Arxiu de la categoria ‘música’

3 de novembre 1918

dissabte 3 novembre 2018

Diumenge. Amb alguns amics, Piera, el sastre, Bonany, etc., pujo fins a Sant Sebastià. Tarda esplèndida. La cinta de la carretera, sinuosa, sembla concentrar la llum més fina de la tarda. Sento destralejar, al lluny. Bramula un ase en la llunyania. Sobre un alfals verdós, salta una garsa blanca i negra. Quan passo per davant de Ros, penso, com sempre: m’agradaria tenir, a Ros, vinya i pineda. A l’ermita, la solitud és completa. Davant de Calella, els bots —cloves de nou— pesquen els calamars. Vénen dos bergantins de l’horitzó d’Itàlia, en popa amb el gargalet. Sota de la terrassa de l’ermita, la mar és de color violeta. En la mar de Tamariu, molt fora, un altre veler va de la volta de fora. Sobre el cap de Begur, una parella del bou navega lentament. Un vapor alterós i buit, que passa molt aterrat, escup aigua per la borda, a glopades, intermitentment: sembla un gos que lladra. L’aigua de l’horitzó agafa un color morat; la de la faixa de terra s’enfosqueix. Caminem pels voltants de l’ermita, badocs i suspesos. La tarda sembla separada, abstreta del temps —una mera creació de l’esperit. Si jo pogués imaginar, crear un altre món, imaginaria aquest món mateix.

Retornem cap al tard. La carretera es pobla d’ombres de caçadors i de boletaires; es sent el fresseig de les converses de la invisible gent. Al pont d’en Casaca penso en la granota que hi cantava a l’estiu. La tarda es dissol en fums i una boira com un tel subtil, que flota, vaporós, arran de terra. El cel és claríssim, i el foc de les estrelles, metàl·lic i fred.

 

Cine a la nit. Fru-fru, amb Francesca Bertini, Gustavo Serena i els italians de sempre. Una trama banal resolta per persones que es passen hores i hores fent-se retratar —que es farien retratar sempre, nit i dia, indefinidament. Curioses les espontànies, inconscients exclamacions d’admiració del públic quan apareix un ambient de luxe o algun vestit bo.

Sortint del cine, Roldós toca un quadern de Schumann per a Coromina, Lluís Medir i jo mateix. Schumann no n’erra mai cap. És rodó com una poma. Anca d’ametlla. Una mica embafador per massa perfecció de circumferència —una mica mica. Schumann sembla a dues dimensions. Chopin, a tres.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’octubre 1918

divendres 26 octubre 2018

Altercat sorollós amb la meva mare —lamentable— perquè vaig al llit massa tard. Amb aquest trist motiu penso que és una grossa equivocació, a vint-i-un anys, no guanyar-se encara la vida. És l’única manera d’evitar aquestes tempestats nervioses que fan una nosa terrible. Faig el propòsit  de pensar nit i dia, de tractar de resoldre, de la manera més ràpida possible, el problema de la independència.

 

Per escampar la boira, a primera  hora de la tarda, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia.  És l’època  millor de l’any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar,  a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni calor. L’aire és viu. Les coses tenen un punt d’aèria ingravidesa.

Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies  de les  cases de pagès en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tarda que declina, sembla un vidre transparent tocat d’una darrera llum interna: és d’un blau petit, un blauet moribund d’una gràcia alada, fugissera, sensible. A l’ermita, mentre s’apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l’ermita. Quan el far s’encén, hi ha un instant d’enlluernament —que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós —d’ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen,  s’arrossega remota  i adormida —com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sembla evitar el seu apagament definitiu.

En el curs de la caminada, Roldós em dóna la impressió d’un home carinyós, perfumat, tou. Deu ésser la cosa de Buenos  Aires que transporta   sobre  els seus fatigats  anys de vida. No vol agafar-se res seriosament i de tot en fa broma —àdhuc de la pròpia misèria.  És una posició que a la llarga m’avorreix, però és evidentment una posició com una altra qualsevol.

De tota manera, jo li estic agraït. Crec que té un cert valor que el pianista del cine toqui, encara que sigui aprofitant les badades de la gent, dues o tres fugues de Bach o unes pàgines de Beethoven. La simple producció d’aquest fet produeix en l’erma vida de poble una sotragada perceptible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 d’octubre 1918

dissabte 20 octubre 2018

Matí radiant, meravellós. Nuvolades llargues, romanes, monumentals,  sobre el blau fresc del cel. Els blancs de les cases donen una impressió de puerilitat i la calç sembla càndida. Al sol del carrer de Cavallers, la gent passa molt mudada, una mica enravenada, afaitada a contrapèl,  amb els ulls còmicament riolers.

Entro a missa d’onze. La impressió que donen molts dels que l’oeixen és d’una certa, general, indiferència.  És la missa de les persones benestants. El que no mira, satisfet,  les seves pròpies  sabates, tan lluents, mira el sostre, o la cara d’una senyora veïna, o les ungles  de les seves mans,  o els colors de confitura que baixen del rosetó. La presència forma part del programa dominical  —com l’arròs de peix del dinar i el tortell de cada diumenge. A la trona, mossèn Bosch, el senyor rector, nyeu-nyeu i taujà, sembla una figura romànica. Recita un sermó monòton,  desproveït de retòrica i de gesticulació, amb l’aire trist i arrossegat del que fa una visita forçada. Parla tan baix i amb una grisor tan densa que ningú  no l’entén de res; però això també forma part del programa del diumenge.

Passada una gran part de la tarda a Calella, amb Tomàs Gallart i Joan B. Coromina. Tornem ja fosc, amb lluna, i poques ganes d’enraonar. Fa una nit molt silenciosa. No es mou ni una fulla. A l’aire hi ha una intensa olor de fonoll. La llum de la lluna, en el verd profund de les pinedes, agafa un color  de mel rossa. A la carretera, solitària, els nostres passos retrunyen estranyament. Sentim, de lluny, que les campanes, greus, de la vila toquen les vuit. La immobilitat de les coses sota la llum flonja i esblaimada és com un recolliment, com un desvari somniós i quiet.

Al vespre, vaig al cine. Tot d’una —trobant-me mig endormiscat— sento que el pianista toca una ària de Bach i, successivament, una cançó de taverna de Mendelssohn, la Rêverie de Schumann i la Romança en Fa de Beethoven. Espero la reacció de la gent: indiferència general. Potser tothom dorm —penso. El fet que no s’hagi produït una sola reacció em sorprèn. Demano a l’acomodador pel pianista i em diu que el senyor Recolons (propietari del cine) n’ha portat un de nou, que ve, sembla, de l’Argentina; es diu Roldós i és del país. A la sortida, faig la seva coneixença. D’entrada, Roldós em sembla un bohemi apagat, evaporat, pobre i tímid.

Ressopó a la matinada. Els diumenges com aquest, durant els quals hom ha acabat per fer tots els papers de l’auca del programa, em fatiguen  més que si hagués estellat  socs d’un cap a l’altre  de dia.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de setembre 1918

dimarts 18 setembre 2018

Llarg passeig pels voltants de Palafrugell —sense voler anar enlloc concretament— amb Joan B. Coromina. Temperatura agradabilíssima —exactament gloriosa. La tarda, en aquest país, és una pura delícia.

Les pinedes fan que aquest paisatge no es pugui confondre amb cap més. L’estructura bàsica d’aquestes pinedes és gairebé sempre un figura geomètrica regular: un triangle, un rectangle, de vegades un quadrat perfecte. Tot a vora dels pins hi passa una cinta de color blanc-rosat, uns camins sorrencs de granit descompost —car aquesta és l’afloració geològica d’aquest país.

Les rengleres de pins, tirades a cordill, fan pensar en les projeccions de la geometria. De color, si a l’estiu són rosses —i pini biondi de D’Annunzio— ara tornen al seu verd autèntic. Sota de les copes hi flota un verd lleuger, claret, aeri. Si els para-sols, un per un, semblen paràboles, en conjunt, vistos per sobre les pinedes, semblen un mar vegetal immòbil, unit, d’un onejar suau. Amb una mica de vent, els pins es tornen musicals —com els pollancres, com els carolins—, però la música que fan és molt diferent. Del poeta mallorquí Miquel Ferrà vaig llegir, no fa gaire, una poesia en la qual es parlava de «l’alta remor dels pins». El repicament del pollancre és juganer i gràcil i fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida. Els pins fan una música d’orgue, de rèquiem.

Les vinyes són l’element que dóna color al paisatge —una cançó canviant i diversa. Ara són d’un gris daurat elegantíssim. Solen ésser posades sobre les ondulacions, ben deixades com el pit d’una adolescent d’aquest país. A cada vinya hi ha un pou per fer el sulfat i una barraqueta. Aquesta escampadissa d’elements urbans en la terra humanitza el paisatge i el fa ésser de molta companyia. Tot és petit, ordenat, endreçat, amable —fins al punt que de vegades us vénen ganes de donar a entendre el que volen dir les senyores quan parlen d’una monada, encara que no sigui ben bé això exactament.

Passejar a la tarda, en la tardor incipient, per aquest país és una delícia —una mena de plaer físic.

De retorn, a Plaça Nova, trobem mossèn Renart, que fa cap, a peu, a la seva rectoria. Fa cara d’amoïnat. Coromina, que hi és amic —no hi ha cap anticleral en aquest país que no tingui un capellà amic—, fa un llarg circumloqui per demanar-li si n’hi passa alguna. Mossèn Renart té fama de tenir, sempre, una qüestió o altra amb el bisbe.

—No res… —diu el senyor rector, amb una rialla una mica forçada—. El de sempre. Ja us he dit alguna vegada que és molt més difícil ésser rector d’un poblet com Mont-ras que bisbe de Girona. El senyor bisbe talla el cupó d’un capital considerable, de més de catorze milions de pessetes, i jo haig de viure amb cinc ralets… No es pot fer res.

Els capellans de poble fan pena. La seva pobresa és indescriptible.

Coromina s’enfosqueix.

—Mossèn Renart —diu— m’ha aigualit el paisatge i el passeig. Sembla mentida que un país tan bonic comporti tanta misèria.

 

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de setembre 1918

dimarts 4 setembre 2018

Al carrer de Cavallers trobo Marian Vinyas, de Sant Feliu de Guíxols. És potser l’home del país que toca millor Chopin. Alt, elegant, afuat, senyor, ben vestit, queda, de tota manera, una mica de l’època del modernisme —modern style. Porta, com el seu gran amic Cambó, un coll massa alt i massa rígid. Tendeix, a més, a tenir un cert encarcarament a l’esquena. Vinyas, però, és molt graciós i les modes del seu temps no li han pas emborderit aquesta qualitat excelsa.

Parlem de Juli Garreta, el compositor de sardanes.

Ja sabeu l’amistat que hi tinc. Entranyable. Començàrem a fer música plegats. És un home que, en concret i d’una manera precisa, no sap res de res, però la música li raja amb una frescor, una força incontenible. És la meravella de la inconsciència infal·lible. És el millor músic de casa nostra en el moment present. Crec que millorarà molt. Millora cada dia. És un gran afeccionat a la pluja. Quan plou, xala1 com un boig. Jo també. Ahir em deia que el que li faria més il·lusió seria tenir una casa en despoblat, un mas, per anar-hi els dies de pluja —per anar-hi a veure i a sentir ploure…

Vinyas fa una pausa i afegeix:

—La setmana passada anà a Roses per no sé quin afer. Veié una noia del país, probablement peixatera, preciosa, plena, palpitant de vida. Li semblà veure un marbre grec. Escriví una sardana. De retorn a Sant Feliu demanà a Rafael Pitxot que li donés un nom grec per titular una sardana dedicada a una noia. «Poseu-li Nydia»,2 digué Pitxot, rient. Ara, preneu-ne bona nota. Nydia és la millor sardana que s’ha escrit mai en aquest país, una pura meravella…

Prenc comiat de Vinyas amb recança. Els amics de l’Empordà vivim a quatre passes l’un de l’altre i no ens veiem mai. És inexplicable, estranyíssim. Si visquéssim en un contacte més constant, perdríem, potser, menys el temps.

 

Joan B. Coromina diu al cafè:

—El vell, potser únic problema de la pintura de cavallet, és permanent: ¿s’hi sembla?, ¿no s’hi sembla? En pintura no hi ha més que realisme o pintura d’ínfima categoria.

Coromina fa aquesta síntesi fascinat —amb raó— per la pintura del vell Gimeno,3 que continua pintant, febrós i famolenc, a les solituds de Fornells. Però potser aquesta síntesi resulta una mica massa sintètica. Hi hauria, em sembla, molt a dir…

 

Els francòfils estem radiants. Ja comencem a prescindir de l’obsessió alemanya! Això fa que tinguem la sensació que l’esperit se’ns torna més lleuger. És com una desintoxicació de margarina.

 

Cada dia em prenc la temperatura. A pesar de tots els pesars i malgrat tots els malgrats, observo que tendeixo sempre més a la passivitat que a sentir una autèntica avidesa per posseir les coses de la vida. Potser és quelcom més que timidesa: probablement és una predisposició bàsica, somàtica, constitucional. Estic absolutament convençut que seré tota la vida el que la gent en diu un infeliç.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Aquest verb, «xalar», és una de les singularitats més remarcables de l’edició revisada per Narcís Garolera. Fins ara, les edicions del Quadern gris escrivien «disfruta», en cursiva. n. ed. bloQG []
  2. Nydia, sardana de Garreta, és datada del 1920 —n. ed. bloQG []
  3. Pla li dedicà un «Homenot», vol 21, 1972. n. ed bloQG []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada