Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

14 de març 1919

dijous 14 març 2019

L’agitació obrera torna a abrivar-se. Tothom afirma que els conflictes que hi ha en porta tindran unes proporcions mai vistes. A través dels diaris és impossible de saber exactament el que es discuteix. La informació és confusa, difusa i controlada. L’obscuritat és total. Molts tramvies són accionats ja per soldats. A les gabelles, la gent fa provisió d’espelmes. És trist que en aquest país, per remoure una petita cosa, s’hagi de fer una revolució cada setmana.

 

Una estranya contradicció. Tothom diu que la vida és curta, breu, que dura un instant, però tothom afirma que s’avorreix, que no sap què fer ni com passar el temps i sembla fatigat d’haver de fer tots els papers de l’auca per matar l’estona.

 

La llei de la història és la tendència de l’home a l’oblit. Si aquesta tendència a la fatiga de la memòria no fos tan acusada, seria impossible d’imaginar l’aparició intermitent d’aventurers de gran volum, del que s’anomena els personatges històrics. Els historiadors ens volen fer creure que la història tendeix a la grandesa. La que hem viscut i la que vivim, no; més aviat haurà estat al contrari.

 

Pensar que les coses podran anar bé si fa mestral i malament si fa vent de garbí no és pas gaire edificant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

28 de febrer 1919

dijous 28 febrer 2019

Inquietud general. Tothom està segur que estan a punt de produir-se a Barcelona conflictes enormes a la llum, l’aigua, les comunicacions i el pa. La Confederació produeix l’efecte d’un enorme gegant. Salvador Seguí és l’amo. El seu segon és Pestaña. Els conec de vista tots dos. Seguí és un català gras, una mica apoplèctic, lleugerament guenyo, d’una presentació oberta. Pestaña és un castellà flac, pàl·lid, sagristanesc, d’aspecte desconfiat. És la unitat de dos complementaris a base d’un bilingüisme molt accentuat. Romanones ha tancat les Corts i s’espera la declaració de l’estat de guerra d’un moment a l’altre. En la glosa, Xènius fa l’elogi del gra de sorra —de la vida obscura, del que treballa i calla i contribueix a fer de pedestal. El to sona una mica estrany.

Joan Climent.

És un esperit una mica femení, un receptiu conscient i organitzat. Preconitza retallar, modificar i emmotllar les obres dels altres a la conveniència pròpia i servei personal. Em considera un home sense construir perquè em falta un punt d’escepticisme amable.

—Pensar discretament d’una manera sistemàtica és no pensar! —li dic.

—No ho crec… —em respon—. La discreció es més important que el pensament mateix.

—¿Per què llegiu Nietzsche? —em digué un dia—. És un pur salvatge. Voltaire és més graciós. Però Voltaire s’ha de mirar també de superar.

—No veig pas clara la diferència que establiu entre Nietzsche i Voltaire. Salvant les diferències d’època, de país i el diferent grau de gràcia, són iguals.

—Potser sí, però el diferent grau de gràcia és molt important. És el to el que fa la cançó. Però, en fi, això és secundari. Us deia que Voltaire s’ha de superar. Monsieur Joubert és l’autor ideal.

—Joubert és una invitació a l’escepticisme. ¿Considereu que per arribar a l’escepticisme es necessiten invitacions?

Quan la vida ens hagi suficientment fuetejat, tots hi arribarem, si a Déu plau.

—Vós teniu massa tibantor, massa tensió…

—¿Coneixeu algun remei?

—Tirar una mica d’aigua al vi.

—¿No valdria més tirar força vi a l’aigua?

 

En el moment de l’enterrament del professor Dorado Montero a Salamanca, la campana de la universitat no ha tocat. L’enterrament —segons els diaris— ha estat civil.

 

Plovisqueja. El meu germà sembla haver millorat.

Pere Pla Casadevall

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

3 de gener 1919

dijous 3 gener 2019

Passo la tarda (freda) copiant els articles de la suite quaresmal de Josep Ferrer1 per al llibre projectat. ¿Quan sortirà? Articles bons.

 

Les coses del país (polítiques) evolucionen en un sentit insospitat, d’un interès creixent. Fins ara semblava que tot el forcejar social es reduïa a una petició de millorament de les coses administratives. I més aviat es torna tot emotiu. És molt possible que alguns mesos enrere la gent s’hagués acontentat amb una reforma administrativa. Ara ens trobem molt més enllà —considerablement més— i la velocitat del moviment augmenta a simple vista.

 

Els artistes.

Marian Vinyas, que trobo ací, on ha vingut per no sé quin afer, m’explica una anècdota del músic Maurice Ravel.2 Quan el gran compositor vingué a Barcelona, l’Orfeó l’obsequià amb un gran concert. Vinyas l’acompanyà a la llotja presidencial. Se li oferí una primera part de cançons catalanes i una segona part de cançons d’ell; i una tercera part de corals grossos, imponents —un dels quals fou La mort de l’escolà de Nicolau. Al final de La mort de l’escolà, hi ha dues petites dissonàncies bellíssimes.

—I bé, mestre, ¿què us ha semblat? —li preguntà Vinyas.

—Les dues petites dissonàncies del final són exquisides —contestà Ravel amb el seu aire precís de boulevardier, fent un moviment amb la nou del coll absolutament francès.

Els artistes d’avui tenen això: l’única pedra de toc, per a ells, són els seus gustos personalíssims, la tendència de la seva obra, les seves pròpies manies. Ravel ha cultivat molt la dissonància. Si en La mort de l’escolà no n’hi hagués trobades dues, l’obra, per a ell, no hauria tingut una existència real.

—————————-

En les edicions anteriors, aquest apunt té data del 4 de gener 1919.
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Fragment de «Escriptors a Palafrugell». Quaderns de Palafrugell, 7. Diputació de Girona, 1999, facilitat per la Fundació Josep Pla.

    Pla, Josep Pla, havia dit en alguna ocasió que el seu mestre va ser Josep Ferrer i Mascort (Palafrugell, 24-04-1875 / 10-02-1918). En un text datat el 1918, escriu: «Personalment, Ferrer fou, durant molts anys, un dels tipus més curiosos de la població. Fou un home alt, d’esquelet considerable, escàs de carns, sec, d’una pal·lidesa macilenta, nerviós, esperitat, amb una timidesa vençuda per un frenesí alcohòlic i sensual agosarat, amb una manera de riure crepitant, sacsejada i sarcàstica. [...] Tenia la carrera d’advocat. Fou jutge de la població uns quants anys. La seva vida fou la d’un bohemi de poble de tipus intel·lectual –una vida frenètica i desmanegada, a penes reprimida per un ordre burgès mediocre, pobre i grisenc [...] Ferrer arribà a tenir una cultura no gaire extensa, però sòlida, segura, bàsica, [...] Segons els seus amics més íntims, Ferrer fou un gran sensual, frenètic, violent, arrauxat: dones, alcohol, menjar. Les tres divinitats. [...] Tot això portaria a creure que fou simplement un sensual –és a dir, una criatura sense resistència possible davant els propis estats de buidor, de solitud o de tedi.»

    Una mica diferent és la valoració que se’n fa a la nota biogràfica publicada a les Instantànies (Publicacions de l’Empordà, Barcelona, 1921). En aquesta nota s’hi remarca, sobretot, el caràcter de desplaçat, d’exiliat interior de Ferrer: home «d’una cultura extensíssima i profunda, d’una sensibilitat artística i d’un sentit crític extremadament agut i d’una ironia finíssima i subtil, dominat per «una ardenta set d’universalitat», devia sentir el prosaisme i la vulgaritat de la vida quotidiana a Palafrugell li retallaven les ales, l’ofegaven, li feien accentuar «el sentit tràgic de la vida». Les foteses i nimietats del Jutjat Municipal, les de la política local, l’esterilitat closa del bufet van fer que «ben prompte sentís la fiblada de l’avorriment, i s’avorria sempre, al despatx, cafè, al camp».

    Vegeu completa aquesta semblança biogràfica – n. ed. bloQG []

  2. Maurice Ravel visità Barcelona l’any 1924, és a dir, cinc anys després del 1919. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de juny 1918

dimarts 19 juny 2018

L’obsessió de la universitat, encara que més intermitent, persisteix. De vegades somnio l’establiment: em desperto de sobte angoixat, pensant que l’endemà al matí haig d’anar a una classe o altra i que no sé la lliçó de memòria. També de vegades se m’apareix tot d’una, en la imatgeria incoherent del somni, un tribunal d’exàmens, darrere d’una taula col·locada sobre una alta tarima, uns senyors ensopits i displicents, amb un bombo davant per treure boles, tot plegat immers en la llum grisàcia, passada pel reixat espès de les finestres de les aules de la facultat de Dret. Tot en conjunt: els professors, els llibres, les idees, els bancs, els patis, les aules, els bidells, les converses, les pedres, les columnes, els condeixebles… tot m’ha deixat una impressió flotant d’angúnia freda, de cosa forçada i incomprensible, d’absoluta falta d’interès. En aquest ambient no he trobat fins ara res que incités a crear-me una curiositat —ni de la part dels que notòriament haurien pogut fer-ho. Una gran part dels estudiants que passen cada dia la porta del casalot immens està perfectament convençuda que no hi ha res a fer.

De vegades penso que si els obrers, els comerciants, els industrials, els pagesos, els banquers fossin en el treball, en la indústria, en la banca, en la terra, com els professors de la universitat, tot quedaria detingut i parat. El món s’aturaria en sec.

Somniar la universitat!… És absolutament grotesc! Aquest món que incita a somniar tan belles coses… i que us porta a pensar en uns senyors mig adormits davant d’una taula muntada sobre una tarima…

 

Llegides les vuitanta-cinc frases que en la traducció francesa de Plató dirigida per Victor Cousin (Saisset trad.) són agrupades sota el títol general de Definicions. La majoria estan tan impregnades de la més vulgar i adotzenada obvietat aparent, que semblen un fals elaborat per algun il·lustre representant de la sagesse francesa. De tota manera, em sembla que, si dos mil cinc-cents anys enrere les hagués escrit l’home tingut pel més hàbil escriptor de la nostra època, potser li haurien sortit més llargues i més espesses.

També llegeixo que hi ha un vers d’un poema perdut atribuït a Homer, l’actualitat del qual és innegable —almenys pel que fa referència a mi. El vers diu així: «Sabia moltes coses, però totes les sabia malament».

 

A Catalunya, la cordialitat dura —màxim— dos o tres dies —àdhuc entre les persones lligades o que podrien lligar-se amb un real interès.

 

A la taverna de Gervasi, a Plaça Nova, sento que un home diu a un altre, amb un vas de vi blanc a la mà:

A Capmany s’hi fan els naps;
a Cabanes, les carbasses;
a Vilabertran, pebrots,
albergínies i tomàquets.

El bodegó que fan aquests versos em causa una deliciosa sensació de fi de primavera, primers d’estiu.

 

Una combinació deliciosa en aquests temps de juny: postres a base de formatge i cireres. El gust del formatge i el de les cireres són, al paladar, al meu entendre, complementaris. Llàstima que els formatges, en aquest país, siguin tan insípids i adotzenats. Les cireres millors no són pas les primerenques, això és, les blanquelles, sinó les dures, roges cireres de carn atapeïda que anomenem de cor de colom o de matapedra. Les tocades lleugerament pel bec d’un pardal són especialment exquisides.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

14 de març 1918

dimecres 14 març 2018

Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord. Tots hem tingut, tenim o tindrem, indefectiblement, la grip.

Fa quatre o cinc anys que llegeixo, cada dia, el Glosari de Xènius. En aquest moment no sembla pas haver-hi, per a la secció d’Eugeni d’Ors, tant d’entendriment com en altres èpoques. Personalment trobo el Glosari molt afectat i de vegades una mica massa «violinista». Tinc una tendència invencible a malfiar-me dels que són massa artistes.

Penso de vegades en la qüestió de si la concupiscència —el que sol anomenar-se habitualment la concupiscència— no és un dels mòbils més potents de l’acció. Per desgràcia, no sento pas l’acció. No sento ni la fascinació del terbolí ni la de la curiositat d’imaginar-me’l —que pot ésser tan forta com la primera. El riu passa, i tot em porta a quedar-me, assegut, a la riba. La lectura de les novel·les de Baroja —que he devorat, abundantment, aquests últims dies— m’ha arrasat els pocs gèrmens d’acció que tenia. Baroja és un antiafrodisíac molt actiu. És un místic —desproveït del charme flotant, imaginatiu, que sovint els místics tenen. En aquest sentit, aquestes lectures m’han fet molt de mal. Potser de jove no s’han de llegir aquests llibres furiosament ascètics —o almenys convé alternar-los amb algun llibre il·lusori, pornogràfic.

 

La franquesa empordanesa. — Al carrer Estret, la guàrdia civil condueix emmanillat un xicot jove, sec, moreno, amb un tupè molt ben pentinat. Transporta a l’esquena un sac de conills i gallines, que es mouen a dins del sac. En creuar-nos, sento al meu costat una dona que diu amb la boca oberta per la sorpresa:

—Que és estrany! Tan franc que semblava…

 

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada