdibuixava formes i figures, i apareixia una immensa plata de relleno sobre la qual regalimava un suc d’or, espès i lluent, com un formigueig lumínic. Els sermons solien ésser en castellà, i com que els que els pronunciaven eren generalment predicadors del país, resultaven molt més castellans que si haguessin tingut un origen autèntic. Els predicadors eren ampul·losos, gesticulants, declamatoris. Els produïen i accionaven amb la violència de la convicció. Hi havia una tendència, tinguda per molt respectable, a dir les coses de la manera més enrevessada que podien, llarga, confusa. Parlaven certament elegant, o almenys s’ho pensaven. Quan la llum venia bé, se’ls veia amarats de suor, congestionats, frenètics. Passada la primera impressió de sorpresa, la gent els escoltava amb una benigna complaença, passablement ben asseguda, amb una beata placidesa. Després, quan el predicador baixava de la trona, la gent es mirava, consternada que el sermó hagués durat tan poc i que el predicador hagués resultat tan econòmic i eixut de paraules.

Passat Santa Margarida —que és la festa major de la vila i s’escau el dia vint de juliol— anàvem a Calella, a la platja, a passar un mes. La meva mare havia heretat la caseta que el senyor Casadevall i la seva esposa donya Beatriu s’havien construït al Canadell. Passàvem un mes deliciós —un mes que durava un instant— pescant, banyant-nos, remant i saltant pels rocs. Teníem un bot que es deia Nuestra Señora del Carmen, de la matrícula de Palamós. Ens agradava, sobretot, remar. Era un exercici que podíem fer hores i hores, sense fatigar-nos a penes. El sol primer ens pelava i ens feia canviar de pell. Després quedàvem torrats, bruns, negres, i els ulls se’ns tornaven tan petits que a penes se’ns veien.

L’endemà de Santa Rosa (30 d’agost) tornàvem a Palafrugell amb el carro que transportava els matalassos. Acostumats a l’aire lliure, a la vida folgada i sense noses, la vila ens semblava estreta; els carrers, enxubats i oprimits. Posarnos les sabates era un problema. La roba ens engavanyava. Cordar-nos el botó del coll de la camisa era difícil. Tot ens anava petit. A mitjan setembre queia el primer ruixat, i el país agafava un aire tardoral i dolcíssim. L’aire quedava net, la terra perdia aspror, els cels incandescents de l’estiu esdevenien d’un blauet tendre. El ruixat facilitava l’entrada dels botons en els traus corresponents.

Pel setembre solíem anar uns dies al mas Pla. Jaume i Francisca, els masovers, ens esperaven a l’entrada. Jaume, un vell alt i escardalenc, amb unes orelles enormes, taujà, ple de facècia, ens portava a menjar figues i raïms o a passeig, a la pineda. Sota els pins, ens solia llegir una traducció catalana de les faules d’Isop —un llibre amb gravats al boix grollerots, rústics, plens de relleu. Les històries dels animals li feien una gràcia considerable; les moralitats de les faules constituïen per a ell les regles que cal observar en la vida.

De vegades, agafava el seu bastó de ginebró i ens proposava d’anar a Mont-ras, a veure els seus amics. Aquests eren dos homes de la seva edat, Martí Macies i Joan Companys, peladors de suro de molta anomenada, aficionats al vi bo i a la carteta. Macies era un vell petit i escanyolit, de galta xuclada, molt devastat de dentadura, que fumava la pipa amb un broquet de canya. Fi com una mostela, la veueta molt prima, era molt irònic i explicava històries enrevessades i generalment equívoques. Joan Companys era un home apersonat i bonyegut, picat de la verola, barbamec, amb un crani completament pelat, d’un color rosadenc. Tenia una veu forta i greu, reia com un infant i feia —potser sense adonar-se’n— el segon en els jocs de Macies, a qui admirava enormement. En trobar-se, aquells tres homes quedaven transfigurats per la companyia que es feien. Bevien grans quantitats de vi, de resolis o d’anisat, menjaven una nou, un grapat d’avellanes, quatre ametlles amb una crosta de pa per fer de coixí als líquids. Semblaven tres homes antics.

En tornar al mas, al vespre, fèiem rodona a l’entrada, per esbossar el blat de moro. Jaume explicava les seves inacabables històries de lladres i fets ocorreguts en temps de la segona guerra carlista. Sobre la rodona cremava un llum d’oli que projectava unes ombres monstruoses sobre les parets i el sostre de volta. La llum era tan petita i dolça i tenia una manera de morir-se tan lenta i suau que, abans d’apagar-se definitivament, ja érem tots adormits.

Arribava llavors l’hora d’anar al llit, i en pujar l’escala, a la llum d’una espelma, ens agafava una por incontenible. La casa era fonda i obscura, plena d’estris estranys —els de l’agricultura— als quals no estàvem habituats. En la semiobscuritat, ens proposaven formes estranyes i paoroses. Les portes eren tancades amb un soroll de claus i de ferros. En arribar a dalt, hom registrava els racons, els guarda-robes, els armaris, els sotes dels llits. Aquests registres es produïen amb els ulls mig tancats, mirant de cantó, per dissimular la por que teníem. Era horrible. Ja ficats al llit, en l’obscuritat absoluta i claríssima que l’eliminació de l’espelma produïa, la por desapareixia i la son ens vencia.

——————————————————

 Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de març 1918

divendres 9 març 2018

Sembla que és obligat, en aquesta classe de papers, de fer-los precedir d’unes notes biogràfiques. A mi, personalment, m’entreté moltíssim llegir memòries, reminiscències, records, per més humils i vulgars que siguin. Si aquestes notes es salven de la crema, potser algun dia hi passarà la vista algun meu parent llunyà o alguna persona curiosa i desenfeinada.

He nascut a Palafrugell (Empordà Petit) el 8 de març de 1897. La totalitat de la meva sang és empordanesa. El meu paisatge bàsic està comprès entre Puig Son Ric, de Begur, a llevant; les muntanyes de Fitor, a ponent; les illes Formigues a migdia i el Montgrí a tramuntana. Sempre m’ha semblat que aquest país és molt vell i que per sobre hi ha passat tota classe de gent, gent errant i diversa.

El meu pare es diu Antoni Pla i Vilar. Pla és el nom del mas Pla de Llofriu, llogaret insignificant del terme de Palafrugell amb parròquia pròpia. És un poblet silenciós, de terres de secà, pobre, amb una gent conformada, tancada, de poques il·lusions. Vilar és el nom d’una família de Mont-ras, municipi situat sobre la carretera de Palafrugell a Palamós —un poblet de gent cridanera i republicana, on es produïren aferrissades lluites polítiques i personals. Pel cantó patern, tots els meus avantpassats foren pagesos. L’arxiu parroquial de Llofriu s’inicià immediatament després del Concili de Trento. Mossèn Birba, sacerdot de molta il·lustració, més aficionat a llegir papers vells que a cavar les tomaqueres, que fou rector de la parròquia, em digué una vegada que, del començament de l’arxiu, hi ha constància de la presència al mas Pla de la meva família. Els meus avantpassats foren pagesos molt pobres, que visqueren, sobretot, del cultiu de la vinya.

 

 

Entre els anys 60 i 70 del segle passat, la família Vilar, de Mont-ras, es traslladà a Barcelona. Un oncle-avi, el doctor Vilar, germà de la Marieta Vilana, la meva àvia paterna (Maria Vilar Colom), s’hi establí de metge, exactament a la Barceloneta. Políticament, el doctor Vilar fou un exaltat i professà un cientificisme de matís materialista i ateu. Reminiscència típica de l’esperit del 48, fou un home febrosenc, agitat, boníssim, amb una cabellera romàntica i el contrast d’una gran pal·lidesa de cara amb la bufada corbata de plastró, de seda negra, que portava.

Per casar-se amb el meu avi (Josep Pla Fàbregues), Marieta Vilar vingué de Barcelona, a l’època de la segona guerra carlista. Donada la inseguretat dels camins, féu el viatge per mar, desembarcà a Palamós i, amb la tartana de l’ordinari, emprengué el viatge cap a casa. Era a la tardor, sortiren cap al tard. Abans d’arribar al pont d’En Bitlla, els cavalls s’espantaren i es posaren a recular. Hi havia un home mort al mig de la carretera. En una pineda fosca que hi havia a prop del camí, es veia un foc de llenya verda que feia un fum espès i blanc. La cavalleria del general Savalls era acampada sota dels pins. La que després fou la meva àvia arribà a casa esglaiada, amb un color a la galta trencat, tremolant. Quan li hagueren afluixat una mica la cotilla, i ja estesa al sofà, la retornaren matant una gallina i a còpia de tasses de caldo. El record d’aquest esglai, l’ha conservat l’àvia Marieta tota la vida, i encara no fa gaire vaig sentir que deia a un pagès que se li queixava de la inseguretat dels temps:

—És clar! La qüestió és que governi un o l’altre i que no s’hagi de matar una gallina cada tres o quatre dies per retornar la gent que no fa cap mal…

La meva mare es diu Maria Casadevall i Llach. El seu pare (Pere Casadevall) fou ferrer i tingué fornal oberta a la vila de Palafrugell. El fill del seu primer llit, Esteve Casadevall i Pareres, emigrà a Cuba i féu una fortuna considerable (per l’època) en el tabac. Una part d’aquesta fortuna (la tercera part) fou heretada per la seva mitja germana, o sigui, per la meva mare. L’avi Pere fou, de jove, esparterista i liberal. Quan el seu fill tornà de Cuba, inicià una evolució cap a les formes més òbvies de la moderació. A mesura que s’anà pansint, es subscriví al Brusi i tingué una vellesa —ja apagada la fornal— tranquil·la i plàcida.

Els Llach vénen de la Gavarra, de les muntanyes de Fitor, i el meu besavi d’aquesta branca fou masover a la Cavorca, un mas remot i solitari, entre cel i bosc. És una família forta i la seva gent ha fet molts anys. La generació de la meva àvia es compongué de set mainades: un noi i sis noies. El noi fou desertor, passà a França (a Reims), s’hi casà, hi tingué un fill, Gastó, que es féu matar a Verdun, lluitant per França. El pare, desertor d’Espanya, i el fill, mort per França! El fet sembla un misteri, però potser no ho és tant. De les noies, dues es casaren a Sa Bardissa (o sigui, a Calonge), dues a Palamós i dues a Palafrugell. Algunes d’aquestes famílies emigraren, més tard, a França. Actualment, dos cosins germans de la meva mare són anarquistes d’acció, considerats molt perillosos per la policia… Es passen la vida entrant i sortint de la presó, saltant d’un amagatall a l’altre; tan aviat són ací com a l’altra banda de l’Albera. El fet no és pas excepcional en les famílies del país: les branques riques, o tan sols benestants, solen ésser catòliques i convencionals; les pobres, anarquistes i estripades. A més riquesa d’un cantó sol correspondre més inconformisme en l’altra branca.

Dels avis, només he conegut la Marieta. L’avi Josep Pla morí jove, tocat per un llamp mentre contemplava, des d’una finestra del mas, una tempestat. L’avi Pere Casadevall era ja mort quan jo vaig venir al món. L’àvia materna, Gràcia Llach i Serra, segons un daguerreotip que es conserva d’ella a casa, fou una persona de molta suavitat, amb una ratlla sobre el front perfecte i un punt de dolçor melancòlica sobre les faccions obertes i ben dibuixades.

Tinc la impressió que a la família hi hagué durant molts anys una viva admiració pel senyor Esteve Casadevall, per la fortuna que portà de Cuba. Una vegada tornat al país, es casà amb una senyora distingida i beata, donya Beatriu Girbal. No tingueren pas fills. Aquesta senyora Beatriu, junt amb una seva germana soltera, la senyora Carme, havien viscut de joves a Xampanya, a Épernay, on el seu pare tenia un negoci de taps de vi de Champagne. A Épernay, visqueren de molt a prop les incidències de la guerra franco-prussiana i la invasió alemanya, i un dia contemplaren com travessava el poble, muntant sobre un cavall blanc, el príncep de Bismarck.

Per influència de donya Beatriu, el senyor Casadevall s’acostà, de mica en mica, a l’església. Un any, el pare Goberna, cèlebre jesuïta de Barcelona, predicà a Palafrugell una missió molt dramàtica. Es produïren conversions contundents i espectaculars. El senyor Casadevall fou tocat per l’impacte. Esdevingué un catòlic aferrissat, actiu, acabat. La missió no era encara rematada i ja havia anat a la notaria i dictat un testament deixant vuitanta mil duros d’or (les dues terceres parts de la seva fortuna líquida) a la Cúria de Girona. Com que les maneres del convers foren típicament les del neòfit, algú insinuà que a Cuba havia estat liberal i potser francmaçó. No ho he pas pogut aclarir mai. El que és un fet és que la religió donà al senyor Casadevall un gran caràcter. Era l’època de Pius IX. Els republicans del país l’anomenaren el nunci de Sa Santedat. Esdevingué un senyor enormement seriós, amb una severitat densa i compacta i una ponderació granítica. Portava levita, barret de copa, sabates de xarol i un bastó negre, brunyit, amb un pom d’ivori com una boleta de billar. Escrivia amb una cal·ligrafia admirable. Era alt, sec, una mica corbat.

Antoni Pla i Maria Casadevall el dia del casament (FJP=Els meus pares es casaren joves, a vint anys, amb una salut perfecta. Així, vaig tenir fama, pocs moments després d’haver nascut, de criatura ben construïda. Ara, les criatures les pesen molt sovint, i a les farmàcies hi ha, de fa poc, balances amb un bressol, per pesar-les. En el meu temps, això encara no s’estilava. Si s’hagués fet, hauria resultat un pes fort de la infància. La meva mare em solia contar que quan ella o la mainadera em treien, amb el cotxet, a passejar, les parelles d’enamorats que trobaven s’embadalien davant les meves galtes. Les senyoretes em feien festes i em deien coses estranyíssimes, amb l’estranyíssim so de veu que hom utilitza per parlar amb les criatures. Després miraven el jove que tenien al costat, amb una mitja rialla, volent dir:

—A veure si serà com aquesta la que em faràs…

El jove devia abaixar la vista púdicament, amb un aire de modèstia i d’exquisida urbanitat. Potser pensava:

—Hi farem el que podrem…

Em fa gràcia de pensar que no vaig haver de fer res més que néixer i sortir a passeig pels carrers per provocar idees elevades i moviments de qualitat als habitants de la meva vila natal. De gran, no he pas arribat mai a produir uns resultats tan escaients i admirables.

 

Vaig néixer, en tot cas, al carrer  Nou —o del Progrés— que és un carrer molt trist, llarg, dret com un ciri, que va del carrer de la Caritat a la via del tren de Palamós. La casa era una baluerna bastant alta i la façana donava a tramuntana. Això feia que les habitacions obertes al carrer fossin, a l’hivern, fredíssimes, glacials. Per contra, les habitacions de migdia eren molt assolellades: donaven a un hortet resguardat. Més enllà de l’hort, des d’una paret de tanca, baixa, es veia una horta molt gran —l’horta de Joanama— admirablement conreuada. És molt possible que l’afecció que he sentit sempre per les coses ordenades i ben endreçades —tot i que personalment hagi estat un desordenat— em pervingui del goig mental que em donava, de petit, la contemplació d’aquell paisatge de feixes tan ben dibuixades, tan ben regades, tan perfectament ben girades.

De l’època de la meva infància no recordo absolutament res. He sentit dir que, fora de les habituals malalties infantils (l’escarlatina, el xarampió, etc.), no vaig estar mai malalt. Essent una criatura de bolquers, deguí viure dins d’una dolçor extasiada. La meva vida de família fou, és gairebé segur, irreprotxable. Algunes persones m’han dit que si haguessin pogut haurien escollit els seus pares. He de confessar que, d’haver pogut escollir, m’hauria dirigit a les mateixes persones que em posaren al món i em feren gran. Hom demana als pares una sèrie de coses, de virtuts, de malifetes, que generalment no poden donar: diners, posició social, astúcia, barra. L’única cosa que s’hauria de demanar als pares és força física i salut corporal. La resta està dominada per l’atzar, per imponderables.

De tota manera, sospito que l’època dels bolquers és la més feliç de l’existència terrenal. Quina temporada de meravella! Quines dormides més llargues, quins coixins més tous, quines grasses matinades i quins líquids suculents i delicats no es deuen xuclar de passada! Viure en un món en què només, essencialment, es té gana i veure que tothom s’esforça per saciar-vos-la ha d’ésser un enlluernament continuat, una fascinació beata. ¿Us ho imagineu? És tan cert el que dic, que el record inconscient de la vida en el claustre maternal i en el resguard de la infància crea, per contrast, amb els anys, la sensació d’intempèrie i d’inseguretat. La vida es converteix en una nostàlgia de la dolçor perduda, de la felicitat robada. Però, d’aquella època de plaers tranquils i de benestar vegetal, m’ha estat sempre impossible de tenir-ne una qualsevol memòria precisa i concreta… Això deu augmentar probablement l’encant de l’època de la lactància com a paradís perdut —com a paradís terrenal.

Al costat de casa, hi vivia la senyoreta Enriqueta Ramon, una solterona petita i grassoneta, encabida dins una cotilla enravenada, vermella de cara malgrat la distinció dels seus sentiments, rematada per un pentinat molt alt. L’hort de la senyora Enriqueta —que no era un hort, sinó un jardinet, car no entrava en els seus projectes fer cap concessió a l’ordinària vulgaritat— es comunicava amb el nostre pel brancal del pou, que era comú a les dues cases. La meva mare solia portar-me al pedrís del pou, i la senyoreta Enriqueta —segons m’han contat— em feia festes des de l’altra banda. Sovint, les manifestacions del seu afecte eren tan espectaculars, que la meva mare no tenia més remei que entregar-me, en forma de paquet delicat, per sobre de l’abisme del pou, en els seus braços. Les expansions sentimentals, sempre desordenades, havent-hi un pou entremig no solen pas ésser sensates. Hauríem pogut caure tots al pou: la senyoreta, la meva mare i jo mateix. En realitat jo era el que més perillava, per raons de franca obvietat. No és pas que, de tot això, en tingués consciència en el moment que passava. He arribat a suposar que aquests desplaçaments els feien per habituar-me a les emocions i als perills de la vida, que són tan considerables. Però ara, ja adult, quan penso en tot això em ve pell de gallina i em confirma en la idea de la incommensurable insensatesa humana.

No sabria pas descriure en quina forma es produí, en el meu cas concret, el desvetllament de la consciència. La foscor és completa; l’amnèsia, total. La primera reminiscència precisa és visual: veig, tot d’una, el meu pare llegint el diari a taula, el cos sobre les estovalles blanques, tota la cara tacada per la llum del quinqué de petroli filtrada a través d’una mampara de tela verda. Veure la pell del meu pare regalimant de verd em produí una sorpresa tan gran que vaig esclafir una rialla nerviosa i incontenible. Els dos records següents són de l’olfacte: l’olor de suro cremat, una mica acre, que sempre flota a l’aire de Palafrugell i que als forasters de nas fi els dóna la sensació d’un incendi tot just acabat d’apagar, i l’olor del vellut dels vestits de la gent —que sempre m’ha estat desagradable i agre. Més tard vaig associar aquesta fortor amb el sorollet de fregadís que fan els pantalons de vellut de la gent en caminar. El quart record és desagradable: és la sensació d’angoixa que em produí el somniar que passava pel fil de la cornisa del campanar. El vertigen sempre ha estat, per a mi, insuportable. Sóc un animal de terres planes, com a màxim lleugerament ondulades, un animal horitzontal.

Després, es produeix en la meva memòria un tumult confús d’imatges i de records. A dins d’aquest desordre inextricable hi ha, molt precisa, la sorpresa que vaig tenir el dia que en el moment d’orinar vaig sentir que el líquid feia olor d’espàrrecs de marge. Havia menjat, feia dues hores, una truita amb espàrrecs. Vaig comprendre la llei de la causalitat.

A estudi, hi aní de molt petit: a tres anys. Vaig ésser alumne del que tenien establert els germans maristes al barri de la Rajola, a Palafrugell. Els hermanos anaven vestits d’una manera molt estranya: això explica, potser, per què em feien un respecte tan complet i instantani. Portaven una sotana lligada al cos per un cordó de borles i, a sobre les espatlles, una capeta —la meitat de la capa que porten els propietaris rurals a França—; un barret petit de capellà molt sorprenent en el país, perquè llavors la majoria dels capellans portaven teula; a dins d’unes sabates baixes hi duien uns mitjons de drap negre. Malgrat aquesta singular indumentària, el col·legi era boníssim, molt seriós, d’una disciplina perfecta. El germà Blas fou per a mi un inoblidable mestre. M’ensenyà, sòlidament i ràpidament, algunes coses bàsiques.

El col·legi era, a més, molt ben situat: les aules, acarades a migdia, tenien tota la claror i tota la dolçor dels plans de Calella a l’aire. El pati era espaiós i assolellat. En aquell lloc hi vaig passar hores inoblidables. Cada època de l’any tenia el seu joc: la baldufa, les bales de cristall amb uns filets de colors a l’interior, el saltar i parar, la pilota, el bli-ble… En un racó del pati hi havia un pobre magraner. Malgrat les trompades que rebia i les nafres que portava a sobre, tenia l’humor de florir cada any. Cobert de flors roges, carminades, de pistils groguencs, era una meravella… Quantes hores no vaig passar llavors, del pupitre estant, mirant embadalit el magraner sobre el cel blau, llunyà, rosa o verd, sobre el cel blau-verd de porcellana dels dies de tramuntana!…

El dijous anàvem a la pineda d’en Marquès, que era com un enorme jardí de pins arrenglerats, simètrics, ordenats, amb el deliciós paisatge, ple de torres antigues, d’Ermedàs al fons, enquadrat per les avingudes de pins altíssims. Aquella pineda fosca, perfumada de bolets, dins de la qual flotava una llum somniosa i trèmula, m’agradava amb deliri. A la nit, pensava en el soroll greu i solitari que feia el vent a les altes branques, veia la llum estàtica, dolça, que flotava sota el verd daurat dels arbres.

En 1904 anàrem a viure a la casa que el meu pare féu construir al carrer del Sol. Tenia, llavors, set anys. La meva germana Rosa aprenia de caminar, de quatre grapes. Quan hi entràrem encara hi havia els pintors i empaperadors. Un d’aquells pintors —un home del país que portava bigoti— passà diversos dies dalt d’una escala, el coll torçat, traient una mica de llengua, pintant uns angelets bunyol al sostre d’un salonet. Amb un pinzell molt fi arrodonia les anques dels angelets mentre sota del bigoti, amb una calma arcaica, cantussejava «El pardal»: «El pardal, quan s’ajocava, feia remor…». Tot feia, però, una olor de casa nova, fresca, agradable. El meu primer record de lectura va lligat amb aquesta casa: hi vaig llegir, una tarda que feia calor, assegut als graons de l’escala, la informació de la bomba de Morral, quan els reis es casaren. Fou la meva primera lectura conscient, seguida i llarga.

No sé pas quan, ni com, ni en virtut de què, vaig descobrir un bon dia que —objectivament parlant— a casa es menjava bastant bé, sigui dit amb perdó. Però potser això s’esdevingué més tard, essent ja més grandet… En tot cas fou un descobriment considerable. Fou la primera noció que vaig tenir de la importància que com a institució tenen les famílies amb una posició suficient per permetre’ls anar a plaça amb una certa imaginació i un determinat sentit de la realitat.

————————————

 

Vegeu aquí aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final.

 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

8 de març 1918

dijous 8 març 2018

Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desavagats. El meu germà, que és gran afeccionat a jugar al futbol —malgrat haver-s’hi ja trencat un braç i una cama—, el veig purament a les hores de repàs. Ell fa la seva vida. Jo vaig tirant. No enyoro pas Barcelona i menys la universitat. La vida de poble, amb els amics que hi tinc, m’agrada.

A l’hora de les postres, a dinar, apareixen a taula una gran plata de crema cremada i un pa de pessic deliciós, flonjo, daurat, amb un polsim de sucre ingràvid. La meva mare em diu:

—¿Ja saps que avui fas vint-i-un anys?

I, en efecte, seria absurd de discutir-ho: avui compleixo vint-i-un anys. Dono una ullada circular. El meu pare menja en silenci, en un estat de perfecta normalitat. La meva mare no sembla pas estar tan nerviosa com sol habitualment estar. Com que en aquest país només es celebren els sants, la presència del pa de pessic i de la crema em fan malfiar. Em pregunto si han estat elaborats per celebrar realment el meu aniversari o per recordar-me que el balanç dels primers anys és absolutament negatiu, francament magre. Aquest retoc —penso— és tan natural! Tenir fills en forma d’incògnita, de nebulosa, ha d’ésser molt desagradable. La meva frivolitat, però, és tan gran, que ni el problema de consciència plantejat per les llaminadures no és prou per evitar que trobi el pa de pessic saborosíssim i la crema literalment exquisida. Quan me’n serveixo més, la fredor augmenta d’una manera visible. Vint-i-un anys!

 

La família! Cosa curiosa i complicada…

A mitja tarda es posa a ploure —una pluja fina, densa, menuda, pausada. No fa gens d’aire. El cel és gris i baix. Sento caure la pluja sobre la terra i els arbres del jardí. Fa una fressa sorda i llunyana —com la del mar a l’hivern. Pluja de març, freda, glacial. A mesura que va caient la tarda, el cel, de gris, es torna d’un blanc de gassa —lívid, irreal. Sobre el poble, pesant sobre els teulats, hi ha un silenci espès, un silenci que es palpa. La fressa de l’aigua que cau l’allarga en una música vaga. Sobre aquesta sonsònia, hi veig flotar la meva obsessió del dia: vint-i-un anys!

Veure caure la pluja, a la fi, m’ensopeix. No sé què fer. Hauria, és evident, d’estudiar, de repassar els llibres de text, per treure’m de sobre aquesta pesada carrera d’advocat. No hi ha manera. Si sovint no puc resistir la temptació de llegir els papers que trobo pels carrers, davant d’aquesta classe de llibres la curiositat se’m tanca amb pany i clau.

Decideixo de començar aquest dietari. Hi escriuré —just per passar l’estona, a la bona de Déu— el que se’m vagi presentant. La meva mare és una senyora molt neta dominada per l’obsessió de mantenir la casa en un ordre gebrat. Li agrada d’estripar papers, de cremar trastos vells, de vendre al drapaire tot el que per ella no té una utilitat pràctica o decorativa immediata. Ja farà prou, així, que aquests papers es salvin de les seves admirables virtuts casolanes. Si això arriba, no crec pas, de tota manera, que hi hagi res de mal…

 

————————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada