Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

18 de gener 1919

divendres 18 gener 2019

M’agrada —a la tarda— de divagar pels carrers de la Barcelona vella. Al carrer de Ferran i al de la Llibreteria he vist avui una noia magnífica: morena, boca i llavis molsuts, dents lluminoses, humides, ulls brillants, astorats, de gasela, anca rodona i turgent, cama tibant i llarga sota les mitges fines. La cama ha d’ésser llarga i la pantorrilla plena. Les mollets bien fournis! —per dir-ho en francès. Animal magnífic, gloriosa Astarté!

Em trobava en plena contemplació quan aparegué davant meu la cara de Salvi Balmanya —bisbalenc i de la Bisbal. De seguida sento els aires de la terra —sorollosos, afectats, irruents. Balmanya imita d’una manera tan perfecta la manera de parlar i la gesticulació de Coromina que cada vegada que veig que no ho és sento doblement haver perdut de vista la noia morena. Quan constato la seva definitiva desaparició, Balmanya s’acomiada i es perd entre la gent.

Passant enmig de tanta gent m’he convençut de la dificultat que hom té de veure amb una certa precisió la cara de les persones. Les faccions humanes són inaferrables i se’ns amaguen constantment. Per l’entrelligat dels vells carrers les cares dels homes i de les dones —tan pròximes— apareixen, passen, fugen, com si volessin a dos metres de terra. Això m’ha portat a algunes sorpreses: de vegades he tractat de descriure la cara d’una persona amb la qual he conviscut llargament i no he pogut recordar la seva fesomia: no ha sortit res. En canvi, conservo l’obsessió de faccions vistes un instant, un escorç fugitiu, un ull precís, un gest de la boca certíssim…

A entrada de fosc em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist —d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera, i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores —llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur —el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es dibolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…

A la casa, l’única persona assequible i simpàtica és una de les poques que no és del gremi: el senyor Venanci, el bibliotecari. Li demaneu un llibre. Triga un quart o vint minuts a portar-vos-el, però us el dóna amb un somriure que il·lumina un moment la seva llarga bata fosca i les seves dents grogues i tristes. És l’únic home amb el qual la gent es franqueja. L’altre dia vaig sentir que un senyor li deia:

—¿Vol creure, senyor Venanci, que la Gaceta de Madrid sembla escrita en gallec?

 

—————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 de gener 1919

dilluns 14 gener 2019

Cada vegada que passo la porta de la universitat penso en la quantitat d’hores que hi he perdut, en les males estones que hi he passat, en el bé que m’hauria pogut fer i no m’ha fet. Quina baluerna estranya, tronada, morta, indescriptible, no és aquest horrible edifici!

Del transcurs de la carrera, les dues úniques coses que recordo amb gust són una evocació del Partenó feta tartamudejant i gairebé plorant per don Antoni Rubió i Lluch en parlar del classicisme literari i una explicació de la política de Bismarck presentada per don Josep M. Trias de Bes en la seva càtedra de Dret Internacional Públic.

Quan en 1913-1914 vaig passar pel seu curs d’Història de la Literatura, don Antoni Rubió era un senyor petit, ple de cos, grassonet, amb un barret de mitja copa i un abric amb un coll de vellut. Era ja molt vell, però es veia encara molt tibant i dens, roig de cara, d’un roig congestionat i una mica herpètic, que contrastava amb els pèls del seu bigoti i els cabells del cap, que tenia blanquíssims. Els cabells, els portava molt ben pentinats, a ratlla, amb un petit tupè a la francesa, molt ben girat, fet amb una pinta de pua ampla i grossa. Solia portar un bastonet. Quan travessava el pati de la facultat amb la toga planxada i ben tirada, el birret amb el pompó vermell, el caminar una mica incert —era molt miop i darrere els vidres gruixuts, anguniosos, de les seves ulleres els ulls eren pobres, fatigats i rogencs, cosa que l’obligava a mantenir el cos rígid (com els cecs) i la mirada fixa—, donava la impressió d’un home absolutament seriós, important, decisiu. A la càtedra era pacient i bondadós, i escoltava les puerilitats —en el millor dels casos— dels manuals que recitàvem passant un mocador blanquíssim pels vidres de les seves ulleres. Ens mirava fixament, amb els seus ulls sanguinolents, i jo suposo que ens veia com una ombra incerta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de gener 1919

dissabte 12 gener 2019

 

Em donen d’alta a l’Ateneu Barcelonès —soci transeünt: 7,50 ptes. mensuals. La casa m’agrada. Sensació agradable de tenir un refugi. La primera cosa que hom desitja en viure en una gran ciutat és trobar una manera d’estar sol. Aquest desig és molt útil: si hom arriba a realitzar-lo, les ciutats poden ésser productives, de gran rendiment de treball. Si no fos aquest impuls cap a la solitud que produeix la vida entre la gent, entre la densitat de la gent, ¿de què servirien les grans ciutats?

De tota manera, no sé pas si l’Ateneu és el lloc més adequat per estar sol. Al cap de poca estona de seure —una mica desorientat— a una tauleta de la biblioteca, el jove bibliotecari, que m’ha rebut tan amablement, es presenta amb un xicot jove vestit de saltataulells.

—És el poeta Tal —em diu—. Estic segur que seran amics…

M’alço de la cadira, li allargo la mà, li dic:

—Encantat. ¿Vostè és poeta?

—Sí senyor. Poeta noucentista…

—Magnífic! Segui…

És un homenic reduït, escanyolit, pàl·lid, amb una veu prima i esbalaïda, un front enorme com si hi tingués una llum a dins. La gesticulació que produeix sembla molt enèrgica.

Acosta una cadira. A la biblioteca hi ha poca gent. El bibliotecari es queda mirant-nos, dret. El poeta parla molt de pressa i em costa una mica de seguir-lo.

—M’han dit que vostè escriu… —em diu.

—No senyor… Vagament… Res…

De la seva explicació, feta a gran velocitat, resulta —si he arribat a comprendre’l— que hi ha en perspectiva uns jocs florals a no sé quina remota població. Hi ha premis en metàl·lic. Cal fer per manera, segons ell, d’apoderar-se d’aquests premis. L’única finalitat dels jocs florals —diu en un moment determinat i d’una manera perfectament intel·ligible— és tenir els premis, tots els premis. No serveixen per a res més. Per arribar a aquesta finalitat, cal fer un equip d’amics i actuar —diu— orgànicament. Ell portarà el pes principal. Amb el president dels jocs són com tap i carabassa. Coneix un capellà molt influent. En la població en què els jocs s’han de celebrar hi té uns oncles que són molt rics. Ell mateix és fill d’una població veïna, encara que fa molts anys que resideix a Barcelona. La seva residència a Barcelona —a Barcelona pronunciant la o molt oberta— la subratlla ostensiblement. Per fer-ho curt, em sembla comprendre que en la comarca de referència hi ha dos grups literaris que viuen com gat i gos, d’una manera irreductible. Ell —el poeta noucentista— és un dels elements destacats del seu grup, i aquesta facció prefereix aliar-se amb elements forasters que presenciar el desagradable espectacle que algun dels premis sigui atribuït a la facció contrària. El grup vol anar al copo, vol copar els premis. Anar al copo és un dels ideals del país, i com més escanyolida i pàl·lida és una persona més pretensions de copar-ho tot presenta.

—Estimat poeta —dic en sentir que la paciència se m’esgota—, tot això és per a mi incomprensible…

—Li proposo un negociet, un negociet modest, però factible.

—Els negociets no m’interessen…

—¿Doncs què li interessa? M’han dit que vostè escrivia…

—D’una manera peremptòria, m’interessaria que em deixés tranquil.

El poeta s’alça del seient bruscament, com si l’hagués pressionat un ressort. La cadira fa molt de soroll. El bibliotecari, després de mirar-me un moment amb els ulls oberts, s’interposa amablement. Un senyor que llegeix a la tauleta veïna s’acosta amb un mig somriure. El poeta desapareix sulfurat, comprimint l’energia.

—No n’hi ha per a tant, no n’hi ha per a tant!… —diu el senyor del somriure.

El bibliotecari, astoradíssim —i que sembla destinat, avui, a presentar-me gent—, diu:

—El senyor Alexandre Plana

—Molt de gust de coneixe’l…

—No s’ho agafi tan a la valenta, cregui’m! —fa, accentuant el somriure.

I després se’n torna a la seva tauleta i torna a llegir. Per les cobertes morades veig que llegeix el Mercure de France.

Quedo una mica deprimit. L’entrada a l’Ateneu m’ha produït un altre enemic. No puc controlar-me. És inútil. El que penso, ho crec, i el que crec, ho faig. Quina puerilitat! Aquest és un mal camí. Socialment, és un mal camí —absolutament negatiu. Faig el propòsit de corregir-me. Demanaràs perdó al poeta de seguida que el trobis —em dic. M’imagino que, com a bon poeta noucentista i seguint les normes donades del Mestre, deu ésser casat —com tants poetes del país— i que deu tenir unes criatures fortes i esplèndides…

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 de gener 1919

dimecres 2 gener 2019

Fa fred. Cada any passa el mateix: quan el dia creix, el fred neix.

L’àvia Marieta ha rebut la visita del nostre parent Joan Prats, advocat i propietari, home molt ric, sòrdid, avariciós, d’una indescriptible gasiveria. Com cada any li ha desitjat les bones festes.

—Marieta, fa molta fred… —li ha dit el senyor Joan Prats.

—Sí, Joan, molta fred… —li ha contestat l’àvia Marieta.

—Doncs ara et diré una cosa: encara no porto calçotets… Ho pots ben creure! En el temps que vivim, s’ha de tenir molta prudència…

I mentre li feia aquestes confidències es fregava les mans de gust, nerviosament, que és el que solen fer els avariciosos quan pensen en els estalvis que realitzen.

 

Roldós m’acompanya a acomiadar-me de Sant Sebastià. Silenci gairebé angoixós de la muntanya. Vent de garbí humit. Els pins regalimen. Nerviositat. No veig enlloc la petita Adela. Deu trobar-se —penso— en la cuina del far, que, com totes les cuines de far, deu ésser freda i administrativa. La mar és bruta, inflada, embafada. Els núvols passen sobre l’horitzó rodolant, esfilagarsats, amb una flonjor molla. Baixem a Llafranc, on berenem. Retornats a la vila, convido unes noies —tres o quatre— a prendre un aperitiu. No aconsegueixo dir res —les quatre frases de rutina—: ni la més senzilla enginyositat. Quedem tots rígids i enravenats al voltant de la taula del cafè. Les noies donen la impressió —tan entenimentades— que ja són casades i mares de família. Vaig al llit de seguida. Nit llarguíssima, inacabable, de projectes —i sobretot de constatar tristament la meva impossibilitat de concentrar-me en res.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de desembre 1918

dijous 20 desembre 2018

Llarg passeig pels voltants de la vila, en companyia d’un volum de Barrès. En els topants a què al·ludeixo, hi ha redorsos de vent deliciosos, llocs per parar el sol exquisits, autèntics estratagemes contra l’hivern. Ara hi ha terres de color de rosa. Els fums i les evaporacions de la tarda posen sobre el paisatge rosat una tènue pinzellada de color blau clar. Arribo fins a les Pasteres. Passa molt aterrat sobre les Formigues un gran transatlàntic que brilla tocat pel sol. Visió fantàstica. Quin desig de marxar! Veig Adela, la petita nena del far, de lluny. En un moment determinat la veig sobre el cel blau, com una figura retallada. Quina cosa misteriosa té aquesta criatura! És plena i forta, enjogassada, deliciosa, s’escapoleix de les mans com un ocell calent i escorredís. La malícia que té —una malícia de tretze anys— em produeix una fascinació estranya.

 

Al vespre, cauen quatre gotes i la tramuntana s’entaula amb una irruència glacial. Sento la fredor als ossos dels anys passats, recordo els inacabables hiverns de quan era petit —el vent que xiula, el cel blavíssim, el soroll de la sorra en els vidres, la boca seca, el nas borrat, les trompades del vent a l’esquena i a la galta, la tensió nerviosa, el vent passant per sota les portes, per les insospitades escletxes de balcons i finestres. És un vent que forada els obstacles. Quan es produeix, una de les cases, entre moltes altres, més inconfortables de la població és aquesta on vivim. Les habitacions que donen al jardí, encarades a nord, són glacials. Enrajolades de mosaic, fan el mateix efecte que tenir una barra de gel a la sola de les sabates. Les xemeneies fan fum, són mal construïdes. Només s’està bé al llit —a condició de no treure els braços i de no tenir cap vel·leïtat de llegir. Treure el nas o els braços de la gira vol dir quedar glaçat. La impressionant mania de fer dissabte pràcticament cada dia, de la meva mare, de fer fregar el terra, augmenta la fredor fins a un grau insuportable. És com viure al carrer. És l’educació espartana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada