Arxiu per a abril 2018

26 d’abril 1918

dijous 26 abril 2018

A certes hores del dia, a l’hora baixa, per exemple, el perfum de les acàcies, que ara comencen a florir, del carrer del Sol és d’una dolçor literalment embriagant, una mica massa ensucrada potser —una olor de cromo, excessivament covada, llepissosa, trista. Acàcia ve d’acant, que en grec vol dir espina. No hi ha res més extravagant a l’acusada sensació que donen ara les acàcies que l’etimologia del seu nom. És una etimologia d’hivern, que en aquests dies de primavera fa un efecte estranyíssim.

Fa dies que intento concretar en poques ratlles la impressió que m’ha fet una recent lectura dEl poble gris, de Santiago Rusiñol.

El llibre podria ésser exacte, excel·lent, perfecte, i no ho és. La idea, la realitat, el tema, la impressió donada en cada capítol no poden ésser més concrets i precisos. Totes les persones que vivim en un poble —encara que aquest poble sigui una mica més agradable, menys aragonès (diríem), menys caricatural que el poble gris— sabem que cada capítol del llibre respon a una realitat observada, directa, indiscutible. Però Rusiñol agafa aquests fets, els desenvolupa, els manipula, els deforma, els exagera, els augmenta o els empetiteix, projecta sobre d’ells el seu monòton mecanisme humorístic i converteix una cosa viva, palpitant, en un joguet, en una banalitat, en una irrisòria maquineta. Davant de la realitat meravellosa, Rusiñol no té cap tacte, és incapaç de la menor delicadesa. La interpreta mecànicament, amb la fredor d’un engranatge, amb la ineluctabilitat d’una roda que produeix frases i col·loca adjectius sempre igualment rusiñolescos. Això fa que, quan es té una certa pràctica en la lectura dels seus llibres, es pugui endevinar, a frase llegida, el que dirà l’autor en la frase següent. Aquesta manera de fer, constatada plana darrere plana, fatiga positivament, sobretot en els moments en què l’autor tracta de fer poesia, car no hi ha res més fatal, en poesia, que endevinar, indefectiblement, després d’una frase, la que ha de venir.

A través de Rusiñol es pot arribar a comprendre, amb claredat, em penso, que la pitjor tara que pot tenir un escriptor és el manierisme.

Rusiñol, que es burla sempre de les màquines —ara acaba de publicar una màquina d’ensucrar maduixes dibuixada per ell—, és l’autor més maquinal de la literatura catalana moderna.

En tot cas, Rusiñol és un cas de dilapidació, de prodigalitat de facultats impressionant, sense precedents.

 

Trobo Hermós al carrer.

Porta una gorra de patró de bou, negra, de seda, una mica de cantó sobre l’orella. Sota la gorra, ara que fa tres dies que no s’ha afaitat i el pèl blanc, com un raspall, punxa sobre la pell negra, presenta un aspecte impressionant de goril·la. Sobre la limfa groga dels ulls li floten uns filaments sanguinis. Agafà les febres a Alger i pren quinina. Té un aspecte una mica pansit.

Anem a la taverna de Gervasi a prendre un vas de vi. No sembla pas que estigui gaire content. Vol anar-se’n a viure, sol, a Aigua Xallida. Està cansat d’anar a servir. «Qui tingui més que sopi dos cops» —diu. Està segur que a Aigua Xallida, amb un bot i quatre cordelles, es guanyarà la vida. «Seré el baró de Cala de Cabres. Ningú no em manarà res. Potser no menjaré gaire, però faré el que em sembli. Per altra part, l’any és dolent. No s’ha agafat cap calamar. Sempre fa mal temps. Quan arribo a casa amb les mans buides penso en el que pensarà donya Rosa i pateixo…».

Aquestes declaracions m’entendreixen. Si realment admiro alguna cosa dels homes és l’ànsia de llibertat que tenen.

Després, tot d’un plegat, mirant-me de fit a fit, m’explica que fa pocs dies, a Can Batlle, la taverna de Calella, hi havia un senyor foraster que deia que abans, anys enrere, la gent es pensava que el sol girava al voltant de la terra i que després es descobrí que la cosa anava al revés, que la terra girava al voltant del sol.

—Tu en deus saber alguna cosa, de tot això… —diu amb una rialleta que no sé ben bé si és respectuosa o mofeta—. Suposo que ja m’ho explicaràs quan te llegui…

—El que deia aquell senyor és un fet, no es pot pas discutir.

—¿Ah, sí?… —diu sorprès.

—És clar, home de Déu!

—Bé, molt bé…, però ¿i què? —fa ràpid, brusc, una mica vexat—. ¿I què? Ja en tirarem un bon tros a l’olla, de totes aquestes nyinyeries

 

Tomàs Gallart diu al cafè:

—Els banquers són uns senyors que us deixen el paraigua quan fa sol. Quan plou, és una mica més difícil…

Coromina, que segueix amb una creixent atenció les notícies que porten els diaris sobre la revolució russa i l’abundant segregació de comentaris periodístics que es fan ara sobre el socialisme, afirma que Gallart té raó, que el règim capitalista és caòtic, desordenat, irracional, capriciós, dilapidador i gasiu alhora, i que tota persona que necessiti la banca per portar a cap una qualsevol iniciativa, per bona que sigui, haurà de passar per un calvari sinistre.

—Això que dieu, Coromina —diu Gori animant-se sobtadament—, és una veritat literal, axiomàtica, indiscutible. El règim capitalista és un règim desordenat, irracional, caòtic. Irracional: aquesta és la paraula exacta. És, a més, un règim de pur caprici i, per tant, dolorós, cruel, trist. Sí, sí, teniu tota la raó. El règim capitalista és tot això que dieu i encara moltes altres coses desagradables més. Podríem passar tota la nit acumulant-li penjaments. Però, si em permetéssiu, us faria una pregunta. ¿És que vós, de tot això que acabem de dir i de tot el que encara podríem afegir-hi, en deduïu la necessitat de substituir aquest sistema per algun altre sistema elaborat apriorísticament?

—Francament, de vegades m’ho sembla…

—¿Us ho sembla? Valga’m Déu! Discrepem. A vós us sembla que, de tots els penjaments que hem proclamat —penjaments perfectament objectius— sobre el capitalisme, se’n dedueix la necessitat de substituir-lo. Jo crec, al contrari, que aquestes invectives demostren l’absoluta necessitat de defensar-lo i mantenir-lo en tots els terrenys. El capitalisme és irracional, caòtic, incomprensible, desordenat, capriciós, injust, dolorós, trist, absurd… exactament com la naturalesa i la vida. La naturalesa, la vida humana, és igualment caòtica, irracional, desordenada, injusta, sanguinària, capriciosa, delirant, incomprensible, cruel, trista. A vós, que sou un home intel·ligent, actiu, honrat, el banquer només us escoltarà si li aneu a portar diners. En canvi, obrirà la caixa a aquell senyor que viu tres portes més amunt i que és un perfecte imbècil. Però a mi la naturalesa m’ha donat aquest nas impresentable, quan me n’hauria pogut donar un de perfecte. Aquest home ja ric, que viu com un miserable, carregat de brutícia, acaba d’heretar una fortuna que no sabrà què fer-ne. Però també a tots nosaltres ens haurien pogut proveir d’una melsa forta, resistent i fresca, i hem d’anar tirant amb una melsa que sembla que ja ha servit…

—¿I què en deduïu, de tot això?

—En dedueixo que naturalesa, vida i capitalisme són tot un mateix vi. El capitalisme ha nascut de la vida humana per les mateixes raons que a la primavera neix l’herba de la terra. Aquesta naturalitat de naixement i de manifestació no prejutja pas la moralitat o la immoralitat del sistema. En la naturalesa no hi ha res intrínsecament bo ni res intrínsecament dolent. En la naturalesa no hi ha res més que pura cosmografia, absoluta indiferència. No hi ha res que obeeixi a cap fi transcendent. El que pressuposa, en tot cas, aquesta naturalitat de naixença i de manifestació és una indiscutible fortalesa biològica, una puixança intrínseca…

—Aquesta fortalesa, en tant que creadora d’injustícia, és repugnant, fastigosa, intolerable…

—Entesos. Perfectament d’acord. Però no he pas vist mai enlloc que la naturalesa pretengués instaurar la justícia.

¿On ho heu vist, vós, això? Hauria estat perfectament just que, enamoradís com sóc de mena, la naturalesa m’hagués dotat d’un nas elegant, graciós, fascinador… i ací em teniu circulant amb aquesta deplorable tarota que veieu. ¿No consideraríeu ridícul que jo m’atribuís la pretensió de substituir aquesta naturalesa per una altra de més justa, repartidora de nassos perfectes, hel·lènics, i de melses impermeables a l’alcohol, fortes i resistents? Seria una pretensió manicomial. Ara vós, indignat davant de les malvestats del capitalisme, el voleu substituir, li voleu matar la seva forma biològica, l’espontaneïtat de la seva manifestació, la seva interna puixança. El voleu substituir per un règim racional, just, ordenat, satisfactori des del punt de vista de la moralitat rutinària i mitjana. Vós creieu que la mera substitució d’un règim real, encara que cruel, per un règim artificial, encara que hipotèticament perfecte, ha d’implicar per força un guany segur per a la generalitat. Ho dubto. No ho crec pas. Els francesos solen dir que sovint es perd el bo per la mania de tenir el millor. Jo parteixo de la idea que passar d’un règim real, encara que irracional, a un altre qualsevol règim imaginat, no implica pas necessàriament passar a un règim millor. Pot molt bé representar, malgrat la perfecció teòrica del règim proposat, passar a un estat infinitament pitjor, més dolent, més dolorós, de moltes menys possibilitats.

—Sou un conservador recalcitrant —diu Coromina, nerviós i enervat—, un home sense imaginació…

—I vós sou una criatura de bolquers… —fa Gori abocant dues ampolletes de canya a dins del seu cafè.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 d’abril 2018

dimarts 24 abril 2018

Quan en una casa hi ha un boig explícit, gairebé tots els que formen part de la família en són una mica.

 

Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo —posem per cas— tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre… Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre equivocat. L’únic tresor dels pobres és el miracle possible.

 

Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. Per arribar a tenir alguna cosa en aquest món s’ha d’haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és concebible. El que és literalment inconcebible és ésser pobre i independent.

 

Només hi deu haver —em sembla— dues formes de l’exercici del lliure arbitri: la força i l’astúcia.

 

El famós Trica, el meu amic Trica de Llançà, haurà estat un dels precursors empordanesos més actius del comunisme. Però resulta que ara ja no ho és.

Després de la revolució de l’any 9 s’establí a Llançà un germà de Ferrer Guàrdia. Era un home plàcid, que portava una gran barba blanca, anarquista bucòlic, horticultor i jardiner molt expert, creador de meravelloses roses. Hi arribà a tenir molts amics. El seu anarquisme idíl·lic i bonari, basat en la generositat i la fraternitat universal, enganxà sobretot en l’esperit d’aquest tipus d’empordanès solitari i individualista, conreador de l’hort, l’olivar i la vinya, afeccionat als terrenys magres i reculats situats entre el cel i la terra. L’anaven a veure, l’escoltaven embadalits. Home discret, interessat a fer la menor quantitat de soroll possible, els seus deixebles resultaven també discrets. Però això no vol pas dir que no s’infiltressin en la seva companyia tabalots i cridaners. Un d’ells fou Trica, el qual es passà la joventut proclamant a tothom que el volgué sentir:

—S’han de fer parts iguals, parts iguals…

S’escaigué només que la seva dona heretà una caseta, un tros de vinya i un hortet. I els del poble, és clar, li digueren:

—Trica, s’han de fer parts iguals, parts iguals…

I així el pobre Trica haurà passat la segona part de la vida havent de dir, indignat i bullent, cada dos per tres:

—La punyeta, parts iguals, la punyeta!…

És clar que aquesta és una manera de passar l’estona com qualsevol altra, però a la llarga fatiga i convida a escampar la boira d’una o altra manera. En els pobles val més no tenir cap idea que canviar d’opinió. Això darrer no és perdonat ni pels amics.

Enric Frigola diu, al cafè:

—Sóc partidari de tenir pocs llibres. Tinc observat que com més se’n tenen menys se’n llegeixen.

 

La vida en aquests pobles és espantosa, asfixiant, horrible.

No sé pas si a tot arreu és igual, però ací, en aquest país, només tenen gruix, pes, sabor i importància les coses, els interessos, les manies personals. El país, en tant que integració de ciutadans sobre aspiracions de caràcter genèric, està per fer, s’ha de construir. Els interessos generals només existeixen quan es produeix la presumpció que repercutiran en la pròpia, personal comptabilitat. Així parlem hores i hores dels dolors dels altres amb aire aclaparat; som capaços de gesticular i de fer tantes ganyotes com convingui deliberant sobre l’abandó, l’endarreriment i la misèria que porta a sobre el país. Però tot això és intranscendent —té el mateix to d’indiferència amb què parlem del temps, sempre, ben entès, que el temps no ens afecti el blat o la vinya.

 

Sento que Gori diu al cafè:

—La música, la música!… ¿I si en parléssim amb una mica més de sinceritat i de respecte? La millor música que he sentit la vaig escoltar a la notaria del senyor Cumané, quan aquest senyor, obert que fou el testament, el llegí resultant que m’havien fet hereu. La veu del notari Cumané no és pas una veu musical. És generalment opaca. De vegades se li esquerda una mica. Sovint fa un gall que fa posar pell de gallina. Jo us asseguro que aquell dia la veu del senyor Cumané em semblà infinitament melodiosa, encantadora, fascinant…

Surto al carrer a prendre una mica la fresca.

 

No em canso de llegir els Assaigs de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 d’abril 1918

dissabte 21 abril 2018

 

Còpia del gravat Mèdici del port de Palamós en època moderna

La meva divagació per les golfes de la casa, aconsellada pel meu pare, ha donat un cert resultat, però no pas en el sentit d’haver facilitat trencar la crosta dels llibres de text. En una calaixera he trobat molts papers familiars —tots ells relacionats amb la meva branca materna i amb el senyor Esteve Casadevall concretament. M’ha semblat comprendre que, abans que el senyor Casadevall anés a Cuba, ja hi havien anat uns seus oncles amb un resultat magre, per cert. I dic magre, perquè cap d’ells no tornà a fer d’americano per aquests carrers. Només un féu un viatge esporàdic i escriví unes notes sobre Palamós, fascinat sens dubte per la bellesa extraordinària de la seva badia.

Una persona seriosa, preocupada de les coses que realment tenen importància, no sent altre desig, en començar a escriure, que cercar, en la memòria de les persones més pròximes, aquelles reminiscències substancioses que presentades al públic poden fer efecte i alhora donar una consideració al que les explica. He mirat per tots els racons familiars, he regirat el meu arbre genealògic, he interrogat els més vells i he trobat ben poca cosa. Evidentment, a casa, el que hi sobra és grisor. A cap dels meus avantpassats no se li va ocórrer d’ésser un heroi o un gran home. No tindria res d’estrany que jo patís d’aquesta poca empenta dels meus avis. El cas és que, si hagués trobat tan sols un barret vermell o unes calces brodades, ara tindria una satisfacció que en aquests moments em seria necessària i una consideració que ajudaria a guanyar-me les simpaties dels crítics.

L’engruna de títol que he trobat és això. El més que se’n pot dir és que és una cosa que no val la pena.

L’altre dia, regirant papers, em caigué a les mans la col·lecció d’un vell diari, El Eco Bisbalense, aquest diari que té la tara d’haver, manta vegada, parlat malament del seu conciutadà el pintor Benet Mercadé. Segons aquest Eco, el pintor Mercadé «vivía abarraganado en Barcelona; como si sobre los preceptos del Decálogo hubiera pasado con ímpetu arrollador el término de la prescripción de las fincas rústicas». Aquesta ha estat la manera de parlar de pintura utilitzada en certes èpoques. Per altra part, a la Bisbal sempre han estat molt jurídics. A la col·lecció vaig trobar un article descriptiu que degué passar desapercebut, escrit per un oncle meu de segon grau, home molt pintoresc que fou còmic, tingué de diverses distingides dames diversos fills naturals, emigrà a Amèrica, on arribà a tenir un gran negoci d’adobs, i morí boig i pobre en un hospital de la vila lliure d’Hamburg. Aquest honorable avantpassat féu un viatge aquí cap allà a 1880 i va descriure en un article llis i planer, que contrasta amb la pedanteria, l’afectació i el gust de palla que tenen les descripcions de l’època, la vila de Palamós tal com l’havia deixada l’any 1855.

Moltes vegades m’he demanat: ¿per què aquest oncle-avi, que no era literat, que si va escriure aquests quatre mots fou ben bé perquè Déu va voler, la primera i única vegada que s’encarà amb una quartilla, parla de Palamós, que per a ell era una cosa estranya, i no descriu Calella de Palafrugell, que fou el seu poble? Contestar aquesta pregunta no ha pas estat una estèril preocupació de nebot-nét, sinó que m’ha allargat els coneixements familiars, la qual cosa sempre és útil, encara que de vegades no sigui gaire agradable.

El meu parent, baliga-balaga notori, es trobà, en el curs del seu viatge, embarrancat per una manca crònica de diners. Degué ésser com una anèmia de cartera maligna i recalcitrant. De Palamós, abans que li fossin presentades les facturetes habituals, se’n féu escàpol. Però passaren uns anys —no gaires anys— i un dia els seus creditors reberen notícies del sapastre. La majoria hagué de fer un esforç per recordar-lo, perquè la memòria és una facultat molt oportunista i s’adapta admirablement a les possibilitats. Goethe diu que la memòria arriba just on arriba el nostre interès.

Quan s’ha fet la creu a un deute, la memòria, malgrat que el temps escolat sigui irrisori, se’n vola per l’espai i es dilueix en el cel blau. Es trobaren davant d’un plec de papers més gruixut que una carta habitual. Els papers venien de Xile. Hi trobaren, primer, un xec per la quantitat del deute no pagat, cobrable a la primera cantonada. Això els donà una certa dolça i enriolada lluentor a la cara; perquè, encara que el senyor Maragall hagi dit que l’Empordà és el palau del vent, als habitants d’aquest palau, els agrada notòriament de cobrar. Després, en un targetó de visita en què hi havia, sobre el nom i els cognoms del meu parent, un triangle que circumscrivia un ull humà d’una torbadora fixesa, ratllat verticalment pel fil d’una plomada, hi llegiren una frase que jo trobo deliciosa i que té un cert gust de criollisme i de banana. Aquesta frase és digna de figurar en una lletra que servís de suport d’una lànguida americana. Deia la frase: Pagando se es feliz… Finalment, es trobaren amb un llarg manuscrit, elaborat, sobre un paper de barba, amb una redondilla una mica anèmica, però sensiblement massa afectada.

Un dels afortunats creditors es considerà en el deure de sentir-se agraït, i, valent-se de les amistats que tenia en l’incipient periodisme comarcal, féu publicar el manuscrit en l’esmentat full bisbalenc. És un paper que regalima enyorança. Jo crec que pagar un deute endarrerit diu molt a favor d’una persona. Pagar-lo acompanyant al document un escrit de record i d’exaltació de la vila on resideixen els creditors no sol pas ésser habitual. Una tal mostra de delicadesa vol dir, al meu entendre:

—Amics, no en parlem més! Tots ens hi podem trobar un dia o l’altre. El passat, passat…

L’escrit a què faig referència és el que va a continuació. És molt objectiu i no està pas malament. El seu valor ve augmentat, per mi, per ésser l’únic escrit conegut del meu parent i l’única cosa una mica delicada que he trobat en la història externa de la llarga sèrie dels meus avantpassats. Diu així:

«L’any 1855, Palamós era una població plena d’encant. Ara, ja ha començat de perdre caràcter. Amb el temps, les fàbriques i l’activitat del moll que es deurà construir ho esborraran tot.

»En aquella època, era una població de mariners i navegants, de petits industrials i botiguers, rica i molt neta. S’assemblava a qualsevol població de la mar de Gènova. Feia olor de menta si us giràveu del cantó de la terra i de marisc si us encaràveu amb la mar. Del meu temps sortiren de Palamós dues o tres expedicions a pescar el coral de les Açores i de Cap Verd, i això donà molta vida. Aquesta indústria està avui en mans de bussos grecs que naveguen en xabecs esgavellats, pirategen i fan el bandarra.

»La badia de Palamós, en el fons de la qual es troba el poble, m’ha semblat sempre d’una gran elegància. Això, alguns amics m’ho han discutit, però sempre els he deixat dir. Llavors el poble tenia poc perímetre i s’apinyava sobre un massís de roques. Per unes rampes es baixava a la mar. De la platja es veien un miler de finestres, finestretes i lluernes que semblaven nius penjats a les parets blanques.

»Davant de la població hi havia una mena d’esplanada de roques que entrava a dins de la mar i al capdavall una escullera esclovellada i aixafada, rosegada de les ones. En aquesta escullera hi havia sempre fondejat algun bergantí. Al final de tot s’alçava un pal molt alt rematat per una argolla que servia per subjectar una llanterna de miner. A la nit la llanterna s’encenia i donava una llum roja, dèbil, plena de teranyines. A les nits d’hivern, el vent feia tremolar la llanterna i de vegades treia un llampec agut que punxava com una agulla.

»A l’esplanada hi havia cinc o sis tavernes de mala mort, afumades i greixoses. Es venia l’orxata de murri i la canya sense rebaixar. Exteriorment tenien un aire miserable i esqueixat; però, a dins, m’hi trobava bé. M’agradava sobretot un bergantinet minúscul, que penjava del sostre rogenc d’una taverna, pintat de blanc i negre, en el qual no mancava res. La persona més important d’aquell barri era la Rossa, una dona alta, quadrada, pàl·lida com una morta, que bevia la canya com si fos aigua. La Rossa ratonejava pel moll, fumava mig caliquenyo darrere els bocois i s’entenia amb els embarcats. La Rossa portava unes mitges amb unes ratlles roges; sabia tres o quatre cançons de la seva època, però no podia cantar perquè sempre tenia la boca seca. La Rossa, ningú no l’havia vista mai borratxa, i el notari de Palamós, que portava una capa plena de foradics i tenia fama de nigromàntic, deia que el fetge d’aquella dona devia ésser soluble en l’alcohol.

»Els carrers de la població eren molt estrets, empedrats amb palets de riera; les cases eren amples, i una mica fosques, amb terrat. En els capvespres d’estiu, la gent sortia als terrats a orejar-se, es veien noies amb vestits clars i se sentia cridòria de criatures. Era molt entretingut en aquella hora extàtica i encantada veure volar els coloms d’un tal senyor Marquès. El colomar era, amb el campanar, la punta més alta del poble. De vegades, al triangle de coloms del senyor Marquès, s’hi barrejaven gavines i alguna oreneta darrerenca. Sovint alguna gavina es desprenia del cercle i es deixava caure, planejant, sobre les aigües mortes del port.

»En aquella hora, Palamós tenia un aire de cosa llunyana i colonial, d’una sensualitat complexa i torçada. Sempre em semblava que un capvespre d’aquells podria tenir una assentada amb la senyora de l’apotecari, que tenia uns ulls plens de foc, o amb la filla del duaner. A la nit se sentia el panteix voluptuós, una mica fatigat, de la mar i, si era molt calma, el cruixir dels caps de fondeig dels bergantins. Les nits de lluna, Palamós semblava una cosa irreal i fantàstica suspesa sobre la mar.

»Moltes tardes anava a la plaça. El mur de la població que donava a mar era com una geniva i la plaça feia com el buidat de la geniva. De la plaça es veia tot el panorama de la badia. Hi passava moltes hores mortes, encantat. A l’horitzó de ponent, entre fums, es veia el cap de Tossa, d’un color de vinagre, i dins de la badia de Platja d’Aro, que era com una pinzellada de color de safrà sobre el verd espès i moll dels pins, un roquisser en el qual bullia l’escuma i la torre Valentina, antiga torre de senyals. Després, la terra s’enfonsava en una vall plena de pins que arribaven fins a la banda de tramuntana de Palamós. Entre els pins i les primeres cases hi havia uns horts amb quatre llegums, una figuera amb un oriol groc i estilitzat.

»Em distreia molt mirant el moviment del petit port. A l’esplanada hi havia sempre alguna barca trabucada, amb les costelles a l’aire. Sentia el picar dels mestres d’aixa i veia com traficaven amb una olla de quitrà que treia una fumerola. També em distreia el veure els descarregadors, els carros, els cavalls i els carrabiners. Quan sortia o entrava algun bergantí o alguna goleta era un esdeveniment. A la plaça es formava una colla que discutia la maniobra i posava el comentari. Llavors era molt jove i em semblava que tot aquell joc de veles i de cordes i de banderes era un prodigi complicat.

»Moltes vegades, rodolant pel món, m’he recordat de Palamós i de la vida tranquil·la i plàcida dels seus habitants. Sovint, essent sol, i desesperat per la mala cara que prenien els meus negocis, em mossegava els punys pensant en la gent d’aquí, que no sembla sinó que treballa per tenir fam, té fam per poder menjar, menja per fer l’amor reposadament a la dona i fa l’amor per tenir net el cap i les entranyes. M’he mossegat els punys, he vist que era un ximple, un il·lús i un ignorant, però han passat els anys i no he tingut cura ni he tornat».

Això diu i així acaba l’article del meu avantpassat. Aquest article és la cosa de més pes que trobo en la meva genealogia grisa i vulgar.

——————————————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 d’abril 1918

dilluns 16 abril 2018

De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mida de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!

Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia —de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls se n’ha esbravat tota brillantor per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable.

 

 

 

Ahir es produí una avaria en els forns de suro aglomerat i els obrers hagueren de plegar fora d’horari. Un d’ells entrà a casa seva i es trobà amb la sorpresa que un home en calçotets seia, en un balancí, al corredor de la casa, amb un aire de parar la fresca, satisfet i enriolat. Al seu costat hi havia una tauleta amb unes galetetes i un vaset de vi ranci.

—¿I doncs, mestre, què feu aquí?… —preguntà el marit amb un aire literalment astorat.

—He vingut a donar un encàrrec a la teva dona… i com que comença de fer calor… ja ho comprendràs… —digué el que semblava parar la fresca, amb una veu molt pausada.

El marit quedà tan absolutament sorprès que quedà paralitzat i no pogué articular ni una sola paraula.

El meu amic R. Medir sol afirmar —el senyor Medir és molt erudit en qüestions d’història local— que els palafrugellencs tenim una especial capacitat per treure’ns ràpidament els pantalons i quedar en calçotets, en qualsevol lloc i faci el temps que faci.

 

És incomptable el nombre de persones de Palafrugell —però potser a tot arreu és igual— que només pensen a fer àpats. Fer un esmorzar, un dinar, un berenar, un sopar —de vegades un berenar-sopar: aquest és l’ideal. Gairebé es pot afirmar que aquest és l’únic ideal. Deu ésser per això que la notícia segons la qual el ciutadà Vergés, del carrer de Sant Martí, s’ha fet fer, pel sastre Borrell, uns pantalons expressos per anar a fer àpats, ha tingut una circulació simplement normal. Tothom ho ha trobat justificat i plausible.

No conec pas aquests pantalons, però una persona que els ha metòdicament examinats m’assegura que són eficients, folgats, graduables i molt ben «ideats»

.

Quan fa pocs dies don Narcís Miquel es moria pesant més de 130 quilos —don Narcís és un senyor de l’època gloriosa de la vila, de l’època del xampany francès, del whisky escocès i de la cervesa de Munic—, deia angoixat als seus familiars:

—Salveu-me! Feu tots els possibles! Si me’n surto, jo us prometo que no menjaré mai més tant…

La promesa del senyor Narcís ha quedat, però, reduïda a una mera hipòtesi de treball —per parlar com els científics— que els fets posteriors han enderrocat. Avui, que ja està bo, menja com abans, potser més que abans.

Hi ha tres plats del país, sobretot, que fan rodar el cap a la gent. La fascinació que produeixen és tan gran que moltes persones, per tenir-los, farien dues hores de camí, sense el que ací en diem rumiar. Aquests plats són: l’arròs negre amb marisc i un bon sofregit; el niu, amb peixopalo, tripes de bacallà, un colomí i allioli; la llagosta amb pollastre.

Nosaltres mateixos, el grup dels meus amics, concedim a aquestes coses una considerable importància. Si, per la raó que fos, ens veiéssim obligats a prescindir del ressopó que la Marieta ens serveix a la matinada, trobaríem que la vida a penes té sentit, que és absurda i amarga.

 

Enric Frigola deia avui que coneix un home sensible, corpulent i gras que sempre que es sent alleugerit de passions i de noses materials, en estat de gràcia, s’ha de descordar una mica el cinturó.

Com que, davant d’aquesta informació, Coromina inicia una rialla, Frigola l’increpa amb una indignació que em sembla equívoca, entre irònica i crispada:

—De tot feu burla, vós! —li diu—. Us dono proves físiques d’estats absolutament espirituals i feu brometa… ¿És que es pot aspirar a més? Sou insaciable!

Pensant-ho fredament, l’únic moment de la vida en què deu ésser impossible de negar l’existència de la providència deu ésser l’instant de morir.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 d’abril 1918

dijous 12 abril 2018

El meu pare, que em veu donar voltes a l’entorn dels llibres de text, m’invita a pujar a les golfes de la casa.

—Hi estaràs bé —em  diu—. Si vols treballar una estona, ningú no t’amoïnarà…

I així, a la tarda, després de ronsejar una mica per tota la casa, he pujat a dalt de tot. Mentre, amb els llibres sota el braç, vaig enfilant els graons, em sorprèn la llum dolça, blana, suau, que baixa de l’ull del teulat. Una delícia.

Les golfes formen una gran habitació, de sostre baix, amb els cairats visibles, plena de trastos perfectament ordenats i ben posats. A la casa, la presència de la meva mare és visible a tot arreu. Sospito que si pogués ordenaria fins i tot els sentiments. Les finestres s’obren davant d’un terrat acarat a migdia. Des d’aquest terrat es domina el meravellós paisatge dels voltants de la vila, i al fons, dins de les corbes que fan els pujols, es veu una mica de mar. Aquest terrat és una de les millors coses de la casa. Així i tot, feia anys que no hi havia fet acte de presència.

Com moltes persones de família catòlica i de casa més o menys bona del meu temps, he jugat, de petit, a dir missa i a fer el capellà. Aquests jocs es produïen en aquestes golfes mateixes, els dies de pluja, concretament. Recordo que un petit company que venia a jugar amb nosaltres tenia una certa traça tallant casulles amb les amples planes de Las Noticias. Cerco, entre els trastos tan ben estibats sota teulada, si hi ha algun rastre dels jocs antics, i no trobo res. ¿Què es deu haver fet d’un altaret de fusta, daurat, amb uns filets blancs, que un any ens portaren els Reis? Tot està, cert, molt ben posat, però si ara pretengués trobar alguna cosa concreta és segur que el fracàs seria total. L’ordre té això de dolent: paralitza, admira, invita a no tocar res. Invita a deixar-ho tot per demà. Deixar una cosa per demà és deixar-la per sempre més.

Les golfes boniques —penso— són aquelles que tenen un aspecte de cafarnaüm caòtic i desordenat, plenes de trastos malmenats, d’una esbravada melancolia. Aquestes golfes de casa són massa fredes.

No recordo pas si aquells vells jocs clericals ens agradaven o no ens agradaven. Feien, en tot cas, un cert efecte a esperits, i un dia vaig sentir una criada de casa dir a una seva amiga:

—A aquests nens, els donen tots els gustos: volen un tabal, tenen un tabal; volen una trompeta, tenen una trompeta; volen dir missa, diuen missa…

He passat la tarda pensant en aquestes coses. Una altra tarda perduda irremeiablement.

 

Llegint Víctor Català m’he preguntat moltes vegades si a pagès hi ha la profusió de drames que l’escriptora hi suposa i hi veu. Hi ha un drama enorme en aquest món —els diners—, però em sembla que no és pas exclusiu de la ruralia. És molt general. A muntanya, no sé pas si hi ha tants de drames. Al pla, segurament no tants. No conec pas la muntanya. Víctor Català la coneix més, és clar. Coneix moltes muntanyes i el Montgrí —un Montgrí potser massa escenogràfic, efectista i maeterlinckià.

La gran impressió que fa aquesta escriptora prové potser del fet que, llegint-la, hom sent que, si es despullés la seva obra d’escenografia, costumisme, naturalisme i sociologia artístico-recreativa, resultaria una creadora de novel·les policíaques considerable.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada