Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

21 de juliol 1918

dissabte 21 juliol 2018

Segon dia de la festa. A la tarda, la gent agafa un aire una mica fatigat. El programa de la festivitat consisteix en una successió alternada de moments de brogit i de soroll i de moments de calma silenciosa, una mica trista. En aquests moments es sent, de vegades, el pet d’un tap de gasosa impetuós, escumejant —davant de la cara àvida d’un nen arrilat. En els moments de soroll, la gent té els ulls brillants. Quan la cosa baixa, fa la mateixa cara que si tingués un disgust irreparable. La indiferència davant del món és la felicitat.

 

La vida burgesa

En un moment determinat constato que circula per la vila un rumor sensacional: el rumor que el metge Martí, don Francisco Martí, està absolutament decidit a posar, a casa seva, quarto de bany. «¿Ja sap que el senyor Francisco posarà quarto de bany?», m’han dit, en un espai curtíssim de temps, tres o quatre persones de la vila de la posició més diversa.

El senyor Francisco és una gran personalitat del país i està lligat, en la meva visió de les coses, amb la quinta essència de l’antiga vida burgesa. És el metge de casa —i, per tant, és un gran metge. És un home curt, corpulent, apoplèctic, que quan puja una escala bufa com un dofí. Sobre els seus ulls, que semblen excessius per les seves òrbites, hi porta uns vidres inestables que un cordonet lliga amb l’orella molsuda —d’un pèl moixí daurat. Les seves sentències són contundents i tenen imperatiu. Home del seu temps —ara deu tenir uns seixanta anys—, els seus coneixements es basen en l’ull clínic. És important. Aquest ull clínic, posat en un temperament mòrbid i melindrós, no li hauria donat, potser, cap rendiment. Servit per la seva combativitat li ha proposat una confiança il·limitada. Els que li paguen la iguala estan convençuts que és un home que es baralla amb les malalties a través d’un cos a cos literal, d’una baralla autèntica. En tot això hi ha una mica de comèdia, però sense comèdia ¿hi hauria burgesia?

Acabada la seva visita, que fa amb una tartana de vidres tirada per un cavall lluent i menada pel fidel Molines, la senyora Carolina (la seva senyora) ja l’espera. La senyora Carolina és sorda com una perola, però la seva incomunicació l’ha portada a practicar l’art de saber notícies. La senyora Carolina és una de les persones més xafarderes de la població. Ho sap tot. No se li escapa res. És una esponja que absorbeix tot el que es produeix al seu voltant. És una xafardera de tipus provocatiu, car la seva comunicació normal amb la gent es produeix d’aquesta manera: ella sempre té a mà un tall de diari. En trobar-se davant d’un o altre, fa amb el diari de què disposa un cucurutxo, se l’aplica a l’orella, acosta la boca de l’embut de paper a la cara de la gent i fa, amb la cara plena de curiositat:

—Digui, digui…

La senyora Carolina és alta, negra, desmanegada, ossada. És, al mateix temps, la persona més melosa del país. Té alguna cosa de mestissa —de cubana. Davant d’ella, el senyor Francisco —segons diuen— ha hagut sempre d’arriar veles i d’adaptar el seu impetuós temperament a l’ordre familiar. Això fou especialment visible quan perderen la seva única filla. Aquesta senyoreta morí d’una malaltia molt estranya. Era ja morena de pelatge. Quan es posà malalta s’anà tornant negra, negra, negra, i a la fi es morí fent un badall normal, habitual —un badall com els que es fan quan es té una mica de gana. (Així ho contà el servei que la veié morir.) De cos present semblà que retornava a unes formes i a un color ja oblidats, superats. Tenia els pòmuls sortits i tibants, el nas xafat, els llavis botits. El color era el d’una negrita real.

A casa del senyor Francisco fan olla cada dia i arròs els diumenges. Sis dies d’escudella, carn d’olla i un platillet de carn o de peix. I els diumenges, arròs, per canviar. Sospito que aquests menús ja fa molts anys que duren en les cases benestants del país. Constitueixen la columna bàsica de l’estructura alimentària familiar. Per això és tan curiós de constatar que ara, en aquests moments, s’estan produint els primers símptomes contraris a una persistència que semblava definitivament assegurada. En la societat vilatana es nota la presència d’elements contraris a la carn d’olla. Aquests elements tenen ardor, i tinc la impressió que triomfaran plenament. Aquestes modificacions transcendentals en la constitució de base del país són atribuïdes a la guerra. És evident. Passa en aquests moments, sobre el món, un vent de revolució, un vent contrari a la monotonia, i la carn d’olla és considerada monòtona, desproveïda de variació, repetida. El plat és, per altra part, molt car i les dones van una mica curtes de cabals. És natural que, a les cases de conviccions poc sòlides, la carn d’olla perilli.

Havent dinat, el senyor Francisco encén un cigar de l’estanc i es dirigeix a casa del seu cunyat senyor Maspera. Aquest senyor és un home alt, una mica corbat, flac, envellit, amb una barba quadrada groguenca, els cabells amb ratlla i tupè. És casat amb la senyora Irene. La senyora Irene és germana de la senyora Carolina. El senyor Maspera és rendista. Té una renda que li permet, sense fer res, menjar escudella i carn d’olla cada dia. És una persona ben educada, d’un humor constant, incapaç d’ofendre ningú ni de dir una paraula que no hagi estat repetida copiosament per tota la vida. En la vida burgesa tot és repetit.

Una mica abans, una mica després de l’aparició del senyor Francisco, arriben a la casa dos o tres altres senyors —el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.— després d’haver menjat també la seva carn d’olla respectiva. Quan són tots reunits, s’asseuen a una taula, la senyora Irene porta unes cartes i es posen a fer el tresillo. Comencen a hora fixa: quan els obrers passen en direcció a la fàbrica. La durada de la partida és, en canvi, incerta. Depèn de si el tartaner del senyor Francisco es presenta amb una mala notícia —amb una mala notícia per al malalt, ben entès. En aquest cas, el metge ho deixa tot i es dirigeix, amb la tartana, a fer la visita.

Des de l’aparició de les primeres orenetes fins que fa fred, els senyors Maspera fan vida de porta. Vull dir que fora de les hores de repàs o de dormir estrictes es passen la vida a l’entrada mateixa de casa seva. Una porta de vidres, que a l’estiu és sempre oberta, els separa només del carrer. Com que el carrer és cèntric, sempre passa un o altre, i això els entreté.

A l’hivern, amb un disgust que no poden dissimular, es retiren al menjador i fan una mica de braser.

La persona que sofreix més d’aquest momentani eclipsi és la senyora Irene. A l’entrada de la casa, al peu mateix de la porta, hi ha un balancí de balca, còmode i confortable, adaptat a les formes més aviat magres del seu cos. En aquest balancí, la senyora Irene hi ha passat, asseguda, una gran part de la vida. I el moment que li és més grat de seure-hi és quan el seu marit i els amics del seu marit —el senyor Francisco, el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.— fan el tresillo. L’habitació s’emplena de fum. L’aire hi és, sovint, irrespirable. La partida es desenrotlla —com gairebé tots els jocs— enmig d’un mal humor persistent. De vegades s’hi produeixen discussions violentes. Tots han menjat la mateixa carn d’olla, però no hi ha manera d’entendre’s. La igualtat d’alimentació no crea pas la unitat de pensament. S’escau sovint que un o altre jugador dóna un cop de puny sobre la taula —un cop de puny terrible— que fa saltironejar els granets de blat de moro de marcar i els fa caure a terra… L’escena és teatral i impressionant. La vida burgesa és un teatre sempre repetit.

Un fet d’aquesta naturalesa sembla que hauria de produir una gran consternació en els jugadors i la família. Ni pensar-hi. A la casa, totes les possibilitats del tresillo són acceptades a priori i estan previstes. Quan els grans de blat de moro s’han escampat per terra, la senyora Irene abandona el seu balancí i recull, amb una cura exemplar, un a un, els grans dispersos…

Mentre realitza aquesta operació, sol repetir unes frases, que, pel fet d’ésser sempre les mateixes, han agafat un aire sacramental.

—Així m’agrada!… —diu—. Els homes han de tenir caràcter! Això és jugar al tresillo…

Quan penso en totes aquestes coses m’explico l’interès amb què la gent fa circular la notícia relacionada amb el quarto de bany del senyor Francisco.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de juny 1918

dissabte 30 juny 2018

Gori, que ahir anà a Calella —era Sant Pere, festa major— i del qual (de Gori) es podria dir, utilitzant uns versos de Pitarra, que és

gran home per atipar-se
i per buscar conveniències…

torna indignat del ressopó que li donaren. Sembla, ben garbellat, que la llagosta i el pollastre que li serviren com a primers plats foren, encara, potables. En canvi, l’oca (o l’ànec, no ho recordo exactament) amb naps que li presentaren seguidament fou coriàcia, immenjable i d’una recalcitrant duresa.

En virtut d’aquest trist esdeveniment, fa una disquisició sobre l’alimentació dels ànecs i les oques en aquest país.

«Quan penso en aquesta alimentació —diu— em poso de mal humor. Els pagesos tendeixen, cada dia més, a engreixar aquests animals amb els caragols petits, de color gris, que en diem joanets. Els ànecs i les oques se’ls mengen íntegrament: la clova i el caragol mateix. La digestió d’aquest compost, predominantment calcari, ha d’ésser molt laboriosa, literalment atlètica. Els estómacs d’aquests animals s’han de fatigar inútilment. I, d’aquesta fatiga, n’ha de pervenir un eixarreïment general de tot el cos, la impossibilitat de produir polpes blanques, tendres i denses —aquelles polpes de carn blanca que Déu ha creat per fondre’s en la nostra boca si és que l’univers té algun sentit! —diu en un rapte d’eloqüència—. Els animals, doncs, arriben a la mort sense humor, flacs, secs, desproveïts d’aquell mínimum de jocunditat que han de tenir els aliments. Ànecs enfollits, oques boges, histèriques!

D’ací en pervenen aquests ressopons neguitosos, aquestes viandes coriàcies, aquestes masticacions monòtones, maquinals, impregnades de pessimisme i de melancolia…».

Quan Gori parla de les coses que no li interessen, té un enraonar trencat, graciós, agut. Quan, per contra, al·ludeix a les seves coses personals, tendeix, inconscientment, és clar, a l’ampul·lositat i a l’arrodoniment excessiu. I això potser és una característica que els empordanesos tenim molt acusada. L’interès i la retòrica són dues coses que en nosaltres van lligades sempre. Així, malgrat que el tema d’aquestes alimentacions és, en aquest temps sobretot, molt candent, si el discurs hagués durat una mica més ens haguérem tots mig adormit sobre l’ondulació verbal, bressolats per la música de les esferes.

Em sembla, doncs, comprendre que, entre nosaltres, el transport, l’arravatament dionisíac, sol tenir per origen algun urgent interès personal. L’exteriorització d’aquest moviment crea una retòrica ampul·losa. Si aquest impuls va lligat amb el bleix alcohòlic, l’ampul·lositat augmenta. Deu ésser per això que els embriacs empordanesos —pocs però bonics— solen ésser uns oradors de punta, importants i temibles. Són uns llaunes terribles. Jo en fujo com el dimoni de la creu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de juny 1918

dimecres 20 juny 2018

Sopar amb Ramon Casabó.

Casabó ha vingut a rematar la venda de la farmàcia que tenia ací. Trobava que fer d’apotecari, en un poble, és un trist ofici —un ofici d’home lligat permanentment a un taulell. Se n’ha anat a viure al seu país (Olot) i ha començat a estudiar per dentista. Durant els anys que visqué ací, férem molt bona amistat —exactament en férem, potser, de seques i de verdes.

Està com sempre. És un xicot una mica carregat d’espatlles, la pell molt blanca, poc pèl a la cara, d’ulls blaus, d’aspecte distingit, fumador constant i nerviós de cigarrets, de tracte una mica taujà, mofeta, satíric. Sosté que la gent ha tingut d’ell, a cada moment, la impressió que ha volgut que en tingués. La simplicitat psicològica dels empordanesos el sorprèn. Malgrat el seu aspecte acusat de timidesa i de discreció, ha estat l’únic de nosaltres, en aquests últims anys, capaç d’una acció de gosadia, calculada i freda.

Casabó aspira a passar l’estona de la millor manera possible. Tot li és igual —mentre no se li produeixi cap molèstia. És intel·ligent, però fa esforços inimaginables perquè la gent no s’ho cregui. Tracta a cada moment d’ésser tingut per un pobre infeliç, per un zero a l’esquerra. S’ha de treballar, és clar, però el menys possible. Considera un fet indispensable, en la vida d’un home de carrera, casar-se amb una dona rica. «Quan hagi resolt això —diu—, em dedicaré a la pintura tranquil·lament». És un bon observador. No està imbuït per cap ideologia ni per cap partit pres. Les paraules no tenen a penes cap valor. El que el frena d’una manera més forta és el sentit del ridícul. Posat, però, entre els seus interessos i el sentit del ridícul, no sé pas què faria. Faria com tothom, naturalment.

—La diferència que hi ha —afirma— entre guanyar-se la vida a Olot i guanyar-se-la a Palafrugell és que a Olot s’ha de fer molt més l’hipòcrita que aquí…

I després d’una petita pausa:

—Però ja comprendreu que, a mi, això m’és absolutament igual, perfectament indiferent…

Al Club, on anem a prendre cafè, ressuscitem la nostra vida passada: fem una «vaca» i juguem una estona al bacarà. Partim tretze duros cada un. Tretze duros és una quantitat fabulosa: són seixanta-cinc pessetes, o sigui dos-cents seixanta magnífics, perfumats cafès.

—El joc fa encara més mal que l’alcohol —dic a Casabó per dir alguna cosa.

—Depèn! —fa amb una veueta tímida—. Jugar i guanyar és dels exercicis més higiènics que es poden fer… Quan es té mal de cap i es juga i guanya, l’efecte pot ésser més eficaç que prendre una aspirina. El que desmoralitza és perdre.

A la matinada, amb Gallart, Coromina i els amics, ressopó a Cal Tinyoi. Moltes copes per començar. Galimaties delirant. El propietari de l’establiment presideix la taula, faraònic, brusc, enrogallat, vermell, mort de son. Ha anat tot el dia darrere les guatlles. Davant hi té un plat d’ocells admirablement rostits, regalimants de greix. Menja maquinalment, amb els ull mig clucs, la gorra de cantó, sobre el clatell. Els ossos li fan, a les dents, un cric-crec que fa posar pell de gallina. Casabó demana llonganissa, vi negre i una truita amb ceba. Beguda copiosíssima. La conversació es va convertint en un guirigall de crits. Taquicàrdia sinistra, malestar creixent. El local és fresc, però les gotes de suor cauen, cara avall, còmicament.

A les quatre, Coromina descobreix que Casabó ha desaparegut. El cerquem pertot arreu. Ni rastre enlloc. Un sopar que s’acaba amb la desaparició de l’invitat és un fenomen ben estrany.

—Això només passa en aquest país… —diu el gras Girbal amb un aire avergonyit, posant d’home incompatible amb aquests costums.

—Deu haver anat a prendre l’últim tren… —fa Coromina incoherent.

—És clar, el primer tren… Es deu haver espantat i ha fugit —diu Gallart amb una cara trista.

La nit ha estat més aviat horrible. Malgrat la seva estranya desaparició, és segur que trobarem a faltar Ramon durant uns quants dies.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 de maig 1918

dijous 24 maig 2018

Records de família.

Quan érem petits, el pare ens feia unes bromes d’una poca solta considerable. Cridava un o altre dels germans i deia amb un posat absolutament seriós:

—Vés a l’escriptori a veure si m’hi trobes…

Hi anàvem d’una manera automàtica, completament distrets, i en arribar, de retorn al menjador, amb la cara de babau del que no ha trobat ningú, la boca mig oberta, sentíem el bon senyor que ens deia, rient:

—I que n’ets de burro, fill meu!

Ho feia, és clar, per despertar-nos. Així i tot, em sembla que ésser pare de família ha d’ésser una professió difícil.

 

De vegades teníem la sorpresa de veure arribar la tia Marieta, una tia-àvia, germana de l’àvia materna. En llevar-nos, la trobàvem asseguda a una cadira del menjador, esmorzant: mastegava, amb les poques dents que li quedaven, pa i figues seques. Altres vegades ja havia esmorzat i s’estava asseguda, amb una mà sobre l’altra sobre la cintura.

La tia Marieta Llach vivia a Calonge i venia a veure’ns a Palafrugell viatjant sempre a peu. No solia pas passar per la carretera: utilitzava, sempre, les dreceres. En el cabàs hi portava dues nous, quatre ametlles, un grapat de figues seques i una llesca de pa moreno. Era una dona prima, alta, tot nervi, de cabells grisos, de color rosenc, vestida de negre. Podia caminar hores i hores. Coneixia l’interior del país admirablement. Era una dona profundament rural. De tot el mainatge Llach, ella era la que conservava amb més puresa la tradició de la Cavorca i de Fitor. Tots els seus germans i germanes eren casats vora mar. Alguns vivien a França. En el fons, els planyia. Ella estava bé a Sa Bardissa de Calonge. Les seves faldilles, quan arribava a casa, feien olor de mòdegues, d’argelagues i de bruc florit.

Malgrat ésser l’element més rústic i solitari de la família, ella és en realitat la que concentra totes les notícies de la meva branca materna. Va d’una casa a l’altra, està assabentada de la situació de tots els que formen part d’aquesta llarga família. Ens parla d’una infinitat de parents que pràcticament no coneixem, dels quals no tenim ni idea: de la tia Llúcia, de la tia Roseta, de cosins i cosines, d’oncles estranys, de nebots desconeguts. De petits teníem la sensació que coneixia tanta gent, que la trobàvem un ésser fabulós. Aquesta sensibilitat familiar de la tia Marieta s’explica, potser, perquè és vídua i no ha tingut fills. Quan es casà, ja de molts anys, amb el petit propietari Radó, de Calonge, estiguérem una llarga temporada sense veure-la. En enviduar, reaparegué de seguida. A més, la tia és pobra, i els pobres no poden pas tenir la dispersió mental dels rics: els pobres, com els cavalls, porten viseres.

Curioses, les afinitats que acosten les persones. La meva mare és una neboda carnal. No poden pas entendre’s. Els gustos, les idees, la manera de veure les coses, són diferents. La significació que per a elles té la realitat —o sigui la significació de les paraules— és diversa. En canvi, els enraonaments que tenen l’àvia Marieta i la tia Marieta són animats i inacabables. Com que a casa no hi té res a fer i es fatiga aviat dels afers de les minyones i de la vila, a la tarda s’esmuny sense dir res i acompanya l’àvia Marieta al mas de Llofriu. Els acosta, llavors, la conversació sobre les coses de la terra. Poden pledejar cinc minuts seguits sobre el gust d’una poma o d’una pera. Quan l’àvia diu que els mongets o els tomàquets s’afumen, la tia de Calonge en té un real sentiment, perquè són coses que ella coneix. Saben quan s’ha de fer una junta; si fa lluna nova o lluna vella; per quines raons el suro, en el moment de la pela, segueix o no segueix. El meu pare també ho sap, tot això. Nosaltres ja no en tenim ni idea. Al mas, les dues velles feinegen com dues formigues. Un dia les vaig sorprendre ficant la mà —totes dues alhora— dins d’un sacotell de mill. Els agradava de sentir, en els dits, els minúsculs granets tebis.

Aquests últims dies que ha passat a casa ha semblat estar dominada per una obsessió: la de tenir un nínxol de propietat al cementiri de Calonge. Ha parlat, reiteradament, d’aquest estrany afer. Ha dit, una i altra vegada, que li faria horror que l’enterressin a terra. Sembla que a Calonge hi ha un home de tota la seva confiança —molt bon home—: el senyor Rosselló. Cada setmana li porta dues pessetes. Quan hi hagi prou cèntims recollits, començaran el nínxol. Ara els nínxols són molt cars a tot arreu. Es tracta de tenir un bon nínxol, d’esquena a tramuntana, assolellat, sec, ben construït. Res de rajols foradats, que són nius de sargantanes i de lluerts. Tot massís. La tia Marieta parla d’aquestes coses amb un tal afany de tenir-les, que fa l’efecte que quan posseeixi el nínxol serà, no solament una persona satisfeta, sinó que ho veurà tot més clar, sobretot el que, quan es mori, li ha de venir.

I, de sobte, la tia Marieta ha marxat. Ha fet com sempre fa: ho ha decidit a l’últim moment. Li ha agradat el dia… Com que dormíem, no ha pas volgut que ens despertessin.

¿Quin camí ha emprès? Qui ho sap! Ha marxat a peu, com sempre, amb el cabàs, el mocador al cap, les espardenyes negres.

 

Al mas Pla hi ha el costum, molt antic, d’utilitzar els noms de sant Antoni i sant Josep com a patronímics dels hereus que s’hi van succeint. Així jo em dic Josep. El meu pare, Antoni. El meu avi es digué Josep. El meu besavi, Antoni. El rebesavi, Josep. Etcètera. Si jo tinc un fill mascle i compleixo amb la tradició, s’haurà de dir Antoni necessàriament.

Quan arribà el moment de batejar-me es produí un conflicte relacionat amb aquesta tradició. Si en el moment de portar-me a les fonts hagués viscut el meu avi patern, ell hauria estat el meu padrí. Essent ja mort en aquell moment, l’avia Marieta no pogué actuar més que de padrina. El padrinatge es desplaçà a la branca materna i, no havent-hi present cap Casadevall, tocà, a la dreta llei, a un Llach. Exactament al marit de la tia-àvia Llach més vella. I bé: a aquell bon home se li ocorregué la pensada que m’havia de posar Ernest, i, com que s’hi féu fort, es produí un desori familiar intens i divertit.

No he pas tingut el gust de conèixer l’oncle que m’havia de tenir a la pila —i que pel desori de què estic parlant no passà de projecte de padrí. Només en tinc vagues notícies. Sé que era un vell bon home, federal de tota la vida, lleugerament afeccionat al vi i a la lectura de les obres més pesades i serioses de les biblioteques dels casinos republicans del seu temps.

Si poseu un home així sobre la tradició liberal empordanesa, apareixen indicis que permeten creure que la seva intenció en proposar el nom d’Ernest com a patronímic de la criatura era perquè Renan s’ho deia. L’impío Renan, exactament.

Les primeres filtracions singulars, a l’Empordà, en la tradició dels patronímics, es produïren a l’època del general Espartero. Els Baldomers empordanesos que hem conegut —i coneixem— s’ho diuen perquè aquest general s’ho deia. Els Emilis vénen de Castelar. Els Nicolaus, de Salmerón. Etcètera. Després vingueren els noms clàssics, sempre alternats amb els científics: Ulisses, Arquímedes, Darwin, Hermògenes, Edison. Les senyoretes foren anomenades Salomé, Llibertat, Harmonia… Aquesta curiosa revolució nominalista s’acabà en una riallada per un excés de zel, en pretendre un excel·lent ciutadà de Begur posar al seu fill el nom de Comas i Solà després d’haver contemplat la lluna, amb entusiasme indescriptible, a través del telescopi de l’observatori Fabra. El petit becanard s’hauria dit així Comas-Solà Pi i Romaní.

El meu padrí, doncs, proposà el nom d’Ernest, però totes les ombres de la tradició del mas Pla grinyolaren dolorosament. Una infinitat de persones s’interposaren tractant de compondre l’afer. En nom dels drets del padrinatge, el vell bon home s’encastellà. El bateig hagué d’ésser ajornat. L’escissió familiar explotà sorollosament. L’hostilitat fou tan forta, la pressió del jutge i la del senyor rector tan considerables, que el padrí es retirà finalment a casa seva marejat i enutjat com un caporal de reialistes. Des d’aquest fet les dues famílies han viscut completament separades i no s’han saludat mai més. En els pobles, la gent es troba a cada moment. No saludar-se implica l’existència d’elements de rancor, somorts però latents.

Tot això és un resum d’escenes esvaïdes de la vida antiga.

 

—Tot em fa nosa!… —sento que diu la meva germana Rosa.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada