Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

10 d’agost 1918

divendres 10 agost 2018

Al matí, a la pineda de Ferriol, llegeixo el Dietari de Francesc Rierola.

La pineda, situada a sobre i llevant del Canadell, és molt fresca. El gargal hi passa amb un enjogassament voluptuós. La pell s’hi troba bé. Un cercle de noies fa labors a l’ombra clara dels pins. De vegades, una taca de sol blau-clar es posa sobre una cabellera. Maria Sagrera em pregunta, de lluny, si el llibre que llegeixo és de Paul Bourget. A l’estiu, entre estiuejants, l’única lectura presumible és la de Paul Bourget. Com que no m’ha agradat mai de passar per pedant, li dic que, efectivament, el llibre és de Paul Bourget.

Quin tipus, aquest Rierola! Vigatà. Romàntic i reaccionari fins al moll de l’os. La combinació és —guardant les proporcions— la mateixa que la de Chateaubriand. Però els resultats són oposats, considerablement diferents. Alguna vegada havia sentit dir a Josep Ferrer que Chateaubriand és un dels més grans escriptors de totes les èpoques. El vigatà, en lloc d’escriure, vocifera, crida, llença anatemes. És més còmode. Per cridar no es necessita fer cap esforç. Cridar no és res.

Potser hauríem anat molt millor si en lloc d’opinar hagués descrit. Si hagués aprofitat el seu dietari per descriure el seu temps, ara tindríem un document de primer ordre. Però Rierola volgué opinar sense tenir present que les seves opinions no significaven res. Per opinar com ell ja n’hi havia prou amb el senyor bisbe i el governador de l’època. Això fa que les seves opinions siguin una repetició inútil i sobrera.

El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.

 

Les joies.

A primers de segle, es portaven, s’exhibien moltes joies. Ara, amb aquesta guerra, s’han fet algunes fortunes, i les joies tornen a sortir a la superfície. En aquest sentit, les sortides de missa, a Calella, tenen un gran caràcter. La moda actual converteix les senyores en éssers de considerable volum. Les joies encara l’augmenten. Al costat de llurs senyores, els marits semblen encara més irrisoris amb els seus vestits de dril, de solapes tan reduïdes. Quan es veu passar, pel carrer, una parella burgesa, sembla que la senyora porta un càntir —que és el seu marit.

A principis de segle, l’exhibicionisme de les joies era tan fort que, quan el cor «La Taponera» anà al concurs de Besiers, el que portava la senyera, que era un senyor de Palafrugell conegut per Jaumet d’Arenys, féu una cosa impressionant. Com que a Besiers fresquejava, el senyor Jaumet d’Arenys, per portar la senyera amb comoditat, es posà uns guants de pell i, a sobre dels guants, els anells carregats de pedres. Tothom ho trobà magnífic.

A més de la profusió de les joies, aquesta guerra haurà coincidit amb l’aparició d’un nou professional: han aparegut els dentistes. Els dentistes tenen cada dia més importància. A la boca de la gent es veuen unes enormes dentadures d’or o de plata. Entre les joies que la gent transporta i les aparatoses dentadures que es veuen, l’espectacle burgès és una mica ferotge, notòriament tocat d’afectació i de fatxenderia.

Els perfums que s’utilitzen són dolços i tenen, també, molta superfície.

Tot això em fa pensar en el que sol dir Joan B. Coromina de l’escriptor decadent Jean Lorrain:

—Si no fossin les joies vertaderes o falses, la quincalleria, els perfums de m…, quin escriptor no seria!…

 

De les crítiques que es mouen ara contra els efectes d’haver guanyat diners, n’hi ha de molt posades a la raó. Hi ha ara, a tot Europa, una mena d’obsessió contra el nou ric. Però hi ha un aspecte de la qüestió que no comparteixo. Aquestes baluernes de ferro que ara s’alcen una mica a tot arreu per mantenir un molí de vent són realment horribles. Sobre el paisatge, al costat de les velles, torrades, cases de pagès, fan un efecte desagradable i detonant. No lliguen amb res. Però, després d’això, es podria dir ben poca cosa més. En aquest país sahàric, l’aigua —una mica d’aigua— és una benedicció de Déu. Un hort ben regat, la verdura fresca, són una delícia; un hort exhaust, la verdura eixarreïda i polsosa, són una calamitat —encara que aquestes noses del paisatge molestin.

 molidevent-retallat

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 d’agost 1918

dissabte 4 agost 2018

Misèria de Pardal.1

Aquesta història de Pardal, que és molt històrica, m’ha commogut sempre que me l’han contada.

Pardal vivia content, com el peix a l’aigua. Tenia dona i dos fills. La dona treballava en una d’aquestes rudimentàries fàbriques de salar peix que hi ha a Calella i feia sempre olor d’anxova salada. Els nois piratejaven per les roques, pescaven amb instruments absurds, torraven pinyes a les pinedes a l’estiu, es passaven el dia ficats a dins d’aquestes mitges bótes negres que serveixen per transportar peix, completament despullats, el cos bru ple d’escates, navegaven per dins del port fent el dimoni i capbussant-se al sol.

Pardal era un bon pescador, sabia fer la cuina i era un home entès en la maniobra de la proa. Pardal s’emborratxava per les dues o tres grans festivitats de l’any i quan estava embriagat donava indefectiblement una enorme pallissa a la dona. Després d’haver-la amoratada i queixalejada, anava a la taverna, content i satisfet, a cantar la «Cançó de l’any de la fam», que era la cançó que li agradava més. En tota la resta de l’any, Pardal era un bon pare de família, un home que no feia mal a ningú, prudent i assenyat.

Com que era molt enraonador i sempre en tenia una per dir, parlava sovint amb els estiuejants. Un dia, un senyor amb un barret de palla, dels que creuen que d’instrucció no se’n té mai prou per enganyar els altres, preguntà a Pardal:

—¿Saps llegir, Pardal?

—Sí senyor, per la meva desgràcia.

—Ara, Pardal, has dit una animalada… —digué el senyor amb la mosca al nas.

—¿Una animalada? —preguntà Pardal amb una mirada de menyspreu—. No senyor. Sé molt bé el que em dic.

—¿I no em podries dir, ja que saps llegir —féu el senyor estiuejant, més amorosit—, quins llibres has llegit?

—Llibres? No n’he llegit mai cap… ¿Encara no tenim prou pena? —digué Pardal amb una cara trista i estirada, l’ull dens d’espessor humana, caní i vellutat.

—Que n’ets d’animal, Pardal! Que n’ets d’animal! —digué el senyor, cremat per la vergonya, indignat.

Aquesta conversa va ésser molt comentada entre la colònia i s’acordà que en el poble no hi havia un bri de cultura. La barbàrie de Pardal es convertí en una cosa que els forasters no podien deixar de conèixer. Tant se’n parlà, que Pardal era un animal, que el qualificatiu entrà a formar part del fons de reserva de les converses del cafè. Quan es parlava de Pardal, de si havia fet una bona jugada al tuti o pescat a l’illa un nero amb els palangres, ja se sabia: les paraules de presentació eren:

—Pardal, que és un animal…, etc.

En el més fort de l’adjectivació, a la casa de Pardal hi començaren de niar les desgràcies. En poc menys de dos anys, la dona li fugí amb un carrabiner murcià, un tipus malenconiós i biliós que semblava un carquinyoli. El carrabiner tenia molta influència i navegava amb la barquilla. El fill gran morí servint el rei en el coi d’un canoner, i l’altre s’enllità de mal de dones i l’hagueren de portar a l’hospital de Girona.

Pardal es trobà sol, li vingué un gran decandiment i li semblà que tot li queia a sobre. Menjava de qualsevol manera, no s’atrevia a obrir la casa deserta, i dormia a la platja, sota de les barques. No tenia humor ni per cantar, ni per anar al cafè, ni per beure una mica de vi a la taverna redorsada.

Però, com que el cor li feia mal, a l’últim es decidí. Entrà a la casa i va veure que les parets queien com la crosta dels eucaliptus a l’hivern. Va fer un farcell, deixà la porta de bat a bat i anà a trobar el capellà.

—Vull marxar —li digué— i vinc per vendre el tros de cementiri que em pertoca.

El capellà quedà astorat.

—Però aquestes coses no es venen, home de Déu!

—És igual. Vull embarcar-me i no vull deixar res a terra.

—Que n’ets d’animal, Pardal! Que n’ets d’animal! —digué el capellà movent el cap, amb la cara que es fa davant d’un cas perdut, irreparable.

Pardal li tornà la mirada amb una infantívola superioritat. El capellà li donà unes pessetes. Les recollí, tornà a la casa, recollí el farcell, sortí, donà una ullada als porxos i a la plaça, va beure a la font, travessà el poble i s’endinsà en la pineda.

Era cap al tard, les barques tornaven a tot orsar amb el ponent. A les portes de les cases hi havia una taca de llum greixosa. Les dones furategaven pels fogons. Dels horts, en sortia un baf blavenc i tremolava la primera estrella…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Ignorem per quin motiu, les edicions anteriors inclouen els textos dels dies 4 i 5 d’agost en un únic apunt que consta sota el 4 d”agost. Aixi, és una novetat que a partir d’aquesta edició es restitueixi la individualitat de cada anotació, conforme al manuscrit original. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de juliol 1918

dimecres 25 juliol 2018

Sant Jaume. Festa major de Mont-ras. El poblet veí. Gori em proposa d’anar-hi, i així resulta que, si és enemic de les festes de la seva pròpia població, freqüenta les dels pobles de la rodalia, i, si és partidari de la monotonia personal, està sempre disposat a pertorbar, amb la seva presència, la monotonia dels veïns.

—¿Què voleu? —em diu preveient una possible objecció—. Si no fossin les contradiccions, ¿què seria de la nostra trista vida?

Hi anem. Hi ha dos quilòmetres, a penes. El poblet, redorsat sobre la primera serralada de Fitor, és molt bonic. Pugem fins a l’església. Al costat de l’església hi ha el cementiri. Des de les parets del cementiri, ple d’herbes seques, es veu el panorama exquisit del pla de Palafrugell, picat de masies i de barraquetes, i la mar de Calella. Els camps, acabats de segar, porten les rosses garberes. Es veuen els claps de roelles roges sobre la terra. Les pinedes d’Ermedàs tenen un aire fosc, melodramàtic, ombriu. El sol de la tarda, daurat, toca les velles pedres. La mar, al lluny, es balanceja. Sobre el poble hi flota una olor de pomes de relleno. Passant pels carrers, aquesta olor es barreja de vegades —en una recolzada— amb la del fonoll sec.

La festa es fa a la plaça. Anys enrere, s’hi reunia un gran aplec. Ara la gernació sembla anar de baixa. Els músics toquen contra la paret de can Rocas. És una casa gran, que té a la façana un llarguíssim balcó corregut. En constatar la buidor del balcó i que a la casa hi ha, a penes, moviment, Gori queda sorprès.

—Aquesta és la casa —diu— que anys enrere, per Sant Jaume, tenien més forasters. Sobre la barana d’aquest balcó, a l’hora de les sardanes, s’hi recolzaven els millors propietaris del país, les seves esposes i les seves filles. S’hi veia el bo i millor de la rodalia. Encara recordo moltes fesomies. El balcó semblava un quadro de Goya… Ara no es veu ningú. Deuen anar malament…

—¿Parleu de molts anys?

– Parlo de l’època de don Baldomer –don Baldomer Rocas, s’entén. Don Baldomer era molt senyor. Portava un gran bigoti a la Castelar. Era pausat, equilibrat i prudent. Pel nom de pila que li posaren, s’entén que els seus pares foren esparteristes. Ell era conservador. Era, a més, polític. Tenia un grup d’amics. La cohesió d’aquest grup era mantinguda a base de tenir sempre l’olla al foc i la barretina a punt per colar-hi el cafè. Per si això no fos prou, cada dijous don Baldomer portava els seus amics polítics a Palafrugell a prendre cafè. Ara passen els de Mont-ras!… —deia la gent del carrer. Tinc, però, la impressió que la política li donà més d’un disgust. No crec que, d’una manera clara, arribés a guanyar mai ni a ésser mai l’amo. Això té poca amenitat, és una mica desplaent, sobretot si resulta que al cap de l’any heu hagut de donar tants de cafès… Aquí l’amo fou sempre el vell Massot, que era republicà i portava barretina… Els vostres avantpassats, estimat amic, formaven sempre amb ell.

—És clar…

—¿Tan clar ho veieu?

—L’àvia Marieta conserva viva la memòria del vell Massot. L’admira. Segons ella, si don Baldomer era respectable, Massot en canvi era un bon home, sensible a la justícia.

—Possible… De tota manera, don Baldomer era molt senyor. Encara recordo haver-lo vist venint de l’hort, donant el braç a la seva esposa, la senyora Clareta, i portant, amb l’altra mà, un cistellet de maduixes. Feien un gran efecte, i la gent —la gent pobra, sobretot— se’ls mirava amb una barreja d’admiració i d’enveja que tenia quelcom de biològicament profund, d’animalíssim. Se’ls miraven amb la mateixa mirada d’entendriment que els éssers de l’espècie canina donen als seus amos —aquest ull endolcit encara pel tel vellutat que tenen els ulls dels vedells davant de l’herba tendra. La respectabilitat, no en dubteu pas, hi era…

—Les vostres grandioses evocacions, estimat Gori, m’entristeixen…

—¿Us entristeixen? Doncs no en parlem més.

Retorn pansit sota les estrelles borroses, entre el concert petit, humil —irònic—, dels grills.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de juliol 1918

dimecres 18 juliol 2018

Cap al tard, he anat al mas. A l’era batien amb les eugues. El sol ha torrat la gent. Sobre aquest color, que torna fantasmal el blanc dels ulls, la pols, el boll i la suor els han posat com una crosta de color d’argila, que esdevé d’un color d’ala de mosca a mesura que la llum de la tarda es va afeblint. Els animals, enllustrats per la suor, tenen una bromera blanca a la boca. Després de descollar, la gent s’asseu a terra, rendida.

Retorn dins d’un crepuscle d’una lluminositat blanca, lleugerament tocat de rosa, amb el blau pur, profund, estèril, de l’arcada del cel.

 

Davant de la terrassa del cafè passa una noia molt jove, amb aquella cosa torbadora, cenyida i impenetrable de les formes adolescents, les faldilles curtes, com una campaneta, sobre la polpa turgent, l’anca, la cuixa i les cames plenes. Un home assegut a la taula del costat em pica l’ullet.

Si ho recordo bé, tenia els cabells del front una mica en desordre i els ulls grans, parats, una mica enfonsats —tocats per un desdibuixament flotant, que la rosada galta immediata il·luminava de carmí lleugerament.

La noia ha passat i només ha quedat, penjada a l’aire, la sinistra guinyada del meu veí de cafè.

 

Si la nostra ànima és la nostra capacitat d’il·lusió —les nostres il·lusions—, deu ésser per això que hi ha tanta gent que tenim ànima de càntir.

 

Entre els que no tenen mai un no i els que no diuen mai que sí, no sabria pas què triar. Són les dues màximes creacions de l’energumenisme espontani del país.

 

Els diners.

Ciset Vilà, un marxant de boscos, fill, com el general Savalls, de la Pera, sol explicar que, quan aquest general corria pel país fent la segona guerra carlista, es presentà un dia al seu poble natal, muntat en el seu cèlebre cavall blanc que figura a les litografies, rodejat dels principals personatges de la seva partida. La mare del general, que vivia pobrament a la Pera, en sentir el galop de les cavalleries, tragué el cap per la finestra i, passat el primer moment d’esglai i de sorpresa que la presència del seu fill li produí, reaccionà d’una manera indignada i viva.

—¿Ets tu, perdulari? —cridà mirant-se’l amb menyspreu—. Ja la pujarem dreta, la paret! ¿No et dónes vergonya de fer parlar tant de tu? Tenim totes les terres ermes… Vés corrent d’una banda a l’altra, perdut, vés fent guerres i bestieses…

Savalls deixà que la vella pagesa irascible, vociferant en el marc de la finestra, s’esbravés, sense baixar del cavall, amb una rialleta.

—Pareu la falda, mare! —digué quan li semblà que l’envestida afluixava una mica.

—Estàs prou d’orgue, bercengàs!…

—Pareu la falda, us dic! —cridà el general amb una lluminosa cara d’animal enriolat i satisfet.

I mentre li repetia la comminació llançà un grapat d’unces d’or pel buit del marc de la finestra.

La silueta de la vella desaparegué una estona: el temps de collir les unces escampades per terra. Després, en reaparèixer, digué amb una veu notòriament canviada, la cara endolcida:

—Entra! Berenarem una mica… Feia tant de temps que no ens havíem vist! La llonganissa, aquest any, és de primera.

El general baixà del cavall, i mare i fill s’abraçaren tendrament. No solament berenà, sinó que sopà i dormí a la casa paterna. En realitat hi estigué tot el temps compatible amb la seva seguretat personal. La satisfacció de la mare durà tot aquest temps i una mica més —fins que duraren les unces de la guerra.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

17 de juliol 1918

dimarts 17 juliol 2018

Els amics.

Tomàs Gallart torna de Barcelona amb una galta inflada. No puc dissimular la sorpresa. És un d’aquells homes que no em puc imaginar més que en plena salut —i això independentment de les circumstàncies, favorables o adverses, de la vida. El seu sentit de l’humor, de gra fort, molt sorollós, la seva sensibilitat per copsar el grotesc, ho trobo molt vital. És un home alt, musculat, amb un moviment a les celles molt viu. Em fa pensar en un home que fos sensible a l’ideal de Montaigne: «…viure a l’hostal, riure amb la nostra gent, morir entre els desconeguts».

Sovint, a la nit, passejo una hora o dues, amunt i avall del carrer del Sol, amb ell, sota les acàcies. És un dels pocs fabricants de Palafrugell capaç de tenir una conversació «gratuïta», és dir, absolutament deslligada dels afers econòmics immediats. M’agrada d’escoltar-lo sobretot quan parla dels seus records d’estudiant a França i Anglaterra. Té sobretot un record —una mica idealitzat, potser— de Londres, agradabilíssim, exquisit. Si fóssim de la mateixa edat, però, potser no seríem tan amics. El tracte constant de les persones que tenen els mateixos records no té gaire amenitat.

Enric Frigola té estirabots estranys. És un lector constant de la Bíblia, sobretot de l’Antic Testament, i el seu fort, al cafè, consisteix a relatar d’una manera literal i un aire gris, fred, glacial, les —generalment— monstruositats que hi troba. Els contrastos que produeixen els deliris hebraics en la mentalitat de la gent d’avui són sorprenents, detonants. Però, després de les riallades que provoca la singularitat, la cosa queda una mica monòtona. Aquesta monotonia no gosaria pas ningú contradir-la-hi, donada la gràcia que fa a ell mateix.

—Vostè, Frigola —li digué un dia un capellà—, és un home molt collfred

—No li ha pas d’estranyar —li respongué—. Deu ésser perquè jo he llegit més la Bíblia que vostè…

—Jo no l’he llegida mai, la Bíblia. ¿Per qui m’ha pres?… Jo sóc dels de l’Evangeli…

—¿Veu, home, veu? —digué Frigola, enriolat.

Com a professor a l’Escola d’idiomes, té com a llibre de text francès de lectura Madame Bovary de Flaubert. Una vegada Gori li preguntà la causa.

—¿És que no el consideres un gran escriptor, Flaubert? —li respongué.

—Sí, sí…

—Ah!

 

La farmàcia de Casabó l’ha comprada l’apotecari Almeda, de Girona, tipus important, que s’afegeix intermitentment al nostre grup. És un home flac, d’un nas considerable, ros, molt miop, amb unes grans ulleres amb muntura d’or que li donen un aspecte d’home greu, atent i precís. Porta els cabells admirablement engomats, vesteix bé, la ratlla dels pantalons és sòlida i vertical. Cada nit els deu posar sota del matalàs, amb una cura femenina perquè li quedin aplomats com una cantonada. Porta un bigotet-raspall.

Usa constantment el diminutiu, sobretot quan parla amb persones de l’altre sexe. «Sobre el granet —diu a les seves clientes— s’hi passarà aquesta pomadeta…». O: «Abans de dinar, prendrà aquest xaropet amb una culleradeta…». Acompanya l’emissió d’aquests diminutius amb inflexions de veu dolces, persuasives, absolutament acaronadores. Per desgràcia, la seva veu és una mica massa nasal i ha de fer un esforç notori per no ensenyar l’orella de la seva persistent, sarcàstica brometa. Moltes vegades reïx a dissimular, i així hi ha molta gent, impressionada per la seva afectuositat, que el consideren un ingenu i hi ha senyoretes que se’l figuren vestit de criatura, amb uns pantalonets curts i marinera.

En el tracte entre amics resulta un cínic glacial i, com que és gironí —i un gironí ranci—, encara resulta més fred. És un gran conreador, lúcid i sistemàtic, de l’adulteri per amor, perquè la seva idea fonamental és que aplicar una qualsevol forma de comptabilitat als sentiments és una falta de delicadesa. Un sentiment —diu— pagat encara que només sigui amb costelles a la brasa ja no és un sentiment. Així, el seu estat natural és viure enmig de combinacions adulterines, sempre gratuïtes i de vegades pesades i complicadíssimes i de vegades desagradables, perquè ha rebut més d’un cop de bastó sec —cops que no han traslluït, perquè té comprada la discreció de vigilants nocturns i serenos. En fi: un pur idealista. És gairebé segur que, més que la possessió de les dones, li interessa infligir una molèstia als marits. Un dia que al cafè es parlava de la seva gran tenacitat i paciència en aquesta classe d’afers, digué amb la seva habitual, nasal, afectuositat lleugerament vitriòlica:

—Però ¿és que hi pot haver res més bonic que aquestes cosetes?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada