Arxiu de la categoria ‘Ateneu, biblioteques’

11 de juliol 1919

dijous 11 juliol 2019

Biblioteca.

Josep Maria Junoy m’invita a llegir Charles-Louis Philippe, sobretot Le Père Perdrix. A pesar que ja fa alguns anys que aquest escriptor morí, me l’explica com si fos viu. Això em dóna una idea de l’interès que li té.

D’ençà que Junoy ha fet la crisi de catolicisme no pot veure —ni en pintura— res que de prop o de lluny faci olor de francès. M’ha regalat amb un gest peremptori l’edició del Mercure de les poesies de Rimbaud, amb el famós pròleg de Paul Claudel.

—Teniu… —m’ha dit—. Aquest llibre em fa un fàstic horrorós. És absolutament sorprenent la força de simplificació de què és capaç en certs moments la gent d’aquest país. És una capacitat de fanatisme sense solta, primària, histèrica.

De tota manera, allà on hi ha hagut sempre hi queda. Josep Maria Junoy s’ha tornat un simplificador, però sospito que no som més que al començament: encara ho serà més. Amb França es troba en el començament de la crisi, li passa el mateix que el que sol dir-se de moltes coses d’ací, dels hotels, per exemple: en general, són dolents; en particular se’n pot trobar algun de bo —excepcionalment. Detesta França i tot el que és francès —però encara em recomana de llegir Charles-Louis Philippe.

—¿Quina classe d’autor és? —li demano.

—És un autor per a vós: la vida del camp, el paisatge, la gent…

—¿És un naturalista? Us confesso que de vegades em pesen una mica els naturalistes indígenes…

—És un realista aeri, lleuger, agut, sintètic… Us recordareu d’aquesta frase de Philippe: «Les malalties són els viatges dels pobres…».

—Està bé, realment…

Després m’incita a fer una altra lectura: la de César Capéran, ou La tradition de Louis Codet. Em demana una nota sobre aquest llibre, per a una revista que fa o que vol fer… Després se’n va amb el broquet de mentol a la boca, el canotier una mica sobre l’orella, sota el braç un plec de papers.

 

Ricard Permanyer és un xicot que passa moltes hores del dia a la biblioteca: de vegades s’hi troba ja al matí o molt tard de la nit. És un home alt, sec, pàl·lid, rossenc, amb una americana fosca, de colzes una mica lluents. Sovint els llibres no li caben sobre el pupitre i ha d’utilitzar una cadira suplementària. El veig parlar amb molt poca gent i és un dels pocs literats coneguts meus que no semblen tenir l’esperit de grup. Tampoc no sembla tenir cap pressa de publicar res. Permanyer m’agradaria molt, si un dia no m’hagués dit amb la seva habitual energia:

—Jo voldria impregnar la meva poesia de puerilitat, de candor, d’infantilisme…

Mentre parlava així, jo pensava:

—Jo voldria impregnar la meva prosa d’astúcia i de malícia…

 

Alfons Maseras té un aire d’home fatigat, cansat; té l’esquena una mica corbada; els braços semblen fluixejar-li; quan porta el bastó sota l’aixella no se li aguanta gaire fort i té tendència a relliscar-li; quan s’atura per parlar amb algú i osa el bastó a terra es recolza amb totes dues mans sobre el pom, i les cames semblen fer-li figa… Té una veu evaporada, un somriure astorat i trist… Tot això potser és degut al treball intel·lectual a preu fet que fa Maseras.

Sant Agustí, a La Ciutat de Déu, estableix una jerarquia del treball humà. A dalt de tot, hi posa el treball intel·lectual; després, l’agricultura, per la seva relació amb l’obra de Déu; després l’artesania; en l’esglaó més baix, el comerç, per raons que no cal repetir. ¿Hauria pogut imaginar sant Agustí que arribés un moment que el treball intel·lectual es fes a preu fet?

El treball més o menys intel·lectual a preu fet és una de les possibilitats més versemblants de la meva vida. Ho veig claríssim —per intuïció. La visió d’Alfons Maseras em deprimeix.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

25 de maig 1919

dissabte 25 maig 2019

Diumenge. — No sé pas quantes hores he dormit: potser quinze. Mentre em vesteixo miro pel balcó entreobert: fa un començament de tarda meravellosa, daurada; passa un ventet petit, suavíssim; hi ha uns núvols blancs al cel. Sensació de trobar-me encarat, altra vegada, amb la primavera barcelonina, tan mòrbida. Penso que farà una nit deliciosa, agradabilíssima. No tinc pas humor per menjar a la dispesa. Tot el que em recorda els dies immediatament anteriors em posa de mal humor. Fins i tot em sembla haver avorrit el cafè. El fumar, menys. Fumo uns vint-i-cinc cigarrets de paper cada dia. Abans dels exàmens, vaig arribar a trenta-cinc. La bossa em permet de menjar dos sandvitxos de pernil a l’American Bar i un doble de cervesa. Cervesa ben tirada, excel·lent. Enfilo la Rambla. La primavera. Aire deliciós! Dins d’aquest aire, les dones tenen una impressionant presència. És un aire fruitat, que té gust de carn de fruita. A la cantonada del carrer de la Canuda, la boca de la claveguera es confon amb el perfum d’un ram de roses que transporta un grum de l’Hotel Continental. Les roses fan olor de mort —una mica.

A mitjan tarda em trobo a la biblioteca de l’Ateneu parlant amb el pulcre, dolç, mirífic mossèn Llorenç Riber. Impressió, durant tota la conversa, de paladejar un caramel de maduixa.

Tracto d’escriure un relat de la peripècia dels exàmens. Constato que tot ho veig molt confús —que en realitat no em recordo de res. Tot em sembla remotíssim. En canvi, sento que em comencen d’obsessionar les assignatures que he deixat per als exàmens del mes de setembre. Passaré un mal estiu, evidentment. ¿Fins quan —em pregunto— et perseguirà aquest terrible establiment de la plaça de la Universitat? Només de pensar en l’edifici, tan fred i simètric, de color de terra d’escudelles, em ve pell de gallina.

Havent sopat em passejo per la Rambla lentament, amb les mans a la butxaca, un cigarret a la boca, el nas a l’aire. Molta abundància de senyores del Migdia de França, imponents, esculturals, amb una tendència al matriarcat —per el meu gust— excessiva. Fa l’efecte que tothom sap parlar el francès. Tot trampa, gràcies a Déu! Si no fos trampa, el millor seria fugir camps a través. La Rambla està imponent de llums, de trànsit, de gent i de diners. Us ofereixen cocaïna a gairebé tots els establiments. Molts estrangers. Gràcia que fa a uns senyors que reputo escandinaus que una deposició d’un pardal hagi caigut sobre un barret. S’han d’aguantar el ventre.

Segueixo una estona un senyor petit, gras, lluent, amb un nas considerable, sacsons solemnes, calb —va sense barret—, vestit de negre (americana ribetejada com la del poeta Joaquim Montaner), que baixa Rambla avall portant a cada braç una cortesana imponent. Si aquest senyor no està desbordantment il·lusionat, és que ho dissimula molt bé. Si tenir ànima, penso, és tenir il·lusions, aquest senyor deu tenir una ànima immensa.

Divago llarga estona per la Rambla i pels carrerons adjacents —tant els de llevant com els de ponent. Arriba un moment que la fatiga em porta a confondre les ombres amb les formes reals i tangibles. Rodar, badar davant de les portes, de la llum, de les escletxes… No sé anar-me’n al llit. A la fi, amb les primeres llums, em rendeixo. Poso coses a la maleta —mig adormit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 d’abril 1919

diumenge 28 abril 2019

Dilluns. — El poc menjar, l’excés de cafè l’empollar, la reclusió a la cambra de la dispesa, el desordre delirant de la casa —jo us asseguro que haver d’estudiar davant d’un llit desfet és una obligació depriment—, em produeixen un estat molt semblant al de la gent esperitada. La inquietud permanent dels exàmens em submergeix en la pura cretinització. Dintre de pocs dies començaré a parpellejar, com si en l’aire que miro hi flotessin pampallugues.

A primera hora del matí, pujo carrer de Pelai amunt, cap a la càtedra de Procedimientos Judiciales. Porto tota la memòria plena d’una cosa anomenada recurso de casación. Mentrestant em sento envaït per una primavera gairebé indecent, d’una morbidesa incomparable.

Amb això, abans d’arribar a la plaça de la Universitat trobo Joan Estelrich, transportant una serviette plena de papers, la pell fresca, l’ull sortit, desbordant de vida, sensacionalment animat. (Estelrich viu al mateix carrer de Pelai en una pensió seriosa, amb Martí Esteve de company. La pensió té una tribuna enorme, amb unes cortines de tul blanc darrere els vidres, impressionants.)

—No us veig gaire bé… —diu Estelrich—. Feu mala cara!

—La vida és agradable; l’estudi és amarg…

En vista de la qual cosa Estelrich desenrotlla un cant a la primavera barcelonina delirant d’entusiasme. Aquestes manifestacions solen ésser perilloses, sobretot si són massa llargues. Per fortuna, el tramvia que ha d’utilitzar el meu amic es va acostant. No hi ha més remei: ha de resumir el seu cant…

—Amic, les dones em devoren… aquesta és la realitat! —diu mentre alça el braç per fer aturar l’artefacte.

Després, des de la plataforma em saluda, cordialment, amb la mà.

Torno a quedar cara a cara amb el recurso de casación. En passar el portal de la universitat sento una autèntica sorpresa: vull dir la sorpresa de passar-lo. És realment estrany que, amb un temps així, sigui possible encara el funcionament del mecanisme de la llibertat humana…

 

A la tarda, vaig un moment a la biblioteca de l’Ateneu per desintoxicar-me.

Climent m’assenyala un llibre titulat: Quelques entretiens sur le cubisme. Autor: Maurice Raynal. M. Raynal es pregunta en un moment determinat, en una de les pàgines del llibre: «Est-ce que le Créateur lui même ne serait pas le premier cubiste?».

¿Què vol que li digui, monsieur Raynal? Si de cas, s’ho porta molt amagat.

 

Per influència del llibre de Joseph Joubert que Climent ha llegit per suggeriment de Josep Maria Capdevila, el qual s’hi afeccionà (a Joubert) per ordre de don Eugeni d’Ors, el meu amic sol dir que l’essència de la bona educació (de la politesse) consisteix a dissimular d’una manera sistemàtica la qualitat preeminent.

—Però això —li dic— és aplicable a les persones que tenen una qualitat preeminent. Per a la majoria dels altres, la bona educació deu consistir a amagar, sistemàticament, el defecte més acusat.

 

De vegades, passant per algun vell carrer de Barcelona, es pot tenir, encara, la inefable, deliciosa sorpresa de sentir la garlopa d’un fuster. Avui, passant per davant d’un entresòl obert de bat a bat, he sentit que un empaperador, amb un cigarret penjat al llavi inferior, cantava «El pardal, quan s’ajocava, feia remor…»1 amb una veu somorta i enjogassada.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Sentiu «El pardal quan s’ajocava» cantat per Victòria dels Àngels

    .

    El pardal, quan s’ajocava,

    feia remor

    per veure si ho sentiria

    la seva amor.

    La seva amor està en cambra

    que no sent res,

    sinó els mossos de la casa

    o el traginer.

    De la finestra més alta

    li va parlar

    -«Les dotze hores són tocades

    ‘nem a acotxar»,

    -«D’acotxar no és hora encara,

    vaig de camí

    a complir una prometença

    a Sant Magí».

    -«Quan a Sant Magí vaig ésser

    vaig suplicar

    que em deixés tornar a mes terres

    a festejar».

    Tres amoretes tenia

    aquell ocellet:

    Marianna, Petronila

    i Elisabet. []

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

27 de febrer 1919

dimecres 27 febrer 2019

Activitat normal. Vaig a la universitat; després, a l’Ateneu. Tradueixo Renard. Cada dia més difícil. He acabat els diccionaris de la casa. Renard sostenia que el millor escriptor francès de tots els temps és La Bruyère. La Bruyère, que coneixia superficialment i que ara llegeixo amb més calma, és un escriptor clar, d’una facilitat merament aparent. Sospito que traduir La Bruyère seria encara més difícil que traduir Renard.

 

Glosa de Xènius sobre mossèn Clascar, que acaba de morir. El presenta com el capellà del seu temps més important de Catalunya. Em fa sentir no haver-lo conegut. Per contrast penso en tants i tants altres capellans. Quina força té l’Església! Ho digereix tot. És la pura humanitat. És quan hom veu que poden conviure les «excursions històriques» dels predicadors corrents amb homes de la fibra de mossèn Clascar que hom s’adona de la composició granítica —humana— d’aquesta baluerna impressionant.

 

Quan la gent surt de les biblioteques sol fer una cara visible d’aclaparament i de fatiga. Tinc observat que llavors, en el moment de passar la porta del carrer, els porters es dignen saludar-vos. N’hi ha que ho fan portant-se la mà a la gorra —potser per no mirar-vos la cara llastimosa. Altres saluden fent una lleugera inclinació de cap —potser amb un levíssim somriure. Quan el somriure s’estergeix i es fa visible, ja heu passat. Si llavors us giréssiu, ¿quina seria la vostra reacció davant dels ulls burletes, irònics, del porter? No he gosat mai, encara, girar-me. Si algun dia ho faig, no sé pas què passarà: o l’hauré d’abraçar o donar-li una bufetada.

 

La universitat. Els condeixebles. És un món curiós, molt típic de la societat.

Tenim un condeixeble important: Martí Esteve. Forma part de la penya de La Revista i fa de catalanista —amb un matís una mica pedant. Parla de les coses intel·lectuals com si en tornés, amb una displicència molt acusada. Tot això no ho critico pas. Al contrari. Implica una personalitat. ¿És que hi ha algun altre xicot del curs que s’interessi per alguna cosa si no és per arribar a tenir l’aprobado? Saber alguna cosa els interessa molt menys que tenir l’aprobado. ¿Com són construïts aquests xicots? ¿Com són fets? Com que no són res, hem de dir que són conservadors. De vegades sento que parlen del papà i la mamà… ¿Hi ha alguna cosa al món que els interessi? ¿Hi ha algun llibre, alguna idea, algun sentiment que els hagi emocionat? ¿Es podria afirmar que els interessen, almenys, les dones? Ho dubto. No tinc cap prova per afirmar-ho. Sense els diners familiars que els hauran permès de tenir la carrera, ¿què serien la majoria d’ells? Sense aquests diners, ¿què seria jo mateix?

Al pati de la facultat els que parlen amb més audàcia i amb més aplom són els més incapacitats per a l’acció: els més insegurs, els més olles, els que davant de la més petita adversitat han demostrat tenir menys aguant.

Avui, la classe de Dret Mercantil s’ha fet en llengua catalana. Jo esperava alguna protesta. Recordava declaracions anteriors, que m’havien semblat molt contundents. Tothom ho ha trobat magnífic i ha estat encantat. És un curs de pasta fullada. Ni força per servir ni força per protestar.

 

A la càtedra de Dret Penal, el doctor Cuello Calón, home simpàtic, un dels pocs professors de la facultat que tenen temperament universitari, ha fet una referència, avui, a la mort, ocorreguda a Salamanca, del professor Dorado Montero. Havia estat el seu mestre. Era un home important. Les paraules del doctor Cuello han estat clares, senzilles, emocionades. Era massa bon home —ha dit— per ésser un dialèctic professional.

 

En arribar a casa ho trobo una mica tot convulsat. Por que el meu germà tingui la grip. M’entra un gran pànic.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 de febrer 1919

dissabte 2 febrer 2019

Diumenge. La Candelera.1

Quants records! De jovenet, a Palafrugell, anava a portar les candeles rissades —vermelles, verdes, grogues— a l’altar major, que era fastuosament il·luminat, tan agitat i barroc, d’un color d’or tan espès que semblava que regalimava suc de relleno. La llum que entrava pel rosetó irisava el roquet dels escolans i les casulles dels clergues. La cera crepitava i semblava una pluja de puntets lluminosos, com estrelles microscòpiques. Com que la cera era greixosa, les candeles s’aguantaven amb el petit mocador blanc plegat. L’ofertori es feia amb una entendridora seriositat. ¿Quants anys deu fer de tot això? Qui sap! Ara ja no hi ha guspireig, ni candeles roges, grogues i verdes. El buit és complet. ¿Vol dir que per ventura em trobo més a prop d’alguna altra cosa? No ho sé pas. Aquesta impossibilitat de sortir de la flotació és el mal d’ara.

 

Entro a can Parés. Pintures de Tamburini. Mal començament de dia. Quan hom pensa que (segons els crítics) aquest pintor es formà a orillas del Támesis i en contacte amb la pintura anglesa, queda veient visions. ¿Aquest és el pre-rafaelisme anglès? Sospito que Tamburini ha badat. Les conseqüències han estat lamentables.

 

A la tarda, a la biblioteca, tinc un instant de descoratjament, de desgana —una mena de rampell enyoradís de la vida primària. Recloure’s en aquesta tomba emparedada de llibres, sota aquests llums verds, en aquest aire polsós i viciat, quan tota la vida passa a tocar! Les divines tardes de diumenge que deuen passar els dependents de comerç, els soldats, els socis de la Lliga, els sarauistes, els aficionats al cine, al futbol, etc.! Els diumenges a la tarda tenen un verí saltataulellista molt actiu del qual és una mica difícil fer-se escàpol. En ple atac em demano si els que venim a la biblioteca de l’Ateneu els diumenges a la tarda no som la flor i la nata de l’estupidesa ciutadana.

 

Entre dues llums, sobre el Tibidabo hi havia un cel que feia posar pell de gallina: envernissat, de color de mandarina.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. En edicions anteriors, aquestes notes apareixen datades el primer de febrer, malgrat que la festa litúrgica se celebra el dia 2 d’aquest mes. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada