Arxiu de la categoria ‘música’

18 de setembre 1918

dimarts 18 setembre 2018

Llarg passeig pels voltants de Palafrugell —sense voler anar enlloc concretament— amb Joan B. Coromina. Temperatura agradabilíssima —exactament gloriosa. La tarda, en aquest país, és una pura delícia.

Les pinedes fan que aquest paisatge no es pugui confondre amb cap més. L’estructura bàsica d’aquestes pinedes és gairebé sempre un figura geomètrica regular: un triangle, un rectangle, de vegades un quadrat perfecte. Tot a vora dels pins hi passa una cinta de color blanc-rosat, uns camins sorrencs de granit descompost —car aquesta és l’afloració geològica d’aquest país.

Les rengleres de pins, tirades a cordill, fan pensar en les projeccions de la geometria. De color, si a l’estiu són rosses —i pini biondi de D’Annunzio— ara tornen al seu verd autèntic. Sota de les copes hi flota un verd lleuger, claret, aeri. Si els para-sols, un per un, semblen paràboles, en conjunt, vistos per sobre les pinedes, semblen un mar vegetal immòbil, unit, d’un onejar suau. Amb una mica de vent, els pins es tornen musicals —com els pollancres, com els carolins—, però la música que fan és molt diferent. Del poeta mallorquí Miquel Ferrà vaig llegir, no fa gaire, una poesia en la qual es parlava de «l’alta remor dels pins». El repicament del pollancre és juganer i gràcil i fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida. Els pins fan una música d’orgue, de rèquiem.

Les vinyes són l’element que dóna color al paisatge —una cançó canviant i diversa. Ara són d’un gris daurat elegantíssim. Solen ésser posades sobre les ondulacions, ben deixades com el pit d’una adolescent d’aquest país. A cada vinya hi ha un pou per fer el sulfat i una barraqueta. Aquesta escampadissa d’elements urbans en la terra humanitza el paisatge i el fa ésser de molta companyia. Tot és petit, ordenat, endreçat, amable —fins al punt que de vegades us vénen ganes de donar a entendre el que volen dir les senyores quan parlen d’una monada, encara que no sigui ben bé això exactament.

Passejar a la tarda, en la tardor incipient, per aquest país és una delícia —una mena de plaer físic.

De retorn, a Plaça Nova, trobem mossèn Renart, que fa cap, a peu, a la seva rectoria. Fa cara d’amoïnat. Coromina, que hi és amic —no hi ha cap anticleral en aquest país que no tingui un capellà amic—, fa un llarg circumloqui per demanar-li si n’hi passa alguna. Mossèn Renart té fama de tenir, sempre, una qüestió o altra amb el bisbe.

—No res… —diu el senyor rector, amb una rialla una mica forçada—. El de sempre. Ja us he dit alguna vegada que és molt més difícil ésser rector d’un poblet com Mont-ras que bisbe de Girona. El senyor bisbe talla el cupó d’un capital considerable, de més de catorze milions de pessetes, i jo haig de viure amb cinc ralets… No es pot fer res.

Els capellans de poble fan pena. La seva pobresa és indescriptible.

Coromina s’enfosqueix.

—Mossèn Renart —diu— m’ha aigualit el paisatge i el passeig. Sembla mentida que un país tan bonic comporti tanta misèria.

 

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

4 de setembre 1918

dimarts 4 setembre 2018

Al carrer de Cavallers trobo Marian Vinyas, de Sant Feliu de Guíxols. És potser l’home del país que toca millor Chopin. Alt, elegant, afuat, senyor, ben vestit, queda, de tota manera, una mica de l’època del modernisme —modern style. Porta, com el seu gran amic Cambó, un coll massa alt i massa rígid. Tendeix, a més, a tenir un cert encarcarament a l’esquena. Vinyas, però, és molt graciós i les modes del seu temps no li han pas emborderit aquesta qualitat excelsa.

Parlem de Juli Garreta, el compositor de sardanes.

Ja sabeu l’amistat que hi tinc. Entranyable. Començàrem a fer música plegats. És un home que, en concret i d’una manera precisa, no sap res de res, però la música li raja amb una frescor, una força incontenible. És la meravella de la inconsciència infal·lible. És el millor músic de casa nostra en el moment present. Crec que millorarà molt. Millora cada dia. És un gran afeccionat a la pluja. Quan plou, xala1 com un boig. Jo també. Ahir em deia que el que li faria més il·lusió seria tenir una casa en despoblat, un mas, per anar-hi els dies de pluja —per anar-hi a veure i a sentir ploure…

Vinyas fa una pausa i afegeix:

—La setmana passada anà a Roses per no sé quin afer. Veié una noia del país, probablement peixatera, preciosa, plena, palpitant de vida. Li semblà veure un marbre grec. Escriví una sardana. De retorn a Sant Feliu demanà a Rafael Pitxot que li donés un nom grec per titular una sardana dedicada a una noia. «Poseu-li Nydia»,2 digué Pitxot, rient. Ara, preneu-ne bona nota. Nydia és la millor sardana que s’ha escrit mai en aquest país, una pura meravella…

Prenc comiat de Vinyas amb recança. Els amics de l’Empordà vivim a quatre passes l’un de l’altre i no ens veiem mai. És inexplicable, estranyíssim. Si visquéssim en un contacte més constant, perdríem, potser, menys el temps.

 

Joan B. Coromina diu al cafè:

—El vell, potser únic problema de la pintura de cavallet, és permanent: ¿s’hi sembla?, ¿no s’hi sembla? En pintura no hi ha més que realisme o pintura d’ínfima categoria.

Coromina fa aquesta síntesi fascinat —amb raó— per la pintura del vell Gimeno,3 que continua pintant, febrós i famolenc, a les solituds de Fornells. Però potser aquesta síntesi resulta una mica massa sintètica. Hi hauria, em sembla, molt a dir…

 

Els francòfils estem radiants. Ja comencem a prescindir de l’obsessió alemanya! Això fa que tinguem la sensació que l’esperit se’ns torna més lleuger. És com una desintoxicació de margarina.

 

Cada dia em prenc la temperatura. A pesar de tots els pesars i malgrat tots els malgrats, observo que tendeixo sempre més a la passivitat que a sentir una autèntica avidesa per posseir les coses de la vida. Potser és quelcom més que timidesa: probablement és una predisposició bàsica, somàtica, constitucional. Estic absolutament convençut que seré tota la vida el que la gent en diu un infeliç.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Aquest verb, «xalar», és una de les singularitats més remarcables de l’edició revisada per Narcís Garolera. Fins ara, les edicions del Quadern gris escrivien «disfruta», en cursiva. n. ed. bloQG []
  2. Nydia, sardana de Garreta, és datada del 1920 —n. ed. bloQG []
  3. Pla li dedicà un «Homenot», vol 21, 1972. n. ed bloQG []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 de setembre 1918

diumenge 2 setembre 2018

Ha fet calor tot el dia. Al vespre, la gent, al carrer, para encara la fresca. A la primavera volíem que fes calor i no costava gens de treure’s roba. Ara, que anem vestits, voldríem que l’aire fos més viu. Cada any és el mateix. Aquest joc alternat de puerilitats fa segles i segles que dura. Quina insuportable monotonia!

Posat dins d’una bata de color de palla, el farmacèutic Almeda fa quatre passes davant del seu establiment al carrer de Cavallers. Amb la seva veu nasal —mentre passa un mocador blanc pels vidres de les ulleres— em diu:

—Imagini’s que l’altre dia entrà una nena a la farmàcia. «¿Què vols, nena?», que jo li dic. «La mama m’ha dit que em doni deu cèntims de colcrem». «¿Deu cèntims de colcrem?». «Sí senyor, deu cèntims de colcrem». «Deu cèntims de colcrem! ¿Vols que t’ho posi en dues capsetes, maca?». «Sí senyor, sí, ja ho crec!». Li poso el colcrem en dues capsetes i les hi embolico en paper fi. «La mama m’ha dit —diu la nena en el moment d’allargar la mà per prendre les capsetes— que demà passarà a pagar-ho…». «Molt bé, nena, molt bé».

El senyor Almeda queda un moment pensatiu i després diu, entre conformat i displicent:

—Aquesta és la videta que fem els apotecaris en aquests poblets… Comprèn?

.

A la nit, al cafè, quedo sorprès del soroll enorme, del xivarri escandalós, que mouen, cridant, els jugadors de manilla, tuti, canari, dòmino, etc. És espantós, inaguantable, d’una insuportable impertinència. Estic acostumat de tota la vida a aquest soroll, però cada any, en tornar del deliciós silenci de la marina, em sembla impossible que m’hagi pogut habituar a aquest impressionant i inútil baladreig.

A Palafrugell —i en general a tota la comarca— hi ha un nombre determinat de persones que tenen, havent dinat o havent sopat, una irresistible tendència a cantar-ne una. L’obsessió del gran àpat acabat en cançons és permanent en el país. És una obsessió tan forta que hom cantaria encara que el dinar o el sopar fos corrent. Si hom se n’absté és a contracor —per no ésser pres per boig, simplement.

Una vegada, un d’aquests homes es trobava a Barcelona. Posava —no ho recordo bé— a la Fonda del Padre o a la Fonda de l’Univers. Li donaren el sopar habitual en aquests mediocres establiments. El degué trobar excel·lent perquè de seguida després d’haver sopat digué en veu alta al cambrer, tot fregant-se les mans de satisfacció, d’una manera evidentment inconscient:

—Ara en cantarem una…

La gent del menjador aturà un moment la forquilla entre el plat i la boca. Se’l mirà amb astorament. Al cap d’una estona, quan se l’hagueren ben mirat i remirat, feren un gest volent dir: deu ésser boig… —i reprengueren la masticació suspesa. El pobre palafrugellenc s’adonà de l’aspecte de la gent i tots els colors li sortiren a la cara. Després, abandonà el menjador, escorregut, confusament.

 

Llarga conversació amb Joan B. Coromina al cafè. Està pàl·lid i nerviós. Jo potser estic més nerviós que ell; però, com que he tornat de Calella amb una pell tan torrada i morena, se’m coneix menys.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 d’agost 1918

dimarts 28 agost 2018

L’oncle Esteve Casadevall fou qui construí la caseta de Calella. La casa és plena dels seus records. A la meva habitació hi ha un diploma concedint-li el títol de «Socio Protector» de la «Sociedad Española de Salvamento de Náufragos» firmat per la reina regent. És un diploma cal·ligràfic i elegant, molt historiat, dintre del gust de l’època. En un calaix de l’armari hi ha un llibre que conté l’«Elenco de los socios de la Sociedad Española de Salvamento de Náufragos». És un llibre una mica desenquadernat, perquè de petits, quan teníem angines, el llegíem i el tractàvem de qualsevol manera. De les parets del menjador en pengen sis litografies lluents fetes segurament a Alemanya —a Munic—: un bodegó amb crustacis, ostres i llagostes, un altre amb peixos i quatre paisatges de rigorós hivern, de gust lúgubre, solitari i alpí.

Deu fer molts anys que la gent més o menys benestant de Palafrugell té casa a les platges d’aquest litoral. Els aficionats a pescar o a menjar peix hi tingueren sempre una casa més o menys improvisada. Però aquests ciutadans no foren pas persones d’estiueig en el sentit estricte: la seva estada a la platja durava un dia o dos —generalment els dies de festa. Tenien la feina a la vila i no la podien pas deixar tants dies seguits. Sospito que els primers estiuejants autèntics foren els americanos. Eren persones desavagades, que tenien una fortuneta i una salut una mica primparada. Foren els americanos, sobretot, els que imposaren el bany de mar calent —que en una època determinada fou tingut per una panacea. Encara avui hi ha persones d’edat que en prenen. Eren, a més, estalviadors i la seva estada ací els resultava baratíssima.

Aquella vida degué ésser crepuscular i d’una absoluta moderació. Al matí seien a l’ombreta de les acàcies de bola i regatejaven, amb les peixateres, els aliments que els oferien. El carro d’en Batlle els portava les vitualles de la vila i les últimes notícies. Dinaven —com sempre— bé: escudella, carn d’olla i el platillo de peix. Passaven la tarda jugant al tresillo. La persona que en aquella època tenia prou llibertat per passar la tarda jugant al tresillo presentava símptomes notoris de riquesa. A l’hora baixa, amb el bastó a la mà, donaven un tomb fins a les «vistes» de Llafranc i després es deixaven caure al rosari —una vegada hagueren fet construir l’església. Després: sopar i al llit, que demà hi ha matines.

Els americanos de Begur feren, així, sa Tuna. Els de Palafrugell, moltes cases de Llafranc i de Calella.

Encara que gairebé tots ells eren, generalment, persones retirades de la pesca, posseïen un bot i els arreus de pescar, i tenien un pescador que pescava per ells. Solien ésser homes que de joves havien navegat i fet la carrera d’Amèrica. El de casa era llarg, escardalenc i reumàtic, i es deia Fidel. Aquests pescadors es cuidaven de les cases i utilitzaven els gussis per pescar els calamars, a l’hivern. De vegades els senyors —es senyors— sortien, amb ells, a pescar volantí. En dies de gran calma, el pescador treia una estona a barquejar la senyora i les nenes. Les senyores es posaven una manteleta sobre les espatlles; hom embolicava el coll de les nenes en una nube de crochet. Tothom tornava del passeig amb una cara de cansament terrible. En realitat, la mar no agradava ni provava a ningú: era massa freda i humida. Les nits considerades més bones de l’estiu eren les que permetien dormir amb una flassadeta. Les de cobrellit sol tenien un interès molt més petit. Era un estiueig de gent vestida —de fredolics. Quan arribava l’hora de tornar a la vila sentien que els treien un pes de sobre —es trobaven més bé.

 

En els meus records d’infància del Canadell, la música hi té un cert paper.

L’instrument considerat més eficaç i generalment usat per fer ballar la gent era, llavors, el piano de maneta. Però aquest engranatge de notes metàl·liques i agres no m’ha deixat camp impressió a la memòria; m’ha deixat al nas la desagradable olor dels becs de gas que il·luminaven els balls a l’aire lliure.

Al Canadell, però, hi havia una cosa de qualitat: el piano de la família Genover. El tocaven els dos germans grans de la família —generalment a quatre mans: Maria i Xico. En dies de gran calma —sota el sol rabiós del matí o cap al tard, en la dolçor de l’hora baixa— el piano es sentia de lluny i al Canadell es produïa com una suspensió: les persones que passaven per davant de casa Genover tenien mecànicament la tendència a caminar de puntetes.

Maria i Xico s’asseien davant del piano. Vistos de lluny —solien tocar en un salonet de la planta baixa que tenia un gran finestral que donava al carrer— semblaven dos autòmats. Tocaven tibats i encotillats. Eren partidaris de la música bona. Maria, a més de tocar, cantava unes cançonetes evaporades, de color de rosa. Xico no es cansava mai, amb el mètode davant, de fer dits. La música dolenta sol ésser agradable, i sens dubte per això, els que la cultiven tenen tendència a prodigar-la excessivament. Els de la música bona són més tancats, difícils i llepafils. Xico i Maria —o Maria i Xico— no es feien pas, però, pregar tant com corresponia a les solfes que manipulaven. Quan algun conegut se’ls acostava amb un aire amable i oficiós i els deia: «Ai, Xico (o Maria), toqui la Rapsòdia!… És tan bonica!», hom contemplava l’espectacle reconfortant de veure’ls —per poc lleure que tinguessin— acostar-se al piano, instal·lar-se davant de les tecles, obrir el quadern i tocar la Rapsòdia Hongaresa núm. 2 de Liszt. Abans de començar es miraven mútuament per confirmar la complicitat de l’execució: una mirada seriosa que s’acabava en un somriure greu. En el salonet, es produïa un gran silenci. Tothom es concentrava. Tothom posava aquella cara de sofriment fingit que era costum de fer davant de la música distingida. I del piano en sortia, amb una brillantor lleugerament esmorteïda pel gust petitburgès, la Rapsòdia Hongaresa núm. 2 de Liszt.

Aquesta era la peça de gran compromís. Era un treball d’execució difícil. Els moments arravatats feien venir a la gent —segons deia— pell de gallina. Per als moments de més recolliment —que potser coincidien amb un públic més selecte, amb un públic que posava no ja cara de sofriment, sinó cara de tres déus— hom disposava d’un altre gran morceau: el Clar de lluna de Beethoven. Si la Rapsòdia era una obra de dits i d’empenta, el Clar de lluna era un afer de sentiment. El conjunt formava un microcosmos musical complet.

Així, jo em vaig trobar, adolescent al Canadell, literalment saturat de Rapsòdia i de Clar de lluna. I ja no hi ha remei: aquesta és la música bona que flotarà tota la vida en la meva memòria d’aquells dies. És la música que em lligarà mentre visqui al Canadell —com m’hi lliga un determinat matís, molt ensucrat, de perfum de polvos d’arròs i de patxulí, el gust dels molls a la brasa amb oli i vinagre, les novel·les de Paul Bourget i la forma —a penes entrevista— de les pantorrilles d’algunes vagues, borroses senyoretes d’aquella època.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de juliol 1918

divendres 20 juliol 2018

Santa Margarida, festa major de Palafrugell.

Els experts la profetitzen magra per la falta d’exportacions de la indústria, col·lapsades per la guerra. Hi ha molta gent parada, la propaganda anàrquica creix amb la misèria. A l’Hospital funciona una cuina col·lectiva en la qual fan cua molts treballadors i pobra gent.

De tota manera, la sortida de l’ofici, dins la llum blanca, furiosa, de l’estiu, ha estat impressionant. Sortint pel portal, la gent semblava haver quedat inflada per la pomposa música de Mercadante que han tocat a l’ofici. Sota les sombrilles de color vermell, la llum feia la rateta a la cara de les senyores tibades, encotillades, rígides. Els homes, vestits funeràriament, molts amb barba, semblaven dins de la llum gasosa, efervescent, mers perfils. Impressionant, el cruixir de les sabates estrenades per la burgesia. Cada any, les sabates indígenes gemeguen més. Hi ha cuiros que cruixen d’una manera més somniosa i densa, i cada pas que dóna el seu titular produeix la sensació com si trepitgés una capa de cloves d’ou. Sardanes a Plaça Nova abans de dinar. Molta de gent sota de les veles ampliades dels casinos. Vermuts amb olives. Molta calor, llum desagradable. La polèmica al voltant de les sardanes de Juli Garreta és més viva que mai. Els sardanistes habituals es manifesten contra el músic de Sant Feliu. El grup més burgès i actiu de la vila, del qual fa cap don Joan Miquel, defensa Garreta. Garreta és magnífic, i quan l’orquestra de Peralada toca una seva sardana —que els sardanistes s’abstenen de ballar perquè troben aquesta música inintel·ligible i confusa (diuen que són sardanes de concert)—, sembla que a plaça hi ha més llum, encara, que la que hi sol haver, de natural, pel juliol, en aquest país. Les sardanes, la tenora… quina cosa! Una música sentimental, una melodia pueril, explicada d’una manera nasal, fatxenda, impertinent. En aquest sentit, això deu ésser la quinta essència de l’esperit primigeni del país. Després de les sardanes, passo, camí de casa, per alguns carrers. De les cases obertes m’arriba una embriagant olor de successius i diversos sofregits. També m’arriba —més acostat, més allunyat— un sorollet viu, picat, de culleres, forquilles i ganivets. Els empordanesos —no es pot pas negar— som una mica pocasoltes, però els sofregits d’ací no tenen rival; són, sense discussió, els millors del país. A l’hora d’aquesta respectable veritat, l’indigenat té un toc gairebé infal·lible.

En un interval de les sardanes de la tarda trobo Gori desorientat i incert.

—Aquestes festes majors —em diu— em trenquen les oracions i no fan per a mi. Em declaro partidari de la vida de cada dia, de l’habitual. M’agrada de menjar a l’hora i d’anar a la rega.1 Aprecio la tertúlia que fem tots plegats. Les cares desconegudes són, per a mi, absolutament innecessàries, purs misteris. ¿Què us heu fet avui, els amics de cada tarda? He vist Frigola separat de Gallart per una gernació de forasters. Aneu a prendre cafè i resulta que no sabeu a quin cafè el preneu… No em vingueu amb coses modernes i delirants.

A plaça hi ha tanta de gent que vaig notant que, mentre Gori em parla, les empentes i les intromissions humanes ens van separant de mica en mica. Arriba un moment que per fer-se entendre ha d’alçar la veu. Observo que això li augmenta el mal humor. Li dic, de lluny, cridant:

—No us esforceu… Ja comprenc que sou partidari de la monotonia…

—Exacte, això mateix, exacte!… —diu cridant com un energumen mentre amb el braç assenyala un gest de comiat irremissible i fatal.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Anar a rega, o Fer la rega dreta: guardar la disciplina, fer bondat. Tant ne pertocava an els llurs fills y filles si feyen pas la rega dreta, Caseponce Contes Vallesp. 95. Refr. —«El bou vell, sempre a la rega»: significa que les persones velles solen treballar més que les joves (Empordà). Diccionari Català-Valencà-Balear []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada