Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

20 de juny 1918

dimecres 20 juny 2018

Sopar amb Ramon Casabó.

Casabó ha vingut a rematar la venda de la farmàcia que tenia ací. Trobava que fer d’apotecari, en un poble, és un trist ofici —un ofici d’home lligat permanentment a un taulell. Se n’ha anat a viure al seu país (Olot) i ha començat a estudiar per dentista. Durant els anys que visqué ací, férem molt bona amistat —exactament en férem, potser, de seques i de verdes.

Està com sempre. És un xicot una mica carregat d’espatlles, la pell molt blanca, poc pèl a la cara, d’ulls blaus, d’aspecte distingit, fumador constant i nerviós de cigarrets, de tracte una mica taujà, mofeta, satíric. Sosté que la gent ha tingut d’ell, a cada moment, la impressió que ha volgut que en tingués. La simplicitat psicològica dels empordanesos el sorprèn. Malgrat el seu aspecte acusat de timidesa i de discreció, ha estat l’únic de nosaltres, en aquests últims anys, capaç d’una acció de gosadia, calculada i freda.

Casabó aspira a passar l’estona de la millor manera possible. Tot li és igual —mentre no se li produeixi cap molèstia. És intel·ligent, però fa esforços inimaginables perquè la gent no s’ho cregui. Tracta a cada moment d’ésser tingut per un pobre infeliç, per un zero a l’esquerra. S’ha de treballar, és clar, però el menys possible. Considera un fet indispensable, en la vida d’un home de carrera, casar-se amb una dona rica. «Quan hagi resolt això —diu—, em dedicaré a la pintura tranquil·lament». És un bon observador. No està imbuït per cap ideologia ni per cap partit pres. Les paraules no tenen a penes cap valor. El que el frena d’una manera més forta és el sentit del ridícul. Posat, però, entre els seus interessos i el sentit del ridícul, no sé pas què faria. Faria com tothom, naturalment.

—La diferència que hi ha —afirma— entre guanyar-se la vida a Olot i guanyar-se-la a Palafrugell és que a Olot s’ha de fer molt més l’hipòcrita que aquí…

I després d’una petita pausa:

—Però ja comprendreu que, a mi, això m’és absolutament igual, perfectament indiferent…

Al Club, on anem a prendre cafè, ressuscitem la nostra vida passada: fem una «vaca» i juguem una estona al bacarà. Partim tretze duros cada un. Tretze duros és una quantitat fabulosa: són seixanta-cinc pessetes, o sigui dos-cents seixanta magnífics, perfumats cafès.

—El joc fa encara més mal que l’alcohol —dic a Casabó per dir alguna cosa.

—Depèn! —fa amb una veueta tímida—. Jugar i guanyar és dels exercicis més higiènics que es poden fer… Quan es té mal de cap i es juga i guanya, l’efecte pot ésser més eficaç que prendre una aspirina. El que desmoralitza és perdre.

A la matinada, amb Gallart, Coromina i els amics, ressopó a Cal Tinyoi. Moltes copes per començar. Galimaties delirant. El propietari de l’establiment presideix la taula, faraònic, brusc, enrogallat, vermell, mort de son. Ha anat tot el dia darrere les guatlles. Davant hi té un plat d’ocells admirablement rostits, regalimants de greix. Menja maquinalment, amb els ull mig clucs, la gorra de cantó, sobre el clatell. Els ossos li fan, a les dents, un cric-crec que fa posar pell de gallina. Casabó demana llonganissa, vi negre i una truita amb ceba. Beguda copiosíssima. La conversació es va convertint en un guirigall de crits. Taquicàrdia sinistra, malestar creixent. El local és fresc, però les gotes de suor cauen, cara avall, còmicament.

A les quatre, Coromina descobreix que Casabó ha desaparegut. El cerquem pertot arreu. Ni rastre enlloc. Un sopar que s’acaba amb la desaparició de l’invitat és un fenomen ben estrany.

—Això només passa en aquest país… —diu el gras Girbal amb un aire avergonyit, posant d’home incompatible amb aquests costums.

—Deu haver anat a prendre l’últim tren… —fa Coromina incoherent.

—És clar, el primer tren… Es deu haver espantat i ha fugit —diu Gallart amb una cara trista.

La nit ha estat més aviat horrible. Malgrat la seva estranya desaparició, és segur que trobarem a faltar Ramon durant uns quants dies.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 de maig 1918

dijous 24 maig 2018

Records de família.

Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d’una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:

—Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…

Hi anàvem d’una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del que no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:

—I que n’ets de burro, fill meu!

Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot, em sembla que ésser pare de família ha d’ésser una professió difícil.

 

De vegades teníem la sorpresa de veure arribar la tia Marieta, una tia-àvia, germana de l’àvia materna. En llevar-nos, la trobàvem asseguda a una cadira del menjador, esmorzant: mastegava, amb les poques dents que li quedaven, pa i figues seques. Altres vegades ja havia esmorzat i s’estava asseguda, amb una mà sobre l’altra sobre la cintura.

La tia Marieta Llach vivia a Calonge i venia a veure’ns a Palafrugell viatjant sempre a peu. No solia pas passar per la carretera: utilitzava, sempre, les dreceres. En el cabàs hi portava dues nous, quatre ametlles, un grapat de figues seques i una llesca de pa moreno. Era una dona prima, alta, tot nervi, de cabells grisos, de color rosenc, vestida de negre. Podia caminar hores i hores. Coneixia l’interior del país admirablement. Era una dona profundament rural. De tot el mainatge Llach, ella era la que conservava amb més puresa la tradició de la Cavorca i de Fitor. Tots els seus germans i germanes eren casats vora mar. Alguns vivien a França. En el fons, els planyia. Ella estava bé a Sa Bardissa de Calonge. Les seves faldilles, quan arribava a casa, feien olor de mòdegues, d’argelagues i de bruc florit.

Malgrat ésser l’element més rústic i solitari de la família, ella és en realitat la que concentra totes les notícies de la meva branca materna. Va d’una casa a l’altra, està assabentada de la situació de tots els que formen part d’aquesta llarga família. Ens parla d’una infinitat de parents que pràcticament no coneixem, dels quals no tenim ni idea: de la tia Llúcia, de la tia Roseta, de cosins i cosines, d’oncles estranys, de nebots desconeguts. De petits teníem la sensació que coneixia tanta gent, que la trobàvem un ésser fabulós. Aquesta sensibilitat familiar de la tia Marieta s’explica, potser, perquè és vídua i no ha tingut fills. Quan es casà, ja de molts anys, amb el petit propietari Radó, de Calonge, estiguérem una llarga temporada sense veure-la. En enviduar, reaparegué de seguida. A més, la tia és pobra, i els pobres no poden pas tenir la dispersió mental dels rics: els pobres, com els cavalls, porten viseres.

Curioses, les afinitats que acosten les persones. La meva mare és una neboda carnal. No poden pas entendre’s. Els gustos, les idees, la manera de veure les coses, són diferents. La significació que per a elles té la realitat —o sigui la significació de les paraules— és diversa. En canvi, els enraonaments que tenen l’àvia Marieta i la tia Marieta són animats i inacabables. Com que a casa no hi té res a fer i es fatiga aviat dels afers de les minyones i de la vila, a la tarda s’esmuny sense dir res i acompanya l’àvia Marieta al mas de Llofriu. Els acosta, llavors, la conversació sobre les coses de la terra. Poden pledejar cinc minuts seguits sobre el gust d’una poma o d’una pera. Quan l’àvia diu que els mongets o els tomàquets s’afumen, la tia de Calonge en té un real sentiment, perquè són coses que ella coneix. Saben quan s’ha de fer una junta; si fa lluna nova o lluna vella; per quines raons el suro, en el moment de la pela, segueix o no segueix. El meu pare també ho sap, tot això. Nosaltres ja no en tenim ni idea. Al mas, les dues velles feinegen com dues formigues. Un dia les vaig sorprendre ficant la mà —totes dues alhora— dins d’un sacotell de mill. Els agradava de sentir, en els dits, els minúsculs granets tebis.

Aquests últims dies que ha passat a casa ha semblat estar dominada per una obsessió: la de tenir un nínxol de propietat al cementiri de Calonge. Ha parlat, reiteradament, d’aquest estrany afer. Ha dit, una i altra vegada, que li faria horror que l’enterressin a terra. Sembla que a Calonge hi ha un home de tota la seva confiança —molt bon home—: el senyor Rosselló. Cada setmana li porta dues pessetes. Quan hi hagi prou cèntims recollits, començaran el nínxol. Ara els nínxols són molt cars a tot arreu. Es tracta de tenir un bon nínxol, d’esquena a tramuntana, assolellat, sec, ben construït. Res de rajols foradats, que són nius de sargantanes i de lluerts. Tot massís. La tia Marieta parla d’aquestes coses amb un tal afany de tenir-les, que fa l’efecte que quan posseeixi el nínxol serà, no solament una persona satisfeta, sinó que ho veurà tot més clar, sobretot el que, quan es mori, li ha de venir.

I, de sobte, la tia Marieta ha marxat. Ha fet com sempre fa: ho ha decidit a l’últim moment. Li ha agradat el dia… Com que dormíem, no ha pas volgut que ens despertessin.

¿Quin camí ha emprès? Qui ho sap! Ha marxat a peu, com sempre, amb el cabàs, el mocador al cap, les espardenyes negres.

 

Al mas Pla hi ha el costum, molt antic, d’utilitzar els noms de sant Antoni i sant Josep com a patronímics dels hereus que s’hi van succeint. Així jo em dic Josep. El meu pare, Antoni. El meu avi es digué Josep. El meu besavi, Antoni. El rebesavi, Josep. Etcètera. Si jo tinc un fill mascle i compleixo amb la tradició, s’haurà de dir Antoni necessàriament.

Quan arribà el moment de batejar-me es produí un conflicte relacionat amb aquesta tradició. Si en el moment de portar-me a les fonts hagués viscut el meu avi patern, ell hauria estat el meu padrí. Essent ja mort en aquell moment, l’avia Marieta no pogué actuar més que de padrina. El padrinatge es desplaçà a la branca materna i, no havent-hi present cap Casadevall, tocà, a la dreta llei, a un Llach. Exactament al marit de la tia-àvia Llach més vella. I bé: a aquell bon home se li ocorregué la pensada que m’havia de posar Ernest, i, com que s’hi féu fort, es produí un desori familiar intens i divertit.

No he pas tingut el gust de conèixer l’oncle que m’havia de tenir a la pila —i que pel desori de què estic parlant no passà de projecte de padrí. Només en tinc vagues notícies. Sé que era un vell bon home, federal de tota la vida, lleugerament afeccionat al vi i a la lectura de les obres més pesades i serioses de les biblioteques dels casinos republicans del seu temps.

Si poseu un home així sobre la tradició liberal empordanesa, apareixen indicis que permeten creure que la seva intenció en proposar el nom d’Ernest com a patronímic de la criatura era perquè Renan s’ho deia. L’impío Renan, exactament.

Les primeres filtracions singulars, a l’Empordà, en la tradició dels patronímics, es produïren a l’època del general Espartero. Els Baldomers empordanesos que hem conegut —i coneixem— s’ho diuen perquè aquest general s’ho deia. Els Emilis vénen de Castelar. Els Nicolaus, de Salmerón. Etcètera. Després vingueren els noms clàssics, sempre alternats amb els científics: Ulisses, Arquímedes, Darwin, Hermògenes, Edison. Les senyoretes foren anomenades Salomé, Llibertat, Harmonia… Aquesta curiosa revolució nominalista s’acabà en una riallada per un excés de zel, en pretendre un excel·lent ciutadà de Begur posar al seu fill el nom de Comas i Solà després d’haver contemplat la lluna, amb entusiasme indescriptible, a través del telescopi de l’observatori Fabra. El petit becanard s’hauria dit així Comas-Solà Pi i Romaní.

El meu padrí, doncs, proposà el nom d’Ernest, però totes les ombres de la tradició del mas Pla grinyolaren dolorosament. Una infinitat de persones s’interposaren tractant de compondre l’afer. En nom dels drets del padrinatge, el vell bon home s’encastellà. El bateig hagué d’ésser ajornat. L’escissió familiar explotà sorollosament. L’hostilitat fou tan forta, la pressió del jutge i la del senyor rector tan considerables, que el padrí es retirà finalment a casa seva marejat i enutjat com un caporal de reialistes. Des d’aquest fet les dues famílies han viscut completament separades i no s’han saludat mai més. En els pobles, la gent es troba a cada moment. No saludar-se implica l’existència d’elements de rancor, somorts però latents.

Tot això és un resum d’escenes esvaïdes de la vida antiga.

 

—Tot em fa nosa!… —sento que diu la meva germana Rosa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada