Arxiu de la categoria ‘música’

5 de juliol 1919

divendres 5 juliol 2019

 

 

Ja fa dies que la penya, quan el sol declina, s’instal·la al jardí, sota les palmeres. Cada any, sembla, passa el mateix.

Aquest desplaçament a l’aire lliure —un aire lliure, voltat, però, d’altes parets— té, donada la mentalitat que impera a la tertúlia, els seus inconvenients. En el jardí, la discreció és obligada, no es pot tenir, en parlar, tanta vehemència; sempre es pot produir una proximitat estranya, una promiscuïtat indesitjable. Així, la penya, quan arriba aquest temps, perd una mica, es projecta sobre d’ella un punt de tedi. A més, la gent en aquest país, a l’estiu, sembla diferent. Quan no va vestida, perd.

Francesc Labarta és un dels homes a qui agrada més d’enraonar i de discutir de tots els que jo conec. Té una impressionant vitalitat. És un contertulià de primeres hores de la tarda. En arribar, pren el cafè amb una esgarrapada, com si tingués pressa, i amb la darrera gota del cafè fa una copa d’estudiant molt copiosa, que després irà prenent a glopets, per desalterar la seva vehemència. Una vegada pres el que ell en diu el «calent» —Labarta té, cosa bona, el lèxic de l’artesania barcelonina—, es posa a discutir. Enraona torçant la boca, amb la veu una mica esquerdada, i amb la seva cara, que més que la cara d’un home sembla la fotografia (vella de dos o tres anys enrere), de la cara d’un home —una fotografia en la qual la cara hi és, però que ja comença de no ser-hi. El seu tema són les qüestions d’art, sobre el qual pot parlar d’una manera pràcticament indefinida. Es comprèn perfectament la fascinació que produeix entre els artistes joves del grup dels Evolucionistes —encara que haig de confessar que sovint se’m fa inintel·ligible, sens dubte més a causa de la meva ignorància que de la seva falta de mètode. Sovint Borralleras, Pujols, el pintor Carles, li serveixen de «paret», li porten més o menys la contrària. Llavors està realment content. Si es troba amb una tertúlia de tipus morós, inapetent, no abandona pas, però, la seva inexhaurible vehemència: es dedica al monòleg una mica monòton, però sempre fluent.Ara a l’estiu, amb el canvi de panorama, Labarta parla menys. Això l’entristeix —i la penya queda perplexa: no sap ben bé si li han tret un pes de sobre o si es troba a faltar alguna cosa que li haguessin extirpat amb el bisturí.

L’acabament de la temporada musical desplaça Borralleras i Albinyana en els llimbs de l’avorriment. Albinyana és un dels homes més flacs de la penya, més pàl·lids, més ossats, d’un aspecte més depauperat i ascètic. Si el ventre de les persones tendeix generalment a manifestar-se cap enfora, a través d’una corba més o menys pronunciada, el d’Albinyana s’incurva cap endins i això dóna al seu cos un aire una mica corbat, com si tendís a doblegar-se sobre si mateix.

En aquesta tertúlia, hi ha representants magnífics de totes les tendències. Hi ha homes grassos i suculents com el doctor Dalí, Eugeni d’Ors, Josep Maria de Sagarra, i homes que són un esquerdís: Josep Maria Albinyana, Carles Soldevila, Lau Duran Reynals. En el darrer número de la Nouvelle Revue Française André Gide (sens dubte en un moment de mal humor) ha escrit: «Fa l’efecte que els homes grassos tendeixen a la putrefacció i els homes secs a l’ossificació. No es pot sortir d’ací».

Albinyana té un nas considerable, uns braços i unes mans llarguíssims, un pàmpol d’orella de molta superfície. És un xicot molt ric i molt cultivat. És un home —com alguns n’hi ha en el país— que no s’ha pogut adaptar a la indústria familiar i s’ha convertit en un contertulià sistemàtic i integral. Té molts llibres —tota la literatura francesa moderna—; és un musicòman decidit; ha començat una collecció de pintures —Sunyer li ha fet un retrat—; Josep Carner li ha dedicat uns sonets. Per anar bé, d’Albinyanes, en el país, n’hi hauria d’haver tres o quatre-cents.

Forma part del grup més reaccionari de la penya —és dir, es troba molt acostat a Enric Jardí. El seu diari de capçalera és L’Action Française. Davant de la tràgica situació del país —dominat per les bandes de pistolers— la seva reacció és violentíssima. Li he sentit dir:

—Per fortuna, el descobriment de Maurras permet que els conservadors del país puguem anar amb el cap alt pels carrers…

Si no fos, però, per la frenètica actualitat i la repercussió que aquests esdeveniments tenen, no crec pas que Albinyana sentís cap curiositat per la política. El seu estat natural, a la tertúlia, és una passivitat acusadíssima. Allargat còmodament sobre una poltrona amb un enorme Hoyo de Monterrey a la boca, el nas una mica penjant, sempre una mica fredolic, passa l’estona amb els ulls en la llunyania, taral·lejant de vegades unes frases de Debussy —Pelléas et Mélisande és la seva música preferida—, escoltant vagament el que al seu voltant es diu. Ara bé: una qualsevol al·lusió a la música —encara que no sigui més que l’emissió d’un simple tòpic— té la virtut d’animar-lo ràpidament. Tots els sentits se li bolquen a la superfície. Si la conversació s’anima, l’envaeix una nerviositat incontenible. Com és visible en molts aficionats a la música, té una tendència a tornar-se violent. No pot concebre que a algú li agradi alguna cosa que ell no accepta. En la discussió agafa de seguida un to displicent, menyspreatiu. Apareixen, en el seu cos, tota mena de petits tics —nervis que es posen a actuar pel seu compte, deslliurats de la pressió en què han estat mantinguts tan reiteradament. Aviat el control de les paraules se li escapa. La seva imaginació camina a una velocitat molt més forta que l’emissió dels mots. I tot acaba en un punt d’incoherència: paraules soltes, deslligades, eixides en forma d’exabrupte, acompanyades d’una gesticulació violenta en la qual prenen part gairebé totes les parts del cos: les mans, els braços, el cap, els ulls, les espatlles i les cames i tot. Fa l’efecte d’una lluita amb una força invisible. L’espectacle és impressionant pel que sempre té de sorpresa. Tot i que la seva vida interior no és potser coneguda de ningú, hom no pot deixar de veure Albinyana a través del seu aspecte extern: un home recelós, tímid, pusil·lànime, ple de prejudicis intel·lectualistes, potser vitalment amargat, potser sentimentalment ressentit. Un home aclaparat pel tedium vitae que ha trobat en la música l’evasió del dolor d’aquest món. Per això totes les qüestions de la realitat són per a ell negligibles; mentre que les referents a l’esperit de la música són decisives.

Camps ho resumeix així…

—Li trepitjareu un ull de poll i us dedicarà el més amable dels seus somriures; li discutireu Debussy i podreu donar gràcies a Déu si no quedeu destruït…

Borralleras també viu dins de l’esperit de la música —ara densificat per la lectura de Marcel Proust, lectura essencialment musical, per l’esforç que comporta de convertir el passat —el record— en realitat, en present. També a Borralleras sembla pesar-li la vida. Però la seva sensibilitat no sembla pas tan susceptible. Externament almenys sembla tendir més a l’equilibri. Però no faria pas gaires afirmacions, ni formularia gaires profecies…

Ara, havent quedat Barcelona sense música, aquests homes divaguen com ànimes en pena. Han fet una darrera temptativa: han anat a sentir no sé quines òperes italianes en un teatre de Gràcia (no recordo quin) que cada any, per aquest temps, organitza una temporadeta. Però veig que en tornen massa enriolats i massa sensibles al pintoresc. Quan no tornen del concert com si els haguessin donat una enorme pallissa, és que la música era dolenta. Borralleras parla de marxar a fora, a Prats de Lluçanès.

—No tinc més remei! —diu—. Haig de marxar a estiuejar. Ací no hi ha res a fer…

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de juny 1919

divendres 7 juny 2019

Llarga conversació amb Quim, per la Rambla, a la matinada. Em diu que, com que demà s’ha de llevar molt aviat —a quarts de dotze— per realitzar unes visites, no pensa pas anar al Gambrinus. Li proposo d’acompanyar-lo a casa. Viu en un petit pis del carrer del Bisbe, els balcons del qual s’obren sobre la plaça de Sant Jaume. Mentre pugem carrer de Ferran amunt em comunica que res encara no em pot dir sobre el meu cas. «He fet unes gestions, he temptejat el terreny…, diu. «De seguida que hi hagi alguna cosa concreta us ho comunicaré…».

Quim, que té una petita renda, és solter i viu sol al carrer del Bisbe. Disposa d’una vella criada: Maria. Hi ha dues coses sobre les quals Quim pot parlar hores i hores, inesgotablement: de les seves xacres físiques (de la migranya, del reuma, del poagre) i de la vella Maria. Sospito que, a Maria, li deu passar igual amb el seu «senyor». A judicar per les seves llargues descripcions, aquests dos éssers solitaris es passen la vida observant-se mútuament, tractant de comprendre, amb un interès sempre renovat, l’engranatge de les seves accions. Quan arribem al carrer del Bisbe, Quim dóna ullada a la porta de la casa, mira el rellotge de l’Ajuntament i em diu:

—Ja us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó. És aviat. Jo no trobo mai l’hora d’anar a dormir…

Iniciem, així, el camí a la inversa. Aquest home que viu entre la gent, en un règim de tertúlia permanent, em dóna la impressió, de vegades, de trobar-se molt millor en conversacions més recollides. En les conversacions de tertúlia generalment brillants, però quasi sempre mutilades i molt esquemàtiques, sembla no haver-hi lloc per a les seves observacions matisadíssimes, complicades, difuses. Quan Borralleras posa fil a l’agulla de les seves descripcions i confidències, esdevé un voluptuós —un analític. La seva acuïtat d’observació el porta a captar una infinitat de detalls d’una minuciositat molt viva i a relacionar-los entre si, presentant-los voltats d’una infinitat de consideracions de tot ordre, de vegades de consideracions musicals, fent una sèrie de referències laterals d’un gran interès. Les seves descripcions no són pas de miniaturista. El miniaturista agafa una gran machine i la redueix a un petit oval d’agulla de pit. Borralleras actua al revés: sap convertir, a través d’una digitació dels detalls, una petita cosa en una gran machine. No és pas un relator que aboca pel broc gros, d’una manera superficial i matussera. Tampoc no és un naturalista ni un verista. Més aviat és un simfònic, un esperit que integra una infinitat de fets, emocions, al·lusions, sentiments i referències diversíssimes. Amb això havíem arribat al carrer d’Avinyó i, enmig de la meva sorpresa, Quim em digué:

—Ara vós acompanyeu-me fins al carrer del Bisbe. Suposo que no us ve de mitja hora… Allà ens direm adéu, perquè demà haig de matinejar, com ja us he dit.

Borralleras parlava de Maria. En descrivia les reaccions que li havia observat l’estiu passat a Prats de Lluçanès (poble en el qual estiueja), les complicades reaccions de Maria davant dels pagesos. Amb aquest motiu s’havia posat a parlar dels pagesos —un altre dels seus temes preferits, sobretot a la tardor, de retorn de Prats de Lluçanès. El seu entendriment irònic pels grips1 el porta a imitar-los la gesticulació, el to de veu i el dialecte. És un devessall d’observacions inesgotables, una mena de segregació col·loquial (musical) desproveïda de límits. Excel·lent descripció, que Quim porta a extrems de gran qualitat ombrejant els detalls —donant-los un cert misteri, un punt de patètic. Una prosa guanya molt posant-hi les ombres corresponents. Sterne, Voltaire, Renard, són escriptors lineals, sense ombra, dibuixants perfectes. Ruyra té el do de la manipulació de les ombres. El mestre dels mestres, en aquest aspecte: Dostoievski. La frase més insignificant de Dostoievski, la més vulgar i adotzenada, té un punt de misteri. Aquest esperit de Quim —jo pensava…

Però havíem arribat per segona vegada al carrer del Bisbe i, després d’haver mirat el rellotge de l’Ajuntament i després d’haver donat una mirada circumdant al carrer, Quim digué:

—Veig que és aviat… Encara el vigilant no és ací. Us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó i allà ens acomiadarem… Aquesta ditxosa subscripció per comprar el quadre de Sunyer m’obliga a fer unes visites…

Aquest esperit de Quim —jo pensava— prové de l’esperit de la música que ha voltat la seva vida d’una ressonància flotant, és dir, d’una incitació per les coses més vagues i diverses. Però aquesta primera impressió s’ha de completar potser amb el que sol dir, en petit comitè, el poeta i advocat Solé de Sojo. «A Quim —sol dir Solé— ja no se’l pot comprendre si no es té present la lectura de Proust. Quim és un proustià cent per cent». (No he pas llegit Proust encara.) La primera persona a qui n’he sentit parlar, a Barcelona, llargament, ha estat Solé. És possible que Quim hagi estat un dels primers lectors de Proust a Barcelona. ¿Fou Pere Ynglada qui el portà a llegir-lo? Sospito que no. Ynglada es troba avui en plena febre extremorientalista i el seu plat literari preferit és la poesia xinesa. Tampoc no crec que Joaquim Sunyer o Josep Maria Junoy li hagin fet cap suggeriment en aquest sentit —malgrat que Quim rebi les notícies de París a través d’una d’aquestes tres persones. Junoy és inconcebible —és l’anti-Proust. Sunyer, com a bon pintor, llegeix poc. El llibre preferit dels pintors sol ésser el Dafnis i Cloe… La inclinació de Quim per Proust és un cas típic d’afinitat electiva…

Ens trobàvem, en fer referències a l’afinitat electiva, al carrer d’Avinyó, i així havia arribat el moment de fer cap altra vegada al carrer del Bisbe. És el que férem.

S’havia fet molt tard. Es començava ja de veure alguna persona acabada de llevar i que es dirigia al seu treball —aquestes persones que constitueixen la consciència dels noctàmbuls, fins a l’extrem que en descobrir-les queden com avergonyits. Però per la complaença amb què Quim entrava en una conversació sobre Proust vaig comprendre fins a quin punt adorava aquest autor del qual fins a la data havia parlat tan poca gent —si s’exceptua Léon Daudet a L’Action Française. Quim no trobava mai l’hora d’anar a dormir i, quan la conversació girava sobre un dels seus temes favorits, la paraula mai havia d’ésser presa en sentit literal. Mai. En arribar a la plaça de Sant Jaume vaig atrevir-me a recordar-li el que reiteradament m’havia dit: això és, la necessitat absoluta de matinejar que tenia. Escoltà la meva observació amb notòria displicència i fins diria amb mala cara, donant-me a entendre —potser— que considerava absurd que li fos recordada una obligació que ell havia precisament de complir. Una vegada ens haguérem acomiadat i desitjat una bona nit, vaig veure que es dirigia a un petit bar de la plaça i que es posava a parlar amb un vigilant —que vaig suposar que era el del seu carrer. Sospito que prenent aquesta decisió va voler donar-me una lliçó —lliçó que vaig considerar plausible, fins a l’extrem que no penso pas d’ara endavant fer cap observació als noctàmbuls, per més declaracions prèvies que facin sobre la necessitat, en què de vegades es troben, de llevar-se al matí.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Copiem del Diccionari Català – Valencià – Balear:

    1. GRIP f. (i vulgarment m.)
    Catarro pulmonar epidèmic; cast. trancazo, influenza. Etim.: pres modernament del fr. grippe, mat. sign.

    2. GRIP m. ant.
    Vaixell petit que servia per a anar en cós; cast. gripo. Lo batle dels venecians tramès en Venècia un grip armat, Jacob Xalabin 2. Etim.: del venecià gripo, mat. sign. (sobre l’origen i expansió del qual, cf. Vidos Storia 450).

    3. GRIP m.
    Ganyota o postura grotesca, per a fer riure (Olot). «No facis grips, que no tinc rialles». Etim.: contracció de garip.

    4. GRIP m.
    que s’aplica per befa als pagesos; cast. palurdo, patán (Labèrnia-S. Dicc.; Aguiló Dicc.)

    []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de juny 1919

dissabte 1 juny 2019

Diumenge. — Abans d’acomiadar-me de Palafrugell —car tinc la presumpció que estaré una estona una mica llarga a tornar— voldria prendre un bany de vida vilatana, bany directe i fresc d’humanitat vulgar.

Gori deia avui al cafè:

—Quan el nostre amic Paradís, el músic, afirma que surt a passeig per fora vila per inspirar-se, per copsar les melodies que floten en l’espai, no diu pas la veritat. El nostre amic Paradís surt a fora vila perquè té gana: per collir els préssecs, les pomes i les figues dels altres. I és que la veu de l’estómac és l’única que no ment. El dia que el nostre amic es decideixi a escriure la «cançó de l’estómac», ens trobarem davant d’un tros de música absolutament sincera, magnífica, de primera mà…

És intolerable, evidentment. Però avui aquestes ferocitats m’agraden. Ara bé, ¿com és possible de compaginar aquesta cosa insubornable i anticonvencional de Gori amb la seva ambició de figurar? Gori vol figurar. Voldria ésser sempre jutge —una mena de jutge a perpetuïtat. ¿De què li ve aquesta estranya mania? ¿És que se sent redemptor d’una part alíquota de la nissaga humana? ¿És que està imbuït de la pretensió que realment serveix per compondre i arreglar les diferències dels altres? De fet, la seva tendència a la composició és absolutament notòria. Això s’ha d’arreglar! —diu a cada moment—. Hem de mirar d’arreglar-ho!… No irem bé fins que no ho arreglem…

Potser la unitat personal d’aquest home consisteix, primer, a desgavellar-ho tot; després, a fer tota mena d’esforços per compondre-ho. En aquesta península, aquests tipus no són pas rars.

 

Enric Frigola explica que anys enrere les dues personalitats de la vila que anaven més al darrere de les dones eren don Manuel Fina i el senyor Melitó Dausà, fabricant de taps. Eren amics. Un dia establiren el següent diàleg:

—Tinc una dona per a tu, Melitó…

—Vinga! ¿De què es tracta?…

—Cosa fina, desde luego! Però, ja t’aviso, et resultarà una mica car.

—¿Què vol dir car? Mira que encara tinc tots els cabells…

—Vol dir que et resultarà caret…

—Mira que no em falta cap dent…

—Ja ho entenc!

—Mira que no tinc cap vici i que sóc sencer com una ametlla…

—No diguis res més! Si continues per aquest camí, et costarà un dineral…

 

Al cafè, sento que un home diu a un altre:

—No és pas que els músics tinguin l’oïda més fina que els altres; és que els músics, compreneu?, senten les coses passades per les ratlles de la solfa…

Després d’una pausa llarga, el que escoltava diu:

—Ho he pas comprès gaire, francament, però vamos

 

 

Ja tornem a ésser a l’estiu. Aquest matí, el vent ha estat gargal; a la tarda, garbí. És l’oscil·lació normal.

El garbí és un vent africà, turbulent, ratxós, humit, tèrbol, molta fressa i poca endreça. El gargal és un vent més acadèmic. Ha passat per Grècia i per Itàlia i ha tocat, abans d’arribar ací, formes divines —per mi tan llunyanes. Arriba de la mar, seguit i entenimentat.

No em cal pas acomiadar-me d’aquests vents. Els porto a la sang —amb la tramuntana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de febrer 1919

diumenge 3 febrer 2019

Arriba l’oncle Martí de la Bisbal1 —germà del pare. Exerceix la professió d’advocat a la petita població. És un home d’un aspecte evaporat, d’una aparença tímida, amb una barba rossa que comença a grisejar. De vegades sembla una mica malaltís. Té un aspecte atuït, malenconiós i gairebé totes les seves reaccions són d’indiferència. Només he vist que els ulls li brillessin quan es parla de caceres, de gossos, de conills o de perdius.

S’entesta, havent sopat, que hem d’anar al teatre. A mi no se m’ha ocorregut mai d’anar al teatre. Ho considero una ocurrència extravagant. L’acompanyem la meva germana Maria i jo. Anem al Poliorama. Fan Me caso con mi marido. A la sortida ens mira amb un somriure enigmàtic i no fa cap comentari. Després, treu la petaca i clou un cigarret mentre caminem fins a Canaletes. Després, amb un tramvia, tornem a casa.

 

L’estupidesa teatral m’ha com trasbalsat. No tinc son i em quedo al despatx. Per atzar miro el full del calendari i veig que és Sant Blai. Penso automàticament en l’hermano Blas, en el germà Blas del Col·legi de Maristes de Palafrugell. Quedo immers en una mena d’irresistible flonjor sentimental. Era un home petit, ple de vivor, d’una duresa física inoblidable. M’ensenyà de llegir, d’escriure, de pensar d’una manera clara —en realitat m’ensenyà tot el que sé. Sento la necessitat de proclamar que li estic infinitament agraït. Sento així mateix la necessitat de dir que agraeixo als meus pares tot el que han fet per mi, i als meus avantpassats que treballaren obscurament potser —qui sap!— per nosaltres, i als amics que m’han ensenyat tantes coses… Curiós moment! Ha durat un instant. ¿Per què no ha durat més? L’efusió sentimental deu ésser la felicitat. Això em fa sospitar que en el fons de tota posició panteista hi ha, més que una preocupació per la veritat, una il·lusió de felicitat.

A través d’aquest engranatge em ve a la memòria que ara fa un any vaig sentir per primera vegada la sisena simfonia de Beethoven —la Pastoral. La descripció d’un paisatge i la transfusió de l’home en la naturalesa no ha arribat potser mai a manifestar-se amb una intenció més clara. El diluïment i la deliqüescència d’aquesta plana ha estat comparada, per escoliastes indoctes, amb la Santa Teresa del Bernini. (Conec reproduccions d’aquest devessall de segregació sentimental.) Beethoven és infinitament superior: és viril, noble, net, clar. El barroc m’exaspera, m’embafa. El verisme del barroc és literalment pornogràfic.

 

El que vaig escriure (26 de gener) sobre el plantejament del problema literari podria potser sintetitzar-se en més poques paraules. Deu consistir a limitar, concretar, precisar. El que els fusters en diuen obrar. Extreure de l’espessor de la vida informe la línia graciosa o dramàtica d’una melodia, el perfil vivent d’una vida humana, una forma. En definitiva, és una lluita contra la desmesura —contra l’infinit. Lluita que dóna febre.

 

El problema que planteja la gran ciutat és potser aquest: conèixer la diversitat vol dir patir-ne el tedi.

Frases així són avui, en els diaris, les més ben pagades. Obren totes les portes. Són les frases del noucentisme triomfant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Des del 3 de febrer fins al  dia 7 del mateix mes, les dates de les edicions anteriors no coincideixen amb aquesta. Vegeu les antigues als enllaços indicats al peu. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

17 de gener 1919

dijous 17 gener 2019

Ahir, al Palau de la Música Catalana. Bach i la Sonata a Kreutzer al programa. El local és horrible, indescriptiblement desgraciat. Davant del frenètic panorama de guix i de majòlica m’és impossible concentrar-me. A més, patia: les meves sabates, arreglades de nou, cruixien i feien soroll. A mig concert em dono per vençut i me’n vaig. ¿Com és possible que el local d’una de les poques coses que podem presentar sigui tan sinistre? La cosa que podem presentar a tot arreu és l’Orfeó —és clar. ¿Serà veritat que les coses d’aquest país que no es mouen en un punt de mal gust tenen indefectiblement una vida migrada?

 

 

La Rambla és una meravella. És un dels pocs carrers de Barcelona en el qual em sento plenament bé. Hi ha sempre prou gent per trobar-hi un o altre conegut, però n’hi ha sempre suficient per passar desapercebut —si convé. Un tomb de Rambla, al matí, entre la Práctica Forense i el Derecho Mercantil és com tornar de mort a vida. I quantes coses fascinadores! Avui, a l’estanc del carrer de Sant Pau, he vist uns cigars de l’Havana que portaven aquest nom sublim: Flor del Senado.

Abans de sopar, un grup de joves artistes que em diuen que són de l’Agrupació Courbet hi mouen molt de xivarri. Són uns tipus arrilats i divertits, d’una vivacitat endimoniada. N’hi ha dos de petits —Serra i Viladomat— més vius que la tinya, un de molt alt i miop, gravat de la verola, que sembla una fantasma, i un de seriós i concentrat, que sembla seguir per força i que és el que em fa més gràcia. Tot el que es faci per evitar l’enravenament de la Rambla és de bona qualitat. Si les grans ciutats no tenen un punt de natural i d’espontani, la seva serietat és d’una monotonia insuportable.

 

A Barcelona hi ha tres coses absolutament exquisides: el pa, les mongetes i el bacallà. El bacallà, fet de la manera que sigui: a la llauna, en samfaina, amb patates…, etc. També hi són excel·lents la confiteria —però, essent poc llaminer, no l’aprecio gaire—, el cafè i el tabac. El clima humit de Barcelona conserva el tabac de fulla en un estat absolutament ideal. La gent que té diners hi pot fumar d’una manera sensacional. El cafè del Continental i el del Suís són coses acabades, perfectes.

——————————–

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada