Arxiu per a octubre 2019

25 d’octubre 1919

divendres 25 octubre 2019

Dissabte. — He llegit aquests dies (a la biblioteca de l’Ateneu) molts articles de Joan Sardà, continguts en els tres volums que com a memòria li foren dedicats quan aquest senyor es morí. Un d’aquests volums porta un pròleg de Maragall, excel·lent, però per desgràcia no tan complet com el que dedicà a Mañé i Flaquer. Un dels millors articles (al meu modest entendre) de Sardà és el que escriví a La Vanguardia quan el Diario de Barcelona arribà a tenir cent anys de vida.

Avui el Diario de  Barcelona  el llegeix molt poca gent. El seu tiratge deu ser molt petit. La seva importància social és mínima. Continua sortint per l’impuls que en el segle passat i a primers d’aquest tingué. En el moment que arribà als cent anys de vida, el 1892, encara tenia molta influència. Mañé i Flaquer encara el dirigia. Mañé i Flaquer és una gran figura del vuitcentisme d’aquest país. La influència dels escrits d’aquest senyor i en general del diari que durant tants anys dirigí en la mentalitat catalana fou immensa, decisiva.

Davant de la història del primer centenari del Brusi, Joan Sardà constatà uns fets. Bàsicament són aquests:

«La redacció del Diario, almenys la que podem anomenar alta redacció, o sigui la seva jerarquia superior, ha estat composta, si no exclusivament, principalment de catedràtics: Piferrer, Cortada, Reynals, Coll i Vehí, Àngel Bas, Damas Calvet, Duran i Bas, Flaquer, Gaietà Vidal, Milà i Fontanals, Miquel i Badia i el mateix Mañé, professor també, si no recordo malament, en la seva joventut… En aquest aire doctoral i rígid es basen precisament la grandíssima popularitat que ha tingut Diario en aquesta regió i la influència indubtable que hi ha exercit. Barcelona i el seu Diario han viscut anys i anys compenetrats íntimament, engendrant-se i produint-se l’un a l’altre i l’altre a l’un.

»El Diario ha estat el representant autèntic del que s’ha anomenat el doctrinarisme. Definit grosso  modo, doctrinarisme ha volgut dir la professió i defensa en el pur ordre abstracte d’una doctrina tancada i radical, i la simultània abdicació en l’ordre pràctic i aplicat de la inflexibilitat de la doctrina per emmotllar-la als compromisos més o menys desinteressats del moment present.

»El Diario ha professat sempre la doctrina conservadora, i els seus articles de fons, quan s’ha tractat de donar idees, han estat l’exposició raonada i il·lustrada galejant de to científic i docent dels grans principis de l’escola conservadora. En aquesta exposició d’idees el Diario ha diferenciat les seves marcant-les amb un matís particular, un matís que s’ha d’anomenar regional, natural amb la filiació dels seus homes a l’escola històrica, que ací ha format una subescola de la gran escola conservadora europea.

»En la vida pràctica, però, en l’aplicació de les seves doctrines al judici polític del dia, el Diario ha estat un dels defensors més acèrrims, un dels sustentacles més ferms de partits polítics que, tot i anomenar-se més o menys tècnicament conservadors, no es recordaren dels dogmes doctrinals que el Diario patrocinava.

»D’ací que, per exemple, en matèria d’ortodòxia hi hagi hagut capellans i fins i tot bisbes que hagin excomunicat o poc menys el Diario, mentre que els avançats i lliurepensadors l’hagin tingut per neocatòlic. Que en política hagi romput llances amb la dreta i amb l’esquerra, temut per tots i gairebé renegat per tots. ¿I què més? Fins en matèries econòmiques el Diario, el gran campió del proteccionisme, hagué de rebre un dia una terrible envestida del gran pontífex d’aquella escola, don Joan Güell i Ferrer, i arribar amb ell a una tremenda i personal batalla.

»Una altra característica del Diario ha estat la constant subordinació de tots els seus judicis al que ell ha anomenat la moral o la moralitat, regla moltes vegades única de la seva crítica en tots els ordres de la vida. La divisió capital que ha fet el Diario de tots els successos de tot ordre posats sota la seva fèrula ha estat la divisió en morals i immorals. En aquesta divisió, però, que en tesi general és justa, sana i honrada, divisió que ningú no pot deixar de fer, sobretot els que s’erigeixen en directors d’ànimes, potser el diari ha encongit de vegades massa el seu criteri. El seu concepte de moral o d’immoral sembla buidat en motllos molt estrets, i així pregona i aplica moltes vegades una llei de moralitat molt apocada, molt vidriosa, limitada a un sol manament, el que crema, l’obediència servil al qual impedeix en certes direccions de la vida intel·lectual els grans ímpetus de la inspiració i estimula en una societat una mica apagada com la nostra i refractària a novetats i calaverades la mediocritat de judici que la caracteritza, aquesta cosa que segons com es posi el nas fa tuf de tartufisme i de beateria».

Joan Sardà és molt i molt apreciable. Sabia el que es deia. M’agradaria de posseir els tres volums de les seves obres escollides —però són d’obtenció difícil.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 d’octubre 1919

dissabte 19 octubre 2019

La meteorologia d’octubre, a Barcelona, és molt diversa, d’una varietat prodigiosa. De vegades sembla un temps de primavera tardana; en altres moments, d’inicis de l’hivern. Plou i fa sol… Els crepuscles, però, ja són diferents, tenen un altre color, un altre aspecte. Quan les tardes s’acaben en una llum difusa, pujant passeig de Gràcia amunt, sobre Collserola es veuen els crepuscles vermells, d’un dramatisme indiferent, que després, quan el caliu s’acaba, produeixen un cel lívid i tètric. Si en aquesta hora s’entaula el vent del Montseny, el cel del nord, tan net, agafa una coloració vítria, de safir, i té una qualitat d’ull de peix. De vegades cau una gotellada estrepitosa que s’emporta les fulles grogues dels arbres, refreda l’aire, fa regalimar carruatges i tramvies, desprèn de la terra una olor de bolets i fa que la gent s’agrupi a les porteries —on de vegades refreda. El calfred tardoral tan típicament barceloní —la primera sensació del canvi de temps. Mentrestant, a mesura que van passant els dies, les habitacions dels pisos es van refredant de mica en mica d’una manera insensible —el refredament ha començat amb les pluges de la Mercè—, però arriba un moment que s’ha de reconèixer el fet: al pis hi fa una mica de fred. Hom posa llavors una flassada al llit… Els refredats (de nas) són abundants i es troba gent que han canviat de veu. En el lloc més impensat, en qualsevol moment, es pot sentir una quinta de tos aparatosa —o produir-la. He passat uns quants anys el mes d’octubre a Barcelona. No en tinc pas gaire bon record. És l’inici de la temperatura glacial que ha fet en els pisos en què he viscut. Quin malson, Déu meu! El fred que he tingut a Barcelona! Tots els esforços que faig per convence’m que sóc un fredolic no donen cap resultat. Si per animar-me em frego les mans nerviosament, constato que la pell se’m torna vermella, però el resultat és nul, no treu cap a res. En realitat, només s’està bé al carrer —caminant, fent una o altra cosa al carrer. En els pisos, la temperatura és horrible.

 

Quan penso en els anys de la carrera d’advocat a través de la meteorologia de Barcelona a la tardor i a l’hivern, em sembla comprendre que ha estat una misèria. Quina manera de perdre el temps! Quin desaprofitament de possibilitats personals! No he pas estat un estudiant de mitjans econòmics folgats. Les cases de dispesa i pensions que m’han allotjat han estat modestes —per no dir magres—, purament pintoresques. ¿Hauria estat possible d’estudiar amb una mica de calma, en un estat físic mínimament confortable en aquesta classe d’establiments? Ho dubto. Els poquíssims —tan rars!— estudiants que arribaren a algun resultat a l’època dels estudis els considero uns herois. D’aquest nombre escassíssim n’elimino aquells que per circumstàncies personals pogueren treballar —generalment en el seu domicili particular— sense l’engavanyament i el malestar del fred. Feta aquesta eliminació, en queda una quantitat microscòpica. Són aquests que al meu entendre són uns herois.

En el sistema que era implantat, llavors, a la univesitat hi havia una classe d’estudiant que estava destinat a tenir èxit. Era el que tenia molta memòria —el que llegia un text i era capaç de repetir-lo, fins i tot sense haver-lo entès. Aquest fenomen psicològic és un do de la Providència, una manifestació personal sorprenent, però no sóc pas capaç d’incloure les persones que tenen aquest do purament mecànic entre els estudiants heroics. Més que les dotades de memòria m’agraden les persones intel·ligents, sobretot si són sensibles. Estudiar no vol pas dir solament llegir i repetir. Estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir —saber el que té importància i el que no en té. És una operació enormement complexa i al mateix temps naturalíssima. Estudiar és fer funcionar l’esperit, partint de vegades de l’esperit mateix o per incitació de coses que provoquen una curiositat: és dir, que agraden positivament. El que no agrada, el que no provoca un grau o altre de fascinació, no pot ésser objecte de reflexió, d’estudi. No hi ha atenció ni aproximació possible. Estudiar és una forma de l’amor —en definitiva una forma de la sensualitat: la carícia mental més fina i delicada que l’esperit pot produir. Ara tinc vint-i-dos anys. Des de l’edat de quatre o cinc que vaig a estudi, que em dedico a estudiar. En realitat no hauria d’haver fet res més. M’ha llegut una mica —no gaire!— de pensar en aquestes coses. Estic segur que les conclusions a què he arribat són les mateixes que s’ha formulat tanta i tanta gent. Davant d’aquestes conclusions em demano: ¿com és possible que una cosa que m’hauria d’haver donat tant de gust, que m’hauria d’haver agradat tant, m’hagi donat tantes molèsties, tantes obsessions angoixoses, tants maldecaps? Per a un estudiant autèntic, estudiar la matèria de la pròpia vocació o de la pròpia afinitat electiva és fruir —de la mateixa manera que per a un comerciant, o industrial, o pagès, o pescador, o obrer, exercir la seva activitat és fruir. Si les coses són així, ¿com ha estat possible que la vida d’estudiant ens hagi produït tan pocs moments agradables?

En els anys universitaris de què estic parlant, la paraula «estudiar» era molt poc utilitzada. D’estudiar en dèiem empollar —castellanisme infecte (empollar, en català, és «covar»), la significació del qual fa referència a la incubació dels ous per una lloca determinada. La incubació dels ous per una lloca dura, ininterrompudament, tres setmanes —espai de temps d’una duració suficient per donar a entendre la paciència i la tenacitat indispensable per a una operació d’aquesta classe. En el sentit universitari, la paraula empollar no volia pas dir estudiar, sinó romandre (en aquest cas romandre amb les anques sobre una cadira), pacientar, aguantar. Un empollón era l’estudiant que aguantava assegut en una cadira una quantitat d’hores important. Aquesta disposició era un do que no es venia ni es comprava. El que no resistia aquesta posició una estona molt llarga era un estudiant trivial, adotzenat. Empollar era com posar un collar o unes morralles a un animal jove —una espècie de dreçatge. Però estudiar no és pas això: estudiar, per a un estudiant autèntic, és fruir —és, en definitiva, la llibertat.

En les cases de dispeses, empollar, en el sentit concret de la paraula, volia dir asseure’s davant d’una taula en una cambra que contenia un llit (un llit que de vegades a la tarda encara era per fer), un armari i una palangana. Sobre la taula hi havia uns llibres —uns llibres de text. A la dreta de les assignatures, una tassa de cafè amb el platet ple de puntes de cigarret, de cendra i de cerilles. A l’esquerra hi solia haver un paquet rodó de 45 cèntims i la capsa de 5. Tot plegat, dos rals. El cafè a Barcelona era bo i el tabac (negre) es podia fumar. L’estudiant, arraulit a la cadira, de vegades amb l’abric posat, altres vegades amb l’abric i la bufanda, llegia un llibre de text obert sobre la taula. L’habitació era freda; els mosaics de terra, glacials. De vegades, l’estudiant llegia amb les mans a la butxaca —el cigarret apagat al llavi. Mentrestant del celobert o de les cuines dels pisos n’arribaven les cançons de Nito-Jo, cantades pel servei domèstic invisible, sobretot la traducció de la més popular:

C’est  la valse  brune
des chevaliers de la lune…

Per altra part, a mesura que anava avançant la tarda, l’aire de l’habitació s’anava saturant de la fortor de la coliflor o de les cols que s’anaven bullint sobre un fogó o altre. Eren unes emanacions que la fredor de l’aire transmetia amb una terrible intensitat. Era una olor penetrant que arribava a impregnar totes les coses, les coses més impensades: en un moment determinat semblava com si en tinguéssiu el cervell saturat. Passava el temps i de sobte us arribava barrejada amb aquesta fortor la de l’oli de la paella, massa àcid. Era quan començaven a fregir el lluç que es mossega la cua, el lluç que a Barcelona s’anomena de palangre (amb la hipèrbole natural) —una de les mercaderies més insulses i més insignificants que es poden imaginar, una de les més grans inanitats de l’alimentació humana. Mentrestant, el fred, que durant tota la tarda havia estat considerable, semblava, amb el crepuscle, augmentar. Els mosaics eren una barra de glaç. Arribava un moment que l’ambient era tan hostil i desagradable que desistíeu de continuar llegint el que deia el llibre sobre l’emfiteusi o el retracte o els articles del codi civil o la lletra de canvi. Empollar, mantenir les anques a la cadira davant d’un llibre obert la major quantitat de temps possible, era realment difícil. Us trobàveu davant d’un complot d’impressions exteriors generalment desagradables, d’una diabòlica persistència, que feien tota atenció impossible. Per altra part, el fred no permetia pas una qualsevol concentració —ni tan sols una qualsevol lectura coherent. No era pas una fred polar, aparatosa i dramàtica que us hauria obligat a cremar el que s’hagués pogut tenir a l’abast. Era pitjor que aquesta fred: era una fred de 10 graus que pessigava, persistent, filtrable, insidiosa, d’una puresa absolutament estèril. Era una fred que us esterilitzava el cos i l’esperit. Només hi havia una sortida: fugir. Era el que feien la majoria dels estudiants de casa de dispeses. En els inicis de la carrera, quan hom mantenia encara alguna il·lusió, la fugida es produïa devers les biblioteques públiques. L’única que hauria pogut servir plenament —la biblioteca universitària— només s’obria, però, al matí, és dir, coincidint amb les hores de classe. Era realment curiós el sistema imperant a la universitat: consistia a mantenir els estudiants allunyats de l’alma mater —d’una manera o altra ho hem de dir— la major quantitat d’hores possible. Tal com funcionava, la biblioteca universitària hauria estat, però, d’utilització impossible. Era una biblioteca de mira i no em toquis, d’absoluta separació entre el lector i els llibres que contenia —una biblioteca irrisòria, inassequible i, de fet, arcaica, antiquíssima. Així, els estudiants aixoplugats a les dispeses freqüentaven la del Col·legi d’Advocats, instal·lada a la Casa de l’Ardiaca, establiment fosc, solitari i d’aspecte fantasmal, i la Biblioteca de Catalunya o de l’Institut, que era al carrer del Bisbe i era magnífica —i escalfada, no cal dir-ho. Però aquests establiments no eren potser prou adequats als treballs —en definitiva monogràfics— de l’estudiant, que hauria volgut un accés menys complicat i més normatiu —que era precisament el que no tenia. Així, la majoria dels estudiants d’aquesta classe iniciaven una altra fugida. Llevat dels que tenien —pocs— una gran força de voluntat, la major part es projectaven sobre els billars i les taules del set i mig de la plaça de la Universitat o al carrer de Gravina o sobre els cafès de senyoretes i els music-halls del Paral·lel, que eren d’un desvergonyiment i d’una pornografia potser públicament mai vista. Fou en aquesta època que s’inicià el desplaçament de balls i cafès d’aspecte diríem hedonístic sobre la part baixa d’Aribau i Muntaner. Altres estudiants s’afeccionaren al cine, que era mut i fosquíssim i, per tant, favorable a tota classe d’aventures momentàniament agradables però potser no gaire divertides. L’erotisme era persistent i s’emportava molta gent al cementiri. La sífilis i la blennorràgia estaven a l’ordre del dia. Se’n parlava constantment. Els estudiants que després d’haver jugat al set i mig sentien a la pometa dels dits l’amarg sabor de la calderilla podien dar-se per satisfets. Havien passat per ull. Més malament haurien pogut acabar, reina santíssima! I així hom passava la més gran part de l’any escolar. L’acció de la universitat sobre els estudiants era mínima —per no dir inexistent. Era una situació absurda i manicomial. Però així es guanyaven els títols.

A la fi d’abril, primers de maig, començava el període final del curs, i els exàmens estaven a la vista —començaven el 20 de maig. Els estudiants que tenien la pretensió d’aprovar el curs —n’hi havia que ho havien descartat apriorísticament— no tenien altre remei que empollar d’una manera contínua, com uns desesperats. Hi havia llavors un element anivellador de les memòries i de les intel·ligències dels que ens hi dedicàvem: era el cafè. Empollàvem prenent cafè —i fumant, naturalment. Ja ho he dit: el cafè de Barcelona, llavors, era excel·lent. Quins magnífics, perfumats, deliciosos cafès es prenien al Suís i al Continental! Dels cafès veïns, els cambrers pujaven el cafè amb safates a les dispeses. La copa d’estudiant era de rigor a tot arreu. Jo encara he aconseguit la vella copa d’estudiant: cafè, canya, sucre i aigua fresca. La barreja feia un líquid de color de frare franciscà: de color de burell. Més tard, la canya desaparegué i fou substituïda en el millor dels casos pel conyac Domecq (tres ceps) i el pitjor per un mata-rates imbevible. Havent viscut a Barcelona a l’època final d’aquests establiments i d’aquests líquids, puc donar fe de la gran eficàcia que tingueren en la fixació, en la mentalitat goliàrdica, de les institucions de tots dos drets. El cafè ens excitava, ens enervava, ens mantenia una taquicàrdia que, segons deien, era favorable a la impregnació de l’estudiant en les assignatures pendents. Exactament no ho vaig creure mai; però, com que era un tòpic, no vaig tenir més remei que fer com els altres. També era considerat axiomàtic que el cafè donava, davant del tribunal examinador, una determinada llibertat de moviments i una indiscutible fluència verbal favorable al reconeixement dels mèrits. Era una altra fantasia. En realitat, quan els catedràtics del tribunal —en definitiva eren pares de família!— ens veien arribar tan pàl·lids, ullerosos i tremoladissos, els entrava una certa pietat que de vegades no passava de la teoria, però que en altres ocasions era una llàstima activa i aprovatòria, especialment destinada, em sembla, a apaivagar l’angúnia que aquestes coses produïen en les nostres respectives famílies. En tot cas érem uns infatigables bevedors de cafè, de cafè i copa, i uns fumadors recalcitrants i decidits.

Acabada la carrera i constatada la baixa de qualitat de les coses a conseqüència de la darrera guerra, em demano de vegades com s’ho deuen fer els estudiants d’avui per resoldre els problemes matemàtics, jurídics, arqueològics o medicinals amb els cafès que avui es serveixen —i que són comparats amb l’aigua de castanyes correntment. És molt probable que nosaltres fóssim uns pigmeus insignificants i els estudiants d’avui siguin uns genis indiscutibles. Hem de ser progressistes, cada dia més progressistes, encara que aquestes idees ens portin a cada moment a posar totes les nostres successives esperances en les successives criatures de bolquers.

—————————-

 

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 d’octubre 1919

divendres 18 octubre 2019

 

A l’època de Las Noticias, el redactor en cap, senyor Miró i Folguera, que era el que elaborava, en el diari, les notícies polítiques de compromís, em deia de vegades (quan tenia massa feina):

—Vagi al Cafè Catalunya. Ja sap on és: Vergara i la plaça mateixa. S’acosti a la penya del doctor Turró. Vegi d’obtenir alguna notícia política…

A La Publicidad ha passat el mateix. Jori, el director, em diu, de vegades:

—Aquest vespre vagi al Cafè Catalunya. S’acosti a la penya del doctor Turró. Hi trobarà potser alguna notícia política. Si en pot obtenir alguna, porti l’original a Fontdevila. No gaire tard, s’entén…

La reunió del cafè esmentat era realment impressionant. Es feia tarda i nit: havent dinat i havent sopat —i si de cas hi havia alguna cosa teatral important era després de l’espectacle que començava realment. El nom que la reunió tenia habitualment —era encapçalada amb el nom del doctor Turró, director del Laboratori Municipal i eminent home de ciència— no li donava pas la característica específica. Era una reunió absolutament política. Hi anaven el senyor Moles —un dels homes més aguts del moment—, Pere Rahola, Juli Marial, el gran cacic de Sants senyor Granyer, impressionant gat dels frares, el senyor Mir i Miró, el jove catedràtic i polític Josep M. Trias de Bes, etc. Alguns d’aquells senyors anaven i venien de Madrid cada setmana i de vegades tenien moltes notícies —que sovint donaven amb una fluència insospitada i altres es reservaven en un mutisme absolutament hermètic. En tot cas, aquella tertúlia era un dels llocs de Barcelona que disposava d’una informació més directa. Introduït per Pere Rahola —que ja coneixia de la penya de l’Ateneu— i cuitant sempre de mantenir-me en el lloc marginal i secundari que em corresponia, la informació que en vaig treure fou considerable —encara que sovint desaprofitada— sense que mai es produís el menor conflicte.

Era una reunió en què tothom tenia una personalitat prodigiosa. L’amenitat de Moles era divertidíssima i es manifestava sense cap obstacle, com és ara corrent. Aquesta llibertat, que en les persones que no volen o no tenen res a dir no serveix de res, donava origen, en la persona de Moles, a un esperit guspirejant i agudíssim. Turró era fabulós i no comprenc que no hi hagi un estudi de la seva figura en tant que contertulià. Turró era únic i molt diferent de Moles: així com aquest era un esperit molt donat al detallisme i a les coses concretes, Turró elevava de seguida les seves discussions o els seus monòlegs cap a les idees generals i la visió filosòfica i científica de les coses. Moles era un remolí que de vegades feia posar els cabells de punta; Turró, a qui qualsevol observació d’un cert pes posava immediatament al punt de dalt, i podia donar-li un aire de gran apassionament extern, era una font de coneixements que es manifestava constantment. De tan divertit que era, Moles arribava a fatigar; Turró no fatigava mai —era una mentalitat que fluïa sempre amb un enorme bon sentit.

Naturalment, en les meves anades a la reunió del cafè, vaig sentir parlar el doctor Turró de moltes i molt diverses coses. La situació social i política del país ha donat a les tertúlies una espècie de crepitació permanent. En la persona del doctor Turró vaig tenir ocasió de constatar-hi quatre posicions diferents, segons quin fos el tema tractat a cada moment. Aquestes són les posicions observades per mi:

Tot el que sigui una pertorbació de l’ordre social burgès, tingui la causa que tingui i adopti la forma que sigui, és judicat pel doctor Turró severíssimament. Posició reaccionària a cegues. La guàrdia civil té sempre raó —sistemàticament.

En filosofia és dualista —la matèria i l’esperit— furiosament antikantià, tomista, gran admirador de sant Tomàs d’Aquino. La Summa de sant Tomàs és per ell el punt més elevat de la filosofia. Judica l’idealisme filosòfic alemany un infantilisme.

Des del punt de vista científic és un lliurepensador pur: cap prejudici. Un científic amb prejudicis previs és la negació d’una qualsevol investigació o reflexió en aquest sentit. Un científic ha de sotmetre’s al mètode objectiu. Aquest mètode és la seva disciplina.

Políticament és un empíric. El seu ideal seria un govern d’homes d’esquerra, que considera, però, uns ximples. Els homes de dreta els considera dominats pels instints més sòrdids, més baixos i vulgars. Així, en política creu que s’ha d’actuar segons el consell de cada moment.

En aquest país, on gairebé tothom sembla rígid, de pedra picada, on els reaccionaris ho són en tots els aspectes i actuen en conseqüència i als liberals els passa el mateix, la complexitat de les reaccions del doctor Turró és literalment sorprenent, única, i fa un efecte estranyíssim.

El doctor Turró fa cara de pensador en el sentit més precís de la paraula. Sembla com si la reflexió li hagués modelat les faccions, i el fet és especialment colpidor, sobretot quan no parla.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

15 d’octubre 1919

dimarts 15 octubre 2019

Pensant un moment en el que escrivia fa pocs dies sobre l’Empordà i els empordanesos, em sembla cada vegada més estrany el que sobre aquest rodal es sol opinar. En aquests últims decennis, els empordanesos hem passat per un gran perill, que ha consistit en això: que consideressin aquesta comarca i aquest material dignes de ser investigats no pas humanament, sinó —passi la paraula— científicament. A l’Empordà hi ha molta arqueologia. Tot està molt abandonat. Seria perfectament normal que tot això s’investigués. El que han fet primer la Diputació de Barcelona i després la Mancomunitat a Empúries està molt bé. La falta de diners, però —i d’elements—, és visible. Però potser voler projectar des de vint o vint-i-cinc segles enrere una llum —fatalment artificial— sobre el món d’avui és una mica agafat pels cabells. Els erudits locals —tan pintorescos— han contribuït positivament a aquest corrent. A la seva manera s’han divertit.

El cas és que sempre estem a punt d’ésser convertits en conillets d’Índies de l’arqueologia i en objectes de vitrina de museu. Pel fet d’haver arribat quatre grecs espellifats al petit promontori de Sant Martí d’Empúries, resulta que som grecs, però no grecs de carn i ossos, és dir, iguals o molt semblants als grecs actuals —que són en definitiva els que deuen tenir una semblança menys vagorosa amb els antics—, sinó als grecs creats pels manuals d’erudició, als grecs artificials dels erudits, a les figures de cera gregues amb el nas hel·lènic dels museus. Segons aquesta manera tan lleugera i esbalandrada de fer les coses, tot el que fèiem els empordanesos (tot el que fem), tant si mengem, com si ballem, com si cantem, com si fem una qualsevol ximpleria, és grec —però grec, repeteixo, no real i vertader, sinó mer dibuix d’àmfora falsificada o erudita papereta cadavèrica. Després, altres senyors, per haver els romans entrat a la península per aquestes terres, en virtut d’un principi estratègic claríssim i ajudant la meteorologia, ens col·locaren sobre el cap el casc incòmode dels bombers i apareguérem com a coristes de targeta postal d’algun considerable Quo Vadis? convertit en pel·lícula o de qualsevol altra enorme baluerna per l’estil. Però la cosa romana que encara queda viva en el país —el dret— fou menyspreada sistemàticament. Després ens feren pujar en els elefants d’Hanníbal i ens deixaren entreveure els harems de guarda-roba. Han volgut —en una paraula— reconstruir-nos, però ens han reconstruït amb cartró mastegat, emplenant els buits amb palla i els forats amb guix.

Jo crec que davant de tot això s’ha de reaccionar i col·locar les coses sobre la intel·ligència i el bon sentit —que és un pla molt superior al merament professoral i erudit. Els grecs no vingueren ací per donar als professors un pretext posterior per emetre discursos pomposos, solemnes i obscurs, sinó per comerciejar i guanyar-se la vida de la manera que pogueren. Tampoc no aparegueren sobre aquesta geografia per realitzar algun ideal estètic o ètic o social i ni tan sols escriviren un paper sobre el que feren ací —cosa que per l’erudició és sempre un motiu meravellós de conjectures, de suposicions i d’hipòtesis. Aquells quatre grecs esparracats que desembarcaren en aquest litoral —esparracats però vius— mai no pogueren suposar que la seva existència arribés a convertir-se en una avorrida polèmica d’erudits. En fi, és molt possible que sigui una bona obra desenguixar i desempallar no solament Empúries, sinó totes les nostres ruïnes, i deixar que aparegui el que hi ha sota la crosta literària que les cobreix, és dir, el moviment espontani de la vida antiga, de la qual, pel que fa referència al nostre país, no tenim la menor idea —perquè fins i tot s’ha desvirtuat i falsificat el que constituí la base humana d’aquella gent, les seves necessitats, les seves passions i els seus instints. Hi ha un filó humà ineluctablement habitual que sempre reapareix —el de les passions bàsiques. Això no vol pas dir que els antics grecs d’ací visquessin com viu avui un obrer tèxtil o metal·lúrgic. En canvi, potser visqueren com un pobre pescador d’avui o com un venedor que porta mirallets pels pobles de la pagesia. En aquest sentit no hi hagué cap diferència, foren els mateixos: foren d’una insignificança absoluta, que és precisament el que no accepten els que escriuen sobre aquest rodal i sobre els empordanesos i ens presenten com diferents a causa d’una forma o altra d’herència. Si hi ha alguna forma d’herència, és moderna: és la frontera, la inseguretat del país, la cautela i la prudència dels pagesos. Aquest és un fet cert.

Així, ens trobem davant d’una elucubració cultural de cartró, basada, en el millor dels casos, en paperetes i encara més sovint en estirabots desproveïts del menor, versemblant, fonament. És una manera com una altra de fer perdre el temps i de substituir la sensibilitat real per una sensibilitat artístico-literària (el paganisme convertit en cromo) absolutament fictícia. Els arguments que utilitzà el senyor Maragall per establir una poètica basada sobre la paraula viva podrien ser de gran utilitat per veure amb mirada autèntica els vestigis antics que hi ha, generalment soterrats, en aquest país i al·ludir, fins on fos possible, a les seves humanes conseqüències. Ara, vitrines no, de cap de les maneres!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

12 d’octubre 1919

dissabte 12 octubre 2019

Diumenge. — A les reunions d’amics de Palafrugell (o simplement de coneguts o d’enemics —a les reunions d’amics sempre hi ha persones que no es poden veure) hi ha una llibertat de judici i de paraula pràcticament total. A la penya de l’Ateneu passa el mateix. És gairebé segur que totes o gairebé totes les tertúlies de Barcelona tenen aquesta característica.

M’he preguntat moltes vegades si aquesta llibertat pot durar, si no és excessiva. «De llibertat no n’hi ha mai prou!» —diu o escriu certa gent. És una opinió falsa. Que tothom pensi com vulgui individualment. Socialment parlant, la llibertat ha de tenir un límit. Dubto que aquesta llibertat d’avui pugui durar. El parlar no té aturador. Hom parla avui de la qüestió que sigui amb una absoluta procacitat —a si  l’encerto l’endevino. No queda res per verd. Tot queda supeditat a la gràcia momentània. Aquesta segregació verbal és —no es pot negar— extremadament divertida. El to general de les conversacions és d’una fabulosa amenitat. Pere Ynglada, que va i ve de Barcelona a París i Londres, diu que les conversacions de Barcelona són úniques en aquest moment. Ni tan sols la qüestió social és capaç de produir una certa reflexió —un punt de gravetat indispensable. Fa l’efecte d’un país de tímids dominats per la freqüència de l’audàcia (verbal) més lliure.

—Aquesta situació —deia avui Enric Jardí a la penya— durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i xerrameca se n’irà aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d’una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d’un extrem a l’altre. Sempre ha estat igual.

A mi em sembla que aquesta verbositat tan vasta no ha pas afectat, per res, la hipocresia general. La hipocresia es manté igual. La hipocresia és el roc a la faixa —la reserva que es guarda per quan vagin mal dades.

Era diumenge —una tarda dolça, lleugerament ennuvolada, tèbia tarda de tardor. La tardor, a Barcelona, és una pura delícia. La reunió era nombrosa i el local, ple de gent. Els diumenges apareixen a la penya contertulians que no vénen els altres dies: el vell Dalmau de les galeries de pintura, els metges que els dies de fener tenen feina, professors, artistes. En el local el fum és molt dens. Molts concurrents fumen cigars de l’Havana magnífics, esplendents. Els cigars de Josep Maria Albinyana són impressionants, llargs, de fulla boníssima, la dimensió dels quals sembla augmentar en contrast amb el seu cos i la seva cara llarga, xuclada i ascètica. Hi ha fumadors (Albinyana) que semblen aspirar el cigar; altres (Sagarra) els bufen pomposament. Cada u per allà on l’enfila. Les paraules d’Enric Jardí produeixen en el guirigall dominical una suspensió dels esperits. És una dutxa d’aigua freda —que cau, però, d’una manera indiferent. Jardí té un gran prestigi a la penya, és universalment respectat: és un contraopinant permanent de la lleugeresa i de la frivolitat de l’ambient. No és pas un primari esquemàtic, com tants n’hi ha en el país. La diversitat dels seus amics més cordials —Quim, Eugeni d’Ors, Camps Margarit, Josep Maria Junoy— ho demostra plenament. El pessimisme sistemàtic de Jardí, però, produeix en la gent una espècie de calfred. Generalment els empipa. Si parlant d’aquestes coses ho fa curt, semblen escoltar-lo amb interès. Si la seva elucubració és més llarga, a penes poden dissimular la seva molèstia —petita o grossa. Si parla donant a la seva dialèctica un aspecte de raonament construït, la displicència és visible. Parlar d’aquestes coses un diumenge a la tarda, un diumenge a la tarda de tardor, d’aquesta tardor tan dolça, enmig d’aquest fum blau que té aquest adorable gust de merda…, quina indiscreta inconveniència! Quina llauna inexplicable! És incomprensible!

Jardí aprofita la confusió que les seves paraules produeixen per agafar el barret i sortir de la penya. És molt donat a anar a passeig. És afeccionat al futbol, però no pas a veure els partits. Li agrada, en canvi, veure com surt la gent del camp —la gent que va a peu—, escoltar el que diu mentre es dispersa per la ciutat. Una vegada sentí un home que portava una criatura a collibè i li deia amb accent valencià, afectuosíssim:

—Tu ets un Zamora petitet…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada