Arxiu de la categoria ‘lectures, literatura’

13 de desembre 1918

dijous 13 desembre 2018

Santa Llúcia. — Aplec tradicional a l’ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros —amb tenda— dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d’un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l’altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.

A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell, ajagut en una calma estàtica. Els primers termes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s’inicia un crepuscle llarg d’una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus —verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent. El contrallum regalima en els vidres de l’ermita. A través de les retxes de les finestres, aquesta llum dóna a l’edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil —la calma de la fatiga inútil. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m’hi, quina delícia no seria…

Tracto, a la cuina, de fer-me amb una botifarra —ací són exquisides— entre dues llesques de pa. Inútil: massa gent. Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera. Acompanyo una estona la senyoreta V. Dins del crepuscle gris veig els seus grans ulls negres brillants —amb un puntet vermell a la intersecció de les parpelles. Diversos aperitius. La buidor augmenta. Una indiferència total —una mena de melancolia vegetal. Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrere, aquest dia!

 

«No hi ha desgràcia per als cors dèbils; el desconhort necessita un cor potent» (Dostoievski). Això vol dir, probablement, que la primera cosa que es necessita per patir és una salut de ferro.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de desembre 1918

dimarts 11 desembre 2018

En llevar-me veig que sobre el món davalla la llum d’un sol de color de palla esgrogueïda —vagament rogenca. Sol d’hivern. Cada dia, en aquesta hora, veig, en obrir la finestra, les mateixes coses: un teulat ple de vegetacions verdoses; una paret blanca i nua al fons del jardí; les petites feixes enfangades tot l’hivern, voltades d’una vorada de rajols, i, a primer terme, dues palmeres lluents, que em fan venir fred. Trobo les palmeres massa ben compostes i simètriques. D’estructura, aquest paisatge és sempre igual. Cada dia, però, és diferent —com són diferents, en aquesta hora, cada dia, el color de la llengua i la disposició de l’esperit.

 

Ha fet una tarda clara, assolellada —tota en relleu. Al capvespre s’ha posat sobre la terra una boira flonja, tenuíssima, que ha convertit els arbres en siluetes elegants, deliqüescents.

 

Potser el motor més actiu de les accions humanes és la humiliació —o el desig de deslliurar-se’n. En la vida de poble tot és petit —i per això fàcilment observable. Totes les coses, però, són essencialment iguals, tant si són grosses com petites. Les persones que no han estat mai humiliades tenen, generalment, un aspecte bleda. Les que ho han estat massa tenen un aspecte insignificant i esmorteït. Semblen viatgers que esperen, a la nit, un tren que porta molt de retard…

L’Avi  Muné,1 un setmanari de Sant Feliu de Guíxols, em dedica, gairebé a cada número, agres crítiques. Troba que els meus articles del Baix Empordà —que escric simplement per emplenar el paper— són pedants i enrevessats. Són això —afegeixo i moltes altres coses més. Infinites coses més —si l’una desagradable, l’altra encara més. Sobre aquest punt, de seguida ens entendríem.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. «Encara més del mateix periódic.-Publicà setmanes enrera una prosa firmada per Josep Plà, qui segurament per trovar massa vulgar l’indústria de les gasseoses, s’ha donat a fer pràctiques en la de les lletres, cosa aquesta que, per ell, ens sembla una mica més aventurada i de resultats menos pràctics. La prosa a que ens referim duia el titol següent: Els tres primers capitols de la novella l’home de la cama de fusta apel·lat Joan Pins.

    »No sabem quines serien les intencions de l’autor al donar publicitat a n’aquets tres primers capitols; pero cas de que hagués entrat en els seus propósits, anticipar una mostra al públic per a que pogues jutjar de la valor de la seva obra, amb el fi de veure per la crítica si podía aventurar-se a la seva edició, naturalment afegint-hi els capitols que falten, creiem, per la nostra part, que el jove novel·lista ja pot tirar endevan, doncs li augurem una copiosa venda, sobretot si ofereix per cada exemplar que’s compri un paper moneda de 50 pessetes per a consentir destinar-li un lloc en la lleixa més alta de la biblioteca i romandre allí tota la vida sense tallá fins que se l’hagin cruspit (que’ns perdoni l’autor del llibre l’usurpació d’aquesta paraula) les arnes.» Xu – Xu n. ed. bloQG. []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de desembre 1918

dissabte 1 desembre 2018

Dia humit, plujós, fred. Calma de cos i d’ànima. Atonia.

 

Maurice Barrès m’entusiasma. És un estilista extraordinari, elegantíssim. La doctrina nacional-materialista que professa em sembla molt lligada amb la realitat, plausible. És un retratista d’escorç incisiu. A Le Jardin de Bérénice hi ha paràgrafs literalment perfumats de violeta i d’olor de roba interior de dona, una mica desfeta, agradable al tacte, fina.

 

A casa, la vida familiar és pràcticament nul·la. Hi ha un ordre extern rígid, però pràcticament tothom fa el que li sembla. Això potser és una bona educació; potser és una educació dolenta. Ja ho veurem. El temps ho dirà, en definitiva. En tot cas, no n’hi ha d’altra. És l’educació catòlica —amable i desllorigada— del país.

 

Absolutament sorprès de la meva decisió, tímid, patint, ballo una estona, a la nit, al Círculo Mercantil. Em sembla, és horrorós, que tothom em mira. Sempre tinc la sensació d’ésser espiat, d’ésser vigilat, d’ésser seguit per uns ulls inquisidors, freds, mofetes. No puc tenir un moment de pura i franca espontaneïtat, de llibertat, d’abandó complet. Al ball, aquesta obsessió m’arriba a exasperar. Però això ¿què és? L’essència de la vida burgesa ¿no és precisament la sensació física de sentir-se espiat constantment, de viure a dins d’una gàbia de vidre? Sí, no té dubte: sóc un burgès, un burgès total, definitiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 de novembre 1918

dijous 22 novembre 2018

A La Veu de Catalunya, Xènius escriu, ara, els articles de «La Vall de Josafat». Hi posa tot el que sap, tot el que ha llegit i tot el que ha sentit dir. I això està bé. Els articles resulten molt bons, són normatius, d’una gran utilitat.

Avui escrivia: «Si traieu el geni i la personalitat a Benvenuto Cellini, quedarà un Gil Blas de Santillana». Aquest —al meu entendre— és un bon plantejament del problema del Renaixement i el plantejament de l’home complet, amb tots els seus vicis i totes les seves virtuts, sense excloure’n res.

Seria, és clar, molt agradable que la història de la cultura no contingués cap bandarra. Seria absolutament deliciós, ideal. Però el cert és que tots els esforços que la humanitat ha fet per eliminar i prescindir d’aquesta classe de persones han resultat molt incerts, per no dir infructuosos. Els retrats que fa De Sanctis en la seva inoblidable Història de la literatura italiana d’alguns artistes, literats i personatges del Renaixement, fa esborronar.

De vegades tenen molt de talent. Aquest és el drama. L’amor a la veritat pot ésser compatible amb la més repugnant avidesa personal. La llibertat de pensament, l’antidogmatisme, poden niar en el temperament més inhumà; la hipocresia més baixa, en l’home més ben dotat; les més adorables condicions socials, en una naturalesa perillosa; la gràcia poètica o el do de l’objectivitat, en un monstre de perversitat. El plantejament de la personalitat plena és inseparable del plantejament del Renaixement.

En les èpoques més magres —com aquesta (excloent la investigació científica)— la taula de valors és molt distinta. Tot és exterior. Les aparences són tiràniques. La delectació del cartó és universal. Per sentir-nos viure hem de recórrer a la lectura de les virtuts alienes, de les llagues i lesions dels altres. Només té valor l’opinió en què ens tenen. El carrer és la pedra de toc universal. Època de màscares.

 

Nietzsche, que llegeixo en les traduccions editades pel Mercure, no em fatiga mai. Hom comprèn l’efecte enorme que la seva obra féu a la generació anterior avorrida per la petulància professoral i la solemne mediocritat. El núm. 240 de Humà, massa humà diu: «Com més cultura té un home, més petita és la seva inclinació a la burla i a la sàtira». Quan Taine escriví que Nietzsche és el continuador dels grans moralistes francesos, hi tocà. És una gran veritat.

 

L’any passat, vaig deixar a G. L’origen de la tragèdia. En tornar-me’l, preguntà: «Tenir la sensació de comprendre alguna cosa de Nietzsche, ¿vol dir retrocedir o avançar?». Vaig comprendre l’error que havia comès deixant-li el llibre. La pregunta la portaré clavada per més anys que passin.

 

Creure, sense ironia, en el propi talent pot fer molt de mal. Però això té una relativa gravetat. És més greu, encara, el mal que pot fer als altres.

 

Si la pràctica de les passions de l’amor no estigués voltada de tantes complicacions, prevencions, dificultats i perplexitats, seria una cosa una mica monòtona. Les dones tenen els punts sensibles sempre allà mateix i moltes tenen la sensibilitat al palmell de la mà. Per fortuna, aquesta pràctica fa venir son i aquest resultat té un valor considerable.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de novembre 1918

dijous 15 novembre 2018

Plou. Vaig a l’enterrament de la senyora G. Amb l’aigua, els vidres, els arbres, els teulats, els carrers, tenen lluïssors vives. Es senten caure les grosses gotes de pluja, suspeses dels branquillons sobre els paraigües de la comitiva. Els capellans tenen una veu enrogallada i trèmula. La senyora G. ha mort de càncer. Tenia les galtes fresques i rosades, com pomes del ciri, estava grassoneta. Al costat meu, un senyor diu a un altre: «Era una senyora tan enraonada, feia tan bona vida!…».

 

El poeta italià Gabriele D’Annunzio s’ha convertit en la gran vedette de la política internacional. S’ha instal·lat a Fiume amb quatre aventurers i crida nit i dia com un esperitat: La fiamma è bella… la fiamma è bella… Perfectament.

 

Tinc una escassa capacitat per comprendre la política. Sospito que la política internacional és inintel·ligible excepte per als que la fan —i encara hauríem de veure-ho. La politiqueta interior és la cosa més adotzenada i vulgar que hom pot arribar a imaginar. No he comprès mai l’interès que entre la gent susciten els polítics, el que hom sol anomenar el valor humà dels polítics. En qualsevol altre estament hi ha gent de més valor. Les reunions públiques, els mítings, m’avorreixen. Fujo de les aglomeracions humanes. Els fenòmens d’adulació col·lectius m’exasperen.

La cosa més fina que he llegit sobre política es troba en les Conversacions de Goethe i Eckermann. Eckermann: «Napoleó degué posseir un poder de seducció excepcional, ja que tots els homes es col·locaven immediatament al seu costat amb entusiasme i es deixaven dirigir per ell». Goethe: «Sens dubte, la seva personalitat era superior. Però la raó principal del seu poder d’atracció consistia en això: que els homes estaven segurs d’aconseguir els seus fins guiats per ell. Per això se li adherien, com s’adhereixen a tot aquell que els infon una creença anàloga. Els actors s’adhereixen a un director nou quan creuen que els donarà bons papers. És una història vella, que es repeteix perennement: la naturalesa humana és així. Ningú no serveix un altre perquè sí; però, si creu que servint-lo es serveix a si mateix, llavors ho fa de gust. Napoleó coneixia perfectament els homes i sabia treure de llurs febleses el partit convenient».

Ara, tornant als udols telegràfics de D’Annunzio, penso en una frase de Goethe sobre la religió que diu: «Religió que raona, religió morta». Política de crits, política morta. La darrera il·lustració escandalosa de la frase de Goethe en el camp de la religió és Renan. L’última il·lustració de la frase aplicada a la política és aquest poeta. Aquests crits un dia o l’altre es pagaran.

 

A mitjanit vaig, amb uns quants amics, a menjar botifarres de perol a l’horta d’Enric Frigola. Vénen Octavi, germà d’Enric, Gori, etc.

Els carrers són plens de fang. Fa lluna. Fa vent. Del porxo de l’horta es veuen, tocades per la llum de la lluna, les geomètriques feixes de conreu. Ordre de la terra. Les capces de bròquil tenen un color rosat exquisit. A l’entrada, les eines de pagès, molt ben posades: els mànecs de les aixades tenen una lluentor brunyida. La llum elèctrica toca els forcs d’alls i cebes penjats del sostre i n’irisa els tels. A tot arreu es nota una descuidada netedat perfecta, agradabilíssima.

Enric Frigola sap fer torrades. Diu que n’aprengué a Nova York, en els fogons de gas. Després de les botifarres ens ofereix unes peres d’hivern, uns raïms fresquíssims —com la neu. No hi ha res més agradable que menjar fred tenint l’esquena tocada per la llar, calenta. Gori menja i beu amb la seva solemnitat habitual i després es nega a discutir qualsevol aspecte de les coses del moment.

—Ja està bé —diu—. Tot el que existeix està bé. No tinc absolutament res a dir. Fumem!

Frigola, amb la seva monòtona ironia freda, parla una hora seguida, fumant nerviosament cigarrets, de l’Antic Testament. Sempre necessitat de la compensació ideal, Gori entra en un procés d’enervament i acaba per declarar que l’Antic Testament és sobretot un llibre per a cavalls, mules i matxos. Jo no diria tant. A mi em sembla una imatge terrible, permanentment viva, de la vida.

Ens separem tardíssim, irreconciliats totalment.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada