Arxiu de la categoria ‘clima i meteorologia’

18 de setembre 1918

dimarts 18 setembre 2018

Llarg passeig pels voltants de Palafrugell —sense voler anar enlloc concretament— amb Joan B. Coromina. Temperatura agradabilíssima —exactament gloriosa. La tarda, en aquest país, és una pura delícia.

Les pinedes fan que aquest paisatge no es pugui confondre amb cap més. L’estructura bàsica d’aquestes pinedes és gairebé sempre un figura geomètrica regular: un triangle, un rectangle, de vegades un quadrat perfecte. Tot a vora dels pins hi passa una cinta de color blanc-rosat, uns camins sorrencs de granit descompost —car aquesta és l’afloració geològica d’aquest país.

Les rengleres de pins, tirades a cordill, fan pensar en les projeccions de la geometria. De color, si a l’estiu són rosses —i pini biondi de D’Annunzio— ara tornen al seu verd autèntic. Sota de les copes hi flota un verd lleuger, claret, aeri. Si els para-sols, un per un, semblen paràboles, en conjunt, vistos per sobre les pinedes, semblen un mar vegetal immòbil, unit, d’un onejar suau. Amb una mica de vent, els pins es tornen musicals —com els pollancres, com els carolins—, però la música que fan és molt diferent. Del poeta mallorquí Miquel Ferrà vaig llegir, no fa gaire, una poesia en la qual es parlava de «l’alta remor dels pins». El repicament del pollancre és juganer i gràcil i fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida. Els pins fan una música d’orgue, de rèquiem.

Les vinyes són l’element que dóna color al paisatge —una cançó canviant i diversa. Ara són d’un gris daurat elegantíssim. Solen ésser posades sobre les ondulacions, ben deixades com el pit d’una adolescent d’aquest país. A cada vinya hi ha un pou per fer el sulfat i una barraqueta. Aquesta escampadissa d’elements urbans en la terra humanitza el paisatge i el fa ésser de molta companyia. Tot és petit, ordenat, endreçat, amable —fins al punt que de vegades us vénen ganes de donar a entendre el que volen dir les senyores quan parlen d’una monada, encara que no sigui ben bé això exactament.

Passejar a la tarda, en la tardor incipient, per aquest país és una delícia —una mena de plaer físic.

De retorn, a Plaça Nova, trobem mossèn Renart, que fa cap, a peu, a la seva rectoria. Fa cara d’amoïnat. Coromina, que hi és amic —no hi ha cap anticleral en aquest país que no tingui un capellà amic—, fa un llarg circumloqui per demanar-li si n’hi passa alguna. Mossèn Renart té fama de tenir, sempre, una qüestió o altra amb el bisbe.

—No res… —diu el senyor rector, amb una rialla una mica forçada—. El de sempre. Ja us he dit alguna vegada que és molt més difícil ésser rector d’un poblet com Mont-ras que bisbe de Girona. El senyor bisbe talla el cupó d’un capital considerable, de més de catorze milions de pessetes, i jo haig de viure amb cinc ralets… No es pot fer res.

Els capellans de poble fan pena. La seva pobresa és indescriptible.

Coromina s’enfosqueix.

—Mossèn Renart —diu— m’ha aigualit el paisatge i el passeig. Sembla mentida que un país tan bonic comporti tanta misèria.

 

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de setembre 1918

dimecres 12 setembre 2018

El temporalet continua, petit. Cauen ràfegues intermitents de pluja. A la tarda, el temps s’aclareix i el soroll greu de la mar tendeix a esvanir-se. Entre les boires errants apareixen les taques —blau tendre fresc— del cel.

 

És absolutament torbadora —només cal fixar-s’hi— la semblança que algunes cares de dona tenen amb les cares dels homes. Entre la feminitat i la masculinitat hi ha sovint una diferència imperceptible —un cabell.

 

Una paraula castellana difícil de digerir: la paraula pájaro. És com si tinguéssiu una barra a la boca que us ofegués. Una altra paraula de la mateixa categoria: trigo. La més insuportable: mugir.

 

En el lèxic dels Jocs Florals, hi ha paraules que fan posar pell de gallina. Entre moltes altres: xamosa, joliua, aimia… Sembla impossible que aquest pobre idioma hagi pogut passar dels Jocs Florals a les pàgines perfectes de Joaquim Ruyra. El fet d’haver pogut produir aquesta transfiguració implica una certa virtualitat —potser.

jocsflorals

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

9 de setembre 1918

diumenge 9 setembre 2018

Passat el dia a Girona —sense tenir-hi pràcticament res a fer. El viatge, en tren, anar i tornar, val 3,60 ptes. Tothom ho troba car. No ho sé pas: em falta un terme de comparació. No he guanyat fins ara, en la meva vida, ni un cèntim. Els diners tenen una importància indescriptible. És claríssim. Sento que haver estat fins ara immune dels seus efectes, si d’un cantó em dóna un aspecte d’home incomplet, per l’altre em manté en un estat d’ingenuïtat gairebé angèlica. Sóc una mena d’ésser tendre, badoc i infantil.

Plovisqueja. Fa la xim-xim. Sobre els camps hi ha una gassa de vapor d’aigua molt tènue. Les llunyanies floten en una flonjor blavenca. Es veu sortir un fum mandrós per les xemeneies de les cases de pagès. El paisatge sembla adormit en la tebior del silenci.

Sota la pluja, Girona té un caràcter impressionant. Vidres molls. Els degoters dels vells carrers. Les pedres daurades dels casalots treuen, amb la humitat, una resplendor ferruginosa, interna. Les herbes parasitàries de les parets regalimen. A través de l’opacitat de l’aire, les pedres blanques de la catedral tenen un to verd clar lleugerament tocat de carmí. Totes les formes semblen més unides i pastoses. El verd de la Devesa té un toc moradenc tenuíssim. Entaforades en les cases decrèpites, totes les dones semblen interessants. L’arqueologia és afrodisíaca. Sant Pere de Galligants té un aire taujà, covard, pagès, amb la sonsònia romànica. Romanicot, romanicot!… Els paraigües saltironegen pels carrers estrets. La vertical dels carrers torna la gent que hi passa més petita. L’interior de la catedral és ferotge, terrible, d’una severitat que fa posar pell de gallina. Sensació de duresa aclaparadora, freda. És un ambient que sembla dir-vos: o això o res. Impressionant seguretat fanàtica! Surto als claustres. Alenada d’aire humit i fresc —agradable. Malgrat els murs dels voltants, que els deprimeixen, els claustres us alliberen. Per l’eixida que fan veig, més enllà del Galligants, la muntanya de Montjuïc, de color rogenc, d’una qualitat argilosa, amb les roques de color de farigola seca que afloren a terra. Torno als carrers. El fanguet. Els cafès de les voltes. Prenc dos Pernods, freds, de gust exquisit, que m’entristeixen. Llumets de ciutat provinciana. Electricitat amb icterícia. Es veuen caure les gotes de pluja davant de la llum de les bombetes. Sota els porxos, la gent es passeja, amb el gust, a la cara, de l’aire fresc. De les botigues de roba en surt un baf de roba de vellut —d’una fortor que m’arriba a sorprendre. És l’olor de l’hivern…

Retorn en un tren fosc i lent. La gent sembla esporuguida. Asseguts en silenci sobre els bancs dels vagons de tercera, tothom aguanta el seu equipatge a la falda, amb totes dues mans, com si tinguessin por que algú els el prengués. Nit d’insomni. Fatiga.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de setembre 1918

dissabte 1 setembre 2018

Retorn a Palafrugell.

L’estiueig s’ha acabat inexorablement. El carro del mas carrega els matalassos i els altres objectes. Els que es queden —qüestió de dos o tres dies— semblen més pansits que els que marxen. A mitja tarda prenc la carretera a peu. Al pla de Santa Margarida, que és tan fi, hi ha una llum que ja no és la d’estiu: una llum dolça, vagament tocada de color de préssec.

En arribar a casa, sensació desagradable en posar-me les sabates —que em van una mica petites— i la corbata, que em fa una nosa que m’angunieja. Surto al carrer quan s’encenen els llums. Sento com si m’haguessin posat dins una faixa massa estreta. De tota manera, el fet de trobar-me com en un redors, de no tenir tan a prop la mar i el vent, és molt agradable. La llum elèctrica fa un efecte deliciós: és blanca i tèbia. La gent —que no va tant en cos de mànigues ni tan espitregada— sembla més formal i discreta.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 d’agost 1918

dissabte 25 agost 2018

A la tarda, amb el meu germà, varem el Nuestra Señora del Carmen, hissem el tros de vela de martell que porta i amb el garbí petit emprenem el viatge a Aiguablava. Fora de la badia de Tamariu, trobem els dofins, que passen i salten sense parar, enjogassats i potents. El dofí és el peix més bonic de veure nedar: potser més que la tonyina. Té un nedar ràpid i fort, lliscant, d’una manera que fascina la vista. Si travessen una aigua blanquinosa i esblaimada i la llum és puixant, la capa col·loïdal que els cobreix els dóna una qualitat de cristall —semblen peixos de vidre que passen com un llampec dins el medi líquid; si l’aigua és d’un blau espès, obscur, passen com una ombra misteriosa, obscura, que s’afua vertiginosament. En un moment determinat tenen el caprici de passar per sota el bot i neden fregant gairebé la quilla, amb la voracitat i avidesa cega que tenen. El meu germà, que els voldria veure passar encara més ràpids, colpeja l’orla amb l’arjau i els veiem desaparèixer capbussant verticals en l’abisme de l’aigua.

Cada any fem diverses visites a Aiguablava. Els senyors de la cala són els Forgas, de Begur. La senyora Lola és hospitalària. El senyor Francisco és una persona excel·lent: posseeix el millor vi que es fa en el país. Les filles —la Teresita, la Isabel, la Matildeta, la Lolita— són quatre (unes rosses, altres morenes) incomparables belleses. A la casa, s’hi està bé. Berenem a la terrassa.

Aiguablava és una cala resguardada del vent de garbí. La mar hi és calma. Això sembla augmentar la solitud, la llunyania del paratge. Els pins hi fan una olor intensa. Aquest perfum sembla augmentar la qualitat del pa blanc, de la llonganissa, del vi clar i sec. La tarda consisteix en una lenta agonia de la llum sobre la sorra fina de la menuda platja. L’aigua immòbil de la badiola, blava i verda amb els reflexos interns de la sorra i de les ictínies i la projecció dels carmins del granit rosat del litoral palpitants, com una carnació sobre la superfície, és una meravella somniada.

A plena llum, Aiguablava és una cala incandescent, clara, transparent, d’una sorra rosada. Però hi ha un lloc, en aquesta cassola de Fornells, igualment bell: la platja Fonda és d’arena blava fosca, d’una blavor apagada.

A rama de sol,1 el garbí requinta. El viatge de retorn es presenta, amb el vent de proa, una mica difícil. No hi ha més remei que tornar a rem sec. Remuntar la punta des Mut ens costa un esforç considerable. L’embarcació és massa petita i té una balançada insignificant. Les onades la paren a cada moment. Naveguem al fil de la costa, aprofitant els redorsos al millor possible. Però, a mesura que la tarda va caient, el vent augmenta de força i el tràngol és més viu. El vent ratxeja i el ruixim ens mulla. A la punta del Banc, el meu germà romp dos estrops un darrere l’altre, i jo, un escàlem. En el temps indispensable per arreglar aquests estris, el vent i el corrent ens fan retrocedir considerablement. Decidim tornar enrere i acollir-nos a l’hospitalitat d’Aiguablava. Arribem molls com ànecs. La senyora Lola ens dóna roba. Entrem al menjador quan apareixen les fesolines dins d’una fumerola blanca plena de confort i d’auguris excel·lents. Les noies són belles sota el llum familiar. El doctor Arruga, que ha passat la tarda trescant pels penyals de la costa amb la seva màquina fotogràfica i ha vist els esforços que hem fet per passar la punta del Banc, afirma que la nostra intenció era temerària i impossible. Jo crec que si no haguéssim romput els estris hauríem remuntat la punta fatídica.

Arruga és un gran tipus. Sembla un àrab —però no pas un àrab oliós i greixós, sinó musculat, tibant, fort, construït. És un jove flac, de cabells negres arrissats, d’ulls enfonsats, de color de pell olivaci, amb unes dents admirables i unes mans de dits llarguíssims i nuats, que fan pensar en els tentacles d’un insecte. La seva mirada sembla capaç de concentrar-se amb gran intensitat. Parla amb una gran lentitud —amb una cosa de nyeu-nyeu a la fonètica— i explica les coses amb gran claredat, cuidant al màxim la precisió dels detalls: descriu els mecanismes involucrats en la conversa amb una autèntica voluptuositat. Al mateix temps és l’home més poc convencional que jo conec, més eixut de paraules, més impermeable a la divagació banal. En tot cas, és un home que m’agrada: em sembla un ésser molt poc corrent en el país, gairebé un home nou, d’una gran força física i moral. La seva curiositat, la seva capacitat de treball deu ésser considerable; l’enginy dels seus dits, molt acusat. Porta un bigotet negre i quan es troba davant d’una cosa que li interessa es queda mirant fixament i es refila la punta del bigoti com si donés corda a un rellotge de butxaca. Té un pèl tan arrissat que si hom es troba al seu costat quan se’l refila es sent un sorollet sedós i caragolat.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.
————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. A rama de sol: quan el sol està a punt de pondre’s (Empordà) DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada