Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

13 de juliol 1919

dissabte 13 juliol 2019

La ruleta.

No sóc pas soci —és clar— del Círculo Artístico, però hi ha una gran quantitat d’amics de la penya que freqüenten aquesta societat per tal de jugar a la ruleta. De vegades passo una estona a la sala de joc amb un o altre d’aquests amics.

Quan no es té aproximadament cap cèntim, hom es posa a pensar en la possibilitat de collir un ple a la ruleta com una cosa deliciosa. No em costaria pas gaire d’afeccionar-m’hi. El que hi ha és que quan entro a la sala de joc em trobo, si fa no fa, en la mateixa situació en què es troben sovint els meus amics en sortir-ne: pelat com una geneta.

Si alguna vegada ho he provat, m’he pogut convèncer de l’escassa capacitat que tinc per a la vida del vici. No tinc prestància, ni barra, ni perfil. No puc arribar a prendre-ho seriosament. Borralleras juga amb un aire d’indiferència i de llunyania fantasmal. Sagarra contempla el moviment de la bola amb un sotabarba de suplement. El pintor Canals es mossega el bigoti nerviosament. Labarta, Casanovas, Nogués, Carles, Padilla, els germans Soto, freqüenten també la ruleta i juguen seriosament —Carles el que menys. Són persones que, en una sala de joc, hi fan un determinat, considerable, paper.

Ara, a mi em sembla que tinc —a causa probablement de la meva inconsciència— un cert avantatge sobre aquests amics. Jo crec que jugar i perdre són dues coses lligades per la més absoluta coherència. En canvi ells creuen que jugar i no guanyar és una mala passada que la providència els fa explícitament. Si surten de la sala guanyant, se’ls coneix en la cara i desenrotllen una certa arrogància displicent. Si surten perdent, sembla que els han clavat una pallissa —semblen gossos malalts que busquen un racó per isolar-se de la gent. Es deixen dominar massa —al meu entendre— per la força que ells mateixos, sense cap fonament, s’atribueixen. M’agradaria de guanyar, naturalment, però trobo que perdre —i sempre perdo— està tan encaixat en la naturalesa de les coses que no paga la pena d’amoïnar-s’hi ni un moment. Surto de la sala havent pràcticament oblidat el que ha passat a dins —i amb una gana magnífica.

De vegades sospito que, per a les persones dotades d’una escassa quantitat d’amor propi i de molt poca pedanteria, el joc no pot tenir interès.

Don Francesc Pujols, que és concurrent de l’Artístic i de la sala de joc, no és pas, però, afeccionat a la ruleta. Avui deia:

—Jo podria jugar perquè tinc per perdre. Els meus deu duros diaris cauen, tant si plou com si neva… Però perdre davant dels crupiers seria fer massa el calet…1

L’ambient de l’Artístic, que és un aiguabarreig d’artistes que aspiren a fer el comerciant i de comerciants que pretenen fer l’artista, és —dit sigui de pas— accentuadament arriladet.

 

 

La lectura de Psyche, de Rhode, ha continuat aquests últims dies, però per fortuna la conjuntivitis de Pujols ha millorat considerablement. Malgrat les hores passades en la intimitat de la lectura, no em seria pas possible d’afirmar que Pujols s’hagi tret la màscara ni un sol moment. De vegades la seva capacitat d’autodenigració per tal de donar una idea diferent del que realment és, arriba a la pura fatuïtat. Em produeix com un enervament.

—¿Em permet una pregunta, senyor Pujols? —li he dit avui.

—Digui, digui, no faltaria més…

—¿Podria dir-me per què està tan interessat a aparentar el que no és?

—No li ho agafo, francament…

—¿Podria dir-me per què està tan interessat que jo el prengui per un ximple?

—Això mai de la vida, amic Pla! Per mi, no hi ha res com un amic. Jo em presento davant de vostè amb la mateixa sinceritat que si m’acabessin de parir…

—I si jo em resistís a prendre’l pel que vostè pretén, ¿què passaria?

—No s’ho prengui tan a la valenta, cregui’m a mi!…

—De vegades el trobo francament enervant…

—Doncs jo, a vostè, el trobo simpatiquíssim…

Ha dit la darrera frase com si representés una comèdia.

Impossible de no somriure. Hom queda desarmat —i totalment a les fosques, com al començament de la conversa. Pujols s’esmuny com una anguila —dóna constantment la impressió de buscar sempre la sortida, d’estar disposat a representar tots els papers de l’auca per tenir sempre segura l’evasió del seu pensament.

—I d’aquesta lectura que estem fent, ¿què me’n diu? —li pregunto després d’una pausa.

—Això és un plat d’arròs bullit. I pensi que el llegim en francès! Si el llegíssim en la seva llengua materna, ja faria molta estona que no sabríem on ens trobem. Això sí, aquest professor sembla molt bona persona i escriu molt bé: escriu amb estil de gasetilla, com vostès de Las Noticias.

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, a0mb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. 2. CALET m.  Home que, amb pretensions de senyoriu o distinció, resulta esser rústic i sense il·lustració (Barc.); cast. paleto. Y’s queda gratantse el cap com fan los calets, que ni saludan ni gratan, Vilanova Obres, xi, 87. DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de juny 1919

diumenge 23 juny 2019

 

 

Xènius s’ha posat d’estiu i de vegades passa per la penya. Fa un gran efecte: porta una americana clara, de color crema; uns pantalons grisos amb un cinturó de cuiro i una corretja; coll i corbata; ha substituït el barret fort pel canotier, que porta una mica mica decantat sobre l’orella. El vestuari d’estiu el fa semblar més gras: el sotabarba, el clatell, l’anca, li van agafant unes proporcions considerables. El seu cos, més que ondulat, ja comença de semblar modulat —modulat per les notes greus d’un violoncel.

Xènius ha pres seient en una poltrona de vímets i ha agafat un aire misteriós i sibil·lí. Ha vingut notòriament disposat a restar en el silenci més absolut. Pujols l’interroga amb l’aire més enjogassat i llaminer del seu repertori. No en treu res. Borralleras se’l mira de reüll. Jardí fa el mateix. Jo faig el mateix. Borralleras em pica l’ullet: vol donar a entendre —sospito— que la cosa està molt climatèrica i que la crisi anarco-sindicalista del Pantarca està en una fase probablement decisiva.

Aquest home haurà representat per als seus contemporanis una quantitat excessiva de sorpreses.

Un dels més grans errors de la meva vida haurà sigut conèixer personalment Xènius. L’ideal de la nostra generació hauria estat que, en el moment de fer acte de presència en la vida, ens haguéssim trobat amb un Xènius ja clàssic, voltat de tots els atributs de la glòria, la seva vida convertida en llegenda —és dir, amb un Xènius mort unes dotzenes d’anys abans de la nostra aparició en la terra. En definitiva, la cosa és intercanviable: si hom ha de viure, tant se val haver viscut ahir, com viure avui, com començar demà a viure. Aquesta solució ens hauria evitat el turment de la contemporaneïtat a nosaltres i potser més encara a ell. El destí d’aquest home haurà estat de no lligar amb els seus contemporanis; en canvi, jo crec que serà adorat pels venidors. Ara bé: a mi m’hauria convingut formar part dels venidors.

Si tan solament hagués pogut deixar de coneixe’l —si tan solament hagués pogut mantenir, respecte d’ell, la llunyania de Palafrugell! Se m’hauria mantingut en la memòria amb una força de fascinació. Hauria estat per a mi el gran escriptor, l’orador insigne del discurs, en francès, davant d’Henri Poincaré; el suscitador d’inquietuds; l’home de cultura vastíssima; el restaurador de l’escola i del bon gust en el país. Xènius té condicions úniques per ésser adorat per totes les persones que no el coneixen. Jo, que el conec, encara l’estimo en tantes i tantes coses! Li estic tan enormement agraït! El cert és, però, que aquest home no té condicions per ésser contemporani —només és potable en llunyania, en la suggestió de la llunyania. Entre la seva vida, la seva presentació social i el que ell ha proposat com a finalitat del seu mestratge, hi ha un enorme il·logisme. Ara bé: la joventut comprèn rarament els il·logismes.

És un home afectat. No té una presentació simple i clara. Té una constant preocupació per tal d’ésser pres per un home excepcional, diferent dels altres no tant en les coses que el diferencien, naturalment, dels altres, sinó en les coses més nímies i insignificants de la vida. Un home que s’ha passat la vida predicant el classicisme, la normalitat, la continuació, la superioritat de la categoria sobre l’anècdota —i de fet no és més que un mer anecdòtic, un original, un capriciós, un estrafolari, un romàntic. Aspira constantment a subratllar-se. Parla amb una veu cursiva. Escriu —ell que escriví tan bé!— d’una manera tibada, simbòlica i sacerdotal. Ja no podria demanar un parell d’ous amb una naturalitat mínima. És un home cada dia més dominat per la seva màscara —una màscara aparentment accessible; de fet, diabòlicament hermètica.

Els matisos d’aquesta màscara són una gran dolçor, un ensucrament saturadíssim; una deliqüescència, una morbidesa que de vegades raneja de la pornografia. Tota aquesta estupenda confiteria amaga probablement una interna meteorologia absolutament inestable, totalment insegura, una violència, una acritud, un menyspreu vivíssims. La confiteria exigeix adulació; si l’adulació no és explícita, la violència es produeix indefectible. És per això que la dolçor ondulant de Xènius em transporta a la selva verge. Determinats moviments del seu esperit —i del seu cos— tenen una lubricitat silenciosa, lenta, selvàtica. No vol pas dir que això no agradi, que la presència de Xènius no sigui, per a determinades sensibilitats, molt agradable —gairebé un èxtasi. Personalment aquestes caigudes d’ulls, aquest ritualisme somnambúlic, m’agrada menys —perquè precisament ens havia promès una cosa molt distinta. ¿Què s’ha fet el classicisme net, higiènic, ventilat, normalíssim? I aquell segle XVIII de don Eugeni, ¿què s’ha fet? Quanta insuportable comèdia! Quan hom s’ha passat la vida explotant l’antítesi classicisme-romanticisme i s’ha utilitzat el romanticisme com a claveguera de tots els errors humans i de totes les coses abjectes, fatiga una mica que el màxim pontífex de la legislació porti el virtuosisme romàntic a extrems que fan tornar pàl·lids els racconti més desfibrats de Puccini, el pessigolleig sensorial de Debussy, etc. El tracte no era pas aquest.

Xènius és un home de posa sibil·lina, serpentejant, amb una cosa que tendeix a la litúrgia intel·lectualoide i cívica. Però ¿no ens havíem compromès a combatre tot el que ve d’Orient? ¿No ens havíem compromès a combatre sistemàticament la tarima? Per Nietzsche, a través de Xènius, havíem sabut el sentit de personal independència insubornable que donaven a les seves vides alguns filosops antics. Aquest orgull ens semblà sempre la carta magna de l’esperit laic i cívic. Així, si les paraules tenen un sentit, ¿quina classe d’higiènic laïcisme serà aquesta tendència a l’anfractuositat, a la inflor, a l’orgull, al misteri, al sacerdotalisme? És un cas que depassa la meva pobra comprensió. És el cas de l’home que ha sofert una gran desil·lusió en la vida.

La darrera teoria de don Eugeni és que ell no deu res al seu país, que el fet del seu naixement sobre un paisatge determinat és un fenomen absolutament fortuït —i, en definitiva, que és el país que està en deute amb ell. (Això, Josep Maria Junoy també ho creu, però el seu cas és menys perillós que el de Xènius.) És, purament i simplement, l’exacerbació de tot el que portem escrit: és la forma més vulgar del personalisme, de l’excepcionalisme romàntic portat fins a les fronteres de l’exacerbació, fins a les darreres conseqüències.

 

A vint anys, en aquella edat en què la llunyania em portava a confondre els intel·lectuals amb la intel·ligència, m’hauria estat possible, encara, separar una obra excelsa del seu autor. Ara, a vint-i-dos anys, ja em seria impossible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juny 1919

dissabte 15 juny 2019

Diumenge. — El senyor Dalmau, de les conegudes Galeries Dalmau, del carrer de la Portaferrissa, apareix a la tertúlia de l’Ateneu els diumenges a la tarda.

A la Portaferrissa hi ha un portal que dóna accés a un corredor molt llarg. Caminat aquest corredor, es troba un pati interior, una mica humit, amb uns testos esgalabrats i unes plantes raquítiques, que fa tot plegat —a l’hivern— una olor de molsa ombrívola, en el centre del qual hi ha una mena de gàbia amb uns vidres en el teulat. Aquesta gàbia podria ésser un taller de fotografia. En realitat és la gàbia de les Galeries Dalmau —o sigui el temple de l’art d’avantguarda. Vaig començar de freqüentar-lo amb motiu de l’exposició Van Dongen, és dir, quan aquest artista féu a Barcelona, en plena guerra, la seva primera exposició continental amb pintures fetes al Nord d’Àfrica —a Alger, especialment. Després hi he seguit les exposicions dels components del grup que s’anomenà primer Associació Courbet, que es transformà després en el grup dels Evolucionistes, amb Sisquella, Serra, Miró, Viladomat, etc., al davant. Aquest grup ha tingut per mestre, a l’escola, Labarta, Lluís Labarta, fill del vell Labarta (que és un dels concurrents més antics de la biblioteca de l’Ateneu), i, en el terreny de l’orientació i de la polèmica, Joan Sacs.

A les Galeries Dalmau hi fa cap la joventut més turbulenta i desmanegada de l’ambient artístic de Barcelona i els més estranys estrangers de passatge. Durant la guerra, sobretot, passaren per les Galeries tipus vertaderament sensacionals. De tota manera, l’home més estrany de la casa és el senyor Dalmau mateix. És un home petit, amb una barba negra d’una caiguda lànguida, molt pàl·lid, vestit amb una roba negra lluent que sempre li va gran. Li va gran de llargada i d’amplada: els pantalons se li acumulen sobre els sabatots polsosos; l’americana, molt baldera, fa l’efecte d’un abric; els objectes que porta a les butxaques l’estiren sempre avall; l’armilla sembla una armilla per a tres Dalmaus. A l’hivern porta un abric que gairebé li arrossega i sobre el cap transporta un barret negre d’ales amples. Crec que es pot afirmar que el senyor Dalmau vesteix amb una displicència absolutament notòria. Però aquesta displicència en el vestir és una cosa ben pàl·lida al costat de la displicència diguem-ne física del senyor Dalmau. És un home d’una veu tan evaporada i petita —uns simples moviments de boca— que s’hi ha d’estar molt habituat per copsar-la. Camina d’una manera tan fatigada i deprimida que de vegades us vénen ganes d’agafar-lo pel braç perquè no caigui. Fa l’efecte que porta tres o quatre mesos de gana endarrerida. El seu aspecte general és el de l’home que es troba més enllà de les fronteres, de l’abandó, de la desfibració i de la incuriositat. És l’anèmic pur, l’ésser humà en procés d’esdevenir cadàver.

Per a l’única cosa que sembla tenir una certa virior és per fumar cigarrets de paper. Els diumenges a la tarda arriba a la penya, demana un cafè —que beu a glopets petitíssims—, i deixa la petaca sobre la taula de marbre. Fuma molt lentament i és un dels homes capaç de mantenir durant més estona penjada sobre el llavi inferior una punta de cigarret apagada. No sol pas prendre part en la conversació. Seu, escolta, fuma i calla. Si l’interroguen, contesta amb la menor quantitat possible de paraules —però sovint és com si no digués res, de tan esblaimada que li resulta l’articulació de les paraules.

—Altrament, Dalmau —li ha dit avui Quim Borralleras—, teniu aquesta setmana, a les Galeries, una exposició molt forta…

(Es tracta d’una exposició cubista amb Joan Gris i no sé quins altres pintors polonesos d’aquesta tendència. És l’última de la temporada.)

Dalmau ha dit unes paraules que només ha sentit Solé de Sojo, que seu al seu costat.

—¿Què ha dit? —ha preguntat algú.

—Ha dit —respon Solé de Sojo— que a les Galeries Dalmau tot és fort i puixant començant per l’amo…

—I un be negre!… —diu Camps de baix en baix.

—Hi, hi, hi… —fa el doctor Dalí, enriolat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de juny 1919

dimecres 12 juny 2019

Penya de l’Ateneu.

Aquests microcosmos socials del tipus d’aquesta tertúlia ateneística poden ésser una palanca considerable si hom hi cau bé. En aquest cas són un element d’amplificació d’una llargada insospitada. Quan l’amplificació es produeix en contra, el resultat pot ésser tràgic. De vegades tinc la impressió que el meu aterratge ha estat positiu. Una de les persones que m’han estat favorables des del primer moment ha estat don Francesc Camps Margarit. Dos o tres dies després de tractar-me, digué a Alexandre Plana:

—Això és un grip que farà una certa carrera. És el tipus de la seva generació que juga més fort. De vegades sembla un inconscient…

Pocs dies després, a la terrassa d’un cafè, deia a uns amics —a Junoy em sembla— l’horror i l’ànsia que em feia haver d’anar a la dispesa a menjar les indefectibles mongetes tendres. Era abans de sopar. Camps Margarit m’escoltava a la taula del costat. En el moment d’alçar-me per tal d’emprendre el camí, absolutament fatídic, de la dispesa, se m’acostà, em posà un duro de plata a la mà amb un moviment imperceptible (cosa que em donà idea que estava habituat a fer-ho) i em digué:

—Aneu a sopar al restaurant… La descripció que heu fet de les mongetes verdes val més d’un duro. Després, deixeu-vos caure a l’Ateneu.

Són coses que no s’obliden. Després, a la penya, em convidà a cafè, conyac francès i un cigar de l’Havana. Després d’això vaig considerar-me en el dret de tenir-lo per amic. M’agradaria d’escriure un retrat d’aquest home. Però potser no el conec prou encara, per fer-ho.

És un home d’estatura regular, d’aspecte molt canviant (hi ha dies que sembla rodó i altres sembla un home ossat) amb unes faccions molt acusades: pòmuls rojos; cella dura i negra; galta canonical; ulls negres brillants, vivíssims; barba forta, afaitada a blau; grisalla abundant de cabells; coll de tronc espès sobre un estèrnum voluntàriament sortit. Vesteix confortablement, amb corbates rutilants, que a Barcelona són tan apreciades i que ell transporta amb un punt de petulància molt acusada. La seva presència petulant és perfectament compatible amb les seves caigudes en la timidesa més visible. Aquesta alternació em demostra que és un home indecís. Quan riu fa: hi, hi, hi!… i es posa un mocador a la boca per no caure en cap excés.

No he pas conegut Albert Llanas, però he vist retrats d’aquest senyor. Tinc la impressió que Camps té una retirada física amb Llanas, sobretot amb Llanas jove. L’única diferència és que el sistema capil·lar de Llanas fou més abundant i copiós que el de Camps —modes diferents. Si la moda capil·lar de l’època de Llanas hagués subsistit, Camps l’hauria adoptada, perquè la constitució física d’aquests dos homes és molt semblant i, per tant, el seu automatisme hauria estat paral·lel.

Quan seu, Camps perd. Se l’ha de veure, en canvi, passar per la Rambla, pujar passeig de Gràcia amunt o entrar en algun magatzem de teixits, amb l’americana comprimida en el botó del mig, arborant un diari a la butxaca, el nas enlaire i un cigarret a la boca —un cigarret apuntant al cel, com el botaló d’un bergantí. Es passeja amb un aire de balanceig, aguantant la mirada de les senyores, provocatiu, segregant un ambient de baríton en plena prosperitat —una barreja indescriptible de gat dels frares, de condottiero i de badoc tot alhora. La gent se’l mira amb un aire lleugerament astorat. Li demanen caritat més pobres que a les persones corrents, se li acosten més venedors de diaris i de dècims de la rifa que a ningú. Sospito que això l’encanta. A Barcelona hi ha molts fatxendes, sobretot en les classes elevades. El barceloní tendeix a la fatxenderia per generació espontània. Un fatxenda adorable: don Trinitat Monegal. I bé: malgrat la seva posició mitjana, Camps s’ha obert, en aquest aspecte, molt de pas.

La majoria dels mots picants, de les frases càustiques, les coses més divertides que s’han dit a Barcelona en aquests últims quinze anys han estat obra de Rusiñol, de Pujols i de Camps. El mecanisme de l’humor de Rusiñol està encara per estudiar. Utilitzo a posta la paraula mecanisme perquè pel meu gust és un humorisme una mica mecànic. Pujols maneja amb una agudesa única el contrast. L’aplicació a determinades situacions de les frases més col·loquialment vulgars de la llengua ha creat moments d’autèntica gràcia. El seu diàleg amb el senyor Taxonera sortint del Continental sobre l’eclipsi ha donat la volta al món. Taxonera: «L’eclipsi serà a les quatre»… Pujols: «Sempre seran quarts de cinc»…

Posat entre aquestes dues figurasses, Camps s’ha admirablement defensat. Un dia, el doctor Dalí li digué amb una cara de compunció:

—Males notícies, Camps! El senyor Llavallol s’ha ferit. Té la meitat del cos insensibilitzat, com mort…

—Déu l’hagi mig perdonat!… —contestà, amb un aire fúnebre, Camps.

Es pot afirmar que Camps ha estat un element essencial de totes les revistes divertides que s’han fet a Barcelona aquests últims anys, sobretot de l’inoblidable Papitu de la primera època —que difícilment serà superat. El seu ofici d’enfardador de teixits el porta cada dia a tenir innombrables contactes, a visitar una pila de despatxos. Això li dóna una quantitat de documentació humana pràcticament inesgotable. Coneix a tothom, i, com que explicar una anècdota a Camps implica donar-li la màxima publicitat, la gent s’escarrassa a explicar-li les primícies de la xafarderia no solament de Barcelona i de les poblacions dels voltants, sinó de tota l’àrea del tèxtil com un tot, en general.

I el curiós és que aquest arsenal d’anècdotes, aquest magatzem de mots, de fets i de records, no es caracteritza pas per ésser un conversador extraordinari. Comença les seves descripcions molt bé, dominant-se, donant color a les coses i donant vida i gesticulació a un personatge, però de sobte té un atac de timidesa que el fa descarrilar. Fa l’efecte que pensa in mente: «Ho fas massa llarg», o «Això no té ni el menor interès». Llavors li queda tot confús i l’acabament no sol pas ésser gaire brillant. Els millors mots, els hi he sentit dir en moments de confusió general, quan la conversació entra en una temperatura alta i tothom hi diu la seva sense gaire premeditació. Enmig d’aquests remolins, la timidesa de Camps perd rigidesa, com si la confusió representés, per a ell, com una impunitat. El tarannà de Camps és molt curiós en el sentit que, si aquest home dóna una permanent sensació de petulant i de barrut, de fet és un dels homes de menys barra que en la Barcelona que bull es poden tractar.

És un sentimental. És un sentimental d’una obertura amplíssima de compàs —tan ampla que a dins hi caben des de la bona educació fins a la caritat. Té una tendència —singular en aquest país— a fer agradable la vida dels altres. S’escarrassa pels altres. Té una habilitat especial a fer sortir en la conversa les coses que poden interessar al seu interlocutor, a reportar elogis i compliments que ha sentit dir de la persona amb la qual parla. De vegades, és clar, ha de forçar la nota, ha de dir una cosa per altra, ha francament d’inventar. Sense voler, es troba sovint en situacions ridícules, d’un còmic pujat. Per fer contenta la gent ha hagut de dir tantes mentides que en certs moments ha estat exposat que li trenquessin la cara. El cinisme crític és desagradable. El cinisme de l’elogi desorbitat pot arribar a tenir una lucidesa amarga, una brillantor fantàstica. Pujols i Camps l’han cultivat menys amb un esperit malèfic que per satisfer l’amor propi dels altres.

En el terreny de la caritat, és inesgotable. No ha tingut mai un no. Ha estat generós, bondadós i elegant. Abans d’anar-se’n a viure a Madrid, Xammar sostenia que a Barcelona hi havia una persona disposada a fer, en tot moment, un emprèstit segur i a llarg terme a un periodista: aquesta persona era Camps. Si algú s’atreví, alguna vegada, a discutir-li aquest fet, el considerava un ximple acabat, un home incapaç de tenir un criteri clar.

—No n’hi ha pas prou que us facin un emprèstit —deia Xammar—. L’important és que si no podeu tornar els diners no us retirin el salut. Això, en aquest país, només ho fa Camps…

Feia mesos que Camps donava al meu amic el periodista V. un duro a la setmana. El periodista l’esperava a una hora fixa d’un dia establert a la porta de l’Ateneu, i Camps, en passar, li allargava la moneda sense dir la menor paraula. Un dia, V. no aparegué a la cita. Camps el cercà per la Rambla.

—Dispensi… Avui se n’ha descuidat… —li digué en veure’l, amb un aire de tenir més por que goig, allargant-li la moneda de plata.

Hom sent a dir sovint:

—Per fer un mot d’esprit, Camps es vendria el seu pare. Això és cert, és clar. Aquesta tendència al desenfrè verbal, a la procacitat, a l’agudesa, fa que Camps, com Pujols, sembli, en certs moments, un monstre desencadenat. Si la gent en tingués esment, ja els haurien morts a punxades. Ells no fan, potser, res més que defensar-se. Per altra part, no crec que es pugui fer una truita sense trencar prèviament els ous. De procediment per arribar a aquest resultat, no crec que se’n conegui cap altre.

Ara, seria curiós de fixar les idees de Camps Margarit sobre la literatura. Ell vol una literatura d’èxit segur, entenent per èxit segur l’èxit de carrer. En aquest sentit, una cosa, qualsevol, per ésser bona, ha d’ésser una mica a la Rostand, més o menys ha de cyranejar. És perfectament observable que tota la gent de la seva època, i Camps Margarit mateix, cyranegen una mica o, si voleu, rostandegen, per dir-ho més clar. És possible que la gran amistat i admiració que Camps professa per Màrius Aguilar i la seva literatura provenen d’aquest filó de Rostand. Cada dia se’m fa més clarament visible la penetració de Rostand en aquest país, el gran efecte que aquest poeta féu en la societat de Barcelona, l’extraordinària receptivitat que la generació de Camps tingué per l’obra de l’autor de Chanteclair. La literatura de Màrius Aguilar, àdhuc les seves més rutinàries gasetilles, tenen panache —tenen una ploma a sobre que el vent fa voleiar. Per Camps, no hi ha millor escriptor que Aguilar. Li he sentit dir: «Fins i tot quan no diu res és interessant». Penso: quina enorme suggestió momentània ha d’haver produït Rostand perquè encara s’arrosseguin frases semblants!

Després, a Camps li agrada una literatura que quan l’autor que l’ha feta entra en una camiseria, el camiser es considera obligat a fer automàticament una rebaixa —o, si voleu, quan l’autor que l’ha feta passa pel carrer, la gent pensa o diu: «Carai, senyor X, quin article que ha fet més maco!». És dir: la literatura per a Camps ha d’implicar la glòria immediata, directa, concreta i inescamotejable. El seu ideal és una literatura de Tres Tombs o, si voleu, una literatura d’aplec de Sant Medir. De fet, un dels dies més feliços de la seva vida fou un dia de Sant Medir de no sé quin any, quan, embarcat en la carretel·la de la redacció del Papitu, sentí que la gent del carrer Gran de Gràcia deia:

—Aquesta és la carretel·la dels escriptors del Papitu!…

De fet, si ésser escriptor no implica l’entrada en un determinat carnaval, ¿què vol dir, ésser escriptor?

De tota manera, les idees literàries i la gran admiració que té per Màrius Aguilar no li fan pas trontollar la solidesa de les seves idees socials. Camps té una mentalitat burgesa químicament pura, mentre Aguilar sembla molt donat ara a les vel·leïtats sindicalistes. Sovint discuteixen. No s’entenen mai. En aquestes discussions, Camps té sortides impensades.

—Veig que en l’article d’avui —Camps li diu— demaneu més justícia…

—Exacte. Demano més justícia!

—¿Què es la justícia?

—La justícia és l’equitat, una equitat diferent de la que sosté la Federació Patronal.

—Ja ho veig! Demaneu que si els cecs tenen dret a gos, els bornis tinguin dret a mig gos… ¿És aquesta l’equitat?

Aguilar abandona —més que res, potser, per respecte a l’amistat— amb una arrogància cyranesca. Camps es fa l’amo del terreny amb una petulància chanteclairiana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de juny 1919

divendres 7 juny 2019

Llarga conversació amb Quim, per la Rambla, a la matinada. Em diu que, com que demà s’ha de llevar molt aviat —a quarts de dotze— per realitzar unes visites, no pensa pas anar al Gambrinus. Li proposo d’acompanyar-lo a casa. Viu en un petit pis del carrer del Bisbe, els balcons del qual s’obren sobre la plaça de Sant Jaume. Mentre pugem carrer de Ferran amunt em comunica que res encara no em pot dir sobre el meu cas. «He fet unes gestions, he temptejat el terreny…, diu. «De seguida que hi hagi alguna cosa concreta us ho comunicaré…».

Quim, que té una petita renda, és solter i viu sol al carrer del Bisbe. Disposa d’una vella criada: Maria. Hi ha dues coses sobre les quals Quim pot parlar hores i hores, inesgotablement: de les seves xacres físiques (de la migranya, del reuma, del poagre) i de la vella Maria. Sospito que, a Maria, li deu passar igual amb el seu «senyor». A judicar per les seves llargues descripcions, aquests dos éssers solitaris es passen la vida observant-se mútuament, tractant de comprendre, amb un interès sempre renovat, l’engranatge de les seves accions. Quan arribem al carrer del Bisbe, Quim dóna ullada a la porta de la casa, mira el rellotge de l’Ajuntament i em diu:

—Ja us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó. És aviat. Jo no trobo mai l’hora d’anar a dormir…

Iniciem, així, el camí a la inversa. Aquest home que viu entre la gent, en un règim de tertúlia permanent, em dóna la impressió, de vegades, de trobar-se molt millor en conversacions més recollides. En les conversacions de tertúlia generalment brillants, però quasi sempre mutilades i molt esquemàtiques, sembla no haver-hi lloc per a les seves observacions matisadíssimes, complicades, difuses. Quan Borralleras posa fil a l’agulla de les seves descripcions i confidències, esdevé un voluptuós —un analític. La seva acuïtat d’observació el porta a captar una infinitat de detalls d’una minuciositat molt viva i a relacionar-los entre si, presentant-los voltats d’una infinitat de consideracions de tot ordre, de vegades de consideracions musicals, fent una sèrie de referències laterals d’un gran interès. Les seves descripcions no són pas de miniaturista. El miniaturista agafa una gran machine i la redueix a un petit oval d’agulla de pit. Borralleras actua al revés: sap convertir, a través d’una digitació dels detalls, una petita cosa en una gran machine. No és pas un relator que aboca pel broc gros, d’una manera superficial i matussera. Tampoc no és un naturalista ni un verista. Més aviat és un simfònic, un esperit que integra una infinitat de fets, emocions, al·lusions, sentiments i referències diversíssimes. Amb això havíem arribat al carrer d’Avinyó i, enmig de la meva sorpresa, Quim em digué:

—Ara vós acompanyeu-me fins al carrer del Bisbe. Suposo que no us ve de mitja hora… Allà ens direm adéu, perquè demà haig de matinejar, com ja us he dit.

Borralleras parlava de Maria. En descrivia les reaccions que li havia observat l’estiu passat a Prats de Lluçanès (poble en el qual estiueja), les complicades reaccions de Maria davant dels pagesos. Amb aquest motiu s’havia posat a parlar dels pagesos —un altre dels seus temes preferits, sobretot a la tardor, de retorn de Prats de Lluçanès. El seu entendriment irònic pels grips1 el porta a imitar-los la gesticulació, el to de veu i el dialecte. És un devessall d’observacions inesgotables, una mena de segregació col·loquial (musical) desproveïda de límits. Excel·lent descripció, que Quim porta a extrems de gran qualitat ombrejant els detalls —donant-los un cert misteri, un punt de patètic. Una prosa guanya molt posant-hi les ombres corresponents. Sterne, Voltaire, Renard, són escriptors lineals, sense ombra, dibuixants perfectes. Ruyra té el do de la manipulació de les ombres. El mestre dels mestres, en aquest aspecte: Dostoievski. La frase més insignificant de Dostoievski, la més vulgar i adotzenada, té un punt de misteri. Aquest esperit de Quim —jo pensava…

Però havíem arribat per segona vegada al carrer del Bisbe i, després d’haver mirat el rellotge de l’Ajuntament i després d’haver donat una mirada circumdant al carrer, Quim digué:

—Veig que és aviat… Encara el vigilant no és ací. Us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó i allà ens acomiadarem… Aquesta ditxosa subscripció per comprar el quadre de Sunyer m’obliga a fer unes visites…

Aquest esperit de Quim —jo pensava— prové de l’esperit de la música que ha voltat la seva vida d’una ressonància flotant, és dir, d’una incitació per les coses més vagues i diverses. Però aquesta primera impressió s’ha de completar potser amb el que sol dir, en petit comitè, el poeta i advocat Solé de Sojo. «A Quim —sol dir Solé— ja no se’l pot comprendre si no es té present la lectura de Proust. Quim és un proustià cent per cent». (No he pas llegit Proust encara.) La primera persona a qui n’he sentit parlar, a Barcelona, llargament, ha estat Solé. És possible que Quim hagi estat un dels primers lectors de Proust a Barcelona. ¿Fou Pere Ynglada qui el portà a llegir-lo? Sospito que no. Ynglada es troba avui en plena febre extremorientalista i el seu plat literari preferit és la poesia xinesa. Tampoc no crec que Joaquim Sunyer o Josep Maria Junoy li hagin fet cap suggeriment en aquest sentit —malgrat que Quim rebi les notícies de París a través d’una d’aquestes tres persones. Junoy és inconcebible —és l’anti-Proust. Sunyer, com a bon pintor, llegeix poc. El llibre preferit dels pintors sol ésser el Dafnis i Cloe… La inclinació de Quim per Proust és un cas típic d’afinitat electiva…

Ens trobàvem, en fer referències a l’afinitat electiva, al carrer d’Avinyó, i així havia arribat el moment de fer cap altra vegada al carrer del Bisbe. És el que férem.

S’havia fet molt tard. Es començava ja de veure alguna persona acabada de llevar i que es dirigia al seu treball —aquestes persones que constitueixen la consciència dels noctàmbuls, fins a l’extrem que en descobrir-les queden com avergonyits. Però per la complaença amb què Quim entrava en una conversació sobre Proust vaig comprendre fins a quin punt adorava aquest autor del qual fins a la data havia parlat tan poca gent —si s’exceptua Léon Daudet a L’Action Française. Quim no trobava mai l’hora d’anar a dormir i, quan la conversació girava sobre un dels seus temes favorits, la paraula mai havia d’ésser presa en sentit literal. Mai. En arribar a la plaça de Sant Jaume vaig atrevir-me a recordar-li el que reiteradament m’havia dit: això és, la necessitat absoluta de matinejar que tenia. Escoltà la meva observació amb notòria displicència i fins diria amb mala cara, donant-me a entendre —potser— que considerava absurd que li fos recordada una obligació que ell havia precisament de complir. Una vegada ens haguérem acomiadat i desitjat una bona nit, vaig veure que es dirigia a un petit bar de la plaça i que es posava a parlar amb un vigilant —que vaig suposar que era el del seu carrer. Sospito que prenent aquesta decisió va voler donar-me una lliçó —lliçó que vaig considerar plausible, fins a l’extrem que no penso pas d’ara endavant fer cap observació als noctàmbuls, per més declaracions prèvies que facin sobre la necessitat, en què de vegades es troben, de llevar-se al matí.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Copiem del Diccionari Català – Valencià – Balear:

    1. GRIP f. (i vulgarment m.)
    Catarro pulmonar epidèmic; cast. trancazo, influenza. Etim.: pres modernament del fr. grippe, mat. sign.

    2. GRIP m. ant.
    Vaixell petit que servia per a anar en cós; cast. gripo. Lo batle dels venecians tramès en Venècia un grip armat, Jacob Xalabin 2. Etim.: del venecià gripo, mat. sign. (sobre l’origen i expansió del qual, cf. Vidos Storia 450).

    3. GRIP m.
    Ganyota o postura grotesca, per a fer riure (Olot). «No facis grips, que no tinc rialles». Etim.: contracció de garip.

    4. GRIP m.
    que s’aplica per befa als pagesos; cast. palurdo, patán (Labèrnia-S. Dicc.; Aguiló Dicc.)

    []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada