Diumenge. No sé pas quantes hores he dormit: potser quinze. Mentre em vesteixo, miro pel balcó entreobert: fa un començament de tarda meravellosa, daurada; passa un ventet petit, suavíssim; hi ha uns núvols blancs al cel. Sensació de trobar-me encarat, altra vegada, amb la primavera barcelonina, tan mòrbida. Penso que farà una nit deliciosa, agradabilíssima. No tinc pas humor per a menjar a la dispesa. Tot el que em recorda els dies immediatament anteriors em posa de mal humor. Fins i tot em sembla haver avorrit el cafè. El tabac, menys. Fumo uns vint-i-cinc cigarrets de paper cada dia. Abans dels exàmens, vaig arribar a trenta-cinc. La bossa em permet de menjar dos sandvitxos de pernil a l’American-Bar i un doble de cervesa. Cervesa ben tirada, excel·lent. Enfilo la Rambla. La primavera. Aire deliciós! Dins d’aquest aire, les dones tenen una impressionant presència. És un aire fruitat, que té gust de carn de fruita. A la cantonada del carrer de la Canuda, la boca de la claveguera es confon amb el perfum d’un ram de roses que transporta un grum de l’hotel Continental. Les roses fan olor de mort –una mica.
A mitjan tarda em trobo a la Biblioteca de l’Ateneu parlant amb el pulcre, dolç, mirífic mossèn Llorenç Riber. Impressió, durant tota la conversa, de paladejar un caramel de maduixa.
Tracto d’escriure un relat de la peripècia dels exàmens. Constato que tot ho veig molt confús –que en realitat no em recordo de res. Tot em sembla remotíssim. En canvi, sento que em comencen d’obsessionar les assignatures que he deixat per als exàmens del mes de setembre. Passaré un mal estiu, evidentment. ¿Fins quan –em pregunto– et perseguirà aquest terrible establiment de la plaça de la Universitat? Només de pensar en l’edifici, tan fred i simètric, de color de terra d’escudelles, em ve pell de gallina.
Havent sopat em passejo per la Rambla lentament, amb les mans a la butxaca, un cigarret a la boca, el nas a l’aire. Molta abundància de senyores del migdia de França, imponents, esculturals, amb una tendència al matriarcat –per al meu gust– excessiva. Fa l’efecte que tothom sap parlar el francès. Tot trampa, gràcies a Déu! Si no fos trampa, valdria més fugir camps a través. La Rambla està imponent de llums, de trànsit, de gent i de diners. Us ofereixen cocaïna a gairebé tots els establiments. Molts estrangers. Gràcia que fa a uns senyors que reputo escandinaus que una deposició d’un pardal hagi caigut sobre un barret. S’han d’aguantar el ventre.
Segueixo una estona un senyor petit, gras, lluent, amb un nas considerable, sacsons solemnes, calb –va sense barret–, vestit de negre (americana ribetejada com la del poeta Joaquim Montaner), que baixa Rambla avall portant a cada braç una cortesana imponent. Si aquest senyor no està desbordantment il·lusionat, és que ho dissimula molt bé. Si tenir ànima, penso, és tenir il·lusions, aquest senyor deu tenir una ànima immensa.
Divago llarga estona per la Rambla i pels carrerons adjacents –tant els de llevant com els de ponent. Arriba un moment que la fatiga em porta a confondre les ombres amb les formes reals i tangibles. Rodar, badar davant de les portes, de la llum, de les escletxes… No sé anar-me’n al llit. A la fi, amb les primeres llums, em rendeixo. Poso coses a la maleta –mig adormit.
“Arriba un moment que la fatiga em porta a confondre les ombres amb les formes reals i tangibles”. Arriba un moment que hom confon l’art i la vida, per exemple, el que passa en aquest llibre.
“Rodar, badar davant de les portes, de la llum, de les escletxes… “: vet aquí el que hauria de fer tot autor, buscar un inici de llum, d’esperança en una escletxa a la paret, per exemple, res més que això, que ja és molt.
Aquesta és una de les raríssimes pàgines que li he llegit a en Pla on s’hi respira satisfacció, gairebé eufòria, per tot arreu. Goso dir que són del més exultant que en Pla és capaç de donar de si. La sensació d’alliberament d’un pes enorme plana per tot l’escrit. Malgrat la olor de mort —però avui, només una mica; una “mica” que coneixent l’home ja és tot un senyal!— tot és lleuger, llaminer, ple de joie de vivre. Qui no ha viscut aquesta sensació? Tothom que ha passat per temporades de pressió (nits i dies amb aquella feina que has d’entregar, exàmens, etc.) i que, de cop, et quedes amb un dia complet, tot per tu, per badar, compartirà l’essència que flaira avui. Primer sí, hi ha una baixada, l’esgotament acumulat que surt (15 hores dormides). Però després, quan t’adones que per fi te n’has sortit, que tot s’ha acabat, tot riu al teu voltant i tot et riu per dins. Et sents com un ocell que porta un dia mirant d’arrancar a volar, corrent com una bicicleta a ras de terra, en línia recta, i de cop et desenganxes, hop! voles i ho veus tot des de dalt i, oh! què bonic que és el món! Malgrat que sí, hi ha feina per setembre i tot el que vulgueu, però avui en Pla va estimulat i ho comparteix. I sense cocaïna.
Alliberat de la pressió i dels nervis dels exàmens, Pla es deixa anar, com diu en Florenci, i es posa a fer el que més li agrada, passejar i badar, contemplar la gent i després escriure-ho al dietari. Una altra pàgina mestrívola!
Caràm amb en Plà, diu que fumava 25 cigarrets de paper al dia i encara més en algunes ocasions. Sembla que la gent d’aquells anys no els perjudicava tant el fum com a la gent d’ara, en aquells anys no hi havia contaminació com hi ha ara. Actualment els fumadors han de patir el fum del tabac i els fum dels cotxes i en total els mals s’han agreujat.
Tinguem en compte que era un moment d’exuberància econòmica, pels subministres de la nostra indústria a la Gran guerra. Tot era llum i ambient de disbauxa. No sabem si va probar mai la cocaïna.
I què em dieu del dolç, mirífic mossèn Riber, tan exemplar abans de la guerra, tan refredat en les seves conviccions, com diu la GEC, allà, diguem que en els “llimbs” dels franquistes? Pobre mossèn Riber, malgrat la seva obra!