Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

19 de març 1919

dimarts 19 març 2019

La meva germana Rosa m’escriu dient que han arribat les orenetes. Ara, al mas —penso— la simfonia primaveral deu ésser completa: les granotes, els grills, el mussol que cova al teulat, a redors de la xemeneia; el cucut, el xisclar voleiadís de les orenetes…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de març 1919

dissabte 9 març 2019

Diumenge. — He passat gairebé tot el dia al port. Hi he anat al matí i n’he tornat a mitja tarda.

Des que vaig arribar a Barcelona, he estat afeccionat a divagar pel port. Hi he passat moltes hores. El conec una mica. Fins avui he fet tres exercicis literaris amb una certa continuïtat: escriure notes sobre la mar; escriure sobre Girona; seguir aquest diari. Els dos primers exercicis han resultat fallats. El tercer, no sé pas si el podré aguantar.

He escrit una gran quantitat de notes curtes sobre la mar. Algunes les he publicades en diferents publicacions comarcals. Són notes d’un lirisme enravenat i sense volada, generalment inintel·ligibles, d’una escriptura pedant. El mar, que em fascina, és per a mi un tema que ha resultat estèril i eixugat.

Avui ha fet un dia típic de març.

Els pescadors diuen que, a l’hivern, la mar i el vent semblen pitjats. Volen dir que la seva tensió, el seu constrenyiment, el seu embat, és molt més intens. Un vent fresc d’estiu és infinitament més bla, més manejable que un vent fresc d’hivern. I bé: quan arriba el mes de març s’inicia, tot just perceptible, com una dolçor. Comencen de comprendre’s les paraules d’Èsquil: la mar, somriure innombrable.

La mar, innombrable sempre, ha arribat a la màxima diversitat. Ha fet sol, ha fet vent, ha fet boira, ha plogut, ha sortit una lluna en minvant. Radiant amb el sol; gràcil i lleugera amb el vent; silenciosa en la boira; puerilment sorruda amb la pluja, la lluna ha fet sobre l’aigua —sobre el reflex pàl·lid— caragols de fina curvatura i corns de l’abundància.

Amb el sol, tot semblava enlluernat. Núvols teatrals sobre la mar d’un blau fresc. Blancs purs, palpitants, d’una densitat de blanc oriental.

Ha entrat, després, un gargal ample, que ha fet ones inflades. La platja de ponent, corbada i llarga, semblava, al lluny, com una ona més fina, d’un color de pa torrat, que, amb el sol, guspirejava. A l’horitzó, núvols en creu, sobre un cel lleugerament tocat de malva.

La boira l’ha portada la mar. El vent ha mancat. Dins de l’emulsió blanquinosa, la mar ha agafat un color de tola de lampisteria tocada d’un formigueig vagament morat. Tot ha agafat un aire de fantasia flotant—com hom s’imagina que han d’ésser les imaginacions incertes, en procés de dispersió, d’una criatura agonitzant.

Després s’ha posat a ploure d’una manera mansa. Dins l’aire dens se sentien picar les ales de les gavines. La riba de can Tunis, fins al Llobregat, dins la gassa blanca d’aigua esfumada, tenia una fabulosa elegància. Les petites bambolles de la pluja a l’aigua.

El cel s’ha trencat i sobre el port desert ha aparegut una lluna que ha posat un ribet groc i violaci als núvols circumdants. El vent marcer ha entrat fresc i àcid i ha fet somicar les amarres.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 de febrer 1919

diumenge 24 febrer 2019

Dilluns. — He passat tot el dia d’ahir i una part del d’avui al llit, amb la grip. He suat com un cavall. Trenta-sis hores seguides. Em llevo pàl·lid i desfet. D’un cantó em sembla que m’hauria pogut morir i que he passat just. Quan constato que malgrat la fatiga em puc llevar, penso que potser ha estat una grip benigna. Aquests dies han mort mossèn Clascar i el poeta Joaquim Folguera. I tanta gent! Les esqueles són nombrosíssimes. Fa venir pell de gallina. La gent diu que la infecció microbiana ataca sobretot els organismes forts i de complexió molt robusta. Però, llavors, ¿com s’explica la mort de Joaquim Folguera? El coneixia de vista. Era geperut i dramàticament estrafet. En passar per davant del Continental el veia darrere dels vidres, amb la barra molt acostada al mànec del bastó, de vegades recolzada en el mànec del bastó, assegut davant d’una taula amb López-Picó, Carles Riba i Obiols. Era l’home de La Revista —l’animador i l’ànima de La Revista. Li tenia una gran admiració i m’hauria agradat molt de tractar-lo. M’agradava, sobretot, perquè en aquest bany maria barceloní em semblà alguna vegada que feia cara d’irascible.

 

Darrere els vidres.

Fa una tarda clara, assolellada, paorosament delicada, exquisida. Núvols blancs. El sol els esquitxa de part de sota i es tornen de color de rosa. El sol és viu, la tarda blava, les ombres tenen una lleugeresa gairebé de primavera; l’aire, suavíssim. I la mort a dues passes! Penso que m’agradaria d’anar al moll i veure passar sobre l’aigua espessa i oliosa —amb verdositats de clova d’ostra— els vaporets absurds, amb les xemeneies altes i primes, com dibuixos de criatura. També m’agradaria —i això potser m’ho fa dir la set que tinc— entrar en una taverna i beure un vas de vi blanc sec, gelat. Crepuscle de cues de gat sobre un fons de color de taronja pàl·lid. Sensació de tornar a tenir febre.

 

Tinc molt pocs llibres. Ha d’ésser agradable d’haver nascut en una casa en què n’hi hagi molts. Hi ha condeixebles que s’han trobat amb una gran quantitat de llibres. Em faria molt de goig de poder tenir les obres completes de Flaubert. Els dotze volums de Flaubert valen trenta-vuit pessetes i cèntims. ¿On trobar aquestes pessetes? Gairebé tindré treballs per pagar l’Ateneu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de febrer 1919

dissabte 9 febrer 2019

Diumenge. — Matí de petites volves d’aigua glaçada. Un cel com esmerilat. Fredor insidiosa i desagradable. Havia d’haver anat a començar d’aprendre la instrucció militar a l’Acadèmia de les Drassanes. No hi he anat.

A la tarda, acompanyo Xavier Güell a casa seva —un pis sumptuós i sòlid del passeig de Gràcia. Té foc a la llar. A Barcelona, veure un foc a la llar fa una vertadera il·lusió. Quina delícia! Hi ha cases que, a la llar, hi tenen uns trossos de cartró imitant la llenya. A sota hi posen una bombeta elèctrica vermella. I ja està. Després baixo fins al monument a Colom, sota la pluja mansa.

A l’Associació Catalana d’Estudiants escolto la lectura d’uns capítols de novel·la de Vidal Jover. Escriptura romàntica: moltes postes de sol, molta lluna, al·lusions copioses a Chopin, però ningú no sap de què viuen els personatges. Deuen pagar els papàs… En aquest país, el patètic és molt difícil de fer entrar. Ha d’ésser molt bo, absolutament autèntic, perquè no sigui considerat una trampa. El patètic de Maragall ha estat considerat plausible. ¿De qui més?

Després, amb el dibuixant Elies (que firma els ninots «Apa»), esperit sarcàstic, el poeta Arús, el condeixeble Vidal i dos o tres xicots més, fem cap al Refectòrium. Els esquarteraments són variats i abundants. Embafament per excés. Tot gratuït i improvisat. Als barcelonins, però, l’observació objectiva de les coses no els diverteix gairebé mai. Necessiten la incisió malèvola fins a la sang —presentada, això sí, d’una manera bonària.

 

En els primers moments de la intoxicació, l’absenta dóna una sensació de fatiga i d’aclaparament, i al mateix temps una sensació d’ingravidesa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

31 de gener 1919

dijous 31 gener 2019

Alexandre Plana em presenta a Marià Manent, poeta —poeta catòlic exactament, pel que he vist més tard. Parlem llargament. Em sembla un jove molt intel·ligent, d’una discreció perfecta, d’una impetuositat perfectament controlada, d’una ironia ben administrada. És un xicot de pis i d’oficina molt ordenat —una d’aquelles persones que sempre tenen la taula neta i les coses en el seu lloc precís i exacte. És natural, donats aquests peus forçats, que Manent visqui fascinat pels poetes anglesos neopagans —Shelley, Keats, etc.—, que visqueren somniant les adorables nueses de Grècia i d’Itàlia esteses al sol del Mediterrani.

Manent em demana el meu concurs pecuniari per editar els escrits d’un tal Giral, xicot de casa bona, que escrivia com un àngel. No li puc donar res, perquè la meva pobresa és absolutament inqüestionable.

 

Plou. Sento caure l’aigua de darrere els vidres del pis. La pluja m’agrada sempre i a tot arreu. Mullats, els cotxes de punt, tan tronats, els automòbils, fan amb les llums dels carrers un joc entrecreuat d’esclats i lluïssors insospitats. Sota la pluja —si no plou massa— les ciutats es tornen de luxe, tenen un punt de recolliment amable. Hom hi sent el gust d’estar a dins i de treballar sota una mampara. A la nit, sento ploure al celobert, amb una monòtona sonsònia. Hi ha un degotís que pica. Em desperto quan clareja. Obro una mica el balcó. El cel té una vaga resplendor fosforescent; l’aire, un color morat i malva. Silenci impressionant. Barcelona fa l’efecte d’un inacabable cementiri.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada