Arxiu de la categoria ‘moral’

8 de juliol 1918

diumenge 8 juliol 2018

En els pobles tothom es coneix, més o menys. I així, a les noses personals de la vida, s’hi afegeixen les que produeix la presència de l’altra gent, amb les seves inesgotables fantasies.

De sobte hom veu aparèixer, al carrer, successivament, els individus d’una família vestida de dol, coberts de draps d’un color d’ala de corb. Aquestes aparicions, sobretot ara a l’estiu, dins la llum blanca, enlluernadora, frenètica de l’estiu, produeixen una sorpresa que molesta. Amb un davantal negre, les criatures, tan pàl·lides, semblen de l’hospici. Dins del sutge d’aquests draps, les dones grasses i deformes semblen encara més grasses i deformes: la pell els agafa una grogor malaltissa. Les dones flaques semblen canyes vestides. Amb la llum, la pols i la incúria difosa, els vestits i els barrets negres dels homes agafen un aspecte sinistre —un aspecte de resignació falsa, de guarda-roba. És inexplicable la capacitat que té la gent per aprofitar totes les ocasions d’accentuar tots els aspectes desagradables, horribles, que té la vida. Fa l’efecte que el difunt se n’anà a l’altre món per no presenciar l’espectacle de l’endolament de la seva família.

La meva idea és que per portar un dol digne s’han de tenir, també, molts diners.

 

Gori, que deu haver llegit algun poeta d’ara —sospito que Juan Ramón Jiménez—, no semblava pas gaire entusiasmat, aquest vespre, al cafè, del que ell en diu la sensibilitat moderna.

—Figureu-vos —deia— que ens volen fer entusiasmar amb qualsevol fotesa, amb la més insignificant menuderia. Volen entendrir, amb això tan minso, persones que no són capaces de moure’s ni davant d’un mort, ni davant de qui el vetlla, ni davant del fet més greu. Aquests poetes tenen una sensibilitat tan delicada que quan passen per un carrer i veuen un vidre esquerdat en una finestra ja s’escalfen i no es poden contenir…

I després d’una pausa curta:

—Encara que també podria ésser que no s’escalfin tant com diuen… aneu-ho a saber!

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

7 de juny 1918

dijous 7 juny 2018

Records de família.

La tia Lluïsa Pla em conta que la seva àvia —o sigui la meva besàvia—, que també es deia Lluïsa, era una dona que sentia intermitentment la necessitat de provar l’honradesa de les minyones. De tant en tant col·locava en diferents llocs del mas peces de dos cèntims. Després, quan ho creia convenient, passava revista a les peces. I de tornada us deia a l’orella, amb un posat equívoc —amb un posat que tant podria ésser de decepció com de satisfacció:

—Les peces encara hi són, però no es pot dir res… Ja veurem, ja veurem…

 

L’àvia Marieta i la tia Marieta, de Calonge, van al mas per la carretera. La carretera és flanquejada dels pals habituals que sostenen els fils del telègraf. El vent fa vibrar els fils i aquest soroll s’escampa greu i persistent; de vegades s’afua en un petit xiulet. La tia Marieta els assenyala amb el cap i diu:

—Aquests fils fan aquesta fressa perquè ara es parlen ells amb ells…

—Qui sap què es deuen dir… —fa l’àvia, encuriosida.

—Ja podeu comptar! Al matí, parlen de quina en faran al vespre…

—És clar! I al vespre de quina en faran al matí!… —remata l’àvia amb l’enriolament de l’obvietat confirmada, simètrica i satisfeta.

 

El pas per la terra d’una infinitat de generacions de pagesos obscurs pot donar, com a resultat, la presència d’un home —en aquest cas jo concretament— que no solament no serveix per a res de precís, sinó que pateix totes les penes del món quan ha d’escriure una d’aquestes coses absurdes anomenades una gasetilla. El resultat no és pas gaire important —em sembla.

 

Autoretrat verídic promès a la senyora Lola S… i no enviat per excés del sentit del ridícul.

Alçada: 1 metre 74. Acceptant la classificació de Retzius, el meu crani tendeix notòriament a la braquicefàlia. Sóc un cap curt i afegiré que sóc un capgròs. El meu cap està abundantment poblat de cabells. M’hauria estat absolutament indiferent no tenir-ne, però estic predestinat, segons una profecia formulada per un perruquer del carrer de Cavallers a la meva mare, quan jo era petit, a tenir cabells tota la vida. Fins a la mort, doncs, tindré cabells, i això haurà estat, per als meus progenitors, principalment un pretext d’orgull i de satisfacció positiu. És poca cosa, si voleu, però sempre val més d’acontentar-se amb el que hom té. No tinc pas un front espaiós, enorme, fugitiu, suggeridor (hipotètic) d’una poderosa intel·ligència, segons els tòpics de la novel·lística. Tinc un front normal, dret i vertical al pla de la terra. Els meus cabells no són pas completament rossos ni acusadament negres. Són un entremig.

D’aquest front, tot baixant, se’n desprèn un nas que en altres temps fou molt correcte, finament dibuixat de cartílags. La forma del nas me la vaig, però, destruir jo mateix, en una població de la costa de llevant on anàvem a estiuejar, un any per la festa major, jugant a l’arbre de la cucanya. Vaig arrabassar el trofeu del cap del pal, vaig guanyar el primer premi (un parell de pollastres) després d’haver passat fent equilibris estrambòtics per la corba enseuada i relliscosa de l’arbre llarguíssim. En trobar-m’hi al capdavall, vaig engrapar la bandera amb tan mala fortuna que vaig topar, de cara, amb el pal de la juguesca. Fou un terrible cop, paorosament sec. Em retiraren de l’aigua més mort que viu, sense coneixement, regalimant sang del nas i de la boca —el color de la sang és escandalós—, la cara tumefacta, morada, inflada monstruosament. Fractura dels ossos del nas, capolament dels cartílags. Tres setmanes al llit.

—I, d’aquests pollastres, ¿què en farem? —deia la família. Dels poquíssims premis que he obtingut en el curs de la vida, aquest ha estat un dels més tristos. De llavors ençà, el meu nas, una mica aixafat d’un cantó, ha perdut la seva correcció inicial i no presenta el menor interès.

Sota les celles poblades i les pestanyes desproveïdes de llargada, de corba romàntica i de caient fascinador, els ulls, petits, tancats dins d’una incisió d’escletxa de guardiola, tenen una certa vivacitat, molta mobilitat, i són —segons m’han dit— molt impressionables, tant a la visió exterior com als reflexos interns. Són uns ulls sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment. Aquest defecte dels meus ulls és característic de les meves faccions, extremadament mòbils —d’una mobilitat tan acusada que sempre que algun amic dibuixant m’ha volgut fer un retrat de cara ho ha hagut de deixar córrer ràpidament. És trist no poder disposar d’unes faccions estàtiques, fixes i acadèmiques, d’un mecanisme facial impassible. Perquè, ¿de què serveixen unes faccions així? ¿Què signifiquen? No crec pas que siguin un símptoma de sensibilitat important —com el front ample no és un símptoma d’intel·ligència segura, diguin el que diguin els novel·listes. Amb una cara tan mòbil, val més no moure’s de casa, abstenir-se de tot contacte amb la gent. Si no podeu dissimular els sentiments que els altres us provoquen —si no podeu dissimular les decepcions de les senyoretes—, val més retirar-se a la Tebaida de la misantropia. Crec que és un bon consell per a totes les persones que tenen la desgràcia de tenir unes faccions com les meves. D’altra banda, no podria pas dir de quin color tinc els ulls exactament. Són potser massa petits per veure’ls clars. De vegades em semblen d’un negre gris amb un puntet brillant susceptible de donar un esclat viu.

Tinc la cara notòriament plana i els pòmuls amples i sortits. Això féu dir a alguns amics de Barcelona —i Màrius Aguilar ho escriví més tard en un diari— que jo semblo un rus del Mediterrani. L’observació em féu molta gràcia i vaig prendre peu en la comparació per elaborar una genealogia fantasista de la meva família. Segons aquest pedigrí, descendeixo d’una gent de raça eslava, per no dir mongòlica, que fou captivada al segle xvi per una nau algerina i alliberada davant d’aquestes platges per una fusta cristiana. Desembarcats i batejats que foren, els meus avantpassats trobaren que en aquest país s’hi estava tan bé que s’hi establiren definitivament. Alguns amics —i enemics— meus han arribat a inventar tants de detalls i a carregar la genealogia de tantes notícies entre absurdes i versemblants, que de vegades em sembla que quan en parlen s’arriben a creure el que diuen.

De tota manera, no tinc pas la pedanteria de considerar-me un home absolutament «llatí». El meu cognom patern —Pla— és categòricament romà. Quan Xènius veié escrites per primera vegada en un paper imprès les dues paraules: Josep Pla, digué que el nom gravitava cap a terra, que tocava de peus a terra, d’una manera concreta i indiscutible. Però, i aquest Casadevall que porto de part de mare, ¿què significa? Aquest cognom, a Barcelona, a Girona, a l’Empordà, és considerat una mica hebraic, sensiblement israelita. En les llistes de persones cremades de viu en viu a Castelló d’Empúries a l’Edat Mitjana en successius pogroms contra el call jueu, el cognom Casadevall s’hi troba reiteradament. De tota manera, el nom té potser més puresa que l’aiguabarreig de la sang, perquè no sembla pas que jo presenti, físicament, les tres característiques més típiques de l’hebreu. Els jueus, tant els sefardites com els asquenasites, tenen els ulls tristos del gos pidolaire i vergassejat; més que el nas corbat i aquilí tenen el nas tou i xafat de la base, amb tendència a cobrir-se de petites gotes de líquid cutani; finalment, el seu clatell no és dibuixat, sinó espès. Ara bé: jo no tinc ni els ulls tristos, ni el nas humit, ni el clatell espès. Tinc els ulls vius —i de vegades vivíssims, com vostè, Lola, ha pogut constatar; el nas sec; el clatell lineal i dibuixat com una melodia ben construïda. Aquestes constatacions són irrebatibles.

És un fet cert, d’altra banda, que l’ascendència paterna de la part de la mare ha tingut per al comerç una tendència i habilitat que l’objectivitat m’obliga a declarar que jo mai no he sentit. Sóc un ésser absolutament negat per al comerç, un ser anticomercial declarat i precís. Així, podria molt ben ésser que el cognom fos jueu i la raça una mica barrejada. Sospito que sóc un jueu més de nom que de fets. El que, en tot cas, no podria negar, em sembla, és que des del punt de vista dels principis de l’obra de Steward Austin Chamberlain, la lectura de la qual dec a Alexandre Plana, i als dogmes dels puristes de l’arianisme, sóc un home de la claveguera del Mediterrani típic. No em sap pas greu. Un excés de ros, el ros blanc, em fatiga una mica.

Tinc la boca grossa, els llavis notòriament molsuts i una dentadura excel·lent. Les orelles, normals i molt poc separades del crani. Maxil·lar fort —encara que sense cap exageració de voluntarisme hipotètic. La relació que pugui tenir el maxil·lar amb la voluntat de la persona que el presenta és un altre tòpic gratuït, de la novel·lística. Una piga situada sota el pòmul esquerre —una piga notòriament meridional i escandalosa— contribueix a la mobilitat de les meves faccions… i ja tornem a ésser en el que dèiem fa un moment. Sí; la mobilitat de les meves faccions ha estat i és una de les obsessions de la meva vida. Estic parlant de mi, senyora, com si parlés d’una persona totalment deslligada de la meva existència —com si es tractés d’un personatge de novel·la. És una autèntica desgràcia tenir unes faccions tan comprometedores. La volumetria de la meva cara pot passar de la serietat més reflexiva a l’esponjament més entendrit i pueril, de la indiferència més glacial a l’angoixa més viva, amb una rapidesa estranyíssima. Així, les meves faccions conspiren en tot moment contra l’estabilitat dels meus sentiments, fan suposar a la gent que em tracta que el meu sistema d’afeccions i tendències no té seguretat ni una base fixa. Em consideren un home voleiadís i fugisser, superficial, enigmàtic, insegur i errívol. D’ací ha sortit la teoria de la meva frivolitat cínica. Altres es malfien de mi. No arribo a inspirar confiança a la gent. Em consideren un home doble o triple, d’una discreció absolutament relativa. Estic segur que moltes persones no s’han acostat al meu petit cercle —insignificant, certament— i altres han fet tots els possibles per mantenir-me fora del seu, perquè s’han malfiat de mi. I tot això perquè tinc unes faccions tan plàstiques, aquesta escandalosa piga sota el pòmul esquerre i una cara tan mòbil, canviant i diversa —que jo, en tot cas, no he escollit! Si jo hagués pogut triar la meva fesomia, m’hauria decidit per les isobàriques enravenades, rígides i immutables dels estaquirots anglesos. Senyora, tot això és molt trist, ¿però jo què hi puc fer? Tinc les faccions que m’han donat, que en definitiva puc tenir —i qui té les faccions que pot no crec que estigui obligat a més.

No he portat mai, fins ara, barba o bigoti. Sempre he anat afaitat, i aquesta operació me la faig jo mateix des que, entrat en un col·legi religiós, em sortí el pèl. Llevat dels matins en què em trobo sota els efectes d’algun atac agut de misantropia, m’afaito cada dia. Vaig portar de molt jove els cabells a la parisienne, com es deia llavors, o sigui en forma de superfície plana, en forma de raspall. Després he alternat portar-los tirats cap enrere o amb una ratlla a l’esquerra. No he utilitzat mai pomades ni perfums. L’aigua clara. No he portat mai cabellera. No m’he treballat mai l’ondulació, ni públicament ni clandestinament. Les dones del meu temps hauran estat afectades per l’ondulació capil·lar masculina. He viscut al marge d’aquestes importants banalitats, per falta, probablement, de temps. Perdoni la vanitat, senyora, però la meva discreció capil·lar ha estat sempre molt visible. No he cregut mai que un home amb els cabells curts o llargs, pentinat d’aquesta o de l’altra manera, oferís —a priori— alguna diferència amb qui els portés o anés pentinat diferent. La meva ingenuïtat, per la vida d’interior, ha estat indescriptible.

Algunes senyoretes m’han dit que tinc les mans ben fetes. M’hauria desagradat, certament, tenir els dits espessos i deformes i una mà botida —la mà que se sol atribuir als carnissers—; però haig d’advertir-li que si la naturalesa m’hagués donat un altre utillatge tàctil no m’hauria fet pas perdre una hora de dormir. En els cercles més aristocràtics i d’una aparença —almenys— d’ancianitat més aquilotada he vist moltes mans de carnissers. Calço un 38-39. Tinc un peu petit i bonic i, malgrat tenir un cap tan gros, la meva cama és més aviat fina. Les senyores han de tenir el peu dibuixat i precís—més que un peu pla, fat i mort. Entre els homes no hi ha tanta urgència, però en tot cas sempre val més —mentre no s’arribi al miniaturisme d’afectació que no es pot deslligar de la cursileria. No es pot pas negar: tinc el cap gros. En realitat, tinc el cap gros, l’estómac petit, la boca vulgar i el cor divers. De vegades tinc la llàgrima inexplicablement fàcil —simple reflex incontrolable de la víscera cordial sobre els lacrimals. Aquesta facilitat lacrimal, sobretot en el seu primer període—la humectació—, que és el que fa més efecte, m’ha valgut algunes escenes d’adhesió femenina que potser m’hauria convingut més eludir. Altres vegades la segregació se’m fa extremament difícil. En aquests casos, cap argument dialèctic no seria capaç de posar-me els lacrimals en funcionament. Així, en el terreny sentimental, no sóc pas un home de termes mitjans, ben administrats, convencionals i balancejats. Sóc un home de tot o res: Aut Cesar aut nihil

Sóc més sensible a la pobresa dels altres que a la pròpia: m’agrada —no hi puc fer més— la música dolenta; tinc observat que, a les persones a les quals agrada exclusivament la música bona, aquesta música els agrada per les mateixes raons per les quals a mi m’agrada la dolenta. Seria capaç d’adular una persona intel·ligent en qualsevol ram del saber, sempre que aquesta persona m’ensenyés alguna cosa; no seria capaç, però, d’adular ningú més mentre la meva pobresa no fos extrema. M’agraden més les dones simpàtiques que les dones belles; tinc una tendència al racionalisme matisada per la ironia; m’agrada de viure entre gent ben vestida, però jo no he donat mai, personalment, gens d’importància al vestir: tots els vestits dels altres, si són bons, m’estan bé, i no he sentit mai la titil·lació de la sastreria. M’agraden les sabates còmodes, encara que siguin velles. No tinc cap ambició, i seria incapaç de fer un pas per tenir una posició brillant. M’agradaria de tenir diners, perquè els diners són la llibertat, sobretot en el nostre país; però no pas diners l’administració dels quals em fes perdre massa temps o em produís una forma d’angoixa trista i estèril. Prefereixo la conversa amb un comerciant, amb un industrial, amb un pagès, amb un veterinari, que amb un col·lega.

Tinc una tendència a donar raó als altres —a comprendre’ls— i a no donar-me raó a mi, encara que això em reporti perjudicis. Ja veig que, aquesta afirmació, no la creurà i la considerarà una forma vulgar de l’habitual hipocresia. Però és així! Em malfio més de mi mateix que de l’altra gent. Em produeix un horror veí de la nàusea i el fàstic ocupar-me dels possibles mòbils de les accions alienes; sobre els mòbils de les meves li diré que més de quatre vegades, mil vegades, m’han fet caure la cara de vergonya —in mente. No he tractat mai de cultivar-me la memòria per aplicar-la a la demostració de la indignitat humana. En aquest punt crec que els més desmemoriats són els que demostren saber viure. En canvi —ja que parlem de la memòria—, tinc una certa capacitat de retenció de lectures i de llibres; de les coses que llegeixo, el que m’interessà sempre més vivament foren els detalls, les coses insignificants i petites. M’apassionen tant les persones mortes com les vives. La memòria històrica és per a mi tan real com l’actualitat mateixa.

Vostè em dirà que amb aquestes idees —amb aquestes tendències— no es pot anar pel món, que el fracàs és segur, inexorable i fatídic. És molt possible. Però jo li vaig prometre una cosa: parlar-li francament. Després, un altre moment, si vol vostè, discutirem aquestes coses i mirarem de treure’n l’aigua neta.

M’interessa molt més la ciència que la metafísica i la teologia.

Sempre he donat molta importància, des del punt de vista de la salut i de la higiene, al dormir. En realitat, crec que el dormir és més important que el menjar, que la satisfacció de qualsevol altra necessitat física. Això, és clar, no es pot dir a una senyora, perquè les senyores els volen, de vegades, desperts. Però ¿què hi farem si l’ànsia del dormir ho venç tot, fins les inclinacions que semblen més fermes i tenen una aparença més granítica? En tot cas, quan dormo les hores necessàries em sento més correcte i més construït. Si dormo precàriament i en desordre, la fatiga, l’enervament, el malestar físic, l’inflament de les venes, em poden portar a cometre accions insensates, a formular un llenguatge desproveït de mesura, a establir judicis més gratuïts del que solen ésser els habituals i humans judicis.

Ja ho veu, senyora; no acabaríem mai. Fins ací li he explicat, molt per sobre, que és l’única manera que m’ha estat assequible, tal com sóc. Tot el que li he dit és veritat. Però no és pas tota la veritat. La veritat, en definitiva —i això és tràgic—, depèn dels mitjans d’expressió, i els meus mitjans d’expressió són escassíssims. Són limitadíssims. Si li digués que no es pot passar d’ací, mentiria. Però jo, en aquest moment, no puc passar d’ací, si he de mantenir-me en un terreny intel·ligible. Potser algun altre dia li podré afegir alguna cosa més —alguna cosa més que no sigui tan pueril com les que porto escrites. Ara li completaré l’autoretrat explicant-li com m’agradaria d’ésser.

Haurà observat que judico les coses per la bonhomia, per la tolerància i el gust positiu d’entendre i comprendre els altres. La mera presència d’un home determinat sobre la terra produeix ja prou gestos d’incomodidat, de protestes entre les persones del voltant, que no paga la pena d’augmentar-los amb la pròpia i voluntària deliberació. Val més mirar de passar desapercebut —o, si vol, senyora, de passar per malla. Això és especialment necessari en països com el nostre, que conté tants d’envejosos, tantes persones que no poden viure per elles mateixes, tants devoradors dels altres.

En un moment determinat, em sembla que la millor manera de passar desapercebut seria estar gras, perquè estar gras imprimeix caràcter i dóna un tarannà determinat. Els homes flacs solen ésser precisos, infatigables i incòmodes; els homes grassos, per contra, vagarosos, incerts i divertits. Els primers solen actuar furiosament amb el compàs i el regle; els segons operen a ull, amb una gesticulació graciosa i imprecisa. Si estigués gras, em dedicaria, probablement, als petits, insignificants plaers del menjar i beure i aniria cada vespre al cafè a dormir una estona, i entre clucull i clucull parlaria, si s’escaigués, amb els meus amics. Diria coses delicades i incertes, coses mig embastades, a penes suggerides; tindria un tracte lleuger i imperceptible; faria, com solen fer els grassos, una intranscendent brometa del mort i de qui el vetlla, per tal que el mort pogués arribar a l’altre món alliberat de l’enravenament de les esqueles i els vius tinguessin la sensació i poguessin veure amb els seus propis ulls el meu gran fons de bondat i de feblesa. Si algú formulés contra mi alguna impertinència, no m’alçaria ni de la cadira, perquè no hi ha res més incòmode, per a un gras, que alçar-se de la cadira o cadires que ocupa sobre la terra. Sí senyora, sí. La quantitat imprimeix caràcter, la quantitat no pot judicar-se amb les normes habituals del sentit del ridícul.

És dir: un home gras consisteix en un ésser que arrossega, ell personalment, una gran quantitat de sentit del ridícul ineluctable, inescamotejable, definitiu, que comporta i arrossega la vida. En aquest sentit, un home gras està en condicions excepcionals per ésser bona persona, per tenir la vanitat mínima, per veure el món com un espectacle fatalment injust, estrany a tota idea d’exactitud i de perfectibilitat impossible.

Aquesta és la situació que m’agradaria d’arribar a tenir en aquest món. És trist haver de dir que la moral pràctica està basada en un cert limfatisme, en una desgana vital, en una depressió dels sentits. Quan la sang canta a les venes, ja li podeu fer un nus a la cua… Les altres formes de la moral són discussions de llibres i papers que es venen a les llibreries. Deia que aquella seria la situació que m’agradaria de tenir; dubto, però, que mai pugui arribar-hi d’una manera cabal.

Examinant la meva genealogia, els futurs historiadors diran, potser, que he tingut poca sort amb els meus avantpassats. Els homes judiquen les coses per la brillantor, i, encara que aquesta tendència vagi una mica de baixa, no es pot negar que som animals enlluernables. L’obscuritat dels meus avantpassats és segura, però és un fet que he heretat d’ells una tradició d’hospitalitat i de sociabilitat. El meu fanatisme és molt diluït, i no crec que hagi arribat mai a les qüestions personals. El meu avi Josep portà aquestes qualitats fins a les darreres conseqüències. En temps de la segona guerra civil carlista estatjà, en el seu casalot, oficials reialistes i carlins declarats. No tancà mai les portes a ningú i a tots féu servir idèntica vedella amb pèsols i el mateix estofat. Si aquells pobres estrabul·lats haguessin gosat, s’haurien assegut a la mateixa taula —que el bon sentit del meu avi hauria presidit amb la seva habitual hospitalitat. Però el paper que, segons deien, representaven mai no els ho permeté, i així les minyones de la casa tingueren sovint un escreix de feina servint de vegades quatre sopars successius i en diferents indrets a l’hàbitat, a conseqüència de les discòrdies cíviques. Si un home de la fantasiosa capacitat del comte de Gobineau s’hagués dignat a estudiar el cas, n’hauria potser deduït que porto en la sang massa pocs gèrmens de violència i de dogmatisme per poder ésser considerat un estaquirot superior i transcendental. En definitiva, sóc un home d’aquest país, del matís marítim d’aquest rodall europeu, amic de la mitja tinta, de la pluja i de la grisalla, més irònic que dialèctic, més contemplatiu que enderiat. Crec, en tot cas, que hi ha dèries més importants.

Fent el que feia amb aquells homes, el meu avi demostrà, potser, que era un home humil però il·luminat, interessat a viure en pau amb ell mateix i amb el món del seu voltant. A mi em sembla que el seu gest, més que amb un sistema de debilitat i de cinisme, està lligat amb la raó i la realitat. En aquests aspectes, em sembla que jo no li he pas seguit les petjades. La meva característica profunda és la feblesa —i la feblesa és perillosa, perquè pot contenir tants de gèrmens d’injustícia. Em sento una larva que no s’acaba de construir. Estic sempre dominat per una cosa o l’altra que no m’és plausible ni grata, i no me’n puc passar. Conec les causes dels meus mals negocis i dels meus passos en fals i no arribo a esmenar-me. M’enamoro de les dones el dia abans d’enganyar-me. Ofenc, sense voler, persones que estimo i tinc una secreta debilitat pels meus enemics declarats. Ah, senyora, quants disbarats!

Escric des de molt jove, però l’escriure és en mi una activitat artificiosa i sobreposada. No tinc pas una idea clara —i això sembla que passa a molta gent— del que hauria de fer en la vida, i sobretot del que hauria pogut fer. Això no obstant, aquesta afició m’ha deformat, ha creat, dins del meu jo íntim i espontani, una persona estranya, que moltes vegades ni jo mateix no comprenc el que té a veure amb mi, tantes diferències hi constato. En virtut d’aquest desdoblament, resulta que si jo, per naturalitat, sóc un ésser feble i míser, quan tinc una ploma a la mà esdevinc dionisíac i ofensiu, entro en un estat d’exaltació silenciosa i sóc capaç de mantenir una posició fins a les darreres conseqüències.

¿Com s’ha d’entendre tot això? ¿Què vol dir? Potser vol dir que la mitja cultura de què estem tots més o menys rebossats m’ha fet un mal irreparable. Si l’home més civilitzat serà sempre el més dolç, comprensiu i tolerant, jo encara faig gestos violents i desorbitats. Potser, doncs, per comptes del rebossat cultural, m’hauria probablement convingut més posar els quilos de la gràcia quantitativa.

Tot això, en definitiva, no seria res si, una vegada produïda la deformació, pogués exercir-la d’una manera normal. El món ha d’ésser complet i hi ha d’haver de tot. Però el cert és que això és molt difícil. Cerco, assajo, provo per tots cantons, i no trobo res ni ningú enlloc. Tothom va a la seva i ja té prou feina amb la que habitualment fa. El camp és buit. Ningú no vol discutir res ni està per orgues. La gent passa amunt i avall.

Així, voldria estar gras i estic magre; voldria saber coses i no trobo company; voldria discutir i tot és tancat. La situació és còmica i desgraciada. D’aquesta lamentable situació en prové l’aire que tinc d’home desavagat que cerca feina i no en troba. Per això, senyora, no estic bé enlloc i vaig pel món com una ombra errant.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de juny 1918

dimecres 6 juny 2018

L’alcohol.

En una «Instantània» de Josep Ferrer trobo aquest curiós paràgraf: «L’embriaguesa per l’alcohol fa tornar esplèndids els avariciosos; dóna enginy als ignorants; converteix els egoistes en generosos; fa dilapidadors els baixos de sostre, bons els dolents. L’home més bútxara, el més estaquirot, el pedant integral, és capaç, a través de l’alcohol, d’un gest generós —d’un gest que en estat normal és literalment impossible d’atribuir-li. L’aspecte de la nostra personalitat que la intoxicació alcohòlica subratlla i fa emergir és el més excel·lent —des del punt de vista del candor moral. Dins de cada un de nosaltres, doncs, hi ha un altre jo —un altre jo més bo—, ja que l’alcohol fa també tornar l’home bo més bo».

Ben mirat, potser només hi ha una altra força capaç de produir els mateixos efectes que Ferrer atribueix a la intoxicació alcohòlica: és l’exercici de la vanitat personal. L’home (o la dona) que no pot satisfer el seu misteriós desig de vanitat esdevé trist, dur, malvat, ressentit —i això en qualsevol graó en què l’exercici de la vanitat pugui produir-se. L’home (o la dona) que veu satisfeta la seva ànsia de vanitat s’esponja, se li liqüifica el sempre duríssim cristall de ressentiment potencial que portem dins i és capaç de sentir una certa tendresa —no gaire, ben entès, just la que permet el sentit del ridícul.

Una societat de fatxendes és plausiblement concebible; una societat d’humils seria inhabitable i perillosíssima.

La mar.

Davant de la mar, un queda sempre amb un pam de nas. La mar és impintable, indescriptible, inaferrable, incomprensible i d’una indiferència total.

 

La teoria oriental —que he sentit defensar a moltes persones— segons la qual es pot arribar a saber més per estat de gràcia que per estudi i paciència, deu estar basada en la gran capacitat per a la trampa i la mistificació que sovint tenen certes persones irresistiblement simpàtiques.

 

Per Palafrugell passa intermitentment un pobre que, d’anar a captar, en diu anar a cobrar la contribució.

 

  

La farigola, de primer antuvi, fa una olor abrupta i forta, i després s’endolceix; el romaní, ara florit, té una entrada molt suau que després es carrega.

 

No es pot pas negar, em sembla, que les muntanyes són ben fetes. Si algú no hi està conforme i dissenteix… va per ell el pollastre. N’hi ha que no estan mai contents.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

11 de maig 1918

divendres 11 maig 2018

La música bona agrada més als homes que a les dones. Aquesta diferència està potser relacionada amb la diversitat de la força sensual. En aquest aspecte, els homes tenim, probablement a totes les edats de la vida, una força més petita. Això converteix potser la música en el plaer sensual imaginatiu dels febles i dels pobres —dels pobres en tots sentits. La música de les dones —i la de Don Joan— deu ésser la música de regiment.

 

Duració de les coses a l’Empordà.

Quan es fundà, a Palafrugell, La Taponera, o sigui el cor antic, el nostre gloriós cor antic, s’acordà que la senyera fos de suro, i després d’un any i mig de deliberacions per saber com havia d’ésser una senyera de cor de suro, s’establí que la senyera de suro tingués la màxima magnificència i fos un treball delicat i acabadíssim. Fou encarregat de la seva elaboració el ciutadà Martí de nom de casa, pare del metge Martí. Hi treballà amb tota consciència. Elaborà un retaule de suro extraordinari, una obra que ha estat l’admiració de totes les persones que l’han vista. Hi esmerçà una sèrie d’anys consecutius. Quan la senyera estigué acabada, ja feia anys que el cor s’havia dissolt i era dibolit.

 

—Gairebé totes les persones realment o aparentment ordenades que he conegut aprengueren a escriure amb netedat posant-se un paper ratllat, una falsilla, sota de la plana del quadern —diu Coromina al cafè.

Això potser és una broma. Potser és una superfluïtat. I potser no ho és. El que és un fet és que de petit no vaig poder mai subjectar-me a escriure amb una falsilla sota del paper.

 

Una llauna, el que s’anomena habitualment una llauna, amb paciència i bona voluntat es pot resistir; el que és impossible de resistir és una llauna d’aspecte alegre i brillant, d’amenitat aparent.

 

En realitat no hi ha temps per a res: ni per elogiar seriosament res, ni per blasmar seriosament res. Quan us disposeu a fer-ho amb plena bona voluntat, amb paciència, sistemàticament, sempre hi ha un senyor o una senyora que s’interposa i us demana quina hora és.

 

Penso —mentre passejo pels carrers— en les conversacions tingudes l’hivern passat a Barcelona amb el meu amic Joan Climent.

Josep Maria Capdevila i Joan Climent (d’orsians de primera fila) pretenen representar una mena de neocatolicisme obert, net, sense teranyines i zones d’ombra, amb roba neta, dents netes, antirural, anticarlí, sense trabucs, sense rapè, alleugerit de «canaris», «tutis» i «manilles». Amb sotanes polides, beates tolerants i perruqueria normal i correcta. No s’han pas de posar massa obstacles a les il·lusions, a les aspiracions humanes —solia dir-me Climent. Convé que la gent descobreixi per si mateixa, directament, el que és bo i el que és dolent. Per suggestió de Xènius, per qui es consideren dirigits, aquests xicots devoren l’obra de monsieur Joseph Joubert.

«La direcció del nostre esperit és més important que el seu progrés». «Estimo més el que fa esdevenir el vici amable que el que degrada la virtut», etc. Aquests són pensaments de monsieur Joseph Joubert. Són magnífics.

Climent trencà amb dos o tres amics perquè els sentí blasfemar grollerament. Si aquestes persones li haguessin relatat la procacitat més crua finament, amb suavitat, lèxic triat, dicció escollida i maneres distingides, els hauria escoltat perfectament. No puc pas reproduir —per impossibilitat material— el que hauria pensat d’elles. El que és segur és que les hauria escoltades perfectament. Els joves de què estic parlant defensen la confessió per raons d’higiene psicològica, i la comunió com un exercici de disciplina i de perfecció. És un catolicisme —em sembla— a la manera belga, confortable, de pis de cinquanta duros, aigua corrent, cambra de bany, capellans i monges en bicicleta, etc.

A mi, personalment, les coses fines m’agraden. M’agraden sobretot abans d’imposar-se, quan són una cosa de minoria. Quan s’imposen, es tornen sovint diabòliques, es deshumanitzen.

Ara, quan penso en la gent del país, prenent persona per persona, sospito que les idees dels meus amics faran poc camí. En aquest país, hom prefereix el brut conegut que el net per conèixer. Això és terra de desconfiats —de desconfiats ancestrals—, de recargolats, de persones convençudes que ací es pot fer tot a base d’adoptar l’aire del campaner quan passa a cobrar les cadires de l’església.

 

El metge Reixach diu al cafè que una vegada sentí dir a la seva sogra, que menjava una taronja:

—Aquesta taronja és agra, però tinc una agror tan forta a la llengua que la trobo dolça…

Davant dels aparadors dels fotògrafs, contemplant les posicions adoptades per les persones fotografiades en aquests aparadors, es comprèn potser això: que la felicitat dels que vivim és rutinària i inconscient, però que el moment rar, excels, conscient de la felicitat, és quan ens fem retratar a la fotografia.

 

De Palafrugell a les platges de Calella hi ha exactament tres quilòmetres i mig. L’any passat anà a viure a Calella un amic meu amb la seva família. Aquest any han donat per acabada la seva estada allí. «No hi devíeu estar gaire bé…», que jo li dic. «Al contrari —respon el meu amic—, hi estàvem molt bé; però ens hi enyoràvem inexplicablement». La resposta em sorprèn. ¿És possible d’enyorar-se a tres quilòmetres i mig del propi lloc d’origen? ¿O serà potser que el català és un animal que s’enyora?

—————————

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

6 de maig 1918

diumenge 6 maig 2018

La Revista de López-Picó publica un llarg assaig de Joan Estelrich sobre Kierkegaard, un capellà protestant danès. Aquest assaig és una forma de reflexió completament nova en el país, una posició absolutament inèdita. Habituats als llocs comuns de la calderilla filosòfica que circula —un tomisme esbravat a la dreta, el positivisme a l’esquerra—, la novetat d’aquestes reflexions sorprèn i enlluerna. Tal com van les coses de l’època, vist el frenesí romàntic que ho abassega tot —romanticisme aparent, perquè no es tracta de res més que d’arribar a una concepció més complexa de la realitat, el coneixement de la qual es persegueix en totes les direccions, àdhuc en poesia—, les reflexions de Kierkegaard susciten una dilatada i misteriosa terra incògnita. Els jocs de paraules, en filosofia, produeixen una insatisfacció general progressiva. L’única manera de tornar la filosofia a la seva autenticitat serà fer-la passar una temporada pel purgatori de la confessió personal, la nota subjectiva, el diari íntim.

 

Recordo que, l’hivern passat, Joan Climent em deia, a Barcelona, que la literatura de Carner és exquisida. Jo la trobo més que exquisida: Carner és un gran poeta. Ho és, en el sentit diríem tècnic, d’exercici escolar. En aquest pla, Carner és un enorme escriptor, probablement un dels més considerables del moment. Això que acabo d’escriure es comprèn sobretot si es té present que Carner treballa una llengua que literàriament està per fer, pobra, encarcarada, anquilosada, molt limitada de lèxic, plena de zones corrompudes, seca com ossos, d’una anarquia ortogràfica mantinguda per nuclis intel·lectuals del país, desenrotllant-se en una ciutat caòtica i immensa, enmig de la indiferència d’una gran part de la societat, en un nucli humà que té, més que la duresa d’un cristall de contrastació, un poder d’absorció merament biològic —l’aspiració d’una enorme esponja. En aquest sentit, el català viu en la tragèdia permanent. Haurem d’agrair, doncs, sempre a Carner l’esforç que fa —l’esforç tècnic.

Però després hi ha una segona part: la literatura de Carner no enganxa gaire, no té profunditat humana, tot i que mai no és frívola, té poc a veure amb la vida i les obsessions de la gent de l’època: de vegades fa l’efecte d’un provençalejar de vitrina, sempre molt graciós i elegant, però de poc pes a les vísceres.

Carner, és clar, tindrà deixebles. (I això potser és el que no convindria.) Els que n’explotin la part de marqueteria i de joc verbal arribaran, ràpidament, a la insignificança. Els que tractin d’aplicar la retòrica carneriana a la pròpia confusió mental semblaran poetes anglesos o escandinaus traduïts. Carner és un cas d’esgotament d’una deu poètica.

 

De tota manera, és una mica difícil de donar la volta a mossèn Verdaguer. El que sorprèn més en aquests països en què l’esforç literari sol esgotar-se tan prematurament és l’aparició de casos de gran vitalitat, de capacitat biològica potent. Verdaguer fou un home fort, violent, orgullós, de cos enter. No podia pas ésser d’altra manera: agafar amb les mans una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i convertir-la en un mitjà d’expressió és una feina considerable… De seguida està dit!

Des del punt de vista de l’eficàcia, doncs, tot el que es pugui dir en honor de Verdaguer serà poc, al costat del que es mereix.

Però la nostra generació tracta de dir, en la llengua restaurada fa quatre dies per Verdaguer, tot el que en les llengües més treballades es diu normalment. Potser és una pretensió excessiva. Sense pretensions, però, no es pot viure. Així, tant com en el dir les coses, el problema està a tenir alguna cosa a dir. Això és el que separa els nostres dies dels de Verdaguer.

verd_atl_latl

L’Atlàntida, el Canigó, són autèntics fenòmens literaris que tenen aspectes de gran interès i que, en bloc, tenen, a penes, interès. L’escenografia hi és exasperant. Des del punt de vista de la sensibilitat i de les tendències de la literatura moderna s’hi sent un esforç perdut, que entristeix. La literatura moderna tendeix a la captació de la veritat i de la vida. Gairebé tot el restant li és indiferent. I aquests poemes són reminiscències d’un retoricisme abolit.

¿Com s’explica la mística de Verdaguer? La mística, com a gènere literari que ha transcendit d’una situació social determinada, és un fenomen de reacció contra determinades saturacions de sensualitat i d’immoralitat que arriben a fer fàstic. La mística es produeix quan es depassa el nivell normal d’animalitat —quan el grau d’animalitat per metre quadrat és excessiu. Llavors, per contracop natural, apareix l’espiritualisme cadavèric —l’ànsia de cel. La mística castellana demostra que Castella, com a nucli humà, no és un país místic. Enquadrant-la en el seu temps, ¿és aquesta l’explicació de la mística de Verdaguer? ¿És una reacció contra l’embafadora hipocresia que caracteritzà les primeres generacions industrials d’aquest país?

Després hi ha la prosa de Verdaguer: insuperada, magnífica.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada