Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

9 de novembre 1918

divendres 9 novembre 2018

Tardor a Calella.

Aquest any, el pas de l’estiu a la tardor ha estat brusc i inesperat. Una nit de pluja i de vent ha canviat l’aspecte i el color de la terra i del mar. Ha canviat també l’olor. La tardor és l’estació de les bones olors. En aquestes nits tan estrellades, lleugerament boiroses, una mica humides, els camps i els arbres fan olor d’ametlles tendres i de fulla de menta picant.

Ara, a les tardes, dóna gust d’anar pels camps. Les vinyes es van daurant, les pinedes tenen una capa espessa de verd fosc, les oliveres es nimben d’una grisalla aèria i platejada. Els rostolls van prenent un color rogenc granulat. Tot el paisatge cabria entre una gerra de mel i una ampolla de rom.

Passejant, se sent, de tard en tard, la cridòria d’un vol de vailets i el lent cruixir d’un carro en una riera, el lladruc d’un gos, la violenta detonació —seguida d’una irisada espiral de fum blanc— de l’arma d’un caçador. A entrada de fosc canten els darrers grills amb una tristesa que vol dir que ja tenen l’aigua al coll i els ocells nocturns volen en l’aire espesseït, macilent, somort.

A l’Empordà, la tardor no té pas l’aire bàquic i sensual que té en moltes altres comarques o en els centres de cultura. No es podria pas construir, contemplant aquest paisatge, una al·legoria autumnal a l’estil dels antics, amb garlandes opulentes, corns de l’abundància i una tèbia Venus de cap petit i anques monumentals passejant-se per un prat amb uns arbres que esquincen un bocí de boira. La tardor, aquí, és una cosa serena, lineal, sense duresa, una mica lànguida, que us excita una melancolia diluïda i plàcida. Les coses arriben al seu màxim sentit humà a força de concentrar-se, de posar-se de gairell, de filtrar-se.

Tampoc no es podria imaginar, d’aquí estant, una tardor banal, aquella tardor romàntica de la tristesa profunda. La desesperació absurda que en certes persones produeix la visió de la caiguda de les fulles i dels arbres esparracats, que ha produït tantes poesies, pot resistir a penes el sentit del ridícul. La caiguda de la fulla té la intranscendència de la mecànica vital. I les altres coses, els mites sexuals de la tardor, la cambra de color de rosa, les petites dones en camisa sota d’una llum mòrbida, la malenconia de la virilitat exhausta, semblen postals esbravades, passades de moda, impresentables.

La tardor és l’època més apropiada als treballs de l’home corrent. La gent de ciutat trobaran que en aquest temps els seus carrers i places són nets i lluminosos, que hi ha lleugeresa i frescor a l’aire, que la gent marxa amb les orelles dretes. Com que això és temperamental, i a mi em sembla que sóc home de mar, perquè els treballs del mar són per a mi els més entretinguts i divertits i els que entenc amb més facilitat, no puc deslligar el mar de la tardor.

És clar que les circumstàncies de la vida fan que hom hagi de dependre sempre d’una cosa diferent del que demanen el temperament i l’instint. Però aquesta cadena de desharmonia, que forma el teixir i el desteixir de la Providència, explica per què com més forta és l’obligació de navegar en el safareig ciutadà més plaer dóna la contemplació del mar des d’una altura o des de la popa d’una barca.

El mar és ara una cançó diversa i canviant d’una incoherència subtil i delicada. El sol molesta poc. Els africanismes que té el nostre paisatge, la monotonia del cel, la blancor de les parets, la sequedat dels camps, el dogmatisme dels nostres cors, s’endolceixen ara a dins d’un torterol de fum lleu. Jo aprofito l’estona per parlar amb els capellans i amb les dones. Els capellans en aquest temps semblen haver deixat el trabuc i la canana en un racó de la rectoria, i les dones, ara, no pessiguen ni xisclen tant i, encara que juguin, saltin i fugin com si haguessin menjat cabrit, de vegades tenen una flaquesa amable.

En aquest temps estic en el meu element. Tinc un bot i una vela llatina que m’encanten. La solució dels problemes del vent i de la vela són una cosa simple i modèlica, d’una sobrietat definitiva. La vela barreja la prudència i el risc i el timó us fa treure un ull de perdiu.

Amb el bot, el drap hissat, navego per aquestes cales i poblets incrustats en la grandiositat geològica de la costa. A tot arreu tinc un amic que està sempre disposat a menjar un cent de caragols o un peix guisat o un conill de bosc, i amb aquests amics tan savis no hi ha manera de renyir. El vi de les vinyes que donen al mar és bo i té un aspret que cueja i us mossega la llengua. I de vegades, per començar, mengeu un rovelló o un pinetell a la brasa, i és com si us mengéssiu una orella de senyoreta impregnada de pinassa.

I ja, després d’això, la resta ¿què hi fa? ¿Us pot inspirar alguna confiança la vida d’avui, tan refinada per un cantó, i tan àrida, tan d’escola de nou a deu —olor d’acetilè i de paper mastegat— per l’altre? Si feu alguna concessió a les aparences, més ferm us enganxen a la carretel·la de cartó, de la faramalla i dels flocs. ¿A qui emociona avui el natural? ¿A qui exalta la veritat? Gairebé tot és fictici i aparent, i cada dia ens allunyem més de la realitat. Jo no canviaria pas la vida de la gent d’aquests pobles sense església i sense rellotge amb la dels nostres optimistes enravenats i sofisticats. ¿Sentit de la vida? Aquí el teniu, el sentit de la vida… Que tothom s’armi del seu sarró i de la seva escopeta de canya i surti a la caça de les melodies d’aquest món, que sempre volen més altes…

A la caiguda de la tarda hem varat el bot, hem hissat la vela, que el vent de la terra ha inflat com un cor. El vent ratllava l’aigua de ratxes negrenques, xiuxejava en els bossells, a les drisses. A l’horitzó, ple de soledat, d’una rojor somorta, morada, corria un bergantí. Ens ha passat frec a frec una barca plena d’ombra, la gent remant rítmicament. Hem anat deixant enrere els llums del poble. S’ha encès el far, i els feixos de llum han començat de girar amb una solemnitat paternal i mecànica.

¿Ens arribarà a donar algun dia aquest paisatge, pel gra d’atzar que té, un bocí d’ataràxia i de serenitat?

 

La tardor té cada dia més encant. El temps és plujós i no es cansa de caure una aigua petita i fina que difumina les muntanyes a dins d’una boira blavenca lleugerament tocada de malva.

De vegades, però, a mitja tarda, s’aclareix un xic i es pot anar a donar una volta. Passejo, quasi sempre, per la vora de la mar. En aquest temps, quan plou, tot està en calma. L’aigua sembla adormida. Se sent el formiguejar golós a les roques i el rosec a la sorra. La mar té un color entre groc i blanc, de perla. Una llum interna sembla pujar de la profunditat. Durant tres dies no s’ha mogut de davant del poble un gran bergantí. Sense vent, ensopit, immòbil, les veles penjant, desinflades, semblava un ocell ferit…

 

L’altra tarda uns mariners d’aquí, encuriosits, vararen un bot i s’acostaren al vaixell. Quan tornaren, molta gent els esperava. Contaren que portava unes lletres molt rares a la popa, i això féu suposar que el vaixell era grec. Mentre s’hi acostaven sentiren una remor de cantúria d’acordions i repicament de fustes. Arribats a pocs metres, veieren set o vuit homes asseguts a la roda de proa. Davant d’ells un negre, quasi nu, feia contorsions i talonejava. El negre s’acostà a l’orla i demanà als mariners en castellà —això no és estrany, perquè tots els negres, si no parlen el castellà, l’entenen— per les dones del poble, i els digué a més a més que l’endemà, si la calma continuava, es tiraria a l’aigua i nedant arribaria al poble. A la gent d’ací, el negrito no els agradà pas gaire.

Estic segur que anit passada molta gent somnià l’espectacle de l’arribada del negre a la platja. Aquest matí, però, ens hem adonat amb una certa recança que el vaixell havia desaparegut. Ens han dit que s’havia alçat una mica de vent de terra i que havia filat com una daina cap a llevant. Els noctàmbuls han vist la llanterna roja del bergantí enfondant-se mar endins, traient de tant en tant una lluor que s’anà esmorteint en la llunyania nebulosa.

A mig matí hem hagut de tancar-nos a casa altra vegada. S’ha posat a ploure més fort. La gent diu que aquesta pluja és molt bona i que es faran bolets. El millor bolet és l’ou de reig, que es troba a les suredes. Té una carn tendra, llepissosa i molsuda. És excel·lent a la brasa. L’aquositat densa de l’atmosfera, que dóna morositat al cos i al pensament, és propícia a l’aparició de bolets i a la seva germinació ràpida.

Als mariners, aquest temps no els diu res. Els agrada, de tota manera, tenir un pretext per estar-se al cafè tot el dia jugant a cartes o per estar mig tombats a sota els porxos veient caure les bambolles de la pluja sobre el mar. Per a un mariner, la mandra és una cosa sòlida, dolça i suau. En realitat, la somnolència produïda per l’ensopiment ben administrat és el seu ideal.

Jo crec que aquest estat d’ànim de l’home de mar davant de les coses és un estat veritablement superior. Quan hom arriba a un d’aquests pobles, la falta de pretextos per matar ràpidament el temps produeix un estat d’exasperació, una tensió nerviosa que vista des de fora deu semblar grotesca. Després, hom entra en una fase d’enyorament mòrbid, que ataca els músculs del moviment i produeix una gran mandra i ganes de viure en la posició horitzontal. Però després hom reacciona —jo conec totes les delícies d’aquest estat— i troba entreteniment en la cosa més minúscula. El cansament produït per aquest entretenir-se en qualsevol petitesa és deliciós, paradisíac. El tedi, cristianament acceptat, és inefable.

Començo de trobar gust en totes les coses. Veure com plou, encendre un foc a sobre un marge, seguir els moviments d’una barca, mastegar un bri de farigola, respirar l’aire ple de reïna de pi, cercar bolets, espàrrecs o caragols, són ocupacions que honoren una persona modesta i honrada.

Si arribo a ficar-me per una esquerda en aquest estat d’ataràxia que flota sobre el país em consideraré un home ben orientat. Tots els símptomes són que vorejo l’esquerda, que em cremo. Un bon senyal d’això deu ésser l’arribar a no donar importància a les dones, ni a les novel·les, ni a les aventures, ni als diners. De tota manera, costa molt de desfer-se de la pròpia vanitat, de la fatxenderia, de la tendència a donar-se la raó sempre, a cegues, sense rumiar. La vanitat sembla segregar-se de l’estructura mateixa dels teixits humans. És una força que no calla mai, que actua sense parar, com el cor, com les vísceres essencials.

Les ocupacions em sobren. Davant la casa hi ha un petit jardí molt humit ple d’herba i de brossa, i m’entretinc, amb el càvec, a netejar-lo i arreglar-lo. De tard en tard vaig al cafè i, a la nit, a una taverna, els parroquians de la qual han improvisat un cor. Es canta, es beu, es fa el fatxenda i s’arriba a casa a les palpentes, les orelles plenes de foc, la pell tibant, el cor agitat.

A la població hi ha molts gats. Hi ha gatets enjogassats, gats indiferents, gatassos somnolents i faraònics. És inconcebible la quantitat de notícies que la gent vella té sobre els gats que han exornat la seva existència. Les velles em donen moltes dades interessants, es recorden de detalls picants i, si volen, poden explicar la seva vida relacionant-la amb la ratlla central de quatre o cinc generacions de gats. He notat que aquestes velles tenen una admiració secreta pels gats lladres i diabòlics i conten les seves gestes escandaloses amb una complaença reticent, delicadament subratllada.

De vegades llegeixo un xic, poc. Sovint algun amic m’escriu per dir-me que sóc un gandul i que hauria d’escriure alguna cosa, però sento que sóc tan poc escriptor que no val ni la pena de parlar-ne.

Els diumenges vaig al ball. Arriben els músics —un fiscorn, un cornetí, un violí, un contrabaix—, s’enfilen per una escala estreta i pugen a un empostissat estintolat a la paret. La sala, que entre setmana fa de magatzem de peix salat, els diumenges conserva una aroma que tomba la cara. Hi ha quatre becs de gas a les parets. Les rosses i ben plantades noies del poble vénen amb les seves mares, vestides de negre, tot darrere i s’asseuen als bancs laterals. Passen les hores així, amb les mans creuades sobre el ventre, i fan de vegades un badall. Els joves fan roda sota l’aranya de llautó que penja al sostre. A fora plou i se sent la cançó greu del mar.

Els músics toquen a empentes i rodolons una cosa semblant a l’estructura metàl·lica d’uns balls passats de moda. I jo de vegades ballo amb alguna noia fresca i salada una masurca de vint anys enrere o em submergeixo en algun racó de polca anacrònica i desmanegada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de novembre 1918

dijous 8 novembre 2018

Aire de tramuntana al matí, que a l’hora baixa es desferma. Els carrers, amb el vent i la lluna que fa, semblen més amples. Tot queda net de gent. La tramuntana és enervant, incòmoda, horrible, de dia. Palafrugell és una població freda, glacial, sense el menor detall de gràcia, d’una mediocritat definitiva. A la nit, si fa lluna, guanya una mica. Els blancs de les parets —sobretot els de fora vila, al costat d’una vorada de xiprers— són bonics. Però el vent ens roba la nit.

 

Coromina diu a la tertúlia haver parlat quatre hores seguides amb la mateixa senyoreta. Gori, sarcàstic: «¿Sense resultat?». Coromina, confús: «Home!… És una senyoreta molt intel·ligent!…». Gori, vermell, displicent: «Una senyoreta intel·ligent que deu estudiar per llevadora, com totes les senyoretes intel·ligents d’aquest país… Sou un tímid i la cultura de les senyoretes us impressiona. No fareu mai res…».

En la boca de Coromina, qualsevol petitesa s’engrandeix. En la de Gori, qualsevol cosa es precisa.

 

Dies estèrils, perduts, irremeiablement perduts, passats enmig d’una vaguetat i divagació sense fi. La dificultat de concentrar-me en alguna cosa em dóna febre. Si tota la vida és com això que s’anomena la joventut, és una trista vida. Veig com la meva mare i les meves germanes pugen l’escala per anar-se’n al llit. Penso que demà podrien ésser mortes… No puc eliminar l’obsessió. Insuportable vida!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de novembre 1918

dimecres 7 novembre 2018

Desori familiar sorollós, fortíssim. M’han sentit arribar massa tard. Encara no he pogut aconseguir resoldre el problema d’entrar a casa sense fer soroll. Sobre el meu antic propòsit d’arribar a la independència econòmica, no puc comunicar cap notícia. No serveixo per a res. La meva inutilitat és completa.

 

Passo la tarda llegint. Zola és tingut per un naturalista, però ara veig, en el Mercure de París, que en escriure les seves novel·les utilitzava molt pocs documents humans concrets. Així com a l’estiu hom menja tallades de meló, els naturalistes devoren tallades de vida. Però Zola generalment improvisava, inventava. Això m’explica una cosa que ha estat fins ara, per mi, incomprensible: el caràcter unilateral, poc complex, rarament contradictori, dels personatges de les seves novel·les. Són caràcters —amb una indumentària diferent, en una època diferent— d’un sol bloc, d’una sola classe de pedra, com els de Racine.

Rellegeixo Tinieblas en las cumbres, de Ramón Pérez de Ayala, que en publicar-se m’havia fet una gran impressió. Ara, el llibre se m’aprima a les mans. És un brillant primer llibre, això sí. Ayala té la voluta de la frase castellana, posseeix l’esperit i la forma del castellà —cosa que ni Baroja ni Azorín no tenen— d’una manera naturalíssima.

Ha fet un dia clar i una tarda dolça, que he vist morir darrere els vidres. Crepuscle de nuvolades fosques, sobre el blanc oxidat de la volta del cel, amb una mica de rosa i regalims morats a ponent.

Abans de sopar entro un moment a l’Escola d’Arts. Hi trobo Lluís Medir, ajudant de Coromina, arreglant parsimoniosament el material de l’Escola, amb un gust per l’ordre, la netedat i l’eficàcia que m’encanta. Lluís Medir és un dels xicots de la meva generació més apreciables, d’una intel·ligència, per les coses concretes, més viva. La simpatia que li tinc prové, en gran part, de l’afany que sento —de vegades frenètic— d’aprendre. En el fons, només m’interessen les persones que em poden ensenyar alguna cosa. Tinc la impressió que, el que Medir sap, ho sap bé.

Els aperitius em desfan l’última part del dia. Havent sopat, innombrables cafès. Al bacarà, perdo bous i esquelles. Ressopó a la nit, amb els amics. No tinc mai diners, però sempre hi ha un o altre que en té. A més a més, hom fia. Gori menja amb una gravetat sacerdotal. A algú se li ocorre de demanar mançanilla. La beguda espanyola em fa un mal de cap horrible. Un dolor a la part alta del cap —entre la massa encefàlica i el crani. Passada la darrera part de la nit al bordell. Paquita.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de novembre 1918

dimarts 6 novembre 2018

A la tarda, pel camí del cementiri i la font de Morena, pujo a can Calç de Sant Climent. És un mas de la meva mare: cent vessanes de suredes, un hort ombriu, poca i magra terra de pa i un casalot sobre la carena. Tot en el terme de la parròquia de Fitor.

Fa una tarda blanquíssima i al cel hi ha una resplendor de pasta de nata. La neu del cim del Canigó és d’un color opac i somort. Els seus contraforts inferiors, sense neu, tenen un color gris i una qualitat molla i pastosa. L’aigua somica en els recs. Tot és humit i fangós.

Els boscs són plens de veus. Les destrals piquen a tot arreu. De vegades se sent un arbre que cau. Els propietaris fan carbó o es venen les plantes. Tot quedarà pelat. L’espectacle és impressionant. La quantitat d’arbres que hauran caigut durant aquests anys de guerra és desorbitada, incomptable.

A les tres, arribo a la font de la Teula. L’aigua cau indiferent, en la solitud ombrívola del lloc. A la taula de pedra hi ha els residus d’una caragolada. Els eucaliptus que la volten, despentinats, regalimen tristesa. Les fonts rústiques, que a l’estiu són tan grates, a l’hivern es tornen tètriques. Quan arribo a la collada de Fitor, després de les vinyes mortes, el panorama s’obre, esbatanat: es veu la mar de l’Estartit i de les illes Medes, d’un color d’estany, opac.

El mas és un drama rural. Gairebé no goso entrar a la casa. En veure’m arribar tothom em mira estranyat, de cua d’ull, desconfiat. Iniciar la conversa és difícil. Per fortuna se m’acosten dos gossos famèlics, amb les orelles baixes, que m’ensumen les sabates. Això dóna un pretext per parlar… En la casa infecta, abandonada, hi viu el masover, la seva dona —una dona torta i guenya, bruta i esperrucada—, un carboner negríssim i un seu fill que té un aspecte de cretí aturat.

El naturalisme —penso— només té un defecte: ésser veritat. La frase de Carner, que els llibres naturalistes s’han de llegir amb un ram de roses al costat, és una frase una mica cursi, però inclou un consell apreciable. El naturalisme no agradarà gaire mai perquè implica la descripció i el reconeixement de la claveguera —petita o grossa— en la qual ens movem. Sobre la claveguera, hi muntem les nostres minses, miserables conviccions. Té raó Gori: la literatura més apreciada serà sempre la idealista —encara que sigui fada, mentre sigui ideal.

Retorn entre dues llums, entre la humitat de les suredes. Els mussols volen en el cel gris i baix.

 

Abans de sopar, llarga conversa amb el meu pare sobre el nou mapa d’Europa i l’abrivada enorme del socialisme. El meu pare, que ha cregut fins on ha estat possible que Alemanya guanyaria la guerra perquè era —segons ell— convenient per a la marxa del progrés, està enormement impressionat. Però, cosa curiosa: parlem amb una perfecta calma. Personalment, l’embranzida dels pobres em fa un efecte enorme: una barreja de satisfacció i de por —indestriable.

 

Al vespre, al club, faig, amb els amics, una derrama per jugar al bacarà. En el moment de passar comptes resulta que hem guanyat quatre pessetes per barba —o sigui setze cafès per cap.

Després, Coromina i el meu germà —estudiant de Ciències Químiques— s’embranquen en una inacabable discussió sobre la ciència. Coromina ataca —amb gran sorpresa meva— l’arrelada convicció del meu germà sobre l’absoluta prioritat de la ciència en tot sistema de coneixements humans. Com tots els antiracionalistes, Coromina fa frases boniques, brillants: diu, per exemple, que el descobriment de les ones hertzianes més es deu, potser, a la intuïció poètica que a un esforç d’observació sistemàtic. El meu germà s’indigna. Per mi sempre ha estat un misteri saber per què hi ha persones que fatalment són racionalistes i altres que fatalment són antiracionalistes. ¿Per què? ¿Per direcció d’estudis i de coneixements? No ho crec. Hi ha persones molt sensibles, de temperament artista, que són racionalistes. Hi ha persones obsessionades per una tècnica determinada, que són antiracionalistes. ¿Per diferència de temperament? ¿Per diferència en el grau de curiositat? Hi ha racionalistes molt tancats a la banda. Generalment, als antiracionalistes no els interessa, ans els enutja, saber alguna cosa concreta. ¿Per què?

El més petit problema bàsic em precipita en un abisme d’ignorància i de tristesa.

 

Llarg passeig solitari, a la matinada, pels carrers deserts de la vila. Des de diferents llocs veig cremar el far de Sant Sebastià. La fulguració es produeix indefectiblement, amb una precisió perfecta. A les quatre de la matinada, va cremant sempre… Davant de la tenacitat infatigable de les màquines és impossible no fer-se càrrec de fins a quin punt l’home ha vingut a menys. De vegades us vénen ganes d’anar-lo a apagar amb una galleda.

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 d’octubre 1918

divendres 26 octubre 2018

Altercat sorollós amb la meva mare —lamentable— perquè vaig al llit massa tard. Amb aquest trist motiu penso que és una grossa equivocació, a vint-i-un anys, no guanyar-se encara la vida. És l’única manera d’evitar aquestes tempestats nervioses que fan una nosa terrible. Faig el propòsit  de pensar nit i dia, de tractar de resoldre, de la manera més ràpida possible, el problema de la independència.

 

Per escampar la boira, a primera  hora de la tarda, pujo a Sant Sebastià amb el pianista Roldós. En aquest país, la tardor és una pura delícia.  És l’època  millor de l’any, la més fina. És un temps que incita a sortir a fora, a caminar,  a badar davant del paisatge meravellós del país. No fa ni fred ni calor. L’aire és viu. Les coses tenen un punt d’aèria ingravidesa.

Hi ha una calma profunda en el paisatge. Dins de la calma, tot té una presència autèntica i sembla presentar-se de perfil. De les xemeneies  de les  cases de pagès en surt una lleugera fumerola ensonyada i mandrosa. De dalt de les Pasteres, la mar, en la tarda que declina, sembla un vidre transparent tocat d’una darrera llum interna: és d’un blau petit, un blauet moribund d’una gràcia alada, fugissera, sensible. A l’ermita, mentre s’apaga la tarda, hi ha una quietud, una pau, una solitud corprenedores. El vent perdut és com la vaga música de l’ermita. Quan el far s’encén, hi ha un instant d’enlluernament —que es converteix de seguida en un rodar indiferent. La llum difusa dóna als cristalls una qualitat de teixit viscós —d’ulls de pop. La mar, que els raigs de llum aclareixen,  s’arrossega remota  i adormida —com un misteri inassequible. En la llunyania de la terra, els llumets de Palafrugell cremen com microscòpiques cuques de llum amb una mandra que sembla evitar el seu apagament definitiu.

En el curs de la caminada, Roldós em dóna la impressió d’un home carinyós, perfumat, tou. Deu ésser la cosa de Buenos  Aires que transporta   sobre  els seus fatigats  anys de vida. No vol agafar-se res seriosament i de tot en fa broma —àdhuc de la pròpia misèria.  És una posició que a la llarga m’avorreix, però és evidentment una posició com una altra qualsevol.

De tota manera, jo li estic agraït. Crec que té un cert valor que el pianista del cine toqui, encara que sigui aprofitant les badades de la gent, dues o tres fugues de Bach o unes pàgines de Beethoven. La simple producció d’aquest fet produeix en l’erma vida de poble una sotragada perceptible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada