Arxiu de la categoria ‘caràcters, persones i personatges’

13 de desembre 1918

dijous 13 desembre 2018

Santa Llúcia. — Aplec tradicional a l’ermita de Sant Sebastià. Hi pujo a la tarda. Molta gent. Tartanes i carros —amb tenda— dels pagesos. Crits i fressa a la muntanya. Sota d’un pi veig dos enamorats que es donen la maneta. Amb l’altra mà, ell es refila el bigoti; ella mira, amb la vista baixa, a terra.

A primera hora ha fet un temps plàcid i lluminós. Es veu el Canigó, gelat i metàl·lic. El pla de Palafrugell, ajagut en una calma estàtica. Els primers termes dibuixats com una miniatura. Les sardanes, que toquen a ple aire, se les emporta la volta del cel. A mitja tarda s’inicia un crepuscle llarg d’una carnació de suc de taronja. Al cel hi ha unes aigües suaus —verds esblaimats, blaus prims i puerils. A ponent hi ha una resplendor de color de rajol incandescent. El contrallum regalima en els vidres de l’ermita. A través de les retxes de les finestres, aquesta llum dóna a l’edifici un aire de cenobi malenconiós i abandonat. De la terrassa estant es veu un mar blavenc immòbil —la calma de la fatiga inútil. Molts vaixells aturats, sense vent. Embarcar-m’hi, quina delícia no seria…

Tracto, a la cuina, de fer-me amb una botifarra —ací són exquisides— entre dues llesques de pa. Inútil: massa gent. Retorn amb Gich, un estudiant de medicina, jove, obvi i optimista. L’obvietat m’exaspera. Acompanyo una estona la senyoreta V. Dins del crepuscle gris veig els seus grans ulls negres brillants —amb un puntet vermell a la intersecció de les parpelles. Diversos aperitius. La buidor augmenta. Una indiferència total —una mena de melancolia vegetal. Tanta il·lusió que m’havia fet, anys enrere, aquest dia!

 

«No hi ha desgràcia per als cors dèbils; el desconhort necessita un cor potent» (Dostoievski). Això vol dir, probablement, que la primera cosa que es necessita per patir és una salut de ferro.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de desembre 1918

divendres 7 desembre 2018

Fa bon dia. Divago, pels carrers, a l’hora del sol, badant. Darrere els vidres d’una finestra veig un home groc, afinat, la roba baldera, un mocador al coll, blanc. Contempla la gent que passa amb un aire de preocupació, com si pensés —potser amb un sentiment d’enveja obsessionant. És un malalt.

L’aparició d’aquest home em fa recordar una cosa que vaig sentir a dir, fa pocs dies, al cafè, al doctor Reixach. El doctor Reixach és un home gras, obvi, ràpid, el pensament del qual passa sobre les coses volant. «El pus —deia— no és res més, en definitiva, que una concentració de glòbuls blancs». De la frase, les dues paraules «en definitiva» no tenen rival.

Tot passejant arribo a l’estació. Hi trobo la gent del tren de les tres —malgrat que sempre hagi sortit a tres quarts. És el tren que enllaça amb l’exprés, a Flaçà. En aquesta hora passa per l’estació, al cap de l’any, el bo i millor de Palafrugell. Al costat meu hi ha la senyoreta V. amb un jove de la població. La senyoreta V. té uns grans ulls negres. Espera el tren. Va a Barcelona. Vesteix molt elegant, i fa unes adorables moneries amb la cara. Potser està nerviosa. Potser ho fa per gust de subratllar la importància del seu viatge. El jove l’observa amb una sorpresa creixent. A l’últim li diu, sec i ràpid:

—Veig que fas moltes galindaines. De tota manera, comprens?, no n’hi ha per tant. A Palafrugell tots som iguals: peix fregit, jurioles a la brasa…

La senyoreta es redreça lleugerament convulsionada —tocada.

 

El senyor Torres Jonama.

No es parla de res més a la població: del senyor Torres Jonama. Sembla que vol donar llargs mils duros per a la construcció de les escoles de la vila i de les dels pobles de la rodalia. És el nostre filantrop. Però, davant d’aquesta generositat, les reaccions són molt diverses. Hi ha molt poca gent que s’ho prengui seriosament. N’hi ha una altra part que diu: «¿Què s’ha pensat aquest senyor amb les seves escoles? ¿Per tan ases ens té? ¿És boig o el fa?». Hi ha, encara, un altre comentari més incisiu, si cap. Sentit al carrer: «¿Aquest ricatxo vol pagar les escoles? Per alguna cosa ho deu fer… Alguna en porta de cap…».

Tot això és injust, però la curiositat és indescriptible i cada dia més vidriosa. Però no crec que hi hagi res a fer. Si no se’n torna ràpidament als Estats Units,1 això acabarà en un sainet molieresc i vilatà. Arribarà un moment que les persones que el rodegen tindran treballs, passaran vertaderes amargors per ocultar-li el que la gent diu d’ell —i això serà l’essència del sainet.

Si de vegades el trobo i no va massa acompanyat, em parla de la segona guerra civil i de la seva estada a Navarra. En té un record fresc i viu. Avui deia:

—Ah, si haguéssiu vist el rei, el Pretendent, amb la seva gran barba, els escapularis i les condecoracions que portava! Era impressionant. Era un home molt apreciat de les dones del país i tenia entrada en moltes cases… Era el vertader cavall de regal, un autèntic rei a l’antiga! Només havia d’alçar la mà… No sé pas si arribà mai a tenir un qualsevol criteri sobre les coses. Escoltava la banda de música com si digués el rosari i deia el rosari com si escoltés la banda. Però era un rei a l’antiga, un reiàs…

 

Coromina explica que un dia, a Girona, un senyor de la ciutat, molt respectable, deia a Rusiñol:

—¿Com és possible, don Santiago, com és possible que vostè i els seus amics, que són persones tan formals, persones tan bones i estimades, freqüentin aquestes donotes del barri, aquestes donotes de tres pessetes?…

—Un moment, un moment! —digué Rusiñol aturant-lo en sec—. La meva era de quatre!…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Després de vuit anys d’absència, el 21 de juliol de 1921, Josep Torres va tornar a Palafrugell  – v. http://www.xtec.es/centres/b7002481/srtorres.htm (n. ed. bloQG) []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de novembre 1918

diumenge 11 novembre 2018

Amb el pianista Roldós, a Cala de Gens. Com que no tenim ganes d’enraonar, caminem en silenci. De vegades Roldós xiula una estona, però de sobte calla i es torna vermell, com si s’avergonyís.

Sobre la costa hi ha una remor d’escuma bruta, tèrbola. De tota manera, les barrabassades geològiques em carreguen. A la mar hi ha un llagut que pesca —sol, inútil, sobrer. Passant per dins de les pinedes, la remor dels pins fa l’efecte com si algú us mirés —invisible. Sobre la badia de Palamós, la mar fa un blau que sembla artificial, un blau llaminer, amb aigües més pàl·lides… (no trobo l’adjectiu). És un blau de contrallum, d’anunciació, un blau… (impossible de trobar l’adjectiu). És un blau que neguiteja, fisiològic, extramarí, un blau que només es pot veure a través de les aigües d’un verd… (fracàs total). Roldós està com absent. Quan arribem a l’ermita (és gairebé fosc) algú tanca la porta de dins estant. Encara se sent cantar un grill. Hi ha un tal silenci, bressolat per l’ondulació del vent de les pinedes, que es sentiria caure una palla a terra. Aquest silenci sonor sembla una forma de la immensa voluptuositat de la terra. Tornem en silenci. Roldós —que porta l’abric a les espatlles (un abric de color de xocolata)— aparenta tenir esgarrifances de fred intermitent.

 

Els amics.

Al vespre arriba al club Puig Grassetes, que de jove fou periodista a Palafrugell i ara resideix a Sevilla. És el de sempre: nerviós, més nerviós que mai, atabalat, desbordat de feina, desordenat, inquiet. Va vestit de negre i, com que està tan flac i groc (sembla que l’han ensofrat), sembla un magistrat d’audiència. Celebrem la seva arribada amb copioses libacions i en honor d’ell s’arma un bacarà que fa tremolar les esferes. En el fons, tothom sap que perd sempre. L’únic que no vol que sigui dit és ell.

Carles Serra (en Carlitos) ha de mantenir sempre per força un posat greu i sever. Si té la desgràcia de posar-se a riure, està fet d’una manera que li pot entrar un singlot d’una duració indefinida, d’efectes dolorosíssims. Els metges li han dit: si riu, se’n farà l’estella.1 Sembla que quan riu i li entra el singlot n’hi ha per llogar-hi cadires. Al cap d’una hora o dues tothom fuig, perquè té la sensació que es morirà indefectiblement.

Gori resulta sempre massa personal i egoista per estar pacíficament amb amics.

Linares és l’àguila de les coses immediates i per això fascina els comerciants. És quan presenta la factura que comencen els xerics.

Mundet, el contractista d’obres, em diu que és un home tan ocupat que no ha pogut fixar-se mai ni mig minut en una idea. És de plànyer, pobret!

Una de les poques persones capaces d’una certa bondadosa ironia en el tracte és l’home més llòbrec de la vila: Enric Frigola.

Quan hom considera que Puig Grassetes ha perdut prou per ésser el primer dia, anem tots en banda a fer ressopó. És el súmmum de la felicitat en aquest poblet.

A la matinada circula el rumor que s’ha signat l’armistici.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Fer-se’n l’estella: tenir-ne molt de perjudici, sortir-ne perdent; morir-se (Empordà, Vallès, Barc., Penedès). No cal que pensi en cap negoci en vint-y-quatre hores si no se’n vol fer l’estella, Ilustr. Cat. 1882, 26. Un mal de ventre fort que té l’euga… que si no se li lleva de pressa, prou se’n farà l’estella aviat, Joan Freixes (Catalana, i, 370) Diccionari Català-Valencià-Balear. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 d’octubre 1918

dilluns 15 octubre 2018

He assistit, avui, a l’enterrament del vell Trill, el serraller, veí de casa de tota la vida. Era un home petit, agitat, la pell entre negra i ferruginosa, sempre untada d’oli, amb una certa tendència a l’energumenisme. Havia begut grans quantitats de vi i el seu fetge semblava soluble en l’alcohol. De seixanta-set anys, quan vingué la primavera i les clavellines floriren, donava, d’amagat de la seva dona, fent un saltironet nerviós, clavells a les noies. Estava tocat de la follia de la vida: li interessava l’atordiment pur: la taverna, el ball violent, carnestoltes, disfressar-se, dir mal de la gent, parlar dels carlins, estar sempre a matar amb un veí o altre. Amb els altres hi estava bé, no pas —sospito— per gust, sinó per la necessitat que algú l’escoltés. De vegades feia bromes pesades. Era grotesc.

Amb la mort de Trill, el carnaval de Palafrugell ha perdut un gran element.

L’enterrament l’ha presidit el seu fill gran, Telm, molt xafat, amb el barret al clatell. Hi ha hagut molta gent.

Tornant del cementiri pensava en el canvi considerable que es produeix en la gent del país, segons portin o no portin barret. Semblen diferents.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

22 d’agost 1918

dimecres 22 agost 2018

Ahir féu un mal dia. Vent del car1 de llevant. Pluges intermitents. Els estiuejants no saben què fer. Les cases són massa petites per aguantar una gotellada. Els pescadors anaven amb esclops tot el dia. Estranya novetat del retruny dels esclops pels carrers. Avui la gent ha tornat a les espardenyes. Tot s’ha eixugat i assecat. Aire de tramuntana viu, cel blau, tot sembla ressuscitat i nou. Ja no fresqueja. De tota manera, l’aire és més prim i més fi, la xafogor sembla esvaïda. El ventet és tan agradable que produeix, a la cara, la mateixa sensació de l’aigua fresca.

 

Hermós enllesteix un palangre a l’ombra d’un bot, assegut a la sorra. Em fa un crit i m’hi acosto. S’ha tret la gorra de patró de bou i ensenya una calba allargada, d’un color blanc groguenc. Unes gotetes de suor, petites però individuades, li piquen la clepsa. Té una cara ferotge i peluda, els narius arremangats, la boca molla, d’australopitec.

—¿Diu que s’acaba la guerra? —fa mentre clava un ham a la rebava de la cofa.

—¿Qui ho ha dit?

—Ho ha dit un senyor que portava sabates, al cafè…

—Valga’m Déu!

Hi ha una pausa llarga i després diu:

—De tota manera, és una mala notícia.

—¿Dir que s’acaba la guerra és una mala notícia?

—Sí. Les guerres porten el peix.

—Bah, bah!…

—Et dic que sí! És l’experiència. He fet fer una moixonera nova. Ara la tenyiré. Si s’acaba la guerra, bona nit moixons. No se’n veurà ni un per medecina… El peix vol soroll, remor, canonades, estropicis

De vegades, el contacte amb la gent deprimeix.

Hermós ha dit tot això amb uns ulls que a mesura que ha anat parlant se li han anat entristint —és dir, amb uns ulls de creure-ho. La depressió ha anat d’augment. Són coses davant de les quals jo no sé què dir.

 

Als pescadors els agrada el cant —sobretot les cançons amb una lletra que doni gust a la boca i una musiqueta gronxada en el balanceig.

Un pescador de Calella, afeccionat a cantar, em diu:

—M’agradaria més saber tocar la guitarra que tenir panteó…

Parlant d’un seu company, que al seu entendre canta sense tenir-hi toc, diu:

—Quan canta sembla que es cala foc…

 

Al vespre, passo una llarga estona parlant de peixos amb els pescadors.

A les dues, un home s’alça de la cadira i sento que diu:

—Nois, demà hi ha matines. Me’n vaig a dormir. Bona nit. Immediatament després d’haver dit «bona nit», agafa la primera cadira que es troba al seu abast i fa, tot asseient-s’hi:

—Pepet, porta un remenet!… Després encén un caliquenyo.

 

En retornar a casa contemplo una estona la lluna. Navega pel cel lleugerament tocat de boira fina en una suspensió inconsútil, dins d’una flonjor suavíssima. La llum i la boira es fonen en una mena d’èxtasi silenciós i passiu.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. 3. Car d’enfora: mar que ve de lluny sense fer sentir els seus efectes a la costa; cast. car de fuera. Car de terra: mar que ve de la banda de terra; cast. car de tierra. Tenim vent de car de terra, Ruyra Pinya, ii, 55. Loc. —Anar amb el car a proa: estar embriac (Sta. Eulària d’Eivissa). Refr. —«Lleva-ho del car, posa-ho a la pena, tot és antena» (or., val.); «Treure-ho des car i posar-ho a sa pena, tot queda a s’antena» (Men.). Es diu parlant de coses que poden sofrir cert canvi sense perdre res ni mudar gaire. Fon.: káɾ (or., val.); káɾt (St. Feliu de G.); сáɾ (Palma, Manacor); сá (Llucmajor); kár (Men.). Etim.: del gr. κάροιον, mat. sign. (cf. Vidos Storia 301. DCVB []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada