Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

2 de novembre 2019

dissabte 2 novembre 2019

Dia dels Morts. — Després de la pluja que ha caigut, s’ha entaulat el vent del Montseny, que ha netejat el cel i ha creat una tarda lluent, claríssima. Cap al vespre fa fred —en realitat la primera fiblada de fred. Als barcelonins els costa una mica d’imaginar que pugui fer fred. És inútil: no volen que sigui dit. Quan es troben amb el fred a dins i a fora, fan una cara de pomes agres. Pels carrers, he vist molta gent, més o menys abrigada, amb unes faccions crispades —una cara de protesta.

Passant pels carrers no he vist avui cap capa madrilenya. En el curs dels últims anys aquesta classe de capes han anat desapareixent. És un estri que pràcticament s’ha extingit. Quan jo era criatura, molta gent la portava —àdhuc a Palafrugell. Devers 1904 o 1905, gairebé tots els amics benestants del meu pare i el meu progenitor mateix eren persones que portaven capa. Recordo haver vist per la Rambla aquell sinistre personatge anomenat Pompeu Gener, amb capa madrilenya. No sé pas si aquesta roba abrigava gaire; per la part de dalt, amb la valona, potser sí; per la part de baix, tenia un aspecte tan voleiadís que no crec que tingués cap eficàcia.

He sentit dir que la desaparició de la capa madrilenya és un dels fets que s’ha de posar a l’actiu del catalanisme. Em sembla molt ben observat i perfectament possible, si hom té el bon sentit d’afegir-hi que com a abrigall era mediocre i d’un resultat magre i petit.

Al meu modest entendre, l’escrit més bo, potser el millor sortit de la ploma del novel·lista Narcís Oller, es titula «La Revolució de Setembre», inclòs en el volum Figura i paisatge. El senyor Oller ha escrit, en la seva vasta producció, pàgines excel·lents —potser, pel meu gust, excessivament fotogràfiques, probablement a causa de la moda del seu temps. «La Revolució de Setembre» és un relat modèlic, perfecte, sense cap influència momentània, molt sensible i extremadament intel·ligent.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 d’octubre 1919

dissabte 19 octubre 2019

La meteorologia d’octubre, a Barcelona, és molt diversa, d’una varietat prodigiosa. De vegades sembla un temps de primavera tardana; en altres moments, d’inicis de l’hivern. Plou i fa sol… Els crepuscles, però, ja són diferents, tenen un altre color, un altre aspecte. Quan les tardes s’acaben en una llum difusa, pujant passeig de Gràcia amunt, sobre Collserola es veuen els crepuscles vermells, d’un dramatisme indiferent, que després, quan el caliu s’acaba, produeixen un cel lívid i tètric. Si en aquesta hora s’entaula el vent del Montseny, el cel del nord, tan net, agafa una coloració vítria, de safir, i té una qualitat d’ull de peix. De vegades cau una gotellada estrepitosa que s’emporta les fulles grogues dels arbres, refreda l’aire, fa regalimar carruatges i tramvies, desprèn de la terra una olor de bolets i fa que la gent s’agrupi a les porteries —on de vegades refreda. El calfred tardoral tan típicament barceloní —la primera sensació del canvi de temps. Mentrestant, a mesura que van passant els dies, les habitacions dels pisos es van refredant de mica en mica d’una manera insensible —el refredament ha començat amb les pluges de la Mercè—, però arriba un moment que s’ha de reconèixer el fet: al pis hi fa una mica de fred. Hom posa llavors una flassada al llit… Els refredats (de nas) són abundants i es troba gent que han canviat de veu. En el lloc més impensat, en qualsevol moment, es pot sentir una quinta de tos aparatosa —o produir-la. He passat uns quants anys el mes d’octubre a Barcelona. No en tinc pas gaire bon record. És l’inici de la temperatura glacial que ha fet en els pisos en què he viscut. Quin malson, Déu meu! El fred que he tingut a Barcelona! Tots els esforços que faig per convence’m que sóc un fredolic no donen cap resultat. Si per animar-me em frego les mans nerviosament, constato que la pell se’m torna vermella, però el resultat és nul, no treu cap a res. En realitat, només s’està bé al carrer —caminant, fent una o altra cosa al carrer. En els pisos, la temperatura és horrible.

 

Quan penso en els anys de la carrera d’advocat a través de la meteorologia de Barcelona a la tardor i a l’hivern, em sembla comprendre que ha estat una misèria. Quina manera de perdre el temps! Quin desaprofitament de possibilitats personals! No he pas estat un estudiant de mitjans econòmics folgats. Les cases de dispesa i pensions que m’han allotjat han estat modestes —per no dir magres—, purament pintoresques. ¿Hauria estat possible d’estudiar amb una mica de calma, en un estat físic mínimament confortable en aquesta classe d’establiments? Ho dubto. Els poquíssims —tan rars!— estudiants que arribaren a algun resultat a l’època dels estudis els considero uns herois. D’aquest nombre escassíssim n’elimino aquells que per circumstàncies personals pogueren treballar —generalment en el seu domicili particular— sense l’engavanyament i el malestar del fred. Feta aquesta eliminació, en queda una quantitat microscòpica. Són aquests que al meu entendre són uns herois.

En el sistema que era implantat, llavors, a la univesitat hi havia una classe d’estudiant que estava destinat a tenir èxit. Era el que tenia molta memòria —el que llegia un text i era capaç de repetir-lo, fins i tot sense haver-lo entès. Aquest fenomen psicològic és un do de la Providència, una manifestació personal sorprenent, però no sóc pas capaç d’incloure les persones que tenen aquest do purament mecànic entre els estudiants heroics. Més que les dotades de memòria m’agraden les persones intel·ligents, sobretot si són sensibles. Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir —saber el que té importància i el que no en té. És una operació enormement complexa i al mateix temps naturalíssima. Estudiar és fer funcionar l’esperit, partint de vegades de l’esperit mateix o per incitació de coses que provoquen una curiositat: és dir, que agraden positivament. El que no agrada, el que no provoca un grau o altre de fascinació, no pot ésser objecte de reflexió, d’estudi. No hi ha atenció ni aproximació possible. Estudiar és una forma de l’amor —en definitiva una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i delicada que l’esperit pot produir. Ara tinc vint-i-dos anys. Des de l’edat de quatre o cinc que vaig a estudi, que em dedico a estudiar. En realitat no hauria d’haver fet res més. M’ha llegut una mica —no gaire!— de pensar en aquestes coses. Estic segur que les conclusions a què he arribat són les mateixes que s’ha formulat tanta i tanta gent. Davant d’aquestes conclusions em demano: ¿com és possible que una cosa que m’hauria d’haver donat tant de gust, que m’hauria d’haver agradat tant, m’hagi donat tantes molèsties, tantes obsessions angoixoses, tants maldecaps? Per a un estudiant autèntic, estudiar la matèria de la pròpia vocació o de la pròpia afinitat electiva és fruir —de la mateixa manera que per a un comerciant, o industrial, o pagès, o pescador, o obrer, exercir la seva activitat és fruir. Si les coses són així, ¿com ha estat possible que la vida d’estudiant ens hagi produït tan pocs moments agradables?

En els anys universitaris de què estic parlant, la paraula «estudiar» era molt poc utilitzada. D’estudiar en dèiem empollar —castellanisme infecte (empollar, en català, és «covar»), la significació del qual fa referència a la incubació dels ous per una lloca determinada. La incubació dels ous per una lloca dura, ininterrompudament, tres setmanes —espai de temps d’una duració suficient per donar a entendre la paciència i la tenacitat indispensable per a una operació d’aquesta classe. En el sentit universitari, la paraula empollar no volia pas dir estudiar, sinó romandre (en aquest cas romandre amb les anques sobre una cadira), pacientar, aguantar. Un empollón era l’estudiant que aguantava assegut en una cadira una quantitat d’hores important. Aquesta disposició era un do que no es venia ni es comprava. El que no resistia aquesta posició una estona molt llarga era un estudiant trivial, adotzenat. Empollar era com posar un collar o unes morralles a un animal jove —una espècie de dreçatge. Però estudiar no és pas això: estudiar, per a un estudiant autèntic, és fruir —és, en definitiva, la llibertat.

En les cases de dispeses, empollar, en el sentit concret de la paraula, volia dir asseure’s davant d’una taula en una cambra que contenia un llit (un llit que de vegades a la tarda encara era per fer), un armari i una palangana. Sobre la taula hi havia uns llibres —uns llibres de text. A la dreta de les assignatures, una tassa de cafè amb el platet ple de puntes de cigarret, de cendra i de cerilles. A l’esquerra hi solia haver un paquet rodó de 45 cèntims i la capsa de 5. Tot plegat, dos rals. El cafè a Barcelona era bo i el tabac (negre) es podia fumar. L’estudiant, arraulit a la cadira, de vegades amb l’abric posat, altres vegades amb l’abric i la bufanda, llegia un llibre de text obert sobre la taula. L’habitació era freda; els mosaics de terra, glacials. De vegades, l’estudiant llegia amb les mans a la butxaca —el cigarret apagat al llavi. Mentrestant del celobert o de les cuines dels pisos n’arribaven les cançons de Nito-Jo, cantades pel servei domèstic invisible, sobretot la traducció de la més popular:

C’est  la valse  brune
des chevaliers de la lune…

Per altra part, a mesura que anava avançant la tarda, l’aire de l’habitació s’anava saturant de la fortor de la coliflor o de les cols que s’anaven bullint sobre un fogó o altre. Eren unes emanacions que la fredor de l’aire transmetia amb una terrible intensitat. Era una olor penetrant que arribava a impregnar totes les coses, les coses més impensades: en un moment determinat semblava com si en tinguéssiu el cervell saturat. Passava el temps i de sobte us arribava barrejada amb aquesta fortor la de l’oli de la paella, massa àcid. Era quan començaven a fregir el lluç que es mossega la cua, el lluç que a Barcelona s’anomena de palangre (amb la hipèrbole natural) —una de les mercaderies més insulses i més insignificants que es poden imaginar, una de les més grans inanitats de l’alimentació humana. Mentrestant, el fred, que durant tota la tarda havia estat considerable, semblava, amb el crepuscle, augmentar. Els mosaics eren una barra de glaç. Arribava un moment que l’ambient era tan hostil i desagradable que desistíeu de continuar llegint el que deia el llibre sobre l’emfiteusi o el retracte o els articles del codi civil o la lletra de canvi. Empollar, mantenir les anques a la cadira davant d’un llibre obert la major quantitat de temps possible, era realment difícil. Us trobàveu davant d’un complot d’impressions exteriors generalment desagradables, d’una diabòlica persistència, que feien tota atenció impossible. Per altra part, el fred no permetia pas una qualsevol concentració —ni tan sols una qualsevol lectura coherent. No era pas una fred polar, aparatosa i dramàtica que us hauria obligat a cremar el que s’hagués pogut tenir a l’abast. Era pitjor que aquesta fred: era una fred de 10 graus que pessigava, persistent, filtrable, insidiosa, d’una puresa absolutament estèril. Era una fred que us esterilitzava el cos i l’esperit. Només hi havia una sortida: fugir. Era el que feien la majoria dels estudiants de casa de dispeses. En els inicis de la carrera, quan hom mantenia encara alguna il·lusió, la fugida es produïa devers les biblioteques públiques. L’única que hauria pogut servir plenament —la biblioteca universitària— només s’obria, però, al matí, és dir, coincidint amb les hores de classe. Era realment curiós el sistema imperant a la universitat: consistia a mantenir els estudiants allunyats de l’alma mater —d’una manera o altra ho hem de dir— la major quantitat d’hores possible. Tal com funcionava, la biblioteca universitària hauria estat, però, d’utilització impossible. Era una biblioteca de mira i no em toquis, d’absoluta separació entre el lector i els llibres que contenia —una biblioteca irrisòria, inassequible i, de fet, arcaica, antiquíssima. Així, els estudiants aixoplugats a les dispeses freqüentaven la del Col·legi d’Advocats, instal·lada a la Casa de l’Ardiaca, establiment fosc, solitari i d’aspecte fantasmal, i la Biblioteca de Catalunya o de l’Institut, que era al carrer del Bisbe i era magnífica —i escalfada, no cal dir-ho. Però aquests establiments no eren potser prou adequats als treballs —en definitiva monogràfics— de l’estudiant, que hauria volgut un accés menys complicat i més normatiu —que era precisament el que no tenia. Així, la majoria dels estudiants d’aquesta classe iniciaven una altra fugida. Llevat dels que tenien —pocs— una gran força de voluntat, la major part es projectaven sobre els billars i les taules del set i mig de la plaça de la Universitat o al carrer de Gravina o sobre els cafès de senyoretes i els music-halls del Paral·lel, que eren d’un desvergonyiment i d’una pornografia potser públicament mai vista. Fou en aquesta època que s’inicià el desplaçament de balls i cafès d’aspecte diríem hedonístic sobre la part baixa d’Aribau i Muntaner. Altres estudiants s’afeccionaren al cine, que era mut i fosquíssim i, per tant, favorable a tota classe d’aventures momentàniament agradables però potser no gaire divertides. L’erotisme era persistent i s’emportava molta gent al cementiri. La sífilis i la blennorràgia estaven a l’ordre del dia. Se’n parlava constantment. Els estudiants que després d’haver jugat al set i mig sentien a la pometa dels dits l’amarg sabor de la calderilla podien dar-se per satisfets. Havien passat per ull. Més malament haurien pogut acabar, reina santíssima! I així hom passava la més gran part de l’any escolar. L’acció de la universitat sobre els estudiants era mínima —per no dir inexistent. Era una situació absurda i manicomial. Però així es guanyaven els títols.

A la fi d’abril, primers de maig, començava el període final del curs, i els exàmens estaven a la vista —començaven el 20 de maig. Els estudiants que tenien la pretensió d’aprovar el curs —n’hi havia que ho havien descartat apriorísticament— no tenien altre remei que empollar d’una manera contínua, com uns desesperats. Hi havia llavors un element anivellador de les memòries i de les intel·ligències dels que ens hi dedicàvem: era el cafè. Empollàvem prenent cafè —i fumant, naturalment. Ja ho he dit: el cafè de Barcelona, llavors, era excel·lent. Quins magnífics, perfumats, deliciosos cafès es prenien al Suís i al Continental! Dels cafès veïns, els cambrers pujaven el cafè amb safates a les dispeses. La copa d’estudiant era de rigor a tot arreu. Jo encara he aconseguit la vella copa d’estudiant: cafè, canya, sucre i aigua fresca. La barreja feia un líquid de color de frare franciscà: de color de burell. Més tard, la canya desaparegué i fou substituïda en el millor dels casos pel conyac Domecq (tres ceps) i el pitjor per un mata-rates imbevible. Havent viscut a Barcelona a l’època final d’aquests establiments i d’aquests líquids, puc donar fe de la gran eficàcia que tingueren en la fixació, en la mentalitat goliàrdica, de les institucions de tots dos drets. El cafè ens excitava, ens enervava, ens mantenia una taquicàrdia que, segons deien, era favorable a la impregnació de l’estudiant en les assignatures pendents. Exactament no ho vaig creure mai; però, com que era un tòpic, no vaig tenir més remei que fer com els altres. També era considerat axiomàtic que el cafè donava, davant del tribunal examinador, una determinada llibertat de moviments i una indiscutible fluència verbal favorable al reconeixement dels mèrits. Era una altra fantasia. En realitat, quan els catedràtics del tribunal —en definitiva eren pares de família!— ens veien arribar tan pàl·lids, ullerosos i tremoladissos, els entrava una certa pietat que de vegades no passava de la teoria, però que en altres ocasions era una llàstima activa i aprovatòria, especialment destinada, em sembla, a apaivagar l’angúnia que aquestes coses produïen en les nostres respectives famílies. En tot cas érem uns infatigables bevedors de cafè, de cafè i copa, i uns fumadors recalcitrants i decidits.

Acabada la carrera i constatada la baixa de qualitat de les coses a conseqüència de la darrera guerra, em demano de vegades com s’ho deuen fer els estudiants d’avui per resoldre els problemes matemàtics, jurídics, arqueològics o medicinals amb els cafès que avui es serveixen —i que són comparats amb l’aigua de castanyes correntment. És molt probable que nosaltres fóssim uns pigmeus insignificants i els estudiants d’avui siguin uns genis indiscutibles. Hem de ser progressistes, cada dia més progressistes, encara que aquestes idees ens portin a cada moment a posar totes les nostres successives esperances en les successives criatures de bolquers.

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 d’octubre 1919

dilluns 7 octubre 2019

Cap al tard, en el moment d’encendre’s els llums, cau un xarbot d’aigua sobre Barcelona, acompanyat d’una revoltura de vent —tot plegat típicament tardoral. Demà els diaris parlaran d’una mànega d’aigua, amb la hipèrbole habitual. Ho he vist des de la finestra de la pensió que dóna sobre la rambla de Catalunya.

En el moment que la força del vent semblava més desfermada i tenia una direcció més caòtica i impensada, començà a ploure a bots i barrals. Una ratxa de vent portà fins als vidres de la finestra un garbot d’aigua que féu una fressa de cinglantada. Les gotes botien als vidres amb una fúria estranya. De sobte, una porta de la casa es tancà amb un cop sec. El vent frissava en les fulles dels arbres i cruixia a les fustes del balcó. Els tramvies baixaven regalimant aigua. Una noia jove, ensenyant unes magnífiques i llargues pantorrilles, travessà la Rambla vestida amb robes clares —un paraigua irrisori a la mà. Les gotes feien grosses bambolles a terra. Passà un carro amb un cavall que treia fum. L’amo el portava per la brida, sota un gran paraigua, que els arcs voltaics irisaven de les vores. El vent no pogué aclarir una grassa teranyina, de color de pols, que semblava suspesa en el cel. Però a la fi la revoltura de vent s’ho emportà tot i aparegué un cel de tardor amb unes estrelles precises, netes, de llum claríssima. Les nits blanques, esborrades, lànguides, d’estiu s’han acabat. Finalment el vent ha caigut i ha començat una nit aturada, estàtica, una mica freda.

Tot plegat deu haver durat mitja hora.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 d’octubre 1919

dimecres 2 octubre 2019

Dia magnífic: assolellat, clar, lleuger. Dóna gust de caminar pels carrers. La meteorologia de la tardor tendeix a crear uns dies d’una llum tan fina que les coses s’hi veuen a dins —fins i tot a Barcelona— d’una manera dibuixada i precisa. En el meu país de l’Empordà, aquesta llum arriba a donar el to a llargs i amples paisatges, a panorames enters —per poc que l’airet sigui de tramuntana— i l’objectivitat estricta de les coses arriba a ser prodigiosa i obsessiva.

La tardor és el temps més agradable d’aquest país. A l’Empordà aquest fet és molt visible. En el meu país, l’hivern és llarg, inacabable, incòmode; la primavera és curta i precària; l’estiu és una exhalació; la tardor és llarga i sense arribar a ser mai suculenta, sinó lineal; val realment la pena. Dins d’aquesta estació —que l’escurçament dels dies sembla fer més llarga— pot fer una fiblada de fred per Tots Sants. Si la fa, el país —i concretament l’interior de les cases— inicia el refredament maligne. Si no la fa, l’aire del cel es manté en una temperatura raonable i el desallotjament de la tebior dels interiors és lent. Així es pot arribar fins al desembre avançat. Quan arriba aquesta època, no hi ha res a fer. L’observació és exactíssima: quan el dia creix, el fred neix.

 

A Barcelona, quan l’hivern s’esfilagarsa, s’endolceix una mica la fred en els interiors dels pisos, els arbres dels carrers treuen una punta de fulla i comença a flotar en l’aire l’aura de la primavera; les dones tenen, és clar, una tendència a alleugerir-se de roba. És un moment meravellós, únic… sigui quina sigui la moda imperant en el moment. A la tardor es produeix el moviment contrari: la roba es va engruixint, i quan apareix la primera persona refredada, amb la veu trencada i rogallosa, teniu la sensació que la vostra llibertat mental —i sensual— es torna més petita.

 

De vegades penso en els anys passats a la universitat i en el seu estat general, que és pèssim. Aquest estat produeix grans disgustos entre els estudiants i moments d’absolut descoratjament. Aquest fet suscita la reacció típica de la joventut: la caiguda fàcil en una esquematització i generalització excessiva. Jo he trobat, com els meus companys, excel·lents persones entre el professorat universitari i estic segur que sobre els seus noms ens posaríem d’acord de seguida. No en podríem pas citar gaires: alguns, segurament. En el curs d’aquells anys, però, el descoratjament i la falta de curiositat eren tan grans, que no fèiem pas gaires diferències. Ho involucràvem tot, bo i dolent. La reacció normal de l’estudiant consistia a dir: «L’home més pedant que en ma vida he conegut ha estat professor meu; el més ase, també; el més discret, el més inconscient, el més bufat, el més malhumorat, el més desordenat, el menys curiós, el més avorrit, el més lleuger, també… Els deuen haver triat expressament».

No sé pas si els havien triat expressament. No ho crec. N’hi havia tants, però, que ho semblava. Tot quedava inextricablement barrejat: era impossible de fer la distinció més visible. En definitiva, el que s’emportava tot el blasme i tota la culpa era la mateixa institució: la universitat mateixa.

 

Per facilitar la conversa dels altres seria extremadament útil que tothom o gairebé tothom tingués una nota característica òbvia i acceptada. Si aquesta nota fos lleugerament despectiva, la seva utilitat seria encara més positiva i eficaç. El fet de poder dir, quan vingués a tomb, per exemple, que el senyor Pi i Margall fou un pobre bon home; que tal senyoreta és una mica guenya però simpàtica; que Frigola és més sociable quan plou que quan el temps és sec; que el nostre comú amic és lleugerament tuberculós; que Josep Carner és un gran poeta, etc. —la llista podria ser molt llarga—, ens estalviaria moltes paraules, quantitats considerables de segregació verbal i de gesticulació intencionada, coses sempre perilloses, equívoques i de vegades de conseqüències irreparables.

—I els que no tenim una nota molt marcada i estem destinats a mantenir-nos en la grisor, ¿què p… hem de fer?

—Els que no tenim aquesta característica hem d’habituar-nos a ser les víctimes propiciatòries de la xafarderia que indefectiblement floreix al nostre voltant. Ens hem d’habituar a ser discutits i espiats. En una societat sòlida i ben establerta, aquesta classe de víctimes han de ser abundants.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r d’octubre 1919

dimarts 1 octubre 2019

Dia obscur, molts senyals de pluja (a primera hora del matí), però l’aigua que cau a penes mulla el carrer. A les primeres hores de la tarda, fa un dia assolellat i radiant, però ja molt tocat de la declinació tardoral. Cap al tard, el cel es torna a obscurir i de vegades cau una pluja tímida i insignificant.

 

A totes les redaccions hi ha uns escriptors que escriuen coses sobre Barcelona —uns escriptors anomenats barcelonistes. A totes les ciutats d’un cert volum existeixen aquesta classe d’escriptors. Són, generalment, uns escriptors excel·lents. No crec que facin cap mal. Escriuen coses que troben en els arxius. Hi ha tantes coses que es troben en els arxius!

No crec pas que el que fan sigui difícil: els papers històrics i de tot ordre són inesgotables. De vegades, aquests escriptors són hiperbòlics i lírics. Ara que comença de caure la fulla dels arbres, un d’aquests escriptors acaba d’escriure aquesta frase: «Els plàtans de la Rambla, amb una mica de bona voluntat i el borrissol dels pardals, semblen ametllers florits».

Aquests escriptors són sovint insuportables i il·legibles.

 

De vegades —molt poc— vaig al cine i passa per davant dels meus ulls una pel·lícula. Tracto d’anar als cines que fan les pel·lícules de darrera hora. Després, trobo un o altre i dic —d’alguna cosa s’ha de parlar— que he vist aquesta o l’altra pel·lícula. Davant de la meva afirmació, el meu interlocutor fa una cara displicent i diu amb un gran aplom: ja l’he vista. De vegades comunico el fet a un matrimoni i sento que em diuen a l’uníson:

—Ah, ja l’hem vista!

Altres vegades llegeixo un llibre acabat de sortir o sortit anys enrere —i del qual ningú no es recorda— i, és clar, ho comunico a les persones que em sembla que s’interessen per les coses dels llibres. Aquestes persones em diuen amb una rialleta:

—Valga’m Déu! Ja l’hem llegit…

Si compro una màquina d’afaitar que em venen com si fos de l’últim model, resulta que tothom en té. Si vaig a un restaurant que s’acaba d’obrir i que m’ha recomanat una persona tinguda per experta, constato que tothom hi ha anat amb més o menys profit —havent suscitat, generalment, molta crítica.

Aquesta és una ciutat en què tothom ho sap tot, que ho ha llegit tot, que ho té tot, que ho ha vist tot. Sospito que és una ciutat molt petita —però no n’estic gaire segur. Encarregat de la secció de Sucesos, d’un diari, un dia, a les set de la tarda, vaig veure el cadàver d’un home al carrer de la Cadena —acabat de matar a conseqüència d’un atemptat social. A dos quarts de vuit, ho vaig dir a un amic: ja ho sabia. Si teniu la privilegiada sort que un poeta obscur i extraordinari us llegeixi els seus versos inèdits i teniu la feblesa —una feblesa purament destinada a augmentar l’optimisme literari— de comunicar la notícia a algun amic, feu un paper ridícul. Els versos misteriosos els són coneguts i valorats.

No sóc pas gaire sensible a les sorpreses —perquè no n’espero cap, naturalment. Ara, quan a Barcelona trobeu un ignorant —d’una cosa o altra— aquilotat i autèntic, és una delícia. Per desgràcia, no n’hi ha gaires. Anem tirant enmig de persones remarcablement assabentades.

 

Escriure…

En la col·lecció del Mercure de France de la biblioteca de l’Ateneu i en un article de Rémy de Gourmont, trobo aquesta frase: «On n’écrit bien que ce qu’on n’a pas vécu». (Només s’escriu bé el que no s’ha viscut.) Curiós judici. Sembla una paradoxa evident. Ben mirat, potser, no és pas una pura i simple boutade. Sembla, en tot cas, que quan Marcel Proust la conegué —m’ho ha dit un dels admiradors més informats de Proust a Barcelona— digué ràpid: «Cela c’est toute mon oeuvre». ¿Què volgué dir Proust donant una conformitat tan ostensible al judici de Gourmont?

Em sembla de tota evidència —els exemples són innombrables— que es pot escriure molt bé el que s’ha viscut i sobretot algunes coses que s’han viscut, perquè convertir tot el que s’ha viscut en literatura produiria quantitats enormes d’escriptura insignificant. La Crònica de Muntaner, ¿seria una obra tan fascinadora, si el seu autor no hagués, en gran part, viscut —viscut directament— el que posà sobre el paper? Però també és indubtable que es pot escriure molt bé adoptant una posició de memorialista i recollint el que han viscut els altres, el que altres han explicat, o sigui, el testimoni aliè.

Una obra literària d’un volum important, com la de Proust, per exemple, és un pou sense fons. Conté coses directament viscudes i coses viscudes per una gran quantitat de gent. No hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història. És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa —exactament com és la vida. Sobre aquesta confusió, l’autor hi projecta la llum de la seva memòria —que és en definitiva l’element relativament classificatiu, però, dintre dels seus límits, decisiu. La memòria de Proust és prodigiosa: no solament té una memòria vivíssima de les persones i coses que veié o conegué o li explicaren els altres, sinó que arriba a recordar els pensaments que li suggeriren aquests contactes, el que foren davant d’aquestes aparicions les seves reaccions mentals o sensibles.

En aquest sentit no es pot dir que Proust sigui purament un memorialista. No conec pas bé les Memòries de Saint-Simon: només n’he llegit fragments. Saint-Simon és l’essència diríem escolar dels memorialistes, perquè en la seva obra hi ha principalment fets. Fets, esdeveniments, homes, dones, situacions. En l’obra de Proust hi ha molt més que això. Hi ha fragments de la seva obra que són d’un realisme aclaparador, d’un naturalisme realista al qual cap escriptor d’aquesta escola (els conec una mica) no pogué arribar en els seus millors moments. En aquest sentit es podria afirmar que Proust és un dels més grans escriptors realistes de tots els temps. Però a més del realisme hi ha tot un món de pensaments i d’idees suggerides a l’autor de vegades pel contacte físic, de vegades pel contacte espiritual, del món exterior, de vegades per la societat o altres per l’art i que en formen el complement. Proust és un gran escriptor realista, però un realista superior, molt més complet i infinitament més complex que aquesta classe d’escriptors. En aquest sentit és una síntesi de contradiccions que semblaren insolubles durant anys i anys i que foren objecte d’una inacabable polèmica que semblava —encastellat tothom en la seva posició limitada— que no s’havia de resoldre mai més. Proust resol l’esquematisme pueril del realisme del seu temps posant de manifest, amb una acuïtat única i amb mitjans expressius literalment fabulosos, una realitat infinitament més rica d’elements espirituals i sensibles. És molt possible que els grans escriptors tinguin aquesta significació diríem de cruïlla —de superació de contradiccions que la petitesa humana havia convertit en estructures minerals. Que Proust ha bandejat de la temàtica literària el realisme petit, baix de sostre, estricte, em sembla evident. D’un cantó és molt més realista que els escriptors d’aquesta fórmula; al mateix temps arriba a sublimar la realitat acostant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat.

Potser la qüestió dels detalls podria contribuir a fer més clar el que voldríem donar a entendre. L’acumulació de detalls, en els escriptors estrictament realistes, és de vegades tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre —una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària —l’interès diríem bàsic, primari— es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una gran quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món. En els escriptors de la fórmula realista o naturalista, els detalls tenen poca força, són excessivament simples: sovint, de tan precisos que volen ser, no suggereixen res, produeixen la pura inanitat en la receptivitat del lector. En certa manera són massa euclidians —massa lineals, massa simples. En l’obra de Proust, els detalls són diferents, tenen més gruix —la qual cosa no vol pas dir que siguin més espessos ni més vulgars: són diferents, van més al fons, són més complets. En el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques —i sobretot d’una necessitat permanent.

He sentit sostenir que la més gran figura de Proust és Charlus, el gran aristòcrata invertit, cultivat, lliure i personalíssim. És possible. Hi ha, però, raons per sostenir que la figura de Françoise, la cuinera, és un personatge tan grandiós com Charlus. És un retrat que arriba a ser més clar en el sentit que la seva vida anímica, com la seva vida exterior, queda explicada d’una manera insuperable, perfecta.

Proust és un dels cims més alts de la literatura d’avui. Vull que quedi constància de l’agraïment que sento per Joaquim Borralleras pels esforços que ha fet per incitar-me a llegir-lo.

És curiós de constatar que Proust, malgrat el seu realisme, es manté sempre en una línia de bon gust infal·lible —un bon gust que, enfront de les coses artístiques o de la moda del seu temps, té un aire que no podria definir i que, segons Quim, prové de la influència que tingueren en la seva formació els pre-rafaelites i modernistes anglesos.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada