Arxiu per a setembre 2019

30 de setembre 1919

dilluns 30 setembre 2019

Dinat a la Barceloneta (a Can Soler) amb Joaquim Sunyer i Josep Maria Junoy. Al sol s’hi comença d’estar bé, i a la Barceloneta, deliciosament. Ha fet un dia magnífic. Arròs de peix (potser amb un punt excessiu de safrà) i rodelles de llobarro a la brasa. Sunyer és un home extremadament simpàtic, d’una humanitat i comprensió rares de trobar —em sembla— en el món en què es mouen aquests senyors. Té no solament una gran admiració, sinó una declarada fidelitat, a Joaquim Borralleras. Cada dia trobeu gent que us diuen el mateix. És absolutament curiosa la repercussió de Quim en tots els ambients intel·lectuals de Barcelona, a pesar del seu deseiximent extern i la seva aparent —almenys— indiferència. És un cas únic, sorprenent.

Havent dinat fa tan bon sol, que Josep Maria Junoy proposa anar a donar un tomb per l’escullera. Hi anem. No hi ha pas gaire gent: els mariners i pescadors habituals del lloc, que els uns es dediquen a enllestir els seus arreus de pesca i els altres a mirar el mar —vull dir el mar lliure. Faig observar el fet al pintor Sunyer i li demano —en definitiva, com a paisatgista és una mica contemplatiu— que m’expliqui la causa de la fascinació que produeix el mar en certa gent.

—A Sitges passa el mateix —em diu—. Quan els pescadors i mariners no saben què fer, miren el mar tanta estona com vulgueu. A Banyuls, quan anava a veure l’escultor Maillol, era possible de veure el mateix.

—Vós, Sunyer, ¿heu mirat mai el mar?

—De lluny i vagament.

—¿Heu vist mai que alguna dona el mirés una certa estona?

—No ho recordo ben bé… No ho crec.

—¿Què veuen en el mar lliure aquesta gent per passar-hi tanta i tanta estona?

—Francament, no ho sé…

És un fet. Hi ha persones que semblen fascinades pel mar lliure. En els pobles del litoral, sobretot si hi ha un mur per recolzar-hi els colzes i els braços, si no tenen res a fer —i de vegades encara que tinguin feina— se’l miren hores i hores, sense fer, en general, cap moviment. M’he preguntat moltes vegades: ¿què hi veuen, en el mar lliure? ¿Què hi troben, que els fascina?

A Calella de Palafrugell, poble del litoral que conec des de petit, un dels pescadors que ha mirat més el mar, en aquests anys, ha estat Josep Tort, oncle del barber —un home ja d’edat, gras, cara-rodó, rodanxó, solter, sentenciós, d’expressió una mica sibil·lina. No és pas un pescador individual i solitari, sinó que ha anat sempre embarcat primer en els sardinals i després en les traïnyes. Posat a terra, sempre era possible de trobar-lo en un o altre lloc de visualitat reconeguda, amb la vista fixa sobre l’aigua del mar lliure. No anava mai al cafè, ni a missa, ni a la taverna, ni es movia mai del poble: de nit anava a pescar i de dies mirava el mar. ¿Què hi veia? Un dia li vaig dir —era amic meu—:

—Vós, Tort, sempre mireu el mar…

—Sí, sí…

—El pas dels vapors i dels vaixells de vela us deu distreure…

—Els vaixells de vela m’agraden, sí, però si no en passen m’és indiferent.

—Però, en el mar, hi deveu veure alguna cosa…

—Res, em penso, res…

—Llavors, ¿per què el mireu d’una manera tan seguida?

—No sé… No t’ho sabria dir…

Durant una temporada —un estiu— vaig mirar el mar tanta estona com vaig poder, per tractar de veure en què podia consistir aquell enigma. No hi vaig pas trobar res. En realitat, vaig arribar a la conclusió que l’aigua de mar, en si mateixa, l’aigua del mar lliure, és horrible. No hi vaig saber trobar cap element de bellesa de la classe que fos —i encara menys de fascinació. És clar que el mar pot suscitar moltes altres reaccions: pot suscitar l’incentiu de marxar, de fugar-se, de veure món, de cercar un ambient diferent. Però el cas és que les persones més aficionades a mirar el mar que jo he conegut eren d’un sedentarisme i d’una immobilitat recalcitrant i decisiva. El mar pot tenir també l’atracció de l’espectacle divers. El mar és un espectacle divers. De vegades canvia, sobretot a l’estiu. A l’hivern és diferent. A l’hivern s’estableix sovint un carés persistent, continuat i empipador. La diversitat del mar depèn de la meteorologia. La meteorologia és l’apuntador del mar. El mar fa el que vol la meteorologia. Davant del fabulós rejoc atmosfèric, el mar és un element passiu. El mar és una forma terriblement dura i compacta de la naturalesa.

Un dia vaig fer una prova: davant de Josep Tort, vaig parafrasejar la cèlebre frase d’Èsquil: «El mar, somriure innombrable», per veure l’efecte que li feia. Era un dia que el mar, lluent de sol, era ple dels borrals d’escuma del gargal fresc.

—Aquest mar —li vaig dir amb una naturalitat indiferent— sembla un somriure continuat, que es va fent…

—¿Com dius? —em respongué el pescador amb una cara de sorpresa greu—. ¿Un somriure que es va fent? ¿Tu has vist mai que el mar somrigués?

Seria curiós de saber quin efecte fa la frase del vell grec entre la gent de mar. Seria molt possible que la consideressin una frase purament artístico-literària, és dir, fictícia, inservible.

En una altra ocasió vaig fer la mateixa prova amb la frase d’Eugeni d’Ors: «El mar, la gran nuesa». No s’han pas escrit gaires coses —s’entén, que hagin quedat— sobre el mar. En el llibre de Lord Byron, Childe Harold, que fa poc he llegit traduït al francès, hi ha molts adjectius sobre el mar. Xènius volgué també dir alguna cosa —cosa que és sempre d’apreciar— i aparegué «la gran nuesa». Aquesta frase la vaig dir a un mariner que havia fet la carrera d’Amèrica, assenyalant el mar amb un gest.

—¿La gran nuesa, dius? —contestà el mariner—. ¿A què et refereixes? Et deus referir a alguna dona, segurament.

No vaig pas insistir. Simple segregació artístico-literària, inintel·ligible per als no lletraferits.

En un moment determinat, vaig suposar que els mariners i pescadors miren el mar perquè els fa un pànic obscur —de vegades justificat—, perquè en senten l’atracció de la por.

—Si el mireu tantes hores —vaig dir un dia a Josep Tort— és que us deu fer por.

—No és pas que m’agradi gaire, francament… —em digué—. Més que un ofici d’en mar, m’hauria agradat de fer un ofici d’en terra…

—Ja ho entenc…

—Ara, de por, no me’n fa pas. Si me’n fes, no el miraria pas, no el podria pas resistir…

—¿És que us ha fet algun mal?

—A mi, no! Francament…

L’aigua sola, el mar sol i lliure, és horrible, aclaparador, d’una esterilitat desagradable. El panorama de mar que es veu des del terrat de l’ermita de Sant Sebastià no es pot pas resistir gaire estona, si es mira amb una certa sensibilitat. En canvi, la barreja de terra i de mar és magnífica —d’una sorprenent i continuada bellesa. Cadaqués és prodigiós, perquè en la seva badia és impossible de separar el mar de la terra. El mar, vist des del poble de Calella, té una atracció relativa —mínima. En canvi, el poble de Calella vist des del mar, amb el mar davant, és una cosa prodigiosa, fascinadora, que mai no fatiga. És la barreja de terra i mar el que és bonic. Per això agraden tant els llacs —que són l’essència d’aquesta barreja— i els rius. Des de la part alta del carrer de Claris es veuen dos dits de mar. Aquesta aparició, amb la ciutat davant, fa un cert efecte. En general, el mar que es veu des de la part elevada del pla inclinat de Barcelona és una de les coses més belles que té la ciutat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

29 de setembre 1919

diumenge 29 setembre 2019

Francesc Pujols, a la penya, té dies. Hi ha tardes —i nits— que sembla dominat per una morositat silenciosa i una indiferència que el pes del seu cos i el seu volum semblen accentuar. Sempre seu amb el bastó a la mà. En dies així es limita a fer saltironejar la virolla del bastó sobre els rajols de terra —un saltironejar només insinuat, per evitar la fressa, és clar— i, en mirar el món exterior, distret, de vegades posa la mirada vaga en el sostre del local. Altres dies, en canvi, sembla ser-li més fàcil —com ell mateix diu— d’arrencar el carro. Els seus monòlegs agafen llavors una empenta considerable, no tenen aturador, la seva adjectivació és truculenta, i té una amenitat que no és ben bé l’amenitat corrent i més aviat té un punt de tràgic.

Li he sentit parlar de vegades dels incidents a què donà lloc el desplaçament del centre de gravetat de l’Ateneu, de la penya de dalt, de la penya considerada la tradicional a la casa, a la penya de baix —que és de la que parlo. Les persones que portaren a cap l’operació foren Borralleras i Pujols. Feren un gran esforç, guanyaren les eleccions i ara són, en realitat, els amos de la casa. L’operació donà lloc a grans discussions, a molts disgustos, a greus incompatibilitats. Un dels elements de la penya de dalt que més es distingí per la seva frivolitat i la seva lleugeresa fou el doctor Josep M. Roca, conegut a Barcelona per en Roca de la Unió (s’entén, la Unió Catalanista), erudit i d’una superfície social considerable. Pujols sentia per Roca un menyspreu delirant.

—Quan ens arribà la notícia —deia Pujols— que el senyor Roca de la Unió afirmava que nosaltres havíem fet l’operació de l’Ateneu amb la intenció de convertir aquesta casa en el nostre armari del pa i alhora de convertir-la en un establiment de mala fama, el vaig anar a trobar. Li vaig dir: «Miri, Roca, a mi m’agrada molt més que m’enganyin que enganyar els altres. Entre vostè i jo, aquest fet hauria de quedar establert i perfectament clar…». Davant de la meva afirmació, Roca agafà un aire de gran sorpresa, com si hagués quedat absolutament estranyat. «Aquesta sorpresa que manifesta, senyor Roca —vaig afegir—, és una mica suspecta. ¿És que no està conforme amb el que li acabo de dir? Les meves paraules, en tot cas, no són més que les beceroles de la manera de fer de l’home correcte i normal… De manera, doncs, que ja estem entesos… Si vostè persisteix a parlar com parla…». Roca tractava d’articular alguna paraula. Semblava no poder sortir de l’estranyesa que l’envaïa. El vaig deixar amb la boca oberta, fent esforços per sortir de l’embadocament en què es trobava. Vaig anar-me’n. Després d’aquesta escena, no ens consta pas que continués parlant de la manera que parlava. Muts i a la gàbia…

»Josep M. Roca —afegia Pujols— fou un tipus considerable del meu temps, una barreja d’improvisació, d’ignorància, de vanitat biliosa, d’enveja i d’intolerància —i al mateix temps de lleugeresa sense límits, total. De vegades em demano si amb tipus així —que sempre n’hi ha i són molt abundants— aquest país arribarà a cap resultat. Una vegada, una senyora de Vilafranca, una tal senyora Carbó, s’enamorà de Roca d’una manera apassionada. Com que era considerat un savi i ell s’ho creia, aquest fet l’inflà com un rave. Es comprà un barret fort blanc, un bastó lluentíssim, un plastró fabulós, i es féu fer un vestit de molt bona roba, groc com un canari. Portava unes sabates tan enllustrades amb unes polaines tan blanques i eucarístiques a sobre, que les seves extremitats semblaven el llac de Lamartine després d’haver nevat. Amb aquesta indumentària, el senyor Roca anava vestit de querido i feia un efecte considerable. A l’època de la senyora Carbó, es feia rentar el cap a la perruqueria de l’Ateneu amb una clara d’ou i es feia passar un raspall de les dents per sobre els pèls de la barba.

»La senyora Carbó tractava el senyor Roca —afegeix Pujols tancant els ulls i parpellejant— amb una tendresa deliqüescent i abandonada, i quan li deia “Ai Roca, ai Roca!…” amb un accent tendre i insinuant, feia molta gràcia perquè sentir pronunciar una paraula tan dura i pesada en els transports ondulats de la Carbó era literalment sensacional.

»El senyor Roca tenia un adminicle que tingué sobre d’ell molta influència: el doctor Font Torner, conegut per Font Nano, espècie de monstre de la teratologia, que semblava la seva cua. La principal raó biològica de la presència de Font Nano sobre la terra és un anticambonisme integral. El doctor Roca pensa igual. En aquest segle hi ha hagut molt de catalanisme i moltes paraules d’aquest sentit. Però per sota de les aparences verbals no hi ha hagut més que una cosa real: el cambonisme o l’anticambonisme, la simpatia per la persona o l’obra de Cambó i l’antipatia per la persona i l’obra de Cambó. Tota la resta ha estat perfectament secundària. A la penya de dalt hi ha el pinyol de l’anticambonisme. El doctor Roca i el doctor Font Nano són l’essència de l’anticambonisme: són contra Cambó d’una manera permanent i aferrissada —com són contra, amb la mateixa passió, de les normes de Pompeu Fabra. ¿Per què són contra les normes de l’Institut? Ningú no ho ha sabut, concretament, mai. Fa tants anys que esperem que justifiquin la seva posició que s’ha d’arribar a la conclusió que és obra de la lleugeresa i de la ignorància.

»Un altre gran amic del doctor Roca és el senyor Pelegrí Casades i Gramatxes, terrible i menut rondinaire, biliós, malcarat, sàtrapa i llengua viperina desenfrenada. Don Pelegrí és un home d’una altura tan minúscula que per poder realitzar els seus treballs d’erudició i arribar a la taula es fa posar sobre la cadira un gavadal de llibres voluminós. Aquests llibres contenen les obres més considerables que ha produït l’esperit humà: la Sagrada Bíblia, la Patrologia dels sants pares, les Decretals. És molt possible que hagin passat pel seu cul llibres molt més importants que els que han passat per les seves mans.

»El doctor Roca primer es dedicà a la política. Fou elegit president de la Unió Catalanista. El seu fracàs fou total. L’única cosa que es recorda de la seva presidència és el nom d’en Roca de la Unió que li ha quedat. Essent president de l’entitat i trobant-se un dia a Berlín, s’adherí a un homenatge que es feia a Roda de Ter a no sé quin coreligionari, amb un telegrama que deia així mateix: “Cos Berlín. Stop. Ànima Roda. Roca”.

»Durant els anys de domini de la penya de dalt, el doctor Roca fou elegit president de l’Ateneu. No cal dir de quina manera s’inflà. Els carrers de Barcelona no eren prou amples per deixar-lo passar. És molt possible, però, que aquest càrrec el portés a realitzar una certa activitat acadèmica, que li donà, potser, més satisfacció que la que la vida li ha ofert.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de setembre 1919

dissabte 28 setembre 2019

Apareix un criat a la porta de la penya i diu:

—El senyor Solé de Sojo… El demanen al telèfon!

—El senyor Solé de Sojo és a Londres… —contesta Camps, ràpid, mirant Pujols, sobtadament enriolat.

—Aquest xicot és una llançadora. No para mai… —afegeix Pujols, paternal.

I en efecte: quan Solé no és a Barcelona és que és a Londres o en camí d’anar-hi. En torna sempre més gras, més ovalat i més enllustrat. És d’aquelles persones que Europa entona i dilata. Necessita aquell aire. De Londres i de París porta les darreres novetats. El seu gran amic de París és Pere Ynglada. Arriba no solament amb les darreres notícies artístiques, literàries, teatrals (els ballets) i musicals (de cabaret), sinó amb l’últim model d’encenedor, de màquina d’afaitar, de rellotge, de corbata, d’elàstics, de corretja, de barret, de mitjons, de bastó, de lligacama, de pipa, de tabac, de llumins, de discs… A les mans de Solé, aquestes nimietats agafen un aire fabulós i extraordinari. A casa seva deu tenir considerables quantitats d’aquestes coses passades de moda —coses que duraren un moment i s’esbravaren. Les persones que semblen tenir amb ell més afinitat semblen ser Josep Maria Junoy, Lluís Garriga, Pere Ynglada i alguns altres —pocs. A tots, però, sembla haver-los batuts per una espècie de rastaquouérisme1 presentista transcendental, inesgotable. Aquest home de tanta mobilitat de sensacions és, des del punt de vista polític, un reaccionari intensificat. Les persones que coneixen l’entrellat de la penya afirmen que Solé hi assisteix no pas amb la intenció de cultivar la seva cultura filosòfica, ni la xafarderia ciutadana, ni la seva vocació jurídica —que sembla considerable—, sinó la sensibilitat. A la penya Solé hi fa de poeta —probablement és l’única hora del dia que en fa. Conec vagament els seus versos. Són una mica ferroviaris: el vagó llit, el vagó restaurant, l’Orient Exprés, les velocitats.

En l’expressivitat de Francesc Camps Margarit, les influències combinades de Rusiñol i de Pujols són molt visibles. A pesar d’aquestes pressions, Camps ha conservat una gran personalitat pròpia i real —de vegades única. El fet és notable. El català és molt sensible a la imitació, a la paròdia diríem natural —la fascinació que té per l’entrega total és molt accentuada. Després d’haver conegut Manolo Hugué, Ramon de Capmany l’imitava —sobretot parlant— d’una manera embafadora i admirable.

 

Ors diu a la penya que vol fer un Glosari contra Krause.

—No, no el facis! —sento que contesta Pujols—. Per favor, no el facis! Don Tiberio Ávila fa quinze o vint dies que ha arribat al krausisme, i, si el fas, li donaràs un disgust de mort: no se n’aixecarà…

 

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1.  Aquest terme, que en una cerca d’internet  solament trobem documentat en uns articles de Mirador, sembla una adaptació de ‘rastacuerismo’, que per aproximació veiem definit com «ambició, ostentació social, tren de vida» []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 de setembre 1919

dijous 26 setembre 2019

Escapada d’un dia a Palafrugell amb motiu de l’aprovació de les últimes assignatures de la carrera. Satisfacció ostensible de la família —però sense la inflor i el sentimentalisme habitual i excessiu davant d’aquestes notícies.

Després d’haver parlat de tot això i trobar-me un moment sol, sento que a Palafrugell no hi tinc res a fer. Una certa sorpresa.

Tarda magnífica, molt clara, tot posat dintre del seu dibuix més estricte: típica de la tardor en aquest país. Vaig a passeig cap a Ros i la muntanya de Sant Sebastià. El panorama del meu país. Quan la tarda comença a declinar i es produeix la llum vagament tocada de color de rovell d’ou, les coses semblen encara més dibuixades i precises. De retorn, m’aturo al pont d’en Casaca —un moment. La posta de sol. Del caliuer que sembla fer la posta en surt com un fum entre daurat, verdós i vermell que va encerclant lentament les coses, les fa veure a contraclaror i les imprecisa. L’aglomeració sense forma de Palafrugell agafa una dolcesa i una suavitat incomparables —com si es veiés a sobre d’un d’aquells darrers termes que pintaven —segons les reproduccions— els pintors antics.

A l’hora de sopar —ous de reig deliciosos: pel meu gust, el millor bolet— la meva mare em diu:

—¿La gent? No en facis gaire cas… Per les mateixes raons que s’acosta se’n va… Tot és molt insegur i agafat pels cabells…

Tornat a Barcelona amb el primer tren: el de les cinc del matí. Havent passat la més gran part de la nit al llit sense dormir, la fatiga potser s’ha accentuat.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de setembre 1919

dimecres 25 setembre 2019

 

He aprovat les assignatures que em faltaven per a la carrera d’advocat. Val més no pensar-hi més. En aquests últims anys, entre el batxillerat i la carrera, m’he examinat moltes vegades, però no m’he pogut acostumar encara a aquesta classe de cerimònies pedagògiques. M’han fet sempre una por cerval —que de vegades ha agafat un aire grotesc. No he tingut pas, fins ara, una tendència a somniar —ni coses agradables ni coses angoixants—, però, si de vegades he somniat, ha estat per una espècie d’aparició del pànic dels exàmens, molt desagradable i obsessionant: l’obsessió de la inseguretat exactament. El resultat de l’examen no hi ha influït per res: el resultat, tant si ha estat bo com dolent, ha estat una alliberació. Ha estat la inseguretat d’abans de l’examen i l’examen mateix el que ha creat el malestar en la consciència de la vida inconscient.

Ara, per ésser advocat, hauré de comprar el títol —és dir, pagar a l’Estat l’import corresponent per obtenir-lo. No sé pas quant val aquest títol. Però, per comprar-lo, ¿on són els diners? Jo no tinc cap cèntim —i els pocs que tinc els necessito per a la dispesa. El meu pare no deu pas tenir una situació gaire brillant. Demanar-li res és perdre el temps —i no pas per animadversió, certament. ¿D’on sortiran les misses? ¿Arribaré algun dia a pagar el títol d’advocat? Em sembla que haurà estat més fàcil d’entrar a l’orla dels meus companys de curs —amb el retrat ovalat dels catedràtics a la part alta del document— que comprar el títol.

En casos així, només hi hauria una solució: tenir una relació d’una certa eficàcia amb una senyora rica; però aquestes relacions només es deuen obtenir a còpia de paciència i d’interès —és dir, de temps. A mi sempre m’ha semblat que les dones fan perdre molt de temps. Em dec haver equivocat. Sempre m’ha agradat més perdre el temps badant o escoltant o llegint. He estat el que la gent en diu un infeliç.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada