Arxiu de la categoria ‘Ateneu, biblioteques’

2 de febrer 1919

dissabte 2 febrer 2019

Diumenge. La Candelera.1

Quants records! De jovenet, a Palafrugell, anava a portar les candeles rissades —vermelles, verdes, grogues— a l’altar major, que era fastuosament il·luminat, tan agitat i barroc, d’un color d’or tan espès que semblava que regalimava suc de relleno. La llum que entrava pel rosetó irisava el roquet dels escolans i les casulles dels clergues. La cera crepitava i semblava una pluja de puntets lluminosos, com estrelles microscòpiques. Com que la cera era greixosa, les candeles s’aguantaven amb el petit mocador blanc plegat. L’ofertori es feia amb una entendridora seriositat. ¿Quants anys deu fer de tot això? Qui sap! Ara ja no hi ha guspireig, ni candeles roges, grogues i verdes. El buit és complet. ¿Vol dir que per ventura em trobo més a prop d’alguna altra cosa? No ho sé pas. Aquesta impossibilitat de sortir de la flotació és el mal d’ara.

 

Entro a can Parés. Pintures de Tamburini. Mal començament de dia. Quan hom pensa que (segons els crítics) aquest pintor es formà a orillas del Támesis i en contacte amb la pintura anglesa, queda veient visions. ¿Aquest és el pre-rafaelisme anglès? Sospito que Tamburini ha badat. Les conseqüències han estat lamentables.

 

A la tarda, a la biblioteca, tinc un instant de descoratjament, de desgana —una mena de rampell enyoradís de la vida primària. Recloure’s en aquesta tomba emparedada de llibres, sota aquests llums verds, en aquest aire polsós i viciat, quan tota la vida passa a tocar! Les divines tardes de diumenge que deuen passar els dependents de comerç, els soldats, els socis de la Lliga, els sarauistes, els aficionats al cine, al futbol, etc.! Els diumenges a la tarda tenen un verí saltataulellista molt actiu del qual és una mica difícil fer-se escàpol. En ple atac em demano si els que venim a la biblioteca de l’Ateneu els diumenges a la tarda no som la flor i la nata de l’estupidesa ciutadana.

 

Entre dues llums, sobre el Tibidabo hi havia un cel que feia posar pell de gallina: envernissat, de color de mandarina.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. En edicions anteriors, aquestes notes apareixen datades el primer de febrer, malgrat que la festa litúrgica se celebra el dia 2 d’aquest mes. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de gener 1919 (I)

dissabte 19 gener 2019

D’ençà que sóc soci de l’Ateneu, però, no freqüento pas amb l’assiduïtat d’abans la biblioteca de la Casa de l’Ardiaca. El carrer de la Canuda és, ara, el meu final d’etapa.

En la docta corporació, Costa, el cafeter, hi serveix un cafè bo però fluixet. És un home parsimoniós i amable, d’un humor sempre igual, que contrasta amb el del cambrer de l’establiment —el Ramon—, tipus energumènic, esqueixat i primari. La biblioteca és abundant i divertidíssima —pel meu gust—, pràcticament inesgotable, però l’ambient em distreu massa. He fet una amistat, que cada dia s’enforteix, amb Alexandre Plana. És un home d’aspecte tímid, però en el fons és un xafarder considerable. M’ha promès de portar-me un dia a la penya de la casa que ell freqüenta —la penya de l’Ateneu per antonomàsia. Plana escriu amb una enorme facilitat —amb molta més facilitat que la que té per expressar-se. La seva cultura és molt vasta, però la seva tendència, més a amplificar i espesseir les coses que a simplificar-les, no em dóna gaire resultat. Mentalment, el trobo una mica enfarfegat.

Assegut al meu racó de la biblioteca, penso de vegades en les coses que he deixat enrere. Els records de Sant Sebastià se m’allunyen. Els de Palafrugell tenen una resistència més vital. Observo, amb això, que les formes de sensualitat abrupta que m’han fet patir tant tenen tendència —gràcies a Déu— a cedir una mica. Ara puc passar tres o quatre hores seguides llegint sense que res em distregui. Això deu ésser degut a la baixa qualitat del menjar de Barcelona, que no té comparació possible amb la del meu país —la carn i el peix especialment.

Havent sopat vaig al cafè Suís, amb Xavier Güell i el meu germà. El cafè és meravellós i enlluernador, de color de mantega fresca, d’estada absolutament agradable. Un cambrer passa davant de la nostra taula amb una magnífica plata d’ostres. Tinc vint-i-un anys i encara no he menjat cap ostra. Sóc un desgraciat.

Quan roda la porta giratòria del carrer, sembla que tota la Rambla entra en tumult dintre del cafè. Aquesta entrada il·lusòria de les coses desfà constantment les formes i els colors de l’establiment, però aquest desdibuixament és una momentània il·lusió de l’esperit. És el mateix efecte que el que fa la lectura d’un llibre vital —d’una gran novel·la, per exemple. El llibre us entra en la carn i en l’esperit com una onada de vida impetuosa. Però hi ha una diferència entre una cosa i l’altra: el llibre us transforma —més o menys—, deixa una empremta, us inocula una substància que un dia —més a prop o més lluny— aflorarà a la superfície i es manifestarà.

Humanitat de la Rambla! Aquest és un carrer insondablement humà! Quantes històries entren i surten cada dia d’aquests cafès, d’aquestes botigues, d’aquestes escaletes! L’aire hi està impregnat d’humanitat. De vegades s’hi troben tipus estranys, homes i dones que se us queden mirant fixament un instant, amb un posat una mica idiota —tan forta és l’estupefacció que es produeixen a si mateixos. Aquestes mirades, buides de sentit, em fan l’efecte com si jo em mirés a mi mateix.

En el camí de retorn a casa, a Canaletes, una parella de la guàrdia civil —diverses parelles— registren la gent. Els transeünts es posen amb els braços enlaire. Quin espectacle! Els detinguts són portats a la plaça de Catalunya, sota les palmeres, on es veu un grup nombrós. Tractem de passar per ull i ho aconseguim. Barcelona està presa militarment. L’agitació social creix. Tothom parla de revolució —amb un punt de curiositat. Però ¿és que governar no vol dir evitar, no ja la revolució, sinó l’ús d’aquesta paraula? Aquestes coses m’interessen poc. Són per a gent desenfeinada. Les úniques revolucions que m’agraden —i encara!— són les definitivament acabades, les que serveixen perquè els professors i historiadors puguin fer bullir l’olla i donar als seus nens el batxillerat editant exercicis literaris.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de gener 1919

divendres 18 gener 2019

M’agrada —a la tarda— de divagar pels carrers de la Barcelona vella. Al carrer de Ferran i al de la Llibreteria he vist avui una noia magnífica: morena, boca i llavis molsuts, dents lluminoses, humides, ulls brillants, astorats, de gasela, anca rodona i turgent, cama tibant i llarga sota les mitges fines. La cama ha d’ésser llarga i la pantorrilla plena. Les mollets bien fournis! —per dir-ho en francès. Animal magnífic, gloriosa Astarté!

Em trobava en plena contemplació quan aparegué davant meu la cara de Salvi Balmanya —bisbalenc i de la Bisbal. De seguida sento els aires de la terra —sorollosos, afectats, irruents. Balmanya imita d’una manera tan perfecta la manera de parlar i la gesticulació de Coromina que cada vegada que veig que no ho és sento doblement haver perdut de vista la noia morena. Quan constato la seva definitiva desaparició, Balmanya s’acomiada i es perd entre la gent.

Passant enmig de tanta gent m’he convençut de la dificultat que hom té de veure amb una certa precisió la cara de les persones. Les faccions humanes són inaferrables i se’ns amaguen constantment. Per l’entrelligat dels vells carrers les cares dels homes i de les dones —tan pròximes— apareixen, passen, fugen, com si volessin a dos metres de terra. Això m’ha portat a algunes sorpreses: de vegades he tractat de descriure la cara d’una persona amb la qual he conviscut llargament i no he pogut recordar la seva fesomia: no ha sortit res. En canvi, conservo l’obsessió de faccions vistes un instant, un escorç fugitiu, un ull precís, un gest de la boca certíssim…

A entrada de fosc em deixo caure sovint a la biblioteca del Col·legi d’Advocats. La casa és magnífica. La biblioteca és fosca i severa, l’ambient és solemne, sonsoniós i trist —d’una seriositat que de tan morosa fa riure. En el curs de la carrera, i malgrat l’escassa amenitat del catàleg de la casa, hi he passat moltíssimes hores —llarguíssimes. Les campanades de la catedral embadaliren el meu ensopiment, l’ensopiment químicament pur —el jurídic. Hi he viscut moments d’un silenci tan profund que sovint, quan la vibració de les campanes es dibolia, hi he sentit el treball del corc en una fusta, en un pergamí, en els enteixinats…

A la casa, l’única persona assequible i simpàtica és una de les poques que no és del gremi: el senyor Venanci, el bibliotecari. Li demaneu un llibre. Triga un quart o vint minuts a portar-vos-el, però us el dóna amb un somriure que il·lumina un moment la seva llarga bata fosca i les seves dents grogues i tristes. És l’únic home amb el qual la gent es franqueja. L’altre dia vaig sentir que un senyor li deia:

—¿Vol creure, senyor Venanci, que la Gaceta de Madrid sembla escrita en gallec?

 

—————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 de gener 1919

dissabte 12 gener 2019

 

Em donen d’alta a l’Ateneu Barcelonès —soci transeünt: 7,50 ptes. mensuals. La casa m’agrada. Sensació agradable de tenir un refugi. La primera cosa que hom desitja en viure en una gran ciutat és trobar una manera d’estar sol. Aquest desig és molt útil: si hom arriba a realitzar-lo, les ciutats poden ésser productives, de gran rendiment de treball. Si no fos aquest impuls cap a la solitud que produeix la vida entre la gent, entre la densitat de la gent, ¿de què servirien les grans ciutats?

De tota manera, no sé pas si l’Ateneu és el lloc més adequat per estar sol. Al cap de poca estona de seure —una mica desorientat— a una tauleta de la biblioteca, el jove bibliotecari, que m’ha rebut tan amablement, es presenta amb un xicot jove vestit de saltataulells.

—És el poeta Tal —em diu—. Estic segur que seran amics…

M’alço de la cadira, li allargo la mà, li dic:

—Encantat. ¿Vostè és poeta?

—Sí senyor. Poeta noucentista…

—Magnífic! Segui…

És un homenic reduït, escanyolit, pàl·lid, amb una veu prima i esbalaïda, un front enorme com si hi tingués una llum a dins. La gesticulació que produeix sembla molt enèrgica.

Acosta una cadira. A la biblioteca hi ha poca gent. El bibliotecari es queda mirant-nos, dret. El poeta parla molt de pressa i em costa una mica de seguir-lo.

—M’han dit que vostè escriu… —em diu.

—No senyor… Vagament… Res…

De la seva explicació, feta a gran velocitat, resulta —si he arribat a comprendre’l— que hi ha en perspectiva uns jocs florals a no sé quina remota població. Hi ha premis en metàl·lic. Cal fer per manera, segons ell, d’apoderar-se d’aquests premis. L’única finalitat dels jocs florals —diu en un moment determinat i d’una manera perfectament intel·ligible— és tenir els premis, tots els premis. No serveixen per a res més. Per arribar a aquesta finalitat, cal fer un equip d’amics i actuar —diu— orgànicament. Ell portarà el pes principal. Amb el president dels jocs són com tap i carabassa. Coneix un capellà molt influent. En la població en què els jocs s’han de celebrar hi té uns oncles que són molt rics. Ell mateix és fill d’una població veïna, encara que fa molts anys que resideix a Barcelona. La seva residència a Barcelona —a Barcelona pronunciant la o molt oberta— la subratlla ostensiblement. Per fer-ho curt, em sembla comprendre que en la comarca de referència hi ha dos grups literaris que viuen com gat i gos, d’una manera irreductible. Ell —el poeta noucentista— és un dels elements destacats del seu grup, i aquesta facció prefereix aliar-se amb elements forasters que presenciar el desagradable espectacle que algun dels premis sigui atribuït a la facció contrària. El grup vol anar al copo, vol copar els premis. Anar al copo és un dels ideals del país, i com més escanyolida i pàl·lida és una persona més pretensions de copar-ho tot presenta.

—Estimat poeta —dic en sentir que la paciència se m’esgota—, tot això és per a mi incomprensible…

—Li proposo un negociet, un negociet modest, però factible.

—Els negociets no m’interessen…

—¿Doncs què li interessa? M’han dit que vostè escrivia…

—D’una manera peremptòria, m’interessaria que em deixés tranquil.

El poeta s’alça del seient bruscament, com si l’hagués pressionat un ressort. La cadira fa molt de soroll. El bibliotecari, després de mirar-me un moment amb els ulls oberts, s’interposa amablement. Un senyor que llegeix a la tauleta veïna s’acosta amb un mig somriure. El poeta desapareix sulfurat, comprimint l’energia.

—No n’hi ha per a tant, no n’hi ha per a tant!… —diu el senyor del somriure.

El bibliotecari, astoradíssim —i que sembla destinat, avui, a presentar-me gent—, diu:

—El senyor Alexandre Plana

—Molt de gust de coneixe’l…

—No s’ho agafi tan a la valenta, cregui’m! —fa, accentuant el somriure.

I després se’n torna a la seva tauleta i torna a llegir. Per les cobertes morades veig que llegeix el Mercure de France.

Quedo una mica deprimit. L’entrada a l’Ateneu m’ha produït un altre enemic. No puc controlar-me. És inútil. El que penso, ho crec, i el que crec, ho faig. Quina puerilitat! Aquest és un mal camí. Socialment, és un mal camí —absolutament negatiu. Faig el propòsit de corregir-me. Demanaràs perdó al poeta de seguida que el trobis —em dic. M’imagino que, com a bon poeta noucentista i seguint les normes donades del Mestre, deu ésser casat —com tants poetes del país— i que deu tenir unes criatures fortes i esplèndides…

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada