Arxiu de la categoria ‘Ateneu, biblioteques’

9 d’abril 1919

dimarts 9 abril 2019

Penya de l’Ateneu.

No crec que hi pugui haver dos homes més radicalment diferents que Ors i Pujols —com no crec, així mateix, que n’hi pugui haver dos que es tinguin una més profunda, íntima, secreta, mútua simpatia, com la que aquests dos homes es tenen. Aquest és un dels fenòmens més complexos que he presenciat en la meva vida.

Són, com deia, radicalment diferents. Ors és un actoràs que representa permanentment un o altre paper. Pujols és un home directe, natural, d’un contacte immediat i fresc. Externament, es detesten, es menyspreen. Algunes discussions entre Ors i Pujols han contingut les displicències més sanguinàries, les incisions més diabòlicament impertinents que de molts anys s’han produït a Barcelona. Moments que han fet tornar lívids espectadors avesats a aquesta classe d’espectacles. Aquesta ineluctabilitat en la mútua vexació s’ha manifestat no solament cara a cara, sinó en fer-se, davant de qualsevol ambient, una qualsevol referència.

Però després hi ha l’altre aspecte. Pujols fa una immensa gràcia a Ors; Ors és per a Pujols un tipus importantíssim. No hi ha pas res absolutament explícit que permeti veure el que acabo de dir. S’ha de descobrir. S’ha de descobrir en el curs de diàlegs indiferents i intranscendents, a través de mutus petits somriures que inclouen una enorme complaença, en vagues mirades d’autèntic entendriment, en els petits somriures, rapidíssimament ofegats (com si es tractés d’un pecat descobert) però deliciosos, d’Ors davant del simple parlar de Pujols; i de les riallades nervioses, una mica convulsives, de Pujols davant del complicat desenvolupament col·loquial de Xènius.

Potser, per a Ors, Pujols és una concentració fabulosa de l’ancestralisme més profund i primigeni del país, la naturalesa d’aquest país més autèntica. No podria pas, en canvi, dir el que significa exactament Ors per a Pujols. Excloc que sigui el seu pretext més actiu d’enveja. No. És una altra cosa que desconec. Pujols és menys eficaç que Ors, però és molt més complex.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 d’abril 1919

dijous 4 abril 2019

Universitat, Ateneu, instrucció militar sota dels arcs voltaics dels voltants de la Duana. Sempre el mateix. Davant, hi ha la primavera, vasta i misteriosa, amb totes les seves obsessions persistents —però és com si no existís. Com si no existís, evidentment —però suficientment forta per evitar que pugui prendre res seriosament.

 

Xavier Güell. El meu amic Güell no acaba mai de perdre l’aire del rendista il·lustrat, del rendista preciosista, del rendista subscriptor del Vogue. Els seus dibuixos decadents són d’una decadència de pa sucat amb oli.

 

Al carrer d’Aribau trobo Salvi Balmanya, de la Bisbal. Dos vermuts amb olives. Aires del meu país: salut, tranquil·litat, barroeria, ara va bé… Quin xivarri fem els empordanesos! Quina manera sorollosa de parlar, tan gratuïta! A Balmanya el molesta visiblement que li parli de Joan B. Coromina, perquè parla i gesticula com ell.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de març 1919

dissabte 30 març 2019

Diumenge. — Ateneu, al matí. Llarga conversació amb Climent, que em priva de fer res. Com tots els bons conversadors, Climent sembla que ha de dir a cada moment una cosa molt important —però mai no l’acaba de dir. És massa delicat per ésser un inquiet. A l’acabament del diàleg em diu, sense donar-hi importància, que avui s’ha promès.

 

Dinar horrorós a la dispesa. Per fortuna les racions eren escassíssimes.

 

A la tarda, tracto d’escriure alguna cosa. Desànim, descoratjament, fatiga nerviosa davant de les diabòliques dificultats de l’escriure. Quan tracto de fixar sobre el paper alguna cosa que ha d’ésser per publicar, el que faig em surt, instintivament, pedant, obscur i pretensiós. El català és, a més a més, dificilíssim. És una terra verge, un camp llaurat superficialment. Les frases fetes —que formen una part principalíssima del que s’escriu en les grans llengües— no poden utilitzar-se en català per ésser rurals o vulgaríssimes. Arribar a una certa fluència és endimoniadament difícil.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de març 1919

divendres 29 març 2019

Nit. Continua la vaga —moribunda. Aquests dies he treballat força.

 

Estudis Normals.

Primera lliçó de Xènius al Seminari de Filosofia. Sento per aquest home una gran enveja. Confesso que serà per mi, sempre més, una obsessió. És un orador prodigiós, magnífic, d’una habilitat administrada fascinadorament. La seva lliçó em transporta al que suposo que és l’ensenyament fora d’aquí.

Hi ha molta gent. Estelrich sembla un gall en garbera. És a tot arreu, amb els cabells escarolats, en un desordre fictici: sobre unes sabates baixes de xarol, porta uns mitjons de color de vi clar que em deixen perplex. Millàs-Raurell, amb la seva cara de caràtula, d’una pal·lidesa de pell que sembla enfarinada, els ulls d’ametlla, vestit de negre. Josep Maria Capdevila, que s’esmuny, silenciós, de perfil, entre la gent. Enric Jardí, grassonet i ros, de faccions meditatives —unes faccions de músic romàntic— i la seva mania de numerar, amb els dits, els arguments. Joan Crexells, alt i espigat, elegant, tan bon xicot, que sempre riu…

En els cursos hi ha tres senyoretes inscrites. Vestides de fosc, em semblen delicioses. A una d’elles, que té un nas grec —com se sol dir—, Climent li ha dedicat un epigrama amorós.

Importància de la senyoreta Muntaner —la nimfa Egèria de Xènius. És una persona alta, morena, que vesteix amb gran simplicitat, molt activa, una falsa magra —sospito— d’excel·lent categoria.

El públic del carrer no és pas tan agradable: hi ha tres senyoretes vestides de vermell, una monja enclaustrada, una senyora vestida literalment de cacatua… Que deu ésser trista la glòria! En definitiva deu consistir a estar gairebé sempre rodejat de senyores, una mica esgavellades i estranyíssimes, que parlen posant la boca en forma de cul de gallina. Que poc que li deuen servir, a Xènius, els coneixements que té!

Els inscrits que ja tenen la carrera de mestre són una mica pedantescs. Don Eladi Homs és el seu home.

Climent ironitza.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 de març 1919

divendres 15 març 2019

 

El mecanisme de la penya. La primera persona que sol arribar a la tertúlia, havent dinat, és Enric Jardí. Arriba caminant pausadament, portant sota el braç dos diaris: LAction Française i LHumanité. És un home que segueix amb una gran lucidesa i un agut esperit dialèctic els moviments extrems de les idees —únics que en definitiva tenen un pes. En el camí del mig, hi pot haver la veritat, però no hi sol pas haver gaires idees. La veritat és una idea que ha estat acceptada, una idea refredada. Jardí demana cafè, s’asseu i encén un cigar que fuma amb un broquet curt. Arriba Costa amb la safata i els darreres del seu jaqué brandant. De seguida apareix el doctor Rafel Dalí, metge municipal, amb la seva mola imponent, esbufegant. M’ha semblat comprendre —malgrat coneixe’l tan poc— que el doctor Dalí és un excel·lent gurmet i un home molt entès en qüestions de la taula.

El doctor Joaquim Borralleras sol ésser el tercer d’arribar. És l’ànima de la tertúlia, la seva espina dorsal, el que n’assegura la continuïtat. És metge, solter, petit rendista i desavagat. Però és un desavagat curiosíssim: és un desavagat que no es pot girar de feina, que viu absolutament submergit en el treball. Hi ha dues coses, en la seva vida, que considera com dues obligacions: la penya i la música; i dues altres coses a les quals aplica un diletantisme molt sensible: la pintura i la literatura. El doctor Borralleras pren seient al fons del local, a l’extrem oposat de la porta d’entrada. A banda i banda del lloc que ocupa hi ha dues files paral·leles de poltrones de palla ordinàries i al mig un rest de taules de marbre. El local dóna, a peu pla, sobre el jardí de la casa, del qual està separat per unes portes balconeres envidriades. Les parets del local són nues i blanques.

Des que acabà la carrera es pot dir que el doctor Borralleras es manifestà amb força suficient per ésser un desavagat. Des de llavors que es lleva a quarts de dues de la tarda. Menja, per dinar, una friolera i es dirigeix del seu domicili particular del carrer del Bisbe —balcons a la plaça de Sant Jaume— a l’Ateneu, caminant. Instal·lat a la penya, fa tertúlia, fins a quarts de vuit de la tarda. Llavors visita una o dues sales d’exposicions, entra en una o altra llibreria, i enllestida aquesta feina es fa servir una absenta a un cafè cèntric —al Colón o al Continental. Torna al seu domicili, per sopar. Després, si hi ha concert, hi assisteix immancablement —acompanyat, generalment, del seu gran amic Josep Maria Albinyana. Si no hi ha concert, torna a instal·lar-se a la penya i s’hi manté fins que a primeres hores de la matinada es dissol. Si, per contra, ha anat al concert, passa també per la penya, en acabar-se. Quan la tertúlia es dissol, el doctor Borralleras baixa, llavors, Rambla avall amb un cigarret als llavis —el cigarret que no l’abandona mai. Sempre l’acompanya algú: ara, generalment, Josep Maria de Sagarra. Fet el tomb de Rambla, hom entra al Gambrinus i es produeix, com per encant, la producció d’una altra tertúlia al seu voltant —que sol durar fins a les cinc o les sis del matí. Aquest home té el do d’emulsionar éssers humans en tertúlies generalment plàcides. Però aquesta del Gambrinus no és pas la tertúlia del doctor Borralleras. És una tertúlia de més a més, una propina de tertúlia, una activitat, diríem, extraoficial. Quan les llums de l’alba arriben a les foscors del carrer del Pi, el doctor Borralleras abandona el Gambrinus, puja lentament el carrer de Ferran i, arribat al carrer del Bisbe, entra a casa seva després de la conversació rutinària —generalment llarga— amb el vigilant.

A primera hora de la tarda, el doctor Borralleras presideix una tertúlia de gent que més o menys treballa. La primera fornada humana de la penya dura, doncs, fins a les cinc, quarts de sis, de la tarda. Quan aquests senyors es dispersen n’arriben uns altres —que són els que han treballat a primera hora de la tarda. Entre ells s’hi sol trobar Pompeu Fabra. Aquesta, és clar, no és pas una línia absoluta: hi ha persones que en dies determinats, i fins i tot durant una tongada de dies, consideren plausible passar a la penya tota la tarda.

A la nit hi ha, a la reunió, una barreja de concurrents de tarda i de concurrents estrictament nocturns. A Barcelona hi ha molta gent, encara, que surt a la nit, que considera, per exemple, que és molt més agradable, o simplement més factible, fer tertúlia a la nit que a la tarda. De manera, doncs, que el doctor Borralleras té el dia i una bona part de la nit completament ocupats presidint una tertúlia que es renova constantment, en procés d’esdevenir inesgotable. L’emulsió humana que aquest home provoca, que Quim provoca —aquest és el seu nom de tertúlia universalment utilitzat—, té una força de metamorfosi impressionant. És un home que, sense moure’s de la seva cadira, veu i parla cada dia amb dues-centes persones diversíssimes, variadíssimament col·locades, pel cap baix.

Ara, jo, a Quim, el conec molt poc, però per mi aquest home ha constituït una sorpresa considerable. En les hores que porto ja passades en la seva companyia, a penes li he sentit la veu. Ha restat en el seu lloc en un estat de morositat crepuscular —de letargia indiferent—, i fins de vegades m’ha semblat com si es trobés absent del que el rodejava. Sí, es clar: amb la seva cara ampla i pàl·lida com una màscara de línies búdiques, una cara de barbamec de rictus melancòlic que el dolor arriba de vegades a intensificar, amb els seus ulls petits, escrutadors, gairebé invisibles, però inescamotejables, Quim ha dirigit una rialla —una mica forçada— a l’un, ha dit una paraula, obscura i sorda, a l’altre. Ha restat assegut, ha callat, ha passat les hores cloent cigarrets i fumant. Plana m’assegura que això és excepcional i que seria temerari passar d’aquesta ratlla. Diré, doncs, com els fulletonistes vuitcentistes quan arribaven al moment de l’expectació: Y aquí la pluma se para…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada