Arxiu per a març 2018

25 de març 1918

diumenge 25 març 2018

He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta —d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa, d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable, una qualitat que fa posar pell de gallina.

Em sap greu, però sóc sensible a aquestes —diguem-ne— petiteses. Hi ha dues coses que han contribuït a crear-me una sensibilitat adequada a l’aire pur i a les coses netes: la fred que he sentit a la casa del carrer del Sol (a la casa que habitem al carrer del Sol) i l’activitat gairebé frenètica de la meva mare en les coses domèstiques. La meva mare —dit sigui amb perdó— és d’una netedat infatigable, constant, no para ni un moment. En El segle de Lluís XIV Voltaire conta que quan el ministre Colbert arribava al seu despatx i veia la taula plena de papers per despatxar es fregava les mans de gust. No hi ha res que agradi més a la meva mare que fer una bugada grossa, un dissabte dilatat i profund, que dirigir una emblanquinada amb paletes i manobres autèntics.

La casa del carrer del Sol, la construí el meu pare en el lloc que abans en deien el Camp dels Ous, ja obert el carrer que va de la població a l’estació del tren petit. Aquesta casa tingué una disposició contrària a la del carrer Nou, on vaig passar la infantesa. La façana d’aquesta donava a tramuntana, i així els darreres eren excel·lents. Encara recordo les tertúlies en el seu menjador assolellat, amb la petita i tibada senyora Enriqueta, tan bondadosa, lleugerament herpètica, tan ben empaquetada a dins de la cotilla. La casa del carrer del Sol, per contra, té la façana a migdia i, per tant, les habitacions d’estar donen a tramuntana i són ombrívoles i fredes. Aquesta situació s’hauria en part corregit amb la construcció d’una galeria sobre les habitacions de la planta baixa. Aquesta galeria, però, no es construí mai, i així, des que entràrem a la casa, ens haguérem d’habituar al fred.

Era un fred alambinat, filtrat, concentrat, químicament pur. I no dic res. No es podria pas negar que els dies més inclements i crus no encenguessin la llar del menjador. Però això no era pas massa fàcil. La meva mare era, en aquest punt, un element discordant: deia que el foc porta molt de desordre i fa molta brutícia. I en part tenia raó. Només quan bufava un vent determinat —no recordo ara quin— la xemeneia tirava de baix a dalt, és dir, normalment. En aquella època ningú no sabia construir una xemeneia, i trobar-ne una que anés bé era un fet del simple atzar, una propina de la divina providència.

El fred era, doncs, coent; els mosaics tenien un contacte glacial; l’aire, fredíssim. La meva mare hagué de confessar moltes vegades —car els seus instints de netedat no li enterbolien pas la tendència a l’objectivitat— que viure en aquella casa era com anar despullat tot l’hivern. Però, una vegada constatat el fet, no vaig pas veure mai que hom intentés corregir-lo més que posant-se més roba a sobre. La meva mare continuava en el seu frenesí d’obrir finestres i portes, encara que gelés. Al cap de mig minut de saltar del llit ja tots els balcons eren de bat a bat. Hom passava el drap sobre els mosaics, cada dos dies. Els dissabtes setmanals eren indefectibles.

Tot això feia que l’aire que hi havia a la casa fos puríssim —tan pur com el que hi ha en plena naturalesa. Vaig acostumar-me, doncs, a l’aire fresc, inodor, viu. Recordo tot això amb horror —no puc estar-me de dir-ho—, però aquella temperatura espartana contribuí a crear-me una pituïtària potser massa exigent. D’ençà de llavors em repugna l’aire de les habitacions closes, els llocs tancats en què hi ha gent o en què hi ha hagut gent —l’olor agra que deixa la gent—, les persones perfumades amb perfums dolços i enganxosos. L’olor de fum de tabac refredat —de fum ja fumat—, de cuina refredada, de vi ja begut, em produeix com una crispació somàtica, una protesta de la meva biologia. L’olor d’aire ja respirat, devastat, saquejat, descompost, l’olor d’ex-aire que flotava a l’església me n’ha fet sortir ràpidament.

 

Sembla que les rellotgeries haurien d’ésser les botigues més polides, precises, més ordenades i agradables de totes les botigues del món. És al revés.

Hi entreu i no hi ha cap rellotge que s’avingui de pulsació i de ritme amb qualsevol altre rellotge present. N’hi ha que marxen pausadament, d’una manera greu i solemne. Altres tenen una manera endimoniada de marxar, ansiosa i excitada, com si tinguessin pressa i volguessin passar al davant de tots els altres rellotges. La impossible superposició dels tic-tacs, la confusió dels ritmes, l’agitació de les pulsacions asimètriques, creen una fressa que fa sentir, a les rellotgeries, una sensació d’anguniós galimaties. No són pas botigues per a persones excessivament nervioses. No s’hi està gaire bé. Jo puc imaginar-me, en canvi, la delícia que seria una rellotgeria de rellotges parats i, si voleu, girats al revés, perquè no hi ha res que inciti més a la calma que un rellotge parat —un rellotge adormit.

 

Si la sinceritat, per fortuna, és físicament impossible, cada vegada que trobo una persona —ací abunden— que proclama la seva sinceritat o m’invita, vingui o no vingui a tomb, a produir-me d’una manera (com sol dir-se) furiosament sincera, sento com si em trobés davant de la forma més pueril, més indelicada, més grollera de la hipocresia. La hipocresia té aquest avantatge: quan és acusada per un mínim d’excés, ensenya l’orella.

 

A la matinada, tracto, una vegada més, de llegir Verdaguer. No he pogut, fins ara, acabar ni un sol cant de L’Atlàntida o del Canigó. Em dono gairebé vergonya de confessar-ho… Faig un altre esforç. Ho provo una vegada més. Hi clavo la dent… El paquet no passa. Tota aquesta enorme geologia, totes aquestes històries desorbitades, no em promouen ni el menor interès. Comprenc que aquests papers són una gran cosa i que les literatures han de contenir aquestes baluernes de la mateixa manera que en els grans palaus hi ha d’haver enormes xemeneies que no escalfen, merament decoratives, i tapissos penjats a les parets. Comprenc, així mateix, que la meva sensibilitat és molt incompleta. Però no hi puc fer més. La sensació de buidor, l’ensulsiada de verbalisme, gloriós, reeixit, però totalment deslligat de la vida humana autèntica, la sonoritat grandiosa de les estrofes, m’esterilitza tota possibilitat d’atenció o de curiositat.

He sentit sospirar alguna vegada:

—La mística, la poesia mística de Verdaguer!…

Però jo voldria que algú m’expliqués quina relació té aquest país, poblat d’aquesta classe de pagesos, d’aquesta classe de taujans de la indústria i del comerç, amb la mística. Voldria que algú m’expliqués quina intenció portava Verdaguer en tractar de lligar-nos, a través de la mística, amb una literatura tan intrínsecament forastera.

 

La gent no vol acabar de comprendre, però algun dia haurà de fer-ho, que la posició d’un escriptor d’avui davant de la realitat, la curiositat que el mou, la passió que el domina, és d’un sentit totalment diferent de la de qualsevol posició literària acadèmica de qualsevol altra època, societat o ambient. El que abans era l’excepció —el realisme— ara és la regla.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

24 de març 1918

dissabte 24 març 2018

En tornar de cacera o de passeig, Gori fa cap a la botiga de vetes-i-fils que posseeix al carrer de Cavallers, s’instal·la al seu petit escriptori i es posa a llegir fins a l’hora de sopar. La Pauleta, una seva parenta, despatxa a la botiga, i amb la seva veu amable i simpàtica fa els compliments.

Com a lector, Gori és un cas extraordinari. Seria probablement exagerat de dir que li agrada la literatura noble, la de sabre o espasí, però és un fet que l’apassionen els llibres fins i delicats, sentimentalment afectats, de moviments excepcionals, amb personatges que no poden agafar les coses si no és amb un paper de fumar —i tot plegat tocat per una mica de lluna.

De les Confessions de Rousseau, en diu penjaments. En canvi, de la senyoreta Heloïsa per amunt, no diguem de les Rêveries d’un promeneur solitaire, en té un concepte elevadíssim. Tot el que avui és tingut en literatura per fat, insípid i enrarit, sobretot si és donat en forma de fals paisatge, de fals idil·li i de sentiment de cartró, li produeix una satisfacció positiva. A mi em sorprèn que, a un home tan alt i gros —Gori és un home molt alt i gros—, que beu, a cada repàs, un litre de vinassa de setze graus, tan saturat de bons peixos, de llebres, de conills i de perdius, li agradin les estampetes evaporades i evanescents.

Avui em deia, al seu despatx, que literàriament, si hi ha un home equivocat, despistat i mal orientat, sóc jo mateix.

—La literatura —deia— ha d’ésser idealista, fina, excepcional, distingida, ha de sortir d’ací —i mentrestant es posava una mà al cor.

—¿I per què la literatura ha d’ésser així? —que jo li dic.

—Ha d’ésser així perquè la literatura és per a les estones en què no es té res a fer, en què no hi ha res a pelar, que són les úniques en què pot existir la vaga possibilitat que la gent vulgui distreure’s llegint un llibre. L’home no ha pas estat posat en aquest món per llegir llibres. Desenganyeu-vos… L’únic problema seriós de l’home en aquest món és el de subsistir, o sigui, el de guanyar i el de gastar diners. Els homes i les dones dediquem a aquesta qüestió el noranta-vuit per cent de la nostra vida conscient. I potser faig curt. La literatura serà, doncs, sempre una cosa de diumenge a la tarda, que és el moment del dia de la setmana en què es produeix la possibilitat —i això que dic ara era més cert anys enrere que ara, perquè ara fan cine— que la gent vulgui distreure’s una estona de la seva obsessió permanent. Si les coses són així, ¿com voleu que la gent s’afeccioni a la vostra literatura crua, descarnada, realista? ¿Com voleu que s’hi afeccioni si està saturada, tipa, del que li proposeu? La vostra literatura és redundant, terra a terra, vulgar, d’una embafadora obvietat…

—Ja ho entenc…

—Seria una llàstima que no m’entenguéssiu!… —diu amb un engrescament triomfal. I després d’una pausa durant la qual es dissolen en l’aire del petit despatx les seves riallades sonores:

—Resumim! —diu—. A vós us agrada la literatura per cada dia. Això us porta a donar massa importància al vostre ofici. Tota la literatura que es fa avui està, per això, tocada de pedanteria. Crec que us faria bé de recordar que el vostre ofici no havia donat, fins fa pocs anys, més que per entrar a les cases per l’escala de servei. A mi, en canvi, m’agrada la literatura bona, que és l’excepcional, la que recull sentiments singulars, vull dir la de diumenge a la tarda, la bonica…

Després sortim a parlar de la seva darrera estada a Barcelona. En el curs dels viatges que com a botiguer ha de fer a la capital, no deixa mai d’anar a veure les millors «funcions» de teatre de cada moment. Quan recorda les últimes que veié, s’indigna, vocifera, perd els estreps.

—Això que facin pagar per veure coses reals, coses que passen cada dia, coses que es poden mirar obrint simplement la finestra, és intolerable, indigne… —diu—. No penso pas tornar mai més al teatre. Hi he fet creu.

 

Els alemanys, segons els diaris, continuen triomfant en tots els fronts; però la guerra —que està a les acaballes— la tenen perduda irremeiablement. Les discussions entre francòfils i germanòfils són cada dia més rares i han perdut totalment l’interès. A mesura que en el camp germanòfil el silenci es fa més dens, creix el nombre de persones que porten al trau de la solapa el botonet amb la inscripció: No me hable usted de la guerra. És una fugida ridícula.

 

L’Empordà —sento a dir— és un país d’arrauxats, de tabalots, d’hereus-escampa, d’enfollits. I és cert.

Però també ho és que hi ha, en aquest país, molta de gent que passa la vida alçant objeccions, posant bastons a les rodes de tota persona interessada a portar a cap alguna iniciativa, o que en una o altra forma surti de l’espessa rutina. Aquestes objeccions s’edifiquen gratuïtament, a tort i a dret, la reticència és permanent. Tant si voleu matar els paràsits dels fruiters com els cadells de les patates, tant si voleu exterminar les mosques vilatanes com la usura dels pagesos, us sentireu dir constantment:

—¿Vós voleu fer això?… I què heu de fer! ¿Que dormim? No ho fareu pas… Desgraciat! No sabeu el que us dieu…

En el fons de tot arrauxat, en aquest país, potser no hi ha res més que un home enervat i fatigat de sentir-se tractat permanentment de bufanúvols i de ximple. Vull dir que hi ha arrauxats que no són res més que homes explícitament desafiats.

Després hi ha els arrauxats constitucionals, els tabalots marcats per una força interna, els hereus-escampa de professió. Aquests, però, són una cosa molt diferent.

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

21 de març 1918

dimecres 21 març 2018

Dibuix de Xavier NoguésEn aquest país tenim un costum molt curiós. Quan ens trobem, al carrer, dues persones cara a cara, no tenim, a penes, res a dir-nos. Però, una vegada acomiadats i fets set o vuit passos, se’ns ocorren tot d’una una sèrie de coses urgents a dir a la persona que hem deixat fa un moment. Llavors la interpel·lem a grans crits, alçant considerablement la veu, bracejant aparatosament. L’altre ens contesta, és clar, cridant i bracejant amb el mateix ímpetu. Com que mentrestant anem fent via i la separació del nostre interlocutor es va accentuant, la conversa esdevé un guirigall terrible. A la fi, la distància es fa tan llarga que pràcticament és impossible de sentir res. Llavors hom diu, fent un gran esforç:

—Bé, ja en parlarem…

L’altre respon energumènicament:

—Sí, sí, ja en parlarem…

I, quan ens tornem a trobar, no tenim res a dir-nos.

 

En un moment determinat, alguns amics del meu pare decidiren crear un establiment per prendre cafè i fer una tertúlia sense noses excessives. Li demanaren un nom que respongués a l’esperit del país i a la finalitat que portaven. Proposà que l’establiment s’anomenés el Porxo d’en Massot i que el nom portés a sota, com a subtítol, aquest afegitó: Centre Republicà Tradicionalista.

El Porxo d’en Massot era una reminiscència de Mont-ras, de la joventut del meu pare. La família Massot, sobretot el vell Massot, fou un personatge liberal i republicà d’aquest poble que arribà a tenir una gran preponderància. Els diumenges es reunien sota el porxo de can Massot els correligionaris de la rodalia, tots ells portant la barretina vermella. Era una reunió político-recreativa: hom hi bevia el vi del país, jugava a cartes i es deia mal del govern constituït. L’àvia Marieta, que tingué amb el vell personatge una gran amistat, sol dir:

—L’avi Massot no anava pas a missa, però era la més bona persona de Mont-ras, la més entenimentada i de més criteri. Davant de les atzagaiades, no tenia pas pèls a la llengua…

El meu pare, que anà de petit, moltes vegades, al Porxo d’en Massot, també conserva d’aquest home un record excel·lent.

L’afegitó, per altra part —vull dir això de Centre Republicà Tradicionalista—, és una troballa magnífica. A primera vista sembla una contradicció, i probablement ho seria a tot arreu menys a l’Empordà. Ací, però, el republicanisme és una de les poques tradicions reals i vives. Té l’avantatge d’ésser una tradició relativament recent, perquè les altres, les que es perden en l’obscuritat dels anys, no serveixen pràcticament per a res.

La invenció d’aquest nom és, a més a més, vertaderament típica del temperament del meu pare. Home d’un caràcter més aviat enrigidit i desdibuixat, dubitatiu, fàcil de passar de la mania a la depressió, aquest nom representa un intent de resoldre una perplexitat per acumulació dels elements contraris del dilema.

—El nom està bé —vaig dir-li un dia—, però Hegel n’hauria deduït una síntesi…

—No em vinguis pas amb síntesis!… —digué espaordit—. Ja està bé. El nom és bonic…

Després d’uns quants anys de tertúlia intensiva, el Porxo d’en Massot es dissolgué i en la casa que ocupà al carrer de Cavallers s’hi instal·là el Club 3 × 4, nom una mica cabalístic però que significa simplement un club limitat a dotze persones, i d’ací el 3 × 4. Els seus fundadors, gairebé tots exportadors de taps al centre d’Europa, visqueren sempre amb les formes més puerils de l’espessa facècia alemanya entre cella i cella. Quan més tard decidiren que en pogués formar part tothom mentre professés l’ortodòxia capitalista, la societat s’anomenà Club 3 × 4 i pico

 

La meva mare està subscrita a El Pan de los Pobres, una revista quinzenal i piadosa de Bilbao que demana caritat a través de totes les formes imaginables, sense oblidar la promesa del miracle casolà, fàcil, sense escarafalls, discret. Un dels miracles de la revista és fer aprovar les assignatures del batxillerat als endarrerits.

—A mi em sembla —li dic rient— que seria potser més enraonat fer caritat directament que estar subscrit a les revistes que en demanen…

Em mira amb els ulls oberts —i queda una llarga estona parada, profundament sorpresa.

 

Al cafè, Joan B. Coromina diu haver sentit a un jove de dinou anys preguntar, en un moment arravatat, a la seva promesa de disset:

—¿T’imagines, Carmeta, quan serem vellets, vellets?…

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

19 de març 1918

dilluns 19 març 2018

Sant Josep.

L’àvia Marieta ha enviat un pa de pessic, en l’elaboració dels quals excel·leix. La meva mare ha fet crema. Però, així com la crema i el pa de pessic del dia dels anys tingueren una intenció normativa, la intenció dels dolços d’avui ha estat merament onomàstica, és dir, intranscendent.

 

El meu pare és un home molt metòdic.

A les deu en punt del vespre, tanca la porta del carrer —després d’un recorregut general de la casa per constatar el tancament de les obertures— i es dirigeix al cafè Pallot. El seu costum, a l’hivern, és sortir al carrer amb l’abric sobre les espatlles, faci el temps que faci. Només un dia a la setmana es posa literalment l’abric: els diumenges. Al cafè fa tertúlia amb el senyor Balaguer, del jutjat; amb el senyor Mascort, secretari de l’Ajuntament; amb Emeri Gironès, tractant en carbons i llenyes; amb el senyor Jordi, conegut per Quica, delicat i excel·lent confiter, i, si s’escau de trobar-se a la població, amb don Rossend Girbal, conegut també per Girbal Jan i, al Rosselló, pel Marxant Gros.

El senyor Rossend és un espècimen humà considerable; pesa més de cent trenta quilos. Negociant en cavalls, ha agafat, malgrat ésser d’una família absolutament cristiana, els aires de la gitaneria d’una manera tan ben calcada, que tots els seus aires són els del gitano del país. No solament sembla un gitano per la seva manera de parlar, sinó per la seva vaga i incerta comptabilitat, migrada, confusa i trista. Molt entrant al cafè —entrant, en realitat, a innombrables cafès del país—, és molt apreciat a la tertúlia. S’hi instal·la còmodament: hi seu sobre dues cadires. És l’únic de la taula que, en demanar cafè, li serveixen automàticament una copeta: una copeta d’anís.

La tertúlia té una certa, irrisòria, amenitat perquè sobre d’ella hi flota una atmosfera permanent de projectisme i de possibilisme. Quan, superada la mitja hora de xafarderia vilatana, entra en el seu propi ambient, la conversació gira sobre el que s’hauria de fer: farem això, farem allò; s’hauria de fer això, s’hauria de fer allò; si féssim això, si féssim allò… No és pas que tots els assistents estiguin imbuïts del mateix ardor futurista. Hi ha matisos. En tot cas, l’únic que queda, davant d’aquesta manera de comprendre el món, en un estat de més recalcitrant fredor, és el senyor Mascort, buròcrata eficient, aferrissat, terrible secretari de l’Ajuntament.

Resulta, però, que quan el senyor Mascort es posa a parlar de les seves aficions a la pesca —que practica, des de fa molts anys, cada diumenge, a Tamariu— esdevé, sense adonar-se’n, un delirant i fantasiós projectista. Quan agafarem un nero, el dia que els llobarros piquin…

El senyor Girbal escolta aquests insignificants deliris amb un punt de muda displicència, mig adormit. Però de vegades vol establir exactament la jerarquia de les coses i marcar la superioritat que posseeix, i llavors comença la seva peroració amb un punt d’emfàtic retintinc:

Perpinyà—Els que hem tastat la vida de Perpinyà —diu—, els que coneixem la vida de Figueres

Quan el rellotge de l’església toca les dotze campanades de la mitjanit, el meu pare s’alça de taula per anar a dormir. Perquè aquest horari sofreixi modificació s’ha de produir a la vila i a la tertúlia algun fenomen insòlit. S’ha de calar foc en algun lloc; s’ha d’haver produït, en la tertúlia, la presència d’algun enginyer agrònom, passavolant i escadusser. Del contrari, les dotze és l’hora límit.

A la porta de l’establiment, tothom emprèn la seva via i es dispersa.

Aleshores el senyor Jordi, conegut per Quica, entra a casa seva, il·lumina un racó de la confiteria, floreja un assortit de llaminadures, en fa un adorable paquetet i torna a sortir al carrer. Ben abrigat, amb el paquet a la mà, es dirigeix llavors, silenciosament, passant pels carrers més foscos, a passar una estona a una o altra casa de senyoretes.

 

Llegit Les planetes del verdum de Josep Carner.

Josep CarnerCarner és —tant si escriu en prosa com en vers— un dels retòrics més prodigiosos (probablement) de l’època. El domini que té de la llengua i dels seus misteris és enorme, provoca una autèntica enveja. Perill permanent d’aquesta classe de virtuosismes: caure en el provençalisme, en el joc literari com a finalitat; confondre la forma amb el fons. Generalment parlant, Carner és graciós —formalment, sempre. Malgrat ésser barceloní, mai no és xaró. El xaronisme dels escriptors barcelonins és observable, de vegades, àdhuc en les notes de societat: correspon al ruralisme abrupte i pedantesc dels escriptors de fora.

En l’obra de Josep Carner, la magnitud de l’esforç literari de vegades no és paral·lel a l’autenticitat humana del fons. És la muntanya parint un ratinyol. Carner fa l’efecte de l’home que ha imposat uns límits a la seva vida mental per delicadesa —per timidesa, potser— o potser, encara, per sentit del ridícul.

 —————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text.

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada

18 de març 1918

diumenge 18 març 2018

Aquest matí, al safareig del jardí, he vist la primera oreneta de l’any. L’ocell era al cantell de pedra del dipòsit, molt a la vora de l’aigua, i tractava, amb grans dificultats, de beure’n una gota.

A la tarda, en passar per davant de l’església, les orenetes xisclaven volant, descrivint circumferències molt amples, al voltant del campanar. Volaven amb la boca oberta, perseguint els mosquits de l’aire, les mosques i els insectes.

 

Don Josep Gich, farmacèutic al carrer de Cavallers, fou, durant molts anys, jutge de Palafrugell. El recordo, ja vell, com una ombra: era un home petit, amb un bigoti caigut i cremat, car era un gran fumador, i uns ulls fatigats, grocs i vermells flotant en una bambolla de limfa. Portava, per estar per casa, un mocador de seda blanca al coll —d’una blancor perfecta. Era polític, de tendència liberal, i a la tertúlia de la farmàcia, que era, sembla, molt viva, hom feia i desfeia. És l’autor d’una observació molt aguda sobre els empordanesos, dels quals deia que tenim una imaginació tan exuberant, que confonem les mosques amb les àguiles —la qual cosa és exactíssima.

Personalment, el senyor Gich era, és clar, malgrat el diagnòstic, com a bon empordanès, un home de molta temperatura imaginativa. De tota manera, hi ha un fet que demostra que fou també un home de gran bon sentit.

Un dia se li acostà l’agutzil i amb un gran misteri, a cau d’orella, li denuncià que a fora vila, al Molí de Vent, havia sorprès un home a sobre d’una dona —o una dona a sobre d’un home, no ho recordo exactament.

—No en feu cas!… —digué rapidíssim i amb un aire profundament seriós el senyor Gich—. No té cap importància i no cal parlar-ne més. Ja comprendreu que podrien haver caigut un sobre l’altre. En el món passen coses molt estranyes…

 

L’empordanès és potser l’home més absolutament entusiasta i elemental de Catalunya —sempre que l’entusiasme no hagi de durar gaire ni de continuar massa hores seguides.

 

Una de les gràcies més positives d’aquest país és la dificultat que sembla tenir per no produir amb abundància el tipus d’home que, a mi almenys, és el que m’empipa més. L’home que m’empipa més és el que parla escoltant-se, el que es mira les puntes de les sabates quan camina, el que es fa dringar els duros i les claus a la butxaca dels pantalons amb un posat de fatxenderia, el que per parlar de les seves coses, indefectiblement nímies, insignificants, us crida a part i n’enraona amb un aire de confidència i de misteri, etc. etc.

 

A l’Empordà —i a tot arreu probablement— el pintoresc produeix una gran fascinació. En aquest país, un home reconegut com a pintoresc per la majoria pot fer, literalment, el que li dóna la gana. Potser el pintoresquisme es porta la seva moral —sensiblement distinta de la corrent. De vegades arriba a ésser perfectament visible que davant d’una boutade, d’una gràcia, d’un color, d’una ximpleria, d’un adjectiu, la moral falla sobtadament.

 

Déu Nostre Senyor ens ha donat, a nosaltres pobres, el sentiment de la dignitat de la nostra pròpia pobresa. El pobre que té algun dubte sobre el sentiment de dignitat de la seva pròpia pobresa té molt mala peça al teler.

—————————-

Llegiu aquesta entrada en el bloQG del 2008, amb els comentaris corresponents al final del text. 

 

 

Llegiu els comentaris d'aquesta entrada