Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

7 de setembre 1919

dissabte 7 setembre 2019

A la matinada veig el doctor Borralleras assegut davant d’una taula de la terrassa del Lyon d’Or acompanyat d’una persona del sexe femení i del nostre comú amic l’aviador o ex-aviador Lluís Foyé. Fa una nit magnífica i a la Rambla s’hi està prodigiosament bé. Quim, que em veu dubitatiu, em fa signe d’acostar-me i de seure. Ho faig. Conec tots els presents. La persona del sexe femení entaulada és una coneixença del doctor Borralleras, que en una ocasió anterior m’havia presentat. És una entretinguda d’una certa edat, lleugerament guenya, prima però una mica desfeta, molt ben vestida, extremadament divertida i animada, d’aspecte una mica «gastat», que Quim em presentà com una persona llegida i cultivada. Quim sembla estar ara molt afectat per l’obra de Marcel Proust. Li interessa enormement. En parla nit i dia. Facilita les coses en el sentit que la gent el llegeixi. Sospito que li faria gràcia que aquesta senyoreta el llegís.

La meva intempestiva arribada suspengué a penes la conversació. Vaig veure que parlaven de la vanitat humana. La senyoreta es trobava en l’ús de la paraula. Parlava amb una extrema vivacitat.

—Pel dir de la gent —deia— les dones semblem tenir el monopoli de la vanitat. Els elements de la seva vida exterior —les modes, per exemple, els moviments de les faccions, la seva manera d’enraonar— semblen confirmar-ho. En aquests moments, les robes i els barrets que es porten són, en aquest sentit, molt favorables a demostrar-ho. La part d’exteriorització no conté cap element de simplicitat, d’autèntica realitat: tot és considerablement inflat. Així i tot, jo no m’acabo de creure que les dones tinguin aquest monopoli, sobretot parlant en general. Els homes són infinitament més vanitosos que les dones. Tinc una certa experiència. Hi ha un moment sobretot en què aquesta vanitat la demostren d’una manera exacerbada: és al llit. Són literalment insuportables, embafadors, irrespirables. Arriben a tots els extrems, de vegades als extrems més acusats. La seva afectació arriba a la puerilitat. Com més malícia sembla tenir la seva presència, més pueril és el seu entrellat… Es necessita molta paciència per aguantar-los.

Foyé escolta amb un somriure escèptic: amb un somriure que en definitiva és ple de vanitat. Sembla un home absolutament impermeable a qualsevol altra vanitat que no sigui la pròpia i personal. Quim hi fa una cara absolutament seriosa, no mou ni un múscul de les seves faccions. És una cara que sembla una màscara. Estic segur que li interessa el que diu la seva amiga, però tant com d’això està potser sorprès dels considerables mitjans expressius que demostra tenir. Potser hi veu la possibilitat de portar-la cap a la lectura de Marcel Proust —lectura no gens fàcil—, que en aquest moment sembla ser la seva obsessió principal.

—És la pedanteria, la falta de naturalitat masculina, la vanitat dels homes, el que ha originat, per inaguantable avorriment i desesperació, l’anomenada perfídia femenina, que és un dels temes que la literatura ha explotat, en totes les èpoques, més copiosament i amb més constància. La perfídia, l’astúcia femenina, existeix: és la venjança natural de les dones davant de la insuportable inflor i exageració del sexe contrari. Es pensen tenir totes les virtuts, tots els talents, totes les formes de la intel·ligència, i fins i tot de la potència vital, que més aviat sol ésser mediocre i magra. Diuen rarament la veritat. Generalment resulten diferents del que havien estat imaginats. Resulten insuportables. És aquesta desil·lusió el que crea la perfídia femenina. És la venjança normal. En un país com aquest, tot el sistema social sembla consistir a posar tota classe d’obstacles als moviments femenins i a assegurar la impunitat i la rigorosa intocabilitat de la pedanteria dels homes. Les incoherències, les diferències d’humor que els novel·listes assenyalen en les dones no són més que formes de la seva venjança. Fa molta gràcia de veure els homes acusar les dones d’aquests defectes quan en realitat són els homes els autors de les reaccions femenines més típiques. Si els homes no fossin tan vanitosos, les dones no serien tan perilloses.

Foyé accentua l’escepticisme del seu somriure. El que potser l’enganyava és no saber exactament la finalitat d’aquella dona articulant aquestes frases.

—Vostè, senyoreta —pregunta Quim—, ¿ha trobat, en el curs del seu ofici, un home senzill, vertader i natural?

—Alguns, molt pocs. És clar que hi ha homes dominats per un tal sentit del ridícul que semblen impermeables a la vanitat. Però el sentit del ridícul fa de vegades caure les coses de l’altra banda, i els que tenen la desgràcia de tenir-lo exagerat són inservibles, una espècie de bonifacis. Gairebé tots els altres són pedants i d’una vanitat asfixiant.

Com que del cantó del monument a Colom comença de clarejar, Quim pregunta si no ha arribat l’hora d’abandonar la terrassa del cafè i emprendre el retorn a casa —és dir, al pis del carrer del Bisbe, en el moment que comença aquest carrer partint de la plaça de Sant Jaume. Des d’un dels balcons d’aquesta casa es veu la plaça amb els dos grans edificis enfrontats. A la matinada, aquesta plaça de Sant Jaume és d’un provincialisme burocràtic, glaçat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 d’agost 1919

diumenge 18 agost 2019

Havent dinat veig Hermós que enllesteix un palangre a l’ombra que fa un bot. M’hi acosto. La calba li llueix. En veure’m agafa com un aire de curiositat bondadosa. Té els ulls una mica vermells. Sembla un goril·la rialler.

—Us feia a Aigua Xallida… —que jo li dic.

—He vingut per la Mare de Déu. Aquesta tarda hi tornaré amb el llebeig. He portat peix a la Marieta. Avui farem un suquetot de nero.

—Carai, carai…

—Una cosa o l’altra hem de fer. A Alger vaig prendre tanta quinina que vaig quedar com un filferro. Encara en prenc. De vegades em sembla que m’he tornat boig. Les febres et fan tremolar de fred encara que el sol estavelli les pedres, però la quinina et gira l’espinada al revés. L’Hermós que has conegut ja no el veuràs mai més. L’únic alivio que tinc són els suquets de peix. La Marieta hi té toc. Sap com s’han de fer. Els fa com a les cases riques, com a can Barris, anys endarrere. No vull pas dir que a les cases pobres de Palafrugell no es mengi bé, però en aquestes cases, per més  bona que sigui la cuina, sempre es descuiden de posar-hi alguna cosa, i així no fan res rodó i complet. El senyor Tintorelli, que era amic del senyoret Joan, de vegades deia parlant d’una salsa: «Aquesta salsa és sublim». Escolta: ¿vols fer el fotut favor de dir-me què vol dir sublim?

—No sé… És una paraula dels senyors que porten coll planxat els dies de fener. Nosaltres ens en podem ben passar, compreneu?

—Ja m’ho semblava! Quantes maneres hi ha de parlar, Mare de Déu! Hi ha gent que no s’està de res… I, parlant de tot, ¿saps que hi ha molta gent? A can Batlle hi ha una senyora francesa que m’ha demanat si li volia ensenyar de nedar. Tal com t’ho dic. Pagant, és clar. Dos ralets cada vegada… Qualsevol vagi a pescar l’artó a l’hivern.

—Però vós no heu sabut mai nedar…

—Natural… ¿Per qui m’has pres? En aquest país no hi ha cap pescador que sàpiga nedar, ni en Pere Benet. Si l’aigua, de natural, ens agrada tan poc, ¿com vols que sortíssim si penséssim que hem de caure a l’aigua? Si tinguéssim aquest pensament, no ens traurien del cafè ni amb fums de sabatots.

—¿Així, amb la senyora francesa no heu fet res?

—Poca cosa. Li he dit que li ensenyaria de nedar sense treure’m els calçotets llargs; però, com que parla tan diferent, em sembla que no hi ha entès res… ¿Què vols? És el que deia el metge Martí quan estava d’humor: en aquest país no tenim educació, no ens han ensenyat res, no sabem res. A la meva edat encara no sé ni llegir ni escriure. Sóc més carcamal que si hagués nascut a Begur… Som espessos, portem una llossada d’espessor… I oidà: ¿no vols pas venir a Aigua Xallida? Encara tens un matalàs a la barraca. ¿Què en farem, d’aquest matalàs? La qüestió és que a l’hivern no hi hagi una gotera…

—No, tinc feina…

—¿Així no ens veurem mai més?

—Tant com mai més!

—El temps passa volant… M’han dit que te’n vas de seguida.

—Sí, demà, probablement. Potser demà passat…

—Deus tenir molta feina…

—No em feu riure…

—¿De quin ofici fas?

—De periodista…

—He sentit dir que és un ofici de la marca de l’ham.

Quan Hermós volia ponderar una cosa deia que era de la marca de l’ham. Ho havia après a les capses de sardines de Nantes. Les sardines que eren considerades més bones portaven un ham a sobre la tapa —un ham de déntol.

—¿T’agrada aquest ofici?

—És molt estrany.

—Així, no deus pas menjar gaires sardines a la brasa, com aquelles de l’Escala, d’anys enrere…

—Què voleu…

—Pel setembre, a Aigua Xallida s’hi està bé. Es fan bolets. Sempre hi ha un o altre, de Begur, principalment. Vénen els bacanards1 1més esmolats, el millor de cada casa. El Miner és un astut que no acaba d’anar bé. Els carrabiners li van al darrere. Sort que els en dóna vuitanta a acabar a cent. Aquest home s’ha perdut per no dir res. No parla mai. No se sap mai on és. Se’l pot trobar a qualsevol hora del dia o de la nit en el lloc més impensat. En Pelayo Taler és molt diferent. Taler està més gras, no calla mai, és un xafarder. Com a contrabandista no val res. Com a pescador amb dinamita, en canvi, no té rival en el país. Aquests pobrets de Tamariu, al seu costat, són un zero a l’esquerra.

Són gent antiga del país, la millor gent…

—Antiga, antiga… ¿Què vols que et digui? Són pobres que voldrien menjar i beure bé. També voldrien alguna dona, però les que tenen la cuixa alegre volen un bon llit i un quarto amb tota la requincalla, i un pa a la post per quan bufa el vent. No estan per orgues… Amb les seves camises de dormir de color de rosa, semblen del país de les hadas, comprens?

—¿I amb el contraban no heu fet res?

—A la nit, a Aigua Xallida, a la barraca, de vegades sento fressa de gent. Només sento passos, no diuen mai res. Em fan més por que goig. La barraca és sempre oberta, però quan sento el fresseig em tanco amb pany i clau i tots els forrellats que trobo. Hi poso la taula per tancar més bé… No tinc pas disposició per a aquesta classe d’oficis. No sé defensar-me. Per ser un bon contrabandista s’ha de saber de lletra o tenir un secretari que tingui una bona trompeta. ¿Què hi vols fer? He quedat sol. Tu te’n vas per sempre més. Si t’haguessis quedat, hauríem pogut fer la bona vida. Aquesta gentussa de Begur són molt bona gent. Ningú ens hagués emprenyat per res.

—Potser hagués estat el més enraonat.

—Potser! Però no hi ha res a fer. Vosaltres voleu fer el senyor, portar corbata, barret, elàstics, i parlar d’una altra manera. Voleu tenir diners i fer el fatxenda. És igual. Qui tingui més, que sopi dos cops. Voleu viure del fum, del no-res…

—De tota manera, alguna cosa deveu tenir…

—Tinc dos-cents duros a la llibreta del correu, a la Caixa Postal…

—És una bona caixa.

—No t’ho sabria dir, perquè no l’he vista mai.

—Teniu més diners que jo, que no tinc res.

—Espera que tinguis els meus anys i en parlarem.

A l’ombra de la barca passa un vent agradable i suavíssim, que fa venir son. Després d’una pausa, Hermós em diu:

—¿Vas a viure a Barcelona?

—Per ara sí.

—A Barcelona hi ha molt bones dones…

—Possible. Pagant, és clar…

—¿Per qui m’has pres?… Nosaltres hem de pagar sempre.

—La conversa m’agrada. Em fa venir son… Doneu-me aquesta cofa de palangre i em servirà de coixí. Fa un olor d’aigua salada infecta, però magnífica.

Em vaig adormir de seguida. Feia un vent tan suau! La cara simiesca d’Hermós em produí una sensació de seguretat sense falla. Al cap de dues hores, en despertar-me, vaig comprendre que hauria tingut alguna qualitat per fer la vida primitiva. El dia havia declinat. En l’aire hi havia un color de rovell d’ou, suspès. Hermós havia desaparegut. L’únic rastre que en sento és la vaga fortor d’un caliquenyo.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Del Diccionari Català – Valencià – Balear

    Bacanard. Beneit, curt d’enteniment (Verges). a)Nadiu de Begur, segons denominació satírica que els apliquen els habitants dels pobles veïns. «A Begur són bacanards i bacanardes, buarencs i buarenques, llargs i llargues» (Llofriu).

    L’edició crítica del professor Narcís Garolera escriu “bEcanard”,  forma justificada en les recerques de Joan Coromines, que en el seu Onomasticon Cataloniae, sota el nom ‘Begur’, inclou aquesta informació [Nota del bloQG, abril 2016] []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de juliol 1919

divendres 19 juliol 2019

Vicenç Solé de Sojo.

Parent del cèlebre canonista Anguera de Sojo, familiar d’una beata que evolucionà cap a la santedat, el poeta Solé de Sojo fa de passant al despatx, especialitzat en dret marítim, del senyor Anastasio. És un element important de la penya. Havent dinat és dels primers d’arribar-hi. La fidelitat que té a Borralleras és admirable. Admira molt Camps. No és pas un contertulià de tipus apassionat. Més aviat és un home tolerant i liberal. La seva correcció és clàssica. La topada de l’altre dia amb Aguilar és més un indici de la situació general de Barcelona que del seu caràcter.

Externament, sembla un tifa —però és un tifa que només ho sembla, involuntari. No hi ha a Barcelona una persona més discreta i agradable. Té un cap i una cara en forma d’oval minúscul; un pit i un ventre (dues coses que presenta sense solució de continuïtat) en forma d’oval majúscul; té les cames curtes i pesades. Vist en conjunt, sembla un carbassó amb cames, i, com que camina una mica tibat (com tots els miops), fa l’efecte d’un rave. Vesteix admirablement (a l’anglesa) i va perfectament pentinat i engomat. La seva pruïja vestimentària tindria molta més eficàcia si no estigués tan inflat. Li he vist portar —essent més pobre que ara— admirables armilles de fantasia de color de cafè amb llet (a la primavera) i de drap sumptuós i fosc, amb petits pics vermells (a la tardor) —així com faixes de seda negra amb una cadeneta i una moneda d’or. A l’hivern, sobre el coll de vellut blau de l’abric blau, hi porta els fulards de color de sang de bou de Bond Street de la més garantida autenticitat. I quins admirables barrets forts! M’asseguren que Xammar (expert considerable) els enveja. Fuma la pipa (Dunhill), i el fum que produeix és agradable. Excel·lent tabac anglès. Pompeu Fabra i Solé de Sojo són les persones que jo conec més absolutament i definitivament alliberades de la pintoresca misèria del tabac nacional. Amb la pipa a la boca, el llavi se li mulla i se li torna una mica xafallós.

Pujols digué una vegada una frase que ha quedat:

—El pobre Solé es un gentleman, però la cara no l’acompanya…

Quan hom s’hi fixa, Solé sembla format d’elements extravagants. El cap i la cara li formen un conjunt que no s’acaba de lligar amb el seu cos. És una cosa sorprenent: és com si el cap —o el cos— no fos el d’ell, com si portés el d’un altre, com si fossin dues coses deslligades. A l’últim, és clar, hom s’hi acostuma, però durant una llarga temporada sentiu com a cosa factible la possibilitat que Solé comparegui a la penya amb un altre cap —un cap que potser té guardat en un armari.

La cara forma un oval solemne: gran papada, galtes considerables. És una cara caracteritzada per falta de proporció de les faccions que en formen part. No hi ha proporció entre la seva part alta i la papada. El nas, els ulls, el front, ocupen un espai massa reduït en relació amb la part inferior de l’oval: és com si la part alta patís una mica d’haver d’aguantar les enormes i plenàries galtasses. El seu coll és curt i una mica congestionat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

13 de juliol 1919

dissabte 13 juliol 2019

La ruleta.

No sóc pas soci —és clar— del Círculo Artístico, però hi ha una gran quantitat d’amics de la penya que freqüenten aquesta societat per tal de jugar a la ruleta. De vegades passo una estona a la sala de joc amb un o altre d’aquests amics.

Quan no es té aproximadament cap cèntim, hom es posa a pensar en la possibilitat de collir un ple a la ruleta com una cosa deliciosa. No em costaria pas gaire d’afeccionar-m’hi. El que hi ha és que quan entro a la sala de joc em trobo, si fa no fa, en la mateixa situació en què es troben sovint els meus amics en sortir-ne: pelat com una geneta.

Si alguna vegada ho he provat, m’he pogut convèncer de l’escassa capacitat que tinc per a la vida del vici. No tinc prestància, ni barra, ni perfil. No puc arribar a prendre-ho seriosament. Borralleras juga amb un aire d’indiferència i de llunyania fantasmal. Sagarra contempla el moviment de la bola amb un sotabarba de suplement. El pintor Canals es mossega el bigoti nerviosament. Labarta, Casanovas, Nogués, Carles, Padilla, els germans Soto, freqüenten també la ruleta i juguen seriosament —Carles el que menys. Són persones que, en una sala de joc, hi fan un determinat, considerable, paper.

Ara, a mi em sembla que tinc —a causa probablement de la meva inconsciència— un cert avantatge sobre aquests amics. Jo crec que jugar i perdre són dues coses lligades per la més absoluta coherència. En canvi ells creuen que jugar i no guanyar és una mala passada que la providència els fa explícitament. Si surten de la sala guanyant, se’ls coneix en la cara i desenrotllen una certa arrogància displicent. Si surten perdent, sembla que els han clavat una pallissa —semblen gossos malalts que busquen un racó per isolar-se de la gent. Es deixen dominar massa —al meu entendre— per la força que ells mateixos, sense cap fonament, s’atribueixen. M’agradaria de guanyar, naturalment, però trobo que perdre —i sempre perdo— està tan encaixat en la naturalesa de les coses que no paga la pena d’amoïnar-s’hi ni un moment. Surto de la sala havent pràcticament oblidat el que ha passat a dins —i amb una gana magnífica.

De vegades sospito que, per a les persones dotades d’una escassa quantitat d’amor propi i de molt poca pedanteria, el joc no pot tenir interès.

Don Francesc Pujols, que és concurrent de l’Artístic i de la sala de joc, no és pas, però, afeccionat a la ruleta. Avui deia:

—Jo podria jugar perquè tinc per perdre. Els meus deu duros diaris cauen, tant si plou com si neva… Però perdre davant dels crupiers seria fer massa el calet…1

L’ambient de l’Artístic, que és un aiguabarreig d’artistes que aspiren a fer el comerciant i de comerciants que pretenen fer l’artista, és —dit sigui de pas— accentuadament arriladet.

 

 

La lectura de Psyche, de Rhode, ha continuat aquests últims dies, però per fortuna la conjuntivitis de Pujols ha millorat considerablement. Malgrat les hores passades en la intimitat de la lectura, no em seria pas possible d’afirmar que Pujols s’hagi tret la màscara ni un sol moment. De vegades la seva capacitat d’autodenigració per tal de donar una idea diferent del que realment és, arriba a la pura fatuïtat. Em produeix com un enervament.

—¿Em permet una pregunta, senyor Pujols? —li he dit avui.

—Digui, digui, no faltaria més…

—¿Podria dir-me per què està tan interessat a aparentar el que no és?

—No li ho agafo, francament…

—¿Podria dir-me per què està tan interessat que jo el prengui per un ximple?

—Això mai de la vida, amic Pla! Per mi, no hi ha res com un amic. Jo em presento davant de vostè amb la mateixa sinceritat que si m’acabessin de parir…

—I si jo em resistís a prendre’l pel que vostè pretén, ¿què passaria?

—No s’ho prengui tan a la valenta, cregui’m a mi!…

—De vegades el trobo francament enervant…

—Doncs jo, a vostè, el trobo simpatiquíssim…

Ha dit la darrera frase com si representés una comèdia.

Impossible de no somriure. Hom queda desarmat —i totalment a les fosques, com al començament de la conversa. Pujols s’esmuny com una anguila —dóna constantment la impressió de buscar sempre la sortida, d’estar disposat a representar tots els papers de l’auca per tenir sempre segura l’evasió del seu pensament.

—I d’aquesta lectura que estem fent, ¿què me’n diu? —li pregunto després d’una pausa.

—Això és un plat d’arròs bullit. I pensi que el llegim en francès! Si el llegíssim en la seva llengua materna, ja faria molta estona que no sabríem on ens trobem. Això sí, aquest professor sembla molt bona persona i escriu molt bé: escriu amb estil de gasetilla, com vostès de Las Noticias.

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, a0mb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. 2. CALET m.  Home que, amb pretensions de senyoriu o distinció, resulta esser rústic i sense il·lustració (Barc.); cast. paleto. Y’s queda gratantse el cap com fan los calets, que ni saludan ni gratan, Vilanova Obres, xi, 87. DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de juny 1919

diumenge 23 juny 2019

 

 

Xènius s’ha posat d’estiu i de vegades passa per la penya. Fa un gran efecte: porta una americana clara, de color crema; uns pantalons grisos amb un cinturó de cuiro i una corretja; coll i corbata; ha substituït el barret fort pel canotier, que porta una mica mica decantat sobre l’orella. El vestuari d’estiu el fa semblar més gras: el sotabarba, el clatell, l’anca, li van agafant unes proporcions considerables. El seu cos, més que ondulat, ja comença de semblar modulat —modulat per les notes greus d’un violoncel.

Xènius ha pres seient en una poltrona de vímets i ha agafat un aire misteriós i sibil·lí. Ha vingut notòriament disposat a restar en el silenci més absolut. Pujols l’interroga amb l’aire més enjogassat i llaminer del seu repertori. No en treu res. Borralleras se’l mira de reüll. Jardí fa el mateix. Jo faig el mateix. Borralleras em pica l’ullet: vol donar a entendre —sospito— que la cosa està molt climatèrica i que la crisi anarco-sindicalista del Pantarca està en una fase probablement decisiva.

Aquest home haurà representat per als seus contemporanis una quantitat excessiva de sorpreses.

Un dels més grans errors de la meva vida haurà sigut conèixer personalment Xènius. L’ideal de la nostra generació hauria estat que, en el moment de fer acte de presència en la vida, ens haguéssim trobat amb un Xènius ja clàssic, voltat de tots els atributs de la glòria, la seva vida convertida en llegenda —és dir, amb un Xènius mort unes dotzenes d’anys abans de la nostra aparició en la terra. En definitiva, la cosa és intercanviable: si hom ha de viure, tant se val haver viscut ahir, com viure avui, com començar demà a viure. Aquesta solució ens hauria evitat el turment de la contemporaneïtat a nosaltres i potser més encara a ell. El destí d’aquest home haurà estat de no lligar amb els seus contemporanis; en canvi, jo crec que serà adorat pels venidors. Ara bé: a mi m’hauria convingut formar part dels venidors.

Si tan solament hagués pogut deixar de coneixe’l —si tan solament hagués pogut mantenir, respecte d’ell, la llunyania de Palafrugell! Se m’hauria mantingut en la memòria amb una força de fascinació. Hauria estat per a mi el gran escriptor, l’orador insigne del discurs, en francès, davant d’Henri Poincaré; el suscitador d’inquietuds; l’home de cultura vastíssima; el restaurador de l’escola i del bon gust en el país. Xènius té condicions úniques per ésser adorat per totes les persones que no el coneixen. Jo, que el conec, encara l’estimo en tantes i tantes coses! Li estic tan enormement agraït! El cert és, però, que aquest home no té condicions per ésser contemporani —només és potable en llunyania, en la suggestió de la llunyania. Entre la seva vida, la seva presentació social i el que ell ha proposat com a finalitat del seu mestratge, hi ha un enorme il·logisme. Ara bé: la joventut comprèn rarament els il·logismes.

És un home afectat. No té una presentació simple i clara. Té una constant preocupació per tal d’ésser pres per un home excepcional, diferent dels altres no tant en les coses que el diferencien, naturalment, dels altres, sinó en les coses més nímies i insignificants de la vida. Un home que s’ha passat la vida predicant el classicisme, la normalitat, la continuació, la superioritat de la categoria sobre l’anècdota —i de fet no és més que un mer anecdòtic, un original, un capriciós, un estrafolari, un romàntic. Aspira constantment a subratllar-se. Parla amb una veu cursiva. Escriu —ell que escriví tan bé!— d’una manera tibada, simbòlica i sacerdotal. Ja no podria demanar un parell d’ous amb una naturalitat mínima. És un home cada dia més dominat per la seva màscara —una màscara aparentment accessible; de fet, diabòlicament hermètica.

Els matisos d’aquesta màscara són una gran dolçor, un ensucrament saturadíssim; una deliqüescència, una morbidesa que de vegades raneja de la pornografia. Tota aquesta estupenda confiteria amaga probablement una interna meteorologia absolutament inestable, totalment insegura, una violència, una acritud, un menyspreu vivíssims. La confiteria exigeix adulació; si l’adulació no és explícita, la violència es produeix indefectible. És per això que la dolçor ondulant de Xènius em transporta a la selva verge. Determinats moviments del seu esperit —i del seu cos— tenen una lubricitat silenciosa, lenta, selvàtica. No vol pas dir que això no agradi, que la presència de Xènius no sigui, per a determinades sensibilitats, molt agradable —gairebé un èxtasi. Personalment aquestes caigudes d’ulls, aquest ritualisme somnambúlic, m’agrada menys —perquè precisament ens havia promès una cosa molt distinta. ¿Què s’ha fet el classicisme net, higiènic, ventilat, normalíssim? I aquell segle XVIII de don Eugeni, ¿què s’ha fet? Quanta insuportable comèdia! Quan hom s’ha passat la vida explotant l’antítesi classicisme-romanticisme i s’ha utilitzat el romanticisme com a claveguera de tots els errors humans i de totes les coses abjectes, fatiga una mica que el màxim pontífex de la legislació porti el virtuosisme romàntic a extrems que fan tornar pàl·lids els racconti més desfibrats de Puccini, el pessigolleig sensorial de Debussy, etc. El tracte no era pas aquest.

Xènius és un home de posa sibil·lina, serpentejant, amb una cosa que tendeix a la litúrgia intel·lectualoide i cívica. Però ¿no ens havíem compromès a combatre tot el que ve d’Orient? ¿No ens havíem compromès a combatre sistemàticament la tarima? Per Nietzsche, a través de Xènius, havíem sabut el sentit de personal independència insubornable que donaven a les seves vides alguns filosops antics. Aquest orgull ens semblà sempre la carta magna de l’esperit laic i cívic. Així, si les paraules tenen un sentit, ¿quina classe d’higiènic laïcisme serà aquesta tendència a l’anfractuositat, a la inflor, a l’orgull, al misteri, al sacerdotalisme? És un cas que depassa la meva pobra comprensió. És el cas de l’home que ha sofert una gran desil·lusió en la vida.

La darrera teoria de don Eugeni és que ell no deu res al seu país, que el fet del seu naixement sobre un paisatge determinat és un fenomen absolutament fortuït —i, en definitiva, que és el país que està en deute amb ell. (Això, Josep Maria Junoy també ho creu, però el seu cas és menys perillós que el de Xènius.) És, purament i simplement, l’exacerbació de tot el que portem escrit: és la forma més vulgar del personalisme, de l’excepcionalisme romàntic portat fins a les fronteres de l’exacerbació, fins a les darreres conseqüències.

 

A vint anys, en aquella edat en què la llunyania em portava a confondre els intel·lectuals amb la intel·ligència, m’hauria estat possible, encara, separar una obra excelsa del seu autor. Ara, a vint-i-dos anys, ja em seria impossible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada