Arxiu de la categoria ‘Ateneu, biblioteques’

« Entrades anteriors

10 de novembre 1919

diumenge 10 novembre 2019

Lluís Llimona, que a la penya de l’Ateneu és anomenat Titus, disposa de la simpatia general (és un xicot realment graciós, fins i tot físicament graciós, potser perquè és tan alt i una mica desmanegat) i és un caçador de punta. Ha anat a Tavertet (per Vic, Collsacabra) a caçar i ha regalat als components habituals de la tertúlia una llebre, diverses perdius i una quantitat de becades important. Com sempre que es produeix aquest fenomen (que no és pas rar), el doctor Rafel Dalí s’ha encarregat d’organitzar un sopar col·lectiu en el local mateix de la reunió i de fer cuinar les peces de caça ofertes. El doctor Rafel Dalí, indiscutible gurmet, pesa cent trenta quilos —mal comptats, segons Camps Margarit. És l’home més indicat per honorar-lo amb aquesta feina.

Avui ha tingut lloc el sopar, que ha estat excel·lent. Hi han assistit vint-i-un comensals. Davant de les becades del Titus, Pompeu Fabra ha decidit de no tornar al vespre al seu domicili badaloní.

En el transcurs del sopar s’ha produït un fet insòlit. A conseqüència d’una història no gaire fresca però molt llibertina contada per Pujols, el doctor Dalí ha entrat en un procés de riallades aparatoses i continuades, que en certs moments li han arrencat les llàgrimes i a la fi li han produït un atac de singlot terriblement espasmòdic, continuat i persistent. El doctor Dalí és un ventripotent, i l’espectacle de veure els moviments del seu ventre a cada singlot que feia era realment impressionant. En un home flac i de poc pes, un atac de singlot no mou res; en un home de cent trenta quilos (mal comptats) el ventre sembla posat sota una pressió terrible. En un primer moment, el mallorquí Antoni Homar (gran amic del doctor) digué que el singlot s’havia produït a conseqüència d’una crosta de pa que l’havia ennuegat lleugerament. Així tractà de treure importància al fet. Els metges presents foren d’un altre parer: consideraven que era perillós i proposaren diversos remeis per aturar-lo i alleugerir les molèsties de l’agradable contertulià. Amb això aparegué l’apotecari més pròxim a l’Ateneu (el de la cantonada de la Rambla i el Bonsuccés) amb una bateria de medicaments. Així almenys vaig sentir que ho deien. Jo creia al principi que el fet era insòlit, però resultà que el doctor Dalí és propens, segons Borralleras, a tenir atacs de singlot segons la manera que té de riure —quan riu, diríem, excessivament. En tot cas, altres vegades havia fet aquests exabruptes, que donat el seu ventre eren especialment fatigosos i desagradabilíssims. Així passà un cert temps i a la fi, veient que la cosa continuava, hom decidí l’evacuació. Quim Borralleras i Antoni Homar acompanyaren (en un taxi) el doctor Dalí al seu domicili particular —carrer del Bisbe.

El sopar fou reprès amb molta més parsimònia, i, a l’hora de les postres, Alexandre Plana i Josep Maria de Sagarra escriviren, com en altres ocasions semblants, considerables peces literàries de circumstàncies, naturalment en vers, destinades a elogiar la generositat de Lluís Llimona, la seva capacitat cinegètica (amb les naturals al·lusions a la mitologia de la canana i de l’escopeta), la qualitat de la cuina, amb les referències, és clar, a l’entrelligat humà dels concurrents a la penya. Plana i Sagarra demostraren una vegada més que són dos excepcionals escriptorassos. Escriuen sobre qualsevol cosa, tan llarg i substanciós com els sembla. Improvisen com una font que raja. Giren els versos amb una voluntat omnímoda. Plana pot escriure en prosa o en vers sense pràcticament cap obstacle. Sagarra, escrivint en vers, és un prodigi de fecunditat. Plana escriu potser d’una manera més esblaimada, sense tant de pintoresc i amb menys amenitat. La poesia de Sagarra, sovint tan ingènua i superficial, té sempre un gran caràcter. Plana és un home boirós; Sagarra és un home clar. Amb una ploma a la mà, el resultat és exactíssim.

El fenomen de veure escriure un home sense pràcticament respirar —s’entén, coses intel·ligibles— em desconcerta, em deixa parat, m’admira. Potser aquest fet es troba en l’origen de tota literatura possible. Constatar aquest fet en un poble —sento que diu Fabra— que ha fet tants d’esforços per no escriure és una cosa absolutament esperançadora i divertida.

No sé pas si hi ha algú que recull les poesies que s’han improvisat en els sopars de la penya. Sospito, però, que un o altre ho deu fer. ¿Potser Solé de Sojo, que de vegades ha pres part (amb menys buf quantitatiu) en aquests treballs tan positius? No ho sé pas. Està bé, en tot cas, que es faci. A les postres d’aquests sopars, Sagarra (sobretot) ha escrit poesies cabaloses, amb tirades de versos magnífiques i que algun dia s’editaran, perquè aquest poeta, per a la improvisació, no té avui rival possible.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, caràcters, persones i personatges, menjar i beure | 1 comentari »

28 de setembre 1919

dissabte 28 setembre 2019

Apareix un criat a la porta de la penya i diu:

—El senyor Solé de Sojo… El demanen al telèfon!

—El senyor Solé de Sojo és a Londres… —contesta Camps, ràpid, mirant Pujols, sobtadament enriolat.

—Aquest xicot és una llançadora. No para mai… —afegeix Pujols, paternal.

I en efecte: quan Solé no és a Barcelona és que és a Londres o en camí d’anar-hi. En torna sempre més gras, més ovalat i més enllustrat. És d’aquelles persones que Europa entona i dilata. Necessita aquell aire. De Londres i de París porta les darreres novetats. El seu gran amic de París és Pere Ynglada. Arriba no solament amb les darreres notícies artístiques, literàries, teatrals (els ballets) i musicals (de cabaret), sinó amb l’últim model d’encenedor, de màquina d’afaitar, de rellotge, de corbata, d’elàstics, de corretja, de barret, de mitjons, de bastó, de lligacama, de pipa, de tabac, de llumins, de discs… A les mans de Solé, aquestes nimietats agafen un aire fabulós i extraordinari. A casa seva deu tenir considerables quantitats d’aquestes coses passades de moda —coses que duraren un moment i s’esbravaren. Les persones que semblen tenir amb ell més afinitat semblen ser Josep Maria Junoy, Lluís Garriga, Pere Ynglada i alguns altres —pocs. A tots, però, sembla haver-los batuts per una espècie de rastaquouérisme1 presentista transcendental, inesgotable. Aquest home de tanta mobilitat de sensacions és, des del punt de vista polític, un reaccionari intensificat. Les persones que coneixen l’entrellat de la penya afirmen que Solé hi assisteix no pas amb la intenció de cultivar la seva cultura filosòfica, ni la xafarderia ciutadana, ni la seva vocació jurídica —que sembla considerable—, sinó la sensibilitat. A la penya Solé hi fa de poeta —probablement és l’única hora del dia que en fa. Conec vagament els seus versos. Són una mica ferroviaris: el vagó llit, el vagó restaurant, l’Orient Exprés, les velocitats.

En l’expressivitat de Francesc Camps Margarit, les influències combinades de Rusiñol i de Pujols són molt visibles. A pesar d’aquestes pressions, Camps ha conservat una gran personalitat pròpia i real —de vegades única. El fet és notable. El català és molt sensible a la imitació, a la paròdia diríem natural —la fascinació que té per l’entrega total és molt accentuada. Després d’haver conegut Manolo Hugué, Ramon de Capmany l’imitava —sobretot parlant— d’una manera embafadora i admirable.

 

Ors diu a la penya que vol fer un Glosari contra Krause.

—No, no el facis! —sento que contesta Pujols—. Per favor, no el facis! Don Tiberio Ávila fa quinze o vint dies que ha arribat al krausisme, i, si el fas, li donaràs un disgust de mort: no se n’aixecarà…

 

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1.  Aquest terme, que en una cerca d’internet  solament trobem documentat en uns articles de Mirador, sembla una adaptació de ‘rastacuerismo’, que per aproximació veiem definit com «ambició, ostentació social, tren de vida» [↩]
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, caràcters, persones i personatges | 2 comentaris »

3 de setembre 1919

dimarts 3 setembre 2019

La penya (de l’Ateneu) es va de mica en mica reconstruint. Les defeccions de l’estiueig. Els que tornen de fora fan una cara saludable i més o menys morena. Els que no han sortit conserven la pal·lidesa barcelonina. Així, la pell dels assistents, ara, és molt diversa. L’únic contertulià que ha tornat de Prats de Lluçanès, on sol anar cada any, amb la mateixa, profunda blancor de pell que tenia en marxar, és el doctor Borralleras.

Avui ha aparegut Josep Maria de Sagarra, que ve del Montseny. Sagarra és en aquests moments l’astre ascendent de la literatura catalana —i concretament de la poesia. Hom li ha fet una gran rebuda. Com que al costat de la butaca on jo seia n’hi havia una de buida, s’ha assegut al costat meu. Ha demanat cafè i conyac i ha encès un cigar de l’Havana considerable, magnífic. «Aquest xicot no s’està de res!», sento que diu de baix en baix Camps Margarit.

Els poetes noucentistes feren passar de moda Maragall, però aquesta situació no durarà pas gaire. Ara han quedat a dalt de tot els poetes noucentistes, sobretot Bofill i Mates i Josep Carner. Però en aquests moments es comença de sentir a dir que aquests dos poetes són sobretot versificadors, i, per tant, el refredament es troba en perspectiva. Aquest refredament tampoc no durarà gaire, fora que s’hagi perdut la noció de les coses de valor en aquest país. Ara puja Sagarra, que no és pas precisament un poeta noucentista, encara que sense les aportacions dels noucentistes, que han estat enormes en molts aspectes, però sobretot en el lingüístic… ¿On arribarà Sagarra? Té una facilitat de ploma prodigiosa i el do de la llengua. És joveníssim. A on arribarà, no es pot pas dir. Ja ho veurem. El cultiu de la conjectura literària és molt difícil i hi ha sorpreses estranyíssimes.

L’únic contertulià que ha fet a Sagarra una rebuda normal, sense exagerar les paraules i la gesticulació, ha estat Quim Borralleras. Són molt amics i el doctor el considera moltíssim, però no el veu gaire clar —vull dir que no veu gaire clara la manera de ser del poeta— i l’observa. No ha pas deixat de dir-ho a les persones que considera discretes.

—Sagarra és molt divers i davant d’ell és sempre possible de trobar-se amb la cosa més impensada. De vegades fa l’ateu (no sé si ho és ben bé), i llavors sembla una monja exclaustrada. Altres vegades fa el catòlic (tampoc no podria dir si ho és ben bé), i llavors sembla el vicari de Betlem. En determinats moments és un home d’un accés magnífic, d’una cortesia meravellosa, d’un tracte agradabilíssim; tot d’un plegat, però, agafa una cara com si es trobés davant d’un traïdor, us mira de reüll, posa uns ulls estranyíssims com si l’haguéssiu ofès… Quan m’he trobat en una situació com aquesta he tractat de fer memòria i de recordar si alguna vegada he comès, conscientment o inconscientment, alguna incorrecció, si li he produït alguna ofensa, amb la intenció d’aclarir les coses de seguida. Aquesta ha estat sempre la meva manera de fer. El cert és que no ho he pogut fer mai, perquè mai no he trobat res que entre nosaltres hagués de ser aclarit. Sagarra té l’obsessió de les ofenses, en té una obsessió fortíssima i deu ser per això que de vegades s’ho pensa. Inventa les ofenses —les dóna per certes malgrat no tenir-ne cap fonament. En aquest punt és massa frívol, els judicis que fa no tenen consistència. La seva màxima complicació psicològica consisteix a ser un malpensat. És la seva defensa. És massa pueril… i el personatge resulta incòmode i difícil.

Aquestes observacions del doctor Borralleras són molt versemblants i les he observades copiosament.

A mesura que va passant la tarda, la reunió s’aclareix i la conversació general s’esfilagarsa en diverses converses petites. Demano a Sagarra si és cert el que es diu a les redaccions: que ha estat nomenat corresponsal a Berlín d’El Sol de Madrid i La Publicidad de Barcelona. Amb un aire de toca-son, displicentment, em confirma la notícia.

—Sí —em diu—. Marxaré dintre de poc. Ara em van portant la roba que m’he fet fer…

—¿Roba, dieu? Però si vós heu donat sempre la impressió de tenir-ne molta.

—És clar, però comprendreu que, en casos així, val més que no us agafin amb els pixats al ventre…

La mania de Sagarra de parlar grollerament, d’utilitzar les maneres més vulgars de la llengua, que fa gràcia a tanta gent, sempre l’he trobada insuportable i grotesca. Afegeix:

—M’he fet fer unes dotzenes de camises, he comprat corbates i mitjons, diversos vestits, un esmòquing, un frac, un jaqué…

—¿No us heu fet fer una levita?

—La levita ha passat de moda, ja no s’utilitza…

Aquesta darrera pregunta la vaig formular tímidament, preveient una reacció contrària del poeta, és dir, suposant que la consideraria una ofensa als seus coneixements vestimentaris i al seu tacte social habitualíssim. Vaig tenir la sorpresa que li passés per ull —sorpresa agradabilíssima.

—¿I d’abrigalls també us n’heu fet fer? Tinc entès que a Berlín hi fa molta fred a l’hivern…

—Naturalment, diversos, i alguns amb el coll i folrats de pell.

—Molt bé. Magnífic. Sereu el periodista més ben vestit de Berlín. És una bona entrada… De tota manera, ¿què voleu que us digui? Tota aquesta quantitat de roba que us emporteu seria potser més adequada en un país que ha guanyat la guerra que en un que l’ha perduda. Suposo que Berlín es troba en una situació molt magra i decandida. La roba que us heu fet fer exigiria París, Londres o els Estats Units.

—No!, és que vull fer una altra classe de periodisme. No vull que em prenguin per un mort de gana ni estic disposat a entrar en la mendicitat de l’ofici. El meu propòsit és arribar a dalt de tot, compreneu?

—¿A dalt de tot de què?

—A dalt de tot de tot.

—Ja ho entenc…

Amb això s’acosta Pujols —que era unes taules enllà parlant amb Josep Maria Albinyana— i la conversa s’interromp. Pujols, que ja coneixia la notícia del nomenament del poeta a la corresponsalia de Berlín, el felicita i li augura un gran èxit entre les senyores de Berlín i en general del germanisme.

—Sereu —li diu— el vertader representant de la raça llatina entre les boires del nord, el representant més tendre, i hem d’esperar que el més expeditiu, i les dones se us fondran a les mans, a les vostres mans divines, que diria l’amic Ors. Això sí: heu de posar un anunci al balcó de la casa que habiteu, assenyalant la vostra presència…

Davant de les frases de Pujols, les riallades de Sagarra agafen un volum enorme i sec, però de vegades sembla que riu seriosament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, lectures, literatura | 2 comentaris »

11 de juliol 1919

dijous 11 juliol 2019

Biblioteca.

Josep Maria Junoy m’invita a llegir Charles-Louis Philippe, sobretot Le Père Perdrix. A pesar que ja fa alguns anys que aquest escriptor morí, me l’explica com si fos viu. Això em dóna una idea de l’interès que li té.

D’ençà que Junoy ha fet la crisi de catolicisme no pot veure —ni en pintura— res que de prop o de lluny faci olor de francès. M’ha regalat amb un gest peremptori l’edició del Mercure de les poesies de Rimbaud, amb el famós pròleg de Paul Claudel.

—Teniu… —m’ha dit—. Aquest llibre em fa un fàstic horrorós. És absolutament sorprenent la força de simplificació de què és capaç en certs moments la gent d’aquest país. És una capacitat de fanatisme sense solta, primària, histèrica.

De tota manera, allà on hi ha hagut sempre hi queda. Josep Maria Junoy s’ha tornat un simplificador, però sospito que no som més que al començament: encara ho serà més. Amb França es troba en el començament de la crisi, li passa el mateix que el que sol dir-se de moltes coses d’ací, dels hotels, per exemple: en general, són dolents; en particular se’n pot trobar algun de bo —excepcionalment. Detesta França i tot el que és francès —però encara em recomana de llegir Charles-Louis Philippe.

—¿Quina classe d’autor és? —li demano.

—És un autor per a vós: la vida del camp, el paisatge, la gent…

—¿És un naturalista? Us confesso que de vegades em pesen una mica els naturalistes indígenes…

—És un realista aeri, lleuger, agut, sintètic… Us recordareu d’aquesta frase de Philippe: «Les malalties són els viatges dels pobres…».

—Està bé, realment…

Després m’incita a fer una altra lectura: la de César Capéran, ou La tradition de Louis Codet. Em demana una nota sobre aquest llibre, per a una revista que fa o que vol fer… Després se’n va amb el broquet de mentol a la boca, el canotier una mica sobre l’orella, sota el braç un plec de papers.

 

Ricard Permanyer és un xicot que passa moltes hores del dia a la biblioteca: de vegades s’hi troba ja al matí o molt tard de la nit. És un home alt, sec, pàl·lid, rossenc, amb una americana fosca, de colzes una mica lluents. Sovint els llibres no li caben sobre el pupitre i ha d’utilitzar una cadira suplementària. El veig parlar amb molt poca gent i és un dels pocs literats coneguts meus que no semblen tenir l’esperit de grup. Tampoc no sembla tenir cap pressa de publicar res. Permanyer m’agradaria molt, si un dia no m’hagués dit amb la seva habitual energia:

—Jo voldria impregnar la meva poesia de puerilitat, de candor, d’infantilisme…

Mentre parlava així, jo pensava:

—Jo voldria impregnar la meva prosa d’astúcia i de malícia…

 

Alfons Maseras té un aire d’home fatigat, cansat; té l’esquena una mica corbada; els braços semblen fluixejar-li; quan porta el bastó sota l’aixella no se li aguanta gaire fort i té tendència a relliscar-li; quan s’atura per parlar amb algú i osa el bastó a terra es recolza amb totes dues mans sobre el pom, i les cames semblen fer-li figa… Té una veu evaporada, un somriure astorat i trist… Tot això potser és degut al treball intel·lectual a preu fet que fa Maseras.

Sant Agustí, a La Ciutat de Déu, estableix una jerarquia del treball humà. A dalt de tot, hi posa el treball intel·lectual; després, l’agricultura, per la seva relació amb l’obra de Déu; després l’artesania; en l’esglaó més baix, el comerç, per raons que no cal repetir. ¿Hauria pogut imaginar sant Agustí que arribés un moment que el treball intel·lectual es fes a preu fet?

El treball més o menys intel·lectual a preu fet és una de les possibilitats més versemblants de la meva vida. Ho veig claríssim —per intuïció. La visió d’Alfons Maseras em deprimeix.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, jo, Josep Pla, lectures, literatura | 1 comentari »

25 de maig 1919

dissabte 25 maig 2019

Diumenge. — No sé pas quantes hores he dormit: potser quinze. Mentre em vesteixo miro pel balcó entreobert: fa un començament de tarda meravellosa, daurada; passa un ventet petit, suavíssim; hi ha uns núvols blancs al cel. Sensació de trobar-me encarat, altra vegada, amb la primavera barcelonina, tan mòrbida. Penso que farà una nit deliciosa, agradabilíssima. No tinc pas humor per menjar a la dispesa. Tot el que em recorda els dies immediatament anteriors em posa de mal humor. Fins i tot em sembla haver avorrit el cafè. El fumar, menys. Fumo uns vint-i-cinc cigarrets de paper cada dia. Abans dels exàmens, vaig arribar a trenta-cinc. La bossa em permet de menjar dos sandvitxos de pernil a l’American Bar i un doble de cervesa. Cervesa ben tirada, excel·lent. Enfilo la Rambla. La primavera. Aire deliciós! Dins d’aquest aire, les dones tenen una impressionant presència. És un aire fruitat, que té gust de carn de fruita. A la cantonada del carrer de la Canuda, la boca de la claveguera es confon amb el perfum d’un ram de roses que transporta un grum de l’Hotel Continental. Les roses fan olor de mort —una mica.

A mitjan tarda em trobo a la biblioteca de l’Ateneu parlant amb el pulcre, dolç, mirífic mossèn Llorenç Riber. Impressió, durant tota la conversa, de paladejar un caramel de maduixa.

Tracto d’escriure un relat de la peripècia dels exàmens. Constato que tot ho veig molt confús —que en realitat no em recordo de res. Tot em sembla remotíssim. En canvi, sento que em comencen d’obsessionar les assignatures que he deixat per als exàmens del mes de setembre. Passaré un mal estiu, evidentment. ¿Fins quan —em pregunto— et perseguirà aquest terrible establiment de la plaça de la Universitat? Només de pensar en l’edifici, tan fred i simètric, de color de terra d’escudelles, em ve pell de gallina.

Havent sopat em passejo per la Rambla lentament, amb les mans a la butxaca, un cigarret a la boca, el nas a l’aire. Molta abundància de senyores del Migdia de França, imponents, esculturals, amb una tendència al matriarcat —per el meu gust— excessiva. Fa l’efecte que tothom sap parlar el francès. Tot trampa, gràcies a Déu! Si no fos trampa, el millor seria fugir camps a través. La Rambla està imponent de llums, de trànsit, de gent i de diners. Us ofereixen cocaïna a gairebé tots els establiments. Molts estrangers. Gràcia que fa a uns senyors que reputo escandinaus que una deposició d’un pardal hagi caigut sobre un barret. S’han d’aguantar el ventre.

Segueixo una estona un senyor petit, gras, lluent, amb un nas considerable, sacsons solemnes, calb —va sense barret—, vestit de negre (americana ribetejada com la del poeta Joaquim Montaner), que baixa Rambla avall portant a cada braç una cortesana imponent. Si aquest senyor no està desbordantment il·lusionat, és que ho dissimula molt bé. Si tenir ànima, penso, és tenir il·lusions, aquest senyor deu tenir una ànima immensa.

Divago llarga estona per la Rambla i pels carrerons adjacents —tant els de llevant com els de ponent. Arriba un moment que la fatiga em porta a confondre les ombres amb les formes reals i tangibles. Rodar, badar davant de les portes, de la llum, de les escletxes… No sé anar-me’n al llit. A la fi, amb les primeres llums, em rendeixo. Poso coses a la maleta —mig adormit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

Escrit dins de Ateneu, biblioteques, societat | 1 comentari »

« Entrades anteriors