14 de març 1919

L’agitació obrera torna a abrivar-se. Tothom afirma que els conflictes que hi ha en porta tindran unes proporcions mai vistes. A través dels diaris és impossible de saber exactament el que es discuteix. La informació és confusa, difusa i controlada. L’obscuritat és total. Molts tramvies són accionats ja per soldats. A les gabelles, la gent fa provisió d’espelmes. És trist que en aquest país, per remoure una petita cosa, s’hagi de fer una revolució cada setmana.

 

Una estranya contradicció. Tothom diu que la vida és curta, breu, que dura un instant, però tothom afirma que s’avorreix, que no sap què fer ni com passar el temps i sembla fatigat d’haver de fer tots els papers de l’auca per matar l’estona.

 

La llei de la història és la tendència de l’home a l’oblit. Si aquesta tendència a la fatiga de la memòria no fos tan acusada, seria impossible d’imaginar l’aparició intermitent d’aventurers de gran volum, del que s’anomena els personatges històrics. Els historiadors ens volen fer creure que la història tendeix a la grandesa. La que hem viscut i la que vivim, no; més aviat haurà estat al contrari.

 

Pensar que les coses podran anar bé si fa mestral i malament si fa vent de garbí no és pas gaire edificant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Una resposta a “14 de març 1919”

  1. Helena Bonals escrigué:

    Crec que els quatre paràgrafs d’avui, com sol passar, estan interrelacionats, amb una sèrie de paradoxes:

    Una “petita cosa” i una “revolució”, en el primer paràgraf.

    La vida és “curta, breu” però “tothom afirma que s’avorreix”, en el segon (això em fa pensar en els versos més famosos de Gabriel Ferrater, “Que lent el món, que lent el món, que lenta/ la pena per les hores que se’n van/
    de pressa”).

    La història “tendeix a la grandesa” i “La que hem viscut i la que vivim, no”, en el tercer.

    I per últim, “Pensar que les coses podran anar bé si fa mestral i malament si fa vent de garbí no és pas gaire edificant”, això parlaria del determinisme en les nostres vides, que no podem fer res per canviar les coses.

    “Fes règim però de tant en tant salta-te’l: perdre el temps també està bé, o fer “el mínim esforç”, per a persones que estan sempre tan ocupades, com qui escriu això. Laura Borràs li deia al seu pare “És que no tinc temps, no tinc temps!”, i el seu pare li va respondre que “Laura, l’únic que tenim és temps”.

Fer un comentari