Arxiu de la categoria ‘moral’

18 de febrer 1919

dilluns 18 febrer 2019

Com que la situació de Barcelona continua essent molt delicada i no es pot anar enlloc sense que us facin posar amb els braços enlaire, em quedo a casa a treballar. Sovint m’agafa l’obsessió d’aquests anys que he passat a la universitat. ¿Per què la gent parla tan sovint de l’alegre vida dels estudiants? No he arribat mai a comprendre, almenys en el meu cas particular, el sentit d’aquestes paraules. De vegades recordo episodis de la meva vida d’estudiant.

Per liquidar, primer, el desastrós afer de l’arròs de Pals, per fer marxar, després, l’aventura de la plantació d’arròs a la província d’Osca (a Ariestolas-Montsó), el meu pare hagué de recórrer a l’expedient normal: al que vulgarment s’anomena la bola de lletres. Aquesta bola durà molt de temps. Anguniejà la meva joventut. Em féu passar hores molt amargues.

El meu pare m’escrivia des de Palafrugell: «El dia 4 venç una lletra de 1.800 pessetes. S’haurà d’anar a pagar a la Banca Magí Valls, plaça d’Urquinaona. El dia 4, al matí, no et moguis de casa. T’enviaré els diners per l’ordinari. Quan els tinguis, vés a la banca i retira la lletra. Això s’ha de fer amb preferència a qualsevol altra cosa, perquè és important. S’ha de fer per manera d’evitar totes les despeses».

Quan arribava el dia 4, em quedava al pis, per tal d’esperar l’ordinari. L’esperava amb ànsia. Podien passar tres coses: que l’ordinari i els diners arribessin a l’hora. En aquest cas, tot es reduïa a presentar-se a la banca, fer una llarga estona de cua i retirar la lletra d’un empleat malagradós i displicent que acabava de fer un negoci i semblava que us havia fet un favor d’una importància sensacional. Per desgràcia, però, aquesta possibilitat era una excepció. Generalment, les coses seguien un altre viarany.

L’ordinari es solia presentar al pis a quarts d’una de la tarda. Havia hagut de seguir un determinat itinerari i no havia pogut arribar abans. Ja en possessió dels diners, baixava els esgraons de quatre en quatre, prenia el tramvia fins a la plaça de Catalunya, corria després per la Ronda fins a Urquinaona i pujava les escales de la banca —car la banca era a un primer pis— galopant. Quan arribava davant de la finestreta, l’establiment solia trobar-se en els preliminars de l’acabament de la feina. Em situava en el residu de cua formada davant del forat. Generalment ocupava el darrer lloc… Amb això tocava la una. El caixer donava llavors una ullada a les persones que tenia al seu davant. Si descobria en la cua algun client de la casa o algun senyor ben vestit, condescendia de treballar una mica més. Llavors hi havia, encara, l’esperança d’arribar a algun resultat. Però generalment, quan tocava l’hora, la porteta de la finestra es tancava, pura i simplement, d’una revolada. Quedàvem amb un pam de nas. Ens miràvem en silenci. Generalment la gent marxava amb el cap baix. Es sentia com baixaven l’escala, ara un pas, ara un altre.

Alguna vegada, vaig atrevir-me a trucar, amb els nusos del dit, al vidre esmerilat. El caixer, amb una cara de sorpresa, obria una escletxa.

—Era per pagar una lletra… —que jo li deia, tímid, gairebé tremolant.

—Ha fet tard! Les lletres s’han de pagar abans de les dotze.

—Sí, és clar… Però no és pas culpa meva. El retard és absolutament involuntari. L’ordinari s’ha endarrerit.

—¿Què vol que li digui? No puc pas perdre el temps. La lletra ha estat protestada… Si s’afanya…

—¿On haig d’anar?

—Al col·legi de notaris… Si s’afanya hi arribarà abans del repartiment habitual.

Això passava quan el caixer estava de bon humor o potser quan li feia llàstima. Generalment estava ocupat en coses molt més importants i tancava la finestra a les primeres paraules.

Corria, llavors, fins al col·legi de notaris. Hi vaig haver d’anar tan sovint que el porter arribà a tenir-me una certa simpatia. M’acompanyava a un despatx on hi havia un senyor que portava una llarga bata groga: un escrivent de paper segellat. El porter li deia unes paraules en veu baixa. L’escrivent desapareixia una estona i tornava amb un paquet de lletres a la mà. Buscàvem la lletra. No deixàvem pas mai de trobar-la. Amollava els diners sobre la taula i ell m’allargava el document.

—Són divuit pessetes! —feia amb un aire enravenat mentre me la donava.

Un dia, després de butxaquejar nerviosament, no vaig poder reunir els diners de les despeses del col·legi. Sí, ja ho sé. Divuit pessetes són molt pocs diners. És clar. És una quantitat irrisòria, ridícula. És una quantitat irrisòria, sobretot, quan es posseeix. Quan no es posseeix us pot fer fer un paper ridícul com una casa —absolutament humiliant. El porter tingué un rapte de confiança i m’avançà les quatre o cinc pessetes que em faltaven. Vaig tornar al pis a peu i vaig arribar-hi a un quart de quatre de la tarda, en un estat de vexació interior, dolorós, insuportable.

Però també podia passar una tercera possibilitat: que el meu pare no s’hagués pogut fer amb els diners per al dia 4 i que l’ordinari els portés el dia 5. Llavors hauria estat inútil de fer cap a la banca. Anava directament al col·legi notarial. Explicava a l’escrivent de la bata groga el que feia al cas.

—La lletra —em diu— ha entrat en el repartiment…

—Sí, sí, és clar. ¿A quin notari ha tocat?

L’escrivent obria, amb una gran calma, un calaix de la seva taula i n’extreia una llista escrita a màquina. Hi passava els ulls amb una lentitud i una parsimònia vertaderament notarials. La trobava.

—La té el notari Tal, del carrer de Casp… —em deia donant una pipada al seu cigarret de paper esgrogueït—. Allà la trobarà.

Corria a la notaria del notari Tal, del carrer de Casp. Els notaris viuen en llocs cèntrics i solen ocupar pisos espaiosos, de sostre molt alt, importants. Hi sol regnar una calma agradable, un cert benestar. Era absolutament trist haver d’entrar en aquests pisos amb una presumpció de mal pagador, amb un aire gairebé de criminal, per retirar una lletra protestada. Una lletra protestada! Era horrible, insuportable! Tan agradable com hauria estat entrar en un d’aquests pisos per dinar amb el notari, la seva senyora i les nenes!

Desconfiat i inquisitiu, em rebia el sòmines de la notaria —l’empleat que sol haver-hi a l’avant-avant-despatx del notari, aquests sòmines que solen tenir una cara pàl·lida i devastada, envellits prematurament, que porten un manguito de roba lligat a sobre el colze.

—¿Què se li ofereix, jove? —sentíeu que us deia.

—Venia a pagar una lletra protestada…

N’hi havia que aprofitaven l’ocasió per repetir els tòpics jurídics que havien sentit a dir.

—Una lletra de canvi, jove, és un document amb força executiva…

—Per això venia a pagar-la… Prengui nota, si li plau…

—Molt bé, molt bé… Esperi’s un moment.

L’escrivent desapareixia per darrere d’una porta tapada per una cortina, car, a les notaries, hi ha sempre una ficció, més o menys seriosa, de secret. Al cap d’un temps prudencial reapareixia l’empleat seguit d’un altre senyor que no portava manguito. Aquest darrer senyor portava un paper a la mà: era la lletra.

—Digui’m, per favor, el que li dec… —feia jo després de dipositar sobre la taula l’import de la lletra.

—Són trenta-vuit pessetes…

Aquest import variava segons la quantia de la lletra i les hores transcorregudes des del protest. Però sempre solien ésser trenta-vuit pessetes.

Amb la lletra a la butxaca baixava les escales alliberat, com si m’haguessin tret un gran pes de sobre, però fatigadíssim: la tensió horrible de dos dies m’havia desfet els nervis. Arribat al carrer, m’hauria agradat de veure-ho tot més bonic, però generalment no veia més que unes volves negres sobre un color groguenc que pujaven i baixaven davant de la vista. Sovint m’asseia a un banc i deixava passar una estona amb el barret a la mà. Sentia a tot el cos com un defalliment. I, de seguida que em sentia més fort, em venia a la memòria l’obsessió que el mes entrant es produiria ineluctablement la repetició exacta dels mateixos fets.

Educat en l’ortodòxia burgesa més estricta, sensible a l’horror de tenir deutes, partidari de pagar i de cobrar religiosament, no vaig poder adaptar-me mai a aquella situació asfixiant, peremptòria i mísera. La pobresa absoluta m’hauria convingut més que la humiliació mensual de la bola de lletres. Si m’hagués pogut desfogar… ¿Però desfogar què, amb qui? Tot això passava entre els meus disset i dinou anys —en una edat en què no hauria pas sabut formular un judici crític coherent i plausible. Per altra part, la meva fidelitat familiar era absoluta: considerava que el meu pare havia fet tot el que havia pogut i que si havia comès algun error era més una conseqüència de la formació que el seu temps li havia donat que d’algun defecte personal intrínsec. L’única cosa que començava d’entreveure era l’absurditat que suposa voler fer negoci sense tenir-ne un autèntic temperament. Tot aquest dolorós desori em portà a meditar sobre l’estratègia que cal seguir en la vida. Vaig començar d’entreveure que, per simplement subsistir, el que cal abans que tot és fer-se càrrec de les pròpies condicions negatives. Si la consciència d’aquestes condicions desapareix en l’enlluernament que produeixen les condicions positives —les virtuts, si voleu—, els resultats poden ésser fatals. Sempre he cregut que el moll de l’os de la saviesa socràtica: «Coneix-te a tu mateix», és «coneix-te els defectes».

I aquests són episodis de la meva vida d’estudiant. Han influït molt més sobre la meva formació, infinitament més que la universitat mateixa. Dir que des de llavors les lletres de canvi, les finestretes i l’engranatge dels protestos em fan horror seria afirmar una cosa merament pintoresca. M’han deixat un horror tal que si alguna vegada em perdo és molt més fàcil que em trobeu picant pedra a la carretera que entrant o sortint dels bancs o fent cua a les finestretes. M’han deixat una cosa més fonda que un moviment de repulsió: m’han deixat un gust amarg, de cendra.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de febrer 1919

dimecres 6 febrer 2019

La meva generació.1

Que jo parli de la meva generació, és clar, fa riure. ¿Què sé jo de la meva generació? Parlo de la generació literària. L’altra —el meu curs de la universitat— a penes m’interessa.

Però quan parlo de la meva generació parlo per mi. La meva generació sóc jo, perquè estic segur que hi ha, dispers, un grup de persones —totalment desconegudes, impossibles de localitzar—, que veuen les coses, que pensen com jo mateix.

És quan parlo amb la gent que té vint anys més que jo que veig clarament les característiques de la generació de què formo part. Nosaltres venim dels llibres. Nosaltres hem llegit i llegim els llibres. Creiem que hem viscut perquè hem llegit els llibres. Els llibres ens han donat l’esperança d’alguna cosa. Els llibres ens han suggerit l’esperança d’alguna cosa. Hem esperat anys i anys que alguna cosa es produiria. ¿Què s’ha produït? Absolutament res. Res. Això ens ha portat a suposar que els llibres diuen una cosa i que la vida en diu una altra de molt diferent. Els llibres ens diuen que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera. La vida ens diu que el món, els homes, les dones, són fets d’una manera distinta. Els llibres ens diuen que existeix l’amor, la glòria, la bondat, la grandesa. La vida ens diu que no hi ha res. ¿De què parlen els poetes? ¿Quin sentit té el que diuen els poetes? ¿Per què parlen d’aquesta manera? ¿Qui els fa parlar així?

He nascut en un poblet petit. Els horitzons de la meva vida han estat curtíssims. Aquestes circumstàncies m’han fet especialment sensible a la fulguració de la lletra impresa. Em posaren els llibres a la mà i vaig llegir-los. Quines belles coses es troben en els llibres! La vida és això i allò i el de més enllà —diuen els llibres—, però després resulta que ningú no es dóna per entès, que ningú no fa cap esforç per fer quedar bé les afirmacions dels llibres. Hom descobreix que el que diuen els llibres serveix per dissimular, per camuflar —és una paraula de moda— la vida mediocre i acomodatícia. No hi ha res del que diuen els llibres. Entre els homes hi ha escasses diferències: una mica més d’higiene, d’educació, un matís d’hipocresia. Els llibres contenen el que contenen no pas per enganyar-nos; simplement perquè els seus autors es pensaven que mai no ens els prendríem seriosament. Les èpoques sempre han estat iguals i el que s’anomena les grans èpoques només ha existit en la imaginació dels que n’han escrit els llibres…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

————————————————
Les notes no són de l'original, sinó d''aquest bloQG.
  1. Aquesta entrada acumula les que en edicions anteriors corresponen als dies 6 i 7 de febrer. []
Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

1r de gener 1919

dimarts 1 gener 2019

 

Passo balanç seriosament. Seriosament no implica pas una hipocresia inicial. Vol dir que, dintre de les meves possibilitats, estic disposat a escriure clar.

No tinc cap condició per a l’amistat. Només estimo les persones que em poden ensenyar alguna cosa —i, un moment, les que em distreuen. Les efusions i atencions alienes em produeixen l’efecte d’una vexació. Els elogis em fan venir febre. Les perfumades amabilitats de Roldós —perfum barat— em revolten. Si fos ric i pogués tenir pianista, ja l’hauria engegat. El meu egoisme és nauseabund i infecte.

Noto, per altra part, que, a mesura que passen els mesos, la meva barra va d’augment. La mistificació em diverteix, encara que després, en considerar-la fredament, em repugni. Tinc una certa tendència—fins diria una facilitat—a inventar coses, a manipular-les a la meva conveniència. De vegades faig callar un interlocutor amb una observació la falsedat de la qual és —em consta— absoluta, totalment inventada. Sovint aquest joc se’m produeix d’una manera inconscient, per gust del joc mateix. El fet que un semblant mecanisme, d’una aparença tan voluntària i deliberada, pugui manifestar-se’m d’una manera inconscient me’l fa inexplicable. És desagradable de pensar que es pot ésser un mistificador sense saber-ho.

L’estat permanent de l’home és el pecat. (Lector: no precipiteu, si us plau, el comentari.) En la vida –em sembla– es pot acceptar aquest fet o tenir alguna pretensió a la puresa. Però sortir del pecat és impossible. Tan impossible com sortir de la injustícia. Si hom tracta de sortir del pecat, poden succeir dues coses: no acabar-ne de sortit pel contrapès del pecat o creure’s haver-ne sortit sense ésser veritat, sense ésser cert i convertir-se, llavors, en un ésser fals i hipòcrita, capaç de fer qualsevol enormitat en nom de la puresa fingida. Considerar-se tothora un pecador sinistre pot donar una certa esperança d’arribar a la humilitat i la discreció. Espero que aquesta convicció no m’abandonarà en el curs de la vida. És l’única esperança que tinc.

 

Diumenge passat, al cine, donaven La Passaggera amb Pina Menichelli, una dona prima i nuada, morena i picant, com la reproducció que he vist de la Venus Capitolina. En sortir, vaig demanar a una senyora, molt de l’església, si li havia agradat.

—És massa atrevideta, massa atrevideta… —em contestà enriolada, contentíssima.

—————————-
Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

30 de desembre 1918

diumenge 30 desembre 2018

Els diaris.

Mentre durà la guerra, foren llegits, especialment, dos periodistes: «Gaziel», Agustí Calvet, que fou corresponsal de La Vanguardia a París, i Domínguez Rodiño, enviat pel mateix diari, per influència de don Àngel Guimerà, a Berlín. Aquests dos homes arribaren a tenir una immensa popularitat i quan, a Barcelona, entraven en una camiseria a fer-se camises ho tenien tot pagat. Calvet, empordanès afrancesat, finíssim, ponderat, d’una sornegueria acadèmica, ha escrit cròniques magnífiques. L’ideal, quan hi ha guerra, són els corresponsals poc guerrers.

Ara, a guerra acabada, han reaparegut els articulistes ideològics i així, a les perruqueries, els articles de Jaume Brossa a La Publicidad són molt llegits. Brossa —n’he vist retrats— és un home que porta barba, de l’època del modernisme. Té una pinta destinada a figurar en els arxius de la policia. És un ultraliberal, és dir, un anarquista.

Gori, que és sensible al que Xènius anomena «les palpitacions del temps», parlava avui d’aquests escrits i deia:

—És una vertadera pena que hi hagi d’haver dues classes de liberals: els liberals conservadors i els liberals anarquistes. Això demostra, però, que, més que les idees, el que ens separa és el diferent grau de tensió dels temperaments. Brossa és de la segona categoria. A les barberies, és considerat un autor difícil. En realitat és un pueril. Enmig de la sorpresa general, ha reaccionat a fons contra la revolució russa i contra la revolució alemanya, que ara està en ple desenvolupament. Una revolució no és res més que un canvi brusc del personal dirigent. A Rússia, la revolució és a fons: el canvi de personal ha estat complet. A Alemanya, la revolució és un simple procés per tornar al mateix punt de partida —allà mateix. Tot canvi brusc de personal implica la implantació d’una nova concepció del món —implica la revolució. El desplaçament del poder de l’aristocràcia a la burgesia implica una revolució. El desplaçament del poder de la burgesia als obrers és una revolució. El desplaçament del poder d’un grup burgès a un altre grup burgès no és cap revolució. En aquest cas es discutirà un matís de la llibertat política. En el cas anterior, la llibertat política serà el de menys; serà la implantació de la igualtat econòmica el que pesarà decisivament.

Què hi fa, aquest, aquí?

»Els problemes de Brossa són els de la llibertat política. És tan radical com vulgueu, però és un home aturat a la Revolució Francesa. Per ell, només hi pot haver llibertat si hi ha democràcia, que és la igualtat humana davant de la llei. Pels socialistes, en canvi, només hi pot haver llibertat si hi ha igualtat davant de l’armari del pa, que és l’armari que fa la llei. Brossa, doncs, és un anacronisme. A Rússia seria considerat un cursi ploramiques, un segregador de llagrimetes.

»Ara, per mi, la posició de Brossa és indiscutible, fortíssima. ¿Com és possible la implantació de la igualtat econòmica, sense l’establiment d’una dictadura fortíssima? En aquest punt els socialistes juguen l’equívoc i enganyen la gent. Que diguin d’una vegada que implantaran la dictadura i de seguida serem entesos.

»A més, la posició de Brossa és humana. Ha viscut la gran època de la burgesia, de la facilitat i de la porta oberta a les pretensions humanes. L’espanta la destrució del comerç, origen de la desigualtat econòmica, o sigui la destrucció de totes les comoditats de la vida. Troba que per passar el temps fent cua davant de les fleques, no paga la pena de viure. Jo també ho crec. La simple possibilitat m’horroritza.

 

—L’home que té diners i fa negoci —diu Coromina al cafè— és com aquell que sua de tots cantons i es posa al costat de l’estufa…

—Això era abans, a l’època bona dels rendistes —respon Frigola—. Ara, els que vivim de renda anem cada dia més curts i les retallades es produeixen una darrere l’altra, sense interrupció. El procés d’evaporació del capital és rapidíssim. Tinc calculat que per mantenir la massa productiva d’un capital s’hi ha d’afegir la meitat de les rendes que hom cobra cada trimestre.

 

No passa dia que no pensi en l’habitació de les golfes del mas que mira a sol ixent i migdia. ¿Quan podré anar-hi a viure? —em demano sovint. Però al mateix temps m’avergonyeix —i m’horroritza— de veure que tinc una mica més de vint-i-un anys i que sóc un covard, un conservador, un revellit.

 

Combreguen Teresita Bordas, filla de Xico Bordas, el fideuer del carrer Estret. A la casa del costat hi viu l’àvia Marieta. Teresita té setze anys, és una flor de criatura, una noia bellíssima. Toquen les dotze de la nit. A la porta de la casa hi ha un grup de gent obscura, que fa una taca fosca. Tremolen de fred. El xiuxiueig de la gent, sord, difús. Un home fa un badall irresistible. Els ciris posen una resplendor groga sobre les parets humides, sobre el fanguet del carrer. El capellà segueix la campaneta que s’allunya en la buidor de la nit. La pobra criatura que es mor darrere d’aquesta paret…

 

A la matinada, Roldós toca les tres primeres Suites angleses de Bach. La primera és molt pianística —per al meu gust, massa. Les altres dues són esplèndides. La forma dolça del perfil llunyà de les muntanyes de la música de Bach.

 

Plou. Del llit estant sento caure l’aigua mansament a terra, sobre els teulats de les cases veïnes —sento relliscar l’aigua, goludament, per la canal del costat del balcó. De vegades —una estona més o menys llarga— l’aigua pica, monòtonament, sobre els rajols de l’eixida.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

26 de desembre 1918

dimecres 26 desembre 2018

 

Sant Esteve. — Ofici solemne a l’església parroquial per a l’ànima del senyor Esteve Casadevall. Arribo tardíssim a l’ofici. La meva mare, en veure’m, queda tan sorpresa, que em dedica un petit somriure. Estava segura que me’n descuidaria.

A la nit, balls a tot arreu. El ball m’atrau. M’agrada la música dolenta. El ball m’atrau, em deprimeix, m’enlluerna, em fa sentir la timidesa, que em domina com un dolor físic. No poder arribar a ésser ni un minúscul fatxenda! A la fi, abandono aquestes fatigoses contradiccions i divago enmig de la gent animada i sorollosa.

Joan Linares, que trobo al cafè, fa com aquell que em pren el pols i em diu, cridant, com solen fer els sords:

—És difícil ésser una mala persona, eh?

Tramuntana al carrer, freda —una tramuntaneta que se us emporta el mal de cap d’una manera instantània.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada