Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

6 de març 1919

dimecres 6 març 2019

La dispesa.

Malgrat conèixer-la de tan pocs dies, se’m va aclarint el fons tràgic de la casa. A davant del negoci hi ha una mare, dues filles i una minyona —Maria. La mare fa de cuinera i treu rarament el cap al corredor. És un ésser humà devastat pel foc de la cuina i per la misèria: una dona seca, pàl·lida, amb una cabellera grisa molt esclarida, terroritzada per l’angoixa, que ha viscut literalment arrossegada per la vida. La filla gran —una noia alta, prima, morena, de cabells negres— té relacions. Voldria casar-se per marxar de la casa i viure tranquil·la. La inseguretat del seu matrimoni la fa viure en un estat d’encalabrinament nerviós, de displicència incontrolable. Per la més petita cosa es dispara i les faccions —tot el cos— li entra en una crispació convulsiva. En aquests moments, la primera cosa que diu és que un dia es suïcidarà tirant-se per la finestra. La nena petita té deu anys. És grassoneta i té una cosa, a la cara, de badoqueria. De vegades l’envien a comprar alguna cosa i triga dues hores a tornar. Li pregunten què ha fet, on ha anat, com ha passat el temps, i es queda amb la boca oberta, sense dir res. Maria, la minyona —una noia baixeta, espessa de carns, d’una coqueteria passiva, amb un esllanguiment vegetal molt acusat, que parla amb un accent de la província de Lleida—, ha d’aguantar la persecució frenètica de gairebé tots els dispesers. El que projecta una persecució més activa és el dispeser de més edat —un tal don Eligio. De vegades em pregunto: quan aquests insensats li hauran fet la criatura, ¿què hauran fet, pobrets?

Hi ha un dispeser que es diu Lluch. És un català sud-americanitzat moreno, ple, alt, ben vestit, d’una impressionant pedanteria, ple de vent. Parla amb accent, amb la parsimònia de l’home que s’escolta i es reserva —fins i tot quan demana l’hora que és— i porta uns vestits foscos ribetejats —les americanes que Lloyd George ha posat de moda— amb un aguant i una barra impressionants.

Un altre dispeser, Mateu, té la mania del calçat. Al voltant d’aquest xicot, hi flota sempre aquella olor típica que fan les sabates noves —aquella mala olor de cuiro fresc—, sobretot si són barates. A sota del seu llit, se n’hi veuen diversos parells —gairebé totes enllustrades d’un color tirant a vermell. L’ideal d’aquest xicot seria estrenar unes sabates diàriament. És un ideal singular i xiroi, que està, però, dintre de les palpitacions del temps: aquests últims anys, les sabates, en aquest país, han agafat una importància que no havien tingut mai del meu record.

A la casa hi ha un desordre indescriptible. Generalment a les sis de la tarda els llits encara estan per fer i els orinals resten immòbils a les tauletes de nit.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de febrer 1919

dijous 28 febrer 2019

Inquietud general. Tothom està segur que estan a punt de produir-se a Barcelona conflictes enormes a la llum, l’aigua, les comunicacions i el pa. La Confederació produeix l’efecte d’un enorme gegant. Salvador Seguí és l’amo. El seu segon és Pestaña. Els conec de vista tots dos. Seguí és un català gras, una mica apoplèctic, lleugerament guenyo, d’una presentació oberta. Pestaña és un castellà flac, pàl·lid, sagristanesc, d’aspecte desconfiat. És la unitat de dos complementaris a base d’un bilingüisme molt accentuat. Romanones ha tancat les Corts i s’espera la declaració de l’estat de guerra d’un moment a l’altre. En la glosa, Xènius fa l’elogi del gra de sorra —de la vida obscura, del que treballa i calla i contribueix a fer de pedestal. El to sona una mica estrany.

Joan Climent.

És un esperit una mica femení, un receptiu conscient i organitzat. Preconitza retallar, modificar i emmotllar les obres dels altres a la conveniència pròpia i servei personal. Em considera un home sense construir perquè em falta un punt d’escepticisme amable.

—Pensar discretament d’una manera sistemàtica és no pensar! —li dic.

—No ho crec… —em respon—. La discreció es més important que el pensament mateix.

—¿Per què llegiu Nietzsche? —em digué un dia—. És un pur salvatge. Voltaire és més graciós. Però Voltaire s’ha de mirar també de superar.

—No veig pas clara la diferència que establiu entre Nietzsche i Voltaire. Salvant les diferències d’època, de país i el diferent grau de gràcia, són iguals.

—Potser sí, però el diferent grau de gràcia és molt important. És el to el que fa la cançó. Però, en fi, això és secundari. Us deia que Voltaire s’ha de superar. Monsieur Joubert és l’autor ideal.

—Joubert és una invitació a l’escepticisme. ¿Considereu que per arribar a l’escepticisme es necessiten invitacions?

Quan la vida ens hagi suficientment fuetejat, tots hi arribarem, si a Déu plau.

—Vós teniu massa tibantor, massa tensió…

—¿Coneixeu algun remei?

—Tirar una mica d’aigua al vi.

—¿No valdria més tirar força vi a l’aigua?

 

En el moment de l’enterrament del professor Dorado Montero a Salamanca, la campana de la universitat no ha tocat. L’enterrament —segons els diaris— ha estat civil.

 

Plovisqueja. El meu germà sembla haver millorat.

Pere Pla Casadevall

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 de febrer 1919

dijous 14 febrer 2019

Divendres. — Enterrament de l’oncle Pepet Colomer —un oncle llunyà. Utilitzo el diminutiu patronímic, no pas per familiaritat, car a penes el coneixia; ho faig simplement perquè així era anomenat a casa. S’havia casat amb una tia de Mont-ras de la branca de l’àvia Marieta. Era un home alt, pàl·lid, macilent, apagat, metòdic, precís, que semblava enraonar amb temor, el tipus exacte de l’empleat mitjà. Sempre que l’havia vist m’havia fet l’efecte d’un convalescent de les bastonades que la vida li havia donat.

Quan arribo al pis (avinguda de la República Argentina) sento els plors de l’escala estant. Angoixa opressiva. L’àvia Marieta —que ha vingut per a l’enterrament— es desfà consolant tothom, tractant d’aguantar sobretot la tia Carolina, que està devastada.

Arriben els capellans. La psalmòdia vaga. Fa un matí esplèndid, radiant. S’organitza l’enterrament. La gent que saluda entre els tramvies, els cotxes i la gent que passa. El llarg viatge al Cementiri Vell, en el faetó de vidres. La detenció en el pas a nivell, perquè el tren de marina passi. El cementiri pansit, tan ben conservat: el paleta que encara no ha acabat el nínxol, les propines, el no saber què dir… Després, amb Quimet —un parent de l’oncle, d’ofici joier—, el seu fill i Bosch, el gendre de la casa, tornem al pis. L’àvia Marieta continua infatigable consolant tothom. L’oncle era la bondat mateixa; havia estat molt baquetejat.

 

Quan tornant de l’enterrament arribo a la universitat, em trobo que s’hi ha declarat la vaga. La guàrdia civil és a la porta: només s’hi pot entrar pel porticó mig tancat. Ningú no em sap donar raó de la causa de la vaga. Sospito que s’ha produït per la influència general. A la ciutat hi ha una enorme agitació obrera. Tothom afirma que es va a la vaga general. El sometent recluta i arma la gent d’una manera franca.

Els diaris porten la notícia de la mort de Jaume Brossa.1 A l’Ateneu, Plana em diu que, quan a Barcelona es produeix la més petita alarma, una de les primeres persones que la policia deté és Brossa. Sembla que té una fitxa incancel·lable. Quan avui s’han presentat per detenir-lo feia els últims badalls.

Abans de sopar vaig a l’Acadèmia Militar de les Drassanes a aprendre la instrucció. Sóc un excedent de cupo, amb el servei militar endarrerit per l’excepció que hom fa als estudiants. L’Acadèmia és al costat de la farmàcia militar. En passar la porta d’entrada se sent l’olor que irradien aquesta classe d’establiments. A l’altra banda hi ha les barraques de llibres vells de les Drassanes.

Dins d’un corredor llarg, mal il·luminat per unes bombetes elèctriques grogues, em trobo amb quaranta o cinquanta galifardeus pràcticament desconeguts, que mouen un cert xivarri. Un sergent passa llista i es fa una mica de calma. Ens posem un corretjam i unes cartutxeres sota l’americana i ens donen un màuser. Sortim, després, al carrer i fem la instrucció pels voltants de la Duana, sota dels arcs voltaics. A Barcelona hi ha tants badocs que, malgrat el fred i l’hora intempestiva, sempre tenim públic. Els dies de pluja o de mal temps —ha dit el sergent— ens quedarem a dins per tal d’aprendre els articles teòrics.

El cerrojo i la recámara… Hem hagut de comprar un manual. «¡Hay que aprender el manual!», diu sovint el sergent, nerviós i agitat. La descripció que el manual fa del fusell és, per a mi, inintel·ligible. Seria molt més eficaç una lliçó pràctica. La descripció d’una màquina és molt difícil d’entendre. Tot això, per a mi, és absolutament nou i molt singular.

 

Al vespre, a casa, llegeixo Aurora de Nietzsche. A través de la lectura de Nietzsche tinc la il·lusió de comprendre vagament la vida del món antic. Dic que tinc la il·lusió —és clar. Desgraciadament, no puc pas anar més enllà. Aquest efecte que em fa Nietzsche, no me l’ha pas produït cap altre escoliasta.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Aquest apèndix va ser inclòs al bloQG del 2008 pel fet curiós que Jaume Brossa morí el 1919 a Barcelona, el mateix lloc i any que naixia el poeta i dramaturg Joan Brossa. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de gener 1919 (II)

dissabte 19 gener 2019

Catedràtics.

Una frase de Xènius llegida avui: «El pitjor dels catedràtics no és el sistema, ni les idees, ni el temperament; és la tarima», m’ha submergit altra vegada en l’obsessió, sempre latent, de la universitat.

Quan penso que he passat ja més de cinc anys en aquest establiment, no puc defugir l’obsessió del munt de sacrificis que ha hagut de fer la meva família per donar-me carrera. Em ve febre. El professorat… ¿Serà possible trobar mai en la vida una cosa semblant?

Hi ha, per exemple, els professors que no es senten. En el meu temps, n’hi havia dos: el senyor Joan Permanyer i el senyor Planes i Casals. Eren, ben entès, dues bellíssimes persones, i com a advocats tenien fama de la més gran distinció. Eren dos senyors molt vells, d’una ancianitat respectabilíssima. El senyor Planes i Casals era un gran civilista; don Joan Permanyer era un jurisconsult que tenia fama de conèixer el dret català d’una manera admirable, perfecta. Era, a més, un senyor que tenia la seva llegenda: en els temps de la Renaixença, havia anat a Madrid en tartana, sense pressa, amb una euga de pagès. A més, ell o un seu germà havia estat ministre. Però, com que els anys no perdonen ningú, havien arribat a una situació en la qual els era, a la càtedra, absolutament impossible de transmetre als alumnes el seu pensament. Tenien una veu tan feble que si hom no es posava a un pam de la seva boca era impossible de saber el que deien. Però això era inimaginable, havent-hi la tarima i els bancs per entremig. El resultat fou aquest: ni jo vaig arribar mai a copsar el que deien ni vaig aconseguir en cap moment que ells em sentissin —perquè tots dos eren durs d’oïda. Des del punt de vista del mecanisme pedagògic equivalia a tenir dos mestres sords i muts. Representaven el fracàs de la teoria de la tarima.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de gener 1919 (I)

dissabte 19 gener 2019

D’ençà que sóc soci de l’Ateneu, però, no freqüento pas amb l’assiduïtat d’abans la biblioteca de la Casa de l’Ardiaca. El carrer de la Canuda és, ara, el meu final d’etapa.

En la docta corporació, Costa, el cafeter, hi serveix un cafè bo però fluixet. És un home parsimoniós i amable, d’un humor sempre igual, que contrasta amb el del cambrer de l’establiment —el Ramon—, tipus energumènic, esqueixat i primari. La biblioteca és abundant i divertidíssima —pel meu gust—, pràcticament inesgotable, però l’ambient em distreu massa. He fet una amistat, que cada dia s’enforteix, amb Alexandre Plana. És un home d’aspecte tímid, però en el fons és un xafarder considerable. M’ha promès de portar-me un dia a la penya de la casa que ell freqüenta —la penya de l’Ateneu per antonomàsia. Plana escriu amb una enorme facilitat —amb molta més facilitat que la que té per expressar-se. La seva cultura és molt vasta, però la seva tendència, més a amplificar i espesseir les coses que a simplificar-les, no em dóna gaire resultat. Mentalment, el trobo una mica enfarfegat.

Assegut al meu racó de la biblioteca, penso de vegades en les coses que he deixat enrere. Els records de Sant Sebastià se m’allunyen. Els de Palafrugell tenen una resistència més vital. Observo, amb això, que les formes de sensualitat abrupta que m’han fet patir tant tenen tendència —gràcies a Déu— a cedir una mica. Ara puc passar tres o quatre hores seguides llegint sense que res em distregui. Això deu ésser degut a la baixa qualitat del menjar de Barcelona, que no té comparació possible amb la del meu país —la carn i el peix especialment.

Havent sopat vaig al cafè Suís, amb Xavier Güell i el meu germà. El cafè és meravellós i enlluernador, de color de mantega fresca, d’estada absolutament agradable. Un cambrer passa davant de la nostra taula amb una magnífica plata d’ostres. Tinc vint-i-un anys i encara no he menjat cap ostra. Sóc un desgraciat.

Quan roda la porta giratòria del carrer, sembla que tota la Rambla entra en tumult dintre del cafè. Aquesta entrada il·lusòria de les coses desfà constantment les formes i els colors de l’establiment, però aquest desdibuixament és una momentània il·lusió de l’esperit. És el mateix efecte que el que fa la lectura d’un llibre vital —d’una gran novel·la, per exemple. El llibre us entra en la carn i en l’esperit com una onada de vida impetuosa. Però hi ha una diferència entre una cosa i l’altra: el llibre us transforma —més o menys—, deixa una empremta, us inocula una substància que un dia —més a prop o més lluny— aflorarà a la superfície i es manifestarà.

Humanitat de la Rambla! Aquest és un carrer insondablement humà! Quantes històries entren i surten cada dia d’aquests cafès, d’aquestes botigues, d’aquestes escaletes! L’aire hi està impregnat d’humanitat. De vegades s’hi troben tipus estranys, homes i dones que se us queden mirant fixament un instant, amb un posat una mica idiota —tan forta és l’estupefacció que es produeixen a si mateixos. Aquestes mirades, buides de sentit, em fan l’efecte com si jo em mirés a mi mateix.

En el camí de retorn a casa, a Canaletes, una parella de la guàrdia civil —diverses parelles— registren la gent. Els transeünts es posen amb els braços enlaire. Quin espectacle! Els detinguts són portats a la plaça de Catalunya, sota les palmeres, on es veu un grup nombrós. Tractem de passar per ull i ho aconseguim. Barcelona està presa militarment. L’agitació social creix. Tothom parla de revolució —amb un punt de curiositat. Però ¿és que governar no vol dir evitar, no ja la revolució, sinó l’ús d’aquesta paraula? Aquestes coses m’interessen poc. Són per a gent desenfeinada. Les úniques revolucions que m’agraden —i encara!— són les definitivament acabades, les que serveixen perquè els professors i historiadors puguin fer bullir l’olla i donar als seus nens el batxillerat editant exercicis literaris.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada