Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

6 d’abril 1919

dissabte 6 abril 2019

Diumenge. — Llegeixo, amb Climent, el manual de pedagogia de John Dewey. «Tot això són puerilitats…», dic al meu amic. «Són puerilitats que de tota manera val més saber…», respon Climent.

 

Perdo una hora i mitja tractant d’articular quatre versos. Fracàs total. Aquests exercicis fan comprendre, però, com deu ésser de fàcil, per a les persones dotades de l’instint de la musiqueta fàcil dels versos, d’escriure’n ad libitum.

 

Aquesta cosa de l’Acadèmia Militar de les Drassanes, l’aprendre de caminar marcant el pas, el cerrojo i la recámara, el correaje i les cartucheras, em fa venir unes ganes de sopar impressionants. Després, quan arribo a la dispesa, resulta que no hi ha res. Sospito que hauria pogut arribar a ésser un excel·lent soldat si en el moment d’aprendre la instrucció hagués pogut menjar al Suís.

 

A la Rambla, parelles.

Veure un home madur i una noia jove és un espectacle suggestiu; una dona madura i un jove de la primera volada és un mal afer; dues persones joves de diferent sexe és un espectacle penible. La descripció d’un primer amor, per un escriptor no totalment cretinitzat pel lèxic del romanticisme de tercera mà i per les fórmules de la novel·la rosa, ha d’ésser un treball molt ingrat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

23 de març 1919

dissabte 23 març 2019

Diumenge. — Xavier Güell m’invita a dinar a casa seva. Pis del passeig de Gràcia, silenciós, una mica pesant, somort. Dinar suculent. La família dóna la impressió de contenir moltes novel·les a la tripa. El papà és un senyor de Tarragona, gras, ros, petit, amb ulleres, calb. Sembla un home molt dur i d’imaginació petita. Hi ha un noi perdut, aventurer, que corre per Amèrica. La filla és una senyoreta d’una vitalitat desbordant, una Diana esplèndida. La senyora, alta, rossa, evanescent, té un aire evaporat de displicència. L’ambient general és de reserva i de fredor. Fa l’efecte que tots estan a l’aguait dels quatre punts cardinals per fer el campi qui pugui. Família burgesa.

 

Ahir vaig matricular-me als Estudis Normals.

 

Tres vegades he estat a punt d’entrar al Continental (abans de sopar), emprendre López-Picó i asseure’m a la seva tertúlia. Mort Folguera, d’aquesta reunió m’interessa especialment Carles Riba. El que he llegit d’ell em demostra que és un home de gran passió. La timidesa, però, m’ho ha impedit.

 

A la tarda, a la biblioteca, Climent em presenta Martínez Ferrando. Ferrando és un valencià sorprenent: té una veu baixa, ofegada, agradable, no fa cap soroll, la seva gesticulació és nul·la, és d’una modèstia naturalíssima. Parla com si tingués un mocador als llavis. Sembla tenir un temperament molt oposat al meu, però tinc la sensació que serem amics. És bibliotecari de l’Estat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de març 1919

dijous 21 març 2019

Inici de la primavera. Biblioteca.

Tot traduint Renard penso que és més important dominar un ofici qualsevol que posseir una curiositat dilatada, vastíssima. La curiositat es pot improvisar; un ofici, no. La curiositat és superficialment agradable, però deixa una certa buidor amarga per dintre. Un ofici és monòton i pesat, però té moments d’una voluptuositat fascinadora que compensa la monotonia.

 

Un home equilibrat deu ésser aquell que mirat d’un cantó presenta unes qualitats i, mirat del cantó oposat, uns defectes.

 

De tots els anuncis que he vist a Barcelona —i n’hi ha de bonics— el que per la seva vaguetat m’ha impressionat més és aquest: «Primeras Comuniones — de 6 a 8». Un altre anunci magnífic: «El Considerado». Quin perfum que té de barcelonisme!

 

En el Journal d’un poète d’Alfred de Vigny, hi ha una frase en cursiva. Aquesta: Lespérance est lplus grande de nos folies. És una frase d’una aparença terrible i que, malgrat tot, potser és plausible i molt posada al nivell de la vida. Si hom pot arribar a viure al marge del que Vigny anomena la més gran follia, qualsevol cosa d’agradable que us pervingui, per més petita que sigui, us enlluernarà de felicitat. Als que, per contra, viuen en les al·lucinacions de l’esperança, tot el que els arribi, per més fascinador que sigui, els semblarà una poca cosa, una miserable petitesa ridícula. Viure en l’esperança és viure en el desencant continuat i sense remei.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

13 de març 1919

dimecres 13 març 2019

La Mancomunitat ha creat uns Estudis Normals i Joan Climent m’incita a inscriure-m’hi. Els cursos es donaran a l’Escola Industrial. La cosa, en realitat —ésser mestre, ésser professor—, em sembla una mica estranya.

¿Acabaré de professor d’alguna cosa, a Canet de Mar, a Puigcerdà o a Valls? Però Climent insisteix i això m’intranquil·litza una mica. ¿Què vol dir amb aquesta insistència? ¿Significa que està segur que no arribaré a escriure mai? Això m’angunieja, em fa venir fred a les plantes dels peus. Fins ara ho he sacrificat tot —absolutament tot— a l’obtenció d’aquest resultat. ¿Hauré fet un pas en fals?

De vegades em sembla, però, que Climent té raó i que un dia o l’altre s’acabaran aquests quaranta duros mensuals familiars.

 

Plou. Darrere els vidres de la penya es veuen els arbres del jardí de l’Ateneu que degoten, molls, brillants, a través del fum de tabac del local —perfum deliciós de tabac de l’Havana. La tarda és dolça i l’ambient agradable. Domènec Carles explica que un dels dies més dramàtics de la darrera grip —que encara cueja— trobà un seu amic que té interessos en les Pompes Fúnebres.

—Hi ha molts malalts —li digué Carles—. És impressionant.

—Sí, molts malalts, moltíssims… però, per ara —respongué el de les Pompes—, és una grip benigna, una grip que no remata…

A la biblioteca arribo a la quartilla número cent de la traducció de Renard.

 

Rambla, a la nit. La pluja ha posat a l’aire com una xafogor humida, que de vegades fa com una opressió i altres vegades sembla tenir un gust de primavera prematura. Sota els paraigües passen les cortesanes del carrer amb les seves anques d’euga pagesa, mirabolants. És d’una procacitat descomunal purament mecànica. Des dels arbres de la Rambla sembla sentir-se —sense poder-se precisar d’on ve— el soroll de duros de les taules de joc. Alguns establiments tenen portes i finestres obertes de bat a bat. Entro a l’Excèlsior. Encara hi ha, a les parets i a l’estanteria del bar, les banderetes del dia de l’armistici. No s’hi pot fer un pas. Molts estrangers. Xampany. Noies amb brillants. Tothom sua una mica i sembla congestionat —però quan els embriacs van ben vestits no ho semblen mai tant. Torno a la Rambla. S’hi respira amb més facilitat. Les anques de les senyoretes, fent aquells moviments de rotació tan singulars, continuen passant amunt i avall, sota els paraigües. De vegades cau una grossa gota dels arbres sobre un paraigua i, en xocar, el líquid queda irisat per la llum dels arcs voltaics.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de març 1919

dilluns 4 març 2019

Joan Climent.

És un home d’una ironia gairebé imperceptible —i en aquest sentit em sembla un superbarceloní. Té molt bon gust. Cultura clàssica (llatí) molt ben administrada amb vista a la vida. Un dia em digué —ho vaig trobar molt curiós— que el que li ha donat més seguretat i confiança en la vida és saber el llatí. Catòlic —sense a penes creure en l’infern. Creu en el cel com un lloc de vida espiritual. El sentit de la vida és la perfecció individual. Escriu deliciosos epigrames. Es nega a publicar res. Creu que les passions poden ésser positives. Tradueix els poetes llatins, Villiers de l’Isle-Adam i Gautier. Ha renyit amb dos o tres vells amics perquè els sentí blasfemar. No el preocupa l’altra vida. Defensa els actes del culte extern, la confessió i la comunió com a esgraons de la perfectibilitat. Diu ésser partidari de fomentar totes les aspiracions: la primera cosa que hom abandona són les aspiracions si no resisteixen les proves que les més insospitades circumstàncies posen en el seu camí. És un conversador deliciós —una mica engavanyat per timidesa— i un gran amic. El seu gran clàssic és sant Francesc de Sales, fins i tot el més bleda i ensucrat.

Avui em deia que escrivint tinc un excés de mania geomètrica. No he pas comprès, amb claredat, el fons del seu pensament. Si vol dir que la meva prosa queda dura, poc greixada, desproveïda de languidesa i de caigudes d’ull, té raó. Si vol dir que la meva tendència —inassolible— a la claredat la perjudica, també.

 

Escriure. Generalment se sent a dir que, quan un es posa a escriure, les blanques quartilles perden la virginitat. La virginitat de les quartilles, però, no té cap importància. La virginitat de les quartel·les —aquesta és la paraula que Josep Carner proposa per anomenar aquesta classe de papers— encara menys. El que en posar-nos a escriure perd notòriament la virginitat és el pensament que hipotèticament ens pensàvem tenir i els mitjans d’expressió de què il·lusòriament pensàvem disposar. Aquestes són pèrdues de virginitat irreparables. No hi ha ningú que no es pensi ésser un gran escriptor abans de posar-se a escriure. Tema literari: dibuixar, en una ratlla i mitja, el vol d’un ocell.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada