Arxiu per a març 2019

31 de març 1919

diumenge 31 març 2019

La vaga general —ja morta— s’ha acabat oficialment avui. S’han fet innombrables detencions. Màrius Aguilar diu sarcàstic, a la biblioteca, que els del sometent fan cua a Capitania per treure de la presó els que empresonaren aquestes últimes hores. Jaume Brossa morí en el moment que la policia entrava a casa seva per detenir-lo. Brossa no aconseguí mai l’eliminació de la seva fitxa policíaca.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de març 1919

dissabte 30 març 2019

Diumenge. — Ateneu, al matí. Llarga conversació amb Climent, que em priva de fer res. Com tots els bons conversadors, Climent sembla que ha de dir a cada moment una cosa molt important —però mai no l’acaba de dir. És massa delicat per ésser un inquiet. A l’acabament del diàleg em diu, sense donar-hi importància, que avui s’ha promès.

 

Dinar horrorós a la dispesa. Per fortuna les racions eren escassíssimes.

 

A la tarda, tracto d’escriure alguna cosa. Desànim, descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes —que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües— no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de març 1919

divendres 29 març 2019

Nit. Continua la vaga —moribunda. Aquests dies he treballat força.

 

Estudis Normals.

Primera lliçó de Xènius al Seminari de Filosofia. Sento per aquest home una gran enveja. Confesso que serà per mi, sempre més, una obsessió. És un orador prodigiós, magnífic, d’una habilitat administrada fascinadorament. La seva lliçó em transporta al que suposo que és l’ensenyament fora d’aquí.

Hi ha molta gent. Estelrich sembla un gall en garbera. És a tot arreu, amb els cabells escarolats, en un desordre fictici: sobre unes sabates baixes de xarol, porta uns mitjons de color de vi clar que em deixen perplex. Millàs-Raurell, amb la seva cara de caràtula, d’una pal·lidesa de pell que sembla enfarinada, els ulls d’ametlla, vestit de negre. Josep Maria Capdevila, que s’esmuny, silenciós, de perfil, entre la gent. Enric Jardí, grassonet i ros, de faccions meditatives —unes faccions de músic romàntic— i la seva mania de numerar, amb els dits, els arguments. Joan Crexells, alt i espigat, elegant, tan bon xicot, que sempre riu…

En els cursos hi ha tres senyoretes inscrites. Vestides de fosc, em semblen delicioses. A una d’elles, que té un nas grec —com se sol dir—, Climent li ha dedicat un epigrama amorós.

Importància de la senyoreta Muntaner —la nimfa Egèria de Xènius. És una persona alta, morena, que vesteix amb gran simplicitat, molt activa, una falsa magra —sospito— d’excel·lent categoria.

El públic del carrer no és pas tan agradable: hi ha tres senyoretes vestides de vermell, una monja enclaustrada, una senyora vestida literalment de cacatua… Que deu ésser trista la glòria! En definitiva deu consistir a estar gairebé sempre rodejat de senyores, una mica esgavellades i estranyíssimes, que parlen posant la boca en forma de cul de gallina. Que poc que li deuen servir, a Xènius, els coneixements que té!

Els inscrits que ja tenen la carrera de mestre són una mica pedantescs. Don Eladi Homs és el seu home.

Climent ironitza.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

27 de març 1919

dimecres 27 març 2019

Continua la paralització, però la vaga va de baixa. Veig que les barberies han obert. Entro a la del carrer de Mallorca, tocant a rambla de Catalunya. És plena de gent absolutament silenciosa. Tothom es manté mut i a l’expectativa. Quan entra algú, tothom es gira i mira qui és. El desplegament de força és imponent. Al carrer s’inicia l’apoteosi dels triomfadors. Els del sometent són molt sol·licitats a tot arreu.

 

Estudis Normals.

Després de la lliçó de gramàtica catalana, Pompeu Fabra em presenta a Joan Crexells: un xicot molt alt i prim, amb uns vidres muntats a l’aire, lligats amb un cordonet. Veig que aquest xicot, per mica mica d’ocasió que tingui, es posa a riure.

Lliçó d’història per Ferran Valls i Taberner. Gran interès. Després de cinc anys d’universitat havia perdut totalment la noció de la possibilitat que pogués existir una classe agradable i profitosa. El professor Valls, que és un home alt, pàl·lid i fort, té una mica de lentitud en el parlar que augmenta l’interès de tot el que diu. Els homes fluents i xerraires m’enerven.

 

Plena primavera. Nits delicioses, estrellades, d’una suavitat exquisida. La sensualitat que empeny sempre —i que augmenta a mesura que tot es fa més inassequible. El petit vent humit, que passa sobre la pell com una carícia.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de març 1919

dilluns 25 març 2019

La ciutat està igual. L’ocupació militar —a judicar pel moviment— s’ha estès. Ordre extern. Els canons i la Creu Roja ocupen una bona part de la plaça de Catalunya. Del balcó de la dispesa veig grups de civils armats: el sometent. Soldats pels carrers. Els soldats emprenen els passants, aquests posen els braços enlaire i es fan els escorcolls corresponents. A l’hora baixa, poca gent pels carrers. Llum escassíssima —però potser una mica més que ahir. La dispesera, al vespre, diu: «Demà, ¿què menjarem?». El general ha ordenat que demà s’obrin les tendes.

 

Conxita, la filla gran de la dispesera, s’ha volgut suïcidar avui, tirant-se per la finestra del celobert. Passava justament pel corredor quan he sentit que algú obria aquesta finestra. M’he girat i he vist Conxita amb mig cos abocat a la barana… He fet una correguda i he tingut temps d’agafar-la per les cames i entrar-la a dins. Poca pràctica de tirar-se per les finestres. Es fa d’una altra manera. Pal·lidesa intensa de la noia —mig desmaiada— recolzada a la paret. Però potser en el fons m’ho ha agraït. Sembla que són coses de l’amor, del promès —que, segons he sentit dir, és policia—, el qual no acaba de creure en ella. Davant del fet, a la dispesa hi ha hagut una total indiferència.

 

Fa una nit magnífica. Del balcó del carrer estant, veig el cel estrelladíssim. Avui que no hi ha llum es poden veure les estrelles. Pel carrer passen les patrulles circulant lentament. Escamots de guàrdia civil de cavall intermitents. Soroll de les ferradures a les llambordes. De vegades passa un automòbil a tot gas, fent un soroll enorme i sorprenent —no pas gaire sovint. Del cantó de la galeria m’arriba la gangositat rogallosa d’un fonògraf bèstia.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada