Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

27 d’abril 1919

dissabte 27 abril 2019

La primavera, tan aèria, té sobre el cos un pes insuportable. És una gravitació física, real. Matins clars, amb l’aire perfumat (un perfum de suc d’ametllons), inflor de les branques, el borrissol de les fulles, el neguit de la floració primaveral. Si la frissança sensual es presentés així, durant tot l’any, la vida no seria pas gaire agradable.

Ara surto de casa abans de les vuit del matí. L’aire, en aquesta hora, és d’una indescriptible suavitat. Les taques de sol tenen una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre les coses. El municipi fa regar els carrers: la terra, els empedrats, semblen tenir un baf vital. Les noies que van a treballar encara porten a la cara l’escalfor del llit esgarrifada per la picant frescor matinal. Avui, diumenge, he passat un parell d’hores del matí repassant els apunts a un banc de la plaça de la Universitat.

 

M’havia fet el propòsit de no llegir cap diari fins passats els exàmens. El propòsit ha durat ben pocs dies. Avui l’he trencat. He llegit el Glosari. No tinc cap inconvenient a declarar que enyorava el Glosari —que l’enyorava a pesar de tots els pesars…

He llegit també un article d’Azorín sobre Gracián. Azorín copia, del jesuïta aragonès, el següent paràgraf: «Las hortalizas frescas templan los ardores de julio, y las calientes confortan contra los rigores del diciembre. De suerte que acabado un fruto entra otro, para que con toda comodidad puedan recogerse y guardarse, entreteniendo todo el año con abundancia y con regalo. ¡Oh próvida bondad del Criador! ¿Y quién puede negar, aun en el secreto de su necio corazón, tan atenta providencia?».

Està molt bé. Veus ací —penso— una demostració de la Providència feta a base, no pas de la manipulació de sil·logismes, sinó utilitzant les mongetes tendres i les mongetes seques —les seques, per dir-ho com els barcelonins. De tota manera, em costa de comprendre el sentit providencial de les mongetes verdes que mengem ara a la dispesa.

 

Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la  seva obra. És delicat, sensible, fabulosament elegant. La seva manera d’escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana —en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l’estil d’Azorín i el de Pérez de Ayala. Ayala és l’escriptor posterior a la generació del 98 que ha tornat, d’una manera més directa i explícita, a la frase tradicional castellana. Ayala es salva, sempre, però, perquè sota d’una estructura retòrica, de vegades molt espessa, hi ha un dialèctic d’agudesa màxima. Des del punt de vista de l’estil, Azorín i Pérez de Ayala són antipòdics. Ayala escriu el castellà tan bé com Castelar —considerant Castelar com un dels últims representants del segle d’or de la retòrica castellana, un enorme escriptor formal desproveït del menor interès humà. Azorín s’ha inventat un idioma que del castellà només en té les paraules, ha demostrat ésser totalment impermeable a la retòrica de guix, molt caragolada, a la construcció tradicional de la frase castellana. La llengua que maneja Azorín és absolutament personal. L’esforç que ha fet aquest escriptor és literalment impressionant.

Ara: si Azorín no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges embadalits en ells mateixos, immobilitzats.

 

Sempre que passo pel carrer i miro la gent comprenc amb més claredat la importància que té, en les coses, el problema de la proporció. Un front ample amb una mica més d’amplitud que la deguda és un front d’idiota; un front estret, una mica més estret que el que correspon a la figura que el transporta, produeix l’angúnia que fan els fronts dels goril·les.

 

A les persones que han estat o que viuen humiliades, se’ls coneix en la cara.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 d’abril 1919

dimarts 16 abril 2019

Dimecres Sant. — Vaig al mas. La tarda és una mica més clara. Als recs, se sent un rajolí d’aigua. En els bassals hi deu haver créixens i herbes aquàtiques, que ara són tan fines, en ensalada. Els espàrrecs de marge ja passen. Estan a punt de sortir, a plaça, els pèsols i les faves. Les pastanagues són dolces. Els espinacs tenen una tendresa extraordinària. Les bledes gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.

Les orenetes volen descrivint corbes sobre el casalot del mas. De vegades baixen i toquen, amb el bec, el mirall obscur de l’aigua del safareig. Els gats vigilen si alguna oreneta jove es fatiga de volar i cau. En la naturalesa, ningú no està mai parat.

Entro a la cuina de la casa. No hi ha ningú. La gent dóna menjar als animals. El foc crema, a la llar. Passo una estona assegut sobre la fusta lluent i suau de l’escó, davant del foc de pi, guspirejant. Es va fent fosc darrere de la finestra reixada. La casa és esgavellada, enorme; però, ara que no s’hi veu ànima vivent, sembla una casa encantada —que deprimeix.

 

Els dos grans panorames d’aquest país són els que es veuen des del Pedró de Pals i del Molí de Vent, de Begur. Però n’hi ha un altre que és menys conegut, que és el que es veu abans d’arribar al coll de Morena, cent cinquanta metres més amunt del mas, amb les oliveres a primer terme, sobre la carretera de Girona a Palamós. És absolutament perfecte —malgrat la impertinència d’aplicar a un panorama l’adjectiu perfecte.

 

Capvespre rúfol, aire displicent. Els carrers de la vila són deserts. Només es passeja el senyor Roig, amunt i avall del carrer de Cavallers —sense res al cap, amb el bastó penjat al braç. En les seves inacabables hores de passejant solitari, ¿què pensa el senyor Roig? ¿Compon música in mente? ¿Planeja alguna venda de suro? ¿Imagina algun plat exquisit? Sabem que el senyor Roig és compositor. Sabem que és un comerciant aprofitat i fred. Que és la primera forquilla de Palafrugell, un excel·lent gurmet. Però ¿què sabem del senyor Roig? De la gent que no veiem mai, ¿què en sabem?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’abril 1919

dimecres 10 abril 2019

El meu pare —fresc, roig, resistint impàvid l’artritisme— ha arribat a Barcelona i ens ha convidat a sopar al seu hotel —que és l’Internacional de la Rambla. En aquest hotel, el soroll de la Rambla hi entra a través dels seus innombrables balcons. Sopar magret. Després prenem cafè al Petit Pelayo. Beuratge excel·lent. És una llàstima, de tota manera, que el cafè no tingui la força de transmutar, en la nostra imaginació, els sopars regulars en excel·lents. Passa més aviat el contrari, i, després d’un sopar regular, el cafè, per més bo que sigui, perd.

La invasió primaveral és excessiva. Els carrers ja comencen de fer una mica d’olor de sota l’aixella. Passegem una hora per la part baixa del passeig de Gràcia. Els arbres han iniciat esplendorosament la florida. Borrissol verd-rosat tocat per la llum dels arcs voltaics. Hi ha una mica de lluna, les estrelles són borroses i llunyanes, la suavitat de l’aire és una pura delícia. La qualitat de l’aire de Barcelona, a la primavera, és una de les coses més agradables del país.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de març 1919

dimarts 19 març 2019

La meva germana Rosa m’escriu dient que han arribat les orenetes. Ara, al mas —penso— la simfonia primaveral deu ésser completa: les granotes, els grills, el mussol que cova al teulat, a redors de la xemeneia; el cucut, el xisclar voleiadís de les orenetes…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de març 1919

dissabte 9 març 2019

Diumenge. — He passat gairebé tot el dia al port. Hi he anat al matí i n’he tornat a mitja tarda.

Des que vaig arribar a Barcelona, he estat afeccionat a divagar pel port. Hi he passat moltes hores. El conec una mica. Fins avui he fet tres exercicis literaris amb una certa continuïtat: escriure notes sobre la mar; escriure sobre Girona; seguir aquest diari. Els dos primers exercicis han resultat fallats. El tercer, no sé pas si el podré aguantar.

He escrit una gran quantitat de notes curtes sobre la mar. Algunes les he publicades en diferents publicacions comarcals. Són notes d’un lirisme enravenat i sense volada, generalment inintel·ligibles, d’una escriptura pedant. El mar, que em fascina, és per a mi un tema que ha resultat estèril i eixugat.

Avui ha fet un dia típic de març.

Els pescadors diuen que, a l’hivern, la mar i el vent semblen pitjats. Volen dir que la seva tensió, el seu constrenyiment, el seu embat, és molt més intens. Un vent fresc d’estiu és infinitament més bla, més manejable que un vent fresc d’hivern. I bé: quan arriba el mes de març s’inicia, tot just perceptible, com una dolçor. Comencen de comprendre’s les paraules d’Èsquil: la mar, somriure innombrable.

La mar, innombrable sempre, ha arribat a la màxima diversitat. Ha fet sol, ha fet vent, ha fet boira, ha plogut, ha sortit una lluna en minvant. Radiant amb el sol; gràcil i lleugera amb el vent; silenciosa en la boira; puerilment sorruda amb la pluja, la lluna ha fet sobre l’aigua —sobre el reflex pàl·lid— caragols de fina curvatura i corns de l’abundància.

Amb el sol, tot semblava enlluernat. Núvols teatrals sobre la mar d’un blau fresc. Blancs purs, palpitants, d’una densitat de blanc oriental.

Ha entrat, després, un gargal ample, que ha fet ones inflades. La platja de ponent, corbada i llarga, semblava, al lluny, com una ona més fina, d’un color de pa torrat, que, amb el sol, guspirejava. A l’horitzó, núvols en creu, sobre un cel lleugerament tocat de malva.

La boira l’ha portada la mar. El vent ha mancat. Dins de l’emulsió blanquinosa, la mar ha agafat un color de tola de lampisteria tocada d’un formigueig vagament morat. Tot ha agafat un aire de fantasia flotant—com hom s’imagina que han d’ésser les imaginacions incertes, en procés de dispersió, d’una criatura agonitzant.

Després s’ha posat a ploure d’una manera mansa. Dins l’aire dens se sentien picar les ales de les gavines. La riba de can Tunis, fins al Llobregat, dins la gassa blanca d’aigua esfumada, tenia una fabulosa elegància. Les petites bambolles de la pluja a l’aigua.

El cel s’ha trencat i sobre el port desert ha aparegut una lluna que ha posat un ribet groc i violaci als núvols circumdants. El vent marcer ha entrat fresc i àcid i ha fet somicar les amarres.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada