Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

11 d’octubre 1918

dijous 11 octubre 2018

Les persones de la meva edat —i fins i tot les que tenen algun any més— devem haver llegit M. Joseph Joubert, no solament amb gran profit, sinó amb una autèntica delícia. La insistència que ha posat i posa Eugeni d’Ors a fer-nos-el llegir és un dels més grans favors que li devem.

«Quan isolant la facultat raonadora de totes les altres facultats —escriu Joubert— un hom arriba a fer tornar abstracte, als ulls del propi esperit, allò que hi ha de més real i fins de més sòlid en el món, pels sentits i pel cor, aleshores tot és dubtós, tot esdevé problemàtic i tot té contestació. ¿Que us parlen d’ordre, de bellesa? No hi ha per a la facultat raonadora més que sí o no, absències o existències, unitats o no-res».

Ara bé…

«La veritable metafísica —diu sempre Joubert— no consisteix a tornar abstracte allò que és sensible, sinó a tornar sensible allò que és abstracte, aparent allò que és ocult, imaginable —si es pot— allò que no és sinó intel·ligible; intel·ligible, en fi, allò que és esvanívol per l’atenció».

Per a les persones que, com jo, tenim una mena d’incapacitat biològica per a la metafísica, que sentim davant de la paraula la forma més activa del sentit del ridícul, que considerem que la pretensió de tancar l’ànima humana dins l’estretor de la lògica formal o d’un qualsevol sistema és d’una petulància grotesca, aquests textos són capitals. Jo sento que per anys que passin no els oblidaré. La seva lectura fou com un impacte en el punt precís.

 

¿Què hem de fer? ¿Què és més adequat i plausible: el vox populi, vox Dei, o el vox populi, vox stultorum?

¿Qui seria capaç de decidir-se al marge de l’empirisme? És un d’aquells problemes davant dels quals sentim que haurem de meditar tota la vida en la seguretat de no poder-ne treure l’aigua clara. Després de meditar tota la vida, us morireu i l’aigua continuarà igualment tèrbola.

 

La primera virtut que es necessita per dedicar-se a la literatura —a la novel·la, per exemple— és candor, ingenuïtat. Els escriptors s’interessen per les coses dels altres, tracten de comprendre la gent, s’ocupen dels altres. ¿Hi pot haver res més pueril, més infantil?

 

Conversació de cafè.

—¿Què s’entén per un enterrament important? (a Palafrugell) —sento que pregunta un home amb una lleugera punta de sarcasme a la cara.

—Un enterrament important és un enterrament amb les setanta persones la presència de les quals en el seguiment li donen una importància notòria.

—¿I qui són aquestes setanta persones la presència de les quals dóna importància als enterraments?

—Són les setanta persones que disposen de roba adequada per anar a un enterrament.

———————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’octubre 1918

dimecres 10 octubre 2018

 

Eugeni d’Ors començà la seva carrera literària (que inicialment havia d’ésser filosòfica) atacant Balmes. Balmes era el filosop més important del país, i entrava en el joc normal de les coses que l’aparició d’un altre filosop es produís a costes de l’anterior. Ho exigia el joc mecànic de la successió i de les generacions. Fou en un discurs d’un Congrés Universitari Català de primers de segle —Ors tenia vint anys— que digué que amb el Criteri a la mà seria impossible d’arribar al pol austral. La frase es féu de seguida cèlebre i li obrí una sèrie de portes que no se li han tancat —ni és possible que se li tanquin— mai més.

Tot el que Balmes, com a filosop, té d’escassa fascinació (la seva facilitat fraseològica el porta a escriure frases tan llargues, que quan hom arriba al final ja no recorda el que deia al començament), ho té la seva figura humana, la persona. Sabé aliar perfectament els seus estudis amb els interessos pràctics de la seva família, que tingué a Vic una botiga de barrets de capellà important i de molta anomenada. Els somniatruites em fatiguen, tant com m’enerven els àrids i arrasats comerciants collfreds. La dosificació d’aquests dos sentits constitueix el tipus humà més complet del país. En el curs del seu viatge d’informació filosòfica a París i Brussel·les no deixà ni un sol dia d’interessar-se en la marxa del negoci de capelleria, en les qüestions de formes de barrets, de fabricació i de preus.

No és la meva intenció de presentar ara —ni mai— un Balmes vulgar, comerciant i adotzenat, sinó la de presentar un Balmes complet.

 

La literatura catalana d’avui té una cosa molt agradable: és una literatura desproveïda totalment de preciosisme. El preciosisme m’embafa de seguida. La llengua és tan difícil, tan dura, tan encarcarada, d’un maneig tan rígid, tan plena de dificultats, que tothom escriu com pot… i gràcies! Carner és l’home que domina més l’ofici. El domina prodigiosament. De vegades tendeix al preciosisme i a la «manera». No és pas fàcil, però, que sigui imitat més que superficialment. És dir: seran imitats els seus adjectius, les formes externes; el seu complicadíssim joc mental és inassolible.

 

El que entristeix la joventut és la sensualitat. Això és un afer horrible.

De vegades penso en la quantitat tan impressionant d’hores perdudes, aquests últims anys, pensant en la fornicació amb senyoretes vagues, generalment inconcretes. Però potser sobre aquest punt hi ha una reflexió a fer: potser encara ho haurien estat més si les hagués passades fornicant amb senyoretes concretes i tangibles.

La sensualitat, en la joventut, és un afer inhumà, insoluble, d’un aspecte indescriptiblement grotesc.

 

Gori sol dir:

—El matrimoni ensenya moltes coses. És un estat molt instructiu. Aquesta institució es troba en la base de l’evolució capital de l’home. No hi ha com el matrimoni per fer una vida casta i ordenada. Però no hi ha com la pràctica d’una vida casta i ordenada per veure la quantitat de dones que tenen una positiva, insistent importància per raons distintes de les que adornen la senyora pròpia.

—Així, doncs, ¿en aquest aspecte tampoc no hi ha res a fer?

Gori fa una gran riallada, mou despectivament l’esquena i no torna contesta.

 

Perquè en aquest país es guanyi la vida un home gandul (sense caure en algun ofici servil o en el parasitisme bufonesc) ha d’ésser enormement intel·ligent.

 

Les màquines han progressat molt, fan moviments admirables, moviments que mai no s’hauria pogut sospitar que arribessin a fer. Però els moviments curiosíssims, graciosíssims, indescriptiblement divertits que fan les orelles dels gats (sobretot les dels gats joves), no crec que les màquines els arribin a imitar per més fi que sigui el progrés.

———————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’agost 1918

divendres 10 agost 2018

Al matí, a la pineda de Ferriol, llegeixo el Dietari de Francesc Rierola.

La pineda, situada a sobre i llevant del Canadell, és molt fresca. El gargal hi passa amb un enjogassament voluptuós. La pell s’hi troba bé. Un cercle de noies fa labors a l’ombra clara dels pins. De vegades, una taca de sol blau-clar es posa sobre una cabellera. Maria Sagrera em pregunta, de lluny, si el llibre que llegeixo és de Paul Bourget. A l’estiu, entre estiuejants, l’única lectura presumible és la de Paul Bourget. Com que no m’ha agradat mai de passar per pedant, li dic que, efectivament, el llibre és de Paul Bourget.

Quin tipus, aquest Rierola! Vigatà. Romàntic i reaccionari fins al moll de l’os. La combinació és —guardant les proporcions— la mateixa que la de Chateaubriand. Però els resultats són oposats, considerablement diferents. Alguna vegada havia sentit dir a Josep Ferrer que Chateaubriand és un dels més grans escriptors de totes les èpoques. El vigatà, en lloc d’escriure, vocifera, crida, llença anatemes. És més còmode. Per cridar no es necessita fer cap esforç. Cridar no és res.

Potser hauríem anat molt millor si en lloc d’opinar hagués descrit. Si hagués aprofitat el seu dietari per descriure el seu temps, ara tindríem un document de primer ordre. Però Rierola volgué opinar sense tenir present que les seves opinions no significaven res. Per opinar com ell ja n’hi havia prou amb el senyor bisbe i el governador de l’època. Això fa que les seves opinions siguin una repetició inútil i sobrera.

El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.

 

Les joies.

A primers de segle, es portaven, s’exhibien moltes joies. Ara, amb aquesta guerra, s’han fet algunes fortunes, i les joies tornen a sortir a la superfície. En aquest sentit, les sortides de missa, a Calella, tenen un gran caràcter. La moda actual converteix les senyores en éssers de considerable volum. Les joies encara l’augmenten. Al costat de llurs senyores, els marits semblen encara més irrisoris amb els seus vestits de dril, de solapes tan reduïdes. Quan es veu passar, pel carrer, una parella burgesa, sembla que la senyora porta un càntir —que és el seu marit.

A principis de segle, l’exhibicionisme de les joies era tan fort que, quan el cor «La Taponera» anà al concurs de Besiers, el que portava la senyera, que era un senyor de Palafrugell conegut per Jaumet d’Arenys, féu una cosa impressionant. Com que a Besiers fresquejava, el senyor Jaumet d’Arenys, per portar la senyera amb comoditat, es posà uns guants de pell i, a sobre dels guants, els anells carregats de pedres. Tothom ho trobà magnífic.

A més de la profusió de les joies, aquesta guerra haurà coincidit amb l’aparició d’un nou professional: han aparegut els dentistes. Els dentistes tenen cada dia més importància. A la boca de la gent es veuen unes enormes dentadures d’or o de plata. Entre les joies que la gent transporta i les aparatoses dentadures que es veuen, l’espectacle burgès és una mica ferotge, notòriament tocat d’afectació i de fatxenderia.

Els perfums que s’utilitzen són dolços i tenen, també, molta superfície.

Tot això em fa pensar en el que sol dir Joan B. Coromina de l’escriptor decadent Jean Lorrain:

—Si no fossin les joies vertaderes o falses, la quincalleria, els perfums de m…, quin escriptor no seria!…

 

De les crítiques que es mouen ara contra els efectes d’haver guanyat diners, n’hi ha de molt posades a la raó. Hi ha ara, a tot Europa, una mena d’obsessió contra el nou ric. Però hi ha un aspecte de la qüestió que no comparteixo. Aquestes baluernes de ferro que ara s’alcen una mica a tot arreu per mantenir un molí de vent són realment horribles. Sobre el paisatge, al costat de les velles, torrades, cases de pagès, fan un efecte desagradable i detonant. No lliguen amb res. Però, després d’això, es podria dir ben poca cosa més. En aquest país sahàric, l’aigua —una mica d’aigua— és una benedicció de Déu. Un hort ben regat, la verdura fresca, són una delícia; un hort exhaust, la verdura eixarreïda i polsosa, són una calamitat —encara que aquestes noses del paisatge molestin.

 molidevent-retallat

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 d’agost 1918

dilluns 6 agost 2018

Al Canadell hi ha una senyoreta tan distingida i primmirada que d’un baròmetre en diu un beròmetro. En canvi, els pescadors, d’un termòmetre en diuen un tarmòmetro.

 

 

Després de llegir la meravellosa traducció de l’Odissea que ha fet Carles Riba, el que es troba més a faltar, en l’aire d’aquesta costa, és l’olor de carn a la brasa que les hecatombes de bous i vedells expandien, a l’època homèrica, pel litoral del paganisme. Aquest perfum fa somniar. L’olor de pinassa és realment agradable. L’olor de marisc és més intensa que sòlida. L’olor de vent de garbí, tan salada, passa. Hi falta, tocat per tot això, la puixant, sòlida, mascla olor de les cuixes de bou a la brasa. Amb aquest suplement de perfum, el país seria complet, sensacional.

 

Observo com tres o quatre xicots de catorze —o quinze— anys fan amb un tirabuixó uns foradincs a les parets de les casetes de fusta per veure com les senyores es despullen a l’hora del bany. Sempre fa gràcia de contrastar sobre la pedra de toc de la realitat els venerables tòpics escolars.

A l’època de la meva adolescència també havíem fet alguns forats en les casetes de la platja. Però és evident que aquests nois treballen d’una manera més discreta i afinada. Mentre l’un fa girar el tirabuixó, dos o tres d’altres li fan de paravent perquè ningú no pugui tenir la menor sospita de les seves intencions. En el meu temps érem més francs. Els forats els fèiem a cos descobert, sense taparades ni clandestinitat. No hi ha dubte: en aquest punt, hem guanyat.

A conseqüència de la guerra hi ha al Canadell unes quantes famílies del país residents habitualment a França i a Alemanya que s’hi han refugiat, tot esperant que la guerra s’acabi. Aquestes famílies s’han passat la vida negociejant mútuament, es coneixen de sempre, estan, de més a prop o de més lluny, emparentades. Ara la guerra els ha separat. Han renyit i es passen els dies fent-se morros i males cares. Quan es troben a la platja, o en un lloc o altre, es produeix l’espectacle, el divertit espectacle que es produiria si es trobessin cara a cara el mariscal Hindenburg i el general Foch. Es posen tibats, enravenats, i es veu que si no s’insulten i no es tiren mútuament a sobre és perquè hi ha massa gent al davant.

Xènius, al Glosari, agita ara, dia per altre, la idea de la unitat moral d’Europa.

És una idea sublim, admirable, però la situació del Canadell demostra que la unitat moral s’ha trencat. És trist haver de constatar que, entre els homes, les més arravatades sublimitats tenen més o menys importància segons l’oportunitat. L’home no és un animal racional. És un animal sensual.

 

Després d’una tarda passada en mar, voltejant amb el vent de garbí fresc, arribo a terra amb una sensació de fatiga a l’estómac —amb l’habitual fatiga a l’estómac que em deixa sempre una llarga estona passada en mar. No és una sensació de fam, ni una sensació de set —ni una sensació de buidor o d’inflor. És una indefinible sensació de cansament a l’estómac —com si aquest òrgan hagués treballat molt i hagués quedat arrasat, fatigat.

Des que tinc ús de raó la mar m’ha produït el mateix efecte. Sobre això tinc un record clar, perfectament fixat i continuat. Potser l’òrgan essencial de recepció de les sensacions externes és, en terra ferma, el cap —mentre que, en mar, l’òrgan de recepció més sensible és l’estómac. No sé si a l’altra gent passa el mateix; en el meu cas personal, no té dubte: tot excitant extern en mar repercuteix sobre el meu estómac d’una manera directa i brutal.

Tot això que dic no té res a veure amb el mareig. Sóc poc sensible al mal de mar. M’he marejat poques vegades. És simplement que, en aquestes condicions, tot el que arriba al cos té a l’estómac una repercussió ineluctable.

Això em fa sospitar que la primera cosa indispensable per ésser un bon mariner és disposar d’un estómac adequat a la mar —és dir, un estómac que davant de la mar sigui infatigable, àton.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de juliol 1918

diumenge 15 juliol 2018

He estat uns quants dies sense escriure. Ha fet molta calor. Una calor rabiosa. (Aquest adjectiu, que em sembla que és d’Horaci, el trobo magnífic.) La calor rabiosa ha acabat amb la indefectible tempestat de trons i llamps i pedregada… sí, la pedregada justa per destruir la collita de les vinyes. Les delícies maternals de la naturalesa! Veure els llamps tan pròxims, fosforescents, morats, violacis, ensofrats de groc, carminats, darrere la densa cortina blanca, fantasmal, del calabruixó, és un espectacle que mai cap escenari no podrà vagament imitar —per més fastuós i enlluernador escenari que sigui. No hi haurà mai cap morena Salomé el perfil de la qual pugui comparar-se al zig-zag d’un llamp clavat a terra, ni cap vel de Salomé més fascinador que els vels —boirina blavenca, lleu, brodada— d’una pedregada.

Però la frescor ha estat de poca durada.

Aprofitant la mica de frescor deixada per la darrera tronada, he anat al mas. He passat un parell o tres d’hores mirant papers i regirant calaixos. He confirmat el que ja suposava: la poca afecció dels meus avantpassats per la lletra impresa. He trobat tres llibres vells: les Faules d’Isop en una edició amb gravats al boix, violents i grollers; la Gramàtica catalana de Ballot en l’edició de 1814 i uns exemplars dels Diàlegs de Lluís Vives.

He trobat també uns llibres de batxillerat i de carrera, del meu pare i de l’oncle Martí, i una quarantena de quilos de llibres d’anar a missa que foren propietat del senyor Esteve Casadevall. Res. Modèstia a part, és un fet que jo, a vint anys, he comprat més llibres per llegir que les deu o dotze darreres generacions de la meva família. No sé pas si aquest fet és gaire bon símptoma per a la bona i sensata marxa de la pròpia institució familiar. Potser té raó la tia Lluïsa quan, en veure’m arribar amb un «altre» llibre, no es pot estar de dir:

—Malaguanyats diners!…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada