Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

9 de juny 1919

diumenge 9 juny 2019

Dilluns. — A les deu del matí, em trobo pels voltants de Canaletes. Fa un dia literalment gloriós, una meravella: l’aire sembla un coixí de borrissol de canari; uns núvols blancs moblen la monotonia del blau del cel; el trànsit rodat em priva de sentir cantar els ocells, però estic absolutament segur que els ocells canten a tot arreu. El brollador de suc de taronja del famós quiosc raja d’una manera sacsejada i viva entre la bola del Sidral Teixidor i la de l’espumoso Bragulat. Les llances de les palmeres de la plaça de Catalunya fan, tocades pel sol, uns esclats enlluernadors. Si giro la vista al voltant meu veig que, a part de les persones que van a la feina, gairebé tothom té un croissant a la mà i un aire de conqueridor. Només hi ha una cosa que no m’agrada en aquest paisatge pròsper i entendridor: el groc dels tramvies. El groc és el color dels folls.

 

Primeres manifestacions de les diferències dels aliats davant d’Alemanya vençuda. Quan es perd una guerra —o una qualsevol qüestió— davant d’una coalició, el vençut entra fàcilment en un terreny d’avantatge, que és el terreny de les diferències dels coalitzats. El joc és antiquíssim i, si hom té habilitat per saber-lo portar a cap, és molt fructífer. La lectura dels diaris d’aquests dies em transporta a les hores delicioses passades, tres o quatre anys enrere, llegint Tucídides.

 

Esperar una persona que hauria d’haver vingut i que no ve, és una cosa desagradable; però encara potser ho és més esperar que s’acomiadi una persona que us empipa —i que no té mai pressa.

 

Malgrat la passió que sento per les coses de la literatura no he pogut mai afeccionar-me a llegir novel·les. Tot el que les novel·les tenen d’exposició, ho trobo plausible; quan comença el conflicte i s’inicia la ficció del desenllaç, llavors no hi puc fer més: el llibre em cau de les mans indefectiblement. Les novel·les són la literatura infantil de les persones grans. Quan de petits l’àvia Marieta ens explicava contes de la vora del foc, si de cas feia una pausa, li dèiem amb ulls brillants:

—¿I què més? ¿I què més? ¿I què va passar després? ¿I com s’acaba tot això que ens expliqueu?

Les persones que llegeixen novel·les fan el mateix efecte. Només que les novel·les tenen moltes més pretensions que les rondalles: aspiren a reflectir la vida. Una novel·la és un mirall, etc. Ara: les novel·les reflecteixen la vida quan descriuen una situació i uns personatges determinats; quan creen i resolen un conflicte no reflecteixen res, són obra merament fictícia. En la vida no hi ha res que s’acabi, si no és per mort o per oblit. Però les novel·les no solen pas acabar d’aquesta manera. Les novel·les aspiren a demostrar una cosa o l’altra —generalment la grandesa de la moralitat triomfant a cada moment. Crec que les set o vuit grans novelles que formen les obres mestres d’aquesta classe de literatura guanyarien si no tinguessin acabament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de juny 1919

dissabte 1 juny 2019

Diumenge. — Abans d’acomiadar-me de Palafrugell —car tinc la presumpció que estaré una estona una mica llarga a tornar— voldria prendre un bany de vida vilatana, bany directe i fresc d’humanitat vulgar.

Gori deia avui al cafè:

—Quan el nostre amic Paradís, el músic, afirma que surt a passeig per fora vila per inspirar-se, per copsar les melodies que floten en l’espai, no diu pas la veritat. El nostre amic Paradís surt a fora vila perquè té gana: per collir els préssecs, les pomes i les figues dels altres. I és que la veu de l’estómac és l’única que no ment. El dia que el nostre amic es decideixi a escriure la «cançó de l’estómac», ens trobarem davant d’un tros de música absolutament sincera, magnífica, de primera mà…

És intolerable, evidentment. Però avui aquestes ferocitats m’agraden. Ara bé, ¿com és possible de compaginar aquesta cosa insubornable i anticonvencional de Gori amb la seva ambició de figurar? Gori vol figurar. Voldria ésser sempre jutge —una mena de jutge a perpetuïtat. ¿De què li ve aquesta estranya mania? ¿És que se sent redemptor d’una part alíquota de la nissaga humana? ¿És que està imbuït de la pretensió que realment serveix per compondre i arreglar les diferències dels altres? De fet, la seva tendència a la composició és absolutament notòria. Això s’ha d’arreglar! —diu a cada moment—. Hem de mirar d’arreglar-ho!… No irem bé fins que no ho arreglem…

Potser la unitat personal d’aquest home consisteix, primer, a desgavellar-ho tot; després, a fer tota mena d’esforços per compondre-ho. En aquesta península, aquests tipus no són pas rars.

 

Enric Frigola explica que anys enrere les dues personalitats de la vila que anaven més al darrere de les dones eren don Manuel Fina i el senyor Melitó Dausà, fabricant de taps. Eren amics. Un dia establiren el següent diàleg:

—Tinc una dona per a tu, Melitó…

—Vinga! ¿De què es tracta?…

—Cosa fina, desde luego! Però, ja t’aviso, et resultarà una mica car.

—¿Què vol dir car? Mira que encara tinc tots els cabells…

—Vol dir que et resultarà caret…

—Mira que no em falta cap dent…

—Ja ho entenc!

—Mira que no tinc cap vici i que sóc sencer com una ametlla…

—No diguis res més! Si continues per aquest camí, et costarà un dineral…

 

Al cafè, sento que un home diu a un altre:

—No és pas que els músics tinguin l’oïda més fina que els altres; és que els músics, compreneu?, senten les coses passades per les ratlles de la solfa…

Després d’una pausa llarga, el que escoltava diu:

—Ho he pas comprès gaire, francament, però vamos

 

 

Ja tornem a ésser a l’estiu. Aquest matí, el vent ha estat gargal; a la tarda, garbí. És l’oscil·lació normal.

El garbí és un vent africà, turbulent, ratxós, humit, tèrbol, molta fressa i poca endreça. El gargal és un vent més acadèmic. Ha passat per Grècia i per Itàlia i ha tocat, abans d’arribar ací, formes divines —per mi tan llunyanes. Arriba de la mar, seguit i entenimentat.

No em cal pas acomiadar-me d’aquests vents. Els porto a la sang —amb la tramuntana.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

27 d’abril 1919

dissabte 27 abril 2019

La primavera, tan aèria, té sobre el cos un pes insuportable. És una gravitació física, real. Matins clars, amb l’aire perfumat (un perfum de suc d’ametllons), inflor de les branques, el borrissol de les fulles, el neguit de la floració primaveral. Si la frissança sensual es presentés així, durant tot l’any, la vida no seria pas gaire agradable.

Ara surto de casa abans de les vuit del matí. L’aire, en aquesta hora, és d’una indescriptible suavitat. Les taques de sol tenen una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre les coses. El municipi fa regar els carrers: la terra, els empedrats, semblen tenir un baf vital. Les noies que van a treballar encara porten a la cara l’escalfor del llit esgarrifada per la picant frescor matinal. Avui, diumenge, he passat un parell d’hores del matí repassant els apunts a un banc de la plaça de la Universitat.

 

M’havia fet el propòsit de no llegir cap diari fins passats els exàmens. El propòsit ha durat ben pocs dies. Avui l’he trencat. He llegit el Glosari. No tinc cap inconvenient a declarar que enyorava el Glosari —que l’enyorava a pesar de tots els pesars…

He llegit també un article d’Azorín sobre Gracián. Azorín copia, del jesuïta aragonès, el següent paràgraf: «Las hortalizas frescas templan los ardores de julio, y las calientes confortan contra los rigores del diciembre. De suerte que acabado un fruto entra otro, para que con toda comodidad puedan recogerse y guardarse, entreteniendo todo el año con abundancia y con regalo. ¡Oh próvida bondad del Criador! ¿Y quién puede negar, aun en el secreto de su necio corazón, tan atenta providencia?».

Està molt bé. Veus ací —penso— una demostració de la Providència feta a base, no pas de la manipulació de sil·logismes, sinó utilitzant les mongetes tendres i les mongetes seques —les seques, per dir-ho com els barcelonins. De tota manera, em costa de comprendre el sentit providencial de les mongetes verdes que mengem ara a la dispesa.

 

Azorín. És un gran escriptor; he llegit una bona part de la  seva obra. És delicat, sensible, fabulosament elegant. La seva manera d’escriure és senzilla, clara, diàfana. No té mai cap caiguda en el recargolament de la frase tradicional castellana —en la voluta castellana. En aquest sentit, el residu retòric, en Azorín, és sempre petit. Es podria establir una comparació entre l’estil d’Azorín i el de Pérez de Ayala. Ayala és l’escriptor posterior a la generació del 98 que ha tornat, d’una manera més directa i explícita, a la frase tradicional castellana. Ayala es salva, sempre, però, perquè sota d’una estructura retòrica, de vegades molt espessa, hi ha un dialèctic d’agudesa màxima. Des del punt de vista de l’estil, Azorín i Pérez de Ayala són antipòdics. Ayala escriu el castellà tan bé com Castelar —considerant Castelar com un dels últims representants del segle d’or de la retòrica castellana, un enorme escriptor formal desproveït del menor interès humà. Azorín s’ha inventat un idioma que del castellà només en té les paraules, ha demostrat ésser totalment impermeable a la retòrica de guix, molt caragolada, a la construcció tradicional de la frase castellana. La llengua que maneja Azorín és absolutament personal. L’esforç que ha fet aquest escriptor és literalment impressionant.

Ara: si Azorín no és un escriptor retòric, és en canvi un escriptor estàtic. Les figures, els paisatges que ha donat, són estàtics. Són figures, són paisatges embadalits en ells mateixos, immobilitzats.

 

Sempre que passo pel carrer i miro la gent comprenc amb més claredat la importància que té, en les coses, el problema de la proporció. Un front ample amb una mica més d’amplitud que la deguda és un front d’idiota; un front estret, una mica més estret que el que correspon a la figura que el transporta, produeix l’angúnia que fan els fronts dels goril·les.

 

A les persones que han estat o que viuen humiliades, se’ls coneix en la cara.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

16 d’abril 1919

dimarts 16 abril 2019

Dimecres Sant. — Vaig al mas. La tarda és una mica més clara. Als recs, se sent un rajolí d’aigua. En els bassals hi deu haver créixens i herbes aquàtiques, que ara són tan fines, en ensalada. Els espàrrecs de marge ja passen. Estan a punt de sortir, a plaça, els pèsols i les faves. Les pastanagues són dolces. Els espinacs tenen una tendresa extraordinària. Les bledes gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.

Les orenetes volen descrivint corbes sobre el casalot del mas. De vegades baixen i toquen, amb el bec, el mirall obscur de l’aigua del safareig. Els gats vigilen si alguna oreneta jove es fatiga de volar i cau. En la naturalesa, ningú no està mai parat.

Entro a la cuina de la casa. No hi ha ningú. La gent dóna menjar als animals. El foc crema, a la llar. Passo una estona assegut sobre la fusta lluent i suau de l’escó, davant del foc de pi, guspirejant. Es va fent fosc darrere de la finestra reixada. La casa és esgavellada, enorme; però, ara que no s’hi veu ànima vivent, sembla una casa encantada —que deprimeix.

 

Els dos grans panorames d’aquest país són els que es veuen des del Pedró de Pals i del Molí de Vent, de Begur. Però n’hi ha un altre que és menys conegut, que és el que es veu abans d’arribar al coll de Morena, cent cinquanta metres més amunt del mas, amb les oliveres a primer terme, sobre la carretera de Girona a Palamós. És absolutament perfecte —malgrat la impertinència d’aplicar a un panorama l’adjectiu perfecte.

 

Capvespre rúfol, aire displicent. Els carrers de la vila són deserts. Només es passeja el senyor Roig, amunt i avall del carrer de Cavallers —sense res al cap, amb el bastó penjat al braç. En les seves inacabables hores de passejant solitari, ¿què pensa el senyor Roig? ¿Compon música in mente? ¿Planeja alguna venda de suro? ¿Imagina algun plat exquisit? Sabem que el senyor Roig és compositor. Sabem que és un comerciant aprofitat i fred. Que és la primera forquilla de Palafrugell, un excel·lent gurmet. Però ¿què sabem del senyor Roig? De la gent que no veiem mai, ¿què en sabem?

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

10 d’abril 1919

dimecres 10 abril 2019

El meu pare —fresc, roig, resistint impàvid l’artritisme— ha arribat a Barcelona i ens ha convidat a sopar al seu hotel —que és l’Internacional de la Rambla. En aquest hotel, el soroll de la Rambla hi entra a través dels seus innombrables balcons. Sopar magret. Després prenem cafè al Petit Pelayo. Beuratge excel·lent. És una llàstima, de tota manera, que el cafè no tingui la força de transmutar, en la nostra imaginació, els sopars regulars en excel·lents. Passa més aviat el contrari, i, després d’un sopar regular, el cafè, per més bo que sigui, perd.

La invasió primaveral és excessiva. Els carrers ja comencen de fer una mica d’olor de sota l’aixella. Passegem una hora per la part baixa del passeig de Gràcia. Els arbres han iniciat esplendorosament la florida. Borrissol verd-rosat tocat per la llum dels arcs voltaics. Hi ha una mica de lluna, les estrelles són borroses i llunyanes, la suavitat de l’aire és una pura delícia. La qualitat de l’aire de Barcelona, a la primavera, és una de les coses més agradables del país.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada