Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

15 d’octubre 1918

dilluns 15 octubre 2018

He assistit, avui, a l’enterrament del vell Trill, el serraller, veí de casa de tota la vida. Era un home petit, agitat, la pell entre negra i ferruginosa, sempre untada d’oli, amb una certa tendència a l’energumenisme. Havia begut grans quantitats de vi i el seu fetge semblava soluble en l’alcohol. De seixanta-set anys, quan vingué la primavera i les clavellines floriren, donava, d’amagat de la seva dona, fent un saltironet nerviós, clavells a les noies. Estava tocat de la follia de la vida: li interessava l’atordiment pur: la taverna, el ball violent, carnestoltes, disfressar-se, dir mal de la gent, parlar dels carlins, estar sempre a matar amb un veí o altre. Amb els altres hi estava bé, no pas —sospito— per gust, sinó per la necessitat que algú l’escoltés. De vegades feia bromes pesades. Era grotesc.

Amb la mort de Trill, el carnaval de Palafrugell ha perdut un gran element.

L’enterrament l’ha presidit el seu fill gran, Telm, molt xafat, amb el barret al clatell. Hi ha hagut molta gent.

Tornant del cementiri pensava en el canvi considerable que es produeix en la gent del país, segons portin o no portin barret. Semblen diferents.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 d’agost 1918

dimecres 22 agost 2018

Ahir féu un mal dia. Vent del car1 de llevant. Pluges intermitents. Els estiuejants no saben què fer. Les cases són massa petites per aguantar una gotellada. Els pescadors anaven amb esclops tot el dia. Estranya novetat del retruny dels esclops pels carrers. Avui la gent ha tornat a les espardenyes. Tot s’ha eixugat i assecat. Aire de tramuntana viu, cel blau, tot sembla ressuscitat i nou. Ja no fresqueja. De tota manera, l’aire és més prim i més fi, la xafogor sembla esvaïda. El ventet és tan agradable que produeix, a la cara, la mateixa sensació de l’aigua fresca.

 

Hermós enllesteix un palangre a l’ombra d’un bot, assegut a la sorra. Em fa un crit i m’hi acosto. S’ha tret la gorra de patró de bou i ensenya una calba allargada, d’un color blanc groguenc. Unes gotetes de suor, petites però individuades, li piquen la clepsa. Té una cara ferotge i peluda, els narius arremangats, la boca molla, d’australopitec.

—¿Diu que s’acaba la guerra? —fa mentre clava un ham a la rebava de la cofa.

—¿Qui ho ha dit?

—Ho ha dit un senyor que portava sabates, al cafè…

—Valga’m Déu!

Hi ha una pausa llarga i després diu:

—De tota manera, és una mala notícia.

—¿Dir que s’acaba la guerra és una mala notícia?

—Sí. Les guerres porten el peix.

—Bah, bah!…

—Et dic que sí! És l’experiència. He fet fer una moixonera nova. Ara la tenyiré. Si s’acaba la guerra, bona nit moixons. No se’n veurà ni un per medecina… El peix vol soroll, remor, canonades, estropicis

De vegades, el contacte amb la gent deprimeix.

Hermós ha dit tot això amb uns ulls que a mesura que ha anat parlant se li han anat entristint —és dir, amb uns ulls de creure-ho. La depressió ha anat d’augment. Són coses davant de les quals jo no sé què dir.

 

Als pescadors els agrada el cant —sobretot les cançons amb una lletra que doni gust a la boca i una musiqueta gronxada en el balanceig.

Un pescador de Calella, afeccionat a cantar, em diu:

—M’agradaria més saber tocar la guitarra que tenir panteó…

Parlant d’un seu company, que al seu entendre canta sense tenir-hi toc, diu:

—Quan canta sembla que es cala foc…

 

Al vespre, passo una llarga estona parlant de peixos amb els pescadors.

A les dues, un home s’alça de la cadira i sento que diu:

—Nois, demà hi ha matines. Me’n vaig a dormir. Bona nit. Immediatament després d’haver dit «bona nit», agafa la primera cadira que es troba al seu abast i fa, tot asseient-s’hi:

—Pepet, porta un remenet!… Després encén un caliquenyo.

 

En retornar a casa contemplo una estona la lluna. Navega pel cel lleugerament tocat de boira fina en una suspensió inconsútil, dins d’una flonjor suavíssima. La llum i la boira es fonen en una mena d’èxtasi silenciós i passiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. 3. Car d’enfora: mar que ve de lluny sense fer sentir els seus efectes a la costa; cast. car de fuera. Car de terra: mar que ve de la banda de terra; cast. car de tierra. Tenim vent de car de terra, Ruyra Pinya, ii, 55. Loc. —Anar amb el car a proa: estar embriac (Sta. Eulària d’Eivissa). Refr. —«Lleva-ho del car, posa-ho a la pena, tot és antena» (or., val.); «Treure-ho des car i posar-ho a sa pena, tot queda a s’antena» (Men.). Es diu parlant de coses que poden sofrir cert canvi sense perdre res ni mudar gaire. Fon.: káɾ (or., val.); káɾt (St. Feliu de G.); сáɾ (Palma, Manacor); сá (Llucmajor); kár (Men.). Etim.: del gr. κάροιον, mat. sign. (cf. Vidos Storia 301. DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de juliol 1918

dissabte 21 juliol 2018

Segon dia de la festa. A la tarda, la gent agafa un aire una mica fatigat. El programa de la festivitat consisteix en una successió alternada de moments de brogit i de soroll i de moments de calma silenciosa, una mica trista. En aquests moments es sent, de vegades, el pet d’un tap de gasosa impetuós, escumejant —davant de la cara àvida d’un nen arrilat. En els moments de soroll, la gent té els ulls brillants. Quan la cosa baixa, fa la mateixa cara que si tingués un disgust irreparable. La indiferència davant del món és la felicitat.

 

La vida burgesa

En un moment determinat constato que circula per la vila un rumor sensacional: el rumor que el metge Martí, don Francisco Martí, està absolutament decidit a posar, a casa seva, quarto de bany. «¿Ja sap que el senyor Francisco posarà quarto de bany?», m’han dit, en un espai curtíssim de temps, tres o quatre persones de la vila de la posició més diversa.

El senyor Francisco és una gran personalitat del país i està lligat, en la meva visió de les coses, amb la quinta essència de l’antiga vida burgesa. És el metge de casa —i, per tant, és un gran metge. És un home curt, corpulent, apoplèctic, que quan puja una escala bufa com un dofí. Sobre els seus ulls, que semblen excessius per les seves òrbites, hi porta uns vidres inestables que un cordonet lliga amb l’orella molsuda —d’un pèl moixí daurat. Les seves sentències són contundents i tenen imperatiu. Home del seu temps —ara deu tenir uns seixanta anys—, els seus coneixements es basen en l’ull clínic. És important. Aquest ull clínic, posat en un temperament mòrbid i melindrós, no li hauria donat, potser, cap rendiment. Servit per la seva combativitat li ha proposat una confiança il·limitada. Els que li paguen la iguala estan convençuts que és un home que es baralla amb les malalties a través d’un cos a cos literal, d’una baralla autèntica. En tot això hi ha una mica de comèdia, però sense comèdia ¿hi hauria burgesia?

Acabada la seva visita, que fa amb una tartana de vidres tirada per un cavall lluent i menada pel fidel Molines, la senyora Carolina (la seva senyora) ja l’espera. La senyora Carolina és sorda com una perola, però la seva incomunicació l’ha portada a practicar l’art de saber notícies. La senyora Carolina és una de les persones més xafarderes de la població. Ho sap tot. No se li escapa res. És una esponja que absorbeix tot el que es produeix al seu voltant. És una xafardera de tipus provocatiu, car la seva comunicació normal amb la gent es produeix d’aquesta manera: ella sempre té a mà un tall de diari. En trobar-se davant d’un o altre, fa amb el diari de què disposa un cucurutxo, se l’aplica a l’orella, acosta la boca de l’embut de paper a la cara de la gent i fa, amb la cara plena de curiositat:

—Digui, digui…

La senyora Carolina és alta, negra, desmanegada, ossada. És, al mateix temps, la persona més melosa del país. Té alguna cosa de mestissa —de cubana. Davant d’ella, el senyor Francisco —segons diuen— ha hagut sempre d’arriar veles i d’adaptar el seu impetuós temperament a l’ordre familiar. Això fou especialment visible quan perderen la seva única filla. Aquesta senyoreta morí d’una malaltia molt estranya. Era ja morena de pelatge. Quan es posà malalta s’anà tornant negra, negra, negra, i a la fi es morí fent un badall normal, habitual —un badall com els que es fan quan es té una mica de gana. (Així ho contà el servei que la veié morir.) De cos present semblà que retornava a unes formes i a un color ja oblidats, superats. Tenia els pòmuls sortits i tibants, el nas xafat, els llavis botits. El color era el d’una negrita real.

A casa del senyor Francisco fan olla cada dia i arròs els diumenges. Sis dies d’escudella, carn d’olla i un platillet de carn o de peix. I els diumenges, arròs, per canviar. Sospito que aquests menús ja fa molts anys que duren en les cases benestants del país. Constitueixen la columna bàsica de l’estructura alimentària familiar. Per això és tan curiós de constatar que ara, en aquests moments, s’estan produint els primers símptomes contraris a una persistència que semblava definitivament assegurada. En la societat vilatana es nota la presència d’elements contraris a la carn d’olla. Aquests elements tenen ardor, i tinc la impressió que triomfaran plenament. Aquestes modificacions transcendentals en la constitució de base del país són atribuïdes a la guerra. És evident. Passa en aquests moments, sobre el món, un vent de revolució, un vent contrari a la monotonia, i la carn d’olla és considerada monòtona, desproveïda de variació, repetida. El plat és, per altra part, molt car i les dones van una mica curtes de cabals. És natural que, a les cases de conviccions poc sòlides, la carn d’olla perilli.

Havent dinat, el senyor Francisco encén un cigar de l’estanc i es dirigeix a casa del seu cunyat senyor Maspera. Aquest senyor és un home alt, una mica corbat, flac, envellit, amb una barba quadrada groguenca, els cabells amb ratlla i tupè. És casat amb la senyora Irene. La senyora Irene és germana de la senyora Carolina. El senyor Maspera és rendista. Té una renda que li permet, sense fer res, menjar escudella i carn d’olla cada dia. És una persona ben educada, d’un humor constant, incapaç d’ofendre ningú ni de dir una paraula que no hagi estat repetida copiosament per tota la vida. En la vida burgesa tot és repetit.

Una mica abans, una mica després de l’aparició del senyor Francisco, arriben a la casa dos o tres altres senyors —el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.— després d’haver menjat també la seva carn d’olla respectiva. Quan són tots reunits, s’asseuen a una taula, la senyora Irene porta unes cartes i es posen a fer el tresillo. Comencen a hora fixa: quan els obrers passen en direcció a la fàbrica. La durada de la partida és, en canvi, incerta. Depèn de si el tartaner del senyor Francisco es presenta amb una mala notícia —amb una mala notícia per al malalt, ben entès. En aquest cas, el metge ho deixa tot i es dirigeix, amb la tartana, a fer la visita.

Des de l’aparició de les primeres orenetes fins que fa fred, els senyors Maspera fan vida de porta. Vull dir que fora de les hores de repàs o de dormir estrictes es passen la vida a l’entrada mateixa de casa seva. Una porta de vidres, que a l’estiu és sempre oberta, els separa només del carrer. Com que el carrer és cèntric, sempre passa un o altre, i això els entreté.

A l’hivern, amb un disgust que no poden dissimular, es retiren al menjador i fan una mica de braser.

La persona que sofreix més d’aquest momentani eclipsi és la senyora Irene. A l’entrada de la casa, al peu mateix de la porta, hi ha un balancí de balca, còmode i confortable, adaptat a les formes més aviat magres del seu cos. En aquest balancí, la senyora Irene hi ha passat, asseguda, una gran part de la vida. I el moment que li és més grat de seure-hi és quan el seu marit i els amics del seu marit —el senyor Francisco, el senyor Puig, el senyor Ferrer, etc.— fan el tresillo. L’habitació s’emplena de fum. L’aire hi és, sovint, irrespirable. La partida es desenrotlla —com gairebé tots els jocs— enmig d’un mal humor persistent. De vegades s’hi produeixen discussions violentes. Tots han menjat la mateixa carn d’olla, però no hi ha manera d’entendre’s. La igualtat d’alimentació no crea pas la unitat de pensament. S’escau sovint que un o altre jugador dóna un cop de puny sobre la taula —un cop de puny terrible— que fa saltironejar els granets de blat de moro de marcar i els fa caure a terra… L’escena és teatral i impressionant. La vida burgesa és un teatre sempre repetit.

Un fet d’aquesta naturalesa sembla que hauria de produir una gran consternació en els jugadors i la família. Ni pensar-hi. A la casa, totes les possibilitats del tresillo són acceptades a priori i estan previstes. Quan els grans de blat de moro s’han escampat per terra, la senyora Irene abandona el seu balancí i recull, amb una cura exemplar, un a un, els grans dispersos…

Mentre realitza aquesta operació, sol repetir unes frases, que, pel fet d’ésser sempre les mateixes, han agafat un aire sacramental.

—Així m’agrada!… —diu—. Els homes han de tenir caràcter! Això és jugar al tresillo…

Quan penso en totes aquestes coses m’explico l’interès amb què la gent fa circular la notícia relacionada amb el quarto de bany del senyor Francisco.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de juny 1918

dissabte 30 juny 2018

Gori, que ahir anà a Calella —era Sant Pere, festa major— i del qual (de Gori) es podria dir, utilitzant uns versos de Pitarra, que és

gran home per atipar-se
i per buscar conveniències…

torna indignat del ressopó que li donaren. Sembla, ben garbellat, que la llagosta i el pollastre que li serviren com a primers plats foren, encara, potables. En canvi, l’oca (o l’ànec, no ho recordo exactament) amb naps que li presentaren seguidament fou coriàcia, immenjable i d’una recalcitrant duresa.

En virtut d’aquest trist esdeveniment, fa una disquisició sobre l’alimentació dels ànecs i les oques en aquest país.

«Quan penso en aquesta alimentació —diu— em poso de mal humor. Els pagesos tendeixen, cada dia més, a engreixar aquests animals amb els caragols petits, de color gris, que en diem joanets. Els ànecs i les oques se’ls mengen íntegrament: la clova i el caragol mateix. La digestió d’aquest compost, predominantment calcari, ha d’ésser molt laboriosa, literalment atlètica. Els estómacs d’aquests animals s’han de fatigar inútilment. I, d’aquesta fatiga, n’ha de pervenir un eixarreïment general de tot el cos, la impossibilitat de produir polpes blanques, tendres i denses —aquelles polpes de carn blanca que Déu ha creat per fondre’s en la nostra boca si és que l’univers té algun sentit! —diu en un rapte d’eloqüència—. Els animals, doncs, arriben a la mort sense humor, flacs, secs, desproveïts d’aquell mínimum de jocunditat que han de tenir els aliments. Ànecs enfollits, oques boges, histèriques!

D’ací en pervenen aquests ressopons neguitosos, aquestes viandes coriàcies, aquestes masticacions monòtones, maquinals, impregnades de pessimisme i de melancolia…».

Quan Gori parla de les coses que no li interessen, té un enraonar trencat, graciós, agut. Quan, per contra, al·ludeix a les seves coses personals, tendeix, inconscientment, és clar, a l’ampul·lositat i a l’arrodoniment excessiu. I això potser és una característica que els empordanesos tenim molt acusada. L’interès i la retòrica són dues coses que en nosaltres van lligades sempre. Així, malgrat que el tema d’aquestes alimentacions és, en aquest temps sobretot, molt candent, si el discurs hagués durat una mica més ens haguérem tots mig adormit sobre l’ondulació verbal, bressolats per la música de les esferes.

Em sembla, doncs, comprendre que, entre nosaltres, el transport, l’arravatament dionisíac, sol tenir per origen algun urgent interès personal. L’exteriorització d’aquest moviment crea una retòrica ampul·losa. Si aquest impuls va lligat amb el bleix alcohòlic, l’ampul·lositat augmenta. Deu ésser per això que els embriacs empordanesos —pocs però bonics— solen ésser uns oradors de punta, importants i temibles. Són uns llaunes terribles. Jo en fujo com el dimoni de la creu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

20 de juny 1918

dimecres 20 juny 2018

Sopar amb Ramon Casabó.

Casabó ha vingut a rematar la venda de la farmàcia que tenia ací. Trobava que fer d’apotecari, en un poble, és un trist ofici —un ofici d’home lligat permanentment a un taulell. Se n’ha anat a viure al seu país (Olot) i ha començat a estudiar per dentista. Durant els anys que visqué ací, férem molt bona amistat —exactament en férem, potser, de seques i de verdes.

Està com sempre. És un xicot una mica carregat d’espatlles, la pell molt blanca, poc pèl a la cara, d’ulls blaus, d’aspecte distingit, fumador constant i nerviós de cigarrets, de tracte una mica taujà, mofeta, satíric. Sosté que la gent ha tingut d’ell, a cada moment, la impressió que ha volgut que en tingués. La simplicitat psicològica dels empordanesos el sorprèn. Malgrat el seu aspecte acusat de timidesa i de discreció, ha estat l’únic de nosaltres, en aquests últims anys, capaç d’una acció de gosadia, calculada i freda.

Casabó aspira a passar l’estona de la millor manera possible. Tot li és igual —mentre no se li produeixi cap molèstia. És intel·ligent, però fa esforços inimaginables perquè la gent no s’ho cregui. Tracta a cada moment d’ésser tingut per un pobre infeliç, per un zero a l’esquerra. S’ha de treballar, és clar, però el menys possible. Considera un fet indispensable, en la vida d’un home de carrera, casar-se amb una dona rica. «Quan hagi resolt això —diu—, em dedicaré a la pintura tranquil·lament». És un bon observador. No està imbuït per cap ideologia ni per cap partit pres. Les paraules no tenen a penes cap valor. El que el frena d’una manera més forta és el sentit del ridícul. Posat, però, entre els seus interessos i el sentit del ridícul, no sé pas què faria. Faria com tothom, naturalment.

—La diferència que hi ha —afirma— entre guanyar-se la vida a Olot i guanyar-se-la a Palafrugell és que a Olot s’ha de fer molt més l’hipòcrita que aquí…

I després d’una petita pausa:

—Però ja comprendreu que, a mi, això m’és absolutament igual, perfectament indiferent…

Al Club, on anem a prendre cafè, ressuscitem la nostra vida passada: fem una «vaca» i juguem una estona al bacarà. Partim tretze duros cada un. Tretze duros és una quantitat fabulosa: són seixanta-cinc pessetes, o sigui dos-cents seixanta magnífics, perfumats cafès.

—El joc fa encara més mal que l’alcohol —dic a Casabó per dir alguna cosa.

—Depèn! —fa amb una veueta tímida—. Jugar i guanyar és dels exercicis més higiènics que es poden fer… Quan es té mal de cap i es juga i guanya, l’efecte pot ésser més eficaç que prendre una aspirina. El que desmoralitza és perdre.

A la matinada, amb Gallart, Coromina i els amics, ressopó a Cal Tinyoi. Moltes copes per començar. Galimaties delirant. El propietari de l’establiment presideix la taula, faraònic, brusc, enrogallat, vermell, mort de son. Ha anat tot el dia darrere les guatlles. Davant hi té un plat d’ocells admirablement rostits, regalimants de greix. Menja maquinalment, amb els ull mig clucs, la gorra de cantó, sobre el clatell. Els ossos li fan, a les dents, un cric-crec que fa posar pell de gallina. Casabó demana llonganissa, vi negre i una truita amb ceba. Beguda copiosíssima. La conversació es va convertint en un guirigall de crits. Taquicàrdia sinistra, malestar creixent. El local és fresc, però les gotes de suor cauen, cara avall, còmicament.

A les quatre, Coromina descobreix que Casabó ha desaparegut. El cerquem pertot arreu. Ni rastre enlloc. Un sopar que s’acaba amb la desaparició de l’invitat és un fenomen ben estrany.

—Això només passa en aquest país… —diu el gras Girbal amb un aire avergonyit, posant d’home incompatible amb aquests costums.

—Deu haver anat a prendre l’últim tren… —fa Coromina incoherent.

—És clar, el primer tren… Es deu haver espantat i ha fugit —diu Gallart amb una cara trista.

La nit ha estat més aviat horrible. Malgrat la seva estranya desaparició, és segur que trobarem a faltar Ramon durant uns quants dies.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada