Arxiu de la categoria ‘moral’

11 de maig 1918

divendres 11 maig 2018

La música bona agrada més als homes que a les dones. Aquesta diferència està potser relacionada amb la diversitat de la força sensual. En aquest aspecte, els homes tenim, probablement a totes les edats de la vida, una força més petita. Això converteix potser la música en el plaer sensual imaginatiu dels febles i dels pobres —dels pobres en tots sentits. La música de les dones —i la de Don Joan— deu ésser la música de regiment.

 

Duració de les coses a l’Empordà.

Quan es fundà, a Palafrugell, La Taponera, o sigui el cor antic, el nostre gloriós cor antic, s’acordà que la senyera fos de suro, i després d’un any i mig de deliberacions per saber com havia d’ésser una senyera de cor de suro, s’establí que la senyera de suro tingués la màxima magnificència i fos un treball delicat i acabadíssim. Fou encarregat de la seva elaboració el ciutadà Martí de nom de casa, pare del metge Martí. Hi treballà amb tota consciència. Elaborà un retaule de suro extraordinari, una obra que ha estat l’admiració de totes les persones que l’han vista. Hi esmerçà una sèrie d’anys consecutius. Quan la senyera estigué acabada, ja feia anys que el cor s’havia dissolt i era dibolit.

 

—Gairebé totes les persones realment o aparentment ordenades que he conegut aprengueren a escriure amb netedat posant-se un paper ratllat, una falsilla, sota de la plana del quadern —diu Coromina al cafè.

Això potser és una broma. Potser és una superfluïtat. I potser no ho és. El que és un fet és que de petit no vaig poder mai subjectar-me a escriure amb una falsilla sota del paper.

 

Una llauna, el que s’anomena habitualment una llauna, amb paciència i bona voluntat es pot resistir; el que és impossible de resistir és una llauna d’aspecte alegre i brillant, d’amenitat aparent.

 

En realitat no hi ha temps per a res: ni per elogiar seriosament res, ni per blasmar seriosament res. Quan us disposeu a fer-ho amb plena bona voluntat, amb paciència, sistemàticament, sempre hi ha un senyor o una senyora que s’interposa i us demana quina hora és.

 

Penso —mentre passejo pels carrers— en les conversacions tingudes l’hivern passat a Barcelona amb el meu amic Joan Climent.

Josep Maria Capdevila i Joan Climent (d’orsians de primera fila) pretenen representar una mena de neocatolicisme obert, net, sense teranyines i zones d’ombra, amb roba neta, dents netes, antirural, anticarlí, sense trabucs, sense rapè, alleugerit de «canaris», «tutis» i «manilles». Amb sotanes polides, beates tolerants i perruqueria normal i correcta. No s’han pas de posar massa obstacles a les il·lusions, a les aspiracions humanes —solia dir-me Climent. Convé que la gent descobreixi per si mateixa, directament, el que és bo i el que és dolent. Per suggestió de Xènius, per qui es consideren dirigits, aquests xicots devoren l’obra de monsieur Joseph Joubert.

«La direcció del nostre esperit és més important que el seu progrés». «Estimo més el que fa esdevenir el vici amable que el que degrada la virtut», etc. Aquests són pensaments de monsieur Joseph Joubert. Són magnífics.

Climent trencà amb dos o tres amics perquè els sentí blasfemar grollerament. Si aquestes persones li haguessin relatat la procacitat més crua finament, amb suavitat, lèxic triat, dicció escollida i maneres distingides, els hauria escoltat perfectament. No puc pas reproduir —per impossibilitat material— el que hauria pensat d’elles. El que és segur és que les hauria escoltades perfectament. Els joves de què estic parlant defensen la confessió per raons d’higiene psicològica, i la comunió com un exercici de disciplina i de perfecció. És un catolicisme —em sembla— a la manera belga, confortable, de pis de cinquanta duros, aigua corrent, cambra de bany, capellans i monges en bicicleta, etc.

A mi, personalment, les coses fines m’agraden. M’agraden sobretot abans d’imposar-se, quan són una cosa de minoria. Quan s’imposen, es tornen sovint diabòliques, es deshumanitzen.

Ara, quan penso en la gent del país, prenent persona per persona, sospito que les idees dels meus amics faran poc camí. En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats —de desconfiats ancestrals—, de recargolats, de persones convençudes que ací es pot fer tot a base d’adoptar l’aire del campaner quan passa a cobrar les cadires de l’església.

 

El metge Reixach diu al cafè que una vegada sentí dir a la seva sogra, que menjava una taronja:

—Aquesta taronja és agra, però tinc una agror tan forta a la llengua que la trobo dolça…

Davant dels aparadors dels fotògrafs, contemplant les posicions adoptades per les persones fotografiades en aquests aparadors, es comprèn potser això: que la felicitat dels que vivim és rutinària i inconscient, però que el moment rar, excels, conscient de la felicitat, és quan ens fem retratar a la fotografia.

 

De Palafrugell a les platges de Calella hi ha exactament tres quilòmetres i mig. L’any passat anà a viure a Calella un amic meu amb la seva família. Aquest any han donat per acabada la seva estada allí. «No hi devíeu estar gaire bé…», que jo li dic. «Al contrari —respon el meu amic—, hi estàvem molt bé; però ens hi enyoràvem inexplicablement». La resposta em sorprèn. ¿És possible d’enyorar-se a tres quilòmetres i mig del propi lloc d’origen? ¿O serà potser que el català és un animal que s’enyora?

—————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de maig 1918

diumenge 6 maig 2018

La Revista de López-Picó publica un llarg assaig de Joan Estelrich sobre Kierkegaard, un capellà protestant danès. Aquest assaig és una forma de reflexió completament nova en el país, una posició absolutament inèdita. Habituats als llocs comuns de la calderilla filosòfica que circula —un tomisme esbravat a la dreta, el positivisme a l’esquerra—, la novetat d’aquestes reflexions sorprèn i enlluerna. Tal com van les coses de l’època, vist el frenesí romàntic que ho abassega tot —romanticisme aparent, perquè no es tracta de res més que d’arribar a una concepció més complexa de la realitat, el coneixement de la qual es persegueix en totes les direccions, àdhuc en poesia—, les reflexions de Kierkegaard susciten una dilatada i misteriosa terra incògnita. Els jocs de paraules, en filosofia, produeixen una insatisfacció general progressiva. L’única manera de tornar la filosofia a la seva autenticitat serà fer-la passar una temporada pel purgatori de la confessió personal, la nota subjectiva, el diari íntim.

 

Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic —l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa —l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els que n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els que tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica.

 

De tota manera, és una mica difícil de donar la volta a mossèn Verdaguer. El que sorprèn més en aquests països en què l’esforç literari sol esgotar-se tan prematurament és l’aparició de casos de gran vitalitat, de capacitat biològica potent. Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d’altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d’expressió és una feina considerable… De seguida està dit!

Des del punt de vista de l’eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix.

Però la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada fa quatre dies per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. Potser és una pretensió excessiva. Sense pretensions, però, no es pot viure. Així, tant com en el dir les coses, el problema està a tenir alguna cosa a dir. Això és el que separa els nostres dies dels de Verdaguer.

verd_atl_latl

L’Atlàntida, el Canigó, són autèntics fenòmens literaris que tenen aspectes de gran interès i que, en bloc, tenen, a penes, interès. L’escenografia hi és exasperant. Des del punt de vista de la sensibilitat i de les tendències de la literatura moderna s’hi sent un esforç perdut, que entristeix. La literatura moderna tendeix a la captació de la veritat i de la vida. Gairebé tot el restant li és indiferent. I aquests poemes són reminiscències d’un retoricisme abolit.

¿Com s’explica la mística de Verdaguer? La mística, com a gènere literari que ha transcendit d’una situació social determinada, és un fenomen de reacció contra determinades saturacions de sensualitat i d’immoralitat que arriben a fer fàstic. La mística es produeix quan es depassa el nivell normal d’animalitat —quan el grau d’animalitat per metre quadrat és excessiu. Llavors, per contracop natural, apareix l’espiritualisme cadavèric —l’ànsia de cel. La mística castellana demostra que Castella, com a nucli humà, no és un país místic. Enquadrant-la en el seu temps, ¿és aquesta l’explicació de la mística de Verdaguer? ¿És una reacció contra l’embafadora hipocresia que caracteritzà les primeres generacions industrials d’aquest país?

Després hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

2 de maig 1918

dimecres 2 maig 2018

Al cafè, Coromina fa portar la premsa i subratlla a Gori les notícies del primer de maig. Hi ha hagut en gairebé totes les poblacions principals d’Europa grans manifestacions obreres, malgrat la mobilització i la guerra. A Barcelona, el moviment sindical creix a simple vista. A Palafrugell, l’única força popular real és el sindicalisme de la Confederació.

Gori dóna una ullada per sobre als diaris, i aviat es fatiga.

—Tot això sembla claríssim… —diu tot fent amb la cullereta el soroll  clàssic dels cafès, el dring de la cullereta amb la copa de vidre…—. Tot això és un fet. La gent vol bastó, Coromina. Em sap greu de repetir una frase del drapaire Salat, però la seva justesa  la fa imprescindible. La gent vol que li racionin el pa i el vi, la carn i el peix. Està cansada d’ésser lliure i ara vol tornar a demanar  caritat  a un o altre. Ara demanarà caritat a l’Estat, fent cua a les fleques i a les carboneries tantes hores com siguin precises. Vol tornar als temps antics, a l’Edat Mitjana,  a l’època dels gremis i de les confraries, o sigui a l’època  dels sindicats,  a la misèria,  a la fam, a les pestes, d’aquella  època. No cal ni amoïnar-s’hi. Tot això veurem, si vivim.

—No sé pas si ho veurem… —fa, tímid, Frigola—. Em costa molt de creure-ho.

—¿Què  és el que et costa de creure? —pregunta  Gori deixant caure, amb un gest de fàstic, tots els diaris a terra.

—Això que dius. Desenganya’t! L’esperit, ja no el tenen. Els ha volat.  La gàbia és buida…

—¿Quin  esperit els ha volat?

—L’esperit laic; diguem-ne, si vols, l’esperit científic.

—No et facis gaires il·lusions, estimat Enric. L’esperit és una cosa molt important. Els homes que l’encarnen són, generalment, una porqueria. Si aquest esperit, per les raons que sigui, no convé als organitzadors de les cues i de les manifestacions, en disposaran de la manera que més els agradi…

—En  disposarà aquesta gent de les cues, però també podria ésser que en disposessin els que no fan cues… —retoca Frigola, ràpid.

—Això també podria ésser…

 

A les generacions futures els semblarà estrany que una de les causes de l’èxit inicial del Glosari d’Eugeni d’Ors en aquest país fos el fet que Xènius fou el primer escriptor del renaixement —paraula massa pretensiosa  per ésser del meu gust, que utilitzo per falta d’altra— que manejà amb naturalitat o almenys amb una naturalitat relativa, sobre diaris de cinc cèntims, una o altra idea gratuïta, vull dir desproveïda d’utilitat pràctica immediata. Fou un enlluernament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 d’abril 2018

dimarts 24 abril 2018

Quan en una casa hi ha un boig explícit, gairebé tots els que formen part de la família en són una mica.

 

Els miracles, en tant que impliquen la ruptura de les lleis més generals que poden imaginar-se, plantegen el problema de saber si realment convenen. Si jo —posem per cas— tingués una renda, és possible que pensés que no convenen. Però un pobre… Un pobre que no creu en miracles és no solament cent vegades més pobre del que realment és, sinó que, a més a més, és un pobre equivocat. L’únic tresor dels pobres és el miracle possible.

 

Ésser ric i independent és, de tota manera, molt difícil. Per arribar a tenir alguna cosa en aquest món s’ha d’haver passat per moltes, llargues, desagradables dependències. Però, en fi, és concebible. El que és literalment inconcebible és ésser pobre i independent.

 

Només hi deu haver —em sembla— dues formes de l’exercici del lliure arbitri: la força i l’astúcia.

 

El famós Trica, el meu amic Trica de Llançà, haurà estat un dels precursors empordanesos més actius del comunisme. Però resulta que ara ja no ho és.

Després de la revolució de l’any 9 s’establí a Llançà un germà de Ferrer Guàrdia. Era un home plàcid, que portava una gran barba blanca, anarquista bucòlic, horticultor i jardiner molt expert, creador de meravelloses roses. Hi arribà a tenir molts amics. El seu anarquisme idíl·lic i bonari, basat en la generositat i la fraternitat universal, enganxà sobretot en l’esperit d’aquest tipus d’empordanès solitari i individualista, conreador de l’hort, l’olivar i la vinya, afeccionat als terrenys magres i reculats situats entre el cel i la terra. L’anaven a veure, l’escoltaven embadalits. Home discret, interessat a fer la menor quantitat de soroll possible, els seus deixebles resultaven també discrets. Però això no vol pas dir que no s’infiltressin en la seva companyia tabalots i cridaners. Un d’ells fou Trica, el qual es passà la joventut proclamant a tothom que el volgué sentir:

—S’han de fer parts iguals, parts iguals…

S’escaigué només que la seva dona heretà una caseta, un tros de vinya i un hortet. I els del poble, és clar, li digueren:

—Trica, s’han de fer parts iguals, parts iguals…

I així el pobre Trica haurà passat la segona part de la vida havent de dir, indignat i bullent, cada dos per tres:

—La punyeta, parts iguals, la punyeta!…

És clar que aquesta és una manera de passar l’estona com qualsevol altra, però a la llarga fatiga i convida a escampar la boira d’una o altra manera. En els pobles val més no tenir cap idea que canviar d’opinió. Això darrer no és perdonat ni pels amics.

Enric Frigola diu, al cafè:

—Sóc partidari de tenir pocs llibres. Tinc observat que com més se’n tenen menys se’n llegeixen.

 

La vida en aquests pobles és espantosa, asfixiant, horrible.

No sé pas si a tot arreu és igual, però ací, en aquest país, només tenen gruix, pes, sabor i importància les coses, els interessos, les manies personals. El país, en tant que integració de ciutadans sobre aspiracions de caràcter genèric, està per fer, s’ha de construir. Els interessos generals només existeixen quan es produeix la presumpció que repercutiran en la pròpia, personal comptabilitat. Així parlem hores i hores dels dolors dels altres amb aire aclaparat; som capaços de gesticular i de fer tantes ganyotes com convingui deliberant sobre l’abandó, l’endarreriment i la misèria que porta a sobre el país. Però tot això és intranscendent —té el mateix to d’indiferència amb què parlem del temps, sempre, ben entès, que el temps no ens afecti el blat o la vinya.

 

Sento que Gori diu al cafè:

—La música, la música!… ¿I si en parléssim amb una mica més de sinceritat i de respecte? La millor música que he sentit la vaig escoltar a la notaria del senyor Cumané, quan aquest senyor, obert que fou el testament, el llegí resultant que m’havien fet hereu. La veu del notari Cumané no és pas una veu musical. És generalment opaca. De vegades se li esquerda una mica. Sovint fa un gall que fa posar pell de gallina. Jo us asseguro que aquell dia la veu del senyor Cumané em semblà infinitament melodiosa, encantadora, fascinant…

Surto al carrer a prendre una mica la fresca.

 

No em canso de llegir els Assaigs de Montaigne. Hi passo hores i hores de la nit, al llit. Em fan un efecte plàcid, sedant, em donen un repòs deliciós. Trobo Montaigne d’una gràcia gairebé ininterrompuda, ple de continuades, inesgotables sorpreses. Una d’aquestes sorpreses prové, em sembla, del fet que Montaigne té una idea molt precisa de la insignificant posició que té l’home sobre la terra.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 d’abril 1918

dimecres 11 abril 2018

Gairebé tots els veïns de la casa que habitem al carrer del Sol són renyits. Estan a matar. S’odien i es barallen constantment. Com més petit és un poble, més forts són els estralls de la proximitat de la gent.

Els sentiments provocats pels contactes humans massa immediats poden arribar a tenir una objectivitat tan sòlida que es podrien estudiar amb la mateixa precisió que hom pot posar en l’observació de les aranyes o les formigues. Contemplades des d’un núvol, aquestes picabaralles resultarien insignificants si poguessin ésser vistes. Constatades de prop, enutgen i molesten perquè generalment resulten incomprensibles. Un dia que confessava a Gori la meva incapacitat per comprendre-les, em digué:

—A vós us estranya tot. Us recomano de no perdre gaire temps en la feina ridícula d’obrir portes que ja són obertes. A veure si vós també caureu en l’error comès pels federals de Sant Feliu de Guíxols i per Nostre Senyor Jesucrist, de creure que l’home és redimible…

A la cantonada del carrer hi viu la Roseta Alta, una dona d’una estructura física planturosa i elevada, com el seu nom indica. Havent quedat vídua molt jove i vist morir els seus fills, i essent una dona molt afeccionada a treure el cap a la porta i a la finestra del carrer i a parlar amb la gent que passa, la Roseta ha estat una mica criticada. Se la considera dedicada —com a l’Edat Mitjana— a facilitar combinacions sentimentals complicades, secretes, dificilíssimes. Seria una mica difícil d’aclarir-ho. En tot cas, a Palafrugell, aquestes coses no tenen pas importància; tot hi és esbatanat i obert, i les amenitats de l’arcaisme no són pas apreciades com probablement es mereixen. La Roseta està bé amb tothom. L’alcavoteria potser tranquil·litza.

I aquests són els meus veïns —en aquest any de gràcia que es va escolant lentament.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada